viernes, 31 de diciembre de 2010

Bon Cap d'Any



Noticies de Lleida, en arribar l’últim dia de l’any, del que desgraciadament no podrem guardar col·lectivament parlant, massa bons records, us desitja un BON CAP D’ANY 2010


Etiquetas:


Col·laboradors

El Flash Mob

Es diu així a una moda juvenil, que consisteix en una acció organitzada i convocada mitjançant mitjans telemàtics. El grup que ja porta la seva representació assajada, apareix en un determinat lloc públic, fa la seva representació (solen ser balls amb musica) i desapareixen desprès. Cada actuació és enregistrada i desprès difosa des de una xarxa de lliure accés, perquè qualsevol ciutadà pugui veure l’actuació.

El normal d’aquestes actuacions, és que no tinguin cap més finalitat que l’entreteniment, encara que ni hi ha que es convoquen amb finalitats polítiques o reivindicatives.

El nom que pot semblar curiós, prové de l’anglès, on flash significa ràfega i mob multitud, es a dir, multitud instantània.



(Podeu teclejar o ombrejar, copiar  i enganxar al buscador del YouTube:)

Official Seattle Glee Flash Mob
  
Flash Mob 100 Girls Dance in Piccadilly
  
T-Mobile Sing-along Tragalgar Square
  
Singapore Flash Mob Dance

Etiquetas:


jueves, 30 de diciembre de 2010

Col·laboradors



Aeropuerto de Ciudad Real, unas instalaciones "de adorno"

Estas cosas sólo se publican en los diarios extranjeros. Aquí parece que no pasa nada, salvo las últimas ocurrencias de Rajoy o Pepiño.

Hace pocos días, el diario "Le Monde”, dedicaba la totalidad de la página 3, a un reportaje demoledor sobre el aeropuerto privado de Ciudad Real. Se trata de un equipamiento de última generación con una de las pistas más largas de Europa (4 kilómetros) capaz de permitir el aterrizaje de un Airbus A380, el avión comercial más grande del mundo.

Las instalaciones están dimensionadas para acoger un volumen de dos millones y medio de pasajeros al año. Para gestionarlo hay 91 trabajadores directos más unos 200 de diversas empresas concesionarias.

Hoy, un silencio sepulcral reina en la inmensa nave de salidas, escribe el reportero del diario parisino. El caso es que el aeropuerto privado de Ciudad Real sólo atiende a tres vuelos semanales, que gestiona Ryanair gracias a una generosa subvención pública.

La cafetería prácticamente solo sirve para servir desayunos y comidas a los mismos trabajadores que lunes, miércoles, jueves y sábados, son las únicas personas que dan vueltas por los pasillos en todo el día.

Una obra de esta magnitud ha necesitado invertir de entrada 500 millones de euros. Buena parte de ellos en un crédito concedido por Caja Castilla La Mancha, que ha sido intervenida por el Banco de España y que ha sido avalada con 9.000 millones de euros de dinero público.

Ahora la Junta de Castilla-La Mancha ha inyectado al aeropuerto 140 millones más, que permitirán absorber las enormes pérdidas diarias de mantenimiento del aeropuerto.

Ciudad Real con 75.000 habitantes, tiene a todas luces, un volumen ciudadano insuficiente para albergar un aeropuerto de esta envergadura, pero es que tampoco tiene grandes ciudades cerca de ella que justifiquen la necesidad de un Aeropuerto de esa talla, aunque seguramente tampoco queda justificado que precise aeropuerto.
Ciudad Real dispone aeropuerto internacional, pero también de estación de TGV.

Parece ser, que el beneficio del proyecto Aeropuerto de Ciudad Real estuvo en su construcción.
Entre los promotores del proyecto siempre ha aparecido el Presidente socialista de Castilla-La Mancha, José María Barreda, quien ni en el Parlamento, ni en su blog “El blog transparente”, ha trasparentado ni justificado, la necesidad pública suficiente, que ha impulsado la construcción del aeropuerto. Junto a él, aparece en el proyecto, su amigo, el constructor Díaz de Mera.
En definitiva, un proyecto de aeropuerto privado, que hemos acabado pagando con fondos públicos, pero totalmente carente de utilidad pública. Y aquí no pasa nada.

Etiquetas:


miércoles, 29 de diciembre de 2010

El Confidente



El discursito

Ya en el año pasado, el rey hizo un discurso hablando de la crisis e invitándonos a todos ”a tirar del carro”, pero es que este año, ha persistido en lo mismo; “estos nuevos tiempos requieren compromisos por parte de todos ...y...todas las reformas necesarias para la creación de empleo”.Estando de acuerdo en que hay que hacer todo lo necesario para crear empleo, no podemos estar de acuerdo con una declaración de apoyo total a las reformas neoliberales que nos impone el Gobierno, y que no son garantía de que vayan a crear empleo. Pero es que hay más, algunos aún recordamos la frase de apoyo público a Zapatero: “El Presidente sabe lo que se hace”. Ahora en este momento, el rey tendría que pedir perdón a los españoles por haberse equivocado; primero por avalar a Zapatero pidiéndonos que confiáramos en él y segundo por refrendar con su firma todas las leyes absurdas generadoras de pérdidas, con las que el Gobierno nos ha machacado el presupuesto, y que hace que en los Presupuestos Generales para 2011, se contemple una partida de 30,4 millones de euros dedicada al desempleo (Pág. 12).

¿Y cómo debemos entender, que en dichos Presupuestos, la casilla correspondiente a Casa de Su Majestad el Rey (Pág. 341) aparezca en blanco al igual que en los tres últimos años. ¿Es que acaso ahora ya no se publica este gasto en el BOE? Según la prensa, en 2008, 2009 y 2010, la Casa de Su Majestad el Rey cobró de las arcas públicas, 8,9 millones de euros (1.480 millones Ptas.) por año. Para 2011 le han recortado un 5%, por lo que le quedan 8,43 millones de euros. A esto hay que añadir, otros gastos que corren a cuenta de diferentes ministerios; por ejemplo los gastos de personal se los paga el Ministerio de Administraciones Públicas.

¡Vaya Majestad, con semejante sueldecito, borbonearíamos todos! Porque Ud. también apoyaría a Zapatero en sus medidas, si su sueldo fuera de 8.400 ó 14.000 € anuales?

Así las cosas, no es de extrañar que el discurso del rey haya perdido un millón de espectadores con respecto al año anterior y es que este año debía haber hecho otro tipo de discurso, por ejemplo: “Hay que abordar las reformas necesarias para sacarnos del pozo en el que el Gobierno, y yo con mi firma, os hemos metido. Y yo, para dar ejemplo, he ordenado a la Casa Real que renuncie al 80% del presupuesto que tengo asignado”. Esto si sería “requerir compromisos por parte de todos” al incluirse él también.

En ningún momento dijo que ante la crisis, deberían arrimar más el hombro, es decir pagar más los que más tienen: grandes fortunas, grandes empresas, o él mismo. Tampoco dijo de quien es la culpa de tanto desatino. No, si al final, nos harán creer que la culpa fue del Cha-cha-cha y que el rey nos sale gratis.

Como dice la canción: “La culpa fue del Cha-cha-cha, que me volvió un cara dura, por la más pura casualidad”. ¿Qué hacemos, nos lo creemos?

Podeu teclejar u ombrejar, copiar  i enganxar al buscador del YouTube:             
Gabinete Caligari - La Culpa fue del Cha Cha Cha

   Ley 39/2010, de Presupuestos Generales del Estado para 2011

Etiquetas:


martes, 28 de diciembre de 2010

Dia 28

Ajuntament de Lleida
 
Decret d’Alcaldia

 
D’ordre del senyor alcalde, es fa saber que fa pocs dies, per motius de desconfiança amb els seus assessors, es va passejar personalment pels carrers de Lleida, per copsar realment, quin és l’estat de coses que hi tenim en aquesta ciutat.

