martes, 30 de junio de 2015
Des de la meva finestra
El problema grec
El problema de Grècia
suposa una crisi molt gran per Europa, tant que pot fer trontollar el projecte
europeu encara que ens vulguin fer veure al contrari.
És cert que Grècia
només ve a ser el 2% del PIB de la Eurozona, però hi ha altres paràmetres i altres
qüestions, que poden tenir també molta importància.
Els grecs van
signar l’entrada como membre a la Unió Europea al 1979, encara que la adhesió
formal no va estar fins l’any següent. Els problemes de gran endeutament de
Grècia es van començar a saber al 2010, però aleshores es va fer públic també,
que els balanços contables que van aportar, per entrar a la UE estaven
falsejats.
Grècia ha estat
vivint en gran part, de les subvencions europees i ara des del 2010, està rebent
plans d’ajut. Ara estan ja en el segon pla.
Potser el més curiós
del cas, sigui que quan els grecs van presentar els seus balanços, qui els va
revisar va estar l’auditor Goldman Sachs (ara banc de negocis i inversions) que
va trobar els balanços totalment
correctes quan estaven falsejats. En aquelles dates, un dels directius de
Goldman Sachs era Mario Draghi, qui ara és el president del Banc Central
Europeu. Si aquest senyor va demostrar ser incompetent (entre altres) en aquell
moment, com és possible que ara ocupi aquest càrrec?
Es un fet que els
grecs no havien pagat mai impostos, tampoc tenen estructures fiscals estatals,
per no tenir, no tenen ni cadastre territorial. Cal que algun candidat guanyi
les eleccions, fent veure als grecs que han de pagar impostos com la resta
d’europeus.
Les eleccions del
mes de novembre van posar al front del Govern grec a Tsipras qui amb el seu
partit Syriza, abreviatura de “Coalició de Esquerres Radical”, va prometre als
grecs solucionar la greu situació econòmica, plantant cara al FMI, tot i buscant
una altra quitança que els creditors no estan disposats a acceptar.
Segurament
estrangulant més i més, als grecs serà molt difícil que puguin tornar el deute,
de la mateixa manera que sembla que el deute de Grècia sigui impagable amb
l’actual sistema fiscal grec.
El termini perquè
el govern grec pugui fer el pagament de la quota corresponent al mes de juny
expira avui. Grècia no podrà pagar (ho va dir Tsipras ahir) els 1.600 milions d’euros
que deuen al FMI. Avui serà el segon dia de l’anomena’t “corralito” bancari.
En aquest context, Tsipras ha convocat un referèndum pel dia 5 i com sigui que
està fent campanya pel “no”. I tot podria indicar que si perd la consulta hauria
de dimitir.
Alemanya exigeix
unes condiciones dures als grecs, per a poder reemborsar-se els deutes que
afecten als seus bancs i inversors.
Crec que ningú
sap realment el que pot arribar a passar, si Grècia abandona l’UE. De moment sembla que els creditors, entre
ells Espanya, deixarien de cobrar el deute. Grècia hauria de tornar a la seva
antiga moneda; el dracma, la qual seria fortament devaluada. Una qüestió que
afavoriria al turisme, però no cal dir que les importacions des de altres
països comunitaris o qualsevol altre país no comunitari, estarien tant gravades
amb la inflació que difícilment les podrien pagar.
La crisi grega,
és en aquest moment el principal problema que té la Unió Europea, a uns els hi
falta adaptar-se a la fiscalitat europea i als altres (als creditors) els hi comença
a mancar la paciència.
Etiquetas: elproblemgrec
lunes, 29 de junio de 2015
Diario de a bordo
Atrapados
en el ascensor
Es lo que tiene, el ir por ahí con el postureo del
sabelotodo, del perfecto, del enterado que nos da lecciones de moralidad a
todos, haciéndonos saber además, que ya está de vuelta de todo.
Resulta que cuando a
alguien con este perfil tan increíble, por una circunstancia u otra, le alcanza
un imprevisto, se queda tan pasmado y sorprendido como cualquiera de nosotros, quedando
por tanto muy en entredicho su aplomo, pero también su sapiencia.
Es más o menos, lo que les ocurrió el pasado jueves
a dos dirigentes políticos de moda en Barcelona, Pablo
Iglesias de Podemos y Ada Colau de Barcelona en Comú. Los dos Comuneros, se
quedaron atrapados en un ascensor y la cabina no respondía a los mandos de la
botonera.
Ellos mismos aseguraron que estuvieron allí atrapados durante
media hora, un tiempo durante el cual, estuvieron enviando mensajes a sus
compañeros reclamando auxilio; “Aquí empieza a hacer mucho calor”, “A ver si nos sacáis de aquí”, etc.
Se trata de una contingencia que pone de relieve, como estos
dos superhéroes Comuneros no son tal, sino que están sujetos –como todos los
demás- a las vicisitudes e imprevistos
caprichosos que la vida nos depara.
Lo llamativo, es que ellos nos hayan hecho saber reiteradamente
que ocurrirá en el futuro –don Pablito no deja de decir que será Presidente de
Gobierno-, en cambio no fueran capaces de prever una inmediatez; si subían en
ése ascensor se quedarían atrapados en él?
¿Llegaron a alguna conclusión trascendente en esa reunión de
ascensor, o es que por el contrario, no pudieron salir del bucle que supone, la
impotencia de pensar que tal situación será utilizada por sus adversarios para
cachondearse de ellos?
Lo verdaderamente increíble
-para mí- es que al salir del ascensor, el caudillo Pablito no diera su mitin
clásico: con las manos sobre el atril, las mangas de camisa remangadas, con el
cejo fruncido y en su habitual tono “indignado”, acusando –por ejemplo- a Rajoy
de haber enviado traicioneramente al lugar, a un operario que parara el
ascensor cuando él y su lugarteniente lo estuvieran utilizando.
En esta media hora, Colau tuvo tiempo suficiente para
comentarle que ha entrado a ser alcaldesa de Barcelona con mal pié; acaba de
enterarse, de que el actual gobierno de Rajoy, aprobó una ley según la cual, un
Ayuntamiento no puede tener más “asesores” que concejales. Y es que claro, ella
podía tener sus compromisos.
Tengo entendido, que había un enjambre de candidatos
revoloteando alrededor de Colau esperando, por si, en pago a afinidad o
amiguismo, eran nombrados “asesores”.
Me han explicado, que al enterarse del actual tope legal,
Colau ha cogido un buen cabreo; ella sabe que hasta esta legislatura, todos los
alcaldes habían nombrado un batallón de asesores –cuyos sueldos pagábamos entre
todos- y cuya única misión era cobrar a fin de mes.
Ante estos hechos, creo que estos líderes moralistas y
Comuneros que tanto están ahora de moda, ya forman parte de “la casta” o “la
castuza” y no parecen darse cuenta de ello, o quizás no quieran.
Como fuere que Colau estaba muy irritada con el recorte de
asesores, el caudillo Pablito le permitió contratar a su pareja como asesor,
pues ya no trabaja en el FC Barcelona. Pero claro, hay un problema: esto quedaría
“un poco feo”. La solución que han encontrado, es contratar a la pareja de
Colau como asesor con despachito, pero pagado por el partido.
