lunes, 29 de febrero de 2016

La Bona Cuina

La Bona Cuina

La Bona Cuina, es un espai de receptes gastronòmiques, que amablement ens cedeix l’Associació de Veïns de la Bordeta.
Es tracta de receptes de cuina que han estat experimentades en un Curs de Cuina, que ve organitzant des de fa quinze anys l’AVV Bordeta i que imparteix sense afany de lucre, la Presidenta de l’entitat, Mª Carmen Guerrero.  


Conejo con caracoles del Molí


Ingredientes:
    1 Conejo
300 Grs. de caracoles
    1 Cebolla
    3 Tomates pelados naturales
  50 Grs. de avellanas tostadas
    4 Dientes de ajo
       Harina, pimienta negra y sal
       Romero, orégano y tomillo
    1 Copa de coñac
       El caldo de hervir los caracoles
    1 Vaso de vino blanco

Preparación:
Marinar el día antes el conejo troceado con las hierbas picadas.

Una vez bien lavados los caracoles. Se ponen a hervir en agua fría a fuego mínimo, para que salgan del caparazón. Para que no se salgan de la cazuela, se puede poner sal humedecida en el borde la misma.
Darles un hervor. Seguidamente cambiarles el agua, por limpia. Los coceremos junto a una rama de tomillo, sal y un vaso de vino blanco, durante un cuarto de hora, luego reservaremos todo, caracoles y caldo.

En una cazuela pondremos el aceite, enharinamos el conejo y lo doramos. Apartaremos el conejo.

En el mismo aceite doramos la cebolla y añadimos el tomate. Cuando esté hecho añadimos el conejo y la copa de coñac.
Dejaremos reducir y añadiremos los caracoles junto con el agua de su cocción.

Haremos la picada con los ajos el perejil y las avellanas y lo añadiremos a la cazuela, salpimentándolo y dejaremos hacer al fuego lento hasta que el conejo este tierno.

Etiquetas:


sábado, 27 de febrero de 2016

El llapis impertinent

Marta Camps porta les seves denuncies contra Ros a l’Audiència Nacional 
  

Etiquetas:


viernes, 26 de febrero de 2016

Col•laboradors


Razones para consumir limón










Etiquetas:


jueves, 25 de febrero de 2016

Diario de a bordo


“Habrá pacto”
  
PSOE y C’s llevaban dos días enzarzados para llegar a un pacto de legislatura o de investidura –yo, es que ya me pierdo con tanto vaivén-. Dicen que han llegado a varios acuerdos: suprimir las Diputaciones, suprimir los aforamientos, contener el déficit, unificar en tres los tipos de contrato laboral, subir el impuesto de sociedades, un nuevo Estatuto de los trabajadores. Bueno, hasta aquí se podría asumir. Lo que me parece más dudoso, es que propongan una renta garantizada, cuando no dicen de donde saldrá el dinero para pagarla –que es lo principal-, o un Estado Federal, que podría ser interesante si se igualaran las competencias para todas la CCAA. Lo que ocurre es que cualquier reforma constitucional, requiere un número mínimo de votos en la Cámara, una cantidad que no tienen ni por asomo. Además, la mayoría del PP en el Senado, les impediría cualquiera de estas reformas.

Mirando la posible utilidad al país – que es lo único que debería contar-, parece que lo más acertado sería, leer objetivamente los resultados electorales y adecuarse a ellos: el recuento electoral del 20D dice fragmentación, por tanto deberían ponerse de acuerdo para gobernar, entre tantos grupos como sea posible.
A mi parecer, los votantes han decidido –cada cual por su cuenta y hartos de estar hartos- castigar a los partidos políticos dejándolos a todos en minoría, luego el trasfondo electoral debe ser, la consecución de un acuerdo de gobierno lo más amplio posible. Añado que, ahorrándonos los 160 millones que nos pueden costar otras elecciones, que no son moco de pavo.  

A los firmantes del acuerdo, les haría falta ampliar el pacto al PP para tener mayoría parlamentaria; lo que ocurre es que a nivel personal, Rajoy y Sánchez no se tragan. En todo caso, un acuerdo entre Ciudadanos y PSOE sólo suma 130 escaños, una cifra exigua que no sirve ni para echar a andar la investidura. A pesar de todo, Pedro Sánchez salió muy ufano a decirnos “Habrá pacto”, y yo me pregunto, para qué?

¿Cuál será la utilidad del pacto para los españoles? ¿No será, que toda esta escenificación pactista, de la que ya estamos poco menos que empachados, tiene únicamente una mera utilidad partidista? Es decir, me pregunto si todo este sarao pactista, no formará parte de una campaña electoral, que se divisa en un horizonte no muy lejano?

Quizás haya pensado Pedro Sánchez, que con esta campaña electoral, conseguirá mejores resultados en unos próximos comicios, pues me temo que de no ser así, le van a echar con cajas destempladas de la Secretaria General del partido y es que a algunos, ganas no les faltan.

Veremos qué ocurre si se convocan nuevas elecciones para junio. Veremos si esa convocatoria se cobra alguna víctima más, léase, como Duran Lleida, que ahora va diciendo que ya estaba cansado de la política. De eso nada; llevaba toda su vida viviendo del sueldo político –y otros muchos cargos- lo que ocurre es que los resultados electorales le han echado y punto.

Porque ¿alguien se ha parado a pensar, que puede ocurrir si los resultados de unas nuevas elecciones son similares a los actuales y forzosamente se tiene que formar un Gobierno de PP-PSOE-C’S?  ¿Cómo harán para aceptarse Rajoy y Sánchez?  Uno de los dos tendría que abandonar su cargo, no? ¿Quién será?

Mijail

Etiquetas:


miércoles, 24 de febrero de 2016

Des de la meva finestra


Puigdemont al país de les quimeres 

En els últims anys hem tingut de suportar les balandronades d’un Artur Mas, creient-se un reiet en recerca de tron, soltant tantes fanfarroneries com li ha semblat. A la fi, desprès d’uns resultats electorals cada cop més adversos i l’empenta que li van donar des de la CUP, va tenir de tocar el dos.

