sábado, 30 de mayo de 2015

El llapis impertinent

Ros està convençut de que tornarà a ser alcalde


Etiquetas:


viernes, 29 de mayo de 2015

Col•laboradors


Un jubilado molestoso

Antonio Moreno, un ingeniero sevillano jubilado se embarcó en su lucha personal y de momento, les ha costado a las empresas eléctricas más de 500 millones.
Nadie puede negar que Moreno sea todo lo contrario a un pasota. Me parece un ejemplo inmejorable de lo que debe ser en mi opinión, un ciudadano, alguien que además de su trabajo y si conoce bien el tema, plantee batalla a los poderosos defendiéndose de injusticias e ilegalidades, teniendo muy presente que pelear por los demás en estos temas, es también luchar por uno mismo.

El ingeniero comenzó con su batallita en 1990, cuando era empleado de la empresa Landis & Gyrs, una de las principales fabricantes de contadores de luz. En esas fechas tuvo que acompañar a un superior, asistiendo a una reunión en la sede de UNESA (patronal de las eléctricas). Según explica Moreno, se trataba de un grupo llamado “Grupo Contact”, formado por AEG, Siemens, Landis & Gyrs, Schlumberger y Metrega, era en esencia según pudo ver, un encuentro con un objetivo claro, repartirse el mercado de contadores. Se pactaron los precios, de forma que cada compañía tuviera su cuota de mercado.

Los tejemanejes del grupo indignaron al ingeniero, quien se negó a participar en cualquier otra reunión por considerar que se tomaban acuerdos, que atentaban contra la libre competencia. La empresa alertada de su oposición a estas prácticas, le despidió de forma fulminante en 1994. Por aquél entonces, Moreno ya había sustraído del departamento de ventas de su empresa, una carpeta, que tenía pegada la etiqueta como “Grupo Contact” y la había depositado en un Juzgado de Guardia de Sevilla. La documentación aportada presentaba indicios sobre un supuesto amaño de mercado.
El Juzgado instó el registro judicial de Landis & Gyrs, pasando el asunto a la Unidad de Delitos Económicos de Sevilla y más tarde, a la Comisión Europea, quien tuvo a bien enviar a Sevilla, siete inspectores para revisar los más de 100.000 documentos incautados en el registro.
Tras cuatro años de trámites judiciales, el asunto se archivó al no “hallarse delito en las actuaciones”, pero Moreno sostiene, que varios documentos clave en la investigación, se perdieron en el camino que va entre la policía y el juzgado. Lo cual tiene su miga.

Esta pérdida de documentos alertó al ingeniero colegiado nº 598 en el Colegio Oficial de Ingenieros de Andalucía, que acabó convencido de que existía una connivencia corrupta entre los poderes judicial, político y económico. No tenía ninguna duda, de que algo olía a podrido en las eléctricas, por ello desde hace 20 años, Moreno se sienta cada día ante un montón de documentos, repasa “boes”, investiga tarifas y relee sentencias, con la intención de investigar al sector que intentó pervertirle con sus tejemanejes.  

El ingeniero estaba completamente solo, ante las presuntas irregularidades de las eléctricas pero las fue detectando y las ha ido publicando en su página EstafaLuz, además ha estado litigando por catorce irregularidades en la factura de la luz. Endesa le puso una demanda pero a finales del año pasado la Audiencia Provincial de Madrid, la archivó condenando en costas a la eléctrica.

En 2002, con sus escritos y demandas, consiguió que las eléctricas tuvieran que rebajar un 10% el alquiler de contadores y que su incremento de precio estuviera paralizado hasta el día de hoy. Esto les supone a las eléctricas, un menoscabo de unos 200 millones.

Después, Moreno evitó con una de sus demandas, que Endesa se embolsara en 2010, unos 117 millones (que nos ahorramos los ciudadanos) al intentar cobrarnos 9 euros a cada contador de nueva generación, cuando la orden ministerial para modernizar contadores lo prohibía. Sumando lo que dejó de ingresar Endesa, a lo dejaron de ingresar otras compañías, asciende a 300 millones.

Reitero que me parece un ejemplo inmejorable de ciudadanía, el hecho de que alguien se dedique de forma altruista, a defender los intereses de sus paisanos; si en este país tuviéramos un centenar de ciudadanos como él, otro gallo nos cantara.

Etiquetas:


jueves, 28 de mayo de 2015

La Tira


Lletges sospites d’enxufisme a la Paeria

Segons un escrit presentat a traves del Registre, per la Secció Sindical de la Confederació General del Treball (CGT) a l’Ajuntament de Lleida, que ens han fet arribar, denuncien unes lletges sospites d’enxufisme, tant en el propi Ajuntament com en les set empreses o ens públics que allí es relacionen.
I en aquest cas, aquest enxufisme, a canvi de què seria?

Sí és cert com es comenta, que les persones enxufades serien més d’un 20% dels 1.700 persones que treballen a l’Ajuntament en totes les àrees, inclosos els ens públics, realment  es confirmaria (però ara des de dintre del mateix Ajuntament) el títol d’un article que fa temps van publicar: “L’Ajuntament de l’enxufament”.

Hem sentit a dir, que l’alcalde Ros està molt disgustat pels mals resultats electorals i es mostra molt contrariat, és més, expressa a qui el vol escoltar, que no sap que ha pogut passar.
Doncs si no ho sap, pot fer com diu aquell, que es miri al mirall i ho sabrà.

A més a més, no sabem de que s’estranya, quan ell era dels que promovien  “el dret a decidir”, doncs miri, els ciutadans hem decidit donar-li un fort correctiu. 
   
==================================

Missatge de 27/05/2015

Asunto: CGT V Ens Públics 

La Secció Sindical de la CGT de l’Ajuntament de Lleida, lamenta el silenci de les altres seccions sindicals, davant les denúncies d’endollisme a la Paeria, no entenem com fets tan greus no mereixin la més expressiva protesta per part dels representants dels  treballadors i treballadores d’aquesta casa. 

En  uns moments de crisi econòmica tan brutal, no es pot mirar cap a una altra banda, ignorant que amb aquestes contractacions immorals, estem perjudicant i ficant en perill el futur dels llocs de treball i dels salaris de la majoria. 

Per tant la CGT no firmarem cap conveni de col·laboració en matèria de recursos humans amb els actuals representants polítics i càrrecs de confiança, per manca de confiança en aquestes persones, que permeten aquestes irregularitats i que a més a més, permeten la seva habilitació  econòmica. 

