sábado, 29 de noviembre de 2008
La Tira
Un ex regidor socialista de l'Ajuntament de Lleida,
investigat per edificar una casa en el terme d'Alcarràs
El que durant tants anys va estar regidor de Seguretat Ciutadana de l’Ajuntament de Lleida, Lluís Pere Alonso Ballester, està implicat en un expedient administratiu que li ha obert l’Ajuntament d’Alcarràs.
Tot ha estat descobert per el Equipo de Delitos Urbanísticos de la Guardia Civil de Lleida, en l’aclariment d’unes denuncies urbanístiques al terme d’Alcarràs. L’EDUGC que no ha donat per tancada la investigació, assegura que investiga i investigarà totes les denuncies que caiguin en les seves mans.
L’informe obert al ex regidor socialista, té a veure amb una presumpta il·legalitat segons la qual, Lluís Pere Alonso hauria edificat un habitatge en un magatzem agrícola que tenia al terme d’Alcarràs.
En l’expedient, es veu que ja consten l’informe de Secretaria i l’informe tècnic de l’Ajuntament, a més de les fotos de la casa.
El ex regidor socialista diu estar tranquil perquè ell ho va construir tot amb les llicencies corresponents i amb els projectes visats per arquitecte. El cert es que no ha contestat a la pregunta que li estan fent:
Sr. Lluís Pere Alonso, ha construït vostè la seva casa, on abans hi havia un magatzem agrícola, sí o no?
Si en Lluís Pere Alonso diu que està tranquil, jo encara n’estic més. En tot cas, per part d’un ex regidor de la guàrdia urbana, que ens ha inflat als veïns de Lleida, a multes de trànsit a tort i a dret (per excés de temps en parquímetre, o per cotxes en doble fila), tindria bemols que ara acabes descobrint-se, que mentre ens multava per incomplir una normativa, ell n’estava incomplint un altra.
Esperem que si en un moment donat, la investigació es confirma i passa a ser una infracció, l’Ajuntament d’Alcarràs ho publiqui; els Veïns de Lleida que hem estat abusivament multats, tenim dret a saber-ho.
Seria la imatge del sancionador sancionat.
Etiquetas: lluiperalon
# entrada de Redaccio : 12:57
viernes, 28 de noviembre de 2008
Cartes al Director
Polítiques de participació ciutadana
Juan A. Martínez - Barcelona
El pasado día 20, muchos vecinos de Les Corts y los medios de comunicación, acudieron a esta llamada que hacía la Coordinadora de AAVV, abarrotando el salón de actos del Colegio Sant Ramón, aulas, patio y aledaños.
Pero se produjo otra noticia de la que no pudieron hacerse eco los medios, muy significativa. A la misma hora el Ayuntamiento del Distrito, celebraba el "Consell Ciutatá", que se tuvo que suspender, por acudir, un solo ciudadano, el secretario de nuestra Coordinadora de AAVV.
Este hecho ha de invitar a todos a reflexión, efectivamente "la política es demasiado importante para dejarla sólo en manos de los políticos" y existen cauces básicos, fundamentales en la democracia, que es la participación ciudadana, la manifestación de las personas de a pie, que constituyen el exponente más puro y genuino de ésta.
Es puro, porque se sitúa al margen de los "intereses y disciplina de los partidos", y es genuino porque es el "pueblo soberano quien detenta el poder".
Las ciencias, el arte, la tecnología,… todas las manifestaciones del hombre, se encuentran en continúa investigación y desarrollo. En cambio, nadie oye hablar de la democracia del futuro, ni existen proyectos, ni propuestas, no hay ningún plan para profundizar en sistemas de gobierno cada día más avanzados, justos, participativos, en que el peso del pueblo y de la voluntad popular sea más determinante en el día a día de la vida cotidiana, de sus propias vidas y de su entorno.
Los que llevamos tiempo en Asociaciones de Vecinos sabemos que la "participación ciudadana" es un "cuento"; una vez cedido el poder con el voto cada 4 años, los partidos lo ostentan absolutamente; por tanto son los menos interesados que el sistema progrese.
De nuevo, como ha ocurrido otras veces en la historia, deben ser los medios de comunicación, las organizaciones sociales y cada uno de los ciudadanos, quien deban "despertar" y plantear un futuro de evolución democrática, hacia una participación más efectiva, reglada y justa, en que los ciudadanos puedan decidir sobre sus vidas, diariamente y no solo con un voto cada cuatro años a una lista cerrada.
--------------------------------------------------------
Nota de la Redacció: Les Cartes al Director no podran contenir ni insults, ni ser ofensives, en tot cas, no seran la nostra opinió sinó la del signant. En cap cas es mantindrà correspondència amb els autors. Les Cartes al Director es poden enviar a la nostra adreça:ilergeta386@gmail.com
Juan A. Martínez - Barcelona
El pasado día 20, muchos vecinos de Les Corts y los medios de comunicación, acudieron a esta llamada que hacía la Coordinadora de AAVV, abarrotando el salón de actos del Colegio Sant Ramón, aulas, patio y aledaños.
Pero se produjo otra noticia de la que no pudieron hacerse eco los medios, muy significativa. A la misma hora el Ayuntamiento del Distrito, celebraba el "Consell Ciutatá", que se tuvo que suspender, por acudir, un solo ciudadano, el secretario de nuestra Coordinadora de AAVV.
Este hecho ha de invitar a todos a reflexión, efectivamente "la política es demasiado importante para dejarla sólo en manos de los políticos" y existen cauces básicos, fundamentales en la democracia, que es la participación ciudadana, la manifestación de las personas de a pie, que constituyen el exponente más puro y genuino de ésta.
Es puro, porque se sitúa al margen de los "intereses y disciplina de los partidos", y es genuino porque es el "pueblo soberano quien detenta el poder".