La tasca d’inspecció es va portar a terme des de la més complerta incògnita, per la qual cosa, el paer en cap es va vestir i caracteritzar de Pare Noel, així com cal: gran barba i perruca blanca, vestit i gorro de color vermell amb banda blanca, botes marrons, sac y campana de llautó.

La conseqüència d’aquesta inspecció in situ, va portar al nostre Paer en Cap, a unes necessàries reflexions, que tenen a veure amb la gobernabilitat de la ciutat, però també amb la percepció que en tenen els seus súbdits de la seva acció de govern.

Desprès de donar voltes pels carrers de Lleida amb el sac de regals en una mà i la campa a l’altra, desprès de parlar amb els vianants, que semblaven no sospitar qui era, desprès de copsar en definitiva, el pols del carrer, el nostre alcalde, atès que li agrada fer sempre el que li dona la gana, ha decretat:

No es permetrà passejar gossos pels carrers de Lleida, sense que portin un bolquer posat. Es proveirà als agents de la Guardia Urbana, de bosses de bolquers, que aniran col·locant immediatament, a tots els gossos que trobin pel carrer portant el davall la cua destapat.

Diu haver copsat, que l’opinió general, excepte la d’algun sonat (que sempre ni hi ha algun), és que el veïnat de Lleida, està fins als dallonses, de que cada any els hi pugin la contribució, molts han expressat que es senten literalment atracats, cada cop que paguen el rebut corresponent.
Per a esmenar aquest assumpte, ha decidit posar en marxa una comissió d’investigació, que esbrini, qui coi és, el que puja el rebut de la contribució cada any en aquest ajuntament?

Respecte al preu de l’aigua que tenim a la ciutat, diu haver sentit, com en les curses de braus, opinions diverses: uns opinen que és molt cara i altres opinen que és un robatori. Es clar que l’aigua no ens costa res a la ciutat, però es té de passar per un filtre o colador. El nostre alcalde encarregarà comprar els filtres a les botigues del xinesos, que tenen fama de ser molt barates i així poder abaixar el preu de l’aigua.

S’ha trobat de que l’opinió sobre els carrils bici es ben negativa, la gent pensa que són una inutilitat, i demanen que el cost que van suposar, sigui pagat íntegrament pels pocs que van en bicicleta que són els que ho van demanar. Per tant, cadascun que circuli per la ciutat en bicicleta, ho farà portant la gorra amb la placa que acredita el pagament previ, de la taxa anual de carril bici.

Per tant, així ho decreto i signo, i al que ho incompleixi... ja ho sap; a la garjola de la Paeria. 

Etiquetas:


lunes, 27 de diciembre de 2010

El llapis impertinent

Pané anuncia que deixa la política, degut als mal resultats electorals

Etiquetas:


domingo, 26 de diciembre de 2010

La Bona Cuina



La Bona Cuina

La Bona Cuina, és un espai de receptes que us oferim per gentilesa de l’AVV Bordeta, provades i experimentades en el seu Curs de Cuina.


RÈMOL AL CAVA AMB CLOÏSSES I LLAGOSTINS


Ingredients:
1 kg de rèmol
16 llagostins
½ kg de cloïsses
1 ceba
1 porro
1 vas de cava
1 vas de crema de llet
sal
pebre
oli

Preparació:
Daurar en una paella el porro i la ceba, tallats en juliana. Reservar. A la mateixa paella daurar lleugerament el rèmol, prèviament enfarinat. A continuació afegir els llagostins amb la cua pelada. Daurar i afegir les cloïsses. Quan aquestes s’obrin, s’afegeix el cava. Deixar reduir una mica i afegir la crema de llet. Salpebrar i deixar reduir una mica més. Als plats posarem dos trossos de rèmol per persona, 4 llagostins i unes 5 cloïsses. Decorarem amb la ceba i el porro, quasi confitats.

Consell:
El rèmol és pot substituir per un tronc de lluc o rajada.
Confitar la ceba i el porro, vol dir coure lentament fins a obtenir un color acaramel·lat.

Que aprofiti i BONES FESTES

Etiquetas:


viernes, 24 de diciembre de 2010

Redacció



L'Organització de Veïns Independents, (OVI), i la redacció de Noticies de Lleida, us desitja a tots, que tingueu unes BONES FESTES

Etiquetas:


jueves, 23 de diciembre de 2010

El Confidente



Un modelo insostenible

Ya sabemos que en cualquier país, todo lo público funciona con los impuestos que pagan los contribuyentes, pero ocurre que una parte de la población tiene tendencia a dimitir de su condición de contribuyente; no es nada nuevo decir que tenemos un 30% de economía sumergida. Un dato que puede tener mucho que ver, con la encuesta anual sobre política fiscal, que publica anualmente el CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) y según la cual, el 84,61% de los encuestados opina que en este país hay mucho fraude fiscal.
Entre otros parámetros, aparece que el 78,2%, opina que los impuestos no se cobran con justeza, o dicho de otra manera, no pagan más impuestos los que más tienen; es decir no se cobran impuestos de una forma progresiva. Estos datos vienen acompañados por otro dato no menos significativo; el 54,2% de los encuestados piensa que aquí se pagan muchos impuestos.

En cuanto a los servicios públicos que los encuestados creen se deberían dedicar más fondos, un 50,8% de los encuestados los reclaman para la Seguridad Social y pensiones. Un 39,5% piensa que hay que emplearlos en Justicia, un 39,3% los invertiría en Sanidad. Quedando con un 38,6% quienes lo reclama para Enseñanza.
Haciendo otra valoración, señalar que un 28% de los encuestados opinan que se dedican demasiados recursos a Defensa.

Hay otro dato que puede ser significativo; el 67,7% aseguró que este año han hecho declaración de renta y un 23,7% no la hizo por no tener obligación legal de hacerla. Para este año 2010, el límite a partir del cual se tenía obligación de hacer la declaración de renta estaba en los 22.000 euros brutos anuales. Claro que existe la obligación de hacerla, si con dicho sueldo anual para 2009, se tiene derecho a deducciones por inversión en vivienda, o si se hicieron aportaciones a planes de pensiones. De todo ello se desprende, que no son el 23,7% de asalariados, quienes perciben sólo 22.000€ anuales, sino que pueden ser bastantes más; estamos pues, en una economía con un gran sector que cobra sueldos bajos.

Lo difícil de entender tras todo este estado de cosas, es como piensan remontar la crisis, en un contexto con cerca de cinco millones de parados, con un recorte salarial más o menos generalizado sobres sueldos ya bajos, con una reciente subida de impuestos en este año y con otra subida que ya asoma para el año próximo.

Ante todo ello, lo que parece más delirante, es que sea el mismo presidente Zapatero que se enfrenta a todos estos datos, el implantador de la “sostenibilidad”, quien ahora acabe de presentar en el Congreso un proyecto de Ley de Economía “Sostenible”, luego cualquiera podría entender, que está reconociendo implícitamente, que el modelo económico que él ha seguido durante siete años no era “sostenible”.

Etiquetas:


miércoles, 22 de diciembre de 2010

Nyaps d’actualitat

Unes reixes perilloses


Veïns del carrer Agustins ens fan arribar una queixa tot i dient que aquesta reixa d’embornal “no és un nyap d’actualitat, sinó que és un nyap antic que ja té la seva antiguitat, aviat serà crònic”.
Fan constar que van telefonar a l’Ajuntament demanant el canvi de la reixa, explicant a més, de que al barri de Cappont hi ha més reixes trencades com aquesta. Que fins i tot ho van fer saber a uns agents de la Guardia Urbana quan feien la ronda per allí, perquè passessin nota del desperfecte, però de moment res ha tingut efecte.
Com sigui que l’Ajuntament no canvia la reixa trencada i perillosa, tant per Veïns com pels cotxes, van decidir de posar-li un con, perquè es vegi el perill, per tal d'evitar, que ningú posi el peu dintre, amb la qual cosa es podria fer molt mal a la cama.