El seu successor, Carles Puigdemont, de qui van dir en un primer moment, era persona sensata, ens està resultant tant busca raons com en Mas. Es veu que quan els hi donen el nomenament de president sobiranista, automàticament, queden abduïts pel teòric país de les quimeres i es converteixen en cercadors de tro.
Tot i sense oblidar, que el President de la Generalitat, és el representant del Govern a Catalunya i té la obligació de fer complir la llei, no de saltar-se-la.

Avui Puigdemont, acaba de adreçar-se a la “Comissió Jurídica Assessora”, per demanar-los que “Siguin fidels al poble de Catalunya”. Es a dir, els hi demana als juristes, que siguin fidels a una ambigüitat quimèrica, en comptes de que siguin fidels a la llei o fidels en fer complir la llei. Aquesta barbaritat no és més que una continuació de les de en Mas.
No tinc cap dubte, de que els assessors que tenen per a pensar, a veure quina de nova la poden muntar, poden estar molt ben pagats, però deuen estar molt estressats amb tant de esprémer la imaginació.

Pel que sabem, Puigdemont i els seus consellers, admeten entre ells, que la independència no és possible, que és “una quimera” i per alguns motius:
Perquè el Govern en funcions de Rajoy no té marge pel compromís. Perquè son conscients, de que la Unió Europea no permetrà mai, el precedent de la destrucció d’un dels seus estats membres, i la seguretat de que la creació d’un nou Estat europeu, amb la no acceptació per part del entorn internacional i fora de l’euro, seria ben aviat un Estat que faria fallida.

Però Puigdemont al igual que feia Mas, de portes enfora reparteixen tota classe de baladronades i amenaces de franc a la llei i al Govern de Madrid.

Continuem doncs, com quan hi havia com a President en Mas, es a dir, l’atur molt elevat, les vergonyoses llistes d’espera sanitàries són igual de llargues, l’educació està igual de malament, les empreses continuen marxant cap altres indrets fora del principat, el deute és el més elevat de la historia.
I el més greu de tot, no s’espera de moment que vingui algú per tal de solucionar tots aquests greus problemes reals, no els imaginaris d’un país de quimera.
Resumint, continuem igual de malament que els últims anys i de moment, no té cap pinta de millorar.

Etiquetas:


martes, 23 de febrero de 2016

Diario de a bordo


“Huelga, sí. Desproporcionada, no”

Esta es la frase que resume el pensamiento de la alcaldesa lideresa; Ada Colau, que sigue con sus colauadas, erre que erre.

Cuando Colau era una activista callejera de la Plataforma Antidesahucios (PAH), simplemente veía las cosas de otra manera. Entonces veía bien defender a los trabajadores y con más ahínco si cabe, a los que hacían huelga. Decía ella, “son de los nuestros”.
Pero, qué ha cambiado? Pues que ahora ella es alcaldesa de Barcelona y desde allí, sentada en el sillón de la Alcaldía, bien parece que desde ése asiento, se ven las cosas de otra manera, o por lo menos se le da un enfoque totalmente distinto.

Resulta que la plantilla del Metro anda enfrascada en la negociación de un nuevo Convenio Colectivo y el Comité de empresa exige un aumento salarial y una conversión de trabajo temporal en fijo para 600 trabajadores. Como es habitual, la empresa se niega de momento a aceptar estas reivindicaciones, alegando que ello “comprometería económicamente a la empresa”. Pero esta negociación laboral ha llegado con el Mobile World Congress y el Comité de empresa ha convocado huelga para este lunes y el miércoles, lo cual supone hacerle un feo a la acción de gobierno de la alcaldesa.

Colau que es muy lanzada –no en vano frenaba los lanzamientos de desahuciados-,  decidió implicarse el viernes en la negociación del Convenio. Total, un fracaso como alcaldesa, puesto que en la madrugada del domingo, el Comité de empresa se levanto de la mesa y sentenció la huelga. Ante esto, la alcaldesa pasó directamente a criticar a los trabajadores del Metro –es decir a los suyos-, alegando “la desproporción de los paros”; dos días de huelga le parecen a Colau desproporcionados.
Me pregunto qué podrían decir sobre la proporcionalidad de sus actuaciones, los propietarios de viviendas que por impago, tenían sentencia de desahucio y ella lo impidió?

Lo que ocurre es que desde la calle, ella tenía una visión de las cosas y ahora, desde su responsabilidad de alcaldesa, la visión es distinta, ya que esta huelga pone de relieve su fracaso como alcaldesa, a lo cual hay que sumar sus ya famosas colauadas.

Ante su fracaso probado para solucionar los problemas de movilidad en la ciudad, Colau ha procedido a publicar los suelos de los trabajadores del Metro; dice que tienen salarios mínimos de 29.000 € y salarios medios de 33.000 €. Pero Colau ha omitido publicar acto seguido su propio sueldo, 100.000 €. Luego no parece que esté en condiciones de criticar el salario de los trabajadores del Metro. Y menos puede hablar de ética, quien como la alcaldesa ha enchufado a su marido desde su cargo.

Pero vayamos un momento a la hemeroteca: el 12 de diciembre, la ya alcaldesa, repetía por segunda vez en el transcurso de un mitin podemita,  que PP y PSOE son unos “criminales”, a lo que añadió: "El 20 de diciembre, (Podemos) pacíficamente y con una enorme sonrisa, les vamos a desahuciar del Congreso”.
Yo le diría a la Sra. Colau, que de momento Podemos no ha desahuciado al PP y PSOE del Congreso, aunque este parece ser el único punto cierto de su programa político: apartar a PP y PSOE del gobierno. Aunque ahora da toda la impresión de que Podemos esté suplicando al PSOE un pacto de legislatura.

Lo cierto y verdad, es que Podemos irrumpió en la escena política con la bandera de Ética Pura, pero sus hechos demuestran que siguen con la picaresca de la política de siempre.
Veremos, si Podemos finalmente acaba triunfando o fracasando. Veremos.
De momento le guste o no a Colau, está fracasando como alcaldesa.

