jueves, 29 de junio de 2017
Àudio visuals i divulgatius
Así hablaba el presidente de Egipto, Nasser, sobre el Hiyab en 1958
Cómo hablaba Nasser sobre el Hiyab
Etiquetas: nassersobhiyab
# entrada de Redaccio : 8:46
miércoles, 28 de junio de 2017
El Confidente
Seguimos teniendo
oligopolios
Una característica de la dictadura franquista, fue que los grupos
políticos en la clandestinidad y que después han gobernado el país, aseguraban a
los españoles, que la venida de la democracia eliminaría irremisiblemente los
oligopolios empresariales, llegaría por tanto la libre competencia o lo que es
lo mismo, un descenso en los arbitrarios y abusivos precios energéticos, en
beneficio de los consumidores.
Han pasado formalmente 40 años desde el momento cero de inicio
democrático y vemos con estupor, como los oligopolios energéticos, que si bien a
partir de ese momento se vieron fragmentados en grupos más pequeños que
fomentaban la competencia, se han ido reagrupando después en virtud de la
exigencia que supone la “economía de mercado”, recogida tanto por la
Constitución española como por el Tratado de Maastricht.
Hoy día, los oligopolios energéticos siguen existiendo en aras a
la libertad de mercado; solo hace falta ver como las empresas gasistas y
eléctricas no tienen competencia, pero lo más preocupante de todo, es que ello
deriva en una especie de acaparamiento de poder económico.
La prueba de cuanto digo: los consumidores debemos al oligopolio
eléctrico 23.000 millones de euros. Pero es que además debemos 2.470 millones a
la empresa gasista.
El oligopolio eléctrico exigió hace unos años, poder repercutir a
sus clientes la cantidad de 29.000 millones de euros bajo la justificación de
que tenía un “déficit tarifario”, es decir que los costes de producción
superaban con creces el elevado recibo que nos cobraban.
El oligopolio gasista explica que la mitad de su déficit
tarifario, proviene de la cancelación de su fracasado almacén submarino Castor.
Lo cierto es que no hemos visto publicados informes de auditorías
independientes, donde se corroboren estos citados déficits tarifarios. No
seamos ingenuos; es difícil de imaginar, que estos dos oligopolios aceptaran
perder dinero año, tras año. En este caso solo cabe pensar que los gobiernos de
turno les obligaron a facturar la venta de su energía a pérdidas. No parece que
esto pueda suceder en un país de la Unión Europea, donde está prohibido el
intervencionismo gubernamental sobre las empresas.
También hemos visto como año tras años, los dos oligopolios han
publicado sus exitosas cuentas de resultados, exhibiendo quizás obscenamente,
una cuenta de resultado enorme. Preguntados por ese extremo, los oligopolios
han explicado lo inexplicable: dicen poner en el balance las deudas de los
usuarios como beneficio. Contablemente puede que sea correcto, pero en el
momento de presentar sus abultados beneficios anuales, debería haber sido
siempre con el condicional que supone la deuda de los usuarios, lo contrario me
parece una falsedad. Es una conjetura que me hace dudar sobre la veracidad de
los llamados déficits tarifarios.
La prueba de que todo ello, que no es asunto baladí, es que solo
en el presente año, los españoles vamos a pagar 3.000 millones de euros, añadidos
a nuestros recibos de luz y gas, en base a la deuda tarifaria.
Etiquetas: segtenidoligopol
# entrada de Redaccio : 9:37
lunes, 26 de junio de 2017
La Tira
Àngel Ros, que t’han vist el plomall
Continua la
polèmica entre els regidors del Comú i l’equip de govern socialista de
l’Ajuntament de Lleida. Sembla ser, que El Comú ha denunciat a tres beneficiats
per les prescripcions de multes de trànsit, com són l’alcalde, Àngel Ros, la
regidora d’Economia, Montse Mínguez i la regidora de seguretat, Sara Mestres.
També parla d’un restaurant que en té unes 90 multes prescrites, a més d’un
càrrec important de la judicatura i sis empreses importants de la ciutat.
A hores d’ara, els
dubtes sobre la credibilitat de l’alcalde, ja són molt grans. Va dir al Plenari
de l’Ajuntament a finals de maig, que “De multes prescrites en aquest
ajuntament no en trobaran gaires” i ara resulta que els regidors del
Comú, diuen haver presentat a la Fiscalia de Madrid, més de 665 documents,
aleshores està molt clar que les paraules de l’alcalde eren enganyoses, i si
ens enganya en un assumpte de la seva acció de govern, també ens pot enganyar
en moltes altres coses.
Creiem que, qui
més qui menys a Lleida, sap que Àngel Ros, des de que va començar a ser
alcalde, ha anat sempre un cop per setmana a dues emissores de radio locals,
des de on i a la manera de “Aló presidente” que feia el veneçolà Hugo
Chaves, a anat repartint lliçons d’ètica, rectitud i moral, a tothom que el vulgues
escoltar. I ara veiem que ens va enganyar al Plenari de l’Ajuntament?
