martes, 31 de diciembre de 2013
Redacció
El Confidente
“Mallorca para los mallorquines”
Si hay algo por lo que puede ser recordado este
2013 que ya finaliza, es por el gran número de escándalos de corrupción que han
salido a la luz pública, aunque hay quien piensa que no son ni un 5% de los que
podrían destaparse.
Parece innecesario reseñar toda una retahíla de
casos que aún colean y siguen abiertos, pero la situación se puede
percibir desde uno cerrado ya en parte, como es Unión Mallorquina.
El caso de Unión Mallorquina, pasará a la historia
como unas de las siglas políticas más corruptas de nuestra época. Un rosario de
escándalos ha dinamitado el partido, cuando en los últimos meses ha visto como
seis de sus ex altos cargos han entrado en prisión por delitos de corrupción.
Hace algún tiempo, uno de los ex contables del
partido, parece que presionado por la Fiscalía, decidió confesar cuanto sabía;
la variedad de corruptelas, va desde cobrar dinero B procedente de comisiones
pagadas por contratistas públicos, a la compra de votos, mediante contratos de
trabajo en la empresa de recogida de basuras “Emaya”.
La presidenta de Unión Mallorquina (ex alcaldesa, ex
diputada, ex presidenta del Parlament Balear y ex presidenta del Consell de
Mallorca) María Teresa Munar, conocida como “sa Princesa”, fue condenada este
verano en sentencia firme a cinco años y medio de prisión por el caso
“Maquillaje” (malversación y prevaricación). Ahora otra sentencia judicial por
el caso “Can Domengue”, la condena a otros seis años (prevaricación y fraude),
con lo cual ya suman once años y medio. Queda por ver, como acabarán los otros
expedientes judiciales que se mantienen abiertos.
De todas maneras, hemos de recordar que las
primeras sospechas periodísticas publicadas en la prensa sobre Munar, tienen
una antigüedad de unos 17 años, lo cual da una idea del poco interés judicial
que parecían despertar estos asuntos por aquel entonces.
María Teresa Munar fundó el partido Unión
Mallorquina, desde una posición política nacionalista y con un lema: “Mallorca para los mallorquines”. Quizás,
un error que cometieron intencionadamente, fue creer que “los mallorquines”
únicamente eran ellos, los de Unión Mallorquina.
No creo equivocarme demasiado, si pienso que la
aspiración nacionalista del “Mallorca para los mallorquines”, ha quedado en
historias de la “Mafia Siciliana”, al igual que puede ocurrir con otros casos pendientes
de resolución y tanto pueden afectar a UM como a otros partidos; de momento CiU
tiene su sede embargada por el caso “Palau”.
Si tomamos al pié de la letra un pensamiento de
Séneca: “El lenguaje de la verdad es
sencillo y exento de artificios”, deberíamos aceptar, que el Estado nació y
creó las leyes para defender la hacienda de los ciudadanos (y su integridad
física), por ello difícilmente cabría mayor perversión que comprobar, cómo
desde el poder se vulneran estas leyes hasta llegarse a robar. Y en este asunto
de Unión Mallorquina, se ha robado desde el poder.
Mientras todo esto ocurre y ante este estado de
cosas, se nos insiste una y otra vez, en que confiemos en el Estado de Derecho.
En todo caso, el Derecho parece haberse vuelto evanescente, puesto que el Estado
indica haberse mejicanizado, habiéndose convertido en un Estado de Mordida.
Para recuperar, el Estado de Derecho real y no sólo
conceptual, puede ayudar la actual actitud de la justicia, cuando en el fondo
viene a ser tarea de todos, pero quien mucho puede ayudar con una actitud firme
y decidida, es el presidente del Gobierno, si es que no tiene impedimentos para
hacerlo.
En definitiva, la que enseñaba que “Mallorca es para los mallorquines”, ahora sabe que "la cárcel es para los delincuentes".
En definitiva, la que enseñaba que “Mallorca es para los mallorquines”, ahora sabe que "la cárcel es para los delincuentes".
Etiquetas: mallorcprlsmallorquins
lunes, 30 de diciembre de 2013
Des de la meva finestra
Un balanç incomplet
El president Rajoy acaba de fer el seu balanç del 2013. Va
estar una valoració molt optimista i que no sembla connectar massa amb la
realitat, per tant la pràctica totalitat dels representants de les altres
formacions van criticar la seva labor de govern.
Una de les tesis de Rajoy va ser que, “ningú parla ja del rescat a Espanya”, per
tant es vol dir que estem millor. Rubalcaba va ironitzar que no es parla de
rescat, perquè ja ens van rescatar amb 40.000 milions que van anar a la banca.
Personalment he de dir, que no acabo de veure la millora per en lloc si miro cap als 6 milions de desocupats. I voldria posar de relleu,
que curiosament tots dos líders, es van oblidar d’explicar-nos com ho
farem per pagar el deute, tot i que sembla una qüestió que no és menor. I anem
a veure el perquè:
Espanya té un problema de Deute Públic, es a dir, el que
deu l’Administració, és el que devem entre tots.
Si l’Administració gasta més del que recapta durant un
exercici pressupostari, aquesta diferència conforma un dèficit. Aquesta
diferència s’ha d’aconseguir demanant un crèdit o col·locant bons de Deute
Públic allà on els vulguin comprar. La suma de les diferències anuals,
anomenades dèficits, és el que forma el Deute del país.
En aquest moment i segons el Fondo Monetario
Internacional, estem ja en 1.000.000.000 € (un bilió d’euros), i el Deute
l’haurem de pagar governi qui governi i peti qui peti.
Sabeu a quant sortim?
Deute: 1.000.000.000.000
Habitants: 47.000.000
Per tant, sortim a 21.277 €/habitant
Tots no pagaran, per tant l’Estat només podria incidir en
els que cobren un sou, es a dir en 17.000.000
Per tant sortiríem a 58.824 €/treballador
Com que fora molt, podríem repartir una mica amb els 9.000.000
de jubilats que cobren una pensió
A tall d’exemple, podem suposar que a cada pensió se li
cobra una mica, posem que uns 8.000 €
Sortiríem a:
8.000 €/Jubilat = 72.000.000.000 €
54.588
€/treballador = 928.000.000.000 €
En definitiva i
per no divagar més, podem arribar a la conclusió de que aquest Deute tal i com
està, NO EL PODEM PAGAR, a menys que ELIMINANT d’una vegada per totes els
DÈFICITS anuals, es faci una “quita” important, d’un 70% per exemple.