Pero vamos a ver señora alcaldesa, ¿Qué es esto de que no se puede firmar el Convenio con los trabajadores del Metro? ¡No nos decepcione Ud.! Vamos, vamos… repita y grite conmigo, el Convenio Colectivo que plantean los trabajadores del Metro “SÍ SE PUEDE, SÍ SE PUEDE, SÍ SE PUEDE…”

Mijail

Etiquetas:


lunes, 22 de febrero de 2016

La Bona Cuina

La Bona Cuina
   
La Bona Cuina, es un espai de receptes gastronòmiques, que amablement ens cedeix l’Associació de Veïns de la Bordeta.
Es tracta de receptes de cuina que han estat experimentades en un Curs de Cuina, que ve organitzant des de fa quinze anys l’AVV Bordeta i que imparteix sense afany de lucre, la Presidenta de l’entitat, Mª Carmen Guerrero. 
  
Arroz a la marinera


Ingredientes:
200 grs. de arroz
    1 vaso de salsa de tomate
200 grs. de mejillones
200 grs. de almejas o chirlas
    2 ajos
    1 vasito de vino blanco
    2 cucharadas de aceite
    1 ramita de perejil picado
  12 hebras de azafrán (o 1 cucharadita de colorante alimentario)
    1 cucharadita de pimentón
      Sal

Preparación:
Pon el aceite en un recipiente, fríe los ajos y añade la salsa de tomate.
Agrega el vino blanco y deja cocer a fuego lento hasta que el líquido se reduzca a la mitad.
Echa el pimentón, remueve unos segundos y vierte 2 vasos de agua (el doble en volumen que de arroz).
Añade el azafrán o colorante, lleva a ebullición, y sala al gusto.
Incorpora los mejillones y las chirlas. Acto seguido  echa el arroz en forma de lluvia.
Deja cocer 15 minutos, retira del fuego y deja reposar 5 minutos.
Al servir, espolvorea con perejil. 

Etiquetas:


sábado, 20 de febrero de 2016

El llapis impertinent

La CUP no vol recolzar uns pressupostos de la Generalitat i per tant no es sap quina deu de ser la feina del conseller d’Economía, Oriol Junqueras


Etiquetas:


viernes, 19 de febrero de 2016

Des de la meva finestra


Coalicions fracassades  

Ja vam publicar fa uns dies, sobre el desencontre que hi ha entre el Govern de la Generalitat i els grups que li fan costat. Aquí hi ha de tot menys sintonia.
I ara ja no és, que l’equip de Govern vegi allò que tant van dir, de que s’havia de buscar un encaix de Catalunya dintre España, ara el que ja passa, és que els grups de les dues coalicions que recolzen al Govern, no encaixen entre ells mateixos.

Tot va començar amb les negociacions per investir un president de la Generalitat de Junts Pel Sí. Allí es va posar ja en evidencia la tremenda fragmentació de la CUP com a soci de Govern. Mentre Mas va ser el candidat, van mostrar rotundament la seva negativa: Corrent Roig, En Lluita, Arran, Lluita Internacionalista, Endavant-OSAN, Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, Coordinadora Obrera Sindical y Estau-Estado Aragonés. En aquest moment, eren més favorables a l’acord amb Junts Pel Sí: Poble Lliure, Constituens per la Ruptura, Capgirem Vic, Col·lectiu Drassanes.
Tant era així, que el 3 de gener hi ha una reunió del Consell Polític de la CUP: van haver 36 vots en contra d’investir a Mas, 30 a favor y una abstenció.
Al 9 de gener i prop de finalitzar el termini, va haver un acord casi d’emergència per a investir a Carles Puigdemont. Al dia següent va haver una altra reunió del Consell Polític per ratificar l’acord, on Corrent Roig i En Lluita van expressar el seu desacord, mentre Endavant es va abstenir.

A dia d’avui, Corrent Roig ha abandonat la coalició, al considerar que s’ha recolzat a un Govern que serà “una trava en el camí de la ruptura”. Mentre Endavant, considerada com la facció més radical de la coalició, amenaça al Govern amb deixar-lo caure. Mentrestant la desconnexió no arranca i la CUP diu, no sentir-se obligada a recolzar l’aprovació d’uns pressupostos. Endavant no està conforme amb les negociacions i els efectes de l’acord d’investidura, perquè pensen que la CUP ha rebaixat les seves exigències, com a conseqüència creuen, s’ha afavorit el “domini que la dreta catalana continua mantenint sobre bona part de la anomenada societat civil catalana”.

Tot plegat s’escenifica un profund desacord entre les faccions que composen la CUP, que demostra com estaven units des de la diferencia i no pas des del acord. Per cert, el mateix desacord que hi ha entre CDC i ERC al unir-se per formar Junts Pel Sí, en les següents eleccions generals ja no van repetir coalició.

Si part de la CUP decideix finalment rebentar l’acord d’investidura (que ho poden fer) estarem un altre cop com estaven al dia 3 de gener, estarem en definitiva, davant una altra situació institucional de inestabilitat i qui sap sinó abocats a unes noves eleccions, en les que partirem i que quedi ben clar, de que el triomfalisme exhibit per Junts Pel Sí quan van aconseguir investir president a Puigdemont, era tot una enganyifa i la coalició Junts Pel Sí, un fracàs.   

