martes, 31 de marzo de 2015
La Tira
Àngel Ros, un alcalde que comet massa
“errors”
Al mes passat, Camps va denunciar que Ros havia gastat 63.075 euros en 72
dinars i sopars en tres restaurants de la ciutat. Camps assegura que en "pràcticament cap
factura” s'especifica, ni el nombre de convidats ni el motiu de l'àpat, un
procediment que qualifica “d'opac". Tot i sent molt benvolents amb
l’alcalde, podem pensar que aquests defectes han estat un “error”.
Per la seva part
la primera tinent d’alcalde, Minguez, va declarar que les factures passen per
un control “exhaustiu i minuciós”,
doncs mireu, si en aquestes 72 factures falten les dades que denuncia Camps, només
pot ser dues coses: en el control “exhaustiu
i minuciós” hi hagi hagut un altre “error”, o que aquest control “exhaustiu i minuciós” no ha existit mai.
Per acabar amb el
tema de les factures, es pot considerar, que l’alcalde tal i com deia el diari
El Mundo, “fa un interpretació
personalista de la normativa municipal”, o bé, que hagi estat un altre
“error”, doncs el nombre de convidats i el motiu del convit, son essencials per
a que la factura no pugui ser considerada sospitosa u opaca, com diu Camps.
Camps parla de que
Ros percebia unes dietes que no corresponien, un fet que en gran manera va
quedar acreditat, amb una nota de dietes per 1.500 euros, que Ros va cobra, o
pretenia cobrar, pel seu viatge a la Xina. Si anava a despeses pagades per la
UDL, no podia presentar cap nota de dietes. Un altre “error” del nostre alcalde,
que se li va escapar una nota de dietes de 1.500 euros.
Ros va declarar
que no havia cobrat dietes per “actes” fora de Lleida, però al Ple de
l’Ajuntament va tenir de confessar que havia estat cobrant 15.000 euros l’any.
Un altre “error” que li pengem a la motxilla.
Camps va
denunciar, que en la concessió de una prorroga a la discoteca Larida, en la
seva opinió hi va haver un “tracte de favor”, ja que se li va perdonar un
pagament de 280.000 euros a traves d’un decret d’alcaldia. Ros va al·legar que
això es un altre “error”, perquè parla d’un acord posterior amb dos informes
d’Urbanisme contradictoris.
A la vegada,
Camps va denunciar despeses que considerava desproporcionades, com unes dietes
durant un viatge a la Fira de Hannover, per un import de 12.000 euros. Per la
seva part, Ros va assegurar que tot havia estat com un “error” perquè les
despeses corresponien al muntatge d’un estand instal·lat a la Fira.
Últimament, hem
vist a la premsa, un titular que diu, “L’alcalde
va utilitzar recursos de l’Ajuntament per un dinar nadalenc del PSC”.
Preguntat sobre el particular, Ros al veure’s descobert en el seu dinar amb
alcaldes del PSC, diu que tot va estar “un error” que desprès van demanar una
altra factura i que va anular el pagament. Un altre “error”.
Creiem que hem de
començar a dir les coses pel seu nom, aquí només es poden donar dos supòsits:
un, que tal vegada tinguem sense saber-ho, un alcalde una mica curt de mollera,
ja que comet tants “errors”, o dos, que Ros estigui intentant justificar
despeses descontrolades, que li tiren a la cara, amb l’excusa de “un error”. No
sabem quin dels dos supòsits pot arribar a ser pitjor.
De moment tampoc sabem
si realment els fets denunciats, són “errors” o són abusos de poder i en tot
cas, la Fiscalia i el Jutjat diran. El que si sabem, i aquí si que ens hi podem
posar de peus, és que un l’alcalde, per molt alcalde que sigui, no és ningú per
“interpretar” la llei. La seva obligació és complir la llei, i si no la sap, la
seva obligació es assabentar-se que diu la llei, però mai “interpretar-la” a
l’estil d’un Pujol qualsevol. Perquè si tots aquests “errors” resulten ser
judicialment qualificats com un abús, voldrà dir, que hauran estat unes
il·legalitats d’alcalde, que haurem tingut de pagar entre tots. Si aquest greu
supòsit s’acabés donant, seria vergonyós. És clar qui n’hi ha alguns/es, que
tenen la cara tant dura, que no senten cap tipus de vergonya.
Etiquetas: anagrosualcmasserror
lunes, 30 de marzo de 2015
El Confidente
La
inexistencia de una alarma medico-aeronáutica, permite 150 funerales
El avión estrellado contra una ladera de los Alpes
franceses, ha dejado el fondo de ese cañón lleno de pequeños trozos de metal
procedentes de la aeronave, pero también los ocupantes del avión han quedado
troceados debido al fuerte impacto; no olvidemos que las 70 toneladas del avión,
impactaron contra una pared rocosa, a 700 kilómetros por hora.
La forma de comportarse del copiloto, desde el primer
momento ha dado pábulo a toda clase de especulaciones, especialmente después de
comprobar las grabaciones de la caja negra. Las autoridades alemanas y
francesas han tenido que tratar el asunto con seriedad y rigor.
Ahora se dice que el copiloto, Andreas Lubitz, sufría
depresiones, además de que fue declarado “no
apto” para volar en Phoenix y en su licencia de vuelo figuraba que “necesita tratamiento médico especial”.
Se ha sabido que el piloto tenía en casa, un parte médico troceado, que le daba
de baja del servicio para ese día y que por tanto, no le permitía pilotar el
avión.
La compañía para la que trabajaba, dice que no le constaba
que el piloto tuviera problemas mentales, pero desde ciertos estamentos, se
insiste en que la compañía era sabedora de estos problemas, basándose en la
anotación que figuraba en su licencia: “necesita tratamiento médico especial”.
Las declaraciones de su ex novia, parecen darnos ahora, un
perfil de persona con graves problemas mentales, cuando explica uno de sus
comentarios, diciendo que “un día todo el
mundo sabría su nombre”, lo cual indica que desde hace un año por lo menos,
el copiloto ya tenía en mente, cómo daría a conocer su nombre a todo el mundo,
con lo cual aparece la sospecha de premeditación. Pero esto lo sabemos ahora
cuando ya no hay remedio.
Otras consideraciones que cuentan amigos suyos, es que el
copiloto se quejaba constantemente de que le pagaban poco dinero por su
trabajo, de su obsesión por llegar a ser comandante en la compañía matriz,
Lufthansa.
Claro que ahora llega el momento de las preguntas delicadas,
porque alguien puede preguntarse, si Germanwings
lo admitió como copiloto con sueldo bajo, porque conocía su problema.
No olvidemos que es
compañía de “bajo coste” y esto es, bajo coste para el cliente, pero también
según parece, puede suponer un bajo coste empresarial.