Las ciencias, el arte, la tecnología,… todas las manifestaciones del hombre, se encuentran en continúa investigación y desarrollo. En cambio, nadie oye hablar de la democracia del futuro, ni existen proyectos, ni propuestas, no hay ningún plan para profundizar en sistemas de gobierno cada día más avanzados, justos, participativos, en que el peso del pueblo y de la voluntad popular sea más determinante en el día a día de la vida cotidiana, de sus propias vidas y de su entorno.
Los que llevamos tiempo en Asociaciones de Vecinos sabemos que la "participación ciudadana" es un "cuento"; una vez cedido el poder con el voto cada 4 años, los partidos lo ostentan absolutamente; por tanto son los menos interesados que el sistema progrese.
De nuevo, como ha ocurrido otras veces en la historia, deben ser los medios de comunicación, las organizaciones sociales y cada uno de los ciudadanos, quien deban "despertar" y plantear un futuro de evolución democrática, hacia una participación más efectiva, reglada y justa, en que los ciudadanos puedan decidir sobre sus vidas, diariamente y no solo con un voto cada cuatro años a una lista cerrada.
--------------------------------------------------------
Nota de la Redacció: Les Cartes al Director no podran contenir ni insults, ni ser ofensives, en tot cas, no seran la nostra opinió sinó la del signant. En cap cas es mantindrà correspondència amb els autors. Les Cartes al Director es poden enviar a la nostra adreça:ilergeta386@gmail.com
Etiquetas: cart parti
# entrada de Redaccio : 8:18
jueves, 27 de noviembre de 2008
Opinió
Lleida: atropellaments, "rallys" i Guàrdia Urbana que multa pel mateix que ella incompleix
El dilluns va haver un atropellament a l’Avinguda del Segre. El dimarts va haver un atropellament mortal al barri de La Bordeta. Un altre més als carrers de Lleida. Crec haver llegit a la premsa, que Lleida porta un trist rècord en atropellaments viaris. Ara tot seran estudis, col·loquis, tertúlies, buscar solucions i bla, bla, bla, però els atropellaments continuen succeint-se a la ciutat un rere altre i ningú hi posa remei.
Avui dimecres, hi ha hagut dos accidents amb moto; un al carrer Riu Ebre i un altre al Pont Vell i segons testimonis, en un dels ensurts deien que si la moto anava amb excés de velocitat.
Qui té competències de trànsit a la ciutat és l’Ajuntament i està molt clar, que si no posa cap remei al tema, continuarà fent-se palès el seu desinterès pels Veïns de la ciutat.
Recordo un acte públic a finals del 2006, on l’Alcalde de Lleida juntament amb el regidor i membres de la Guardia Urbana, van presentar els passos elevats com una novetat que tenia de solucionar molts problemes viaris a la ciutat.
Recordo que nosaltres en cap moment vam creure massa en aquesta solució i que jo mateix en prendre la paraula, vaig proposar una mesura alternativa:
Fer respectar els passos de vianants de la ciutat. Es a dir, si conscienciem als conductors de Lleida, de que els passos de vianants tenen de ser respectats, estarem fent dues coses a la vegada:
La primera, reduir els atropellaments en els propis passos de vianants i la segona, que amb l’afany de respectar els passos, reduirem la velocitat del trànsit rodat a la ciutat, la qual cosa també convé i molt, perquè un altra cosa que els hi vam retreure, és que es feien pocs controls de velocitat dintre del casc urbà, sobre tot en determinats carrers, on no sabem perquè, els cotxes corrent molt.
L’Alcalde, Cap de la Guardia Urbana de Lleida segons la llei, fidel a les seves costums, no va fer cap cas a aquesta proposta, com no el fa de pràcticament cap proposta ciutadana. I perquè? No és viable aquesta proposta?
O és que potser, Sr. Alcalde, si un ciutadà que paga els seus impostos (i li paga a vostè el sou, que no es petit), fa una proposta, no pot ser interessant per la ciutat?
O és que vostè demana Participació Ciutadana i quan els veïns volem participar no li interessa?
Els passos elevats serveixen a l’Ajuntament per evitar-se de posar semàfors en determinats punts. En canvi, la gent jove i inconscient, utilitza els passos elevats per sortir volant tant amb moto com amb cotxe, diuen que es diverteixen molt: “és com un rally”.
El que no pot fer un Alcalde, com a Cap de la G.U., es incomplir la llei, perquè si en un punt determinat, posem per cas la rotonda de l’Avinguda Alacant, hi ha una zona amb prohibició d'aparcament i on la Guardia Urbana ha posat quantitat de multes als Veïns per aparcar, ara resulta que la mateixa G.U. hi aparca el cotxe tranquil·lament.
Sr. Alcalde, com és que vostè, com a Cap de la G.U., incompleix la mateixa norma, per la que ens multa als Veïns de Lleida?
Francesc Castells
Organització de Veïns Independents
El dilluns va haver un atropellament a l’Avinguda del Segre. El dimarts va haver un atropellament mortal al barri de La Bordeta. Un altre més als carrers de Lleida. Crec haver llegit a la premsa, que Lleida porta un trist rècord en atropellaments viaris. Ara tot seran estudis, col·loquis, tertúlies, buscar solucions i bla, bla, bla, però els atropellaments continuen succeint-se a la ciutat un rere altre i ningú hi posa remei.
Avui dimecres, hi ha hagut dos accidents amb moto; un al carrer Riu Ebre i un altre al Pont Vell i segons testimonis, en un dels ensurts deien que si la moto anava amb excés de velocitat.
Qui té competències de trànsit a la ciutat és l’Ajuntament i està molt clar, que si no posa cap remei al tema, continuarà fent-se palès el seu desinterès pels Veïns de la ciutat.
Recordo un acte públic a finals del 2006, on l’Alcalde de Lleida juntament amb el regidor i membres de la Guardia Urbana, van presentar els passos elevats com una novetat que tenia de solucionar molts problemes viaris a la ciutat.