Etiquetas:


jueves, 18 de febrero de 2016

Col•laboradors


És important per la nostra salut, tenir un cos alcalí 

Segons ens diuen alguns metges, és molt important per mantenir una bona salut, que tinguem un cos “alcalí”.
Què significa alcalí? Un dels paràmetres que tenen totes les substancies orgàniques, és que poden ser àcides, neutres o alcalines. La acidesa o alcalinitat es mesura per la quantitat de ions d’Hidrogen (H) que hi ha en una substancia. Quan la quantitat de ions de H és petita, químicament parlant, es considera que és alcalina, en canvi quan la quantitat de ions de H es alta, la condició de la substancia es àcida.
Aquesta qualitat es coneix per pH, o potencial de Hidrogen ions. Es mesura en 14 graus, de 0,0 fins a 7,0 el pH és àcid. Quan és 7,0  el pH és neutre. Des de 7,0 fins a 14,0 el pH és alcalí.
En aquest context, una substancia àcida es neutralitza amb una altra alcalina. Si barregem per exemple, 1 litre de líquid amb un pH de 0,0, amb 1 litre de un altre líquid de pH 14,0, obtindrem 2 litres de líquid amb pH 7,0. El pH de l’aigua pura és 7,0, és per tant, un pH neutre.

En el nostre cos, com en totes les substancies de la natura, hi ha un balanç àcid-alcalí que es considerat com que té molta incidència en la bona salut de la persona.
La explicació que es dona, és que el nostre cos, està constantment generant deixalles àcides fruit del metabolisme, que han de ser excretats o metabolitzats d’alguna manera, per a que la vida sigui possible. Per tant els humans necessitem un constant consum de aliments alcalins, o que generen alcalinitat, per tal de neutralitzar la acidesa. 

El pH normal de tots el teixits i fluïts del nostre cos és alcalí, excepte el de l’estómac que és àcid.
Les secrecions digestives del fetge estan entre 7,1 i 8,5 de pH. La vesícula genera unes secrecions que estan  entre un pH de 5,0 i 7,0.
La sang però, ha de mantenir el seu pH entre 7,35 i 7,45 de pH. I tots els teixits, òrgans i fluïts del cos, fan tots els possibles per a mantenir el pH previst de la sang. Si la sang requereix molta ajuda per alcalinitzar-se degudament, els teixits i fluïts es van acidificant, la qual cosa comporta molts problemes de salut.

Per ajudar a escollir quins aliments hauríem de consumir ens deixen un petit llistat dels més corrents:

Aliments àcids
Café, alcohol, begudes gasificades, fregits, sucre refinat, farina blanca, suc de fruites envasat, xocolata, mermelada, llet, arròs, carn vermella.

Aliments alcalins
Patata, enciam, verdures, cogombre, cols, espinacs, llimona, algues, baies de Goji, te verd, ametlles crues. 

Ens diuen que tenir un cos alcalí, és sinònim de tenir un cos sa. La clau està en consumir aliments alcalinizants i no abusar mai dels que acidifiquen l’organisme. 

Etiquetas:


martes, 16 de febrero de 2016

Diario de a bordo


Los viajes de sus “Señorías” 

Son demasiados los miembros del Congreso de Diputados, a los que se les llena la boca hablando de transparencia, cuando en el mismo Congreso no se la ve demasiado. ¿No lo creen así, sus Señorías?

El apartado de viajes de los diputados –igual ocurre con los senadores- viene a ser bastante ejemplificativo de cuanto digo, y es que a partir de darse la polémica de los desplazamientos del ex presidente de Extremadura, José A. Monago a Canarias, donde creo que le esperaba una novia lejana, el Congreso empezó a publicar el importe anual gastado por este concepto. Pero esto fue a finales de 2014, antes nunca se habían publicado.
Y ahora se publica el importe anual total, pero sigue manteniéndose en secreto quien realiza el viaje y el gasto, es decir no se publica ni quien es el diputado que genera el gasto, ni la justificación de cada desplazamiento pagado con dinero público.

En 2015, el Congreso de los Diputados asumió y pagó en concepto de viajes “dentro de España”, facturas por un total de 3,5 millones € con el siguiente desglose: por “actividad Parlamentaria”, 3.154.004 €, por “actividades Políticas”, 420.968 €, por “viajes oficiales”, 4.268 €. En total el año pasado pagamos por viajes de los diputados 3.579.241 €. Y cuidado, aquí falta sumar la cifra anual de viajes que presentan los senadores!

De entre estos viajes, aparecen los que en principio realizan los diputados “dentro de España, en el ejercicio de sus funciones como tales”, a sus respectivas circunscripciones de origen. Es decir, para que tener una idea realista; no recuerdo haber visto a diputados reuniéndose con sus electores en su circunscripción de origen, con objeto de llevar los problemas ciudadanos a la tribuna del Congreso, por tanto me malicio, que estos viajes a su circunscripción de origen, no son nada más que los viajes que realizan cada semana a sus respectivos domicilios.
Lo que más me llama la atención, es que ni diputados ni senadores, hayan de justificar sus viajes en ningún caso.

Los viajes que empiezan a estar algo cuestionados, son los denominados viajes por “actividades políticas”. Es decir, viajes que no se realizan a su circunscripción de origen, sino a otros lares; para entendernos pronto y claro, son viajes o desplazamientos a actos de su partido.

Es verdad que en 2012 el grupo del PSOE en el Congreso, proponía explicar el objeto del viaje y la composición de cada delegación, pero tampoco buscaba detallar el coste concreto de cada desplazamiento. Los socialistas justificaban esta iniciativa, en la necesidad de imprimir transparencia a la conocida como “diplomacia parlamentaria” y de dar a conocer a los ciudadanos esta otra vertiente del trabajo parlamentario. Esto era lo que decían, pero lo cierto y verdad, es que han tenido la presidencia del Gobierno de la Nación durante 21 años y nunca lo han implementado, sólo lo piden cuando están en la oposición ¡Caramba!

Lo más sorprendente para mí, es que tanto diputados como senadores, tengan barra libre en vuelos de Iberia dentro del territorio español, aunque sea en clase “business”, o con billete de clase turista. Pueden viajar tantas veces como quieran a cargo del erario público –según fuentes del Senado-.
Pueden viajar en avión, pero también pueden hacerlo en tren, barco, taxis o en automóvil particular. Aquí todo vale: los diputados y senadores, a viajar. Y los contribuyentes, a pagar. ¡Y sin obligación de justificar nada!
¿Esta Ud. de acuerdo con esto?