Si al fet de que
només té vuit regidors i per tant, sembla que estigui en davallada electoral, ara
se li sumen aquestes mentides escandaloses, tot plegat fa pensar que Ros no
repetirà com a proper alcalde de Lleida, o al menys ho tindrà molt difícil. També
tenim entès que fa uns dos anys, en un dinar nadalenc va confessar que ell “ja
es podia jubilar perquè havia fet molts diners”. Però, quant són molts
diners i d’on han sortit tants diners?
Segons diuen els
regidors del Comú, han presentat la seva denuncia a la Fiscalia de Madrid,
exposant considerar, que el fet de deixar prescriure tantes multes de trànsit a
persones pròximes o relacionades amb el poder municipal, ha ocasionat un greu
perjudici econòmic a les arques municipals, malgrat que no han especificat
quant podria sumar aquesta irregularitat.
Pel que tenim
entès, reflecteixen en la seva denuncia, com persones de l’equip de govern,
poden haver incorri’t en els delictes de prevaricació i malversació de fons
públics. I compte, que si finalment fossin condemnats per malversació, la pena
podria esser la de presó.
A banda del que
pugin dir els tribunals (si és que algun dia tenen alguna cosa a dir) al
respecte, el que pot quedar és la imatge: és el judici polític i mediàtic. És
la sensació d’haver estat governats per un Ajuntament on presumptament, s’ha
estat privilegiant a segons qui, i parlem de persones o empreses properes al
poder. I per tant en definitiva, podria haver la sensació, d’haver estat
governats per un Ajuntament trampós, on els privilegis d’uns quants han estat pagats
per tots els demés.
Si tot s’acabés
demostrant judicialment, fora la confirmació a les nostres sospites, que des
d’aquí i durant anys hem vingut exposant sobre Àngel Ros.
Manifestem i
reiterem les nostres sospites, sobre que Àngel Ros no és realment el que sembla
i continuem pensant que en el fons, només és un xarlatà de fira, fins i tot
pensem que ell no té massa preocupació per respectar la llei (i el tema de les
multes prescrites ho sembla demostrar) encara que sempre digui al contrari,
mentre ens exigeix als veïns de la ciutat el total respecte de la normativa, a
més de tenir-nos castigats amb els impostos més elevats de tot el país.
Tot plegat es
tracta d’un assumpte que ha de ser clarificat per part de les persones
denunciades i especialment per part de la regidora de seguretat, Sara Mestres,
a qui recomanem que en comptes d’emetre informes exculpadors a corre-cuita pel
seu “jefe”, Ros, doni la transparència deguda, mostrant els certificats de
correus on es notificava als deutors de les multes prescrites. Aquesta es la
feina que ha de fer en comptes d’insultar als seus companys de Consistori del
Comú, que sí han fet la seva feina. El que han de fer els denunciats, és un
exercici de transparència i clarificar l’assumpte de les multes prescrites a
segons qui.
Etiquetas: arsqutvstplomall
# entrada de Redaccio : 8:10
viernes, 23 de junio de 2017
Àudio visuals i divulgatius
Serpientes persiguiendo a iguana, al estilo 007
Etiquetas: serpersigaiguan
# entrada de Redaccio : 17:07
miércoles, 21 de junio de 2017
Diario de a bordo
Hay cosas
que no cambian
No hace tantos años, a quienes oíamos
proponer imposibles o relatarnos sus falsas cualidades, les teníamos
directamente por unos “fantasmas”, aun cuando no se presentaran tapados con una
sábana. Sin duda, sus sustitutos actuales queriendo rizar el rizo, pretenden
que basta con transformar el lenguaje para que cambie la realidad. El actual mensaje
fantasmero viene a decir que, “la gente” puede ser lo que se proponga, basta
con crear y emplear nuevos conceptos. Transitando por esta vereda se encuentran
el PSOE de Pedro Sánchez -que no el otro- y Podemos, que nos quieren convencer
de que los hechos no importan: ellos trabajan con la “plurinacionalidad”, como si empleando este palabro pudieran
reducir a una nación a la nada. Aquí añaden otro palabro impostor cual es el “multiculturalismo”, como para intentar
borrar toda la cultura occidental con una palabra.
Sinceramente creo ver, como los
fantasmas actuales siguen ocupando su lugar. Y de existir algún común
denominador claro entre los citados personajes de ambas épocas, es que nos
toman a los demás por imbéciles.
A mí no me cabe la menor duda de cuánto
digo, porqué: ¿Qué ofrece el PSOE que no ofrezcan los demás? Ni siquiera puede
presentarse como la verdadera izquierda porque ahí está Podemos que no cesa de
repetirlo y a quien en 2015, Sánchez regaló el poder local para -en sus propias
palabras-, tener un “mapa rojo” de España. Total, en octubre de 2016, el generoso
listillo Sánchez fue defenestrado por el Comité Federal de su partido, ese día
hasta él mismo salió “colorado” del Comité. Una equivocación. A pesar de todo, él
sigue perseverando a ver si suena la flauta.