En un mundo donde existe una Organización de las Naciones
Unidas (ONU) fundada en 1945, definida como una “asociación de naciones en forma de gobierno global que facilita la
cooperación en asuntos como Derecho internacional, la paz y seguridad
internacionales, el desarrollo económico y social, los asuntos humanitarios y
los derechos humanos”, se debería exigir a esta organización, que
efectivamente vigilara por “la paz y la
seguridad internacionales”. Aunque también podría tener otras muchas
utilidades, entre ellas algunas mucho más simples, como vehicular una alarma internacional
(por ejemplo) como la citada “no apto para el vuelo”, que con carácter preventivo,
pudiera ser de mucha utilidad para personas de todos los países asociados.
De haber funcionado esta alarma (que igual puede darse con
alguien que pretende sacarse la licencia de conductor de autobús, de camión o de
tren, cuando el sistema médico le ha detectado que padece epilepsia, por
ejemplo), en ese caso y en relación con la catástrofe del avión alemán, hubiera
sido muy difícil que se hubiera dado esta desgraciada tragedia.
Si la alarma de “candidato a piloto, no apto por sus
condiciones mentales” hubiera llegado de forma fehaciente a todas las compañías
aeronáuticas existentes en las naciones que allí están asociadas y no le
hubieran podido dar la licencia en Alemania, difícilmente habría tenido lugar
esta tragedia. En ese caso, si tanta era su obsesión por volar y no le hubieran
dado la licencia, quizás se hubiera podido suicidar él solo, no suicidando
también a otras 149 personas que no tenían ninguna intención de hacerlo.
Da igual que la central de alarmas provenga de la ONU o de
cualquier otro organismo internacional, pero ya que la ONU existe y nos cuesta
un dinero, parece que debería usarse con un sentido de utilidad ciudadana y no
quedarse en los discursos y las teorías.
Una vez más, queda demostrada la poca eficacia de la ONU
para organizar, pero también, el poco interés que demuestran los países
asociados, para que este organismo tenga una utilidad para los ciudadanos de
los países asociados, puesto que para esto se creó, no para estar de adorno y
repartir buenos sueldos.
Cuando en un caso como este, una misma pena ciudadana
profunda, se comparte en varios países europeos, es signo inequívoco, de que
algo se está haciendo mal, o al menos denota, que los gobiernos europeos
prestan mucha atención a la economía, pero prestan poca atención a los
problemas humanos, cuando parece, que debería ser la economía, la que estuviera
al servicio de las personas y no las personas al servicio de la economía.
Etiquetas: linxdualarmedicper150f
sábado, 28 de marzo de 2015
El llapis impertinent
viernes, 27 de marzo de 2015
Àudio visuals i divulgatius
Erhu,
violín tradicional chino
El erhu, también llamado violín chino,
es uno de los principales instrumentos tradicionales chinos de cuerda frotada.
Se considera que este instrumento aparece en China, como la
derivación de un laúd de dos cuerdas.
Aparece como tal hace unos mil años, cuando reina la
dinastía Song. Una dinastía que destaca por gobernar el
primer país del mundo que utiliza papel moneda, por conocer y usar la brújula
para saber el Norte y por empezar a utilizar la pólvora.
Se cree que el erhu apareció en la región norte u occidental
de China, habitadas en aquél entonces por pobladores no pertenecientes a la
etnia Han. No obstante, en aquellos momentos y gracias a la ruta de la seda,
todas las innovaciones se extendían rápidamente por todo el país e incluso por
Eurasia.
El erhu no es un instrumento de cuerda típico, ya que carece
de diapasón, es decir, las cuerdas no se apoyan en el diapasón sino solamente
en los dedos del músico. El falso diapasón está formado por una varilla
vertical de madera, en cuyo extremo superior se sitúan dos clavijas para afinar
las cuerdas que se apoyan sobre un pequeño puente. En la parte inferior una
pequeña caja de resonancia, cubierta en la parte frontal con una piel de serpiente
pitón, sobre la cual se apoya el pequeño puente. El arco está fabricado con
pelo de caballo.
Etiquetas: wehuvioltradichin
jueves, 26 de marzo de 2015
Àudio visuals i divulgatius
El Confidente
Las sospechas de una juez
Ya iba siendo hora, de que alguien con capacidad jurídica,
llámese fiscal o llámese juez, vaya recordando a ciertos personajillos con el
marchamo de “importantes”, que legalmente hablando todos somos iguales ante la
ley, en consecuencia aquello del “usted no sabe con quién está hablando”, es ya
un concepto tan pasado de moda como la luz de un candil.
Para mi es importante, que algún juez le vaya recordando
este cambio al personal, no sea que algunos se crean distintos al común de los ciudadanos,
por aquello del “yo tengo unos
privilegios que no tienen los demás”.
Por fin, la juez del número 31 de Barcelona, ha enviado una comisión
rogatoria a las autoridades de Andorra, pidiendo de nuevo información sobre el
patrimonio de los Pujol, “para aclarar la
titularidad y disponibilidad de los fondos depositados en las cuentas”
además de “conocer su origen real”. La
juez sospecha a fin de cuentas, que el origen de la fortuna de los Pujol pudo
venir de “abusos” del ex presidente.
Por ello, se dirige a Andbank y Banca Privada de Andorra en
estos términos:
"La presente
solicitud deviene imprescindible para poder determinar la autoría de los hechos
denunciados y las medidas de investigación solicitadas se considera
proporcionales",
Se refiere también a los depósitos de su esposa, Ferrusola y
tres de sus hijos requiriendo datos sobre sus depósitos, ya que en ellos "pudieran haberse depositado fondos
provenientes de conductas delictivas", todo unido a la sospecha
explícita de que “pudieran proceder de abusos en la alta función pública desempeñada por
Jordi Pujol Soley, máximo responsable de la Administración Autónoma catalana durante más de 20 años".
Como elemento indiciario de
sospecha añade: "Tras haber requerido al
imputado Jordi Pujol Soley para que acreditara la alegada herencia de su padre
y con ello el origen de los fondos aludidos, no atendió el requerimiento".
En esta nueva comisión rogatoria,
ya no se habla del posible “delito fiscal”, un supuesto delictivo que las
autoridades andorranas esgrimían como impedimento para facilitar la
documentación, ahora solo se habla de posible delito: “fondos provenientes de posibles conductas delictivas”.
Ahora un afamado periodista catalán,
acaba de publicar un artículo diciendo que mientras Pujol era presidente de la
Generalitat, ya existían sospechas sobre su gestión. Es cierto; después de ver
el hundimiento de Banca Catalana, muchos sospechábamos sobre el proceder de
Pujol, pero apareció un elemento que no permitió esclarecer los hechos: desde
hace tiempo se viene diciendo en medios periodísticos, que hubo una decisión jurídica
que vergonzosamente torció la opción de juzgar a Pujol juntamente con sus 17
consejeros de Banca Catalana, por la descapitalización de la misma.
Una decisión tomada por la
judicatura catalana, pero que podía haber sido recurrida por el Fiscal General
del Estado, trasladando la decisión última a Madrid.
Por tanto, parece que en la decisión
de no recurrir, pudo influir la decisión política de Felipe González para
proteger a Pujol a cambio de futuros apoyos parlamentarios (como así fue).