Pero veamos: no nos dijeron y repitieron, que el partido de
los indignados, eran personas que no tenían dinero, ni subvenciones, ni
financiaciones de empresas, ni financiación de los bancos. Entonces de dónde
sacará Podemos o Comú de Barcelona, el dinero para pagar el sueldo a un asesor
que además huele a nepotismo?
No me queda más que preguntarle a don Pablito –y me da igual
si me contesta remangado e indignado-, de dónde sacarán el dinero, Podemos, o los
Comuneros de Barcelona?
¿De dónde sale el dinero don Pablito? ¿Encontraron quizás
una cartera repleta de billetes dentro del ascensor, durante esa media hora de
encierro?
¿O será que tienen ustedes una financiación de partido de
todo punto inconfesable, como suele tener “la casta”?
Ya sé que lo que voy a decir no es “políticamente correcto”-,
pero desde 1978 hasta hoy, existía en este país una profesión muy codiciada
cual era la de “asesor”, cuyo sueldo por no hacer nada, era en muchos casos,
casi tan alto como el del alcalde.
Ahora se ha limitado su número por ley, pero Rajoy se ha
quedado corto; deberían desaparecer todos estos asesores, puesto que en los
Ayuntamientos hay “funcionarios técnicos” que pueden y deben hacer –en teoría-
el trabajo que se encomienda a los “asesores”.
De todas maneras y ya que estamos en época de reformas,
además de eliminar los superfluos asesores por ley, sería excelente que también
de la misma manera, se prohibieran tanto “la casta” como “la castuza” política.
Entonces sí que pareceríamos un país “Europeo”.
Mijail
Etiquetas: atrapenelascens
viernes, 26 de junio de 2015
Diario de a bordo
Carnavales
de Cádiz
Los gaditanos son gente muy dada
al Carnaval y al cachondeo. No se sabe si en las pasados elecciones
municipales, han votado con suficiente conocimiento de causa. En todo caso la
causa es el jolgorio; el jolgorio que no falte.
La esencia que mejor define Cádiz
siempre ha sido y será, el choteo licencioso y socarrón. Ahí están las famosas
“Chirigotas”.
Ahora los gaditanos han votado (como
en todas las demás plazas) para elegir los concejales del nuevo Ayuntamiento.
Alguien que se presentaba a las
elecciones, se le ocurrió decir que: “los votantes nunca se equivocan”. Visto
el escenario desde otra diagonal, podríamos decir, que en demasiadas ocasiones,
por lo menos, algunos “nunca aciertan”, incluyéndolo a él.
Los resultados electorales han
conformado un
Buen Ayuntamiento ¡¡¡¡¡Vive Dios!!!!
Así cualquiera. Con gente tan
preparada se puede ir a cualquier parte...
Pero veamos, eso, Veamos como son
ellos y ellas.
Ayuntamiento de Cádiz:
- José María González (Kichi), nacido en Rotterdam. "Profesor" de historia con 39 años. Entró como profesor interino en 2003. Estuvo unos años allá donde le mandaran (por ejemplo a Jerez).
Aprobó las oposiciones y automáticamente,
pidió una baja por depresión que duró DOS AÑOS. Nada más terminarla, transcurrido
el máximo plazo legal, el sindicato USTEA lo puso como liberado y obviamente no
ha dado más clases. Hasta hoy. Ahora nos da clases como Alcalde, pero
como alcalde remangado, tal y como corresponde a su grupo.
- Ana Fernández, psicóloga de 42 años. Se licenció en la UNED y jamás ha ejercido. Actualmente, está "preparando unas oposiciones".
- Manuel González, funcionario de 63 años. Obtuvo el graduado escolar con 35 tacos. No aparecen más estudios.
- Laura Jiménez, de 28 años, técnico en Turismo (FP en especialidad turismo).
- Ana Fernández, psicóloga de 42 años. Se licenció en la UNED y jamás ha ejercido. Actualmente, está "preparando unas oposiciones".
- Manuel González, funcionario de 63 años. Obtuvo el graduado escolar con 35 tacos. No aparecen más estudios.
- Laura Jiménez, de 28 años, técnico en Turismo (FP en especialidad turismo).
No tiene trabajo conocido, aunque afirma que
actualmente "desempeña un proyecto que busca emplear el Arte como
herramienta de inclusión, participación y transformación social".
- Adrián Martínez de Pinillos, licenciado en Ciencias Políticas, con 26 años. Sin ocupación conocida. Bueno, es boy-scout.
- Ana Camelo, de 63 años de edad y profesión desconocida, se declara activista, defensora de los derechos humanos y de los animales cuando le preguntan por su curriculum.
- David Navarro, funcionario de 43 años y "monitor en actividades sociales".
- María Romay, estudiante de 24 años. No se sabe bien que estudia, pero no se pierde un sarao del Sindicato de Estudiantes ni loca. Allá donde veas una pancarta, allí está ella. Lo suyo es levantar la pancarta, porque oye, que importa cuál sea la causa, lo importante es el levantamiento de pancarta.
En conclusión diré, que me parece muy bien, el
hecho de que gobiernen el Ayuntamiento de Cádiz, unos concejales/as muy
preparados, con amplia experiencia laboral
y profesional en la gestión.
Dicen ser de Podemos. Y yo me pregunto:
¿Podemos tener un Ayuntamiento mejor?
Desde luego a este
alcalde que algunos llaman Kichi y otros
Kirchner (aunque a mí me recuerde mucho a un personaje que presentamos hace
años al festival de la Eurovisión, llamado Chiquilicuatre), parece que estar
decidido a ofrecernos mucho circo. Posiblemente Chirigotas municipales veremos
algunas, con sus coplillas, letrillas y tanguillos. Y ya puestos, mejor
contactar con El Selu que es todo un experto en el arte chirigotil.
Soluciones para
mejorar la ciudad o para resolver problemas generales, no sé yo si veremos
muchas, pero originalidades, lo que se dice originalidades, Podemos ver, es
decir, Veremos.
Dios creó a los matracas
y a los canta-mañanas. Fue una equivocación. Debería rectificar.
Mijail
Etiquetas: carnavaldcadiz
jueves, 25 de junio de 2015
La Tira
CGT denuncia a la Diputació de Lleida
Un altre cop surt
a la palestra informativa, la Diputació de Lleida. Aquesta vegada, per una
denuncia que ha presentat als Jutjats el sindicat CGT, contra el president en
funcions, Joan Reñé, per uns suposats delictes de “prevaricació i tràfic d’influències”. Per uns nomenaments a dit,
entre persones que militen a CiU i en un cas en el PP.
Es ve a dir que “Ha
fet nomenaments per ocupar places itinerants vacants sense estar incloses
dins de cap oferta pública d’ocupació”.
Si no ho tenim
mal entès, es tractaria de un grup de persones col·locades a dit, sense cap més
tràmit i sembla ser, que amb l’únic mèrit que ser militants del partit.
És una denuncia,
que es pot afegir a tot el que es va denunciar ja en els últims mesos, des de
la partida anual dels 17 milions d’euros, que arriba des del “Ministerio de
Salud”, com a “partida de Salud Pública” per pagar la despesa de l’Hospital de
Santa Maria, quan que des del any 90 qui té la titularitat de l’hospital és la
Generalitat, passant pel l’escàndol del cessament del interventor perquè no va
voler signar certes despeses bastant dubtoses.