Recordo que nosaltres en cap moment vam creure massa en aquesta solució i que jo mateix en prendre la paraula, vaig proposar una mesura alternativa:
Fer respectar els passos de vianants de la ciutat. Es a dir, si conscienciem als conductors de Lleida, de que els passos de vianants tenen de ser respectats, estarem fent dues coses a la vegada:
La primera, reduir els atropellaments en els propis passos de vianants i la segona, que amb l’afany de respectar els passos, reduirem la velocitat del trànsit rodat a la ciutat, la qual cosa també convé i molt, perquè un altra cosa que els hi vam retreure, és que es feien pocs controls de velocitat dintre del casc urbà, sobre tot en determinats carrers, on no sabem perquè, els cotxes corrent molt.
L’Alcalde, Cap de la Guardia Urbana de Lleida segons la llei, fidel a les seves costums, no va fer cap cas a aquesta proposta, com no el fa de pràcticament cap proposta ciutadana. I perquè? No és viable aquesta proposta?
O és que potser, Sr. Alcalde, si un ciutadà que paga els seus impostos (i li paga a vostè el sou, que no es petit), fa una proposta, no pot ser interessant per la ciutat?
O és que vostè demana Participació Ciutadana i quan els veïns volem participar no li interessa?
Els passos elevats serveixen a l’Ajuntament per evitar-se de posar semàfors en determinats punts. En canvi, la gent jove i inconscient, utilitza els passos elevats per sortir volant tant amb moto com amb cotxe, diuen que es diverteixen molt: “és com un rally”.
El que no pot fer un Alcalde, com a Cap de la G.U., es incomplir la llei, perquè si en un punt determinat, posem per cas la rotonda de l’Avinguda Alacant, hi ha una zona amb prohibició d'aparcament i on la Guardia Urbana ha posat quantitat de multes als Veïns per aparcar, ara resulta que la mateixa G.U. hi aparca el cotxe tranquil·lament.
Sr. Alcalde, com és que vostè, com a Cap de la G.U., incompleix la mateixa norma, per la que ens multa als Veïns de Lleida?
Francesc Castells
Organització de Veïns Independents
Etiquetas: lleiatropell
# entrada de Redaccio : 0:05
miércoles, 26 de noviembre de 2008
A día de hoy
Una Vicepresidenta muy especial y hermanísima de su hermano
La vicepresidenta del Gobierno, Mª Teresa Fernández de la Vega, desde su cargo está haciendo el trabajo de justificar y alabar continuamente las decisiones del Gobierno, además de atizar con rabia a la oposición, cuando lo que debería hacer, es simplemente explicar las decisiones de Gobierno.
Está visto que esta Sra. no sabe que la crítica a la labor de Gobierno, le va incluida en el sueldo y lo más curioso de la situación, es que ella critique, que otros critiquen?
Se trata en definitiva, de una explicación gubernativa completamente a la defensiva. Una costumbre completamente anormal en un sistema democrático.
Ahora resulta que la vice “Maria Teresa” (cómo la llama Zapatero), que siempre nos está soltando su moralina, acaba de verse envuelta en una sospechita. Digamos que “Mª Teresa” tiene un hermano: Jesús Fernández de la Vega. Un señor que se jubiló siendo un ejecutivo de Repsol, hace poco más de un año y mira por donde, resulta que casualmente, en septiembre de 2007, Repsol le nombró Consejero de Petronor.
A lo que parece, entre la pensión arregladita de Repsol y el cargo bien pagadito de Consejero en Petronor, el hermano de la vice andaba un tanto aburrido, por lo que necesitaba un pequeño pluriempleo, así que Repsol le ha nombrado nada menos que Director General de su Fundación.
Parece ser, que en su descargo, el hermano de la vice aceptó “porque nadie quería serlo”. Bien, si es así, pase...pero me pregunto si estos nombramientos o cargos, tendrán algo que ver con la posición de poder que ocupa su hermana, la vicepresidenta del Gobierno, “Mª Teresa”?
Quizás, a partir de ahora, Mª Teresa Fernández de la Vega, cuando dé mítines a escolares, les podrá decir que la vocación de su Gobierno por servir a España es tan grande, que son capaces de permitir que un hermano jubilado, acepte ser Consejero de Petronor y Director General en la Fundación Repsol. ¡Esto sí que es PROGRESO!
A día de hoy sin embargo, Jesús Fernández de la Vega, ha presentado su dimisión en el cargo como Director General de la Fundación Repsol; cuando se ha visto descubierto el pastel.
De momento y que se sepa, no ha dimitido como Consejero de Petronor, claro que es costumbre muy arraigada, el que todos los jubilados españoles pasen a formar parte de Consejos de Administración para complementar su pensioncilla. ¡Menos mal!
La vicepresidenta del Gobierno, Mª Teresa Fernández de la Vega, desde su cargo está haciendo el trabajo de justificar y alabar continuamente las decisiones del Gobierno, además de atizar con rabia a la oposición, cuando lo que debería hacer, es simplemente explicar las decisiones de Gobierno.Está visto que esta Sra. no sabe que la crítica a la labor de Gobierno, le va incluida en el sueldo y lo más curioso de la situación, es que ella critique, que otros critiquen?
Se trata en definitiva, de una explicación gubernativa completamente a la defensiva. Una costumbre completamente anormal en un sistema democrático.
Ahora resulta que la vice “Maria Teresa” (cómo la llama Zapatero), que siempre nos está soltando su moralina, acaba de verse envuelta en una sospechita. Digamos que “Mª Teresa” tiene un hermano: Jesús Fernández de la Vega. Un señor que se jubiló siendo un ejecutivo de Repsol, hace poco más de un año y mira por donde, resulta que casualmente, en septiembre de 2007, Repsol le nombró Consejero de Petronor.