No ens aturarem fins que la transparència i la igualtat d’oportunitats, siguin les eines que dominin el comportament en l’àrea de personal del Ajuntament de Lleida i els seu organismes  públics.

Salut, 

CGT Confederació General del Treball
Ajuntament de Lleida

===================================
      

CONFEDERACIÓ GENERAL DEL TREBALL
FEDERACIÓ INTERCOMARCAL DE LLEIDA
                     Avda. Catalunya, 2, 8ª planta - 25002 - LLEIDA.                                                           
                                 Tel.  973 275 357
                                 Fax.  973 271 630.
                                 e-mail: cgt@paeria.es                      www.cgtlleida.org
                       
La Secció Sindical de la CONFEDERACIÓ GENERAL DEL TREBALL (CGT)
de l’Ajuntament de Lleida

Sol·licita :

1.- Que certifiqui que les Sres. Inmaculada Gatnau Roca i Maria Rosario Molins Elizalde han estat contractades per prestar els seus serveis al Parc Científic i Tecnològic de Gardeny i també que ens informi del càrrec professional que ocupen i del nivell de retribucions que reben. Dades que en cap moment s’han ficat en coneixement de la representació sindical en les dates de la seva contractació, es dir s’han fet de forma oculta.

2.- Per tant li demanem també en el present escrit que se’ns informi de les persones que presten els seus treballs amb retribucions a càrrec dels pressupostos de l’Ajuntament  i/o  de les seves empreses públiques que a continuació es detallen:
* Parc Científic i Tecnològic de Gardeny
* Empresa Municipal d’Urbanisme
* Institut Municipal d’Ocupació
* GlobalLleida
* Fundació del Paisatge Urbà
* Fundació del Teatre de la Llotja
* Centre de Convencions i Negocis.

La sol·licitada relació de persones també haurà de contenir la classificació professional, el nivell de retribucions i sobretot la forma d’accés al lloc de treball, que donada la precària situació de les famílies amb el problema de l’atur, és molt important.

3.- Que s’aturi la transformació d’un lloc de treball de funcionari amb habilitació de caràcter estatal per una plaça de llicenciat amb Dret. Així com qualsevol altra plaça, fins que no s’aclareixi l’actual situació irregular que en matèria de recursos humans es manté en aquest Ajuntament, sobretot després de les sentències judicials existents.

Atentament,

Secció Sindical CGT Ajuntament de Lleida

Lleida, 27 de maig de 2015


Esther Reig Crusells - Responsable Pla Estratègic RRHH

Etiquetas:


miércoles, 27 de mayo de 2015

El Confidente


Datos sobre la tasa del umbral de riesgo de pobreza

El Instituto Nacional de Estadística publicó ayer un informe, como “Encuesta de Condiciones de Vida 2014”, con unos datos que ciertamente parecen muy inquietantes.
Este Instituto que es un ente oficial, llega a la conclusión de que uno de cada cinco españoles, el 22,2%, vive con menos de 7.961 euros al año. Es decir, sitúa “el umbral de riesgo de pobreza”, para un hogar con una sola persona, en estos 7.961 euros.

El informe publica una serie de datos relacionales, que dan una imagen de cómo funciona el país, entre ellos:

“Evolución de los ingresos medios”
2009 =  29.634 €
2010 =  28.206
2011 =  27.747
2012 =  26.154

“Tasa de riesgo de pobreza por nivel de formación alcanzado”
Educación superior   10,2
Educación secundaria segunda etapa   19,7
Educación primaria o inferior   24,8
Educación secundaria primera etapa  29,1
Toda la población   14,8

“Tasa de riesgo de pobreza por tipo de hogar”
Hogares de una persona  20,7
Dos adultos sin niños dependientes  14,8
Otros hogares sin niños dependientes 15,6
Dos adultos con niños dependientes  25,8
Otros hogares con niños dependientes  30,7
Un adulto con niños  42,00
Toda la población  22,2

“Tasa de riesgo de pobreza por relación con la actividad”
Jubilados  9,0
Ocupados  14,2
Otros inactivos  23,9
Parados   45,1
Toda  la población  20,7

“Tasa de riesgo de pobreza por nacionalidad”
Española  18,4
Extranjera (UE)  35,7
Extranjera (resto del mundo)  55,4
Toda la población  22,2

Si estos datos facilitados por un organismo oficial, que deben ser objetivos, los ponemos junto al discurso del gobierno, quien sostiene que la economía funciona, solo puedo llegar a la conclusión de que la mejora en la economía llega para las grandes empresas, pero vistos los datos, no llega para los ciudadanos.

Que la evolución de los “ingresos medios” siga una clara tendencia a la baja, tiene que ver, con que desde el principio de la crisis, los sueldos han bajado una media de un 25%. Mientras, paralelamente, los gastos de luz, gas, impuestos, agua etc., no han dejado de subir; son las grandes empresas para las que hay una mejora en la economía.

Se ha reducido nuestros sueldos y pensiones, pero hemos tenido que hacer frente a mayores gastos.
Es decir, desde el gobierno se ha permitido a través de una reforma laboral una reducción de sueldo, pero también se ha permitido una elevación del precio de los gastos corrientes en tiempo de crisis, lo cual no indica precisamente, una gran sensibilidad hacia las clases medias y bajas, que son las que más han sufrido con la crisis. Por tanto no hace falta que el gobierno del PP, siga buscando causas ocultas en los malos resultados electorales que obtuvo el domingo pasado, no hace falta que contrate sesudos investigadores para buscar dichas causas, aquí las tiene en su propio informe, en la “Encuesta de Condiciones de Vida 2014”, donde se dice que uno de cada cinco españoles se sitúa en “el umbral de riesgo de pobreza”, para un hogar con una sola persona.

Traducido a un lenguaje sencillo, podíamos decir que el crecimiento económico español lo estamos pagando los ciudadanos que más sufrimos con la crisis. 

Etiquetas:


martes, 26 de mayo de 2015

Des de la meva finestra


Ressaca electoral 

Ens van anunciar repetidament, que amb Podemos i Ciutadans hi hauria una explosió tremenda que no hem vist, però de tota manera, els seus bons resultats, alteren el panorama polític de tal forma, que aconseguiran canviar certes coses. 
Han estat unes eleccions, municipals i autonòmiques atípiques, potser aquesta anormalitat, ja formi part dels canvis.