Miajil

Etiquetas:


lunes, 15 de febrero de 2016

La Tira


Arxivada la querella de la Diputació contra l’ex interventor

A primers d’octubre de 2013, una de les noticies que més destacaven els diaris lleidatans, era que el dia 1, el President de la Diputació de Lleida, havia cessat al seu interventor, qui portava en el càrrec 13 anys, degut a una “pèrdua de confiança”. Poc desprès, la Diputació, es a dir el President Joan Reñe, va instar una querella contra l’ex interventor, Josep Mateu acusant-lo de “revelació de secrets”. Una acusació que si més no, crida l’atenció, doncs es dona el cas, de que una institució no transparent, acusa a algú precisament de transparentar alguna cosa que s’amaga. Al juny següent, quatre veïns de Lleida van comparèixer davant el nou interventor de la Diputació, en temps i forma, demanant veure els comptes de l’any anterior i els comprovants a l’empara de la llei. El resultat va estar que els llistats dels comptes els van poder veure, però no els hi van voler ensenyar els comprovants, quan per llei és obligatori ensenyar-los a tothom que ho demani, en temps i forma. 

Malgrat tot, la noticia del cessament de Mateu, va aparèixer a la premsa local amb grans titulars i ocupant pràcticament tota la pagina, no sabem si degut a la rellevància de l’assumpte, o si va estar degut a que es volia criminalitzar a l’ex interventor.

El passat dia 10, informava el digital “Nació Digital”, que El titular del jutjat d'instrucció 2 de Lleida ha arxivat la querella que la Diputació va interposar contra l'exinterventor de l'ens, Josep Jaume Mateu per un delicte d'alteració documental fraudulenta i d'infidelitat en la custòdia de documents per haver presumptament filtrat informació a la premsa”.
“L'advocat de Mateu, Pau Simarro, tal com ja va fer durant la fase d'instrucció, insisteix que la Diputació de Lleida va cessar Mateu per no aprovar despeses de presidència injustificades com ara un sopar de 1.050 euros en un restaurant de Barcelona o 4.000 dòlars d'un viatge a Califòrnia”.

Es a dir, el Jutjat obre un procés judicial contra Mateu, que acaba arxivant  perquè a la fi considera “que les proves i declaracions practicades durant la instrucció no demostren que Josep Mateu sigui l'autor dels fets”, i mentrestant no investiga en un altre expedient judicial paral·lel, les presumptes despeses de presidència injustificades, o l’mport d’un pagament per viatge, que denuncia en seu judicial l’ex interventor? 

Realment, vistes així les coses, ens costa una mica de creure, que en aquest país la Justícia faci realment seva, la vocació de ser JUSTA. Una vocació molt necessària per a eradicar d’aquest país la corrupció.

Sobre l’arxivament de la querella contra l’ex interventor, la premsa lleidatana només ha publicat una petita ressenya sobre el tema, en qualsevol cas, no li va donar la mateixa importància informativa (ni l’espai) que quan es va produir el cessament de l’ex interventor.

Ja que les institucions han de ser transparents, fins i tot ja ho és la Casa Real, doncs voldríem saber, quin pressupost dedica cada any la Diputació de Lleida, a anuncis institucionals en la premsa local. Potser estigui aquí la clau d’aquesta injusta desigualtat informativa.

Etiquetas:


domingo, 14 de febrero de 2016

La Bona Cuina

La Bona Cuina
   
La Bona Cuina, es un espai de receptes gastronòmiques, que amablement ens cedeix l’Associació de Veïns de la Bordeta.
Es tracta de receptes de cuina que han estat experimentades en un Curs de Cuina, que ve organitzant des de fa quinze anys l’AVV Bordeta i que imparteix sense afany de lucre, la Presidenta de l’entitat, Mª Carmen Guerrero.  


Arroz con gambas y piñones 


Ingredientes:     
350 grs. de arroz
   16 gambas
     1 cebolla
     2 dientes de ajo
200 grs. de tomate fresco picado
    1 pimiento rojo
  50 grs. de piñones
    1 hoja de laurel
    1 ramita de perejil
    1 vasito de vino blanco
    Aceite y sal
  
Preparación:
Poner aceite en la paellera y pasar las gambas ligeramente y reservarlas aparte.
Pela y pica finamente la cebolla y el tomate, corta el pimiento y machaca en un mortero el ajo y el perejil.
En la paellera con el aceite, se sofríe la cebolla 5 minutos. Luego  se incorpora el tomate, el pimiento, los piñones y el laurel. Se rehoga a fuego lento unos 10 minutos.
Añadir el arroz, rehogar 2 minutos.
Se añade el agua, el vino y la sal.
Cocer 12 minutos, incorporar las gambas y continuar la cocción durante 5 minutos más.

Etiquetas:


sábado, 13 de febrero de 2016

El llapis impertinent

La Guardia Civil registra el despatx del ex gerent del PP a Madrid 
  

Etiquetas:


viernes, 12 de febrero de 2016

Àudio visuals i divulgatius



Ni Lampedusa, ni Bruselas. Ser Europeo!




Etiquetas:


jueves, 11 de febrero de 2016

Des de la meva finestra


Una trobada que posa de manifest la discrepància 

Ahir va tenir lloc un trobada institucional entre el president Puigdemont, en representació de CDC-ERC i els seus socis d’investidura de la CUP. Al sortir de la reunió, la formació cupera la va qualificar com una  trobada “cordial” on es van repassar temes  com el pagament del deute, el BCN World, la gestió de les aigües del Ter Llobregat (ATLL) i la possibilitat d’aprovar uns pressupostos.

Per part del Govern, la consellera Munté va coincidir en la “cordialitat” de la trobada però va acabar admeten algunes “discrepàncies de fons”, va explicar que respecte al deute, la formació cupera va insistir en el impagament, ja que el consideren “injust” i  contret d'una manera “il·legítima”. Va dir que el president va prendre el compromís de posar-se en contacte amb les entitats financeres creditores, per aconseguir una “renegociació” del deute i també dels interessos.
Munté va afegir que Catalunya es “un país seriós i ha de complir amb el deute”. Doncs miri consellera, de que s’ha de complir amb el deute no en tinc cap dubte, ara bé, de que Catalunya sigui un país en tinc molts dubtes.