Una altra
sortida seria ELIMINANT d’una vegada per totes els DÈFICITS anuals i posar un
termini d’uns quinze anys per retornar el Deute.
Però aquestes alteracions
o modificacions al Deute, només es poden fer a traves d’un rescat, tal i com es
va fer amb Grècia o Portugal?
Si diuen que no
ens fa falta un rescat, com ho pensen pagar. Perquè no ho expliquen? A la fi i al cap, quan en una empresa hi ha un
deute important, en el moment de fer un balanç, s’explica com es pensa pagar i en
cas de que no es pugui pagar, esdevé en una empresa inviable, raó per la qual es
liquida i tanca, a menys que es trobi algú que posi els diners, es a dir, un rescat.
Etiquetas: unbalancimcomplet
viernes, 27 de diciembre de 2013
El Confidente
Plan europeo de ocupación juvenil
Según datos que maneja Bruselas, España tiene el 54,3% en tasa de paro juvenil, sólo quedamos por detrás de Bulgaria y Grecia. Desde hace tiempo, la Unión Europea está manifestando al Gobierno de España su preocupación sobre este punto, pero el Gobierno no le da ninguna solución. Para encauzar de alguna manera el problema, la UE está activando un “Programa de Garantía Juvenil”, el mayor plan contra el desempleo joven que haya puesto en marcha la UE.
España será el principal beneficiado (por ello parece que lo
hayan pensado ad hoc) y recibirá la cantidad de 1.887 millones de euros,
procedentes de fondos europeos, con la pretensión de garantizar, que no haya un
solo joven europeo, menor de 25 años, que no haya recibido o una buena oferta
de empleo, o una acción formativa-educativa en formación profesional.
Las exigencias de Bruselas para que los parados jóvenes
españoles que se adhieran a este plan son: que se establezca “un perfil
completo de las personas a atender”, que estén en el tramo de entre los 15 y 25
años, Y que por supuesto, ni trabajen, ni estudien, ni reciban formación. Para ello los jóvenes aspirantes a acceder al
plan, deberán darse voluntariamente de alta, en el Sistema de Garantía Juvenil,
que el Gobierno pondrá en funcionamiento el año 2014.
Por su parte desde el SGJ, se deberá valorar 5
características básicas: historial de actuaciones previas tramitadas por el
peticionario en los servicios de empleo, experiencia laboral (caso de haberla),
nivel de cualificación, estudios e idiomas, la antigüedad en cotizaciones
sociales (si las hubiere) y la edad del solicitante.
Bruselas mantiene que tenemos 850.000 jóvenes que ni
trabajan, ni estudian, ni reciben formación, son los llamados ni-nis. De estos,
sostienen que existe un colectivo de 450.000 jóvenes, que además de no tener
empleo y no estar en ningún plan de formación, en su día, ni siquiera
finalizaron la educación secundaria. El motivo fue que hace unos años, en el
sector de la construcción se pagaban muy buenos sueldos y muchos jóvenes
dejaron sus estudios para trabajar. Ahora con el derrumbe del sector, se
encuentran en paro.
Otro dato preocupante que facilitan, es que el 42% de los
850.000 ni-nis españoles no ha tenido nunca un trabajo. De los que han
trabajado, un 16% lleva ya en paro más de un año.
Me parece fenomenal, que la UE se preocupe por el paro
juvenil español. Son 1.887 millones de euros que me suenan más a subvención que
a otra cosa. En todo caso me pregunto: pasado el tiempo y agotados esos
millones, comprobaremos cómo este dinero ha servido para crear empleo entre los
jóvenes, o volveremos a quedarnos igual que estamos ahora?
Etiquetas: planocupjuveeurop
martes, 24 de diciembre de 2013
Redacció
Els col·laboradors i la redacció de
Noticies de Lleida,
us desitgen a tots, que tingueu unes
BONES FESTES
Etiquetas: nadal2013
lunes, 23 de diciembre de 2013
La Tira
Els Pressupostos de l’amistat
L ’expressió
comptable de unes intencions polítiques, o de una manera de fer en allò que es
públic, es sens dubte uns pressupostos. És on es veu realment, en favor de qui
es governa. Si es mira detingudament, es veurà que s’afavoreix més a uns, que a
uns altres.
L’alcalde Ros ha aconseguit
aprovar els Pressupostos Municipals pel 2014 amb una facilitat tant
aclaparadora, que ja li agradaria poder fer el mateix al president Mas, qui
demana independència mentre continua sent dependent de ERC per aprovar els
Pressupostos de la Generalitat.
Ros posa com a exemple l’Ajuntament de Barcelona, on no tenen deute, dient que
“allí
hi ha moltes empreses i molts pisos, per tant els ingressos són molts”,
però realment, mai ha estat aquest el motiu pel que l’Ajuntament de Barcelona,
no tingui deute, sinó per una altra qüestió molt diferent i que ell amaga.
Un pressupost municipal es pot fer bàsicament de dues maneres: la primera
és fent un pressupost fictici, on les despeses acabaran superant àmpliament als
ingressos i per tant es genera deute, al tenir de buscar finançament bancari fora
de pressupost.
O la segona forma, la més sensata (que és la que acaba de reclamar per
Europa, el ministre de finances alemany), que és limitant les despeses als
ingressos que es tenen durant l’any per no tenir deute.
En altres paraules, si l’Ajuntament de Barcelona hagués gastat per sobre
del que recaptava, també tindria un deute com el de Lleida o superior. Sense
anar més lluny, Madrid, on també hi ha molts negocis i molts pisos, té un deute
de 6.204 milions (dels 9.178 que tenia).
L’equip de Govern Municipal socialista a Lleida i durant els 32 anys que
porta a l’Alcaldia, ha optat però, per la forma de pressupostar més insensata,
es a dir, gastant més del que s’ingressa durant l’any, i el bony més el
interessos, ja els pagarà el poble que és molt ingenu i confiat.
Aquesta manera de fer les coses ha comportat a que en aquest moment,
tinguem un Deute Municipal d’uns 130 milions d’euros. Però a més, tenim entès
de que la EMU té un deute de 100 milions i que Gardeny en té uns 45. Tot plegat
sumaria 275.000.000 € (si és que no hi queden més deutes per sumar). Es vol
dir, que dividit entre els 130.000 habitants oficials, sortim a 2.115 € per
habitant.
