jueves, 31 de marzo de 2016

Des de la meva finestra


Cotxes oficials, despeses generals

No cal tenir grans estudis, ni ser un gran economista, per a calcular pel damunt quant ens costen als contribuents les despeses públiques, es a dir les que paguem entre tots.

Hem trobat unes informacions que ens poden ajudar a calcular quant ens costen al cap de l’any, els “automòbils oficials”.
El “Parque Movil” de l’Estat esta format per 1.000 automòbils, mentre que entre els 17 governs autonòmics sumen uns 1.220 cotxes oficials, destinats als alts càrrecs.

Podem calcular el que ens costa el manteniment dels 1.220 cotxes “oficials autonòmics”, que no són precisament “utilitaris”, sinó que són de alta gama, no podrem saber quan van costar, però el que podem intentar calcular, és quant ens costa als contribuents el manteniment anual de tota aquesta “flota oficial”, en ben entès de que cada vehicle porta el seu conductor, el seu consum de gasolina, assegurances, revisions i en alguns casos, lloguer de plaça de garatge.

Pel que fa a les revisions i sense entrar en algunes possibles reparacions, tindrem en compte només la despesa de ITV. La tarifa d’una revisió per part de la Inspecció Técnica de Vehicles (ITV), varia segons la Comunitat Autònoma: segons FACUA, el preu de les inspeccions de turismes, oscil·la des dels 23,48 euros que costa a Extremadura, fins als 55,80 que costa a la Comunitat Valenciana. A què venen aquestes diferencies, és que uns revisen millor que altres, o simplement cobrent més?

Al ser vehicles de alta gama podríem estar en uns 45 euros per vehicle de mitjana.
Per tant això representa:
1.220 x 45 = 54.900 euros/any.

La despesa pels conductors ja és més elevada, doncs pel que sabem aquests llocs de treball estan ben pagats i poden oscil·lar entre els 25.000 i els 45.000 euros anuals.
Per arrodoniu, posarem una mitjana de 30.000 euros anuals.
1.220 x 30.000 = 36.600.000 euros/any, foren les nòmines dels conductors.
Però, 1.220 x 10.000 = 12.200.000 euros/any en despesa de seguretat social. Sumades ambdós xifres donen un total de 48.800.000 euros/any, com a salari dels conductors.

Hem de pensar, en que són vehicles de gama alta, la qual cosa fa, que les assegurances tinguin un cost més elevat que les d’un utilitari. Posant només un preu mitja d’assegurança d’uns 1.000 euros/any.
Per tant, 1.220 x 1.000 = 1.220.000 euros/any.

I cada vehicle té un consum diari de gasolina i suposem que com són alts càrrecs, faran servir el cotxe oficial  per pràcticament tots els desplaçaments. Tots els dies fan el recorregut fins al domicili de l’alt càrrec, sovint van als actes oficials i en ocasions es desplacen a altres ciutats per assistir a reunions, entre una cosa i altra contem que cada vehicle fa cada dia uns 50 km.
Per tant, 1.220 x 50 = 61.000 km diaris que fan els vehicles.
Són vehicles de gran cilindrada i per tant de consum elevat: un Audi A8 (que són molts) té un consum de 15 litres als 100 km. Contarem un cost de 1 euro/litre.
Per tant, 61.000 x 365 dies = 22.265 Km/any
22.265.000 x 15 : 100 = 3.339.750 euros/any

En resum: 
Conductors:...... 48.800.000
Gasolina:............ 3.339.750
Assegurances:....1.220.000
Revisions:............... 54.900
En total ............53.414.650 euros

Sumant tot, el manteniment dels “cotxes oficials autonòmics” ens donaria els 53.414.650 euros per alts càrrecs. Aquesta xifra l’hauríem de multiplicar aproximadament per 2, si volem saber la despesa total, es a dir l’autonòmica més l’Estatal. 

Una altra qüestió a banda del manteniment dels vehicles, fora el preguntar-se pels sous d’aquests 1.220 alts càrrecs. I és que aquí no pot escapar-se la pregunta del perquè hem de tenir 1.220 alts càrrecs, es a dir 24 alts càrrecs per cada província, i perquè no es poden reduir a 125 en total? Resolen els problemes dels ciutadans, aquests 1.220 alts càrrecs?

Etiquetas:


miércoles, 30 de marzo de 2016

El llapis impertinent

Pedro Sánchez entestat en aconseguir un pacte d’investidura, diu que amb un acord Ciutadans-Podemos 


Etiquetas:


martes, 29 de marzo de 2016

Àudio visuals i divulgatius


¿Cuántos aviones están volando en este momento?

Al acabar el día más de 100.000 vuelos se habrán completado con apenas incidentes. Con unos 20 accidentes graves al año (de los de víctimas mortales, aviones grandes y telediario) es muy complicado acabar siendo protagonista de uno de ellos. Pura estadística.
En total, más de 35 millones de vuelos comerciales al año.

Mientras estás leyendo estas líneas hay unas 10.000 aeronaves volando por todo el espacio aéreo mundial, puedes contarlos en tiempo real en: 


Radar de aviones en vuelo

Etiquetas:


jueves, 24 de marzo de 2016

El Confidente


El debate del temor en Europa

Los atentados terroristas de Bruselas, no son sino la continuación de los de Paris (en enero y noviembre de 2015), o de los de marzo de 2004 en Madrid. Son distintos capítulos de un mismo relato, escrito con sangre de europeos, que no cometieron mayor delito que el de hallarse ese día, a esa hora y en ese lugar. Los terroristas planearon y ejecutaron la violencia a ciegas, sobre europeos a los que ni siquiera conocían. Esa es precisamente el arma del terrorismo islámico, difundir el temor en Europa de que su violencia nos puede alcanzar a cualquiera.

El debate hace tiempo que está encendido entre los europeos y los recientes atentados de Bruselas no hacen más que avivarlo. Considerar que Bélgica es policialmente hablando, un país mal equipado para combatir al terrorismo, tanto por falta de recursos como experiencia y falta de entendimiento entre las policías de las administraciones valonas y flamencas, no justifica nada. Aunque también podría minusvalorarse a la policía española, por no enterarse de la preparación de los atentados del 11-M.