Pero vayamos por partes: en primer lugar,
tenemos un cacareado 39 Congreso del PSOE, que más chapucero no ha podido ser:
Pedro Sánchez se aplaudía a si mismo, como diciendo “que contento estoy”, cuando
lo cierto es que sólo le había votado un 70% de los delegados. Para entendernos,
el 30% restante de delegados votó en blanco, o lo que es lo mismo, votó en
blanco a ambas listas; un gesto inédito en el partido.
Pero si atendemos a la votancia de
primarias del 21 de mayo, a Sánchez le votó un 50% de la militancia, por tanto
cuando el Secretario General habla de que el partido está en sintonía con la
militancia, sólo puede hablar de este 50%, de nada más.
En cualquier caso, este estado de cosas
no será nunca algo digno de tanto aplauso, sino de preocupación ante la posible
y probable tormenta interna que se avecina.
Tengo entendido que quienes votaron a
Susana Díaz y a Patxi López -el otro 50%-, están esperando tranquilamente
sentados y que con la misma tranquilidad piensan encarar las próximas
elecciones municipales de 2019, o algunas otras anticipadas que pudieran ser
convocadas; quién sabe si ante unos malos resultados no pedirán
responsabilidades a Sánchez, por tanto, me temo que la “unidad” de la que tanto
presume, se puede ver desautorizada por alguna revuelta interna de calado, en
la que poco podrán hacer sus dos leales escuderas: Adriana Lastra -a quien se
refiere el sector crítico como, una señora que no ha trabajado nunca fuera del
partido, que según dicen, se lleva bastante mal con más de la mitad de la
militancia de Asturias. Lastre, la llaman- y Margarita Robles, la ex juez y
alto cargo en época de Felipe González, que tragó sapos y carretas con tal de ayudar
a la causa socialista y por tanto entiendo, hace gala de un sectarismo
suficientemente probado.
Desde el coro, Pablo Iglesias recibió
con entusiasmo el discurso del Secretario General: “Que Sánchez hable de plurinacionalidad abre caminos interesantes y
claves para entrar en la modernidad de España”. Vaya, Iglesias parece estar
confesando que necesita los votos del PSOE para poder hacer algo. Es decir,
Podemos que se presentó para “asaltar el
cielo” y comerse el mundo, al final confiesa que con sus solos votos; ni ha podido, ni puede.
En resumen, con el paso de los años el
país ha cambiado mucho, pero la fantasmería permanece.
Mijail
Etiquetas: haycosqunocamb
# entrada de Redaccio : 8:07
martes, 20 de junio de 2017
La Tira
L’Autobús, un altre abús
A meitats del 2002
es va privatitzar el servei d’autobusos a Lleida; la raó que va donar el
aleshores alcalde Siurana, és que com a conseqüència de la privatització en
forma de concessió, es reduiria el dèficit anual que provocava el servei. Però
aquesta previsió no s’ha complert en absolut, sinó que cada any, la empresa beneficiaria
de la concessió, té un dèficit encara més gran, que hem de pagar entre tots,
tant els que utilitzen l’autobús com els que no.
Les pèrdues de
1,68 milions d’euros al 2001, van
augmentar fins a 2 milions al 2003. Al 2006 vam arribar a 3,5 milions i encara
es van augmentar més al 2007, quan va estar de 4,2 milions i pel que sabem, la
subvenció dels 4 milions s’ha cronificat, any rere any.
Hem de dir que, la
previsió de Siurana, ja no és que no s’hagi complert, sinó que s’ha disparat en
sentit contrari, ja que ara, en els pressupostos de la Paeria, cada any hi ha
una previsió per l’autobús. I si no anem errats, cada any ens costa uns 30
euros per habitant de la ciutat, bé això contant amb que tots paguem impostos,
perquè tots saben que n’hi ha que no en paguen, per tant la seva càrrega
impositiva la tenim d’assumir els “paganinis” de sempre.
A banda del fred
extrem que fa dintre els autobusos a l’estiu
(i anem amb màniga curta), una queixa unànime per part dels usuaris de
autobusos a Lleida, és que solen anar a una velocitat excessiva, cosa que
comporta brusques frenades que han originat usuaris accidentats i ferits. Per
tant, pensem que l’Alcalde que tant justifica els semàfors multadors per a reduir
els atropellaments a la ciutat, hauria de demostrar el mateix interès per
reduir també aquesta sinistralitat
motivada per la gran velocitat dels autobusos.
Perquè, és cert
que els autobusos cobren de la Paeria per quilometres recorreguts, motiu diuen,
perquè corrent tant, per a fer molts quilometres cada dia?