L’alcalde Ros va presumir de haver obtingut 21
vots favorables als seus Pressupostos, els del PSC i els de CiU. Potser en el
fons el que volia ressaltar, és que davant els electors, es posava de manifest,
el gran col·laboracionisme que ha tingut el cap de l’oposició, Zaballos, amb el
equip de govern, amb enfrontament amb el PP inclòs, fins al punt de que no
sembla actuar com a oposició al Govern, sinó com a composició de Govern. Una
situació que fins i tot, pot acabar donant la imatge, de que a l’Ajuntament de
Lleida, en la oposició només hi ha el PP.
Diu el cap de l’oposició, haver defensat “que els
deutes s’han de pagar”, estem completament d’acord, però el seu partit no deia
res, quan veia l’endeutament tant gran al que ens estava portant el PSC any
rere any. O és que no ho veien?
Hi ha un parell de preguntes, que em semblen
adients i que es poden despendre de tot l’anterior argumentari, la primera
fora: Als grups polítics que conformen el Consistori de l’Ajuntament, els
importa realment el que els hi passi als veïns de Lleida? Ho dic perquè això s’ha de demostrar amb
fets.
I la segona: Aquestes grans diferencies
pressupostaries anuals, entre ingressos i despeses que ara conformen l’elevat deute
municipal, i que castiguen any rere any les butxaques dels lleidatans en forma
d’impostos campions, realment, en favor de qui anaven?
Etiquetas: elspressuposamistat
sábado, 21 de diciembre de 2013
El llapis impertinent
El president Rosell, denunciat per “distreure” 40 milions en el
fixatge de Neymar
Etiquetas: 11ap0189
viernes, 20 de diciembre de 2013
Des de la meva finestra
Dia de registres judicials
Diuen que hi ha dos
formes de veure una ampolla en la qui hi ha un líquid: mig buida o mig plena. I
jo afegeixo, tal vegada aquesta visió depèn dels interessos. Hem sabut que ahir la
Guardia Civil fa entrar a registrar la seu de UGT a Sevilla. Ho va fer per
ordre de la jutge Mercedes Alaya que està investigant el cas dels ERES
fraudulents, un frau que la jutge quantifica en 700 milions d’euros que ja té controlats,
altra cosa són els 500 milions que resten fins als 1.200 milions, que s’estan
investigant encara (ho va anunciar la jutgessa substituta del cas, mentre Alaya
va estar 6 mesos de baixa).
El registre que va
començar a les 11 del matí per efectius de la Unitat Central Operativa (UCO) de
la Guardia Civil, va ser molt mal rebut i criticat, per part dels directius de
UGT, fins i tot es van queixar de que no havien set avisats prèviament per la
jutgessa, quan el normal i legal en aquests casos, és que els registres
judicials es facin per sorpresa. Aquest malestar pel registre, sembla explicar el
neguit que tenen, sabent-se descoberts i enxampats per la justícia, però també sembla
demostrar, com la prepotència ha estat
instal·lada en el sindicat UGT, sabent-se emparat i protegit pel poder polític,
quan ara se’ls hi aplica la llei com se’ns aplica als demés: és la igualtat
davant la llei.
També es va saber, que en
el mateix dia i des de les 9 de la nit, la policia judicial està registrant la
seu del PP a Gènova 13. I es veu que el registre encara continua. En aquest
cas, els dirigents del partit no han fet declaracions dolgudes pel registre
judicial, que té a veure amb el finançament de unes obres de remodelació en la pròpia
seu, ja que el jutge Ruz sospita que es van poder pagar amb diner negre.
En ambdós casos, no es
pot negar l’evidencia: ambdós jutges van sol·licitar documentació a les dues
organitzacions per esclarir uns expedientes judicials prou complexes, com a
resposta els hi van remetre només part de la documentació, per tant i fent ús
de les seves atribucions legals, els jutges han instat els registres.
És una altra imatge internacional
ben penosa: que la seu del partit del govern i un dels principals sindicats del
país, es vegin sotmesos a un registre judicial, diu molt poc en favor del
sistemes polític i sindical del nostre país.
Una vegada més, li
donarem peu a la canceller Merkel, perquè continuí dient que a Espanya tots son
festes, descontrol i malbarataments.
Però hi ha una cosa
molt pitjor i tots ho sabem: la forta crisi que estem patint en el nostre país,
té l’origen en aquest descontrol, en aquest malbaratament i també en aquesta
corrupció que aflora per tot arreu a poc que un jutjat investigui. Es clar que
els ciutadans també tenim la nostra part de responsabilitat, o tal vegada molta
culpa, diria jo, en permetre les incoherències, els malbarataments i els abusos
de tot tipus comesos des de fa anys des pel poder polític.
Està ben clar que a Espanya es molt necessari un
canvi social com és eradicar el sectarisme i que podríem resumir en una frase: Tolerància
cero, amb els malbarataments, abusos i corrupció.
Etiquetas: diadresgistjudici
jueves, 19 de diciembre de 2013
Col•laboradors
Los e-cigarrillos
Hace años que la medicina sabe, sobre los graves perjuicios que fumar tienen sobre la salud, a pesar de ello, y durante años, unos fuimos fumadores de cigarrillos en mano y otros ejercimos de resignados fumadores pasivos. Fumar perjudica gravemente la salud, pero el negocio de las tabaqueras, era su negocio, al que había que añadir los impuestos que cobraba el Estado; una causa más para no prohibirlo.
Hace unos años, la Administración de EEUU se convenció, de que el tabaco provocaba graves enfermedades y prohibió fumar en espacios públicos y locales cerrados, probablemente, por las presiones del lobby que forman las mutuas sanitarias. El razonamiento era muy simple; si ahorramos enfermedades graves, ahorramos dinero. El modelo fue copiado en varios países europeos como España, cuando supongo se llegó al convencimiento, de que los elevados gastos producidos, vía Seguridad Social, cuando sabían eran achacables al tabaco.
En muchos países
europeos y desde hace unos años, no se puede fumar en espacios públicos, pero
las tabaqueras han buscado una alternativa a fin de sortear la ley; los
cigarrillos electrónicos; los e-cigarrillos aparecieron hace un par de años,
son unos dispositivos que vaporizan en la boca del usuario, un líquido formado
por agua, nicotina y otras sustancias aromatizantes.