Veurem que farà
ara la Fiscalia de Lleida. Veurem si també ho arxivarà, al·legant “que no veu
indicis”. En casos anteriors que s’han arxivat, hem pregunto: I ja s’ho han
mirat?
Hem de tenir en
compte que la funció del Fiscal és la de defensar l’interès públic:
L’article 3 de la
Llei 50/1981 de 30 de desembre, reguladora de l’Estatut Orgànic del Ministeri
Fiscal, estableix com a competència del Fiscal:
“Vetllar pel respecte de les
institucions constitucionals i dels drets fonamentals i llibertats públiques
amb totes aquelles actuacions que exigeixin de la seva defensa”.
“Exercitar les accions penals i civils dimanants
de delictes i faltes o oposar-se a les exercitades per altres, quan precedeixi”.
“El Fiscal podrà rebre denúncies,
enviant-les a l’autoritat judicial o decretant el seu arxiu, quan ho trobi
fonaments per a exercitar cap acció, notificant-ho, en aquest darrer cas, la
decisió al denunciant”.
No ens agradaria en
absolut, pensar que en comptes d’això, porguéssim acabar sospitant que està
defensant altres interessos.
Malgrat que la
Fiscalia de Lleida arxivi tots aquests assumptes, que creiem no denoten un gran
compliment legal exquisit, sinó tot al contrari, creiem també, que aquests
assumptes s’han de fer arribar al Fiscal General de l’Estat. No tindríem
segurament cap garantia de que la Fiscalia General els reactivi, però sens
dubte a Madrid, tindran constància del que està passant aquí a Lleida. Potser
ja fora hora.
Va fer molt bé,
Marta Camps, al presentar la seva denuncia contra Ros a Barcelona, segurament
no es fiava massa de la Fiscalia de Lleida.
Etiquetas: cgtdenunciaadiput
martes, 23 de junio de 2015
El llapis impertinent
lunes, 22 de junio de 2015
Des de la meva finestra
La bandera de la incompetència
Un cop mig païdes
les eleccions municipals, ja ha començat el compte endarrere, de cara a la nit
electoral de les eleccions generals. Tot plegat ve a ser un sense sentit, ja
que molts ciutadans veuen ja amb claredat (i no cal que els ho digui cap
“politòleg”), que els partits polítics només van a la seva bola. El que
s’espera d’ells, és que amb els resultats electorals a la mà, es dediquin a
solucionar problemes generals dels ciutadans fins al mes de novembre, i
aleshores es dediquin a la campanya electoral de les eleccions generals, en
comptes d’això, veiem que només els preocupen les properes eleccions que queden
a sis mesos vista.
A Catalunya estem
veien un panorama ben incert.
Començarem per un
partit hegemònic com va estar CiU, en el que el seu actual màxim responsable
Artur Mas, va optar per embolicar-se amb la bandera per tapar la seva
incompetència. Una incompetència que és fonamentalment econòmica.
Mas sabia molt
bé, que deia una gran mentida, quan explicava, que gracies als impostos pagats
pels catalans, es varen construir les infraestructures de la resta de Espanya,
des de l’Ebre cap avall.
Aquestes
infraestructures es van construir, no amb diners dels fons de l’Estat, sinó amb
els diners del fons europeus de cohesió, que va negociar al seu dia Felipe
González, i aleshores Pujol no va dir res en contra. Aquests fons de cohesió,
anomenats pel govern espanyol com “Objetivo 1”, suposaven una aportació
europea del 80% de la despesa, en infraestructures als territoris, amb una
renda inferior al 75% de la mitjana de la UE. Així se’n van poder beneficiar
totes les regions, menys Catalunya, País Basc, Navarra, Aragó, la Rioja i
Madrid.
Una altra mentida
de Mas, es mostrar-se indignat pel sistema de finançament autonòmic, quan CiU
va negociar sempre recolzant amb els seus vots, cadascuna de les successives
revisions.
Una burla ve a
ser, que Mas identifiqui a Espanya com l’opressor de Catalunya, quan li està
demanant diners reiteradament per poder pagar als seus creditors. No sol ser
normal, que un opressor pagui els deutes
del oprimit.
I una altra
qüestió important: si tant dolent va estar el nou Estatut, devia ser
responsabilitat dels qui el van negociar: Mas y Zapatero. No oblidem que segons
el CIS autonòmic del setembre de 2010, aquest nou Estatut només interessava al 3,1% dels catalans.
I si el problema
va estar en que Tribunal Constitucional el va mutilar, Zapatero va oferir la possibilitat
de desenvolupar lleis orgàniques per les
parts mutilades. Una possibilitat que es va descartar.
També es podia
haver anat pel camí legal de la modificació de la Constitució: per exemple
Alemanya
té una
Constitució de 66 anys i ha estat reformada en 60 ocasions.
Algú va dir, que
el fracàs de la raó, és el millor aliat de les passions. I Mas per justificar
que feia “alguna cosa més”, que pentinar-se vint vegades al dia, va optar per
bufar sobre les cendres del nacionalisme més radical, que li permetia senyalar
al govern central, com l’enemic i la causa de tots els desastres que han
assolat Catalunya.
El victimisme
pujolista va calar entre gran part de la societat catalana, fins produir una
fractura ciutadana. Al final, la majoria dels ciutadans han pogut veure que
aquesta estratègia no era més que una fal·làcia i més, al veure gracies a la
policia, quina era la veritable personalitat de Jordi Pujol, qui va fer una
gran fortuna personal, diguem que presumptament, “en nom de Catalunya”.
La fractura
social provocada pel nacionalisme interessat i desbordat, ha acabat fracturant
també a la pròpia coalició, ja que acaben de donar per acabada la seva
col·laboració política, entre CDC i UDC.
L’altre partit
que fins ara havia estat important a Catalunya és el PSC. I no podem oblidar,
que si és un partit d’esquerra, ha de saber que històricament l’esquerra
europea ha estat sempre internacionalista, i mai regionalista. Es veu però, que
al PSC dels Maragall-Montilla, no devien estar al dia.
Tampoc devien
estar assabentats d’aquesta qüestió, els dos altres socis de govern que van
tenir, ERC i ICV, quan tots tres van optar al igual que ara CiU, per embolicar-se
amb la bandera, per tal de tapar la seva incompetència econòmica: donant a
entendre que eren més nacionalistes que CiU.
Des del PSC, van
proposar un nou Estatut, que quan
es va esquerdar,
els va produir també la major esquerda de vots. Com sigui que no sabien per on
sortir-ne, van optar per apartar de les seves files als més nacionalistes i
començar a parlar de la defensa del federalisme. Un concepte que encara avui, no
saben com definir-lo ni com podria encaixar amb Catalunya. Un concepte en
definitiva, que no passa de ser una paraula, mentre no sigui dotada de continguts
concrets. Aquesta paraula ve a ser d’una ambigüitat tan manifesta, com el anar “rumb
a Itaca” que deia en Mas.
Ara els qui van
estar dos grans partits a Catalunya, estant tenint grans pèrdues electorals,
perquè els ciutadans s’han adonat de que les dèries, ni que estiguin
embolicades en una bandera, aconsegueixen resoldre els seus problemes.