A lo que parece, entre la pensión arregladita de Repsol y el cargo bien pagadito de Consejero en Petronor, el hermano de la vice andaba un tanto aburrido, por lo que necesitaba un pequeño pluriempleo, así que Repsol le ha nombrado nada menos que Director General de su Fundación.
Parece ser, que en su descargo, el hermano de la vice aceptó “porque nadie quería serlo”. Bien, si es así, pase...pero me pregunto si estos nombramientos o cargos, tendrán algo que ver con la posición de poder que ocupa su hermana, la vicepresidenta del Gobierno, “Mª Teresa”?
Quizás, a partir de ahora, Mª Teresa Fernández de la Vega, cuando dé mítines a escolares, les podrá decir que la vocación de su Gobierno por servir a España es tan grande, que son capaces de permitir que un hermano jubilado, acepte ser Consejero de Petronor y Director General en la Fundación Repsol. ¡Esto sí que es PROGRESO!
A día de hoy sin embargo, Jesús Fernández de la Vega, ha presentado su dimisión en el cargo como Director General de la Fundación Repsol; cuando se ha visto descubierto el pastel.
De momento y que se sepa, no ha dimitido como Consejero de Petronor, claro que es costumbre muy arraigada, el que todos los jubilados españoles pasen a formar parte de Consejos de Administración para complementar su pensioncilla. ¡Menos mal!
Etiquetas: uvicepresimuy
# entrada de Redaccio : 8:29
martes, 25 de noviembre de 2008
Mon Veïnal
Participació Ciutadana, fa referència a que s'ha de treballar perquè els ciutadans participin, o anem errats?
A qui li agrada veure aquesta imatge? A qui l’interessa que perduri aquesta imatge?
Estic segur que a cap veí d’aquest barri que tingui ganes d’aportar propostes per millorar l’entorn on viu el dia a dia i no pot fer-ho. I per descomptat, tampoc a aquelles persones que volen fer barri desinteressadament, que volen treballar per la integració de les persones que hi viuen des de fa molts o pocs anys.
Així doncs, em pregunto: a qui li deu semblar bé que l’Associació de Veïns de l’Avinguda del Segre, es trobi en aquesta situació, és a dir, “morta”?.
Un grup de socis i veïns, inquiets i preocupats pel barri, vàrem decidir un dia reactivar l’Associació y reanimar el moviment veïnal a través d’aquesta. Des de llavors, tot han estat amenaces, obstacles i impediments amb l’objectiu d’aturar aquesta iniciativa.
Aquest compromís no és un altre que l’Associació de Veïns de l’Avinguda del Segre funcioni com a tal, i recolzi les aspiracions i els drets dels veïns d’aquest barri davant les Institucions.
La nova junta de l’Associació, legalment constituïda i registrada des del mes de maig de 2008, ha intentat tirar endavant el seu projecte:
- Obrir l’Associació al barri, invitant als veïns a fer-se’n socis, ja que no té sentit que existeixi una Associació, on no hi ha associats, situació que es viu actualment. Es llavors quan tots plegats ens preguntem, a qui representa la persona que es fa dir Presidenta?
- Donar l’oportunitat a tots els veïns de presentar candidatures per formar una nova junta definitiva.
- Convocar una Assemblea General i així poder escollir als representants.
Ens consta que en 3 anys no s’ha convocat cap Assemblea, això vol dir també, que no s’han justificat els diners que l’Ajuntament, a través de subvencions, destina a l’Associació.
L’anterior Presidenta no reconeix la nova junta i bloqueja aquesta iniciativa ficant un candau a la porta del local de l’Associació, de manera que ens impedeix l’accés i l’ús d’aquest espai que ens pertoca, i per tant l’accés als llibres i demés documentació.
Vam demanar l’ intervenció de la FAV (Federació d’Associacions de Veïns de Lleida), pensant que com a tal, faria ús del sentit comú i vetllaria pel bon funcionament i representativitat d’un dels seus associats en pro del bon nom i seriositat del moviment veïnal
Malauradament, no va ser així. A la FAV li és igual les irregularitats que hi pugi haver dins una Associació. Segons el seu President “són problemes interns que la mateixa Associació ha de resoldre”. Per tant ens preguntem:
¿De que ens serveix la Federació d’Associacions de Veïns, als veïns de Lleida, quan la paguem ben generosament?.
A aquesta resposta, s’afegeix l’actitud de la Regidoria de Participació Ciutadana, que no és altra que defensar la postura de la Sra. Marta Roigé. En cap moment han tingut en consideració, els motius que han dut a aquest grup de socis i de veïns a donar aquest pas i han ignorat completament els escrits adreçats a aquesta Regidoria. Un altra pregunta que ens fem és:
¿Participació Ciutadana, fa referència a que s’ha de treballar perquè els ciutadans participin, o anem errats?
Hi ha coses que no s’entenen!
Crec que no resulta gaire difícil treure conclusions, per tant, la resposta a la pregunta, “a qui li deu semblar bé que continuï aquesta situació?” és bastant clara.
De totes maneres i amb tots els entrebancs que han sorgit i sortiran, tirarem endavant el nostre compromís, i molt aviat iniciarem el procediment perquè l’Associació de Veïns de l’Avinguda del Segre, funcioni, en benefici del barri i de tots els veïns.
Salutacions,
Xavier Herrera Terrado
A qui li agrada veure aquesta imatge? A qui l’interessa que perduri aquesta imatge?Estic segur que a cap veí d’aquest barri que tingui ganes d’aportar propostes per millorar l’entorn on viu el dia a dia i no pot fer-ho. I per descomptat, tampoc a aquelles persones que volen fer barri desinteressadament, que volen treballar per la integració de les persones que hi viuen des de fa molts o pocs anys.
Així doncs, em pregunto: a qui li deu semblar bé que l’Associació de Veïns de l’Avinguda del Segre, es trobi en aquesta situació, és a dir, “morta”?.