En quan a l’aprovació dels pressupostos va explicar la CUP, que manté la seva revindicació: “han de respondre a l'emergència social”. En aquest tema la discrepància deu de ser insalvable, ja que Junqueras va manifestar fa uns dies, que si es prorroguen els pressupostos, tampoc passa res.

En quan al BCN World, van manifestar que el projecte és contrari a les politiques territorials i de sostenibilitat de la seva formació, ja que estan en contra de la venda de territori si només beneficien a determinades empreses.
Sobre la ATLL, la CUP li va manifestar al president, que el seu model està basat en que l’aigua és un bé comú i per tant s’ha de gestionar des d’una entitat pública i no pas privada, com està intentant fer la Generalitat.

Ens poden qualificar la trobada de “cordial”, però el que no poden amagar si es llegeix una mica “entre línies”, és que va estar una reunió presidida per la discrepància, en absolutament tots els temes plantejats. I perquè no en portaven més. Per tant, la conclusió que se’n pot extreure és de total desencontre entre CDC-ERC i el seus socis de la CUP. Era una situació anunciada des del primer dia, ja que resulta d’una dificultat considerable, el que es puguin posar d’acord un grup dretà amb un grup de extrema esquerra.
Ja veurem quan de temps durarà aquest Govern de la Generalitat.

Una situació similar, és la que es pot acabar donant també a nivell del Govern de l’Estat, si es consuma la investidura de Sánchez amb els vots de Podemos i els grups independentistes.

Etiquetas:


miércoles, 10 de febrero de 2016

Col•laboradors

Cuidado con las carnes procesadas

Hace unos meses, apareció la noticia de que consumir carne procesada puede ser un agente cancerígeno.

La Agencia Internacional para la Investigación del Cáncer (IARC) se creó en 1965 en Francia, teniendo su sede en Lyon y estando integrada en la actualidad por 21 países. Esta organización se dedica a investigar los riesgos de contraer cáncer que preocupan a la Organización Mundial de la Salud (OMS). El estudio de la carne procesada, se ha estado llevando a cabo en varios países durante los últimos 20 años.

IARC ha clasificado la carne roja como un probable cancerígeno y como un cancerígeno la carne procesada; en este apartado incluyen, salchichas, beicon, embutidos y hamburguesas.
La Agencia clasifica como carne roja, la ternera, el cordero, el cerdo y el caballo, fundamentalmente, aunque en este grupo se incluyen sustancias tóxicas presentes en los herbicidas.
Considera que puede ser “cancerígeno para los humanos”, todo lo que son salchichas, beicon, embutidos. Toda la carne sometida a un proceso industrial, conlleva un riesgo de contraer cáncer de colon, aunque también parece tener algo que ver con el de páncreas y próstata.
Esta carne procesada la incluye la IARC en el grupo 1, donde también están otras sustancias nocivas para la salud humana como son, el tabaco, el amianto o las partículas altamente contaminantes del diesel.

La conclusión de la Agencia, es que el consumo puntual de carne procesada, no es un tóxico, sino que el riesgo aumenta con la cantidad de carne procesada consumida. Lógicamente, tendremos más riesgo si consumimos carne procesada a diario que si no lo hacemos. 

Etiquetas:


martes, 9 de febrero de 2016

La Tira


Divagacions municipals

Acabem de tenir coneixement, de que el regidor de l’Ajuntament de Lleida, Joan Gómez, va convocar a les Associacions de Veïns per a explicar-los quines són algunes de les seves obligacions fiscals. Aquesta era la convocatòria, però el que va passar, és a que a meitat de explicacions, el president de la FAV sortint-se del guió, proposa que com sigui que les entitats veïnals tenen monitors per a fer les seves activitats i segons ell, “de vegades hi ha coses”, per la qual cosa ell proposa que sigui l’Ajuntament qui contracti i pagui directament als monitors, que necessiten les entitats veïnals. 
Proposta a la que immediatament es va afegir el regidor Gómez amb tal entusiasme, que va donar tota la sensació, de que havia set ell, qui li havia fet treure la proposta al seu company de partit, el president de la FAV.
Gómez va explicar, que havien tingut queixes de que aquestes activitats fan una “competència deslleial” a altres negocis similars que hi ha a la ciutat. 
Comencem per les “queixes”: l’Ajuntament ha tingut multitud de queixes, per exemple, al canviar les línies d’autobús antigues per les actuals, i l’Ajuntament no ha fet ni cas de les queixes. Perquè vol ver cas d'unes queixes, sí, i de altres, no? Per interessos, potser...?
Una altra cosa: si posar monitors les entitats veïnals, suposa una “competència deslleial” pels altres negocis, com s’entén que si els posa l’Ajuntament, no suposin la mateixa competència deslleial? Quina manipulació és aquesta?

Al respecte s’ha de dir, que els socis de les entitats que participen en les activitats, paguen normalment una petita quota mensual, en algunes es cobra una mica més per la entitat i fins i tot en alguna, es parla que la entitat cobra un 3%. Es deuen voler semblar a certa família o a cert partit?
Caram, com està de arrelat aquest percentatge!

Un altre tema que va treure Gómez, és que tal i com s’estan posant les coses, s’haurà de passar a exigir a tots els membres de Junta de cada entitat, una certificació de transparència i una declaració de bens. Algú li hauria de dir a Gómez, que el campió de la manca de transparència a Lleida és l’Ajuntament. I algú li hauria de recordar, que la llei de l’any 1.985 obliga als regidors a fer una declaració de bens a cada inici de legislatura i si no anem errats, fins fa poc no l’havien fet mai. Per tant, menys voler veure palles al ull aliè, mentre no es vol veure la biga en el propi.