Parece que en estos momentos
Felipe González (quien ahora se empeña en defender a opositores venezolanos), debería
pedir perdón a los catalanes por “proteger” a Pujol, con lo cual seguramente, se
habría acabado con el pujolismo patriotero, que suponía el envolverse en la
bandera para engrosar la cartera, una circunstancia que puede haber producido
importantes mermas en las arcas públicas catalanas.
Lo que sospecha la juez viene a ser en definitiva, lo que
cada vez más ciudadanos pensamos, que la abultada fortuna de los Pujol, pudo
salir de fondos públicos catalanes ya fuere en forma de comisiones o en
cualquier otra forma. Por primera vez en muchos años, es la primera vez que una
juez escribe oficialmente: “pudieran proceder de abusos en
la alta función pública”
Felipe González, ex presidente del
gobierno, quien tampoco estuvo exento de que le lanzaran muchas sospechas parlamentarias
en cara, no ha pedido ni pedirá perdón a los catalanes, por la decisión política
de no recurrir la decisión judicial de no juzgar a Pujol. Es muy posible que
este sea un baldón más, que acabe pesando electoralmente en contra de su
partido en Cataluña.
Lo que se me hace extraño, es que la
juez de Barcelona no cite a declarar en calidad de testigos, a personas que por
razones de cargo en ese momento, pudieran conocer extremos sobre la quiebra de
Banca Catalana, puesto que ello pudo haber generado una importante aportación a
la fortuna extranjera de los Pujol.
Etiquetas: lassospechdujuez
miércoles, 25 de marzo de 2015
Des de la meva finestra
Resultat electoral: Díaz no
és cap “superwoman”
Les eleccions
autonòmiques a Andalusia, han demostrat un cop més, que ni les més
estudiades enquestes, han estat capaces
de preveure els resultats electorals. Que el PSOE quedaria pel davant dels
demés, és un paràmetre que va aparèixer en algunes enquestes fetes públiques en
els últims dies, malgrat que els resultats concrets o aproximats no van poder
ser anticipats i només es van poder saber al final del recompte electoral.
Aleshores es
lògic que la gent dubti molt sobre la fiabilitat de les enquestes electorals.
Els experts
enquestadors solen parlar desprès de les eleccions, de que van poder ser
enganyats pels enquestats (malgrat que hi posin preguntes trampa per intentar
esbrinar la veritat). Altres diuen que en haver un grup massa gran de
enquestats indecisos, posa molt difícil encertar, quan en aquest cas el nombre
de indecisos fregava el 40%.
El més cridaner
ho solem veure al dia següent, quan els partits que van concórrer a les
eleccions exposen públicament la lectura dels resultats. En massa casos, les
explicacions que ens donen, resulten ser totalment increïbles i fins i tot,
ridícules.
El dilluns vam
sentir com Díaz per part del PSOE-A, ho va explicar com una gran victòria. Si
el que va voler dir, és que el seu partit feia anys que no obtenia cap
avantatja electoral sobre els demés partits, aquí estaríem d’acord, però d’aquí
a que sigui una victòria com per a celebrar-ho, res de res, doncs s’ha quedat
exactament igual en els 47 escons, tal i com tenia abans de convocar eleccions
anticipades i a sobre ha perdut molts milers de vots.
Díaz ha fracassat
en la raó que va donar per anticipar les eleccions: aconseguir una majoria més
amplia per no tenir que dependre de pactes ni aliances.
El PSOE-A ha
guanyat amb els pitjors resultats de la seva historia: el percentatge de vots
ha estat del 35,43%, el pitjor registre des de les primeres eleccions
autonòmiques. En definitiva, Díaz no és cap “superwoman” tal i com ens havien
dit.
Per la seva part
el PP va quedar segon en nombre d’escons, però ha perdut 17 diputats. Un molt mal
resultat que no ha estat reconegut així pel candidat, que ha lamentat això sí,
haver obtingut uns resultats curts. Potser el més encertat hagués estat dir la
veritat: hem obtingut uns resultats electorals desastrosos. No costa tant dir
la veritat i a més es guanya en credibilitat.
Per part de IU
que ha perdut 7 escons, han dit la veritat al igual que per part de UPyD, en
declarar haver obtingut un mal resultat electoral i certament així ha estat.
El que sembla
increïble, es que Ciutadans prengués la decisió de presentar-se a les eleccions
andaluses fa només uns dos mesos, i hagi obtingut 9 escons en les primeres
eleccions a les que es presenta aquest partit a Andalusia, quan durant anys ha
estat un partit d’àmbit regional català.
Per la seva part
Podemos, de qui se’ns va dir en reiterades ocasions, que havia unes previsions
de que podrien tenir fins i tot majoria absoluta, s’han quedat en els 15
escons. La seva representant va declarar, que “potser no hem donant un pas massa llarg”. Efectivament, d’acord
amb les previsions que feien les enquestes, van donar un pas ben curt.
Qualsevol pot pensar ara, que Podemos no té de moment, tant recolzament electoral
com volien fer veure.
Díaz té ara, el
mateix problema que ja tenia al costat d’un partit soci de govern (IU) i que no
li plantejava cap problema.
Cal tenir en
compte, que Pedro Sánchez ha dit immediatament que “una victòria a Andalusia pot marcar el començament de nou cicle
polític protagonitzat pels socialistes”. Bé, aquesta deu de ser la seva
esperança, però veiem els fets:
La seva confiança
en obtenir uns bons resultats electorals no devia ser molt gran, quan en tots
els actes electorals, van fer eliminar les banderes i samarretes amb el color vermell
del partit, que van substituir per banderes i samarretes verdes. Aquest fet
prova si més no, com saben de segur, que el color del seu partit “no ven”.
En poques
paraules, Díaz va convocar eleccions anticipades a l’estil Mas.
Ara fent gala
d’una falsa eufòria, els hi diu als andalusos que governarà més còmodament, la
qual cosa ve a ser més que dubtosa, doncs no té majoria absoluta i haurà de
buscar amb qui governar, perquè tal i com estan les coses, de moment és molt
possible que fins al gener de l’any 16, no pugui trobar un soci de govern. I
desprès no sap quines peripècies la poden visitar, perquè només pot buscar
socis de govern, entre els que tenen moltes ganes de fer-la quedar malament.
De tota manera, la
premsa només fa que parlar dels possibles pactes que pot fer amb C’s o amb
Podemos, però sembla ser que dóna per fet que serà investida presidenta. Haurien
de recordar però,
que necessita que
els demes grups li votin a favor o s’abstinguin. I si li voten en contra?
Ara Díaz ha pogut
comprovar, que fins i tot en una comunitat on impera el subsidi, que és el
mateix que dir, on hi ha molt vot captiu, convocar eleccions anticipades sense
to ni so, està una mica penalitzat pels votants. Algú li hauria d’explicar que les
eleccions anticipades les carrega el diable.
I què passaria si
ara hagués de convocar dintre d’un any per exemple, un altre cop eleccions
anticipades, trauria altra vegada 47 escons o en trauria menys?