Es pregunten com pot ser, que un Alcalde que sempre està inaugurant, no sigui capaç de inaugurar, la reposició de reixes trencades als claveguerons?

Per la nostra part, nosaltres pensem que si l’Ajuntament té diners per editar una absurda i innecessària guia per circular amb bicicleta per Lleida, sembla que també n’ha de tenir per canviar les perilloses reixes trencades.

Etiquetas:


martes, 21 de diciembre de 2010

Col·laboradors

El nuevo radar de tramo ya está aquí

Después de las decisiones que está tomando el Gobierno, creo que nadie dudará ya, de que este Gobierno necesita llenar sus arcas como sea. Actualmente se están haciendo pruebas en ciertos sectores de carretera, con un nuevo tipo de radar para controlar la velocidad. Se trata de un radar denominado de tramo, compuesto por un detector que graba el automóvil en un punto (matrícula) con hora exacta, minutos y segundos. Luego, pasados unos kilómetros, otro dispositivo conectado con el anterior, vuelve a grabar la matrícula del automóvil con minutos y segundos, por tanto el tiempo transcurrido nos da la velocidad exacta del automóvil.

La relación entre el espacio recorrido y el tiempo empleado en recorrerla, nos da exactamente la velocidad del automóvil, y cuando digo exacta, me refiero a que el hecho de pasarse un solo kilómetro de la velocidad autorizada en la señal vertical, supone la sanción administrativa; es decir, si en un tramo señalizado a 100 km/h, el cinemómetro de tramo indica que hemos circulado aunque sólo sea durante unos metros a 101 k/h, se nos impondrá la sanción como si hubiéramos circulado a 120 km/h.

Cabe pensar que en estas circunstancias, lo mejor es utilizar el limitador de velocidad que ya llevan muchos automóviles, pero hay que decir, que si bien este limitador es eficaz en carretera llana, no lo es en tramos donde hay una cierta pendiente, el sistema del limitador no actúa sobre los frenos, con lo cual lo más usual es que la velocidad aumente en 10 km/h.

Desde la Dirección General de Tráfico se dice insistentemente, que “estas medidas son para aumentar nuestra seguridad”, una apreciación que muchos conductores vemos como que con estas medidas la DGT, tiene una mayor “seguridad” de aumentar la recaudación.

El exceso de velocidad parece ser el único parámetro que le importa a la DGT, alguien que sea un poco desconfiado, puede llegar a pensar, que es el parámetro en carretera más fácil de sancionar. Un abuso más.

Ramón

Etiquetas:


lunes, 20 de diciembre de 2010

la Tira



INAUGURALIA a la Plaça Sant Joan de Mata

El dissabte, el nostre alcalde, Àngel Ros, va inaugurar la reforma total de la Plaça de San Joan de Mata, ara Plaça Cappont.
La plaça San Joan de Mata havia estat descuidada durant anys i tenia zones de paviment en mal estat. Potser, en temps de crisi, el més sensat i barat, hagués estat reparar el paviment en comptes de fer la Plaça nova. No creieu?
Però es clar, reparar no permet reinaugurar, i aleshores el nostre alcalde no podria continuar amb la seva costum inaugural: ¡INAUGURALIA!

Quan fa uns dos mesos, es va inaugurar la passarel·la dels Maristes (per tant no és laica) hi havia gent, però és que hi havia anunciada “xocolatada amb coca”. En canvi, quan dies desprès van inaugurar la reforma del marge dret del Segre sense xocolatada, només hi van assistir una quinzena de persones, totes de l’Ajuntament.
El nostre alcalde ja té apresa aquesta lliçó, i ara al costat de cada inauguració hi posa la “xocolata amb coca”. Per descomptat que en la inauguració del dissabte també ni hi havia.

Per cert, ens va cridar l’atenció que l’Associació de Veïns de Cappont no participes en l’acte, encara que sí estaven presents. Preguntat el president de l’AAVV respongué que com a entitat no havien estat convidats, que se’n havien assabentat el divendres per la tarda i que havien vingut com veïns del barri que són, perquè la plaça també es paga amb els seus diners. Va afegir, que aquesta manca de sensibilitat en no ser convidats, “denota molt bé, quin és el concepte que tenen el nostre alcalde i la regidora d’Urbanisme, sobre Participació Ciutadana” i va demanar, “que siguin transparents, que posin sobre la taula totes les dades econòmiques sobre les despeses que paguem els lleidatans, ja que és el nostres dret, poder saber en que es gasta l’Ajuntament els nostres diners, i ja siguin moviments econòmics o patrimonials, com per exemple en el tema d’actualitat com es la Llotja”.De la mateixa manera, va demanar esclarir, com és que el Pont de Príncep de Viana va estar pressupostat per 7,3 milions d’euros i en canvi sembla ser, que ha acabat costat 13 milions.

Una cosa que vam veure, és que mentre uns agafaven dos o tres vasos de xocolata (i coca), uns altres ho criticaven dient que aquest alcalde tot ho inaugura amb xocolatada perquè vingui la gent, ja que si no és així no ve ningú. Una xocolatada amb coca que com sol a dir l’alcalde, paguen les empreses constructores, però que ells sospiten, acabem pagant-la entre tots, inclosa amb la factura de la constructora.
Alguns van proposar com a critica, anomenar a l’alcalde “Angelito el chocolatero” i presentar-se a cada inauguració amb una xaranga.




Podeu teclejar o ombrejar, copiar  i enganxar al buscador del YouTube:
Charanga La Gresca, Paquito el chocolatero

Etiquetas:


domingo, 19 de diciembre de 2010

La Bona Cuina



La Bona Cuina

La Bona Cuina, és un espai de receptes que us oferim per gentilesa de l’AVV Bordeta, provades i experimentades en el seu Curs de Cuina.

PICANTONS ESTOFATS

Ingredients:
4 picantons nets
300 g. de cebes petites
2 gots de brou de carn
1 got petit de vi blanc
40 g de mantega
10 g de farina

Preparació:
En una cassola, es fon la mantega, daurar els picantons per tots els cantons i reservar-los.
Amb el mateix greix, fregeix les cebes petites pelades, afegeix-li la farina i remena. A continuació aboca el vi i el brou, porta-ho a ebullició.
Afegeix els picantons, tapa la cassola i cou-los al forn, a temperatura moderada durant 1 hora o fins que estiguin tendres.

Consell:
Abans de daurar els picantons, daurar unes tires de bacó en la mantega.

Que aprofiti.

Etiquetas:


sábado, 18 de diciembre de 2010

El llapis impertinent

Enxampat a Alguaire un motorista que anava a 186 km/h quan hi ha un límit de 90 km/h

Etiquetas:


viernes, 17 de diciembre de 2010

Col·laboradors

Rumba Rave pal banquero Botín
   Un grupo de aficionados al flamenco, FLO6x8, se personó en una sucursal del banco Santander en Sevilla. Se habían compinchado con una emisora de radio amiga y entraron en el banco con siete transistores que les había prestado el Corte Inglés (y que luego devolvieron) y sin previo aviso se pusieron a bailar la simpática rumba banquera, ante la impotencia del guardia de seguridad que desbordado por el trabajo acumulado, no sabía donde atender.
El resultado es una muy buena performance...los comentarios tampoco están mal.