Un grup de socis i veïns, inquiets i preocupats pel barri, vàrem decidir un dia reactivar l’Associació y reanimar el moviment veïnal a través d’aquesta. Des de llavors, tot han estat amenaces, obstacles i impediments amb l’objectiu d’aturar aquesta iniciativa.
Aquest compromís no és un altre que l’Associació de Veïns de l’Avinguda del Segre funcioni com a tal, i recolzi les aspiracions i els drets dels veïns d’aquest barri davant les Institucions.
La nova junta de l’Associació, legalment constituïda i registrada des del mes de maig de 2008, ha intentat tirar endavant el seu projecte:
- Obrir l’Associació al barri, invitant als veïns a fer-se’n socis, ja que no té sentit que existeixi una Associació, on no hi ha associats, situació que es viu actualment. Es llavors quan tots plegats ens preguntem, a qui representa la persona que es fa dir Presidenta?
- Donar l’oportunitat a tots els veïns de presentar candidatures per formar una nova junta definitiva.
- Convocar una Assemblea General i així poder escollir als representants.
Ens consta que en 3 anys no s’ha convocat cap Assemblea, això vol dir també, que no s’han justificat els diners que l’Ajuntament, a través de subvencions, destina a l’Associació.
L’anterior Presidenta no reconeix la nova junta i bloqueja aquesta iniciativa ficant un candau a la porta del local de l’Associació, de manera que ens impedeix l’accés i l’ús d’aquest espai que ens pertoca, i per tant l’accés als llibres i demés documentació.
Vam demanar l’ intervenció de la FAV (Federació d’Associacions de Veïns de Lleida), pensant que com a tal, faria ús del sentit comú i vetllaria pel bon funcionament i representativitat d’un dels seus associats en pro del bon nom i seriositat del moviment veïnal
Malauradament, no va ser així. A la FAV li és igual les irregularitats que hi pugi haver dins una Associació. Segons el seu President “són problemes interns que la mateixa Associació ha de resoldre”. Per tant ens preguntem:
¿De que ens serveix la Federació d’Associacions de Veïns, als veïns de Lleida, quan la paguem ben generosament?.
A aquesta resposta, s’afegeix l’actitud de la Regidoria de Participació Ciutadana, que no és altra que defensar la postura de la Sra. Marta Roigé. En cap moment han tingut en consideració, els motius que han dut a aquest grup de socis i de veïns a donar aquest pas i han ignorat completament els escrits adreçats a aquesta Regidoria. Un altra pregunta que ens fem és:
¿Participació Ciutadana, fa referència a que s’ha de treballar perquè els ciutadans participin, o anem errats?
Hi ha coses que no s’entenen!
Crec que no resulta gaire difícil treure conclusions, per tant, la resposta a la pregunta, “a qui li deu semblar bé que continuï aquesta situació?” és bastant clara.
De totes maneres i amb tots els entrebancs que han sorgit i sortiran, tirarem endavant el nostre compromís, i molt aviat iniciarem el procediment perquè l’Associació de Veïns de l’Avinguda del Segre, funcioni, en benefici del barri i de tots els veïns.
Salutacions,
Xavier Herrera Terrado
Etiquetas: partciutaoanerr
# entrada de Redaccio : 0:33
lunes, 24 de noviembre de 2008
El confidente
¿Qué son: Viviendas de Protección Oficial, o Viviendas del Despiste Oficial?
En nuestro mercado inmobiliario y desde mitad de los años 60, existe una modalidad de promoción apoyada por el Estado denominada de Viviendas Protegidas (VPO). Se trata de promociones apoyadas por el Estado, con objeto de que las familias o personas más necesitadas puedan acceder a una vivienda en nuestro país.
Estas ayudas vienen reguladas por normativas gubernativas (la última abarca de 2005 hasta 2008). Las formas de ayuda son diversas; las actuales ayudas estatales, compatibles con las ayudas de las CCAA, se podrían resumir en: fijación del precio máximo de venta por metro útil (llamado módulo), precio máximo de renta en alquiler, precio máximo de coste por metro en solar edificable para este fin, aranceles notariales y registrales reducidos, los préstamos convenio entre el ICO y las entidades de crédito para compradores y promotores de vivienda protegida, las ayudas estatales directas a determinados compradores, las bonificaciones, reducción del 50% en el Impuesto sobre Construcciones, Instalaciones y Obras (I.C.I.O.).
En las VPO el valor del “módulo” se calcula multiplicando el precio del módulo básico estatal, aprobado en Consejo de Ministros, por un coeficiente de zona que determina cada Comunidad Autónoma (CCAA). Los módulos están limitados por zonas.
Ahora bien, ¿es rentable para el promotor, la Vivienda Protegida? Veámoslo con un ejemplo: Para Madrid en el 2007, el módulo en Zona A, era de 1.474 euros (para Zona D, 1.052 e). Pero veamos los costes:
El precio del suelo (25% del valor del módulo) 370 e para Zona A.
El coste construcción, 600 e por metro cuadrado construido (el 70% de metros construidos), lleva a considerar los 850 e por metro útil.
Los costes técnicos, financieros, licencias y tasas, se estiman en un 13%, es decir 191 e por metro. La suma es 1.411 e, es decir un beneficio de 63 e por metro útil. Si los cálculos no fallan, estaríamos en un 5% de beneficio, esto sin contar con que puedan surgir gastos imprevistos constructivos o desperfectos en los acabados que hay que reparar. La pregunta es: ¿Quién va a meterse en este negocio tan inseguro?
Y otra pregunta: ¿Cómo se explica que en ocasiones, al interesarnos por una vivienda en régimen de VPO, nos pidan un precio oficial “más un complemento en negro”, mientras la Administración demuestra no enterarse de nada?
Para poner un ejemplo real y del presente año, diremos que en cierto edificio concreto, este abuso o ilegalidad ha llegado tan lejos, que habiendo ido a preguntar el precio de una vivienda, se nos dio un precio oficial es 144.000 e (24 millones de ptas.), más 102.000 e (17 millones de ptas) “en negro”. Este caso fue denunciado por un grupo de personas ante la Administración, pero hasta el momento (y ya han pasado bastantes meses) no tenemos conocimiento de que se haya corregido la ilegalidad.