Alguien ha recordado con cierta acidez, cuando Bélgica se negaba a extraditar etarras a España.
En definitiva, siempre habíamos oído hablar de la tranquila Bélgica, pero ya no.

Crece el temor entre los europeos ante tanta barbarie que contemplan individualmente con un gran sentimiento, mezcla de incomprensión, rechazo e impotencia. Ante ello se suscitan dos tipos de planteamientos: el primero es partidario de apoyarse en la pregunta pública, que hace el ministro francés Valls, sobre hasta cuándo soportaremos los europeos estos ataques sin responder a los mismos con la misma contundencia.
El segundo planteamiento no va en esa dirección y quizás sea más político; parte de la premisa según la cual, el Estado Islámico es consciente de que las democracias europeas no dejarán de serlo por sus atentados y su objetivo no sería otro que intentar provocar una reacción desmesurada que acabe por enfrentarles entre ellos y debilitarles. Vendría a ser como un debilitador de la unión europea. Mientras dicen, habrán más atentados, pero al terrorismo se le derrota con inteligencia y trabajo policial.

En todo caso lo esencial, es analizar los problemas desde un punto de vista lo más objetivo posible; el Estado Islámico no es una amenaza para Europa, aunque los europeos podamos sentirnos amenazados. El Estado Islámico tiene su centro en Siria, pero está perdiendo la guerra tanto en Siria como en Irak, cuando sus fuerzas armadas no son capaces siquiera de triunfar en una guerra contra los milicianos de dos estados fallidos.
Los atentados terroristas no son en absoluto una muestra de fortaleza, sino un signo de debilidad; cuando se recurre a este tipo de ataques indiscriminados, significa que no se tiene capacidad armada para otro tipo de acciones. Se agazapan detrás del factor sorpresa, porque saben que actuando de frente, serían eliminados al momento y no tendrían ocasión de atentar.

Las dos soluciones al problema tienen sus motivos y sus porqués; las dos son respetables y legítimas dentro de la condición humana.
El primer ministro italiano, Matteo Renzi, acaba de abrir ahora otra vía: crear una Agencia de Inteligencia Europea común. Una propuesta que ha sufrido de momento el rechazo de algunos países que se sienten celosos de su soberanía, cuando no fueron tan mirados para aceptar una unión monetaria, quien sabe si la acumulación de atentados no les hará cambiar de opinión, claro que ello supone, el tener que asistir a unos cuantos entierros más.

Etiquetas:


miércoles, 23 de marzo de 2016

La Tira



El molt contradictori Àngel Ros

Ja coneixem el tarannà del nostre alcalde i sabem de les seves grans contradiccions, que l’han portat de tenir 14 regidors a l’Ajuntament, a tenir-ne només 8. 

L’ultima ocurrència de Ros ha estat, que plantarà “boscos urbans” a la ciutat. Ell es mostra com un gran ecologista, potser per a intentar apartar de ell, la imatge que té “d’home de negocis”. 
Està bé que planti arbres a la ciutat, és clar que primer hauria de reposar tots els que es van morir i resten tallats a ran de terra. Si a més planta arbrat en patis municipals que estan buits millor que millor.

La última gran contradicció de Ros la vam veure el dilluns, quan ens van avisar de que estaven tallant tots els xops que hi havia al costat de la tanca perimetral del col·legi Frederic Godas (carrer Salvador Espriu). Quan vam arribar allí els acabaven de tallar i el “arbricidi” estava al terra.

Què dirà ara Ros per justificar tallar els arbres que no feien nosa a ningú? Dirà potser com en anteriors ocasions, que ha tallat arbres per interessos econòmics, “que estaven malalts”. Que potser el seu pol·len perjudicava a les persones al·lèrgiques. O potser dirà, seguin el conte de la caputxeta, que els troncs dels arbres podien servir d’amagatall al suposat llop afamat i maligne? 

Doncs mireu, els arbres no estaven malalts perquè cada any brotaven, feien les seves fulles i es mantenien verds tot l’estiu.
Si digués que el seu pol·len perjudicava, li haurem de recordar que al altre costat del col·legi hi ha un bosc urbà de plataners, els quals generen un pol·len tant potent que també perjudica als al·lèrgics.

Per cert, quan al mes de gener, fa públic el seu projecte de “boscos urbans”, va parlar també del jardí botànic lleidatà anomenat Arborètum. Hem de recordar, que quan va remodelar els Camps Elisis, va eliminar la tanca exterior del recinte, amb l’argument de que “avui dia les tanques ja no es porten”, però més tard munta l’Arborètum tot i posant-li una tanca. En que quedem?

Perquè és tant contradictori el nostre alcalde?
Perquè si ens ven la imatge del gran ecologista decidit a plantar 9.000 arbres nous a la ciutat i tot seguit, decideix tallar els xops de la tanca del col·legi?

I ja que estem en la tanca del col·legi Frederic Godas, com és que el carrer on està la tanca, el carrer Salvador Espriu, des de fa anys, sense donar-nos cap raó de pes ni una, el va fer tancar per els dos entrades del carrer, amb unes blocs de formigó, per tal de que els veïns del barri no hi puguem aparcar lliurement? Es a dir, tenim un carrer amb aparcament als dos costats, però els veïns del barri no hi poden aparcar?

No serà per afavorir al pàrking de Blas Infante? No serà cosa dels negocis. Ja sabeu, els negocis, l’home de negocis?

Etiquetas:


martes, 22 de marzo de 2016

Diario de a bordo

Los injustos créditos fiscales

Alguien dijo aquello de “Hacienda somos todos” y muchos creímos en el trasfondo de igualdad y equidad que transmitía el mensaje, pero lo cierto es que Hacienda a unos nos pide más que a otros, amparándose por supuesto en la legalidad vigente.