-------------------------------------
(Por cierto, en dos días nos han borrado el vídeo de la "Rumba pal Banquero", pero lo hemos localizado en otro servidor. PARECE QUE NO LE GUSTADO A DON EMILIO BOTÍN, EMILITO. Ya lo escribió Francisco de Quevedo: Poderoso caballero es Don Dinero)

21/12/2010.

Podeu teclejar o ombrejar, copiar  i enganxar al buscador del YouTube:

Rumba Rave "banquero" en el Santander
  
www.flo6X8.com patea el capital La niña ninja rompe el monedero

Etiquetas:


A día de hoy



Desconfiar de los billetes euro en mal estado


Desde que la humanidad inventó el dinero como forma de intercambio comercial, el pago en efectivo continua siendo el más utilizado, por bastante más de la mitad de los europeos.
La llegada del euro, que unificó la moneda en la mayoría de los países europeos, comenzó su andadura en enero de 2002, ahora se extiende a la mayoría de los 27 países que son los que forman la Unión Europea.

El euro es el billete de banco que más difícil resulta falsificar, lo cual no significa, que no sufra falsificaciones, pero lo cierto es que el billete de banco más falsificado ha sido siempre el dólar. A pesar de ello, sólo en el primer trimestre de este año, se han capturado en la Eurozona hasta 400.000 billetes falsos, siendo los más falsificados los de 20 y 50 euros.
Por lo visto, parece que los falsificadores no tienen más remedio que insertar los billetes fraudulentos, dándoles un aspecto de billete muy usado; su método es camuflar billetes falsos entre billetes auténticos en mal estado.

El primero de enero entrará en vigor una directiva del Banco Central Europeo, según la cual, los bancos de la zona deben retirar de la circulación todos los billetes que lleguen a sus manos en mal estado; es decir los que estén muy usados, los arrugados, los que tengan color envejecido, los muy doblados, etc. Como moraleja debemos extraer, que en principio hay ciertos motivos para desconfiar de lo billetes que nos den “en mal estado”.

El objetivo de esta directiva, no es otro que mantener un sistema de billetaje en buen estado, en el cual es muy difícil camuflar moneda falsificada.

La obligación bancaria de retirar los billetes muy usados, provocará en los primeros meses del próximo año, que cientos de miles de billetes dejen de tener valor, unos billetes que no serán destruidos, sino reciclados.

Etiquetas:


jueves, 16 de diciembre de 2010

Des de la meva finestra

De com Hereu sembla somiar truites



Dos dies desprès de les eleccions, l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, va anar a Nueva Economía Fórum de Madrid, on va analitzar els resultats electorals. Va declarar que ningú esperi veure al PSC enfonsat, perquè no ha estat derrotat.
Bé, ja sabem que en aquest mon tot és relatiu, però encara que es puguin interpretar de moltes maneres, les xifres són objectives i les xifres diuen davallada descomunal, a menys de que tota la premsa i els mitjans de comunicació estiguin tots errats.

Hereu va afegir que només amb la centralitat s’obté la majoria tant a Catalunya com a Madrid i que el PSC té condicions per a ser referent de centralitat. Aquesta apreciació resulta interessant, perquè les últimes informacions sobre el lideratge de Hereu de cara a les properes eleccions municipals del mes de maig, està però que molt insegur. Aleshores deu voler dir, que ell no ha estat referent de centralitat.

El desgast que li ha suposat el no escoltar als Veïns en el tema del túnel de l’AVE, la desastrosa consulta sobre la reforma de la Diagonal, el tema de la presumpta vinculació de l’Ajuntament amb el tema del escàndol del Palau i l’assumpte de Ciutat Vella, estan portant fins i tot a qüestionar-se de nou, la gestió que es va fer amb el Fòrum de les Cultures, perquè algú està explicant el que pretenia el projecte amb les expropiacions corresponents i el què ha acabat sent.
Tota aquesta motxilla, ha deixat al descobert una sèrie de vergonyes, que s’afegeixen a la percepció de que el PSC està visualment vinculat a la crisi econòmica (i ho està), al desastre del Estatut (que també ho està) i a les pallassades del tripartit (que també n’és protagonista). I aquesta llosa sembla molt pesada per un Hereu, que no ha tingut mai ni de bon tros, el carisma de Maragall.

La seva intervenció va acabar proclamant que “el tripartit finalment ha estat un projecte estratègic per la governabilitat de Catalunya”. Desprès de tot això, potser algú tindria de dir-li a l’alcalde Hereu, que de moment, somiar truites no està prohibit, però que si el PSC hagués governat uns anys més, aleshores, tal vegada ho tindríem prohibit. Però sens dubte, no és aquesta la qüestió que preocupa al PSC, sinó que aquest rebuig al partit sigui general.

Etiquetas:


miércoles, 15 de diciembre de 2010

Col·laboradors



Entrevista a un pobre hombre

A un hombre un poco mayor con pinta de despistado, le pide una entrevista un periodista en plena calle. El entrevistado con aires de pobre hombre y haciendo molinos con las manos se expresa del siguiente modo:

Mire yo he tenido una vida muy ajetreada: soy hijo de exiliados. Hasta los 10 años no pude volver a España porque Franco lo impedía.

Ahora tengo 70 años, pero reconozco que he vivido muy bien.

Mi mujer es inmigrante. Tengo tres hijos con ella.

De los tres sólo trabaja una, la segunda... pero dice que no cobra nada; ¡Vamos bien! Se casó con un deportista porque le parecía muy guapo. Sí, sí, tan guapo que ha habido que enchufarlo en varios Consejos de Administración para que cobrara algo. ¡Vaya braguetazo dio el tío guapo!

Todos, incluidos los nietos, viven de mi asignación. Todos me quieren mucho. ¡Claro, soy un chollo de abuelo!

La mayor de mis hijas nunca ha trabajado. Acaba de divorciarse. Mi yerno tenía un comportamiento personal que no gustaba a mi hija (a mi tampoco ¡Qué horror, cuando lo pienso!). La ha dejado con dos pequeños. A ése también hubo que enchufarlo en varios Consejos de Administración, para que cobrara algo.

El menor de mis hijos aún no se ha ido de casa. A veces pasea un uniforme y lee algún discursito o da algún premio... además, se ha casado con una divorciada a la que se ha traído a casa. Esa señora antes trabajaba, pero desde que vino a mi casa ya no; será que ahora además de estar casada, también está cansada.
Ahora tienen dos niñas que también viven bajo nuestro techo. Y vamos sumando, sumando.

Para acabar de complicar las cosas, resulta que con la crisis, los hay que piden me sea recortada mi asignación; pero si esto ocurre, como haré para mantener a toda esta tribu? Ah, pero esa no es la peor amenaza: algunos carods me quieren defenestrar y enviar a las Chimbambas, aunque nunca he sabido donde cae eso.
Y para colmo este año casi no nos hemos podido ir de vacaciones y si me apuras...... ni he podido celebrar que España ha ganado los Mundiales.

El periodista pone los ojos muy redondos y comenta:
- Pero Majestad, no creo que su situación sea tan mala.
Oh sí, sí... Tu déjate de suposiciones, que cada cual se sabe lo suyo. ¿Tienes idea de lo que es aguantar a mi mujer?
- Hombre...pues no. Digo yo que será una señora apacible....
Sí, esto es lo que me dijeron sus padres antes de casarnos, supongo que para que me la llevara...pero....no, no. Ya me pareció que sus vecinos de soltera, se reían de mi el día que nos casamos...ya, ya; esos sí sabrían el mal genio que se llevaba entre manos....mira, la frase del “Por qué no te callas” no es mía, es suya.
- Vaya que según usted, mejor ser periodista?
Mejor, mejor..mejor... Mira a mi no me gustaría verte en mi lugar.