Etiquetas: resltelectodinessuperwo
martes, 24 de marzo de 2015
Col•laboradors
Supermarea en el Mont Saint-Michel
Al turístico y pequeño pueblo de la Normandía francesa, Mont Saint-Michel, acuden también los turistas para ver como sube la marea. Normalmente sube varias veces al año, pero esta última es la primera Gran Marea del siglo. Se dice que en agosto del 2014 acudieron unas 30.000 personas para observar el fenómeno, si bien estas mareas no son tan pronunciadas como la que se acaba de producir.
El pasado viernes, hubo una alineación entre la Tierra, la
Luna y el Sol, en consecuencia tras el eclipse llegó una marea excepcional, al
sumarse las atracciones de los dos astros sobre las aguas del mar, en ese
momento era también cuando tanto la Luna como el Sol, estaban más cerca que
nunca de la Tierra.
Fue la primera gran marea
del siglo (que tiene lugar cada 18 años), cuando el agua experimenta un aumento
de nivel de 14 metros (4 pisos de altura) y el montículo donde está el antiguo
pueblo queda completamente aislado, puesto que queda inundada incluso hasta la
carretera que lo conecta con la costa.
Etiquetas: supermamontsmich
lunes, 23 de marzo de 2015
Opinió
La defensora d’un amargat
No trobem gens
sorprenent, que en mig de l’aldarull que suposa l’enfrontament entre Ros i
Camps, puguin sortir defensors del primer, perquè lògicament és ell qui té el
poder a l’Ajuntament de Lleida i per tant, qui pot repartir alguna prebenda si
s’escau.
El passat
divendres va publicar la premsa local, un escrit de la ex secretaria general de
UGT a Lleida, Rosa Palau, una de les
defensores d’un Ros preocupat i amargat. La defensora era la presidenta del
comitè d’empresa de Lear, una multinacional instal·lada a Cervera.
Al febrer de
2002, l’empresa tenia intenció de traslladar la fabrica a Polònia i volia
tancar a Cervera. Aleshores va començar a circular el rumor, de que si acabava
sent la Generalitat qui havia de decidir si l’empresa podia tancar o no, els
treballadors només cobrarien 20 dies per any treballat en cas de tancament,
mentre que si acceptaven l’oferta de tancament de l’empresa, cobrarien 60 dies
per any.
L’acord del
comitè d’empresa amb Lear va permetre el tancament immediat. Un acord basat en
que la majoria dels treballadors van recolzar el tancament, una majoria dubtosa
segons alguns dels afectats, doncs la realitat era, que no hi havia causes
objectives per tancar la fabrica perquè tenien beneficis (7,8 milions d’euros
l’any anterior). Més difícil encara era deslocalitzar-la, havent rebut
importants ajuts, tant de la Generalitat com de l’Ajuntament de Cervera. Unes
qüestions que no es van defensar.
És més, si la
Generalitat hagués hagut de resoldre aquest expedient, es suposa que al govern
de Jordi Pujol, li hauria caigut a les mans un problema molt difícil de
resoldre, sense sortir-ne escaldat.
Lear va tancar a
l’octubre de 2002, deixant al carrer 961
llocs de treball fixes (el 80%, dones) i 339 eventuals, cobrant els 60 dies per
any treballat amb el topall legal corresponent.
Hem de reconèixer,
que mai ens hem explicat quin devia ser el motiu de la reunió mantinguda per
Palau, amb la aleshores consellera d’Ensenyament, Carme-Laura Gil, al 24 d’octubre
de 2003 a Lleida, aprofitant la inauguració d’un recinte escolar, quan feia un
any que l’empresa s’havia tancat.
En l’escrit,
Palau diu que com secretaria general de UGT, va “tenir la sort de tractar amb gent de diferents àmbits”, doncs uns
érem l’Organització de Veïns Independents (OVI) que juntament amb la plataforma
ALDEP, defensàvem que el pàrquing de l’Hospital Arnau de Vilanova, continués
sent gratuït pels usuaris de l’hospital.
Vam demanar l’adhesió
del sindicat a les nostres revindicacions i ens va contestar que ho estudiarien,
però mai més ens va dir res.
I ja que els
treballadors de Lleida i província hem d’anar i no per gust a aquest hospital,
ens va semblar, que Palau no havia defensat els interessos dels treballadors,
sinó que havia defensat els interessos del partit socialista, que era qui va
fer l’actual pàrquing de pagament des de la Generalitat i amb el total
recolzament (quina casualitat), del seu “amic” (segons diu ella) l’alcalde Ros.
Pel que fa al seu
càrrec de “Comissionada d’Alcaldia per la
Responsabilitat Social”, nomenada a traves del Decret d’Alcaldia, del 2 de
maig de 2014, hem de dir que consultat l’organigrama municipal, ens diuen que aquest càrrec
és inexistent, per tant entenem que no es podia nomenar.
Les despeses
percebudes per desplaçaments “Viatges de
Golmés a Lleida i a l'inrevés”, segons es diu com a concepte de facturació, amb una suma de 700 euros, encara que les factures estiguin signades
per l’alcalde en lloc de la ex regidora Camps, poden ser considerades per la
justícia com totalment irregulars, doncs tenim entès, que aquestes despeses estan
previstes i aprovades per a càrrecs electes, personal funcionari o personal
laboral i ella no està en cap d’aquests tres supòsits, per tant cap la
possibilitat que hagi de tornar aquests diners.
Diu en el seu
escrit, “L’alcalde de Lleida és una
persona honesta”, quan Camps que el deu conèixer millor que ella, li va donant cada setmana al paer en cap, una dosis
de sucre amarg que destil·la greus sospites. Ens preguntem: diu que l’alcalde
és persona honesta perquè realment ho creu, ho perquè té (com hem sentit a dir), la promesa de que Ros la col·locarà en el seu gabinet d’Alcaldia, on tindria un
molt bon sou?
I no resulta una
mica surrealista, que una persona de Golmés vingui a defensar a l’alcalde de
Lleida i no defensi al del seu poble?
Ella comença el
seu escrit explicant que “ha viscut el
tancament d’una empresa on semblava que tot podia tenir un preu”, doncs si es
molesta en llegir un diari, veurà que en aquest país, lamentablement, hi ha
massa gent, que des d’una empresa o des d'un càrrec a l’administració, actuen
com si tot tingues un preu.
Fins i tot podria
ser, que la secretaria general d’un sindicat, que en teoria està per defensar
els drets dels treballadors, només estigui defensant els seus interessos
particulars.
Partint de la
base, de que ningú va obligar a Ros a ser alcalde, sinó que ho va ser per
voluntat pròpia (prenent-li el càrrec a Maria Burgués, segons es va dir) i que
pot dimitir quan vulgui, des de OVI li volem donar un consell gratuït a
l’alcalde, molt “amic” de Palau,
al que ara veiem al Ple i voltant pels carrers de Lleida amb cara de amargat:
No fa falta que
acabi afònic repetint mil vegades que es bon xicot, amb l’explicació victimista
de que li està passant factura la venjança de Camps. Ni que faci pregonar a d’altres,
la proclama absurda, de que té moltíssima feina en la seva tasca com alcalde,
quan es diu: “és alcalde les 24 hores del
dia, els 365 dies de l’any”. A la fi i al cap, les persones que són Guardia
Civil, també són GC els 365 dies de l’any i el sou no és el mateix, ni de ben
lluny. Ni cal que busqui defensores com la que aquí ens ocupa.