Incorporem aquí
una nova queixa: es tracta de preguntar, si és que l’autobús ha de respectar
els passos de vianants que es troben a la via pública, ho és que l’autobús a
Lleida té “patent de cors”?
Ho preguntem
perquè ens han arribat queixes, sobre que hi ha autobusos que no respecten la
preferència de pas dels vianants. Per tant, a més del abús que suposa l’apartat
econòmic, volem saber si l’autobús ha de respectar el Codi de la Circulació com
tots els demés veïns de Lleida, o si és que pel contrari, poden abusar encara
més i circular per Lleida com els doni la gana, circulant per la ciutat posant
en perill la integritat física dels vianants?
Etiquetas: lautobualtrabus
# entrada de Redaccio : 8:07
viernes, 16 de junio de 2017
El llapis impertinent
Continuen els comentaris sobre si Marta Ferrusola en el seu paper de “Mare Superiora”, era qui controlava
l’entramat dinerari andorrà del clan Pujol, mentre ella es va defensar
negant-ho tot.
Etiquetas: llap 0287
# entrada de Redaccio : 8:56
jueves, 15 de junio de 2017
Diario de a bordo
Una nueva política, pero viejuna
Ayer
acabó el teatrillo titulado “moción de censura podemita”. Los resultados
finales aplican aquello del nada es verdad ni es mentira, que todo depende del
color del cristal con que se mira.
Pablo
Iglesias salió arremetiendo contra todo y contra todos con una sola consigna:
Todo está mal.
Criticó
actitudes y comportamientos de todos, repartió insultos varios, lo mezcló todo
y con este gazpacho parlamentario, armó su moción de censura al Gobierno.
Intentando
ser objetivo, diré que Pablo Iglesias erró en su estrategia. Leo a un
periodista opinar, que Iglesias intentó emular con su moción a Felipe González,
pero acabó pareciéndose a Hernández Mancha. Cuidadito, porque de ser así, hay
que tener en cuenta, que Mancha desapareció seguidamente de la política.
Me
dicen que Iglesias pretendía, restregar la corrupción por la cara del PP -y así
lo anunció previamente-, con lo cual era de esperar, que Rajoy no saliera a contestar
o a dar la cara y esta circunstancia permitiría a Iglesias increparle como “el
que se esconde... y si se esconde será por algo…”
Es
decir, la moción de censura al final nacería muerta, pero serviría para que
Iglesias pudiera sembrar a gusto sus sospechas con posibles repercusiones
electorales.
La
agresividad de Iglesias y su grupo no es habitual en las sesiones del Congreso,
aunque puede recordar a algunas intervenciones de Alfonso Guerra.
Pero
eso sólo son las formas, o para ser más exactos, las malas formas. En cualquier
caso y a pesar de su discurso de tres horas, que me llevó a preguntarme si
habría vuelto Castro o Chaves, Iglesias no explicó como candidato a Presidente
de Gobierno, cuál era concretando, su modelo de gobierno, su programa
económico, o su modelo constitucional. Luego era una moción de censura
algarabía, para alborotar el cotarro.
La
portavoz de Podemos, Irene Montero, ejerció de “malo” como hiciera en su día
Guerra mientras Felipe se reservaba su papel de hombre “bueno”. Pero esto está
ya muy visto y además forma parte -y deberían saberlo- de la vieja política que
ellos pretenden borrar del mapa.
Por
cierto, la portavoz Irene Montero, lloró ante comentarios del portavoz del PP,
Hernando. Que me perdone la señora Montero, pero si a ella no le gusta que el
polvo le ensucie sus zapatos no debe transitar por caminos polvorientos. ¿Se lo
han explicado esto? Lo que no puede ser y está fuera de toda lógica, es que el
personal podemita, pueda increpar e insultar a placer a la bancada popular,
socialista, canaria y anaranjada, sin recibir los mismos bofetones por parte de
los ofendidos.
Que
quieren que les diga; me gustaron los arreones que les propinó con finura,
Rajoy, los pescozones más directos que les propinaron Oramas, Rivera y
Hernando, es más, creo que estos dos últimos se pudieron haber quedado cortos.
Porque, vamos a ver, no son ellos los que tanto preconizan la igualdad, pues
sea la igualdad para todos, por tanto, quien se lance a ofender, que se prepare
a su vez para ser ofendido.
Pero
vayamos a los resultados tal y como yo los he visto: los españoles hemos podido
comprobar durante horas, cuán de faltón es Iglesias, la falta de concreción en
argumentos de gobierno e incluso constitucionales, y para mí, lo más
importante: de estas escaramuzas parlamentarias deduzco, que definitivamente,
Iglesias y Rivera, no formarán nunca coalición de Gobierno; los reproches
públicos y las invectivas que se han lanzado mutuamente, son tan ácidas que no
creo encuentren azúcar suficientemente capaz de neutralizarlas.
Pero
yo sigo preguntando a Pablo Iglesias: ¿El resumen de su filosofía, el cambiar
la política vieja -según Uds.- por su nueva política, no será un rememorar
aquello tan viejo del, quítate tú que me pondré yo?