Etiquetas:


martes, 14 de diciembre de 2010

La Tira


   
El llarg litigi per les obres del Museu Diocesà

Al novembre del 2007 es va inaugurar el Museu Diocesà i Comarcal de Lleida. Un museu pensat en gran part, per encabir les obres de l’art sacre que havien estat guardades i exposades tant en l’antic Seminari, com en un local annex a la parròquia de Sant Martí.

L’enrenou actual arranca de l’any 1995, quan 111 parròquies que pertanyien al bisbat de Lleida, van passar a formar part del bisbat d’Osca. Desprès al 1998, la Nunciatura reclamà que 112 obres de art sacre dipositades en el Museu Diocesà de Lleida, fossin lliurades al bisbat de Barbastre. Al 2007, tant la Conferencia Episcopal com la Signatura Vaticana, sol·liciten que aquestes peces d’art siguin reintegrades al bisbat de Barbastre. Mentre tot això passava, un grup de lleidatans es van organitzar fundant l’Associació Amics del Museu Diocesà, que defensa continuar tenint les obres d’art a Lleida i mantenir la unitat de la col·lecció, i que últimament van instar un procés judicial en aquest sentit per la via civil, encara pendent de resolució.

A finals del passat octubre, el bisbe de Lleida sense pensar amb els veïns de la ciutat, sense comptar amb l’opinió dels seus feligresos, va anunciar que renunciava a continuar litigant per les peces d’art sacre en discussió, de la mateixa manera va demanar a la Generalitat “retornar les peces reclamades als seus legítims propietaris”. La Generalitat es va oposar, al·legant que les obres del Museu de Lleida estan emparades per la Llei Catalana de Patrimoni Cultural.

Crida l’atenció, que el bisbe de Lleida i el Vaticà, semblen actuar com si fossin els jutges del tribunal on esta interposada la demanda judicial dels Amics del Museu i dictin sentencia abans de celebrar-se el judici.
A tot això, els Amics de Museu es senten traïts pel bisbat i demanen que expliqui quines son les seves veritables intencions.
Carme Berlabé, conservadora del Museu Diocesà i coautora del llibre “Dietari del bisbe Meseguer”, va dir que cap de les obres en litigi han estat aconseguides de forma il·lícita: “Totes les obres van arribar al Museu Diocesà mitjançant compra venda i donació, encara que especialment mitjançant permutes”. També va puntualitzar que “Cap de les peces adquirides tenien un ús litúrgic, ja que absolutament totes estaven en desús, arraconades”.Els Amics del Museu fan seves aquestes conclusions, però és que a més, no es poden treure del cap, el contingut del llibre publicat per Ascari Mundó: “L'Opus Dei enfronta Catalunya amb Aragó: l'art sacre de Lleida en joc.
Amb tot l’anterior, trobem a faltar la defensa ferma i decidida sobre la propietat de les obres, par part de l’Alcalde de Lleida, que amb el seu discurs dubitatiu dona la impressió de voler quedar bé amb tothom, quan aquesta és la millor manera de quedar malament amb tots. L’Alcalde de Lleida, Àngel Ros, sembla defensar de totes, totes, les tesis del partit socialista aragonès, per tal de poder convertir al seu president Marcelino Iglesias, en un “defensor” d’Aragó, de cara a les properes eleccions.

No hem d’oblidar, que el museu va tenir un pressupost de 13,5 milions d’euros, que va estar finançat per la Generalitat amb 8,11 milions d’euros i la resta ho van posar entre Diputació i Ajuntament.

I si un jutge ja ha dit, que els dictàmens del Vaticà, no tenen efectes civils ni a Espanya ni a cap altre Estat, li serà molt difícil al bisbat de Barbastre per manca de fonaments, continuar reclamant unes peces, de les que Lleida pot demostrar no només la seva tinència continuada, sinó també la seva legitima propietat, d’aquí ve segurament, tanta pressió mediàtica vaticana.


Al comentari d’un polític aragonès que deia “Que devuelvan lo que no es suyo”, potser se li tindria de contestar: “Demostrin que el que vostès pretenen no és un pillatge”.

Etiquetas:


lunes, 13 de diciembre de 2010

Col·laboradors

Les propostes dels "AMICS DE LA LLETJA"

Un grup que gent preocupada pel deute de l’Ajuntament de Lleida, ens fa arribar les seves propostes per reanimar la malmesa economia lleidatana. Diuen haver-se iniciat com a grup, desprès de veure com la Paeria paral·lelament a la inauguració de la Llotja en temps de crisi, va muntar el grup de “Amics de la Llotja”.

Sembla ser que els AMICS DE LA LLETJA han estat pensant com reanimar la economia dels lleidatans, ja sabeu que la gent no viu de inauguracions (ni de xocolatades), sinó del souet o l’atur (aviat serem meitat i meitat) que cobra cada mes.

Primer presenten una proposta per emetre uns Bons (BONS SENY) de la Paeria de Lleida, amb un tipus d’interès prou interessant.



Desprès afegeixen comprar uns dècims de loteria, personalitzats amb els primers Amics de la Llotja.




Una altra proposta dels AMICS DE LA LLETJA és, convidar a la Llotja a personalitats mediàtiques de la faràndula. Ja es sap, que el “morbo” ven totes les entrades. Diuen que d’aquesta manera, no faria falta regalar la meitat de les entrades cada cop que hi ha una actuació, per tal de que la Llotja es vegi plena.



No sabem si aquestes propostes aconseguiran rebaixar el gran deute que ofega l’Ajuntament de Lleida. A més els AMICS DE LA LLETJA, es mostrem molt preocupats perquè diuen NO SABER COM FAREM PER PAGAR LA LLOTJA?
Si tal cosa és així, nosaltres en sumem a la preocupació dels AMICS DE LA LLETJA, tot i preguntant al Sr. Alcalde i a la Sra. Regidora d’Urbanisme:
¿COM HO FAREM PER PAGAR LA LLOTJA...COM, COM...?

Etiquetas:


domingo, 12 de diciembre de 2010

La Bona Cuina



La Bona Cuina

La Bona Cuina és un espai de receptes, que us oferim per gentilesa de l’AVV Bordeta, provades i experimentades en el seu Curs de Cuina.


POLLASTRE A LA TARONJA

Ingredients:
1 pollastre tallat a quarts
4 taronges
2 llimones

1 cullerada petita de Maizena
1 got petit de vi blanc
1 polsim de pebre
30 g de mantega
sal

Preparació:

Escalfa la mantega en un recipient apte per al forn i daura el pollastre lleugerament. Desprès fica-ho al forn i cou-lo durant uns 30 minuts.
Mentrestant esprem les llimones i 2 taronges. Pela i talla a gallons les altres dos taronges.
Posa el sucre en cassó, afegeix el vinagre i escalfa-ho fins obtenir un caramel daurat. Afegeix el suc de llimona i taronja, els gallons de la taronja i el vi. Salpebra i cou uns 5 minuts.
Retira el pollastre de la safata. Afegeix la salsa, rasca el fons i aboca la Maizena desfeta en aigua. Cou la salsa uns 5 minuts i aboca-la damunt del pollastre.


Que aprofiti.

Etiquetas:


sábado, 11 de diciembre de 2010

El llapis impertinent

Montilla i Ros visiten l'aeroport d'Alguaire desprès de la vaga de controladors

Etiquetas:


viernes, 10 de diciembre de 2010

Des de la meva finestra

Una qüestió de "memòria històrica"



Era l’any 1984 quan el BOE publicava (11/7/1984) el “Mini transvasament del Ebre”, un transvasament des de la desembocadura del Ebre fins al Camp de Tarragona, concretament fins la població de El Vendrell, on l’alcalde socialista del moment, no va autoritzar a passar el tub pel seu municipi. En aquell moment, es va fer un transvasament i no van haver protestes ciutadanes.