Ja veurem que
faran els altres dos partits ara emergents, si serà veritat que resolen
problemes econòmics dels ciutadans, o si dilapiden els diners públics igual que
els dos partits anteriors, per acabar embolicant-se amb la bandera, que en
definitiva, no és més que “l’astúcia” de la que tant parlava Mas.
Etiquetas: laabanddlaincomp
viernes, 19 de junio de 2015
Des de la meva finestra
“Una separació amistosa”
Desprès de més de trenta anys formant una aliança electoral coneguda com
CiU, es confirma la ruptura entre CDC i UDC, un allunyament polític que en no
poques ocasions havia insinuat Duran Lleida, que es podia produir.
Des de Convergència se’ns diu que es “una
separació amistosa”. No sé fins a quin punt pot ser així, però ja que
utilitzen el símil que solen emprar moltes parelles al començament d’un
divorci, hem de dir que en molts d’aquests casos, els modals i les formes
“amistoses”, es solen perdre en arribar al apartat dels diners. En tots aquests
anys i en diverses ocasions, hem vist enfrontaments entre els dos partits, i
més que en podem veure, quan CDC posi en dubte a les persones de UDC que estan
ara ocupant càrrecs institucionals.
Que Unió en gran majoria no era independentista, és una cosa que sempre ens
han repetit. Unió, que en la meva opinió, ha estat sempre un partit amb ben
poca “unió”, i on sempre s’han donat maniobres per ocupar tal o qual càrrec, però
el status quo actual ja li anava bé.
El partit tenia la seva quota de poder i en vers aquesta premissa, podia
col·locar tants o quants militants en llocs “de confiança”, on es guanyaven
molt bé la vida.
La situació es comença a capgirar, quan un Mas en minoria parlamentaria, ha
de acceptar els arguments sobiranistes del seu soci de govern a l’ombra, ERC.
Poc desprès, un Mas que es mostra enlluernat pels plantejaments sobiranistes,
es llença a la piscina de l’independentisme, buscant potser, aconseguir tenir
més vots catalanistes i per tant més poder.
Però es clar, els plantejaments independentistes es troben amb dos
obstacles: un, que només un 30% dels electors diuen sentir-se independentistes
i dos, que són plantejaments contra la legalitat establerta.
Uns obstacles que podien portar a la federació dels dos partits a
desaparèixer del mapa polític. I Unió no està per aquesta labor. Ells tenen un
fulla de ruta ben definit: continuar com sempre, es a dir, sense ruptures amb
l’Estat, són sabedors de que això podria comportar el perdre moltes
col·locacions pels seus militants. Compte: no es tracta aquí de criticar aquest
comportament només a Unió. En les nostres contrades i parlant de l’Ajuntament
de Lleida, crec que el PSC ha fet exactament el mateix: comportar-se com una
agencia de col·locació per la militància, els familiars i les amistats o compromisos
(quan era alcalde Siurana, hi havia a l’Ajuntament uns 900 empleats, ara amb
Ros ni ha quasi el doble).
He sentit a dir, que al menys la meitat d’Unió podria augmentar les files
de Ciutadans o del Partit Popular. És possible encara que ho veig difícil,
perquè no sembla que aquests dos partits, es dediquin a oferir col·locacions
als escindits de CiU.
Però, de veritat es creu algú, que els militants d’Unió són tant
importants?
De moment i escenificant el trencament, ja van dimitir tres consellers
d’Unió, ara queda per veure que passarà amb les Diputacions, Ajuntaments,
Consells Comarcals, etc.
A hores d’ara, les persones de UDC col·locades en les institucions
(Diputació de Lleida, per exemple) no poden estar gaire tranquil·les, sabedores
com són, de com se les gasta la repressió política en aquesta partitocracia.
Qui perd més amb aquesta ruptura? Doncs crec que tot i que, alts dirigents
de CDC han mantingut sempre que UDC era el 30% de CiU, en aquesta ruptura
perden els dos partits i segurament hi guanya ERC.
Partint de la base de que els partits politics haurien de deixar se ser,
unes “agencies de col·locació”, però buscant les causes, potser haurem de
començar a creure, que des de ERC, Junqueras ha estat un bon estrateg per
fagocitar a CiU?
Etiquetas: unasepracamistos
jueves, 18 de junio de 2015
La Tira
El “Yo sigo” de Àngel Ros
Era l’any 2005,
quan l’alcalde Àngel Ros, deia als seus més propers, que ell només estaria al
càrrec durant 8 anys, “Mira, és l’únic de
bo que ha fet l’Aznar”, afegia. Doncs mira per on, resulta que l’alcalde
“socialista de missa diària”, ja encara no el segon mandat com deia, sinó el
quart, malgrat que aquesta incoherència del “dónde
digo, digo, digo Diego”, és el seu fort.
Ros va estar
elegit el passat dissabte, es a dir, elegit a la “força”, ja que de moment, els
sis grups de la oposició no s’han aconseguit posar-se d’acord en votar
majoritàriament a un altre nom.
Diuen els més
propers, que Ros està decebut amb els resultats electorals. Doncs que s’ho faci
mirar, perquè les denuncies sobre els seus comportaments han fet prou feina en
aquest sentit. I les presumptes irregularitats les ha comés ell, no els
votants. Si busca culpables que es miri a ell mateix.
Devia ser a
finals de març, quan Ros va declarar, que hi haurà un problema per la
frustració d’unes il·lusions al 27-S. Ve a ser un bon exemple del qui dona
consells, que per a ell no en té. Va preveure unes frustracions al 27-S i en
canvi, no va ser capaç de preveure la seva pròpia frustració al 24-M.
Molt bé Sr. Ros,
com endeví sou tot un èxit.
Només té 8
regidors i per tant haurà d’estar als acords (si és que ho pot aguantar) dels
altres sis partits. Diuen que ell confia en poder-se recolzar en els altres
grups municipals, es a dir, un dia amb uns, un altre dia amb d’altres, etc.
Això serà si els altres grups ho permeten, perquè vulguin o no vulguin, hauran
de triar, entre que l’alcalde sigui un titella dels altres grups, o que els
altres sis grups siguin uns titelles de l’alcalde. Creiem que és més fàcil que
es doni el primer supòsit. Aquesta confiança de l’alcalde, ben bé sembla el
compte de la “lletera” municipal.
Ara Ros declara
fent-se l’estranya’t, que a l’Ajuntament de Lleida sempre hi ha hagut 6 tinents
d’alcalde i diu no entendre, perquè ara li volen imposar només 3.
Sr. Ros, si vos
no enteneu això, el que nosaltres no entenem, és com ha estat possible, que vos
pugéssiu arribar a ser alcalde.
En tot cas us ho
direm: l’oposició té majoria i vos esteu en minoria.
Ens sembla
perfecte que els sis grups de l’oposició es posin d’acord per millorar el
govern municipal, encara que ben mirat, ho poden millorar en tants apartats i
és tot tant millorable, que no els hi serà difícil fer-ho.