Les causes dels canvis les podrem trobar en aquelles multituds de ciutadans, conegudes com 15M, que començant en la Puerta del Sol, protestaven en les nostres places. Un moviment que sempre va dir que simplement tenia vocació de ser un revulsiu o una llarga protesta, que no volia tenir portantveus i que no es presentaria a les eleccions. Ara veiem que desapareguda la protesta, tenen portantveu i que es presenten a les eleccions.

La gran fragmentació dels resultats electorals, pot fer que llistes guanyadores en certes demarcacions, acabin perdent i que per contra, llistes que han perdut, acabin guanyant en aconseguir el govern.
Qualsevol diria, que estem entrant en l’inestable model parlamentari italià.

Ens van dir, que els partits emergents escombrarien el bipartidisme en aquestes eleccions, una predicció que no s’ha complert ja que entre els dos partits grans, PP i PSOE sumen encara el 52%. I de moment hem ampliat el concepte, passant del bipartidisme al tetrapartidisme.

Per grups, ens trobem que el PP (que es dona una forta patacada) perd globalment 2,5 milions de vots amb respecte al 2011, mentre que el PSOE treu resultats pitjors encara que al 2011, una altra cosa és, que ara pugui aconseguir pactes, que el puguin dur a ser opció de govern.

Recontant idearis, veiem que l’esquerra guanya a la dreta, encara que el PSOE no guanyi al PP i que pràcticament totes les opcions de govern, passen per pactes a dos, tres, quatre o a cinc bandes. Aquesta situació gens estable, pot acabar rebentant en qualsevol moment. Els acords, les convergències forçades, els personalismes i els interessos, no són elements que facin augurar, que tot serà com una bassa d’oli.
Una cosa es l’eufòria de les places, una altra és la còmoda crítica feta des de l’oposició i una altra cosa molt diferent, és gestionar la realitat d’uns acords de govern.

La versió oficial ens diu, que els dos partits emergents, Podemos y C’s, han irromput amb força degut a la crisi que patim. Però també ens podem preguntar, si molta culpa no la tenen els partits tradicionals, amb la seva insensibilitat i el seu immobilisme davant les protestes ciutadanes: la prepotència que han demostrat al no voler rectificar els seus hàbits viciats de tants anys, també ha de tenir un preu.  

Etiquetas:


lunes, 25 de mayo de 2015

La Tira


Ros es pega una bona morrada electoral

Ha estat molt, el mal govern de la ciutat que ha portat Ros en la seva etapa com alcalde de Lleida, el que passa és que fins aquests últims quatre anys, el ciutadans de Lleida no s’han pres seriosament, els indicis sobre irregularitats que alguns denunciàvem. Ara, en veure que qui també denunciava era la seva primera tinent d’alcalde, la percepció sembla haver canviat i ha acabat passat factura.
I segurament ara, en veure els mals resultats que suposen la seva davallada electoral, ciutadans que per la raó que sigui, els hi costava encara dubtar de la labor de govern de Ros, el poden acabar veien com algú que s’hauria d’apartar de la institució, no només per les seves males formes de govern, per la seva prepotència (cosa que ha quedat molt visible en els debats), sinó que també, per les dues investigacions que sobre ell es porten a terme en la Fiscalia Anticorrupció.
Totes aquestes qüestions, no són pas un motiu petit, sinó que en països europeus avançats, com poden ser, Dinamarca, Holanda, Alemania, Anglaterra, etc, per només una qualsevol d’elles, Ros ja s’hauria vist obligat a abandonar el seu càrrec immediatament sense haver d’esperar unes eleccions.

La baixada del PSC a Lleida, suposa ni més ni menys, que la pèrdua de la meitat d’escons en el Consistori, una proesa ben negativa per un alcalde, i més per un alcalde, que en els debats electorals, ens va repetir un grapat de vegades, que tot ho havia fet molt bé. Es clar que també fa afegir algunes mentides, com dir que l’Ajuntament no podia demanar una baixada del valor cadastral per rebaixar el rebut de l’IBI, quan molts sabem, que llei en mà, sí es pot fer i només ho ha de sol·licitar l’Ajuntament.
Una altra fal·làcia que li vam veure a Ros, és rebaixar-nos una mica el valor cadastral, per apujar-nos desprès el coeficient, amb la qual cosa, el preu del rebut queda igual.

Així doncs, la morrada de Ros ha estat d’antología, digui avui ell el que digui, en les seves declaracions.

Pot ser que ara els poders fàctics de la ciutat, com poden ser algun diari, alguna empresa constructora, o sense anar més lluny, els vots captius, estaran desitjant que Ros pacti amb no se sap qui, per tal de que les coses puguin continuar com han estat durant 35 anys, però no està tan clar que sigui tant fàcil.  
L’únic que sembla podria tenir a l’abast, fora pactar amb CiU, es a dir 8 + 6. Però aquí cal calibrar dos variables: primer si a CiU li pot interessar el pacte, amb tot el llast que això suposa i segon, que Ros no és la persona més adequada per a conviure amb pactes: li agrada massa posar-se la gorra de plat.      

Una altra possibilitat que es podria donar, és que Ros a la vista dels resultats i al·legant precisament aquests mals resultats, presentés la seva dimissió i abandonés la política. Bon favor que li faria a la ciutat de Lleida.

=====================
Resultats electorals a Lleida ciutat

PSC = 8
CiU = 6
C’s = 4
ERC = 3
PP = 2
CUP = 2
Comú = 2

Etiquetas:


sábado, 23 de mayo de 2015

El llapis impertinent

Divendres de campanya electoral, a dos dies de les eleccions


Etiquetas:


viernes, 22 de mayo de 2015

Des de la meva finestra


El canviant socialisme 2.0

Estem vivint en uns temps on res sembla immutable, on tot sembla molt canviant, o si més no, en el que els canvis són molt més accelerats que de costum, uns temps en definitiva, on la certesa, o en certa manera la predicció sobre el que pot passar, és un bé escàs. 

La sacsejada social de la crisi, va fer un intent de trencar el sistema: el moviment dels indignats es va dedicar profusament a  posar en qüestió el model.
Desprès, el moviment indignats es va anar esvaint amb el temps, però sempre hi ha algú que està a l’aguait d’una oportunitat.
El socialisme 2.0, basat en el cabreig ciutadà, va començar a reclamar amb força el seu espai i es va llençar a la sorra política amb total legitimitat. En les eleccions europees de ara fa un any, la experiència els va sortir profitosa.