Sería bueno que alguien nos explicara a estas alturas de la película, el porqué la Administración no ejerce en estos casos sus labores de vigilancia, y si velará realmente, para que se cumpla la reciente normativa de las listas de espera “anónimas”, que deben evitar contacto entre vendedor y comprador en un intento por suprimir precios ilegales.
El 14 de septiembre de 2007, Zapatero prometió 1,5 millones de viviendas de protección oficial en diez años. Creo que el futuro de la vivida protegida en España queda en entredicho, pues todos sabemos por experiencia, de la ligereza con la que se realizan promesas electorales, ante el convencimiento de que los electores no castigarán en las urnas su incumplimiento. Lo más probable, es que estemos abocados a convivir con este problema por los tiempos de los tiempos.
Real Decreto 801/2005:http://sid.usal.es/idocs/F3/LYN7882/3-7882.pdf
En nuestro mercado inmobiliario y desde mitad de los años 60, existe una modalidad de promoción apoyada por el Estado denominada de Viviendas Protegidas (VPO). Se trata de promociones apoyadas por el Estado, con objeto de que las familias o personas más necesitadas puedan acceder a una vivienda en nuestro país.Estas ayudas vienen reguladas por normativas gubernativas (la última abarca de 2005 hasta 2008). Las formas de ayuda son diversas; las actuales ayudas estatales, compatibles con las ayudas de las CCAA, se podrían resumir en: fijación del precio máximo de venta por metro útil (llamado módulo), precio máximo de renta en alquiler, precio máximo de coste por metro en solar edificable para este fin, aranceles notariales y registrales reducidos, los préstamos convenio entre el ICO y las entidades de crédito para compradores y promotores de vivienda protegida, las ayudas estatales directas a determinados compradores, las bonificaciones, reducción del 50% en el Impuesto sobre Construcciones, Instalaciones y Obras (I.C.I.O.).
En las VPO el valor del “módulo” se calcula multiplicando el precio del módulo básico estatal, aprobado en Consejo de Ministros, por un coeficiente de zona que determina cada Comunidad Autónoma (CCAA). Los módulos están limitados por zonas.
Ahora bien, ¿es rentable para el promotor, la Vivienda Protegida? Veámoslo con un ejemplo: Para Madrid en el 2007, el módulo en Zona A, era de 1.474 euros (para Zona D, 1.052 e). Pero veamos los costes:
El precio del suelo (25% del valor del módulo) 370 e para Zona A.
El coste construcción, 600 e por metro cuadrado construido (el 70% de metros construidos), lleva a considerar los 850 e por metro útil.
Los costes técnicos, financieros, licencias y tasas, se estiman en un 13%, es decir 191 e por metro. La suma es 1.411 e, es decir un beneficio de 63 e por metro útil. Si los cálculos no fallan, estaríamos en un 5% de beneficio, esto sin contar con que puedan surgir gastos imprevistos constructivos o desperfectos en los acabados que hay que reparar. La pregunta es: ¿Quién va a meterse en este negocio tan inseguro?
Y otra pregunta: ¿Cómo se explica que en ocasiones, al interesarnos por una vivienda en régimen de VPO, nos pidan un precio oficial “más un complemento en negro”, mientras la Administración demuestra no enterarse de nada?
Para poner un ejemplo real y del presente año, diremos que en cierto edificio concreto, este abuso o ilegalidad ha llegado tan lejos, que habiendo ido a preguntar el precio de una vivienda, se nos dio un precio oficial es 144.000 e (24 millones de ptas.), más 102.000 e (17 millones de ptas) “en negro”. Este caso fue denunciado por un grupo de personas ante la Administración, pero hasta el momento (y ya han pasado bastantes meses) no tenemos conocimiento de que se haya corregido la ilegalidad.
Sería bueno que alguien nos explicara a estas alturas de la película, el porqué la Administración no ejerce en estos casos sus labores de vigilancia, y si velará realmente, para que se cumpla la reciente normativa de las listas de espera “anónimas”, que deben evitar contacto entre vendedor y comprador en un intento por suprimir precios ilegales.
El 14 de septiembre de 2007, Zapatero prometió 1,5 millones de viviendas de protección oficial en diez años. Creo que el futuro de la vivida protegida en España queda en entredicho, pues todos sabemos por experiencia, de la ligereza con la que se realizan promesas electorales, ante el convencimiento de que los electores no castigarán en las urnas su incumplimiento. Lo más probable, es que estemos abocados a convivir con este problema por los tiempos de los tiempos.
Real Decreto 801/2005:http://sid.usal.es/idocs/F3/LYN7882/3-7882.pdf
Etiquetas: vpoodesp
# entrada de Redaccio : 0:07
sábado, 22 de noviembre de 2008
Opinió
Solucions contra el dèficit sanitari
La proposta del copagament sanitari promoguda per la Conselleria de Sanitat, és en si, una vergonya i la comparació del copagament amb països que tenen el poder adquisitiu el doble a la mitjana dels catalans, és un insult. Fora molt més honest, fer la comparació amb altres comunitats de l'Estat; Andalusia, Extremadura, Navarra, etc. que no solament, no practiquen el copagament, sinó que han inclòs en la sanitat publica respectiva, serveis que la sanitat catalana ni somia.
Algunes veus, ja anunciàvem que desprès del impost sanitari sobre el carburant, s'inventarien més abusos, que allò era una prova sonda per polsar la resposta ciutadana, i que en realitat camuflava la vertadera intenció del nostre govern, que ara ens vol fer veure que intenta obrir un debat per desprès, com sempre, fer el que els vingui de gust, enarborant que s'ha fet amb la participació ciutadana.