La recepta ens
sembla ben simple: tornar a posar les liniers d’autobús tal i com estaven. Escorcollar
quin deute real té l’Ajuntament i les empreses públiques que l’envolten. Publicar
o transparentar aquest deute municipal. Eliminar les despeses innecessàries. Fora
càrrecs de “confiança”. “Mangoneos” zero. Adequar l’impost de l’IBI als actuals
preus de mercat, ja que els immobles han baixat de mínima un 30 %. Y a la
vegada, regirar tots el calaixos per tal de controlar tota la documentació del
arxiu sobre les factures pagades. Allí podrien trobar alguna cosa, bé, potser
més d’una.
Esperen doncs,
que la oposició faci del que és realment, d’Oposició i no faci com ha passat des de sempre a
Lleida, que han fet d'Acompanyament del Govern Municipal. Ells sabran perquè.
Etiquetas: elyosigodangros
miércoles, 17 de junio de 2015
Diario de a bordo
Unas
primarias de teatrillo
A estas alturas de la jugada y sobre el tablero, las piezas
de ajedrez empiezan a mostrar la estrategia de fondo en la partida. No es
usual, que un jugador le comunique a su adversario cuáles son sus intenciones,
pero poco a poco, movimiento tras movimiento, las fichas van dibujando una
estrategia calculada, que puede darle al jugador la victoria en la partida.
Claro que en ocasiones ocurre, que el adversario oliendo el peligro, inicia un
ataque imprevisto que trastoca todo lo previsto inicialmente.
Creo que esto es lo que le ha ocurrido a la presidenta -ahora sí- andaluza, Susana Díaz. Pongamos que en un
principio, ella sólo se aviniera a sustituir a Griñán, el cual por razones de EREs
-de todos conocidas-, no podía seguir en el cargo por más tiempo. El cargo le
abrasaba las manos.
No sé si Díaz, acabará algún día luciendo como la “estrella”,
que según dijeron algunos, acababa de “nacer” -cuando Griñan la nombró, para
ocupar su cargo en la Junta de Andalucía—, pero lo dudo.
Siguiendo con el relato, sorprendió que Pedro Sánchez optara
por dar un “golpe de mano” en la Federación madrileña, asestando un mazazo para
apartar de la candidatura a la persona de Tomás Gómez, que había sido elegida
para ello.
¿Qué había ocurrido? Pues sencillamente, que Sánchez se
había olido, como Díaz planeaba poner el pié en el despacho madrileño que Gómez
tenía en Callao, para desde allí iniciar el asalto a Ferraz, apoyada por dos
Federaciones más, aparte de la andaluza.
La lucha por la Secretaría general del partido había
empezado y en ése momento empezaban a encajar
todas las piezas del puzle: tanto Sánchez como Díaz estaban disputándose la
Secretaria general y adjunto, el puesto de candidato a la Moncloa.
Luego supimos que Díaz no lo quería ver en su campaña
electoral andaluza; quiero decir, que ni tan siquiera se molestaron en esconder
sus desavenencias.
Los más de 80 días en los que Díaz ha tenido que esperar
para poder ser investida presidenta de la Junta, la han desprestigiado ante
gran parte de la militancia o cuando menos, le han restado méritos para optar a
la Secretaría general, pues ha quedado de manifiesto que ella no es una “super-woman”
tal y como se les ha presentado.
Personalmente, desde el primer día he dudado mucho de la
cualidad de “estrella” que se le atribuyó a Díaz cuando accedió al cargo. No
tengo nada contra esta señora, pero mantengo que la veo como una ambiciosa, charlatana
manipuladora y que por más señas, no sé si conoce qué es la vergüenza: en
resumen, una populachera. Ríase usted de Eva Perón con sus descamisados.
El desbaratamiento de la operación asalto, planeada desde
las Federaciones, andaluza, asturiana y valenciana, a través del despacho
madrileño de Gómez y los 80 días de incertidumbre por el ridículo que ha hecho
Díaz, implorando que le apoye algún otro partido para aprobar su investidura en
el cuarto intento, ha posibilitado que Sánchez haya quedado sin rivales en las
primarias para acceder al puesto de candidato a la Moncloa, por pérdida de
prestigio de su oponente, Díaz.
Que la explicación oficial, sea que dos militantes –que se han postulado en el último momento,
ojo- no han conseguido los 9.700 avales,
viene a ser una manipulación de la realidad en do mayor. Estos dos militantes
no eran conocidos por la militancia y por tanto era imposible que consiguieran
los avales.
En este escenario del teatro político todo tiene cabida y en
este contexto se pueden acariciar algunas hipótesis, por ejemplo: Pedro Sánchez
apoya en diversas instituciones –incluido el Ayuntamiento de Madrid- a Podemos,
cuando había asegurado y reasegurado que nunca haría tal cosa.
Recordemos, que poco después de las elecciones andaluzas,
las relaciones entre Díaz y Podemos Andalucía parecían ser excelentes; de
repente Podemos aumenta sus exigencias y Díaz rompe las buenas relaciones, con
lo cual se ve abocada a entenderse con Ciudadanos. En total, un peregrinaje en
pos de apoyo que ha durado más de 80 días. Y en consecuencia, una merma del
prestigio de Díaz entre la militancia. Algo que convenía y mucho a Pedro Sánchez
para que Díaz tuviera un serio obstáculo para presentarse a las primarias.
¿No podría ser que Sánchez, sabedor de que Díaz no estaba
dispuesta a tolerar más exigencias de Podemos para su investidura, hubiera
acordado con Pablo Iglesias de Podemos, aumentar las exigencias en Andalucía –como
así ocurrió-, a cambio de apoyar a Podemos en la alcaldía de Madrid? Y ahí lo dejo.
Mijail
Etiquetas: unsprimardteatrill
martes, 16 de junio de 2015
Racó d’Art
Arte y
surrealismo
Se trata de un tema donde nunca termina la discusión y sobre
el que uno, puede estar siempre en desacuerdo.
Etiquetas: artysurrealism
lunes, 15 de junio de 2015
Des de la meva finestra
Ens
prometen un país de flors i violes
El dissabte es
van constituir els Ajuntaments, formats pels regidors que van ser elegits al
passat dia 24 de maig. En la meva opinió, van ser unes eleccions força
diferents a totes les que s’havien viscut des de l’any 1979.
En els comicis del
dia 24, van sortir uns resultats capaços de fer tremolar a alguns partits, alguns
d’ells han vist minvada la seva majoria alternativa en forma de bipartidisme, cosa
que no feia més que alimentar una hegemonia fastigosa, en molts casos, fins i
tot, amb derivades corruptelars, com tots sabem.
En general, la
majoria absoluta ha passat a ser un “bé escàs” per alguns partits, que durant
36 anys havien considerat les institucions com el seu “cortijo”. Tinc la
sospita, de que alguns ho consideraven quasi com una empresa, d’on treien
quantiosos beneficis il·legals, en forma de corrupció, a banda dels elevats
sous legals que obtenien tant els electes com els endollats.
Ara sembla, que
tota aquesta “mamella oficial” deixarà de rajar (o al menys així ho diuen),
perquè en gran manera, el poder ha quedat fragmentat i en aquesta situació, la
vigilància mútua també pot quedar augmentada.
Si busquem en les
hemeroteques, trobarem com en les primeres eleccions, els líders dels grans
partits prometien honestedat per sobre de tot. Amb el decurs dels anys però,
hem vist com les trames corruptes denoten tot al contrari. Els greus casos de
corrupció coneguts, han afectat al PP, al PSOE,a CiU, al GIL, a UM, etc.