Mijail
Etiquetas: unpoltpviejuna
# entrada de Redaccio : 11:19
miércoles, 14 de junio de 2017
La Tira
Quan
la vara de mesurar sembla molt diferent
El passat divendres van aparèixer uns
cartells en alguns carrers de Lleida, en els que hi havia quatre fotografies,
eren els líders a Catalunya de: PP (X. García Albiol), C’s (I. Arrimadas), Catalunya
Si que es Pot (L. Rabell) i PSC (M. Iceta).
Al mateix dia, Fiscalia de Lleida, anuncià
que obre una investigació, per un presumpte delicte d’odi que poden destil·lar els
cartells apareguts, ja que diuen tenir “un
to amenaçador”.
Estem completament d’acord amb la decisió i
amb la rapidesa de la Fiscalia de Lleida, en ser contraris a aquestes
practiques, que ens semblen neo-nazis. No sabem qui ha penjat els cartells, però
sí tenim una certa sospita sobre qui
poden ser els autors d’aquesta bretolada.
Per tant des d’aquí felicitem a la Fiscalia
de Lleida per la extraordinària rapidesa en reaccionar, de la mateixa manera
que ens agradaria poder-la felicitar també, per comunicar-nos que està
investigant altres causes que ens semblen greus: si no anem errats, aviat farà
un parell d’anys, la premsa lleidatana va publicar que el Jutjat havia rebut
una denuncia sobre uns fons dineraris (17 milions-any) que rep la Diputació del
Ministerio de Salud, sota el concepte de “partida para salut pública” i que
sembla ser des de 1990 venen sent aplicats a altres finalitats. Bé, doncs
encara no hem tingut noticies de que Fiscalia ho hagi investigat, o arribat a
cap conclusió.
En l’últim plenari de l’Ajuntament de Lleida,
va saltar una acusació molt greu contra l’equip de Govern, consistent en que s’haurien
deixat prescriure multes de trànsit, a nom d’alguns regidors socialistes. D’això, que ja fa dues setmanes, no hem
sentit a dir, que Fiscalia de Lleida hagi obert una investigació per
malversació de cabdals públics, o per prevaricació (per exemple).
Tot i recordant l’enrenou que va haver fa poc en Fiscalia
Anticorrupció de Madrid, ens preguntem
(i creiem no ser els únics) el perquè, Fiscalia de Lleida s’implica
immediatament en el tema dels cartells i en canvi no sembla fer-ho en altres
temes?
Etiquetas: qlvarmessemmoldif
# entrada de Redaccio : 8:49
martes, 13 de junio de 2017
Des de la meva finestra
No hi ha un pla de viabilitat econòmica per Catalunya
El passat
divendres, Carles Puigdemont com a president de la Generalitat, va anunciar la
data i pregunta, per tirar endavant la operació secessionista que juntament amb
d’altres com ERC i CUP, es porta entre mans. Va anunciar que fora pel 1
d’octubre, preguntant si volem que Catalunya sigui una república independent.
En aquesta
aventura que sembla impossible, s’han ajuntat al menys tres circumstancies en
els últims anys: hem tingut uns governants tramposos, la absència de
l’estat a
Catalunya i un poble que no s’ha cuidat d’informar-se seriosament sobre el que
estava passant. Tot plegat, ha estat aprofitat per uns governants molt
mediocres i totalment fora de la realitat, que s’han dedicat a donar gat per
llebre a alguns catalans, que de bona fe els han anat seguint.
Des de la seva
acusació del “Espanya ens roba” fins
a constatar policialment que qui robava eren ells, hi ha un abisme, encara que
només n’hi ha un dels fills de l’expresident a la presó. El diari El Mundo va
publicar (per alguna cosa devien despatxar al director) en tres ocasions, que
els Pujol tenen entre bens i diners, més de 8.000 milions d’euros escampats per
tot el mon. El més curiós és que cap d’ells va desmentir la publicació ni va protestar
en cas de que fos una falsedat. I es clar, davant d’aquesta xifra ens hem de
preguntar: D’on surten els diners?
En el fons, la
governança d’un país, d’un ajuntament o d’una comunitat autònoma, es molt
semblant a la d’una comunitat de propietaris: s’ha de intentar millorar fins on
sigui possible l’edifici i les instal·lacions, s’han de resoldre els problemes
que es van plantejant, s’han d’anar pagant les despeses que tot plegat comporta
l’edifici, tenint molt en compte, de que no es podrà pagar el subministrament
d’aigua (per exemple), si ho hi ha diners en el compte bancari. I que faríem si
ens assabentem de que l’administrador de la comunitat, ha deixat uns deutes foscos
de 76.000 euros? Voleu dir que no el faríem fora immediatament i posaríem el
cas en mans d’un advocat per a veure si podem recuperar els diners?