Si realment vol
defensar-se de les acusacions de Camps, l’única sortida que té, és ensenyar i
fer pública tota la documentació que li està sent requerida. I perquè no ho fa,
no serà que tem ser perjudicat per la transparència?
A més, en tot
això hi ha una cosa molt sorprenent: Ros afirma de forma reiterada a la premsa,
que totes aquestes denuncies seran arxivades. I ell com ho sap això? És que
potser és un endeví, o és que es sap “protegit” per la Justícia? Que carall passa
aquí?
Organització de Veïns Independents
Etiquetas: ladefensdnamargat
sábado, 21 de marzo de 2015
El llapis impertinent
Ros explica al Ple, el registre de l’Ajuntament per part
de la Fiscalia Anticorrupció i la Oficina Antifrau
Etiquetas: llap 0231
viernes, 20 de marzo de 2015
La Tira
Un Ple de l’Ajuntament, ple d’excuses
Ahir va tenir
lloc en l’Ajuntament de Lleida, un Ple atapeït d’excuses, en el que els
eufemismes i les comparances van prendre el lloc a les respostes i a la veritat.
Els dos grups de
l’oposició (CiU i PP) van forçar la
convocatòria d’un Plenari per tal de que l’alcalde donés compte de les greus
acusacions formulades per la ex tinent d’alcalde, Camps.
L’alcalde Ros es
va veure ben acorralat i malgrat que se li veia com feia grans esforços per
mantenir la calma i no esvalotar-se (fins i tot amb veu de persona espantada), en
diversos moments no va poder dissimular un gran nerviosisme.
Ros va començar
dient que ell no havia comés cap irregularitat, que tot ho havia fet bé i que
ara tot aquest assumpte estava en mans judicials. Ros no va sortir del guió que
algú li va marcar; doncs el dimecres per la nit, alguns ja n’érem sabedors del
guió, un guió per altra part, que hi ha qui assegura va estar preparat per Ros
i Minguez mentre estaven asseguts en una cafeteria-granja molt cèntrica de la
ciutat.
El regidor del
grup no adscrit, Solé, va expressar que li sabia molt de greu, que l’Ajuntament
i la ciutat, quedessin tacades amb totes aquestes denuncies que ha fet Camps,
en definitiva, semblava insinuar que la culpa de tot el que passa la té Camps.
Que aquesta situació només podia beneficiar als grups de la oposició.
Curiosament, Solé, no va veure cap problema ni cap sospita en els comportaments
denunciats.
Unes idees que acte
seguit Ros va donar quasi per bones.
Les acusacions
que va començar fent el portaveu del grup PP, Vilella, sobre que en aquest
Ajuntament
no hi ha
transparència, són certes i es poden acreditar documentalment, és per tant un fet
objectiu, malgrat que l’alcalde ho negui i digui que ells donen “màxima
transparència”. Tal vegada ho han somniat.
Vilella, va voler
deixar ben clar, que la culpa de que el bon nom de l’Ajuntament es vegi tacat
la té l’equip de govern i no pas tots els demes regidors. Acte seguit va
explicar que l’equip de govern els hi amaga informació i que s’estan assabentant
de moltes coses “perquè tenen una troyana que ha encès la metxa entre les seves files”.
Per part de CiU,
Postius, es va sumar a les acusacions de manca de transparència i a més va argumentar
amb gran raó, que si no tenen res que amagar, quina por tenen en ensenyar tota
la documentació que se’ls demana?
La rèplica per
part de la actual primera tinent d’alcalde, Minguez, va increpar a Postius,
fent-li el retret de que “la documentació
que demana, la tenen tota”, una frase que repetia una i altra vegada en veu
molt alta. Una altra idea que va repetir, és que l'oposició es desperta ara
per atacar l’equip de govern, quan durant quatre anys no ho ha fet.
Desprès de fer ús
de la paraula durant una bona estona, desprès de divagacions i més divagacions, el balanç final
és que no va dir res sobre el que se li preguntava.
També va haver estones
mentre parlava Postius, en les que Minguez, es va posar molt nerviosa, regirant
i mirant els papers un i altre cop, i movent-se molt en la cadira sense cap motiu
aparent.
Un altre argument
contundent va estar el que va expressar Vilella, quan va dir que suposava que
tant la Fiscalia Anticorrupció, com la Oficina Antifrau, no devien pas haver
decidit, venir a registrar l’Ajuntament de Lleida el passat dia 4, simplement, “perquè van decidir anar a donar una volta
per Lleida”. Està ben clar, que el motiu devia ser un altre i potser molt
greu i seriós.
Per la seva part,
Postius, va recalcar que els hi havien lliurat uns folis, on hi posa data,
nombre de factura, un concepte curt i l’import, però en cap moment els hi ha
facilitat poder veure les factures.
L’únic que ha
aportat de nou aquest Ple, ha estat la confessió de que Ros ha percebut una
mitjana de 15.000 euros l'any, entre 2010 i 2013 i 4.250 e. en 2014, pel concepte de assistència
a actes fora de la ciutat.
Per cert i que
sàpiga Postius, que a meitats dels anys 90, el seu antecessor com a portantveu
de CiU, Varela, ja va demanar poder veure les factures al Ple, i segons Postius,
encara no les han vist.
Pel que es veu,
la manca de transparència sembla ser un mal endèmic del nostre Ajuntament, ja
que continua igual com llavors. La situació està molt viciada i només es pot
canviar, quan l’equip de govern de l’Ajuntament canvií de color polític.
En definitiva va
estar un Ple penós i ple de excuses per part de l’alcalde socialista totalment
a la defensiva, que no sembla tenir cap defensa contra les greus acusacions de
Camps.
I encara direm
més, en qualsevol país europeu, aquest alcalde sense poder rebatre
documentalment les greus acusacions de Camps, ja hauria dimitit al quart dia,
aquí però, això sembla impensable.
En fi, veurem
quins seran els resultats electorals del maig, però segons les nostres
informacions, el grup del PSC no espera treure gaire més de sis regidors.
D’això en pot tenir
la culpa en part, la seva manca de transparència.
Etiquetas: unpledajuntplexcus
jueves, 19 de marzo de 2015
El llapis impertinent
miércoles, 18 de marzo de 2015
El Confidente
Una
campaña electoral carente de propuestas viables
Las primeras elecciones en este largo año electoral, serán
las del próximo domingo: Andalucía votará en unas elecciones anticipadas,
impulsadas por el interés particular de la entonces presidenta Susana
Díaz. La ahora candidata, está que se
sale de nervios; el debate televisado con otros dos candidatos fue patético,
dejando entrever unos humos, una
prepotencia y una rabia que no es capaz de disimular, todo lo cual desembocó en
repetidas interrupciones a los otros candidatos, hasta que la presentadora del
debate tuvo que llamarle seriamente la atención por enésima vez.