Que el tipo impositivo para el Impuesto de Sociedades, esté en el 25% no significa en absoluto, que todas estas empresas pasen por caja, depositando el correspondiente 25% sobre sus beneficios. Ya sabemos que legalmente aparecen una serie de escapatorias que permiten rebajar o deducir este porcentaje. Lo denunció incluso públicamente un empresario importante: Juan Roig, el presidente de Mercadona, en la presentación de la cuenta de resultados, cuando aprovechó para recalcar que los impuestos tienen que pagarlos todos los españoles: “Y el que más tiene, más tiene que pagar, incluido el Ibex 35”. ¿Y qué es lo que realmente está señalando? Pues que por la puerta de atrás y de tapadillo, han convertido a España en un seudo paraíso fiscal para todos aquellos grandes grupos empresariales, que se dedican a  generar sus beneficios aprovechando mecanismos no competitivos.
¿Cómo se ha llegado a tal situación? Pues muy simple, las altas esferas políticas, han premiado con ciertas normativas legales –no sabemos si de una forma consciente o involuntaria-, en forma de deducciones sin sentido, ajustes de consolidación y créditos fiscales. En resumen, artificios y mandangas para reducir considerablemente los impuestos que deben pagar anualmente.   

Lo hemos visto durante estos últimos años: ciertas empresas eluden parcialmente y por supuesto legalmente, el impuesto de sociedades, mientras los ciudadanos mantienen a todo el Estado con sus impuestos, cuando a la vez la banca ha socializado sus pérdidas.
¿Y por qué no se han socializado las pérdidas de los pequeños empresarios, o de los ciudadanos de a pié?

Pero vayamos al Ibex 35 que cita Juan Roig: Me parece una aberración, que legalmente se permita al Ibex 35, rebajar o pagar muy pocos impuestos mediante un invento denominado créditos fiscales, que iniciándose en la banca ha acabado extendiéndose a otros sectores.
Los créditos fiscales son una figura tributaria que supone la desgravación de impuestos para empresas que no han presentado beneficios. Esto se produce cuando la Inspección Tributaria sólo puede comprobar la legalidad de las pérdidas en los últimos 10 ejercicios, mientras que las empresas pueden compensar las pérdidas de los últimos 18 años. ¿No se parece todo esto a un paraíso fiscal?

En cualquier caso, los injustos créditos fiscales, suponen unas grandes cifras que se detraen en tributos al Estado, lo cual implica mantener recortes para poder hacer frente, tanto al déficit público como al pago de la inmensa deuda española. Pero me da que hay algo más: cuando los ciudadanos de a pié, vemos estas cosas, estamos siendo implícitamente invitados, a no ser fiscalmente correctos. No sé si me explico?

Mijail

Etiquetas:


lunes, 21 de marzo de 2016

La Tira


Ros demana ara, més instituts

El probable tancament de línies educatives de P3 en certs col·legis de la ciutat, posa de manifest d’una forma objectiva, que la natalitat s’ha estat reduint en el nostre país.
Davant aquest fet, l’alcalde Ros ha demanat reduir ràtios a les aules per evitar el tancament de línies escolars. Però és que el tancament d’aules per baix nombre d’alumnes, només posa de manifest que al país no s’han fet politiques d’ajut a les famílies amb fills. No hi ha hagut politiques de família, només hi ha hagut politiques de negocis. Per tant si hi ha menys alumnes, està clar que sobraran línies escolars i que “no fan falta més instituts de secundaria a Lleida, tenim places lliures i a més hem d’ocupar el Joan Oró”. Aquesta va estar l’explicació que se’ls hi va donar per part de la Generalitat del tripartit, als veïns de Cappont que demanaven un institut per ser l’única barriada de Lleida que no en tenia.

L’alcalde de Lleida, Àngel Ros, estava al capdavant de la manifestació en contra de construir un nou institut de secundaria, quan ja tenia al barri un gran terreny lliure per a construir-lo. En aquells anys no hi havia crisi, sinó molts diners. Malgrat tot, PSC-ERC-ICV no van voler construir aquest institut.
Ara ERC continua estan al Govern de la Generalitat i no ha canviat de parer. En canvi l’alcalde Ros del PSC, partit que no hi és al Govern de la Generalitat, ara reclama que es faci no només aquest institut, sinó també altres.

Tot plegat no sembla més que un monument al cinisme per part del nostre alcalde Ros, que durant anys va bloquejar construir el institut de Cappont, impedint via requalificació del terreny, que tal cosa fos possible.

Ara que no hi ha diners a la Generalitat, sinó que tot són deutes (i no pas petits), ara que el seu partit ja no hi és al Govern, és quan Àngel Ros demana que es faci el institut.
Realment Ros no sembla de fiar, ja que si un governant ens enganya en una cosa, ens pot enganyar en cent.
Els últims resultats electorals de l’Ajuntament de Lleida, demostren que per fi, els veïns de Lleida comencen a conèixer a Ros. En les eleccions de maig de 2015, el recolzament electoral de Ros va passar d’ocupar el 51% dels regidors a l’Ajuntament, a ocupar el 29%. Ara només té 8 regidors, una davallada tant gran, que en qualsevol país europeu hauria fet que el cap de llista, es a dir Ros, hagués plegat al dia següent, però ell no. Deu de cobrar molts diners des del càrrec?

Del que no sembla haver cap dubte, és de que ni els governs del PSOE-PSC, CiU, ERC i PP, han fet politiques de família tendents a augmentar la demografia.
Ara Ros demana més instituts a Lleida, quan no els volia mentre el seu partit governava la Generalitat. Per tant no semblen quedar gaires dubtes, de que el cinisme més recalcitrant, ve a ser l’eina més preuada per part d’alguns governants.  

Etiquetas:


domingo, 20 de marzo de 2016

La Bona Cuina

La Bona Cuina

La Bona Cuina, es un espai de receptes gastronòmiques, que amablement ens cedeix l’Associació de Veïns de la Bordeta.

Es tracta de receptes de cuina que han estat experimentades en un Curs de Cuina, que ve organitzant des de fa quinze anys l’AVV Bordeta i que imparteix sense afany de lucre, la Presidenta de l’entitat, Mª Carmen Guerrero. 


Bacalao a la miel


Ingredientes:
  8 Lomos de bacalao desalado
50 Grs. de harina
  1 Vasito de miel
  1 Cucharada de vinagre

Preparación:
No sazones el bacalao antes de freírlo, ya que la sal aumenta de grado al freírse.

Enharina ligeramente el bacalao, fríelo en una sartén con abundante aceite caliente hasta que se dore por todos los lados y resérvalo.

Retira el aceite de la sartén, vierte el vinagre y la miel, añade 1 vasito de agua y cuece 1 minuto.

Vierte la salsa sobre el bacalao y sírvelo bien caliente. 