La següent fita la van posar mirant l’escenari de les eleccions greges: el socialisme 2.0 grec, havia de ser el mirall on s’havien de veure reflectits els anhels i les propostes revolucionaries de la nova doctrina política, de la que havíem de prendre bona nota, els ciutadans cabrejats espanyols, però també els d’altres països europeus.

El messiànic Iglesias, van pronosticar que a Grècia començaria un nou temps, el de l’Europa insubmisa, capitanejat per Tsipras com un nou Leónidas, que des de les Termopilas del Parlament, instaria a la rebel·lió dels nous espartants de l’esquerra, plantant cara al seu enemic, el neoliberalisme austericida.

El resultat de tot, és que Tsipras va aconseguir guanyar les eleccions i arribar a la Presidència del país. Des d’allí, ell i el seu ministre estrella Varoufakis, s’han dedicat a desafiar repetidament a la Unió Europea, pel sol fet, de que Grècia té molts deutes i que gran part dels creditors estan en la UE.
De fet, molestar-se amb qui t’ha deixat diners per sortir de la dificultat, resulta ser un plantejament ben poc entenedor, al menys de que tot plegat no siguin més que excuses de mal pagador.   

En aquests moments, ni Grècia ha fet la revolució promesa, es a dir, ni han deixat de reconèixer el deute, ni han deixat de pagar els terminis als creditors, ni ha abandonat l’euro, ni ha sortit de la UE i l’únic que estan fent ara, és suplicar a la eurozona un altre tram de l’ajuda per a poder seguir pagant deutes.
Si bé tot pot acabar sent possible, ja que estem en uns temps ben convulsius, el cert és que fins ara, els desafiaments socialistes 2.0 grecs, han quedat en implorar un nou tram d’ajuda.

Aquest era el model, que ens volien vendre aquests nous socialistes de Podemos?
Sembla ser, que en el nostre país els ciutadans ja els hi han pres la mida, ja que en les eleccions andaluses del passat març, van treure molts menys vots dels que les enquestes els hi donaven.

El seu líder Pablo Iglesias que va dir fa un any que ja es veia com a President de Govern, si és honest haurà d’admetre ara que veia visions.

De moment, el cert és que mai hem vist un President de Govern, ni aquí ni en altres països europeus que porti “coleta”, ni que tingui la seva estètica.
Dir també, que quan un partit que té com a lema allò del “Sí, se puede”, no fa més que certificar la ambigüitat i la fal·làcia com a model. Vull dir, que tot no es pot: no es pot robar com han fet alguns partits dels que han estat al poder, però tampoc es pot fer tot el a un li sembli, hi ha unes necessitats socials que s’han de finançar a traves d’un pressupost que parteix necessariament d’uns ingressos anuals. El que no es pot fer, és estirar més el braç que la màniga o gastar per sobre dels ingressos, com va estar fent Grècia abans de ser rescatada per la UE.

Ja sé que estem en uns temps de grans canvis, perquè fins i tot, només començar ja canvia el socialisme 2.0, però voleu dir, que els canvis arribaran tant lluny com diuen tots aquests?   

Etiquetas:


jueves, 21 de mayo de 2015

Col•laboradors


Cuando acabas de beber un refresco

Un consejo del Prof. Dr. Carlos Alexandre Fett, Profesor de Nutrición de la Facultad de Educación Física, en la Universidad Federal de Mato Grosso (Brasil)


LO QUE SUCEDE CUANDO ACABAS DE BEBER UNA LATA DE REFRESCO

Primeros 10 minutos:
10 cucharadas de azúcar te golpean tu cuerpo, un 100% del total recomendado diariamente. No vomitas inmediatamente por el dulce extremo, porque el ácido fosfórico corta el gusto.

20 minutos:
El nivel de azúcar en la sangre explota, provocando un chorro de insulina. El hígado responde transformando todo el azúcar que recibe en grasa (Es mucho para este momento en particular).

40 minutos:
La absorción de cafeína está completa. Tus pupilas se dilatan, la presión sanguínea sube, el hígado responde bombeando más azúcar en la corriente sanguínea. Los receptores de adenosina en el cerebro son bloqueados para evitar mareos.

45 minutos:
El cuerpo aumenta la producción de dopamina, estimulando los centros de placer del cuerpo. (Biológicamente, funciona como con la heroína).

50 minutos: 
El ácido fosfórico empuja calcio, magnesio y zinc hacia el intestino grueso, aumentando el metabolismo. Las altas dosis de azúcar y otros edulcorantes aumentan la excreción de calcio en la orina, o sea, en cierta manera estas orinando tus huesos, una de las causas de la Osteoporosis.

60 minutos:
Las propiedades diuréticas de la cafeína entran en acción. Orinas. Ahora está garantizado que eliminarás más calcio, magnesio y zinc, de los cuales tus huesos necesitarían. 

A medida que la onda baja sufrirás un choque de azúcar. Te pondrás irritado. Ya habrás eliminado todo lo que estaba en el refresco, pero no sin antes haber eliminado con ello, minerales que necesitará tu organismo.
 
¿Y esto se lo dan a beber a los  niños?
Por eso existen a tan corta edad niños con diabetes y obesidad, EVITA darles refrescos  ¿De verdad amas a tus hijos?
 
Es muy conveniente para la salud de tus hijos, que antes de darles refrescos pienses en esto.
  
Si no puedes evitarlos, modera su ingestión 
Prefiere AGUA o jugos naturales.  Tu cuerpo lo agradecerá.

Etiquetas:


miércoles, 20 de mayo de 2015

La Tira


Una Llotja cada cop més lletja 

Ja fa temps, que la CUP va portar a la Fiscalia Anticorrupció de Barcelona, el finançament de la Llotja.
Recordem que oficialment, l’Ajuntament va vendre un pati adjacent a la Llotja a l’empresa Cerbat, avui dia desapareguda a corre-cuita i segons tenim entès, fins i tot, donada de baixa del registre mercantil. 