A qui li pot interessar una participació escarransida, que no vincula el resultat a les decisions polítiques, en la que la màxima participació, com sempre es basarà en la consulta en privilegi de les parts econòmicament intervinents en la gestió, i com sempre, no es tindrà en compte als usuaris ?.
Als nostres governants, se'ls han acabat les idees de servei, i la seva gestió sobre la sostenibilitat del model sanitari, és insostenible. I és per això, que em passen pel cap unes quantes idees de res, per solucionar el dèficit sanitari de rel:
1 er. Eliminació de càrrecs i re-càrrecs que ningú no sap quina es la seva funció sanitària.
2 on. Des-privatització o reversió de serveis que s'han privatitzat. Tothom sap, que les empreses que ara els fan, tenen que tenir beneficis. Aquests beneficis, poden revertir a la pròpia sanitat pública.
3 er. Eliminar desviacions a hospitals privats, optimitzant els recursos públics. Els hospitals privats també son empreses, i una de les seves funcions, és la de obtenir beneficis.
4 art. Instal·lació d'un sistema públic de dispensació de medicaments. Els marges comercials que necessàriament ha de tenir la dispensació privada de medicaments, poden revertir en la pròpia sanitat pública.
5 è. Exigir, per part del govern un finançament adequat a les necessitats de la sanitat catalana a l'administració central.
Evidentment, el sectors perjudicats per la meva proposta no hi estaran d'acord, però els usuaris, tampoc estem d'acord amb la desaparició del sistema sanitari universal i gratuït, que tant va costar aconseguir, i que si no s'hi posa remei, estem irremeiablement abocats a que sigui substituït per un sistema de caritat sanitària per una banda, i de sanitat de pagament per un altra, a tenor de la insostenible gestió per part dels seus gestors.
Solucions sense perjudicar als usuaris n'hi ha de haver. De qui governa es responsabilitat trobar-les, per això els paguem. Tirar pel recte i perjudicar als menys afavorits es justament el més fàcil, però amb un govern d'esquerres no hauria de ser així.
Francesc Beà
Organització de Veïns Independents
Etiquetas: soldefsan
# entrada de Redaccio : 0:22
viernes, 21 de noviembre de 2008
Laboral
El personal d'ADIF-Lleida mantindrà el seu horari habitual
L’empresa volia imposar un nou torn de tarda
Directa Terres de Ponent
El jutjat de lo social de Lleida ha determinat que l'empresa ADIF no té cap justificació ni cap causa provada per poder realitzar un canvi en els horaris de treball del seu personal a l’estació de Lleida-Pirineus.
L’empresa va anunciar al Comitè d’Empresa el passat mes d’abril la seva intenció d’adoptar una mesura de modificació substancial de les condicions de treball i instaurar un nou torn fix de tarda. Fins llavors, l’horari laboral era de matí i la resta d’hores les cobria una brigada d'incidències on s’hi podien adscriure les treballadores de manera voluntària.
La mesura afectava al sector de telecomunicacions i als sectors de les instal·lacions de seguretat elèctriques i mecàniques, amb un total de 21 persones.
Segons ha explicat a La Directa l’advocada de la CGT-Ponent, Blanca Rivas, aquest procediment exigeix un període de 15 dies de consultes amb el Comitè d’Empresa perquè és una modificació de l’article 41 de l’Estatut dels Treballadors i Treballadores. Després d'aquest temps, tant si hi ha acord com si no, l'empresa pot imposar la mesura, però l’ha de justificar.
“L’empresa va seguir el procediment i sense l'aprovació del Comitè va decidir tirar pel dret i dir que el 30 de setembre implantaria unilateralment la mesura. Davant d’això, els sindicats CGT i UGT vàrem interposar una demanda de conflicte col·lectiu (perquè afecta a un gran nombre de treballadors) per modificació substancial de les condicions de treball. Finalment, al no acumular-se les demandes, la que va prosseguir va ser la d'UGT però tots tres sindicats, CCOO, UGT i nosaltres, CGT, ens oposàvem al canvi. Ara la jutgessa ens ha donat la raó.”
Així, segons dicta la sentència, l’empresa no ha demostrat tenir més avaries ni que aquestes tardin més hores en arreglar-se, “sinó al contrari, n'hi havia menys i es reparaven amb menys hores”.
El conflicte que s’ha viscut a ADIF Lleida, segons Blanca Rivas: “és només el darrer i reflexa com està la situació. Amb el procés de privatització ha disminuït el nombre de treballadores, no s’ha renovat la plantilla i la subcontractació ha portat molts problemes en el servei.”Des de fa un any també hi han aturades en els serveis de venda de bitllets, informació i atenció a la clientela que depenen d’ADIF.
La privatització del ferrocarril
Amb la llei del Sector Ferroviari (en vigor des del 31 de desembre del 2004) es va iniciar la privatització del ferrocarril a l’estat espanyol. L’empresa pública RENFE (Red Nacional de Ferrocarriles Españoles) va ser dividida en dos: RENFE-Operadora i ADIF (Administrador de Infraestructuras Ferroviarias).
Des de llavors, RENFE-Operadora s’encarrega, en principi, del transport de mercaderies i de passatge en règim de competència amb d’altres empreses. A la pràctica, segueix mantenint el monopoli en el transport de persones. També fabrica i manté material ferroviari a través de la seva filial Integria. És una entitat pública depenent del Ministerio de Fomento i el seu president és José Salgueiro Carmona, que procedeix de la presidència de RENFE.
Per la seva banda, ADIF s’ocupa del manteniment de les infrastructures ferroviàries (construcció i gestió de les vies, les estacions i les comunicacions), manté el règim de monopoli i cobra un cànon a les empreses usuàries. També depèn del Ministerio de Fomento i el seu actual (i també únic) president és Antonio González Marín.