Etiquetas:


sábado, 19 de marzo de 2016

El llapis impertinent

La premsa augmenta les pressions sobre Rajoy, perquè la senadora Rita Barberá acabi dimitint


Etiquetas:


viernes, 18 de marzo de 2016

Diario de a bordo


“¡Anda, la cartera!” 

En 1962, la familia leridana Panificadora Costafreda y la familia Rivera fundaron Panrico, más conocida después por Panrico-Donuts. Con los donuts como producto estrella, Panrico comenzó a vender bollería a gran escala; fue famoso en su tiempo su eslogan publicitario: “¡Anda, la cartera! ¡Anda, los donuts!”. Después amplió su oferta con Bollycao a la cual fue añadiendo más productos, siempre referidos a venta de pan envasado o bollería.

El negocio se empezó a torcer y en 2005 después de muchas dificultades en forma de deudas y amenazas de cerrar las fábricas de España y Portugal, la familia Costafreda vendió sus acciones a la empresa Apax Partners que actuaba como Oaktree.
En junio de 2015, se firma un acuerdo de venta con la mexicana Bimbo, quien adquiría todas las acciones y con ello las marcas Donuts, Bollycao, Silueta, Bimbo, Martínez y Ortiz.

En todo este período de dificultades, los conflictos laborales han sido numerosos, el último de los cuales ha llegado al Tribunal Supremo, ya que Panrico ha recurrido a este tribunal, una sentencia que le condena a seguir pagando “mordidas” al sindicato CCOO, concretamente Panrico ha sido condenado a pagar 103.807 € por haber incurrido en: “daños patrimoniales y morales por lesión del derecho fundamental de libertad sindical”, de los cuales 98.485 € corresponderían a la Federación Agroalimentaria de CCOO y 5.315 € a un liberado sindical.
El responsable de CCOO, niega haber percibido ninguna “mordida” y considera los pagos como un derecho reconocido, pero parece probado que CCOO recibió pagos (también UGT) desde 2007; precisamente lo que denunció ante la justicia, es que la empresa cortara los pagos comprometidos a sus secciones sindicales, por asesoramiento y negociación colectiva. De hecho la Audiencia Nacional considera probado, que percibieron pagos de la empresa entre los 12.000 y 30.000 € anuales.
Según considera Panrico, el sindicato no cumplió el compromiso de mantener la paz social, antes bien, mantuvo “una constante oposición y actitud de enfrentamiento frente a decisiones adoptadas por la compañía”.

Pero el último apunte judicial referido a la sentencia de la AN, firmada por el magistrado de la Sala de lo Social, Ricardo Bodas Martín, antes de acceder a la plaza de juez, destacó por su labor como abogado laboralista de CCOO durante quince años. “¡Anda, la cartera!

No comparto la sentencia que obliga a mantener el pago de mordidas, pero al margen del sentido de la misma, me pregunto si este juez al conocer el expediente, no debía de haberse inhibido legalmente al tener vínculos históricos con la parte denunciante. Y si esto es así, por qué no se le lee la cartilla al juez?

Mijail

Etiquetas:


miércoles, 16 de marzo de 2016

Àudio visuals i divulgatius


¿Qué les pasa a los gatos cuando ven un pepino? 

¿Enemistad entre gatos y pepinos?

Etiquetas:


martes, 15 de marzo de 2016

La Tira


Uns semàfors multadors i il·legals  

Des del grup municipal de CiU, han proposat instal·lar comptadors de temps als radars dels semàfors que l’alcalde va muntar en certs punts estratègics de la ciutat. El que reclamen és que hagi unes pantalles que mostrin als conductors, el compte enrere dels segons que falten per canviar al disc roig.
L’alcalde es nega a instal·lar els comptadors de temps però no sap explicar el perquè, o quin inconvenient hi veu.

Resulta un mica estrany, que el mateix model de radar semafòric estigui instal·lat a Girona, on es van posar al 2.014, 3.250 multes, mentre el mateix sistema a Tarragona va sumar 450 sancions.
Però Lleida “is different” i aquí se’n van posar 9.000.

Amb aquestes dades, ja es dona peu a pensar si més no, que els molts comentaris que es senten per la ciutat, en el sentit de que els semàfors estan regulats perquè ja multin quan el disc està de color àmbar, poden ser certs.

A finals de novembre de 2.015, va sortir una sentència del Tribunal Suprem, contraria a l’Ajuntament de San Sebastián, on es diu que els radars de semàfor són il·legals perquè no estan homologats (en diuen “foto en rojo”).
I els grups de l’oposició a l’Ajuntament de Lleida, no ho saben això? Carai.

Ros sempre ha fet constar que no els va posar amb afany recaptatori, però a veure: han sumat 1.203.350 euros al 2.014 i 845.000 euros al 2.015. Compte i això només amb tres semàfors multadors, perquè a San Sebastián aquests mateixos semàfors, només han recaptat una mica més de 600.000 euros, en tres anys.

En tot cas, les xifres venen a ser un seriós indici, de que l’efecte dissuasori que sempre ha dit Ros tenen els radars, queda totalment posat en dubte. Però el campió en recaptació, Ros, que ens deu de prendre als lleidatans per uns beneits, continua insistint en que no hi ha cap afany recaptatori.
És més, ara exposa que “l’objectiu de tot és la seguretat del trànsit”, una intenció que no ha quedat demostrada perquè hi continuen havent atropellaments a vianants. Es més, si l’objectiu fos la seguretat, estem segurs de que veuríem sovint pels carrers de Lleida vigilant als dos-cents i escaig, agents de la Guardia Urbana, mentre que ara resulten molt cars de veure, si no és que van en missió de multar a un cotxe mal aparcat. I com ho poden saber des de la caserna de la GU, quan hi ha un cotxe mal aparcat en determinat carrer? Quin misteri deu d’haver? Què els avisa algú, potser?

En tot cas, el que si ha quedat demostrat amb els fets que és el que compte, i no les paraules vanes, que el primer objectiu dels radars semafòrics a  Lleida és recaptar, recaptar i recaptar.