Díaz no soporta que le echen en cara, una tasa de paro del
35% (que en 2013 llegó al 40% en la bahía de Cádiz), ni que le recuerden los
abundantes casos de corrupción de la familia socialista andaluza.
Díaz no ha demostrado tener ninguna propuesta seria y fiable
que pueda ilusionar a los votantes andaluces; todo lo basa en proclamas
populistas sin base ni fundamento, unas proclamas a modo de engañabobos. Porque
engañabobos, es decirles a los votantes que con un gobierno autonómico socialista,
la región tiene sanidad pública y educación de calidad; pues al igual que el resto
de las regiones lo tienen y no están gobernadas por su partido.
A mi modo de ver, el primer problema de Andalucía es la gran
tasa de paro medio, que supera nada menos que en 13 puntos a la tasa media del
resto de España. Y este problema, necesariamente debe tener una causa, que definía
certeramente el Observatorio Económico de Andalucía (OEA), en un estudio
publicado en 2012, como “Un programa de
ajuste y competitividad para Andalucía” cuando dice:
“Durante los más de 30 años de autonomía
política, la comunidad autónoma andaluza ha experimentado un crecimiento
semejante al resto de España... distanciándose (de la media nacional) en los
años de crisis y aproximándose en las fases de expansión... El desequilibrio
entre el gasto y la renta regionales ha sido una constante en el periodo
autonómico. Un desequilibrio cubierto con financiación exterior procedente de
transferencias públicas de la UE y del resto de España”.
Digamos que en
román paladino, lo que viene a decir, es que las subvenciones de todo tipo, son
el motor de una región con la mayor tasa de paro de Europa. Esto es un dato
vergonzoso para España, pero también para la propia UE.
Por poner un
ejemplo cercano: en el período que va desde 2007 hasta 2012, se gastaron 5.500
millones de euros en políticas de empleo. Y para ha servido este gasto faraónico si la tasa de
paro, en vez de bajar todavía ha subido más?
¿Qué se ha estado
haciendo realmente? Pues dar subvenciones.
El PER es la
subvención andaluza por antonomasia, una subvención institucionalizada e
histórica para los trabajadores del campo. Un PER que ahora se ve facilitado,
al haberse rebajado a solo 20 peonadas para poderlo cobrar. Es una autonomía
donde abunda la cultura de la subvención... que asegura el clientelismo
político.
Lo que ninguno de los tres candidatos mencionó, fue la intención
siquiera, de ir reduciendo la cultura de la subsidio.
Se ha publicado,
que casi uno de cada cuatro pensionistas no contributivos, o de invalidez que tenemos
en España es andaluz.
Por poner un
ejemplo digamos que estadísticamente el PIB per cápita andaluz, es de 16.666
euros, siendo el antepenúltimo de las autonomías, cuando en País Vasco es de
30.000 euros y en Madrid de 28.910 euros.
El otro gran motor de la economía andaluza es el empleo en
el sector público, que suma ya 468.428 personas, el 18,5% del total nacional.
Con todas estas feas perspectivas, no cabe la menor duda de
que Díaz, tiene muy complicado defender la gestión que han ido haciendo los
distintos gobiernos de su partido, cuando realmente lo que han hecho según las
cifras ha sido una indigestión.
A mi entender, Chaves y Griñán tuvieron que dimitir al saber
que la Justicia les estaba investigando, viéndose en la necesidad de poner a
alguien como presidente de la Junta. A quien tenían en ese momento más a mano
era a Díaz; una vez oí decir, “No, si
esta no sabe nada, pero tiene un pico…”
Ignoro cuales van a ser los resultados electorales del
domingo, pero hay una cosa que todos los candidatos deben tener muy presente; cambiar
la cultura del subsidio por la del trabajo, va a ser una labor titánica que en
todo caso, requeriría la dedicación de varios años.
Etiquetas: campeleccarenprop
martes, 17 de marzo de 2015
La Tira
Socialisme de dietes?
Sembla que últimament,
l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, tingui “la negra”. Les denuncies contra ell
apareixen en diverses publicacions de premsa fins i tot a les de Madrid, i es
clar, amb tantes publicacions de denuncies contra ell, tot comença a tenir una
certa aparença de credibilitat.
A banda de totes
les presumptes irregularitats que hem anat inserint en les nostres pròpies publicacions
des de l’any 2008, preguntant si tal o qual cosa, o si allò tant lleig (o que a
nosaltres ens semblava lleig) era o no veritat, ara ens trobem amb que una
regidora també denuncia comportaments lletjos, es a dir alcaldades. A banda de
que nosaltres pensem, que les nostres preguntes sense resposta, al llarg d’aquests
anys tenien algun fonament, quan ara veiem aparèixer tantes denuncies contra
ell, es quan estem repensant que molta part del que hem anat publicant, pot ser
totalment cert i veritat.
Ara, arran de la
destitució de la regidora Camps per part de l’alcalde, esdevé una situació ben nítida:
Camps no té ja res a perdre, mentre que Ros sí, ja que es presenta a les
eleccions i si treu un resultats minsos, tindrà de plegar. Es clar que si
arribés a ser imputat per algun tema dels que ha denunciat Camps a la Fiscalia
Anticorrupció, també hauria de plegar, en ambdós casos però, Ros haurà de
sortir per la porta del darrera i amb la cua entre cames.
El diari “El
Mundo” acaba de publicar que “Ros va
reclamar dietes a l’Ajuntament per viatges a actes del PSC”. No ens sembla
un gest bonic ni ètic i suposem que tampoc pot ser un gest legal, cobrar dietes
de una institució per la que no es fa aquell dia cap gestió. De la mateixa
manera que també trobaríem com un acte poca vergonya, si les dietes d’aquests
dies, s’haguessin cobrat de l’Ajuntament de Lleida, del Parlament i del partit
a la vegada.
De tota manera,
en l’entrevista que li feien el passat dissabte a Camps en el diari “Vozpopuli”,
quan se li pregunta si li consta que Ros cobrava dietes també de la Caixa,
Camps contesta que no ho sap, que circula per Lleida una critica on això
s’explica.
Es veritat que
nosaltres varem rebre també aquesta mena d’informe, que porta per títol “Àngel Ros, el socialisme de les dietes”,
on s’explica les percepcions dineràries percebudes per Ros i que consten en el
balanços anuals de la Caixa:
Per comprovar les
dades d’aquest gràfic, que no són cap invent per critica o perjudicar a Ros,
poden clicar a sobre dels informes anuals de la Caixa:
Camps va
denunciar també farà cosa d’un mes, que l’alcalde Ros té molta afició a cobrar
dietes (que per suposat paguem entre tots), va mostrar també una “nota de
dietes” de 1.500 euros per un viatge a la Xina que diu no pertocaven. Si hi
sumen el que publica avui la premsa i les dietes percebudes des de la Caixa,
podem arribar a la conclusió, de que efectivament, Ros té molta afició (potser
massa) a cobrar dietes. I que ara al·legui que cobrar dietes és legal, no està
justificant res. Doncs no és legal i a més resulta ser una immoralitat, cobrar
dietes de l’Ajuntament, quan es viatja per atendre un acte del partit: en
aquest cas que ho pagui el partit.