En tots els casos
els condemnats (o acusats, ja que la justícia és tant lenta) es van beneficiar
de la corrupció des del seu càrrec dintre del partit. I aquest comportament
abusiu, és precisament el que ha estat tant mal vist en altres països del
nostre entorn amb molt més recorregut democràtic.
En la major part
dels països europeus, la descoberta d’un cas de corrupció sense esperar
sentencia judicial, és la porta de sortida immediata pel polític, tant del
càrrec que estava ocupant com del partit. És com la sospita pública de que, si
el partit del corrupte el defensa o el manté, pot voler dir, que darrera
d’aquell cas de corrupció i pot haver també corrupció del partit. El
procediment en sí, ve a ser com una mena de vacuna social contra aquesta lacra.
En la seva presa
de possessió, bastants dels nous alcaldes van prometre ajuntaments
transparents, amb “parets de vidre” i promeses d’honestedat, les mateixes
promeses que es van fer en les primeres eleccions municipals. Unes promeses que
desprès en massa casos es van incomplir. Com diuen, els diners són “molt
llaminers”. Els corruptes però, s’han pogut sentir protegits en certa manera,
perquè sense més explicació, la justícia va mirar cap un altre costat, al
conèixer assumptes sospitosos en altres èpoques.
Tot plegat (i es pot preguntar als veïns dels
nostres pobles i ciutats) donava l’impressió, de que tenir el poder tenia
adjuntat el dret a corrompre’s. No és tan difícil escoltar la frase: “Només volen
estar al poder per mangar”.
Encara que hem de
reconèixer que des de fa uns anys, sembla que la permissivitat està desapareixent
i la justícia comença a actuar, tal i com sempre s’havia esperat d’ella.
La crisi que van
provocar amb les seves politiques irresponsables els grans partits, ha provocat
la indignació ciutadana general, la qual cosa ha estat aprofitada per a formar
nous grups polítics amb aspiracions d’assaltar el poder (i algun així ho diu), encara
que per davant de tot, prometen honestedat i bona gestió, el que no van fer els
anteriors.
Entre les promeses
electorals dels nous partits, se’ns diu que amb ells al poder viurem poc menys
que en un país de flors i violes. És clar que alguns prometen el que no tenen,
doncs si pensen repartir tantes subvencions, el primer que es té de veure, és
d’on sortiran els diners. Una qüestió que sempre defugen.
Partint de la base,
de que coneixem molt bé, allò del “surt tu de la cadira que m’asseuré jo”, i
sense voler fer constar una sensació d’escepticisme, permeteu-me al menys, que m’ho
pugui mirar tot com amb una mica d’incredulitat i amb expectació.
Tant de bo, que
els nous partits aconsegueixin governar amb honestedat i fent una bona gestió.
Ja fora hora. Esperem que així sigui, malgrat que si no es fan auditories i no
es posen en clar totes les actuacions municipals dels últims anys, la
indignació ciutadana que ara assenyala als anteriors governants, pot acabar
assenyalant també als nous, per omissió i complicitat en el seu deure de fer una
justícia que tant han promès: presó pels corruptes que dictaminin les
sentències judicials, devolució dels imports robats i si no ho tenen, confiscació
de tot el seu patrimoni.
Que no sigui, que
desprès de totes les promeses, no veiem ni flors ni violes, sinó que veiem en
definitiva, que al ciutadà no li arriben les millores promeses, entre altres
coses, perquè les més significatives no es poden complir. Podem veure una mica
més de transparència i com a molt, un augment de honestedat, però sembla que
poca cosa més. Lamentaria que a la fi, hi hagués molt soroll i poques
nous.
domingo, 14 de junio de 2015
El llapis impertinent
viernes, 12 de junio de 2015
El llapis impertinent
Marta Camps denuncia al gendre de l’Alcalde i Cap
de Gabinet d’Alcaldia, per vexacions i coaccions a l’ascensor
Etiquetas: llap 0242
jueves, 11 de junio de 2015
La Tira
Camps denuncia al gendre de
l’Alcalde
Quan pensaven que
els capítols d’enfrontaments entre la ex tinent d’Alcalde, Marta Camps i Ros,
ja s’havien acabat, resulta que apareix una baralla espontània entre Camps i el
gendre “cordovès” de l’Alcalde.
Segons la premsa,
Camps hauria denunciat al gendre de l'Alcalde, Cap del Gabinet d’Alcaldia, per “vexacions i
coaccions”.
Camps assegura,
que el passat dia 5 va anar a l’Ajuntament a recollir les seves pertinences que
estaven en el seu despatx. Diu que al cap d’un moment va aparèixer allí, Crespin,
el gendre de l’Alcalde. Crespin, que així es diu, va estar mirant-la primer en
silenci, fins quan Camps va retirar una carpeta de documents, aleshores el
gendre de l’Alcalde li va prohibir endu-se’ls.
Camps diu que va
haver de forcejar per poder passar i Crespin la va seguir fins l’ascensor.
Camps li va dir que volia baixar sola i Crespin que no li va fer ni cas, va
entrar a l’ascensor. Mentre baixava l’ascensor, diu que Crespin es va atansar a
ella en actitud desafiant, fins posar pràcticament la seva cara molt a prop de
la de Camps i li va dir, entre altres coses, “No tens feina ni en tornaràs a tenir”. Aleshores Camps assegura
que el va tenir d’apartar amb la mà i que quan l’ascensor va arribar a baix, va
tenir de demanar auxili al Guardia Urbà que estava allí vetllant pel accés a
l’edifici. Aleshores en veure que s’atansava el guàrdia Crespin, el gendre de
l’Alcalde, Cap del Gabinet d’Alcaldia, va desaparèixer.
Hem sabut també,
que fa dos dies, per una emissora de radio local, l’actual tinent d’alcalde,
Montse Minguez, va fer unes declaracions dient poc més o menys, que “el càrrec de Cap de Gabinet d’Alcaldia, és
un càrrec molt tècnic”. Ens preguntem: quan Minguez diu molt tècnic, s’està
referint potser a aquestes tècniques intimidatòries cap altres companyes, o és
que es referia a altres qüestions?
Ens ho preguntem,
per la senzilla raó de que Camps al seu dia, també va denunciar a Crespin, per
suposats espionatges al seu despatx (ordenador, telèfon), però és que a més, va
circular per la ciutat, un informe sobre les dietes que havia percebut Ros en
tant que conseller de la Caixa, doncs en aquest informe, també es parlava de
que Crespin hauria comprat suposadament i “casualment”, un xalet a un preu molt
assequible.
I si tot aquest
seguit de denuncies són certes, si el que es diu a l’informe sobre les
relacions de Ros amb la Caixa, si les denuncies de Camps són verídiques, el que
hauria de fer Ros per ètica i per vergonya, es renunciar al seu escó de
regidor.
Ens preguntem: És correcte el comportament de l’Alcalde Àngel Ros al Cap de l’Ajuntament de Lleida? És correcte el comportament del seu gendre, Crespin, nomenat “a dit”, Cap de Gabinet d’Alcaldia?
Ens preguntem: És correcte el comportament de l’Alcalde Àngel Ros al Cap de l’Ajuntament de Lleida? És correcte el comportament del seu gendre, Crespin, nomenat “a dit”, Cap de Gabinet d’Alcaldia?