Etiquetas:


lunes, 14 de marzo de 2016

La Bona Cuina

La Bona Cuina
  
La Bona Cuina, es un espai de receptes gastronòmiques, que amablement ens cedeix l’Associació de Veïns de la Bordeta.
Es tracta de receptes de cuina que han estat experimentades en un Curs de Cuina, que ve organitzant des de fa quinze anys l’AVV Bordeta i que imparteix sense afany de lucre, la Presidenta de l’entitat, Mª Carmen Guerrero. 
  
  
Delicias de Salmón


Ingredientes:
6 filetes de salmón fresco
6 filetes de lenguado
6 lonchas de jamón serrano (o jamón de york)
zumo de limón
1 copita de vino blanco
1 vaso de nata líquida
50 grs. de mantequilla
unas hebras de azafrán
pimienta negra
sal

Preparación:
Pondremos una tira de salmón, encima de un filete de lenguado y se cubre con una loncha de jamón, y se enrolla, salpimentaremos y colocaremos en una fuente para horno que previamente habremos untado de mantequilla, sujetaremos los rollitos con un par de palillos.
Tiraremos por encima el zumo del limón y el vino, se hornea unos 10 minutos y se reservan.
Prepararemos la salsa de la siguiente manera, pondremos el jugo que deja en la bandeja del horno,  en un cazo y se mezcla junto con la nata y el azafrán, se sal pimienta y se deja reducir unos 3 minutos.
Cubriremos los rollitos con esta salsa.

Etiquetas:


sábado, 12 de marzo de 2016

El llapis impertinent

Pedro Sánchez fracasó otra vez; ahora con la investidura fallida


Etiquetas:


viernes, 11 de marzo de 2016

Àudio visuals i divulgatius


Un vuelo virtual sobre Estados Unidos



Etiquetas:


jueves, 10 de marzo de 2016

La Tira


El gran negoci de l’aigua a Lleida

El servei d’aigua potable a Lleida, ja fa anys que va deixar de ser un servei municipal, l’Ajuntament el va passar a una empresa en forma de concessió. Des de aleshores no hem vist més que augments desmesurats. Per exemple, des del any 2005 al 2011, varem tenir un augment del 45,20%, mentre la regidora Mínguez ho defensava aleshores tot i dient que era “un augment moderat”.  Home, potser sí tots els veïns de Lleida tinguéssim el sou que té la regidora, podríem tot i sent mol generosos, assumir el seu argument del augment moderat. Però objectivament parlant, una pujada del 45,20% en 6 anys, no ha estat mai un augment com per a rebre elogis de moderació precisament, sinó totalment al contrari.

Mínguez sembla ser persona molt atrevida o que de vegades diu les coses sense pensar, així que al 2011 va afegir que “un litre d’aigua de l’aixeta es 1000 vegades més barata que una botella d’aigua mineral”. Escolti miri, no es treguin contes del barret, facin el favor de treure’s del cap aquest afany manipulador del que estan imbuïts: una botella d’aigua mineral, és un producte comercial i el servei d’aigua potable a que obliga a donar la llei, és un servei públic i per tant ha de tenir preus públics, no privats o comercials.
El que no va fer Mínguez, en defensar tot aquest negoci de l’aigua potable pública, és demostrar o explicar, com a Lleida el cost de la vida, es a dir el PIB havia pujat un 45,20% en 6 anys. No ho va explicar, ni tampoc l’alcalde Ros, perquè aquesta pujada no es sustentava en absolutament cap argument, que no siguin els interessos empresarials de l’empresa concessionària, als quals sembla que estiguin servin.
           
Ara ens assabentem de que l’equip de govern de l’Ajuntament proposa apujar un altre cop un 17% el rebut de l’aigua. L’alcalde Ros diu que aquesta pujada la l’havia pactat amb l’empresa concessionària, però que necessita que s’aprovi al Ple. I això no tenia d’anar a l’inrevés, es a dir, primer que s’aprovés al Ple i desprès parlar amb l’empresa? Cóm és que Ros fa les coses al reves, o és que al no tenir majoria “de rodillo” dintre el Consistori, va als fets consumats o què?

El que hauria d’explicar Ros en primer lloc, és com explica que en els últims 4 anys el cost de la vida o el PIB, ha pujat a Lleida un 17%.

Però sobretot, Ros s’hauria d’abstenir de plantejar qualsevol pujada de un rebut de l’aigua, que ja ens surt caríssim als lleidatans, i més quan l’aigua, que ens arriba des del Canal de Pinyana, no li costa ni un cèntim a l’Ajuntament, ni per tant tampoc li costa un cèntim a l’empresa concessionària.

Totes aquestes coses, inclòs el contracte de l’aigua amb l’empresa, les haurien d’investigar els grups politics que estan ara a l’oposició de l’Ajuntament, perquè és clar que aquí només hi ha dos postures: o es fa d’oposició, o de composició de govern. En quin grup està cadascun d’ells? 

I Sr. Ros, a on van a parar els diners d’aquest gran negoci?  

Etiquetas:


miércoles, 9 de marzo de 2016

Des de la meva finestra


Junts pels despropòsits  

Ahir va haver una reunió singular a l’aeroport de El Prat, entre el conseller de la Generalitat, Junqueras, amb el ministre d’Economia, De Guindos.
Cal preguntar-se si no hi ha despatxos suficients al Ministeri d’Economia, o al Palau de la Generalitat per mantenir una reunió oficial entre el conseller i el ministre. La absurda justificació que se’ns dóna, és que el ministre passava casualment per allí, provinent de Brussel·les.

Costa d’imaginar una situació més surrealista: el conseller representant del “Espanya ens roba”, l’impulsor de la “desconnexió” amb Espanya, es reuneix amb el ministre espanyol per a demanar-li diners. Res més que 7.520 milions d’euros, a compte del fons de liquiditat autonòmic (FLA) d’aquest any.

La Generalitat de Catalunya no pot acudir als mercats per a finançar-se, ja que les emissions de bons catalanes estan qualificades com “Bons Escombraria”, per tant l’única font de finançament que li queda a la Generalitat, és el Govern espanyol.
El deute de la Generalitat té uns creditors coneguts i que enumerats per import són: l’Estat espanyol, el BBVA i la Caixa.

El ex president Mas va aconseguir augmentar el deute català fins als 60.000 milions d’euros dient que “Espanya ens roba” quan presumptament, qui havia estat robant a Catalunya, era el seu partit i l’anterior president, Pujol i família.