Genera desconfianza
sobre los componentes o las sustancias que forman el líquido vaporizante,
puesto que provienen de China y carecen de etiqueta con composición; en ese
país no es preciso señalar la composición.
La excusa de que el
e-cigarrillo pueda servir para dejar de fumar, parece bastante banal, pues la
medicina sabe de sobra, que el fumador habitual necesita tener alimentados el
80% de sus receptores de nicotina para no sufrir. Si admiten que el
e-cigarrillo les suple al cigarrillo clásico, queda probado que dispensa la
misma nicotina al fumador.
Este tipo de
cigarrillos, ha sido prohibido ya en algunos países como Brasil, Noruega y
Singapur, en Europa estamos a la espera de lo que decida Bruselas y parece ser,
que ya está iniciando el debate.
No obstante en
Holanda, su Instituto Nacional de Salud Pública, asegura que los cigarrillos
electrónicos no son menos perjudiciales que los clásicos de tabaco; dicen que
provocan irritación, mareos y nauseas en muchos usuarios. Aseguran que no creen
en su inocuidad.
Por
su parte, médicos que se dedican a deshabituar del tabaco, no descartan su uso
temporal para fumadores con alto grado de tabaquismo pueda ser beneficioso,
pero aseguran que la nicotina, ya sea con un cigarrillo convencional o con uno
de vaporización, llega en pocos segundos al cerebro y por tanto, no parece
resolver el problema en absoluto. Opinan que la mejor defensa contra el tabaco
es sin duda, la concienciación del fumador.
En septiembre del
año pasado, se celebró en Viena, el Congreso anual de la Sociedad Europea de
Enfermedades Respiratorias (ERS), donde se expuso, que la nicotina que
desprenden los e-cigarrillos, daña las vías respiratorias. Va siendo hora pues, de que el gobierno se
tome en serio el asunto.
Etiquetas: losecigarrrillos
miércoles, 18 de diciembre de 2013
Àudio visuals i divulgatius
Las Puertas Giratorias
(Podeu teclejar u ombrejar, copiar i enganxar al buscador del YouTube:)
Vinculos entre Poder Politico y Sector Energetico en España
==========
Cómo funciona un Presupuesto Municipal
(Podeu teclejar u ombrejar, copiar i enganxar al buscador del YouTube:)
APRENDAMOS JUNTOS: EL PRESUPUESTO MUNICIPAL
Etiquetas: lapuertgiratori
martes, 17 de diciembre de 2013
Des de la meva finestra
El Deute Públic de la Generalitat
Com a conseqüència de la consulta sobre la independència
que han plantejat, tant CiU com ERC amb el recolzament de ICV i la CUP, veiem
que aquests partits donen moltes explicacions en favor de la consulta independentista,
però cap d’ells ens diu com pensen pagar l’elevat deute públic de la
Generalitat, es a dir, el deute que devem entre tots els catalans.
El deute públic de la Generalitat esta en 52.000.000.000
euros (52.000 milions), encara que s’està parlant de que ja estem superant
àmpliament aquesta quantitat.
L’actual cens estimat i oficial d’habitants a Catalunya
diu que som 7.500.000 habitants. Però recordeu la campanya de Pujol; “Som 6 milions”. Érem 6.000.000, es a dir, 1.500.000 menys que
ara, per tant, donada la baixa taxa de natalitat, aquesta diferencia ha de ser
forçosament col·lectiu emigrant, la gran majoria en unes condicions socio
econòmiques bastant precàries.
En aquest apartat de precarietat, també s’hi pot afegir
gran quantitat de catalans mossegats amb força per la crisi.
La Generalitat té un Deute Públic, que els mercats no
volen comprar perquè està qualificat com pròxim al “bono basura”. Qui des de fa temps està comprant el deute de la
Generalitat, és el Govern de Madrid. I el deute no és més que un crèdit que
s’ha de tornar a termini.
Si fem un supòsit (com molts dels que es fan) sobre una
hipotètica independència de Catalunya, el primer que ens tindrien d’explicar,
es qui compraria el deute de la Generalitat. Però queda una altra qüestió: per
posar en marxa un nou Estat, potser hem de pensar en que els deutes s’han de
pagar o s’han de tornar, per a fer net i començar un altra sortida política i
social.
En aquest context i si tinguéssim de liquidar en aquest
moment el deute que tenim entre tots, hauríem de fer un petit càlcul.
Considerant els 52.000 milions i considerant que TOTS els
habitants de Catalunya, PUGUESINN i VOLGUESSIN
pagar la seva part:
52.000.000.000 euros a repartir entre 7.500.000 habitants
Sortiríem a 7.000 euros per habitant.
Com sigui que desgraciadament, deuen d’haver uns 2
milions o al menys 1,5 milions de habitants que no podríem pagar perquè no
tenen els diners (tenim 900.000 aturats) i en molts d’aquests casos, la gran feina
és a poder menjar cada dia, hem de pensar que aquest col·lectiu no podria pagar.
En aquest cas, el import a repartir per poder pagar (en el supòsit de que
vulguin pagar TOTS), es a dir, el DEUTE PER PERSONA augmenta:
Considerant
6.000.000 de habitants i que tots paguessin
els 52.000.000.000 euros, sortiríem a 8.666 euros per
cap.
PODRIEM PAGAR-HO TOTS?
ESTARIEM DISPOSATS A PAGAR-HO TOTS?
ESTARIEM DISPOSATS A COMPRAR ENTRE TOTS EL FUTUR DEUTE DE LA GENERALITAT?
Etiquetas: eldeutpubdelagene
lunes, 16 de diciembre de 2013
Opinió
Las
mayorías silenciosas
Naufragamos en un modelo social basado en la explotación de todos y todo, por parte de un porcentaje ínfimo de personas. Gran parte de la población está sin duda en la negación de una realidad que supone que, este año, el Estado ha estimado lo que pagará, sólo en concepto de intereses por la deuda pública (la segunda partida presupuestaria, sólo por detrás de las pensiones). Los Presupuestos del gobierno contemplan el pago de 100 millones al día sólo en intereses. Mientras tanto se siguen abriendo cada vez más contenedores de basura, para poder comer algo cada día.
El
autoengaño como forma de salvación personal nos arrastra por el camino del
abandono y la decadencia. Este camino permite, junto a una conciencia crítica
social ausente, vivir en una apariencia de segura felicidad basada en la
inevitabilidad de los acontecimientos.