Si en el exercici
del seu càrrec, Ros s’ha beneficiat d’uns diners que no li pertocaven, ja sigui
en forma de viatges, dietes, flors per la seva esposa, etc, tot això té un nom
baix el punt de vista religiós que diàriament professa Ros, i tot això es pot
resumir en un “pecat”. Aleshores ens dona per pensar que una de dues, o bé és
un farsant i tant li dona el que diguin les seves creences religioses, quan
només l’interessa omplir-se les butxaques, o bé estaríem davant un pecador
compulsiu.
En tot cas ens
preguntem: Quina mena d’Alcalde hem tingut aquests últims anys?
Etiquetas: campsdenungendalcal
miércoles, 10 de junio de 2015
El Confidente
Democracia
directa y presupuestos participativos
Uno de los dos grupos políticos emergentes en nuestro país,
tenía entre sus principios la democracia directa y los presupuestos
participativos.
La participación ciudadana en todas las decisiones políticas
y económicas (en el fondo es lo mismo) de la sociedad, es un desiderátum que
casi todos firmaríamos, pero antes debemos tener en cuenta algunas
consideraciones.
Se nos pone como modelo de democracia directa o asamblearia el
de la antigua democracia ateniense. A grandes líneas, en la democracia griega,
los habitantes no elegían a representantes para votar en su nombre, sino que
los participantes en la Asamblea, desarrollaban la legislación y ejercían el
poder ejecutivo de manera personal.
Durante el siglo IV a.C., en la región del Ática pudieron
haber existido algo más de unas 300.000 personas. Tanto allí como en las demás ciudades
estado griegas, parte de los habitantes la componían las familias de los ciudadanos.
Las familias de los “no ciudadanos” estaban divididas entre los extranjeros
residentes (metecos) y los
esclavos.
En el Ática unas 100.000 personas formaban las familias de
los ciudadanos, mientras que el número de esclavos (según Hipérides) podía
llegar a 150.000.
Solo los “ciudadanos” podían ejercer el voto en la Asamblea:
debían ser atenienses, hijos de atenienses, varones adultos, haber terminado su
entrenamiento militar como efebos y
no tener deudas con la ciudad. En total, quienes tenían derecho a voto eran unos
30.000. Es decir, la participación en la Asamblea ateniense no era universal,
ni mucho menos.
Aquí se nos plantea la democracia directa como la gran
solución para los problemas políticos que tenemos planteados, sin embargo, creo
que puede presentar importantes inconvenientes. En este modelo, está comprobado
que las cuestiones en debate se atomizan en los mecanismos de participación,
sin tener relación unas cuestiones con otras, lo cual no es cierto; todo tiene
relación, por ejemplo, si se les ocurre pedir menos impuestos y a su vez, más
gasto público. Y cómo hacemos? Un gobernante responsable, debe tener un ojo
puesto en el presupuesto y otro en las consecuencias de sus decisiones.
Tampoco hablan para nada, de la responsabilidad; es decir,
ante una decisión colectiva o asamblearia, no existen responsables que se hagan
cargo. En este caso, no se puede echar a un equipo de gobierno ante una mala
decisión de un gobierno. Es una ventaja que tienen las elecciones.
Sabemos además, que en las asambleas queda abierto un espacio
a la manipulación, incluso si se es hábil, se puede llegar a anular la
disidencia y la pluralidad.
Otro efecto que la democracia directa tiene (está
documentado), es sobre la igualdad. Los ciudadanos que más participan son
aquellos con más recursos, más dinero, más tiempo, más capital cultural y por
tanto las demandas que ellos harán, serán por y para ellos.
En cuanto a los presupuestos participativos, hay que decir
que en Brasil, hoy en día ya existe esta modalidad en un 30% de los municipios.
Allí estos presupuestos participativos, están funcionando para solicitar
inversiones o prioridades presupuestarias a los gobiernos municipales en un
proceso abierto. Es una constante en estos presupuestos, que las partida destinadas
a sanidad y educación aumenten un 20%, pero claro esto hay que rebajarlo del
presupuesto de otras partidas.
En el sentido de señalar prioridades, si parecería
interesante la implantación de esta idea, lo que ocurre, es que como hemos
visto aquí muchas veces, si los ciudadanos solicitan alguna prioridad al
gobierno y este no escucha, todo quedaría en agua de borrajas.
Etiquetas: demdirecpresupart
martes, 9 de junio de 2015
El Confidente
Un déficit claro
en la cultura del respeto
Hay un
dato estadístico y educacional, según el cual en nuestro país existe una falta
de disciplina y respeto por parte del alumnado hacia el profesorado. Según esta
apreciación, si los alumnos no son capaces de ser disciplinados y respetar a sus
profesores ¿Cómo pueden pretender respetar a alguien en el futuro y cómo pueden
esperar que en un futuro, los jóvenes les respeten a ellos?
Es
posible que uno de los grandes problemas fundamentales que tiene nuestro país,
sea la falta de respeto; una falta de respeto ciudadano hacia las
instituciones, pero también falta de respeto institucional hacia los ciudadanos
y seguramente lo primero sea consecuencia de lo segundo.
Existe
la creencia popular, de que hay gobernantes que siendo cargos electos, omiten
el debido respeto a los ciudadanos, que se manifiesta en el incumplimiento de
leyes, o en desatender las peticiones ciudadanas y omitir la transparencia
debida. Todo ello supone una falta de respeto hacia los ciudadanos que son en
definitiva, quienes les pagan sus elevados sueldos.
Esta
falta de respeto, es claramente un factor que puede alimentar la corrupción y
el razonamiento popular en este sentido es muy simple: Quien nada tiene que
esconder, carece de motivos para no mostrar o transparentar su labor de
gobierno, en cambio los gobernantes que niegan a los ciudadanos la
transparencia debida, ya sea solicitada por miembros de la oposición, o por
ciudadanos que lo piden por escrito, es muy probable que no lo faciliten porque
algo tienen que ocultar.
Más
sospechoso resulta aún, que partidos políticos que ostentan el poder en
instituciones, no obliguen a sus dirigentes a transparentar su labor de
gobierno y más cuando les ha sido solicitada. En este caso, la sospecha acaba
extendiéndose también al partido, por sostener tal situación de opacidad.
La
falta de respeto institucional hacia los ciudadanos que no podemos enmendar
recetando unas pastillas a algunos alcaldes de turno, por ejemplo, es un
problema largamente incubado en la sociedad de nuestro país. La falta de transparencia
y el incumplimiento de leyes, puede ser la base en la que se fundamente, el
grave problema que ahora tenemos en deuda pública y bancaria. Sólo hay que
fijarse en una de las condiciones que puso la Unión Europea para el rescate
bancario a España: controlar a la banca española, ahora bajo la supervisión de
un órgano de UE. En pocas palabras, no se fían de nuestro Ministerio de
Hacienda, no se fían de nuestros políticos y no se fían del Banco de España. No
se fían en definitiva, de nuestra falta de transparencia.
Etiquetas: undefclaculrespt
lunes, 8 de junio de 2015
La Tira
Mossèn Ros, està nerviós
A set dies del
Plenari de la Constitució de l’Ajuntament de Lleida, diuen que mossèn Ros, està
molt nerviós.