Mentre es donen aquestes lamentables circumstàncies, el Diari Oficial de la Generalitat, publica com hem pagat en l’últim semestre, un total de 1.436.000 euros en concepte de doblatge o subtítols de pel·lícules al català, quan només el 22% dels espectadors enquestats, prefereixen veure pel·lícules en català.

A la vegada ens assabentem de com per enèsima vegada, la Generalitat ha tornat a incomplir el compromís de pagament amb les farmàcies, a les que deu ja 201 milions d’euros segons el Col·legi de Farmacèutics.    

Tot plegat, no és més que un seguit de despropòsits i aquesta podria ser una definició encertada del “Junts pel Sí”: Junts pels despropòsits.  

Etiquetas:


martes, 8 de marzo de 2016

El Confidente


Programa de variedades en el Congreso

Cuando se adivina que las intenciones son oscuras, uno intuye que lo más probable, es que acaben alumbrando unos resultados inciertos, cuando no tenebrosos. Los que venían a traer una nueva política, han acabado demostrando que su discurso estaba hilado de palabras vacuas, que sus soluciones no eran en absoluto recetas nuevas sino puro marketing y esloganismo.
Las pocas soluciones que ahora vislumbran en un acuerdo, negro sobre blanco, ya las conocíamos casi todos; lo único que hace falta, es que los “viejos” partidos, pongan hilo en la aguja y cosan, con los parches que ya sabían, a pesar de los intereses partidistas y a pesar de los partidarios, que esa es otra.

Las recetas ya conocidas, serán útiles si se aplican, pero lo que oímos esta semana en el Congreso, no se puede poner como modelo edificante; no se puede ni el fondo, ni mucho menos en las formas.

Hemos visto a un Patxi López, presidente del Congreso que no sabe imponerse y solo es capaz de hacer cumplir el reglamento con un “sacabao” de Bilbao, mientas pone de manifiesto ante todos, que un simple independentista, le puede acabar la paciencia con su discurso. El primer día de curso y Patxi ya suspende en el primer examen.

Se puede decir acertando, que uno de los responsables de la actual situación es Mariano Rajoy, pero no es el único. Allí estaba Pedro Sánchez, un aprendiz del tardo zapaterismo que no acaba de encontrar cuál puede ser el camino mágico, que le siente en la silla de presidente del gobierno. La sensación que transmite este hombre, es que aguijoneado por su ambición de sillón del poder, le ha dado muchas vueltas al asunto buscando una solución que no aparece. Su modelo presidencial, según apunta, sería una fusión entre felipismo y zapaterismo. Y así lo dijo; está muy orgulloso de Felipe pero también de Zapatero. Por cierto, ¿se puede ser tan ingenuo, como para creer que los españoles no se acuerdan de cómo acabó el país, bajo los gobiernos de Felipe y de Zapatero?
Pero esto le da igual, él sube al estrado con una sonrisa profident y desgrana un cesto de palabras vacuas, de eslóganes vacíos, de intenciones lanzadas a los astros, cuando lo que a los españoles nos interesa, es que se adopten soluciones a los problemas de país. Todo lo demás, con intercambio de máscaras incluido, con los insultos, los besos homosexuales y los comentarios soeces de tasca de barrio chino, pueden incluso ser tenidos como elucubraciones de mal gusto, pero no como soluciones.
Alguno, léase Pablo Iglesias, parece haber confundido el Congreso con un bar de alterne; ha demostrado que es capaz de darse con un compañero; un beso no de hermano, con sabor venezolano, pero nada más; esto no soluciona ningún problema de país.

El afán de protagonismo de Iglesias es insaciable; ya lo vimos con los incidentes protagonizados en el Parlamento Europeo, siguió con la traída del niño al Congreso y ahora con el beso exhibicionista, no de hermano. Está claro que serviría para guionista de programas para televisión sensacionalista, pero es dudoso que sirva para aportar soluciones a los españoles. Por demás, ya dijo acertadamente de él Felipe González, que no sabe “de donde ha sacado tanta rabia”, con la que habla. De lo que no puede ofenderse Felipe, es que le recuerden la sospecha que siempre se cernió sobre él; Anguita ya se preguntaba desde la tribuna, si Felipe era la X de los Gal y aunque legalmente nunca se demostró, la sospecha nunca se ha borrado. Pero Iglesias se dejó algo: durante el gobierno de Felipe, se incubó una cueva de ladrones.

Albert Rivera se presentó a las elecciones como una opción de centro liberal, pero ahora parece haber cambiado al socialismo zapaterista, que no a la social democracia; si el PSOE estuviera en la social democracia haría lo mismo que hacen en otros países europeos. Eso del no y no. Y del “no es no” y de “que parte del no es la que no entiende”. El  siempre no al PP, solo encaja en el zapaterismo más rancio, es decir en el partidismo más anquilosado.
  
No parece extraño, que el PSOE lo mantenga de momento como Secretario General mientras no dispongan de otro, no siendo ahora momento de cambiarlo, en puertas de unas posibles elecciones, pero hay que recordar que el resultado de su gestión es malísimo; pierde las elecciones municipales, unas generales y ahora presenta una investidura fallida. Además, cómo se explicará Sánchez, si después de tantos noes, al final se ve obligado a decirle sí al PP?

Sánchez tiene puede tener tantos problemas con su partido, como los puede tener Rajoy en el suyo. La única diferencia que exhibe Rajoy es su victoria electoral, al margen de esto, ambos son un estorbo para sus formaciones. Y veremos si a Rivera no le ocurrirá lo mismo en la suya; todo depende de que la militancia entienda el golpe de timón personal que ha imprimido a su proyecto pactando con Sánchez. Y no digamos ya, si en unas posibles elecciones pierde votos.

Fue Rivera, quien acertadamente dijo en la tribuna, que lo más responsable era leer el sentido del voto ciudadano del 20-D. Los votantes no confían plenamente en ninguno de los partidos candidatos, por ello les votan a todos parcialmente para que se entiendan y se vigilen en sus políticas. Este es su diagnóstico que parece acertado.

Inicialmente, Rivera y Rajoy entendieron el mensaje pero Sánchez no quiso entenderlo, es más nos dijo desde la tribuna “la izquierda señorías, no suma”, luego hemos de entender que si sumara, habría pactado directamente con Podemos en contra del mandato de su Comité Federal?