La explicació oficial de Ros era: l’Ajuntament era propietari d’una parcel·la a traves de Mercolleida on s’hi feia el mercat dels pagesos. L’Ajuntament venia a Cerbat el pati per a fer dues torres de pisos d’alt standing (que mai s’han fet), per 49,5 milions d’euros, import destinat a finançar la construcció de la Llotja.
Segons tenim entès, l’empresa constructora va cobrar però no va acabar l’obra. Aleshores es va tenir de contractar una altra empresa per acabar l’obra. Una empresa que casualment, fa moltes obres públiques per Lleida, per tant forçosament hi ha d’haver un sobrecost important, que Ros sempre ha amagat. Fins i tot, hem sabut de certes sospites segons les quals, l’enorme sobrecost que suposa pagar a termini la construcció de la Caserna de la Guardia Urbana, construïda casualment per la mateixa empresa, podria suposar el pagament de l’acabament constructiu de la Lloltja.

De moment no hem pogut saber encara, quan va costar realment la Llotja, llevat de que en un moment donat, quan va ser criticada aquesta qüestió per CiU, Ros molt molest, va contestar que “La Llotja no havia costat un euro als lleidatans”. En tot cas, una explicació que ve a ser una mentida com la copa d’un pi.

Ara hem sabut que la Fiscalia Anticorrupció investiga des de fa temps el tema del finançament de la Llotja. Aquest finançament immobiliari, és una de les 16 irregularitats que el Fondo de Restructuración y Ordenación Bancaria (FROB) ha denunciat a la Fiscalia Anticorrupció, qui va obrir una investigació.

La querella de la CUP, es basava en una denuncia de la revista “La Quera”, quan comentava que “el solar no valia ni una cinquena part del preu pagat per la entitat”.  La CUP explica com l’informe de la Fiscalia Anticorrupció que els hi ha estat notificat, demana que la causa de la Llotja, no s’obri juntament amb la causa dels sous, sinó que sigui investigada en un procediment apart.
Per tant segons aquest informe, sembla que de moment, Ros està certament sent investigat per les denuncies de Camps, que no semblen pas portar camí de ser arxivades.

Sembla evident, el modus operandi del finançament de la Llotja, que podria ser aquest: Catalunya Caixa deixa un crèdit a l’empresa Cerbat, dels 49,5 milions d’euros per pagar la compra del pati annex a la Llotja, el crèdit no el torna ningú i acaba formant part del forat immobiliari o “actius tòxics” de Catalunya Caixa.
Es clar, que en aquest cas, cabria preguntar-se: es va autoritzar per part de Catalunya Caixa, donar el crèdit de 49,5 milions, amb la convicció de que mai serien tornats?  I en tot cas, què hi podria haver darrera d’aquesta intencionalitat?

Recordem que Catalunya Caixa va tenir de ser rescatada amb 12.000 milions d’euros, a pagar entre tots. Ara la Llotja l’haurem pagat entre tots els espanyols, incloent també als lleidatans.
Aleshores, des d’aquest punt de vista, seria una gran mentida la que va dir Ros, sobre que als lleidatans la Llotja no ens havia costat un euro, quan si que l’hem acabat pagant. Al menys en aquest sentit, Ros seria un trampós. La mateixa circumstancia que sembla denunciar Camps.

Etiquetas:


martes, 19 de mayo de 2015

Opinió


Lleida a les fosques (6)

“Una societat sense informació és una societat sense opinió”

Estem davant d’unes eleccions municipals que marcaran un canvi polític important, sembla, en el nostre país.

A la nostra ciutat sembla al contrari que es vulgui passar de llarg d’aquest important canvi democràtic, i fins i tot l’actual partit que governa a la nostra Paeria amaga tot el que pot les seves sigles. 

Com diu el poeta, qui perd els orígens perd la identitat, tampoc ens ha d’estranyar massa ja que el nostre alcalde actual, és especialista en anar canviant de posició segons l’interessa. Tot sovint em pregunto, si no deu tenir el doctorat en camaleonisme.

Nomes cal consultar la hemeroteca des de fa un any ençà i veurem les piruetes polítiques que ens ha ofert, això si, sempre amb la “xarxa” ben col·locada, que no anés a prendre mal.

Els lleidatans demanem noves propostes engrescadores, que situïn a la nostra estimada Lleida al lloc on li pertoca, es dir ser la capital interior de Catalunya i renovar totes les  infraestructures i xarxes econòmiques i industrials, que portin benestar a les nostres dones i als nostres homes.

Així doncs no es pot amagar que l’Àngel Ros que encapçala la llista del PSC-PSOE al municipi de Lleida, a part de ser el president del partit dels socialistes de Catalunya que esta en tot el nostre País en franca decadència, representa també al Partit Socialista Obrer Espanyol que està en contra de la possible llibertat de Catalunya del Estat Espanyol, i que personalment està a favor de privatitzar serveis públics del estat de benestar que tan ens ha costat aconseguir.

No es pot protegir darrera d’una alcaldia per dissimular la seva ambició i la seva poca aportació durant aquests últims anys als ciutadans i ciutadanes de Lleida.

Si es mol lleig amagar els orígens, encara es pitjor amagar un present, tot i emparant-se en un poder que no es personal seu, sinó que esta al servei de tots els ciutadans de Lleida.

Jo vull que guanyi el millor per Lleida no el menys dolent. Això es de carallots.

Àcrato Vidal

Etiquetas:


lunes, 18 de mayo de 2015

La Tira


Els fets són el que importa, Sr. Ros 

L’alcalde de Lleida, Àngel Ros, es presenta com a candidat socialista a les eleccions del proper diumenge, amb una lletja motxilla de retrets, no tant sols fets per alguns regidors de l’oposició, sinó per la que va ser, la seva primera tinent d’alcalde durant deu anys.

Els retrets que li fa l’oposició (i que es veu no s’havia adonat de res fins fa poc),
faltant poc per les eleccions, poden ser vistos com una qüestió partidista, en canvi els retrets legals que li va fer la ex primera tinent d’alcalde, són molt més perillosos per a Ros. Hem de tenir en compte, que es van fer a dos mesos de les eleccions i seguint la costum, la Fiscalia si no hi veia fonament delictiu, al poc tenia d’haver anunciat l’arxivament de les diligencies, per tal de no perjudicar la campanya electoral del denunciat (fa poc hem vist aquest comportament amb un altre candidat).
La realitat, és que falten sis dies per les eleccions i aquest anunci no s’ha fet. Una circumstancia aquesta, que de moment sembla deixar entreveure, que Ros pot acabar sent imputat per alguna de les qüestions que Camps va denunciar. Sent cert també, que es comenta sobre una querella per prevaricació contra ell, instada per altres persones, pel tema de la sentència incomplerta, sobre les nòmines de l’Ajuntament.