És conscient de
que les seves qualitats com a xerraire o polític de fira, no seran efectives
per a convèncer a altres grups politics, ja que malgrat ser nous no es fien
gens d’ell. Fins i tot, abans que soltar la poltrona, Ros intenta emprar un
últim recurs: oferir-los en forma de simulació, una mena de repartiment del
poder municipal.
Els hi ha ofert,
dividir l’Ajuntament en set àrees, per tal de donar una àrea a cada grup. Ha
dit que els hi ofereix la presidència de una Comissió municipal a cada grup, el
que no ha dit (però es sap) és que es tracta de Comissions Informatives, es a
dir que no tindrien cap poder executiu i per tant, en bona lògica, sembla que
no els hi pot interessar gaire als altres sis grups. Ell deu pensar: “ells que debatin
i es barallin, mentre jo em quedo de capità general”.
Aquesta proposta
si que és una bona “pitufada”, ja no cal que s’escarrassi en proposar posar
“Pitufilandia” a les Basses de Alpicat, que ja hi és a l’Ajuntament, doncs qui
fa de “Pitufo que desbarra” és ell.
Casi podrien
posar una guixeta a l’entrada del Saló de Plens, a 3 euros el tiquet, amb un rètol
que digui: “Senyors, passin i vegin al
Pitufo que desbarra”.
Una qüestió que
no li agradarà gens ni mica al nostre alcalde afeccionat al cobrament llarg de dietes,
és que un dels grups (ja ho ha fet) proposi una gran baixada de sou.
Això en el ben
entès de que Ros continuí sent alcalde, doncs sembla que la cosa pinta bastos,
ja que abans de la constitució del nou Ajuntament, hi ha un dels grups que
comença a parlar de proposar la “moció de censura”. Comença bé, mossèn Ros.
Una cosa que no
entenem, és que anant com va cada dia a missa (d’aquí li ve lo de mossèn Ros),
i resant tant como resa, no hagi aconseguit que la divina providència l’hagi
premiat amb una majoria absoluta?
Serà que no sap
resar... serà que no resa sinó que només va a missa per a fer comèdia... o serà
que ha estat castigat pel seu mal comportament?
Tot aquest
assumpte té molt de morbo entre els veïns de la ciutat, doncs és mol
significatiu que es vagin sentint comentaris del estil: “Mira, ara no podrà
fer el que li doni la gana”, malgrat que pensem, que l’incògnita de fons i
que molta gent espera espectant encara que no ho digui, rau en saber quan serà
apartat Ros de l’alcaldia. Alea jacta
est.
Etiquetas: mossenrosestnervi
sábado, 6 de junio de 2015
Diario de a bordo
Una
teoría sobre pactos
Parece el no va más de la incoherencia, pero los mismos
partidos, que dos días antes del 24M se criticaban e insultaban en el fragor de
sus actos electorales, anden ahora tan ocupados en intentar llegar a pactos y
acuerdos entre ellos, para tocar poder, como dicen ellos con su lenguaje
políticamente correcto, “para gobernar”.
El PP nos repetía, que su política era la única conveniente
o válida, pero pasamos a ver ahora, como en diversas instituciones, admitiría gobernarlas
con ciertas políticas de otros, con tal de conseguir la presidencia.
Que podemos decir, de un PSOE que repitió hasta la saciedad,
no pactaría con Podemos y ahora anda enredado en múltiples contactos con ellos,
por si fraguan los acuerdos.
La que quiso ser, secretaria general del partido y actual
presidenta andaluza en funciones, Susana Díaz, maldijo al PP en su campaña
electoral, sin embargo ahora mantiene contactos con ellos por si la apoyan
directamente o se abstienen –que las dos posibilidades le interesan- en su
investidura, ya que otros grupos le exigen que la honestidad de su grupo sea
real, sino que también se le suponga, a tenor de las apariencias.
Es más, desde el PSOE, Pedro Sánchez, ha advertido a Rajoy,
que “cerrará las puertas a gobiernos del
PP en todas las instituciones donde pueda”. Siendo esta una idea que ha
repetido varias veces, cualquiera puede pensar, que este es el único punto
programático que tiene Sánchez en mente: echar al PP de las instituciones. No
explica ni concreta, cuáles serán sus políticas para resolver los problemas de los
ciudadanos, si ellos llegan al poder. En pocas palabras, podría ser aquello del
quítate tú que me pondré yo.
Por su parte C’s nos ha repetido muchas veces, que si era
decisorio, no pactaría con partidos que tuvieran imputados en sus filas, pero
veremos qué acabarán decidiendo, puede que acabe rectificando por la vía de los
hechos consumados.
El caso de Podemos ha sido igual de contundente: de ir
contra todos los demás, porque son unos corruptos y unos embaucadores, han
pasado a tener reuniones e incluso cenas con líderes de otros partidos, todo en
busca de pacto, en busca de tocar poder. Una búsqueda en la que siempre ha estado
“la casta”, según Podemos. También Pablo
Iglesias pide ahora un pacto para echar al PP de las instituciones.
Según Pedro Sánchez, el sentido del voto en las pasadas
elecciones, no es otro que los votantes piden que se eche al PP. Pedrito, hijo
mío, que no te enteras de las cosas: esta interpretación es tuya y sólo tuya, y vive
en tu interés.
Los votantes han votado fragmentado, lo cual quiere decir a buen seguro, que lo que quieren es que haya gobiernos en minoría, o puede que como decía uno, “gobiernos de concentración” que sean capaces de mejorar la situación o de resolver problemas, pero no pactos contra partidos. Otra cosa muy distinta es, que a los grupos les resulte incómodo, ponerse de acuerdo en gobiernos de todos los grupos.
Los votantes han votado fragmentado, lo cual quiere decir a buen seguro, que lo que quieren es que haya gobiernos en minoría, o puede que como decía uno, “gobiernos de concentración” que sean capaces de mejorar la situación o de resolver problemas, pero no pactos contra partidos. Otra cosa muy distinta es, que a los grupos les resulte incómodo, ponerse de acuerdo en gobiernos de todos los grupos.
Siguiendo la teoría de pactos que proponen los grupos políticos,
nos podemos encontrar con que en esta legislatura, tanto los acuerdos de pacto,
como los posibles y posteriores
desacuerdos, sirvan con todo su ruido mediático, para sustituir con su
legislatura de ruido, una acción de gobierno en favor de los ciudadanos.
El frentismo entre partidos nunca ha solucionado los
problemas de los ciudadanos y a la vista de las experiencias en otros países
europeos, lo más recomendable es la suma de todas las mayorías.
Y si la aritmética de los escaños, aconseja a los grupos
políticos buscar pactos, estaremos asistiendo a una especie de baile de
disfraces, con conversaciones y contactos inimaginables, como los que ahora
estamos viendo. Pero esos son sus intereses. Los intereses de los ciudadanos
están en otro apartado: en tener gobiernos que demuestren tener su principal
interés, en favor de solucionar los problemas ciudadanos.
La diferencia está simplemente en que fijar una posición:
que los pactos beneficien a los grupos pactantes, o sirvan para resolver
problemas ciudadanos.
Mijail
Etiquetas: unateorisobpacts
Suscribirse a Entradas [Atom]