Por todo lo cual, parece que podemos esperar cualquier doblez de los personajes que ocupan el Congreso, mientras seguimos esperando solución a los problemas de muchos españoles y casi me atrevería a decir, que cada vez nos importa menos el color político de los solucionadores.

Etiquetas:


lunes, 7 de marzo de 2016

La Tira


L’ús que se’n fa, de la torre de la Seu Vella, explica el que passa en aquest país

 Tenim la impressió, de que El monument més emblemàtic de Lleida, la Seu Vella, ha estat deixat i fins i tot maltractat per l’administració, encara que de cara a l’opinió pública vulguin donar la imatge de que es desviuen pel monument, el cert és que hi ha molts dubtes de que així sigui.

Fa anys hi havia a la teulada de la Suda una antena de radio de la Guardia Urbana. Desprès en va aparèixer una altra, van haver protestes i finalment les van retirar, però ara s’ha descobert que el que van fer, es col·locar la de la Guardia Urbana, a la part més alta del campanar de la Seu Vella. Allí va aparèixer fa anys una llarga antena que des de baix queda dissimulada, però qui hagi pujat per les escales de la torre i en sortir de les mateixes se la trobarà davant.

Mai havíem pogut saber de que era aquella llarga antena. Fins i tot uns socis dels Amics de la Seu, diuen que li van preguntar al president de la entitat ja fa un temps, qui els hi va dir que no en sabia res.
Ara hem vist publicat, que “un armari de material d’antenes de la Guardia Urbana” impedeix que una campana doni la volta i faci el repic. El propi president dels Amics de la Seu explica que proposaran canviar de lloc l’armari. Es a dir, ell sabia que l’antena que hi ha al cap del campanar de la Seu Vella, era de la Guardia Urbana.

Alguns membres de l’entitat, Amics de la Seu Vella, ens asseguren que hi ha un acord del Consorci segons el qual, el monument no pot fer de suport de cap tipus d’instal·lació, ni de suport publicitari de cap mena. Recorden, que aquesta antena ja es va fer retirar junt amb una altra de la Suda i que fins i tot, es va fer retirar una antiga i enorme antena, tipus “torre d’alta tensió” que hi havia en la mateixa zona, usada per una emissora de radio comercial.

Si tot es així, ens preguntem com poden passar aquest tipus de coses i com pot ser que tant el Consorci, com l’Ajuntament, com fins i tot la direcció de la entitat Amics de la Seu Vella, estiguin prenen el pel als lleidatans? Si no es respecten ni els monuments que podem esperar que respectin?

Doncs mireu, aquesta podria ser una trista imatge del que passa en aquest país: les institucions ens prenen el pel a mans plenes, mentre determinats grups politics es queixen de que molts ciutadans voten a opcions radicals. Doncs mirin, les institucions i els grups politics que les suporten en tenen tota la culpa: no és que els votants s’hagin tornat radicals, és que la gent vota a opcions radicals per a fer-los fora a ells.

Etiquetas:


domingo, 6 de marzo de 2016

El llapis impertinent

Pablo Iglesias empeñado en hacer del Congreso un espectáculo de variedades y un Parlamento del beso


Etiquetas:


sábado, 5 de marzo de 2016

La Bona Cuina

La Bona Cuina

La Bona Cuina, es un espai de receptes gastronòmiques, que amablement ens cedeix l’Associació de Veïns de la Bordeta.
Es tracta de receptes de cuina que han estat experimentades en un Curs de Cuina, que ve organitzant des de fa quinze anys l’AVV Bordeta i que imparteix sense afany de lucre, la Presidenta de l’entitat, Mª Carmen Guerrero.  


Delicia de sabors


Ingredients:
1 paquet flam royal gran
1 litre de llet de soja
1 got crema d’orujo
4 ó 5 plàtans
5 ó 6 magdalenes
2 cullerades cacau en pols
25 grs. Coco rallat

Preparació:
Al diluir el preparat del flam amb la llet també hi agregarem el cacau en pols.

En un motlle tindrem preparat per posar-hi el flam. Posarem el caramel líquid i una mica de coco rallat, anirem fent sostres de magdalena tallada, el plàtan, emborratxar amb la crema d’orujo i el coco.

Quan tinguem el flam fet el deixarem refredar i ja es pot servir.

Decorar: deixar-se portar per la imaginació.

Etiquetas:


viernes, 4 de marzo de 2016

Col•laboradors










Epidèmia de grip 

Els símptomes de la grip són prou coneguts: febre de breu duració (tres o quatre dies), acompanyada de secreció nasal abundant, inflamació de coll, mal de cap i dolor muscular i articular.

La grip és una malaltia produïda per un virus conegut com influenza. Un microorganisme que és capaç de canviar cada any, per tant es converteix amb un altre tipus de virus, amb la qual cosa i medicament parlant, ve a ser difícil lluitar contra ell.   

En l’última setmana de febrer, y segons el control que periòdicament fa, la Red Nacional de Vigilancia Epidemiológica del Instituto de Salud Carlos III, la difusió de la grip al nostre país, continua sent epidèmica en el nord i centre de la península, Canàries i Balears. En la resta, la difusió és esporàdica.
En la zona on és ara de difusió epidèmica, el nombre de afectats és molt alt i així o confirmen des dels centre públics de salut.     

El fred ve a ser un factor predominant que afavoreix la propagació del virus de la grip, per tant sortir al carrer ben abrigat és important, però no s’ha d’oblidar que un factor fonamental, és mantenir una bona higiene personal per a prevenir el contagi.

El virus es transmet de persona a persona, principalment a traves de l’aire, en les petites gotes de saliva i secrecions nasals que s’expulsen en tossir, parlar o esternudar (es recomana que l’afectat esternudi en un mocador). Les gotetes poden volar per l’aire durant una estona i ens ho poden contagiar.

Rentar-se les mans amb freqüència, no compartir vasos, coberts, tovalloles que hagin pogut estar amb contacte, persones contagiades de grip.  

Si ja tenim algú afectat amb grip a casa, s’aconsella ser més escrupolós en mantenir tovalloles separades, una major neteja de les superfícies comunes, com poden ser poms de porta, tiradors de calaixos, i ventilar amb més freqüència les habitacions.