Ros està molt nerviós per aquestes qüestions, per una problemàtica judicial, que en certa manera està acabant amb la seva credibilitat i que pot acabar amb la seva carrera política. Encara que per altra banda, aquesta qüestió res té a veure amb els resultats electorals del proper diumenge, ja sabem que en aquest país, la corrupció no passa factura, o si més no, la passa molt tard i encara amb molta benevolència. 

Una qüestió que sí pot orientar el vot de l’electorat, és la factura de butxaca, és a dir, els impostos. Sense anar mes lluny, Ros que representa a un partit pretesament d’esquerres, ens cobra un Impost de Bens Immobles (IBI) que ve a ser el més alt de tot l’Estat.
No sabem si aquest impost tant alt, pot tenir a veure, amb que ell ha de cobrar tantes dietes, tants viatges, regalar tantes corbates, tants dinars, etc etc.

El rebut de l’IBI va lligat a un coeficient determinat per l’Ajuntament, que multiplicat pel valor cadastral, determina l’import del rebut de l’IBI (o Contribució Urbana). Lleida té el valor de rebut més alt de tot l’Estat.

Hi ha coses que per més que es pensin i repensin, no s’acaben d’entendre: Ros sempre ens ha dit que és “d’esquerres” i manté l’IBI més alt de tot l’Estat, en canvi Espe Aguirre, que es diu “de dretes”, proposa que si arriba a ser alcaldessa de Madrid, baixarà el coeficient del l’IBI al mínim legal, per tal d’ajudar als veïns de la ciutat a suportar millor la crisi. Diu que ho baixarà des del 0,52% al 0,4%. També proposa baixar tots els impostos municipals, excepte l’impost de circulació. Uns plantejaments en definitiva, que vista la difícil situació en la que es troben moltes famílies, sí que semblen progressistes.

La qüestió rau, en que el valor dels immobles ha baixat durant la crisi, entre un 30% i un 40% i si Ros és tan d’esquerres com ens vol fer veure, com podem entendre que ell no ens hagi baixat al menys, el preu del rebut de l’IBI en aquesta mateixa proporció?

Vist tot això i tenint en compte que els impostos municipals no graven més als qui més tenen, sinó a tots, pobres i rics, tenint en compte de que aquesta decisió política de Ros, denota una política dretana, ens preguntem si no serà que el partit socialista, haurà estat fent politiques, tant o fins i tot més de dretes que el partit popular? 

Les politiques no es mesuren per les etiquetes ni pels discursos, sinó pels fets. En política com en molts altres àmbits, el que importa són els fets.

Etiquetas:


sábado, 16 de mayo de 2015

El llapis impertinent

Estem veient una campanya electoral molt disputada


Etiquetas:


viernes, 15 de mayo de 2015

Col•laboradors


Los ciudadanos también pagamos las puertas giratorias

Desde tiempos del franquismo, tenemos en este país dos sectores que han estado muy protegidos y mimados por todos los gobiernos que han detentado el poder político.
Las eléctricas y la banca, fueron las puertas giratorias que usaba el franquismo, pero siguen siendo unas de las puertas giratorias que usa la democracia.

Cierto que me llama la atención esta sutil coincidencia, del mismo modo que me extraña, que los abusos permitidos a estos dos sectores, no sean “regañados” por ninguna autoridad judicial independiente. Digo independiente, teniendo por cierto, que solo puede censurar estos abusos, una autoridad judicial independiente. Al fin y al cabo, el estamento judicial está en gran manera para dirimir enfrentamientos y corregir abusos.

Por fin, el Tribunal Supremo ha decidido corregir un abuso de la banca, declarando abusivos los intereses de demora en préstamos sin garantías, superiores a dos puntos del tipo de interés pactado en el préstamo.
El Banco Santander, ha visto rechazado su recurso por parte del Pleno de la Sala Civil del Tribunal Supremo, en el sentido de declarar nula, la cláusula referente a los intereses de demora, por abusiva.
El tipo de interés que reclamaba el banco era del 10% y el personal parece escandalizarse por el elevado tipo. ¿Qué dirían si mirando unos años atrás, vieran que el tipo de interés por demora alcanzaba en algunas entidades el 29% y ninguna autoridad gubernativa ni judicial lo tildaba de abuso?

No hace falta comentar, el abuso que supone el precio del recibo de la luz, siendo el más alto de Europa, cuando desde 2006 ha subido oficialmente un 69%. Y las autoridades parecen no enterarse de nada.

¿Cómo es posible, que quienes deberían proteger los intereses de los ciudadanos, finjan no enterarse de los abusos que estos sufren, aunque estén disfrazados de legalidad?

Etiquetas:


jueves, 14 de mayo de 2015

El Confidente


La crítica a la polución como protesta libertaria

El régimen chino es muy propenso a reprimir cualquier iniciativa que suponga el cuestionamiento de su sistema. El 10 de junio se conmemorará el 26 aniversario de las matanzas en la céntrica plaza pequinesa de Tiananmén.
En ese momento la inflación en China, era del 30% y el número de desempleados alcanzaba a los 50 millones de personas, lo que en suma venía a ser una tasa de paro del 5%.

En mayo de 1989 y durante un mes y medio, un gran número de estudiantes chinos, decidió organizar protestas en la plaza. Oficialmente no iban contra el sistema, sino que pedían su reforma y que se pusieran los pilares para erradicar la corrupción. En el fondo pedían libertad.
Pero el entonces presidente, Den Xiaoping, no estaba dispuesto a tolerar las protestas ni mucho menos los cambios. En un principio y durante un mes, la cúpula del partido comunista chino, se mostró dubitativa sobre si se debían permitir o no las protestas. Al final Den Xiaoping hizo valer su autoridad y lanzó al ejército, con tanques incluidos, a reprimir la protesta con fuego real.

Según datos de la Cruz Roja China, algo más de 7.000 estudiantes murieron a causa de los disparos del ejército. Algunos corresponsales europeos titularon los hechos como “Tanques contra la libertad”.

El régimen chino, siempre ha proclamado una de sus grandes mentiras, el respeto por la ecología, cuando en realidad se está haciendo todo lo contrario. La gran contaminación en China es muy visible y empieza por un aire irrespirable, con una neblina permanente sobre Pekín. Pero es que esta contaminación está teniendo ya unos perjuicios considerables sobre las personas.  