Desprès al 2001, quan el PP va fer aprovar un “Plan Hidrológico Nacional” que preveia transvasaments d’aigua d’unes conques a altres, “algú” va organitzar unes manifestacions que van acabar estant multitudinàries, i en la primera fila de les manifestacions, vam poder veure entre altres, a dirigents del tripartit, que desprès i des del 2003 fins ara, han conformat el govern de la Generalitat.

Al novembre de 2002, en mig d’una tempesta, es trencà un barco anònim fins llavors que es deia Prestige i el fuel que portava acabà fent cap a les costes gallegues impregnant-les de “chapapote”. “Algú” organitzà unes multitudinàries manifestacions sobretot a Galícia, des d’una plataforma que es diu “Nunca Mais”. A primera línia de la manifestació (1/12/2002), el president Zapatero.

Com conseqüència de l’entrada d’Espanya en la guerra de Iraq aprovada pel PP, “algú” organitza unes manifestacions multitudinàries per tot el país. Un moviment que a Catalunya es va dir “Aturem la guerra”. A Lleida van poder veure fins quatre manifestacions, per cert l’ultima (15/02/2003) va començar a Plaça Cervantes acabant a Plaça de la Pau, i el que va cridar l’atenció, es que en tot el recorregut, hi havia col·locats a gran altura, en els fanals d’enllumenat públic, altaveus que emetien musica a gran potencia com cridant a la gent a participar en la manifestació. No es va saber mai qui va pagar aquest costos muntatge.
Un altre cop, en la primera fila de les manifestacions, van poder veure a dirigents dels partits que fins ara han conformat el tripartit que governa la Generalitat i fins i tot l’actual alcalde Lleida.

Deixant ben clar, que estem en contra dels transvasaments, dels desastres ecologistes i de la mala gestió dels mateixos. Deixant ben clar també, que estem en contra de la guerra, hem de dir, que davant una crisi econòmica tant gran com la que estem patint en aquest país, que perjudica a tanta gent, amb una xifra d’aturats que és la més alta de la historia, ens sembla estrany que “algú” en justa correspondència, no hagi sortit a muntar grans manifestacions contra aquesta situació tant greu, que tal vegada ens perjudiqui tant o més, que els transvasaments d’aigua, l’abocament de chapapote o la guerra a l’Iraq.

No serà que aquell “algú” que organitzava tantes manifestacions, ara està en el Govern i només ens va utilitzar com si fóssim una palanca per conquerir el poder?

Etiquetas:


jueves, 9 de diciembre de 2010

Col·laboradors



Perquè Montilla renuncia al seu escó... i perquè no renuncia Puigcercós?

Actualment, el President de la Generalitat cobra 144.030,12 € a l’any, el 80 % d’aquest sou és 115.224,96 €. El 60 % d’aquest sou és 86.418,07 €, i el sou d’un diputat ras de l’oposició és de 43.697,78 €.

Cal recordar que en Montilla es va autoimposar aquest sou, que és dels més alts d’Espanya, i que cobra més que el President del Govern de l’Estat, JL. R. Zapatero. D’igual manera, tots els expresidents de la Generalitat de Catalunya, tenen una sèrie de drets, d’acord amb la Llei de l’Estatut dels expresidents de la Generalitat.

- Tractament de President.
- Sou vitalici fins als 65 anys, del 80 % del que cobra el President de la Generalitat en actiu.
- Pensió vitalícia a partir dels 65 anys, del 60 % del que cobra el President de la Generalitat en actiu.
- Pensió de viduïtat a favor del cònjuge, del 50 % de la pensió que cobra l’expresident en cas de defunció.
- Tres llocs de treball adscrits al seu servei, assimilats respectivament a efectes retributius a un nivell 30 i dos nivells 22, que seran proveïts, a proposta seva, mitjançant el sistema de lliure nomenament. Cal recordar que un nivell 30 és el que cobra un Director General, el màxim que pot cobrar un treballador de la Generalitat. Un nivell 22 és el que cobra un titulat universitari superior sense càrrec de comandament.
- Una dotació pressupostària per a despeses d'oficina, atencions de caràcter social i, si s'escau, despeses per al lloguer d'immobles, en la quantia que estableixi anualment la Llei de pressupostos de la Generalitat de Catalunya.
- Un automòbil de representació amb xofer, proporcionats pel Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya.
- Els serveis de seguretat necessaris per al desenvolupament de les seves funcions, que com a mínim ha de ser un escamot de 4 o 5 mossos d’esquadra d’escorta.

Montilla ha dit que no pensa prendre possessió del seu escó de diputat i per tant, passarà de ser President de la Generalitat, a ser un expresident amb l’estatus idèntic als de Jordi Pujol i Pasqual Maragall. Bé, idèntic, idèntic, no. Jordi Pujol quan va deixar de ser President, a l’any 2003, tenia 73 anys, per tant, en edat de jubilació, i va passar a cobrar el 60 % del seu sou, amb la resta de prebendes.
Pasqual Maragall quan va deixar de ser President de la Generalitat tenia 65 anys, i va passar a cobrar el 60 % del seu sou, amb la resta de prebendes.

Quan Montilla deixi de ser President de la Generalitat d’aquí a un més, només tindrà 55 anys, és a dir que passarà a cobrar el 80 % del sou de president, i això durant 10 anys mes.


Un cop vist tot això, ara vaig a respondre la pregunta de perquè no vol el seu escó de diputat. Tothom pot creure, que Montilla ha dit que renunciarà a l’acta de diputat per assumir personalment la estrepitosa derrota del PSC, o que no es veu fent de cap de l’oposició, o que si dimiteix li fa un favor al PSC, afavorint la renovació, o bé que com fan els líders europeus quan deixen de ser presidents, que assumeixen amb elegància la derrota i deixen pas a altres candidats, o fins i tot es pot arribar a pensar, que Montilla està a l’alçada de les circumstàncies i ha decidit plegar de tot, que almenys ha assumit els seus propis errors i plega amb dignitat, no com en Puigcercós, que a pesar del cataclisme d’ERC, s’aferra a la cadira com si estigués encolat amb loctite.

Senyors, res de tot això. A sota he annexat la Llei i el Decret que regulen
l’estatut d’expresident. L’article 4 de la Llei diu que cobrar el sou d’expresident és incompatible amb cobrar qualsevol altre sou públic, el de diputat inclòs, i que correspon a l’expresident, en cas que es doni la circumstància, elegir quin dels dos sous vols cobrar. I aquí està el quid de la qüestió, Montilla o cobra com a diputat ras de l’oposició, 43.697,78 €, o cobra el 80 % del sou de president, 115.224,96 €, i totes les prebendes que en pengen. Enteneu ara perquè en Montilla pensa renunciar a l’acta de diputat ? Els motius de Montilla són purament econòmics i interessats, i la resta és propaganda enganyosa.

I tornant a Puigcercós, no dimiteix pel mateix motiu que en Montilla, però en sentit contrari. Puigcercós no té res si deixa la política, no té on caure mort. Hauria de tornar a Ripoll a cultivar l’hort de casa seva i d’això no se’n viu. Es la gran misèria de la política, has de tenir un coixí de seguretat per quan et van les coses malament i Puigcercós no el té.

Aquesta és la pura realitat, i la resta és bla, bla, bla i propaganda barata. Aquestes són les misèries i les propagandes enganyoses, dels membres del ja difunt tripartit, R.I.P.