Mantenir una bona higiene, una alimentació saludable, no consumir alcohol, sinó veure aigua, i evitar el tabac, són una bona pauta que ajuda a prevenir la grip. 

Etiquetas:


jueves, 3 de marzo de 2016

Des de la meva finestra


“Combatrem el cinisme parlamentari”

Des del primer dia, es va posar de manifest, com l’aliança entre ERC i CDC que havien confluït en Junts pel Sí, era totalment fictícia i no era sinó l’últim recurs d’uns sobiranistes, pressionats per la por a perdre la presidència de la Generalitat.
Van fer una aliança postissa, des de pensaments ben equidistants, units només per l’afany de mantenir-se en el poder, creient que aquesta simbiosi seria benefica per ambdós.
Una situació anòmala, que es va accentuar encara més, quan Junts pel Sí, van necessitar desesperadament per motius de termini, els vots de la CUP, per a poder fer president a un Mas pràcticament enfonsat.  

Però hi ha una cosa que la CUP no ha cedit: donar els vots per a investir President de la Generalitat, no significa assumir la submissió al programa de CDC.

Fa anys que la mala administració de Mas, va augmentar molt el deute de la Generalitat, aleshores i  per treure uns diners, va decidir privatitzar o vendre (que ve a ser el mateix) el consorci de Aigües Ter Llobregat. Va negociar amb dues empreses, per fi ven a una i l’altra interposa una demanda. Tot continua en expedient judicial recorregut al Tribunal Suprem, però si res canvia, es a dir, si no apareix una decisió política contraria, el consorci d’aigües d’abastiment a la zona metropolitana, pot acabar privatitzat, en mans d’una empresa, a la que en tot cas, se li tindria de indemnitzar amb 1.200 milions d’euros a pagar entre tots, si se li retira la concessió. A menys que la sentencia acabi dient que no se li podia atorgar la concessió, degut a les irregularitats en la tramitació, perquè mentrestant, apareix un informe de l’Oficina Antifrau de Catalunya, en el que es recullen irregularitats en la concessió.

El PSC acaba de presentar una moció al Parlament, instant al Govern recuperar la gestió pública de Aigües Ter Llobregat. Estava previst no admetre la moció a tràmit, però els vots de la CUP han fet possible que tiri endavant.

Així doncs, la CUP s’ha desmarcat de les previsions oficials de Junts pel Sí, que ara es poden veure obligats a votar (i a perdre) una moció que els obligarà a des privatitzar el servei d’aigües, encara que ens costi 1.200 milions d’euros.
Com es veu, ve a ser “una gran acció de Govern de Artur Mas”, que es pot sumar als 47 milions de deute públic que té la Generalitat en aquest moment. Però Mas ha desaparegut de l’escena política i ara el lleig embolic és pels que queden. I els catalans haurem de pagar 1.200 milions perduts per ell, per l’astut Mas.

Un portantveu de la CUP ho ha explicat tot així: “Treballarem per a que l’aigua sigui pública, però també combatrem el cinisme parlamentari”.
Ja poden començar a fer-ho demà mateix, però
compte perquè aquesta pot ser una feina molt feixuga per la CUP, doncs si es dedica a combatre el cinisme parlamentari, han de tenir en compte de que en el Parlament català, tindran molta, però que molta feina.

Etiquetas:


miércoles, 2 de marzo de 2016

Diario de a bordo


El discreto encanto del cambio

Dijeron que ante todo, harían un cambio. Que su llegada a la política (emulando al discurso del PSOE del año 82), sería fundamentalmente para cambiarlo todo. Dijeron que ante todo, el cambio era la base de la “nueva política”. ¡Vaya, resulta que había allí en ciernes una nueva política y los políticos de los demás grupos no se habían dado cuenta!
Es mal asunto, edificar un pedestal de soberbia para acabar encaramándose en lo alto.

A pesar de ello, muchos votantes de buena fe les creyeron y les apoyaron para ocupar cargos en la administración local. Y en llegando ahí, se pusieron manos a la obra, mientras un político de otra formación que se maliciaba lo peor, pedía estar atentos a su acciones de gobierno.

En Barcelona gobierna Colau, en Madrid Carmena, en Cádiz “Kichi” y en Valencia, Ribó. Todos ellos han comenzado con el cambio; en 9 meses han “enchufado” a más de 50 personas en sus Ayuntamientos. De momento y a lo que parece, las prácticas favoritas no pasan del antiguo amiguismo y del viejo nepotismo. Si miramos hoy los “Ayuntamientos del cambio” veremos como en Madrid, Manuela Carmena, donde según el grupo municipal de Ciudadanos, la alcaldesa de Podemos, han enchufado a 44 cargos a dedo.
En Barcelona, Ada Colau, alcaldesa también de Podemos, ha colocado también a varias personas incluyendo a la propia pareja de Colau.

En Cádiz con José M González, “Kichi”, al poco de ocupar la alcaldía, nombró a cuatro activistas de su partido para cargos municipales.
En Valencia con Joan Ribó, también se está haciendo trajes a medida de su personal.

Los que venían a cambiar la política, los que venían a sustituir la viaja política por una nueva política, veo que siguen con la “vieja política” de asignar puestos de trabajo a dedo. Y no me cabe ninguna duda, que si algún día llegan a gobernar una comunidad autónoma, una Diputación o están en el gobierno de la Nación, seguirán con esta “vieja política” a pesar de encarnar “el cambio”. 
Los cambios no deben ser un acto de fe para conseguir el poder, hay que demostrarlos.

Empiezo a creer que todos aquellos que prometen grandes cambios sin explicar detalladamente la alternativa, acaban como acaban estos. Ya lo dijo Alfonso Guerra, en su noche electoral triunfal del 82:
“Vamos a hacer un cambio, que a España no la va a conocer ni la madre que la parió”. Y seguimos igual.
Por ello me malicio, que cuando se cacarea demasiado el gran cambio desde la tribuna electoral, se están refiriendo al quítate tú, que me pondré yo.
Bueno, en el fondo no deja de ser un cambio, pero personal, no a favor del país. 

Mijail

Etiquetas:


This page is powered by Blogger. Isn't yours?

Suscribirse a Entradas [Atom]