Así
sólo se consigue perpetuar y ahondar en la degradación humana además de no
aceptar la complicidad, por omisión, del desastre de la mayoría.
Como
única y cobarde actitud la hipocresía es la salida menos costosa, al menos en
apariencia, para continuar deambulando por la vida sin cuestionarse nada más
allá de la mera supervivencia.
Todo
ello pretende explicar, en parte, la falta de reacción de la sociedad frente a
tanto atropello por parte de unos gobiernos prepotentes y paternalistas, que
llegan a sorprender por su falta de respeto a los ciudadanos con sus desplantes
ante medios de comunicación y con el propio parlamento.
Lo
que no deja de resultar llamativo es cómo, en los años de gobiernos
establecidos desde la Transición, el ciudadano se ha acostumbrado a convivir
con una manipulación gubernamental con porcentajes crecientes de recurrentes
mentiras, de desvergonzada corrupción, de degradación moral, de dilapidación de
los recursos públicos, de decadencia en la educación, en la salud pública, de
degradación ética, de prepotencia, de falta de futuro, de impunidad, de
deterioro institucional, de tergiversación de la historia.
El
egoísmo que se percibe en lo individual (el conocido “sálvese quien pueda” o “a mí no me va a tocar”) es un factor
adicional de peso para descifrar tan gigantesca pasividad.
Así,
no resulta sorprendente que ese egocentrismo haya alcanzado a muchas
organizaciones y se extienda a través de la mezquindad con la que se
desenvuelve, donde hasta un elemental acuerdo o un programa electoral es
complicado de lograr y más aún de mantener.
En
el momento actual y hasta ahora, las reacciones han sido parciales, encabezadas
principalmente por las distintas mareas (sanidad y educación), pero la
verdadera movilización por parte de la mayoría de la sociedad no termina de
producirse pese a que lo que nos jugamos como sociedad sea tan trascendental y
vital.
El
miedo no podrá justificar nuestra inacción ante las generaciones futuras, no
podremos mirar con dignidad a nuestros hijos y decirles que, ante los problemas
y peligros a los que nos enfrentamos en el pasado, nuestra opción fue elegir el
miedo.
CGT - Banca
Etiquetas: lasmayorissilecioss
domingo, 15 de diciembre de 2013
El llapis impertinent
Sonen diversos projectes de pregunta per la consulta
sobiranista de Mas i Junqueras, tot i que alguns semblen una mica estranys
Etiquetas: llap0188
viernes, 13 de diciembre de 2013
Des de la meva finestra
Preguntant més enllà de la pregunta
“Ja tenim pregunta i data”, és una de les frases que van estar més repetides a Catalunya en la tarda
nit d’ahir. Em va sonar a tant com dir, “els líders ens han convocat”, en
aquest cas, cabria preguntar-se, que lideren realment ERC-CiU-ICV i la CUP, si estan
liderant la crisi que pateixen molts catalans o si simplement estan liderant un
somni impossible?
Possiblement el desafiament del sobiranisme, que no
catalanisme (entès com el manteniment i respecte a les costums catalanes),
estigui guanyant vots a Catalunya amb aquesta maniobra, però segurament també,
amb la contundent resposta de Rajoy, el PP estigui a la vegada, guanyant vots
en la resta de l’Estat, és potser per aquesta qüestió, que el PSOE també s’ha
sumat explícitament al PP.
Al meu entendre, el sobiranisme ha estat jugant amb
cartes marcades. És una manipulació en tota regla: demanar amb tota la
humilitat que només volen “una consulta”, quan en realitat de les preguntes
se’n desprèn immediatament, que el que pretenen veladament és la independència
i tots ho sabem.
El que no hem sentit per part dels convocants, és quin
fora el seu full de ruta per reduir l’atur, per rebaixar els impostos, per
reduir les vergonyoses llistes d’espera sanitàries, per recuperar i ampliar els
pressupostos per la dependència, ni per reduir el deute sobirà que té la
Generalitat.
Sense entrar en temes econòmics, com podria ser, els 51.000
milions de deute que té la Generalitat i que no troben finançament en altre
lloc que no sigui, el Govern de Madrid, o altres problemes de viabilitat
europea, aquí el que es pretén per la via de la força (o si es vol de la
intimidació), és fer una esmena a la totalitat de la Constitució. Els articles
1er. i 2on. són prou clars, per tant si es volen modificar es pot, perquè està
prevista la reforma legal. Per tant, es pot modificar canviar que el rei sigui
ell també, “legalment igual” a tots els espanyols, o canviar el terme Monarquia
per República, o que es pot canviar l’Estat Autonòmic per un Estat Federal o
per un Estat Centralista, o es volen augmentar el nombre d’autonomies o
suprimir-les, o es volen canviar en certs articles, les possibilitats per
drets, per exemple. A la fi i al cap, una Constitució, o qualsevol Constitució,
no deixen de ser, un acord ciutadà.
Les preguntes que van fer ahir, semblen una proposta que
no té major recorregut que estavellar-se contra la paret del Govern central.
Aleshores Mas es pot veure convocant eleccions, per a perdre-les en favor de
ERC, de qui deia pestes en les passades eleccions.
CiU haurà tingut el trist honor, de crispar i enfrontar a
uns catalans contra els altres innecessariament per no aconseguir res, per
acabar electoralment molt malmesa, ja que en el seu pacte amb ERC, aquests
últims els han xuclat el vot. Aquesta era la gran jugada de Junqueras, que
sempre fa el posat de despistat interessant.
En resumits comptes, podem tenir un canvi de majoria
política a Catalunya (que pot continuar amb aquestes derives sobiranistes) a
traves de la crispació, l’enfrontament i posterior frustració de la gent.
Mirant als fets, podem dir que aquest quatre-partit sobiraniste,
que ha anunciat formalment la seva intenció se incomplir una llei (que van “prometre”
complir per accedir al seu càrrec de
diputat), han demostrat no saber com resoldre els problemes dels catalans, ni
dels que recolzen les seves teories, ni dels que les rebutgen.
Etiquetas: preguntmsenlldelpreg
jueves, 12 de diciembre de 2013
Diario de a bordo
Las pisadas de PISA
Que las siglas del informe PISA nada tienen que ver con la
célebre torre inclinada, enclavada en el pueblo italiano con el mismo nombre,
creo que está en mente de todos. A estas alturas parece que todos deberíamos
saber, que se trata de datos estatales sobre educación juvenil, con publicación
anual.