Doncs aquí ens
trobem en un punt, en el que la dèria secessionista ens ha portat i on la
Generalitat de Catalunya no és que degui 76.000 euros, sinó que en deu
76.000.000.000 (Setanta sis, mil, milions). Una quantitat que els governants
han gastat sense tenir-la, es a dir cada català (suposant que tots paguin) deu
10.133 euros. Voleu dir que no toca, al menys des del punt de vista econòmic,
despatxar a l’administrador i buscar un bon advocat per intentar recuperar els
diners?
Les grans
manifestacions amb banderoles, els relats
tergiversats, les
consignes manipuladores, les amenaces totalitàries, formen part del mon irreal
en el que es mou la dèria secessionista, però hi ha una qüestió molt objectiva:
els números són els que són i jo pregunto, com pagarem el deute dels 76.000
milions d’euros? I con ho farem si el deute públic català està ja considerat
com a bon escombraries? Han explicat un pla detallat de viabilitat econòmica, o
és que potser no el tenen?
Han dit potser, si
entre Mas, Puigdemont, la família Pujol, Junqueras, es a dir Junts X Sí. Si Ana
Gabriel i els de la CUP, pagaran tot plegats els 76.000 milions?
I doncs, ho
tindrem de pagar entre tots. I com ho pagarem?
Etiquetas: nohihaplaviavbeconcat
# entrada de Redaccio : 8:31
lunes, 12 de junio de 2017
La Tira
Unes multes prescrites, però sospitoses
Diuen que des de
fa uns dies, hi ha una gran moguda a l’Ajuntament de Lleida. Els regidors del
Comú van denunciar multes prescrites de regidors, cosa que va originar un petit
terratrèmol en el Ple de finals de maig.
Resulta molt
il·lustrativa l’escena de quan els regidors anuncien un prec o una pregunta (de
contingut desconegut) i llancen a la cara de l’equip de govern socialista, el
tema de les multes prescrites.
Si re visionem el
vídeo del moment, veurem com l’Alcalde i la regidora d’Economia es mostren
tremendament afectats per la denuncia. Alguna raó deu d’haver.
A més, l’Alcalde
els hi repeteix als denunciants que
“No crec que en
aquest Ajuntament trobin gaires multes de regidors prescrites”. Una
afirmació que es veu desautoritzada només dos dies desprès, per la regidora
d’Economia, admeten que hi ha multes de regidors prescrites.
Però és que pocs
dies desprès, el Comú publica el nombre de multes prescrites, que hi ha per
regidors en cada partit.
En què quedem
Alcalde, teníeu multes prescrites presumptament i de forma “tramposa”, de
regidors de l’Ajuntament, sí o no? Perquè si ens enganyeu en això també ens
podeu engalipar en moltes altres coses.
A veure Alcalde,
segons la llei, el Cap de la Guardia Urbana sou vos. Es a dir, sembla ser que
agents sota les vostres ordres, han posat unes multes, en compliment de alguna
normativa legal de trànsit i sembla que vostè, que segons la llei, és l’únic
que les pot declarar prescrites firmant el document corresponent, les hi heu
perdonat, presumptament, per ser qui era l’infractor? Com és això?
Aquí el que
correspon, és que vostè presenti als regidors, els comprovants de certificat de
correus, conforme s’ha enviat les notificacions i que per la raó que sigui, no
s’han pogut notificar.
Però és que si
mirem les publicacions que feu al BOP, Butlletí Oficial de la Província (ja que
segons la llei de Butlletins Oficials, cap decisió és legal si no surt
publicada en algun butlletí oficial), veureu que de tant en quant publiqueu una
relació de sancions o multes de trànsit, que es publiquen com una resolució d’Alcaldia
(davant de qui s’ha d’adreçar un possible recurs), sota el concepte:
“Les multes es notifiquen mitjançant el present edicte, de conformitat amb
allò que disposen els articles 59, 4 i 61 de la Llei 30/92, de 26 de novembre,
a l’haver estat infructuosos els intents de notificació personal domiciliaria,
en trobar-se els interessats absents o en lloc desconegut, o per negar-se a
signar el justificant de la notificació”.
Si no teniu els
comprovants de correus, sobre els intents de notificació i si a més, les multes
no han sortit al BOP, la pregunta obligada és:
Com és senyor
Alcalde, que a segons qui, se li notifica personalment i si no es pot, u feu al
BOP com diu la Llei, i a segons qui, se li guarden les multes al calaix fins
que prescriuen?
Davant aquesta
denuncia, es comenta que s’ha ordenat una “cacera de bruixes”, es a dir, en
comptes de demanar perdó als ciutadans per aquesta desigualtat tant lletja, que
denota actituds de cacic i per tant privilegis, i fer els possibles per a
rectificar aquesta greu anomalia, el que es fa, es intentar esbrinar qui ha
tret la informació, es buscar la represàlia o la venjança. És allò que es diu
“matar al missatger” i que denota poca qualitat democràtica, poca talla com a governant
i fins i tot manca d’elegància política.