La contaminación del aire (también de las aguas de los ríos) se ha convertido oficialmente, en el principal motivo de malestar social. No se puede protestar por la falta de libertad, pero han encontrado un atajo para poder protestar contra el sistema, mediante la crítica de la permisividad ante la contaminación. El régimen no admite protestas libertarias, pero admite críticas medioambientales.

En la última reunión de la Asamblea Nacional Popular y de la Conferencia Consultiva del Pueblo Chino (CCPPC). Según un conocido miembro del CCPPC, Chen Jiping, estimó que: "La principal razón de los incidentes de masas (así denomina el argot oficial a las protestas) es el medio ambiente, todo el mundo se preocupa ahora por él". Admitió que cada año se producen entre 30.000 y 50.000 algaradas de este tipo.

Los opositores civiles chinos, han encontrado en la protesta medioambiental una salida a sus reivindicaciones, conscientes como son, de que el actual sistema no hará nada por resolver los problemas medioambientales que están perjudicando a los ciudadanos.

Es un hecho, que el motor de las actuales reivindicaciones libertarias en China, se parapeta tras la crítica a la contaminación.

Etiquetas:


miércoles, 13 de mayo de 2015

Diario de a bordo


Nos sobran bocazas en la política

El asunto de las elecciones andaluzas anticipadas, a la medida de la trianera Susana Díaz, puede acabar generando tantos titulares de prensa como la trama Gurtel.
Ocurre, que para ser un buen estratega, no es suficiente con llamarse Díaz, como el Cid Campeador, sino que son necesarias otras cualidades, de las que indudablemente Susana ha demostrado carecer.

¿Cuál es la causa del trampolinazo de Díaz, para encaramarse a la presidencia de la Junta de Andalucía a dedo  -no olvidemos que también intentó ser secretaria general del partido, a dedo, por aclamación decía ella- ?
Pues sencillamente, que los dos anteriores presidentes, Chaves y Griñán, tuvieron que abandonar la presidencia por piernas, al sentir en su cogote el cálido aliento de la justicia por los casos ERES y Cursos de Formación fraudulentos.
Hacía falta alguien con pocos complejos y arrojo, ante el marrón que se avecinaba, y la única que levantó el dedo diciendo: yo estoy dispuesta, fue Susana. Por eso el partido en Andalucía está con ella, porque se necesita a alguien que no tema ponerse al frente de los problemas, para intentar sacar al partido del atolladero.
Pero todo esto lo sabe muy bien Pedro Sánchez, el secretario general del partido, quien por mucho que diga en favor de Díaz –en este momento quedaría feo hacer lo contrario-, piensa que en la presidencia de la Junta, hace falta alguien con más carisma y más empaque.

Pero está escrito que los ambiciosos nunca verán colmadas sus ansias. Y Díaz además de ambicionar la presidencia de la Junta, ambiciona también la secretaria general del partido. Por ambicionar que no quede.

La estrategia de Díaz, pasaba por asentarse en el despacho de Tomás Gómez, en Callao, desde donde contando con otras dos federaciones, pensaba intentar el asalto a Ferraz.
Sánchez que tiene eficaces informadores, ante esta movida optó por dar un golpe de mano, cargándose con una explicación banal, a un Tomás Gómez que pocos meses antes, le había apoyado -quizás interesadamente, que todo cabe en estos lares-  a encaramarse en el pedestal de secretario general.

Díaz convocó elecciones anticipadas, seguramente mal asesorada, creyendo que una victoria en Andalucía, le podría abrir el camino hacia Ferraz.
Una vez más, el cuento de la lechera.
Díaz convocó temerariamente, aunque poco más tarde se diera cuenta del error, pero ya no cabía rectificación posible. 

La presidenta en funciones, ha conseguido los peores resultados electorales del partido en estas autonómicas, por lo que este dato resulta irrefutable. Susana puede achacar los malos resultados a muchos factores externos, pero los resultados están ahí y lo que cuenta en unas elecciones, son los resultados.

Díaz ha visto denegada su investidura por dos veces y seguramente la verá denegada nuevamente el próximo jueves, ante lo cual y para apartar la culpa de sí, ella ha iniciado otra estrategia, diciendo: “Esto empieza a rozar el ridículo”, achacando a que Podemos y Ciudadanos hacen una pinza con el PP contra Andalucía, que para decirlo todo, es el mismo planteamiento que en su día hacía Pujol; me atacan a mí por el agujero de Banca Catalana, luego atacan a Cataluña.
Creo que en algo tiene razón la presidenta: la situación empieza a rozar el ridículo, pero quien hace el ridículo no son los otros grupos de la Cámara, sino ella.

En primer lugar, Podemos y Ciudadanos no hacen una pinza –si es que la hacen- en contra de Andalucía, sino contra ella. Saben que Díaz no ha sabido agradecer de ninguna manera, el apoyo recibido de IU para su primera investidura. Han visto cual ha sido su forma de romper el pacto con IU y saben por tanto, que no es de fiar, pero hay algo más: ellos exigen  -y están en su derecho-  una serie de condiciones para pactar con el PSOE; que Chaves y Griñán desaparezcan de sus actuales cargos, entre otras cosas. Pero pasan los días y Díaz no da ningún paso para colmar las exigencias de los demás grupos del Parlamento, en consecuencia, todo sigue como el día 23 de marzo.

La realidad, es que Díaz no consigue el apoyo de PP, C’s, IU, o de Podemos, por más que lo intenta. Otro problema para una candidata a presidenta, es que no s capaz de ponerse de acuerdo con ninguno de los otros cuatro grupos de la Cámara.
¿Qué dirá, si los otros cuatro grupos retorciendo la demagogia, le exigen públicamente, que se ponga de acuerdo con ellos, por el bien de Andalucía?

Ciertamente  el problema de Díaz para conseguir su investidura no está en los demás, el problema está en ella misma. Con su decisión, ha resultado ser un buen ejemplo de aquello que decían: ir a por lana y salir trasquilado.
Si tiene bemoles, les puede explicar ahora a los andaluces, que a ella le ha fallado la estrategia una y otra vez. Y que por tanto, no es una buena candidata para presidir la Junta de Andalucía. Tener el don de la charlatanería no es suficiente, hacen falta argumentos sensatos y sobre todo, hechos. Nos sobran bocazas en la política.