No sabem si és
que Ros últimament té mala sort i les coses li surten molt malament, o si és
que li estan aixecant les catifes, en aquest cas, que es ventilin les catifes
quan més millor, que semblen tenir molt de pols.
De tota manera,
el que no pot fer ara Ros és tractar-nos als veïns de Lleida com si fóssim criatures:
només té dues sortides, o bé desmenteix les denuncies de Camps, ensenyant la
documentació adient, o és que l’han enxampat i directament ha de plegar.
Etiquetas: socialismeddietes
lunes, 16 de marzo de 2015
Des de la meva finestra
El Gran Guirigall
La situació entre
Convergència i Unió, ha estat sempre d’eterna baralla interna, els dos partits no
es suporten però es necessiten. Els diners, són els diners.
Fa dos anys que a
Catalunya estem en una situació que podríem qualificar com de Gran Guirigall,
hi ha molt soroll i molt moviment de persones immerses en una cerimònia de la
confusió, que només té com a única finalitat no confessada, salvar les cadires
ben pagades de certs líders i els seus partits. En cap moment he cregut, que puguem
arribar a veure cap cosa més.
Una cosa que no
havíem vist mai en 36 anys de democràcia, és l’anunci d’avançar unes eleccions
al 27 de setembre, es a dir a nou mesos vista. Es tracta d’un fet insòlit, que
alguna interpretació ha de tenir: o es va tenir de posar un termini a
corre-cuita quan no hi havia massa ganes de fer-ho, o que el llarg termini dels
nou mesos, tingui pròrroga al ser elàstic com una goma, i que fins i tot es
pugui arribar a ampliar fins al termini de legislatura.
Ara, dirigents d’Unió acaben de demanar a Mas que
no convoqui eleccions per al 27 de setembre. De fet, ho han fet expressar a la
màxima figura institucional que té Unió, la presidenta del Parlament. Núria de
Gispert dóna l’explicació, de que ara els electors de CiU no veuen les eleccions
pre-convocades com a “plebiscitaries”, és a dir, en les que es voti en favor o
en contra de la independència, i aleshores més valdria deixar-les per més
endavant. És una forma com una altra, de no recolzar l’independentisme, amb el
que (en general) no està d’acord Unió, encara que ara, i suposo que per dissimular
una més que possible ombra de trencament entre CDC i UDC, digui que Unió
defensarà l’independencia perquè la visió “ha
anat canviant poc a poc”. De moment Duran Lleida ja ha registrar un nou
partit (al que es poden afegir els ara militants d’Unió si així ho desitgen), per
tal de desenganxar-se de Convergència, o al menys marxar de CiU d’un forma que
no li puguin retreure que ha marxat trencant-ho tot i traint els acords.
Per si encara no
hi havia prou guirigall, s’acaba de publicar una enquesta, on es diu que el
“no” a l’independentisme supera per quatre punts al “sí”.
Això ha fet que
dos partits de l’arc parlamentari, s’hagin retirat del seguici independentista.
Ara ICV no està d’acord en convertir les eleccions pre-adelantades del setembre
en eleccions plebiscitaries. Mentre que la CUP, no va voler assistir a l’última
reunió independentista, amb l’excusa de que està treballant en la seva pròpia
proposta.
El suflé
independentista que va dissenyar
i iniciar Pujol, ha baixat molt en els últims mesos. Crec que la gent està ja
cansada de tanta mobilització en base a ambigüitats, però també està
fastiguejada pel mal exemple que donen els Pujol. Doncs no ve a ser un bon
model en el que mirar-se, un president de la Generalitat durant 23 anys, que
segons la policia estigui literalment folrat de diners en paradisos fiscals.
I aquí dóna tota
la impressió de que tants diners, no es guanyen treballant com a President,
així que cadascú pot malpensar tot allò que vulgui.
En resum, tenim
un govern que ni tan sols es molesta en resoldre els problemes dels ciutadans,
sinó que està totalment capficat i abduït per l’independentisme.
Un plantejament
que va crear una fractura innecessària i desunió ciutadana, creant dos bàndols entre
els catalans, i ara passa factura als autors intel·lectuals del guió.
Etiquetas: elgrangruirigall
sábado, 14 de marzo de 2015
El Confidente
Un milagro económico, que
no es sino represión salarial
A menudo oímos la
repetida discusión sobre los orígenes de la crisis en la UE. Una discusión que
resulta ser ya un clásico, donde el opinante asigna a unos el papel de buenos y
a otros el de malos.
No entiendo cómo se
puede enfocar el origen de la crisis, desde un punto de vista moral, cuando
sucede que simplemente, los conflictos morales generan discusiones imposibles
que no llevan a ningún sitio.
Las causas de la crisis son fruto de un problema de diseño
institucional.
Para descifrar el problema hay que ceñirse a la realidad y
esta nada tiene que ver con las actuaciones de unos “malos”, que han acabado
perjudicando a otros “buenos”.
Lo normal en España (también en Irlanda, Grecia y Portugal)
es tener un sentimiento de víctimas de la crisis, sentirse como unos
damnificados, pero para llegar a estas conclusiones hay que partir de datos y
analizarlos.
En los países de la UE (excepto en Grecia, Irlanda, España y
Portugal) los sueldos en los últimos 10 años han subido por encima de un 2%
(inflación), en cambio en Alemania, país considerado como el gran motor de la
economía europea, nos encontramos con que su productividad desde 1999, ha
aumentado un 17,80%, pero sus salarios son ahora menores que los que tenían
hace 15 años, con lo cual de entrada, se está bloqueando el consumo interno.
Es decir, la productividad alemana se basa en los bajos
costes salariales, o dicho de otra manera, la locomotora económica europea, ha
basado su crecimiento en pagar cada vez menos a sus trabajadores.
Para empezar a analizar, hemos de remontarnos a la
reunificación de las dos alemanias. El tener que asumir los costes monumentales
de la reunificación, generó un gran problema al Gobierno de Helmut Kohl de la
CDU. Le siguió Gerhard Schroder desde el SPD y finalmente llegó, Angela Merkel
con la CDU.
Fue Schroder con sus reformas Hartz, quien pactó con
patronal y sindicatos que los sueldos no subieran, limitando así la demanda
interna. Después llegó Merkel y mantuvo las mismas reformas.
Para definir la base de estas reformas, con una frase
sindical demoledora y totalmente contradictoria con los conceptos al uso,
podríamos decir que la izquierda insta unas reformas para bloquear el sueldo a
los trabajadores, pase lo que pase.
En cualquier caso, debemos tener muy presente, que estas
mismas reformas salariales y desde hace unos años se están aplicando en España,
y parece que dentro de muy poco se aplicarán los mismos recortes en pensiones,
como también tienen los alemanes.