PISA (Programa Internacional para la Evaluación de
Estudiantes), es una evaluación educacional que este año, ha examinado a
510.000 alumnos, de los cuales 25.000 son españoles. Esta evaluación se
pretende que sea representativa de unos 28 millones de jóvenes de 15 años,
residentes en 65 países: los 34 estados miembros de la OCDE, además de en otros
31 países.
Los resultados vienen pisando el callo, de un problema
crónico en el campo educacional español. De momento y año tras otro, lo que
denota el informe, es que España sigue anclada en el pelotón de cola
educacional de la Unión Europea. En el grupo de países mejor situados están
como en años anteriores, China, Corea y Japón, junto a Finlandia, Holanda y
Suiza.
No es difícil intuir, que destacan los países que mayormente
apuestan desde todos los puntos de vista posibles, por la EDUCACIÓN, así con
mayúsculas.
Las posibles claves parciales del éxito son diversas según
se nos dice: en países como Corea del Sur y Finlandia, solo se permite ser
profesor a los mejores; solo pueden acceder a estudios de magisterio, quienes
sacan las mejores notas en las evaluaciones.
En Finlandia y Corea, destacan el gran número de alumnos que
se incluye dentro de lo que se ha venido en llamar “excelencia académica”.
En Corea, donde el estado ha basado su progreso económico y
social en la educación, existe una
fuerte presión sobre los estudiantes; las familias gastan mucho dinero en
clases de refuerzo o extras. Los estudiantes se suelen agrupar en clases
pequeñas por sus afinidades y fomentan una costumbre que parece haber
desaparecido en España; los estudiantes dedican muchas horas a los libros.
Por su parte, el buen sistema finlandés, da gran importancia
a la educación destinándole un 6% de PIB, mientras que en España estamos en un
4,7%. Finlandia tiene 1.900 bibliotecas públicas, el número de volúmenes por
cada 1.000 habitantes de de 7.226, cuatro veces más que España, donde las
bibliotecas públicas permanecen prácticamente desiertas -quizás la gran mayoría
de nuestros jóvenes estén demasiado ocupados mirando permanentemente sus teléfonos-.
Las familias finlandesas están muy implicadas en la educación de sus hijos,
recibiendo incluso ayudas del Gobierno.
Sumando todo ello, parece que lo más deseable para el
alumnado español, sería que tuviera lugar un cambio de actitud, puesto que no
parece ser lo mismo, estudiar para aprender, que estudiar para pasar de curso;
esto solo nos lleva a la mediocridad actual. Pero incluso para este cambio de
actitud, es preciso hacer una pedagogía permanente.
El informe PISA es claro respecto a la educación en España,
advirtiendo que “La actuación de los
alumnos españoles en Matemáticas, Lectura y Ciencias, permanece anclada justo
por debajo de la media en la OCDE”, a pesar de que desde 2003, el gasto en
Educación se ha incrementado en un 35%.
Por último defiende las evaluaciones y señala que los
centros educativos españoles, tienen menos autonomía que los de otros países y
este es uno de los objetivos que pretende conseguir la LOMCE.
Delante de este feo o cateto panorama, parece que todas las
partes implicadas en el sistema educativo español, deberían ponerse a trabajar
en una sola dirección; pensemos que en España llevamos ya siete leyes
educativas en 35 años. Cierto que ello denota muy poco interés ciudadano por el
tema, pero también es debido a que los partidos políticos, usan la educación
como ariete político que se lanzan unos contra otros; son capaces de pelear
eternamente por los métodos, pero no de pelear por la educación de nuestros
jóvenes, que al fin y al cabo, debe suponer el progreso del estado.
Parece inconcebible, que partidos políticos llamados –según
nos dicen- a solucionar problemas ciudadanos, sean quienes planteen mayor
número de problemas a la educación de nuestros jóvenes.
Mientras este estado de cosas permanezca, seguiremos estando
a la cola educacional de Europa.
Mijail
Etiquetas: lspisadsdpisa
martes, 10 de diciembre de 2013
El Confidente
Multa
record de la CE a seis bancos
La Comisión Europea acaba de imponer
una multa de 1.712 millones de euros a seis entidades financieras
internacionales por manipular los tipos de interés en provecho propio.
Según la CE, con el comisario Javier
Almunia al frente, estos seis grandes bancos, se dedicaron a manipular los
tipos de interés vinculados al Euribor y al Libor, lo cual según dicen, les
permitió ganar aún más dinero que otras entidades bancarias que no participaban
en la manipulación.
Explicó Almunia, que la lista de
irregularidades cometidas es muy extensa: “Los
afectados son miles y miles de clientes, millones de personas cuyo crédito o
hipoteca está vinculado a estos índices. Lo más impactante en estos escándalos,
es la colaboración entre bancos que deberían competir entre ellos”.
La multa más elevada es de 725
millones para el alemán Deutsche Bank, le siguen Societé Generale, Royal Bank
of Scotkand, JP Morgan, Citigroup y el bróker RP Martin.
Por su parte, el inglés
Barclays y el suizo UBS, que participaron en la misma picaresca, quedan exentos
de multa, dado que colaboraron en la investigación. Pero Bruselas aún no da el
caso por cerrado y mantiene abierta la investigación sobre el HSBC, JP Morgan y
Crédit Agricole.A todo esto y paralelamente los reguladores europeos, acaban de llamar la atención a las grandes agencias de calificación de activos, como Moody’s, Standard and Poor’s y Fitch, poniendo de relieve que a pesar de sus errores públicamente manifiestos, siguen pretendiendo dar lecciones de rectitud financiera.
Llama la atención que estas irregularidades por las que la CE sanciona a estos seis bancos, tuvieron lugar entre septiembre de 2005 y mayo de 2008, acabando curiosamente, poco antes de que quebrara el banco estadounidense Lheman Brothers.
Si según Almunia, los afectados por estas irregularidades se cuentan por millones, no parece que vaya a ser fácil el cálculo de los perjuicios, ni mucho menos probable parece, que estos bancos les vayan a reintegrar a estos millones de usuarios, las diferencias por tipos de interés manipulado. Si la multa es de 1.712 millones, cual debía ser la suma de lo cobrado de más por estos bancos o por la banca?