LLEI 6/2003, de 22 d'abril, de l'estatut dels expresidents de la Generalitat. (DOGC núm. 3879 publicat el 08/05/2003)

DECRET 195/2003, d'1 d'agost, pel qual s'aprova el règim estatutari dels expresidents de la Generalitat de Catalunya. (DOGC núm. 3945 publicat el 12/08/2003)

Etiquetas:


miércoles, 8 de diciembre de 2010

Redacció

Sobre la Vaga de Controladors

Respecte a la vaga de controladors dels dies 3,4 i 5, que va paralitzar l’espai aeri espanyol, estan apareixen a la premsa quantitat de informacions i lectures, el que resulta més curiós, és que en els primers dies tots els ciutadans semblàvem formar pinya amb les tesis del Govern i tres dies desprès, la tendència sembla estar canviant de sentit.
En aquest sentit ens han semblat impactants i contundents els dos articles que avui publica “El Confidencial”.



(Más de 26.000 personas piden la dimisión del ministro de Fomento).

Podeu teclejar u ombrejar, copiar  i enganxar al buscador:

http://www.elconfidencial.com/comunicacion/encuesta-lectores-dimision-blanco-controladores-20101208-72384.html

Etiquetas:


Col·laboradors

Notificación de las multas de tráfico



Como principio general, las multas de tráfico deben notificarse en el acto (Art. 76 Ley de Tráfico), aunque cuando la infracción es detectada no por un agente, sino por un medio electrónico de captación de imágenes que permitan identificar inequívocamente al vehículo, se acepta que la notificación se haga más tarde.

De acuerdo con la ley 30/1992 RJAPPAC, sólo nos pueden sancionar, cuando lo denunciado, está tipificado como infracción en una ley administrativa, que puede estar establecida como infracción leve, grave o muy grave.

En caso de ser notificados con posterioridad (Art. 59), la notificación se suele realizar por correo certificado. Caso de que el cartero no nos encuentre en el domicilio y no la recoja otra persona, ello deberá constar en el expediente. En un plazo de 3 días se intentará una nueva notificación.

Con carácter general (Art. 58), se notificarán a los interesados las resoluciones y actos administrativos que afecten a sus derechos e intereses. De igual manera, toda notificación deberá ser cursada dentro del plazo de 10 días de la fecha en que el acto haya sido dictado y deberá contener el texto íntegro de la resolución. Debemos tener en cuenta, que cuando hemos recibido una notificación, nuestra firma debe constar en el recibí; si ha firmado otra persona, nos encontramos ante una notificación defectuosa.

Para que la notificación se practique utilizando medios telemáticos (Art. 59) se requerirá que el interesado haya señalado dicho medio como preferente o consentido expresamente en su utilización, identificando además la dirección electrónica correspondiente.

Cuando los interesados en un procedimiento sean desconocidos (Art. 59), se ignore la dirección para notificarles, o bien, intentada la notificación, no se hubiese podido practicar, se dará por cumplido el trámite, procediéndose a la publicación (Art. 77 LT) en el Tablón Edictal de Sanciones de Tráfico (TESTRA). Antes tenía que publicarse en el BOE o en el BOP.

Cuando una patrulla nos detenga y nos ofrezca firmar la sanción, aconsejamos no firmar nunca, ya que con ello la sanción entra en período ejecutivo de cobro. En ése caso debemos anotarnos inmediatamente la fecha, hora y lugar donde han ocurrido los hechos, para poder recurrir la sanción si encontramos algún motivo para ello.

Ramón

Etiquetas:


lunes, 6 de diciembre de 2010

Des de la meva finestra

La crisi dels controladors aeris
La crisi aeronàutica espanyola dels dies 3,4 i 5 de desembre, a més de les enrabiades i les pèrdues econòmiques, deixarà una nota negativa en el sector turístic espanyol, a la vegada que profunditza en la ja malmesa imatge internacional del nostre país.

Les informacions sobre aquesta crisi surten en tots els mitjans de comunicació i tothom opina; es clar que el govern és qui té el major poder de comunicació i en la premsa estrangera les informacions diuen més coses que aquí.

Deixant ben clar que pensem que la normativa laboral es té de complir i que per tant, les vagues es tenen d’anunciar, cosa que en aquest cas no s’ha fet, hem de constatar un seguit de dades objectives, o si més no, molt anteriors a la crisi, que ens poden ajudar a entendre els fets.

Els controladors són treballadors de l’empresa pública AENA, que depèn del ministeri de Fomento, és a dir, els controladors són empleats del ministre Blanco. Doncs si és així, no entenem perquè el ministre Blanco, no accepta tenir una reunió amb els controladors, per parlar sobre els seus problemes laborals (que no tenen res a veure amb qüestions econòmiques).


Podeu teclejar u ombrejar, copiar  i enganxar al buscador del YouTube:

Controladores Aéreos entrevista en Antena3

Más de 20 horas con el espacio aéreo cerrado

Etiquetas:


El llapis impertinent

Zapatero treu un "decretazo" que privatitza AENA. Els controladors comencen una vaga total i Zapatero treu un altre "decretazo", instaurant el "Estado de Alarma", per militaritzar als controladors i obligar-los a tornar al treball.

Etiquetas:


La Tira



L’enrenou de les pèrdues electorals al PSC

L’enrenou que està provocant el daltabaix dels resultats electorals de fa set dies, comença a treure algunes noticies curioses. El divendres Antoni Castells va fer unes declaracions dient que no descartava fer un altre partit socialista al marge del que hi ha ara, que contava amb uns quants noms: Àngel Ros, Marina Geli, Ernest Maragall, Montserrat Tura i Joaquim Nadal. En ser entrevistat, Nadal va dir que ell no opinava sobre opinions d’altres. El cert és que sent conseller, sí ha comentat opinions de membres de l’oposició. A més, a la pregunta de si ell formaria grup amb Castells, no va contestar ni sí, ni no.

Ara el malestar que suposa la pèrdua de poder en la Generalitat deslliga nervis i transparenta incoherències sorprenents, per exemple, l’Alcalde de Lleida, Àngel Ros, en una entrevista d’ahir a la premsa local, comença a fer un discurs d’oposició: “El PSC ha de aspirar a ser el pal de paller del catalanisme”.
I per acabar diu: “Jo treballaré per tenir una relació institucional impecable amb el govern de CiU i espero que per part del Govern es tingui també una visió municipalista no excloent. Faré tot el possible perquè sigui així” .

Però pel que tenim entès, el Sr. Alcalde, s’ha caracteritzat durant aquests anys, per tenir una actitud excloent amb membres de la oposició de l’Ajuntament de Lleida, que li retreuen no haver tingut amb ells “una actitud impecable”, amb queixes múltiples i abundants.
No fa tant, el Síndic de Greuges, va denunciar que té quantitat de queixes, perquè l’Alcalde no respon els escrits que li adrecen els veïns de Lleida, per tant això no és donar un tracte impecable (sinó tot al contrari), als ciutadans que li paguem el sou.
També tenim en la ciutat, unes entitats, entre les que hi ha algunes Associacions de Veïns que es senten excloses i marginades per l’Alcalde. D’igual manera, es senten marginats i no tractats impecablement per l’Alcalde, els funcionaris del propi Ajuntament a jutjar pel que expliquen.
I com s’ha d’entendre, que l’Alcalde anunci voler fer “tot el possible” perquè des del Govern de la Generalitat, no es tracti de forma excloent a Lleida, quan ell paradoxalment no aplica el mateix principi als seus veïns?

No sabem com es dirà tot aquesta incoherència en el poble de l’Alcalde, en el nostre es diu hipocresia.

Etiquetas:


domingo, 5 de diciembre de 2010

La Bona Cuina



La Bona Cuina

La Bona Cuina es un espai de receptes, que us oferim per gentilesa de l’AVV Bordeta, provades i experimentades en el seu Curs de Cuina.