Mijail

Etiquetas:


martes, 12 de mayo de 2015

La Tira


Portar claca, també es una farsa

En arribar al mes de maig, arriba a Lleida la Festa Major: actes populars, veïns de Lleida al carrer i cada quatre anys, la festa coincideix amb la campanya electoral de les municipals.

Hem pogut veure aquest any, com en els actes de la Festa Major, quan apareixia l’alcalde, un grup de persones l’aplaudien sense cap motiu. En fi, és una cosa que no havíem vist mai, quan el màxim que havíem vist, és com en acabar els focs artificials, hi havia gent que aplaudia, però res més.

Els aplaudiments a alcalde sense cap motiu, que hem vist aquest any en els actes de la festa, podrien donar a entendre (és el que es pretenia), que l’alcalde té un gran recolzament popular.

Amb gran sorpresa per la nostra part, hem pogut comprovar com una confidència que vàrem tenir la penúltima setmana d’abril, era confirmada pels fets. Una persona del partit de l’alcalde, ens va dir molt molesta, que els havien telefonat, dient-los que havien d’acudir als actes on assistia l’alcalde per a fer de “claca”, es a dir de "palmeros".

Perdoneu que ho diguem clar, però ens sembla que avisar als militants del partit, perquè vagin als actes a fer de claca, ens sembla un teatre i una farsa per enganyar als veïns de Lleida.

Un cop més, el personatge Ros queda ben retratat. Si tot el que sap fer per esgarrapar un grapat més de vots, es aquest simulacre, potser que s’ho faci mirar.
Ja sap ell, que per a tenir molts vots en les properes municipals, el que tenia que haver fet és solucionar els problemes de ciutat en comptes de augmentar-los. A tall d’exemple, ens podia haver rebaixat l’IBI, quan ja sabem que és el més alt de tot l’Estat. Rebaixat el preu de la recollida d’escombraries, del subministrament d’aigua, quan sabem que l’aigua a l’Ajuntament no li costa res, o no canviar les línies dels autobusos, una decisió que ha generat molts descontents, sobretot entre la gent gran.

Ens preguntem, si en el cas de que la Fiscalia Anticorrupció decideixi querellar-se judicialment contra l’alcalde (cosa no impossible) i el jutge el cridi a declarar, Ros també acudirà al jutjat amb la seva claca de recolzament?

En tot cas, generar un servei de claca mòbil, per començar a arrancar aplaudiments per a no res, simplement per a simular un gran recolzament popular, ens sembla depriment, però també una farsa. Una més. Quina paciència cal tenir a Lleida amb aquest Ajuntament.

Etiquetas:


lunes, 11 de mayo de 2015

El llapis impertinent

Comença la campanya electoral, enmig d’un grapat d’escàndols politics: casos, Casinos, Noos, Gürtel, Palau de la Música, família Pujol, Matas, Pretoria, Mercuri, Púnica, Eres i cursos de formació andalusos, Monedero, Errejón, Ros, Rus, etc   


Etiquetas:


viernes, 8 de mayo de 2015

La Tira

  
Un alcalde a la defensiva

La publicació el passat dilluns per part del diari El Mundo, d’unes factures de caràcter personal, en benefici de l’Alcalde, Àngel Ros i pagades per l’Ajuntament de Lleida, va fer saltar totes les alarmes de l’entorn d’alcaldia, tant es així que el propi alcalde va sol·licitar al diari que se li fes una entrevista, on ell es pogués defensar. Ahir va sortir l’entrevista, en la que defensivament exposa, que veu “tradicional regalar flors a la esposa de l’alcalde”, “sempre s’ha fet, és una tradició que existia i que jo no he trencat”.

L’alcalde inicia una nova estratègia, és com dir, si sempre s’ha fet, si el meu antecessor, Siurana, ja ho feia i ningú va dir res, perquè ara em demaneu comptes només a mi?

A veure si ho entenem Sr. alcalde: ens esteu dient, que sempre s’ha regalat flors a l’esposa de l’alcalde, es a dir, es feia ja quan era alcalde el seu antecessor, i s’ha fet també durant els 10 anys que vos porteu com alcalde?  

I la factura de l’hotel mallorquí per 520 euros, també és tradicional, que l’Ajuntament pagui nits d’hotel a l’alcalde i a la seva esposa?

I també és tradicional, que l’Ajuntament pagui un dinar a vuit persones, en el restaurant més car de la Vall d’Aran, o demanar un taxi per traslladar al seu sogre, o regalar rams de flors a una diputada?
I regalar corbates i fulards?

Al nostre entendre, el que demostra tenir interioritzat l’alcalde en la seva entrevista sol·licitada, és la creença de que un alcalde ha de tenir privilegis sobre els demés ciutadans, ja que no tenim noticia, de que l’Ajuntament presidit per ell, hagi pagat despeses personals a la resta de veïns de Lleida.

Tampoc està bé, que un alcalde digui mentides, tal i com li llença en cara l’entrevistador. Pensem que tampoc és creïble el que diu l’alcalde, quan manifesta que treballava en l’empresa privada guanyant el triple del que guanya ara com alcalde.
Molts sabem que tal cosa no es veritat, perquè sabem el que guanyava en l’ultima empresa que va treballar Ros.
A més, algú es pot creure que una persona tan avida de diners (cobra dietes, viatges i despeses que segons es diu, no corresponen) deixaria una empresa per anar a fer d’alcalde, amb molts més problemes i deixant de guanyar dos terceres parts de sou?

Ens preguntem: per quina raó, hem de tenir que continuar suportant, la mentalitat “caciquil” o de privilegis, que hi havia en l’època de la dictadura?  

Certament, en veure coses com aquestes, és quan un entén els plantejaments radicals del moviment dels “indignats”, que es rebel·len contra tant abús.

Es clar que si tots aquests abusos s’han permès durant els 36 anys d’Ajuntament democràtic, el que cal preguntar-se és: quin paper ha jugat l’oposició en el nostre Ajuntament?  Com pot ser, que si és oposició deixi passar aquests abusos. Serà que es una oposició fluixeta. Serà que es una oposició distreta, que no s’assabenta de res. O serà que ha estat sempre una oposició molt ben pagada i per tant emmordassada?

De tota manera, el dia 24 hi ha noves eleccions municipals i des del vot de cadascú, és pot decidir si es vol mantenir aquest estat de coses, o si es vol eliminar. Els veïns de Lleida tenen la paraula.

Etiquetas:


This page is powered by Blogger. Isn't yours?

Suscribirse a Entradas [Atom]