Como quiera que estas empresas son
internacionales, lo primero que se me ocurre preguntar, es cuál debe ser ahora la
explicación de la Sra, Merkel al ver que el banco con mayor multa es alemán,
cuando se hartó de poner ante Europa, a España como la cuna de la picaresca? ¿Y
cuándo piensa hacer la prueba de estrés a los bancos alemanes, tal y como nos
obligó a hacerla con los bancos españoles?
Me parece que unos tienen la fama
(seguramente merecida) pero otros por lo que vemos, cardan la lana y mucha
lana.
En cualquier caso, los 1.712 millones
de euros son mucho dinero y no han explicado a que partida presupuestaria
europea se va a aplicar. Me pregunto si no se podrían dedicar a remediar un
poco el desempleo juvenil?
Etiquetas: multrecordeceabancos
lunes, 9 de diciembre de 2013
La Tira
La Llotja de l’enganyifa
Un jutge de Barcelona acaba d’admetre a tràmit una querella de la CUP, instant a investigar el finançament de la Llotja, la joia més preuada de l’alcalde Ros. Una investigació que fàcilment pot ser ampliada a altres aspectes relacionats amb el mateix edifici, ja que el jutge pot obrir un altre expedient annex o peça separada sobre l’assumpte si troba indicis suficients. I tal vegada no sigui tant difícil trobar-los.
Creiem adient
recordar, que desprès de la seva inauguració, la Llotja va ser visitada per
bastants lleidatans, era com una visita guiada per unes joves hostesses que
havien estat degudament alliçonades. Quan els visitants anaven a abandonar la
instal·lació, els hi deien insistentment: “Recordin
que la Llotja no ha costat ni un euro als lleidatans”. És la mateixa frase
que l’alcalde Ros, va repetir públicament en quantitat d’ocasions.
Però passem de
les paraules als fets: en primer lloc al vendre una parcel·la de terreny
municipal, vam perdre patrimoni, es a dir, són euros que perdem i per tant, sí que
ens costa més d’un euro als lleidatans.
En segon lloc, per
crear el Centre de Convencions i Negocis (d’on neix la Llotja), l’Ajuntament de
Lleida va posar 9.600.000 € (BOP, 29 novembre de 2002).
En tercer lloc, a
finals de 2010 la premsa va dir que la Llotja havia tingut un sobrecost de
5.000.000 €, que no sabem qui va pagar, però a més, l’Ajuntament va tenir de
pagar 10.700.000 € a Hisenda en concepte de plusvàlues.
En quart lloc, es
va publicar que en el primer any de funcionament, la Llotja va perdre 2.160.000
€. I no saben qui ho va pagar, però segurament l’Ajuntament.
De moment ens
suma 27.460.000 €, apart el terreny municipal alienat on havien d’anar les dues torres virtuals, ja que ni hi són,
ni s'espera veure-les.
Arribats en aquest punt, molt
ens temen, que l’alcalde Ros ens ha estat enganyant vilment.
Entenem per tant,
que es molt necessari, que un jutge investigui, que va passar amb els 49,5
milions d’euros (serien uns 8.236 milions de les antigues pessetes).
L’alcalde Ros va
dir públicament, que l’empresa CERBAT SL, els havia pagat a l’Ajuntament.
Realment, no sabem a hores d’ara, si CERBAT va pagar o si tant sols tot va
estar un simulacre, i si per tant, el deutor de si mateix és encara Caixa
Catalunya (ara FROB). Per tant, sembla que la constructora CERBAT (abans Batlle
Cervera), només va estar en aquest assumpte, una empresa pantalla o instrumental,
la qual curiosament i segons les nostres informacions, fa un temps que va ser
dissolta.
Per tant i com
sigui, que les explicacions de l’alcalde no ens mereixen massa crèdit, tenim
seriosos dubtes: no sabem com hem dit, si els 49,5 milions van ser reemborsats
per l’Ajuntament, o si és que la Llotja encara no està pagada.
Tampoc entenem,
el perquè, segons tenim entès, es traspassa cada any uns 300.000 €, des de
l’Ajuntament a la fundació la Llotja. Serà que l’estem pagant a terminis?
Pensem que
aquestes coses, també mereixen ser investigades pels companys de la CUP, que al
estar constituïts com acusació particular, podrien demanar una auditoria
externa, de tot el moviment econòmic que hi ha en torn de la Llotja, des de la
Fundació, passant per la pròpia Llotja i arribant a la Fundació Paisatge Urbà,
doncs els comptes resten dins la major opacitat. I quan els comptes de diners
públics s’amaguen a ulls dels ciutadans, sempre sol a ser com a mínim,
sospitós.
De totes maneres,
creiem que ni el tema de la Llotja ni cap altre que pugui explotar en
referència a l’Ajuntament de Lleida, pot perjudicar la imatge electoral de Ros,
senzillament perquè nosaltres pensem que no serà candidat, és més, creiem que ell
mateix no ho vol ser.
Desprès de tot el
que ha passat, Ros té moltes desafeccions dintre el seu partit i encara més
problemes d’afinitat i afecte personal, entre els seus companys de Consistori.
Complica encara
més les coses pel PSC, la possibilitat de que altres possibles candidats que sonen
com alcaldables dins la seva formació, poguessin acabar sent requerits per alguna
toga abans de les eleccions.
Però el fet de
que Ros s’ho repensi i pugui ser una altra vegada alcaldable, o ho sigui algú
del seu entorn no ens preocupa, el que realment ens importa, és que es faci una
investigació objectiva sobre el fosc finançament de la Llotja, es a dir, si ha
estat pagada per Caixa Catalunya, ara FROB, o si és que encara la devem.
Esta clar que la
qüestió més punyent, seria saber si tota aquesta obra, va estar dissenyada amb
l’intenció de carregar-la “al forat
negre” de Caixa Catalunya, preveient que aquest forat l’acabaríem pagant algun
dia entre tots, via Estat.
S’hauria d’esbrinar
també, el perquè de les anuals transferències municipals de 300.000 €. I fer una
auditoria independent sobre la pròpia Llotja (incloent la venda d’entrades), la
Fundació la Llotja i la Fundació Paisatge Urbà.
Els lleidatans i perquè s’ha de complir la llei, estem obligats a pagar uns impostos municipals desorbitats i unes multes de parquímetre escandaloses, però els que van inventar la Llotja, que precisament són els qui ens imposen aquests impostos i multes tant abusives, també estaven obligats a complir la llei. I ens preguntem: aquests en l’assumpte de la Llotja van complir la llei?