Per una altra
banda, sembla estrany que el partit que us recolza a l’Alcaldia, Ciutadans, el
qual posava per davant de tot la “regeneració democràtica” estigui assistint a
aquesta comèdia bufa com un convidat de pedra.
Ens preguntem,
quina deu ser la feina de Ciutadans, si impulsar la seva tant explicada
“regeneració democràtica” o practicar el
“más de lo mismo”?
Etiquetas: multpressospñist
# entrada de Redaccio : 10:15
miércoles, 7 de junio de 2017
Diario de a bordo
Una
cosa es ir a por lana y otra, regresar con ella
Podemos llevaba seis meses
amenazando con su performance estrella: la moción de censura contra Mariano Rajoy.
Pablo Iglesias estuvo esperando para presentarla, a que el PSOE hiciera unas
primarias que ganó Pedro Sánchez, cuando muchos pensábamos que, a estas alturas
de la película, Sánchez estaría ya descabalgado de la escena política.
Equivocados estábamos. Sánchez carecía de un plan B que guiara su futuro. Por
tanto, tuvo que reinventarse y esforzarse en su plan A. Otra cosa puede ser, lo
que ocurra al final de la escapada.
Al
ver Iglesias, que Sánchez volvía a su silla de Secretario General del PSOE,
presentó la moción designándose a si mismo como candidato.
Al
poco, Sánchez se desentendió de dar su apoyo a la moción de censura, con lo
cual Iglesias se ha quedado sólo ante el peligro. Digamos que Iglesias y de
momento, se presentará ante todos como el instigador de una moción de censura
que ya nació estéril. En el mejor de los casos, todo puede quedar como una
moción que no se ajusta al guion constitucional de plantear un cambio
gubernamental y presidencial, sino que puede quedar únicamente, como una moción
para criticar a Rajoy, algo que por otra parte no resulta ninguna novedad, ya viene
haciendo día a día. Al fin y al cabo, desgraciadamente, la corrupción en la
democracia española no es ninguna novedad.
Parece
extraño, que un politólogo desconozca que el espíritu de la moción de censura
tal y como está planteada en nuestra Constitución, no es tanto si se gana o no
la moción (que casi siempre se pierde), sino si se gana o se pierde, el debate
que todo ello origina.
Podemos
tiene cinco millones de votos; eso nadie lo niega, pero me gustaría que estos
votantes me explicaran por lo menos, cómo justifican que el circo mediático de
Podemos, puede llegar a solucionar los problemas de los ciudadanos.
Últimamente,
se han publicado unas encuestas donde Podemos está bajando en intención de
voto; sin embargo, serán más interesantes las encuestas que se realicen después
de la moción de censura.
Sólo
un último apunte: en su día, Hernández Mancha, en aquel momento líder de
Alianza Popular, presentó una moción de censura contra Felipe González.
Hernández perdió la votación, pero también perdió el debate de una forma
desastrosa. En pocas palabras hizo un gran ridículo y poco tiempo después, AP
cambió de líder. Si se acaban dando estos parámetros, Iglesias podría acabar siendo
muy cuestionado. A esto se llama, ir a por lana y salir trasquilado. Veremos.
Mijail
Etiquetas: iraporlana
# entrada de Redaccio : 8:49
lunes, 5 de junio de 2017
La Tira
Una Guardia Urbana llunyana
Sempre havíem pensat,
que a Lleida teníem i manteníem, un cos de policia municipal o local proper als
ciutadans, que estava per a fer complir la llei i per ajudar als ciutadans que
actuen dintre de la llei, defensant-los en tot cas, dels que la incompleixen.
Sempre havíem pensat així, però des de fa uns anys, aquesta creença es començà
a posar en dubte i fins ara, el cert és que, que la tenim per una Guardia
Urbana llunyana.
Les ultimes
queixes que ens han arribat, fan referència a la indiferència que demostra la
Guardia Urbana, quan un veí de Lleida li telefona, explicant algun cas de gamberrisme,
soroll nocturn o altercats a la via pública.
Ens diuen que quan
avisen per telèfon a la Guardia Urbana, per a que els agents es personin per a
corregir o reprimir, la resposta sol ser que l’informant, “ha de posar una
denuncia”.
No ens sembla una
resposta adequada ni correcta, ja que per posar una denuncia no ens molestaríem
en telefonar, sinó que simplement aniríem a posar-la al Jutjat. Sempre havíem
entès, que els agents de la Guardia Urbana i davant un avis, s’havien de
personar per posar ordre i fer complir la llei, però ara sembla que no volen
ser molestats.
Aleshores es
pregunten (i ens preguntem nosaltres també), per a què deu de servir la Guardia
Urbana o Policia Local a Lleida?