COSTELLES D'ANYELL AL BRANDI



Ingredients:
8 costelles d’anyell
75 g. de mantega
6 cullerades de crema de llet Mantega
1 culleradeta de mostassa
1 copa de brandi

Preparació:
Fon la mantega en una paella. Daura les costelles per ambdós costats, assaona-les i retira-les.
Aboca en la mateixa paella la crema, la mostassa i el brandi, cou a foc lent sense deixar de remoure fins que el brandi s’evapori.
Posa les costelles en la paella i escalfa-les amb la salsa tres minuts més.

Consell:
Es poden servir acompanyades de patatetes al vapor o de verdures saltades.

Etiquetas:


sábado, 4 de diciembre de 2010

El llapis impertinent

Montilla se despide de su silla



dedicat a Jordi

Etiquetas:


viernes, 3 de diciembre de 2010

Redacció

Missatge d’un aturat

Acabem de rebre la transcripció d’un enregistrament sonor, que diu va repetir ahir una emissora de radio en varies ocasions durant tot el dia.
Segons ens diuen, l’autor va telefonar a l’emissora i va deixar aquest missatge. Un missatge que no sabem si es correspon amb la realitat, però en tot cas i amb els temps que corrent, resulta ser bastant creïble, encara que sabem de casos que podríem qualificar fins i tot de pitjors.

Ja entenem que no és un missatge gaire optimista ni exemplar, però és el que hi ha:

“Buenos días. Soy un padre de familia con cuatro hijos y en total llevo dos años en paro. Estoy desesperado. He empezado a robar en supermercados y grandes superficies, me da igual. Y me he ido una vez con el coche con el depósito lleno de gasolina de una gasolinera y me da igual. Mis hijos no van a pasar hambre, así que estoy dispuesto a todo”.

Etiquetas:


El Confidente

Comprando Made in China

China ha destacado en los últimos años, porque cada año aumentaba varios puntos su PIB. Durante estos años, el gobierno chino consiguió convertir su país en una potencia industrial con sus respectivas redes de distribución; sus clientes serían los países desarrollados, que podrían comprar productos manufacturados a precios muy bajos sin competencia.

No pasó mucho tiempo para que las grandes multinacionales, viendo la posibilidad de fabricar barato, comenzaran a llevar sus fábricas a China; allí llegaron grandes marcas norteamericanas y japonesas, pero también europeas. Ahora todo lo que compramos en occidente parece ser “Made in China”. China es ya la segunda economía mundial, pero todo apunta a que pueda llegar a convertirse en la primera, aunque quedan algunas incógnitas sin resolver:
1.- Estamos ante una brusca desaceleración económica mundial que incide en la importación de sus productos. No parece que el salario en China (este año se ha aumentado el salario mínimo en 23 provincias), dé como para que el consumo interior pueda asumir el descenso de demanda exterior.
2.- El gobierno chino pretende gravar con impuestos la producción de petróleo, gas y carbón, lo cual se traducirá en un nuevo aumento de la inflación, cuando es ya muy elevada, todo lo cual repercute también en un aumento del precio producto.
3.- El riesgo de morosidad no es menor, puesto que sólo en 2009, la banca ha concedido un importe crediticio, equivalente al 28% del PIB del país. Pero la concesión de crédito se hizo pensado en el acostumbrado nivel alto de exportación, si se ralentiza el mismo, se pone en riesgo la devolución y por tanto puede aparecer la morosidad. Pensemos que la crisis de deuda soberana europea, repercute en un descenso del 20% de sus exportaciones.
4.- Por su parte Morgan Stanley calcula que el 70% de los créditos obtenidos por las empresas chinas en los últimos años, o bien no tienen una previsión clara de devolución, o sólo pueden ser reintegrados con privatizaciones de activos inmobiliarios en forma de suelo, es decir, privatizando suelo, no en vano desde 2007 (Ley sobre el Derecho de Propiedad) en China existe suelo de propiedad pública, privada y colectiva. 5.- En 2013 está previsto que se renueve la cúpula dirigente china y ya se está hablando de la futura dirección del país, piensa incrementar los impuestos inmobiliarios, con lo cual el sector de la construcción tendría también una desaceleración.
6.- Y finalmente, en Estados Unidos se aproxima un clima electoral solapado a una crisis económica; una situación que históricamente se ha resuelto con unas medidas de proteccionismo económico y por tanto de menos importaciones

El presidente chino, Deng Xiaoping, desde una posición unificadora, pronunció en 1984 su famosa frase: “Un país, dos sistemas”, para presentar amablemente a China ante los habitantes de Taiwán. Ahora parece que esta frase inicialmente propagandística, haya acabado siendo “el sistema” económico real para China.

Etiquetas:


jueves, 2 de diciembre de 2010

Col·laboradors


La reina Isabel II de Inglaterra (Elizabeth), ha tenido siempre la costumbre de reunirse con los presidentes de Estados Unidos, pero es que se ha reunido ya con tantos, que hay quien empieza a llamarla la reina Duracel ... porque dura, ...dura, ...y dura...


Siendo muy joven ya se fotografió con Truman



Le siguió la foto con Eisenhower

No podía faltar la foto con los Kennedy


Luego la visitó Nixon



Y hasta bailó con ella Gerald Ford



Cuando la visitó Carter ya no era tan joven



Tuvo que aguantar las risotadas de Reagan, mientras ella leía su discurso



Recibió a Bush padre con un sombrero de “gondolieri”


La reina Elizabeth ya lucia canas cuando recibió a Clinton

Era ya una abuela cuando visitó a Bush hijo

Y siendo ya viejecita ha recibido a Obama

Etiquetas:


miércoles, 1 de diciembre de 2010

Des de la meva finestra

És molt fàcil governar quan l’economia va bé



Les eleccions catalanes han colpejat fort, les ja febles expectatives electorals de Zapatero, que poc a poc, veu com s’enfonsa cada vegada més, la barca de les seves esperances.

Si mirem l’històric d’eleccions autonòmiques catalanes, veiem en els resultats una tendència a la baixa pel partit socialista; concretament, si tenim en compte un tram de 12 anys (del 2003 fins al 2010), veurem que al 2003 CiU va tenir 4 diputats més que PSC. Al 2006 la diferencia ja era de 11 diputats, i ara ha estat de 34. Són els resultats de eleccions autonòmiques des del 1980, en els que hi ha més diferencia de diputats entre els dos partits que han governat la Generalitat de Catalunya.
Una altra cosa que preocupa al PSC-PSOE, és que el PP ha obtingut aquest any les millors resultats des de 1980; van estar 15 diputats al 2003, 14 al 2006 i 18 diputats ara al 2010.

No és fàcil la posició de Zapatero, que va venir en el seu dia a recolzar Maragall i ara Montilla. En una apreciació simplista, podríem dir que part dels electors han canviat el seu vot castigat segurament la crisi que pateixen, però de segur que hi ha una altra part, que ha canviat degut a sentir-se enganyada, també hi cap que altres hagin canviat fastiguejats per tanta comèdia absurda del tripartit.

Entre la pressió de la Unió Europea, que no para d’especular amb la poca capacitat del Govern Zapatero per mitigar la crisi al nostre país, amb la crisi tant descomunal que patim i ara amb l’ensorrada del seu partit a Catalunya, Zapatero no pot estar massa content que diguem. Es clar que era ell qui anava dient allò de: “No hay nada que no pueda decirse con una sonrisa, con talante”. Ara però, sembla que ja no riu tant i al “talante” no se’l veu per en lloc.

És molt fàcil governar quan la inèrcia econòmica va bé, com quan Zapatero va arribar al govern; però quan es té de demostrar un bon governant, és quan les circumstancies son adverses i de moment Zapatero no ho està demostrant, fins i tot podria ser, que no ho demostrés mai, perquè fossin convocades eleccions generals en el termini de sis mesos.

Etiquetas:


This page is powered by Blogger. Isn't yours?

Suscribirse a Entradas [Atom]