L’ultima ocurrència (no sabem si com totes les anteriors, són de l’alcalde o de Gómez), ha estat que volen muntar a la FAV una empresa de treball temporal, per a contractar tots els monitors que orienten als socis de les entitats veïnals en les seves activitats. De veritat podem creure, que un Ajuntament ha de muntar una ETT, per a contractar monitors per les entitats veïnals? No té res més important en què pensar l’alcalde Ros?

Hem de tenir en compte que els actuals monitors estan cobrant uns preus baixos i segurament els que podria contractar l’Ajuntament, percebrien unes quotes molt més altes. Per tant, tot aquest invent que cal estudiar si fora o no legal, quant ens costaria als contribuents?

No sabem què hi ha, darrera de totes aquestes ocurrències i divagacions del regidor Gómez. Potser més li valdria a ell i a l’Alcalde, interioritzar que el seu partit només té vuit regidors, d'un total de vint-i-set. 

Etiquetas:


lunes, 8 de febrero de 2016

La Bona Cuina

La Bona Cuina

La Bona Cuina, es un espai de receptes gastronòmiques, que amablement ens cedeix l’Associació de Veïns de la Bordeta.
Es tracta de receptes de cuina que han estat experimentades en un Curs de Cuina, que ve organitzant des de fa quinze anys l’AVV Bordeta i que imparteix sense afany de lucre, la Presidenta de l’entitat, Mª Carmen Guerrero.  



Calamares al Jerez


Ingredientes:
1 Kg.de anillas de calamar
1 vaso de jerez seco
1 cebolla
3 dientes de ajo
Perejil
Unas hebras de azafrán
1 cucharada de pimentón rojo
Aceite
 Sal
Leche

Preparación:
En primer lugar hay que decir, que los calamares serán más tiernos si la noche anterior los ponemos a macerar con leche.

Se corta la cebolla en finas anillas y en una cazuela se pone aceite. Se pone a fuego lento.
Se fríe la cebolla, luego añadir el ajo y el perejil con cuidado que no se queme.
Agregar: el pimentón, el jerez y el azafrán, juntamente con los calamares.
Rectificaremos de sal si fuera conveniente.
Dejaremos en fuego lento hasta que los calamares estén tiernos.

Etiquetas:


domingo, 7 de febrero de 2016

El llapis impertinent

Pedro Sánchez diu que parlarà amb “dretes” i “esquerres” per tal d’aconseguir la seva investidura
  

Etiquetas:


viernes, 5 de febrero de 2016

El Confidente

  
Una Ley de Montes manifiestamente mejorable

El pasado 20 de julio se aprobó en el Congreso de los Diputados, la ley 21/2015, sustituyendo a la 43/2003, conocidas ambas como Ley de Montes.
Entendiendo que todas las leyes pueden ser mejorables, pero también  pueden ser empeorables, vemos como sin ir más lejos, esta ley 21/2015 desde su aprobación en el Congreso ha empeorado su eficacia, en cuanto a protección de zonas forestales se refiere.

Esta ley permite construir en terreno quemado por la vía de permitir a las Comunidades Autónomas, la recalificación del suelo afectado por incendios forestales “si hay motivos de interés público”, sin que tengan que pasar los 30 años que estaban marcados como plazo en la ley anterior.

¿Cómo podría funcionar un posible negocio en base a esta ley? Pues muy fácil de entender: alguien compra suelo forestal barato, este suelo o monte se incendia y queda calcinado, se pide a la CCAA su recalificación en virtud de la Ley 21/2015, es aprobada la recalificación y ese terreno puede ser vendido ya, como suelo urbanizable; esto es algo que puede fomentar los incendios intencionados, con la intencionalidad de una posterior especulación inmobiliaria.

Durante el pasado año, de los 30 millones de hectáreas forestales que hay en la actualidad en España, 65.000 se han calcinado.

Entendiendo que ya tenemos que sufrir a demasiados desaprensivos, parece lógico pedir al Congreso de los Diputados, que se modifique la Ley de Montes, en el sentido de retomar el plazo de los 30 años, con objeto de que en este plazo no se pueda construir en la zona quemada. O lo que es lo mismo, modificar la Ley de Montes con una salvaguarda, que ponga más difíciles los negocios especulativos derivados de la quema intencionada de bosques.

Etiquetas:


miércoles, 3 de febrero de 2016

Des de la meva finestra


Estem en temps de circ

Últimament en el nostre país, la possible conformació o no, de govern, acapara pràcticament tota l’atenció informativa. Les especulacions creuades sobre qui ocuparà la cadira presidencial, acaparen casi tots els informatius, des de que obren a primera hora del mati, fins que tanquen a altes hores de la nit. I tot i que és important, saber qui serà el futur inquilí de la Moncloa, és molt més important saber, si sigui qui sigui, sabrà solucionar problemes ciutadans, o si pel contrari, encara ens en repartirà més.

Avui Rajoy ha tornat a expressar al Cap de l’Estat, que ell no compta amb els vots necessaris per a poder presentar-se a una investidura. Poc desprès, sembla ser que el Rei li ha dit a Pedro Sánchez que es presenti a la investidura. Aquest últim en roda de premsa i un cop llençades les seves fanfarronades del dia, ha declarat que necessita un mes per a “intentar formar govern”. Es a dir, fa un mes que Sánchez s’està comunicant amb els altres partits amb qui podria pactar, i ara diu que necessita un altre mes per a intentar recollir els recolzaments necessaris?
Això només pot tenir una lectura: ell sap que en aquest moment no té els recolzaments necessaris, per més que dies endarrere hagi donat a entendre implícitament al contrari. Un termini d’un mes, només significa que reconeix l’extrema dificultat que tindrà per a obtenir uns recolzaments totalment necessaris.
                   
Els números són els números i per tant, l’impossibilitat numèrica sembla ser vista per alguns com una aliada i en canvi per altres com una enemiga. Fins i tot en el bàndol anti PP denota una ansietat malaltissa per tancar pactes amb tots els altres partits per deixar al marge al PP. Arribats a aquest punt es poden explicar moltes teories, però segurament la realitat diu: els votants del 20D, que van votar en un 73%, ho van fer perquè hi hagués un govern. I si van votar representació fragmentada, ho devien fer per a que entre ells hi hagués una entesa de govern i sembla que l’entesa hauria partir des de l’entesa o l’acord, dels dos o tres partits més votats, entesa a la que es podrien afegir els altres si així ho desitgen.