Ens resistim a
creure, que la missió dels agents sigui només, cobrar un bon sou (molt més
elevat que la Policia Nacional o que la Guardia Civil, segons ens informen),
per simplement passejar la gorra. Però no aconseguim esbrinar, a la vista de
les reiterades queixes, quines deuen ser les competències reals d’aquest cos
policial local?
Per tant i ja que
legalment l’Alcalde és el Cap de la Guardia Urbana, des d’aquí el volem
encoratjar per a que ens digui: quina és segons ell, la missió de la Guardia
Urbana a Lleida?
En qualsevol cas,
no volem saber a què dediquen els agents el seu temps lliure, sinó a què
dediquen el seu temps laboral. Que quedi ben entès.
Perquè, quines
“competències” té aquest cos policial i quant ens costa als lleidatans al cap
de l’any, mantenir a la Guardia Urbana, amb la seva Caserna, inclosa?
En cas de que
aquesta pregunta, pogués resultar molesta pel nostre irascible alcalde, la podem
retirar tot i canviant-la per una altra: Sr. Alcalde, segons vostè, quina
utilitat té la Guardia Urbana per als veïns de Lleida?
Etiquetas: ungurblluny
# entrada de Redaccio : 9:11
viernes, 2 de junio de 2017
La Tira
¡Espatarrant!!!
El ple de l’Ajuntament de Lleida del passat divendres va
estar espatarrant. Ja fa temps que corria el rumor “sottovoce”, de que l’equip
de govern de l’Ajuntament perdonava multes de trànsit “per ser vos qui sou”.
Les denuncies que al seu dia va formular la ex regidora
d’Urbanisme, contra certes actituds que es prenia (segons ella) l’alcalde Àngel
Ros, denotaven en el fons el cultiu polític del privilegi “a segons qui”, però
pagat entre tots.
Ara, amb la denuncia que va formular el ple del divendres
el regidor del Comú, Sergi Talamonte, ha sortit a debat un altre suposat privilegi:
seria que n’hi ha alguns, que pel que es diu, se’ls hi perdonen les multes de
trànsit fent veure que han prescrit. Es a dir, que l’Ajuntament no tenia temps per
tramitar la multa en el seu termini, o que simplement no trobaven l’adreça del
sancionat per a notificar-li degudament. Ves per on.
Si aquestes prescripcions, que podrien ser intencionades,
s’arribessin a demostrar (i segons diuen hi ha un informe del GAIP que així ho manifesta),
estaríem davant d’un escàndol majúscul, perquè la qüestió fora, que sorgirien grans
dubtes, sobre si l’equip de govern de l’Ajuntament, ha estat governant amb
igualtat i amb justícia. I es més, quedaria demostrat que a Lleida hi ha al
menys, dues classes socials: els privilegiats als qui se’ls perdonen les multes
i la resta de ciutadans, a qui que ens toca de pagar-les puntualment, sota
amenaça de constrenyiment.
Per cert, des d’aquí li volem preguntar a l’alcalde Ros,
com és que els elevats impostos que vostè ens posa als ciutadans de Lleida no
prescriuen?
El regidor del Comú va demanar insistentment el llistat
complert de les multes prescrites. Sembla ser que s’ensuma, de que allí podria
sortir de tot. Certament podria ser tot un escàndol, veure publicat el llistat
complert dels privilegiats, en el ben entès de que si han estat privilegiats
per aquest motiu, també poden haver estat privilegiats en altres coses,
privilegis que els ciutadans no tenim.
Té tota la aparença de excusa barata, la de la Regidora
de Economia, Montse Mínguez, quan diu que també han prescrit multes de persones
que no són regidors. Bé, però és que precisament els hi estan demanant la
relació de multes prescrites de regidors, no de la resta de ciutadans.
Veient la gravació de l’escena del ple, opinem que
resulta penosa la actuació de la regidora Mínguez, quan en sentir la denuncia
del regidor del Comú, va demanar a corre cuita que retirés la pregunta. Davant
la negativa, començà a riure, a fer gests de com si begués amb porró i diuen
que amb el micròfon tancat anava dient: “A
l’aplec, a l’aplec”, tractant de donar a entendre potser, que el regidor
anava begut. No hem vist a Talamonte gents begut, en canvi si l’hem vist a ella
molt nerviosa. Algun motiu deu tenir.
Tampoc veiem cap motiu com perquè Mínguez balli a la
cadira? Davant d’aquests espontanis i estranys comportaments, ens preguntem si
ella deu tenir multes prescrites i fent tot aquesta sessió de putxinel·lis pretén dissimular?
Esperem que tot es pugui aclarir, i si és cert de
l’equip de Govern de l’Ajuntament de Lleida, ha deixat prescriure multes de regidors,
el que pertoca, es que apart de les accions legals que diuen emprendran els del
Comú, l’Alcalde ha de dimitir immediatament, doncs amb la llei a la mà, qui ha
de firmar la prescripció de cada multa és l’Alcalde.
Etiquetas: espatarrant
# entrada de Redaccio : 8:29
Suscribirse a Entradas [Atom]