Hay quien dice, que lo es susceptible de ir mal, es
inevitable que empeore. Es un análisis que bien podría aplicarse a este caso,
puesto que además, el tal programa de reformas de los últimos años permanece
inacabado, teniendo la economía alemana una gran cantidad de limitaciones a la
competencia y muchas trabas burocráticas que hacen difícil, el intento de crear
nuevas empresas o desarrollar nuevos sectores productivos. Por cierto, la OCDE
dedica por ello a Alemania una buena bronca, en su informe “Structural reforms in times of crisis”.
Es decir, el milagro de la competitividad alemana, con sus
admiradas empresas exportadoras, no lo es a causa de su eficiencia, sino pura y
simple represión salarial. Esta gran productividad de la que presumen, ha
generado una gran cantidad de ingresos, o por decirlo de otra forma, un gran
superávit comercial. ¿Qué han hecho con tanto dinero los alemanes, si no lo han
dedicado a subir el sueldo a los trabajadores?
Pues durante estos últimos 15 años, los alemanes han tenido
un país poco atractivo para invertir, si además el consumo interno no aumenta y
sobre todo, si el inversor alemán tenía mucho dinero acumulado, lo que hacía
era buscar un país del sur de Europa donde invertir. Los beneficios sobrantes
pasaban de las empresas a los bancos y de estos, a la deuda pública griega,
portuguesa o italiana, cuando no, invertían en la burbuja inmobiliaria española
o irlandesa.
Es por ello, que el impulso de la crisis en la UE, no se
puede limitar a la irresponsabilidad de los bancos, al despilfarro corrupto de
los griegos o la corrupción hispana, sino a unas condiciones económicas que
fueron impulsadas desde Alemania, como consecuencia de los elevados costes de
la reunificación.
Por todo ello, entiendo que no es correcto acusar a unos u a
otros, de los orígenes de la crisis en términos morales, lo correcto visto
desde los datos, es achacarlo a un problema de diseño institucional.
Llegados a este punto, se me ocurre una pregunta ¿Este problema de diseño institucional, ha
sido útil para Alemania, o simplemente ha sido un grave error de cálculo? Lo
pregunto porque veo en demasiadas ocasiones, como algunos economistas se
equivocan de plano. En esta sospecha ayuda el saber que en ocasiones,
gobernantes alemanes han tomado decisiones muy graves y totalmente equivocadas.
Etiquetas: unmilageconomrepresalar
viernes, 13 de marzo de 2015
El llapis impertinent
Que el jutge Castro vulgui seure a la infanta a la banqueta dels acusats, preocupa
al nostre Alcalde
Etiquetas: llap 0229
jueves, 12 de marzo de 2015
Des de la meva finestra
Un terratrèmol financer
andorrà que preocupa als evasors fiscals
Fa poc que el
director general de l’Agencia Tributaria, va fer públic que va enviar al Servei
de Prevenció i Blanqueig de Capitals (Hisenda), 705 expedients per a ser
investigats, d’un llistat de contribuents que sobtadament es van acollir a
l’ajut que va fer el govern als evasors fiscals, amb una vergonyosa “amnistia
fiscal”. I si últimament la amnistia la va decretar el PP, abans l’havia
decretada el PSOE.
El director va
explicar, que desprès d’haver estat analitzats aquests 705 expedients, s’ha
observat indicis d’un possible blanqueig de capitals. Unes comprovacions que
tenen a veure amb la Declaració Tributaria Especial de 2012, es a dir, amb
haver presentat una declaració de amnistia fiscal que permetia als declarants,
repatriar capitals que tenien amagats a paradisos fiscals, amb només el
pagament del 10% del que tenien d’haver cotitzat.
No resulta
estrany, que el director general tingui dubtes sobre aquests expedients, perquè,
què es pot esperar d’uns capitals, que qui sap quin deu ser el seu origen?
La diferencia
entre les dues amnisties fiscals ha estat, que aquesta última portava sorpresa.
Ara alguns dels amnistiats fiscalment, es porten l’ensurt de veure’s
investigats per Hisenda. El director general ha anunciat, que dels 500
expedients ja resolts, s’han tancat amb una liquidació de 12 milions d’euros.
El director va
repetir que la amnistia fiscal només permet resoldre “contingències fiscals”, mitjançant
el pagament d’una quantitat. Va remarcar que la declaració especial, no és una
autoliquidació i que és obvi que no empara cap fet il·lícit.
Es a dir, la
amnistia només es limita al pagament de l’impost reduït, però pot ser que es
detecti algun tipus de fet il·lícit en l’entorn del capital repatriat, com
podria ser el blanqueig de capitals.
El jutge Ruz va
enviar en dues ocasions requeriments a la banca andorrana, per demanar
informació bancària sobre certs imputats. Andorra sempre va contestar que ells
no poden perseguir el delicte fiscal quan ells no el tenen tipificat. Aleshores,
si el govern andorrà permet el delicte fiscal, vol dir que Andorra no ha deixat
de ser un paradís fiscal?
Abans d’ahir van
rebre des del govern d’Estats Units, un escrit on acusa a Banca Privada
d’Andorra, de blanquejar diners de la màfia russa, xinesa i del cartel de
Sinaloa.
A més en
l’informe demolidor sobre les presumptes activitats il·lícites de BPA, es
sospita que aquesta entitat, podria haver transferit més de 2.000 milions de
dòlars a empreses fantasma veneçolanes. L’informe acaba presentant al govern
andorrà, una proposta de sanció per a que BPA no pugui operar a traves de
institucions financeres de EEUU, on hi té quatre bancs col·laboradors.
És curiós com el
govern andorrà al jutge Ruz no li va fer ni cas, però al dia següent de rebre
l’informe de EEUU, intervé Banca Privada d’Andorra. Per la tarda en saber-se la
noticia, el Banc d’Espanya intervé també per efecte contagi Banco de Madrid,
sucursal de BPA.
Em sembla un
perfecte exercici d'hipocresia, el que en la presentació corporativa de BPA, es
digui que una de les virtuts de l’entitat és la “Confiança, perquè la transparència guia totes les nostres actuacions”,
quan en aquests moments, sembla que el tracte donat a Ruz i l’informe de
EEUU digui totalment al contrari.
Segurament, amb
la intervenció de Banco de Madrid, Hisenda tindrà accés directe a saber quina
és la clientela i quin són els seus dipòsits en aquest banc, en relació a la
entitat andorrana.
Tot sembla un pas
més, en la direcció de que Ruz pugi obtenir les dades sol·licitades dels
comptes dels Pujol, Bárcenas i alguns altres. Si Andorra deixes de ser realment
un paradís fiscal, uns quants defraudadors tindrien seriosos problemes fiscals
i qui sap sinó judicials.
A veure
si hi ha sort i EEUU estreny una mica més i es pot acabar amb el paradís fiscal
andorrà. Mentrestant, amb la intervenció de Banco de Madrid, tindran més feina
el director general de la Agencia Tributaria i els inspectors d’Hisenda, més
expedients.
Etiquetas: uteratfinanceandorr
Suscribirse a Entradas [Atom]