Les sumes aritmètiques són tossudes, però Pedro Sánchez rebutja atendre el sentit dels resultats electorals, quan vol fer una entesa amb partits minoritaris, només per sectarisme. I més quan ara el tercer partit segons resultats electorals (Podemos), ja comença a dir que no entén la maniobra de fer una entesa “a dretes i esquerres”.

L’entesa que pretén Sánchez sembla impossible, i sent tot el legal que es vulgui, el que no serà, és respectuosa amb la voluntat dels electors quan vol deixar al partit més votat al marge, i a més sense cap argumentació de pes, que no sigui assenyalar com a equivocats als 7,5 milions de votants del PP.

Cada cop sembla més versemblant, la teoria de que Sánchez està fent únicament campanya electoral permanent i que per tant, deu intuir que properament hi hauran unes noves eleccions, per la qual cosa no estaria fent res més que teatre per a salvar la seva persona. Es a dir si en les properes noves eleccions treu millors resultats podrà continuar com a Secretari General del partit. És clar que aquí entra en joc l’altre PSOE, la facció del partit que no està d’acord amb les intencions de Pedro Sánchez, qui per altra banda té tot el dret a fracassar una segona vegada.

En resum, aquella frase de Mas quan deia que els resultats electorals, els van tenir d’arreglar als despatxos, sembla que tornar a estar d’actualitat.

Ara, tota la responsabilitat de govern o no govern, recau a sobre de Pedro Sánchez, qui sembla ser presoner tant de l’herència del seu partit, que voluntàriament va volgué acceptar, de les seves ambicions, però també de les seves fanfarronades.

L’únic previsible, és que Pedro Sánchez està ara en el paper del Mas madrileny, que hi hauran unes noves eleccions a curt termini i en qualsevol cas, si pot arribar a una entesa amb partits minoritaris, tot anuncia que al dia desprès de l’entesa tot seran desencontres, tot serà soroll i circ, però res de solucionar els problemes dels espanyols.

Etiquetas:


martes, 2 de febrero de 2016

Àudio visuals i divulgatius

Conferencia de Pablo Iglesias en Segovia, muy ilustrativa


“…es un Parlamento burgués de mierda, que representa los intereses de clase… y yo voy a ir allí a montar el pollo”

“…no se puede pactar para gobernar”

“…yo sé que la mayoría vivís de alquiler o pagáis una hipoteca, compañeros, hay que ocupar”

“…supongo que sabréis fabricar cócteles molotov, de los que se incendian y explotan, y levantar barricadas” 



Etiquetas:


lunes, 1 de febrero de 2016

La Tira


Ros planteja una revolució verda 

Han fet falta onze anys al cap davant de l’alcaldia de Lleida, perquè tot d’un cop, l’alcalde Ros s’hagi tornat ecologista i verd. Es a dir, ell ha passat del roig del PSUC, pel roig destenyit del PSC, fins arribar ara al verd ecologista. Una transmutació ideològica-colorista, que de ben segur li ha anat estirant la mà d’una forma interessada. A banda d’això només queda dir, que Ros no ha estat mai una persona defensora de l’ecologisme ni de les teories “verdes”, com si l’hem vist sempre, es com un defensor de les empreses, malgrat que, gràcies als elevats impostos i taxes municipals, ha aconseguit que al Polígon Industrial del Segre, la major part de naus industrials estiguin tancades, simplement perquè les empreses marxen a altres municipis.

En tot cas augmentar el nombre d’arbres a la ciutat, és una qüestió que molts hem demanat durant anys, deixant de banda que quan hi ha hagut un projecte empresarial pel mig, Ros ha arremès contra els arbres que li feien nosa i els ha eliminat: va passar als Camps Elisis i a la Avinguda del Segre per passar la “fibra òptica” pel davall, si bé desprès en va plantar uns altres al seu lloc. L’excusa que va donar sempre, és que es van tallar perquè estaven malalts. Una mentida, ja que els arbres estaven en bon estat i ell mai va presentar una “certificació mèdica” que d’alguna manera digués, que estaven malalts.   

Estant mol bé que vulgui posar “boscos” a la ciutat, però cal tenir en compte que aquestes zones arbrades necessiten un manteniment.
En primer lloc, s’han de reposar els arbres morts que tenim en diversos indrets de la ciutat, procurant no ficar ni xops ni plataners, ja que aquests són arbres amb molt vigor i que per tant necessiten molt manteniment anual en forma de esporga i a més a la llarga, solen aixecar el paviment urbá.

Reiterem que està molt bé augmentar l’arbrat de la ciutat i fins i tot plantar “boscos”, però ha de començar per aconseguir que les actuals zones enjardinades que hi ha, siguin unes zones netes i no com ara, que per manca de vigilància s’han convertit en un wàter per a gossos, per on fa fàstic passejar.
Per no entrar ja, en la pudor que es sent en algunes d’aquestes zones quan hi ha alguns joves que estan fumant certes substancies, fins i tot algunes zones es converteixen en punts de “botellón”.

Aleshores ha de tenir molt clara una qüestió: si vol que les zones (i els “boscos” que planeja) han d’estar netes i cuidades o si pel contrari, el plantar “boscos” o arbres, vindrà a ser una qüestió merament conjuntural o electoral, deixant-los com fins ara estan les zones enjardinades, és a dir com un wàter per a gossos, un “fumadero” de substancies i fins i tot en algunes, uns punts de “botellón”.

Per a què ens serveix tenir a l’Ajuntament i pagar entre tots, més de 200 guàrdies urbans, del que vostè segons la llei, sou el seu cap, Sr. Ros?

Etiquetas:


This page is powered by Blogger. Isn't yours?

Suscribirse a Entradas [Atom]