Els lleidatans i perquè s’ha de complir la llei, estem obligats a pagar uns impostos municipals desorbitats i unes multes de parquímetre escandaloses, però els que van inventar la Llotja, que precisament són els qui ens imposen aquests impostos i multes tant abusives, també estaven obligats a complir la llei. I ens preguntem: aquests en l’assumpte de la Llotja van complir la llei?
Anteriors articles
relacionats
Etiquetas: lallotjadeenganñifa
viernes, 6 de diciembre de 2013
El llapis impertinent
jueves, 5 de diciembre de 2013
La Tira
“L’enxufament”
és corrupció?
Els
funcionaris de l’Ajuntament de Madrid, es rebel·len contra l’entrada de personal
“enxufat”, concretament denuncien que es col·loquen a eventuals i per tant,
sense la preparació adequada, en llocs de treball destinats a funcionaris de
carrera, “sense altra qualificació que la
de ser militants d’algun dels partits polítics representats en la Corporació
Municipal, en gran part del PP”.
Fa unes setmanes van constituir una Associació de Funcionaris de Carrera de
Madrid (FCAM), per dir prou, a
l’entrada “d’enxufats”. Una entitat que ells defineixen com oberta a tots els
funcionaris de totes les categories i nivells professionals, que van entrar a
treballar a l’Ajuntament, a traves de una oposició o concurs-oposició,
convocada per la Corporació Municipal.
Declarant-se, absolutament independents de qualsevol partit polític u
organització sindical i no estar adscrits a cap corrent ideològica o religiosa.
La FECAM considera que els funcionaris municipals de carrera, han estat
privats de la possibilitat de pujar en la seva carrera administrativa, en
benefici de persones, que sent alienes a l’Ajuntament de Madrid, fan valdre com
a principal mèrit, la proximitat o el favor del responsable polític de torn. A
més, l’Associació denuncia que s’estan entregant serveis públics a empreses
privades de diferent naturalesa al servei. Tot i afegint, que les persones
“enxufades” tant es col·loquen en llocs administratius, directius com en la
Policia Local.
Aquest sistema de col·locació abusiva municipal, no és pas exclusiu de
l’Ajuntament de Madrid, ja que els treballadors de l’Ajuntament de Lleida,
saben molt bé que aquí passa el mateix. Pensem que en aquest moment i si no
estem mal informats, a l’Ajuntament de Lleida, hi ha una plantilla de 1.762
persones treballant, quan en havia 900 mentre vam tenir l’anterior Alcalde. Tant
s’ha incrementat la feina?
El resultat de tot aquest abús que paguem entre tots els lleidatans, no
sembla ser altre, que obtenir un clientelisme polític. Semblen estar fent
favors laborals (que paguem entre tots) a segons qui, per aconseguir vots electorals
que els permeti a ells, continuar en el poder.
Aquest esquema de funcionament pervers, que fins i tot sembla tenir tota la
pinta de ser corrupte, hauria de ser denunciat també pels funcionaris de
carrera de l’Ajuntament de Lleida, doncs ells són els primers afectats per
l’assumpte, encara que també ho som els veïns de la ciutat.
Etiquetas: lenxufamescorrup
miércoles, 4 de diciembre de 2013
Diario de a bordo
Un dedazo “anecdótico”
Parece
que todo sea legal hasta que se demuestre lo contrario, pero qué quieren que
les diga, a mi no me parece normal, que alguien ostente varios cargos a un
mismo tiempo, hablo aquí de Oriol Junqueras (ERC), alcalde de Sant Vicenç dels
Horts, diputado en el Parlament y profesor en la universidad. Un militante de
su partido me ha lanzado un reto; “Pregúntale si cobra de los tres cargos”, no
sé cómo hacerlo, puesto que no conozco de nada al diputado, que desde Bruselas
amenazó con paralizar la economía de Cataluña para así perjudicar, la economía
de España. Que es tanto como decir, no me importa quedarme tuerto si mi vecino, con
el que me llevo mal, se queda bizco.
Por
lo que sé, legalmente no se puede percibir más de un sueldo oficial. Si bien es
cierto que en legislaturas anteriores, hubo algún diputado –o más de uno- que haciéndose el despistado
percibía sueldo de concejal y diputado a un mismo tiempo. Por cierto, hubo una
diputada de Lleida en el mismo supuesto, que sin hacer ruido, dimitió cuando
tuvo conocimiento de haber sido denunciada. Pero nada dijo haber devuelto el
dinero percibido ilegalmente ¡Vaya!
Ahora
resulta, sorpresas te da la vida, que el hermano de Oriol Junqueras, Roger
Junqueras, trabaja en Ferrovial, ya saben, la empresa que casualmente pillaron
en el escándalo del Palau de la Musica. Una empresa que según el juez y la
Fiscalía, pagó a Convergencia Democrática de Catalunya, el 4% de las
adjudicaciones en obras públicas que le daba el Gobierno de Jordi Pujol.
Lo
llamativo es que acaban de ascenderlo a “mando intermedio”, pero hay más: es
miembro de la comisión de gestión de Asociación Española de Parques y Jardines.
Es directivo de varias empresas filiales de Ferrovial, Cespa Jardinería, Cespa
Compañía Española de Servicios Públicos y Auxiliares, Ferroser Servicios
Auxiliares, Ferroser Infraestructuras y Grupisa.
Estas
empresas mantienen contratos millonarios con la Generalitat, con el Hospital
Clínico, Hospital Sant Pau, Hospital del Mar y una quincena de Ayuntamientos en
los que por supuesto, está incluido el de Sant Vicenç dels Horts, del cual es
alcalde su hermano, lo cual no deja de ser una circunstancia totalmente casual.
Contrastada
la información con Ferrovial, se han limitado a explicar que: “El hecho de
que Roger, sea hermano del político catalán es anecdótico. No existen otras
razones que la meritocracia”.
¡Vale,
hombre. Lo equivocado que estaba yo, pensado que todo era fruto de la
dedocracia!
Alega
el portavoz de Ferrovial, que Roger llevaba ya unos años trabajando en la
empresa. Muy bien, pero es que le dan los cargos ahora, que es cuando su hermano
está en la cresta de la ola ¿Lo pillan, no?
Dicen que es un hecho anecdótico. Bien,
supongamos que esperan que lo creamos, pero también puede ocurrir, que no nos
traguemos esta monserga.
Mijail
Etiquetas: undedazanectdoc
Suscribirse a Entradas [Atom]