L’empresa volia imposar un nou torn de tarda
Directa Terres de Ponent
El jutjat de lo social de Lleida ha determinat que l'empresa ADIF no té cap justificació ni cap causa provada per poder realitzar un canvi en els horaris de treball del seu personal a l’estació de Lleida-Pirineus.
L’empresa va anunciar al Comitè d’Empresa el passat mes d’abril la seva intenció d’adoptar una mesura de modificació substancial de les condicions de treball i instaurar un nou torn fix de tarda. Fins llavors, l’horari laboral era de matí i la resta d’hores les cobria una brigada d'incidències on s’hi podien adscriure les treballadores de manera voluntària.
La mesura afectava al sector de telecomunicacions i als sectors de les instal·lacions de seguretat elèctriques i mecàniques, amb un total de 21 persones.
Segons ha explicat a La Directa l’advocada de la CGT-Ponent, Blanca Rivas, aquest procediment exigeix un període de 15 dies de consultes amb el Comitè d’Empresa perquè és una modificació de l’article 41 de l’Estatut dels Treballadors i Treballadores. Després d'aquest temps, tant si hi ha acord com si no, l'empresa pot imposar la mesura, però l’ha de justificar.
“L’empresa va seguir el procediment i sense l'aprovació del Comitè va decidir tirar pel dret i dir que el 30 de setembre implantaria unilateralment la mesura. Davant d’això, els sindicats CGT i UGT vàrem interposar una demanda de conflicte col·lectiu (perquè afecta a un gran nombre de treballadors) per modificació substancial de les condicions de treball. Finalment, al no acumular-se les demandes, la que va prosseguir va ser la d'UGT però tots tres sindicats, CCOO, UGT i nosaltres, CGT, ens oposàvem al canvi. Ara la jutgessa ens ha donat la raó.”
Així, segons dicta la sentència, l’empresa no ha demostrat tenir més avaries ni que aquestes tardin més hores en arreglar-se, “sinó al contrari, n'hi havia menys i es reparaven amb menys hores”.
El conflicte que s’ha viscut a ADIF Lleida, segons Blanca Rivas: “és només el darrer i reflexa com està la situació. Amb el procés de privatització ha disminuït el nombre de treballadores, no s’ha renovat la plantilla i la subcontractació ha portat molts problemes en el servei.”Des de fa un any també hi han aturades en els serveis de venda de bitllets, informació i atenció a la clientela que depenen d’ADIF.
La privatització del ferrocarril
Amb la llei del Sector Ferroviari (en vigor des del 31 de desembre del 2004) es va iniciar la privatització del ferrocarril a l’estat espanyol. L’empresa pública RENFE (Red Nacional de Ferrocarriles Españoles) va ser dividida en dos: RENFE-Operadora i ADIF (Administrador de Infraestructuras Ferroviarias).
Des de llavors, RENFE-Operadora s’encarrega, en principi, del transport de mercaderies i de passatge en règim de competència amb d’altres empreses. A la pràctica, segueix mantenint el monopoli en el transport de persones. També fabrica i manté material ferroviari a través de la seva filial Integria. És una entitat pública depenent del Ministerio de Fomento i el seu president és José Salgueiro Carmona, que procedeix de la presidència de RENFE.
Per la seva banda, ADIF s’ocupa del manteniment de les infrastructures ferroviàries (construcció i gestió de les vies, les estacions i les comunicacions), manté el règim de monopoli i cobra un cànon a les empreses usuàries. També depèn del Ministerio de Fomento i el seu actual (i també únic) president és Antonio González Marín.
Etiquetas: adif
# entrada de Redaccio : 0:16
jueves, 20 de noviembre de 2008
A día de hoy
De Ministerios Florero y chirigotas varias
Ya se sabe, que cuando uno encarga un traje al sastre y no tiene suficiente dinero para la tela, puede suceder que las mangas se le queden tan cortas como las de un chaleco. Algo parecido es lo que le ha pasado al Ministerio de Igualdad que inventó Zapatero para la compañera Bibiana Aído, ex directora de la Agencia Andaluza de Flamenco; muy simpática ella y con mucho salero, éle...
Dícese que se dice, que para contentar a la risueña gaditana, Zapatero se sacó de la manga un Ministerio para la hija de un ex-alcalde (hoy asesor de gabinete de la Diputación de Cádiz) y ahijada, nada menos que de Manuel Chaves. Pero cómo podía negarse Zapatero a una petición del patriarca Chaves? ¿Cómo podía desatender semejante recomendación si con ello teñía de rubio juvenil sonriente a su Gobierno? Alguien se malicia por demás, que la aceptó encantado, por considerar que sería como un contrapeso de imagen generacional importante para Maria Teresa Fernández de la Vega.
El encanto del nombramiento ministerial, se truncó por decirlo sedosamente, cuando se repartió el pastel presupuestario y al plato de Bibiana sólo acudieron algunas migajas. Coméntase que se comenta, que en ése momento Bibi al sentirse una ministra florero, montó en cólera contenida por decirlo con lisura. Es tan poco su presupuesto que sólo ha dado para que pueda inventar la palabra “miembra”.
Queda claro, que el Ministerio de Igualdad no es igual que los demás, por tanto oiga: de igualdad poca.
Dicen las voces de pasillo, que un Ministerio de Igualdad, casi vacío de funciones y con un presupuesto risible, da de sí, para que la risueña Bibiana sea tomada a chunga o a chirigota por sus compañeros de Gobierno, pero mucho cuidado, que Bibi es de Cádiz y sabe muy bien lo que son las chirigotas.
La chanza empezó con una pregunta en forma de gracieta: ¿Aído, ha ido? (al Congreso). La cosa continuó con bromitas y chunga, pero ahora la situación está llegando a unos límites que hacen presagiar un estallido bibiano-gaditano, en el que alguna ya ha tenido que poner cara de circunstancias: se conoce que la gallega Elena Espinosa, Ministra de Medio Ambiente, Medio Rural y Marino, solicitó, no se sabe con que intención, al Ministerio de Igualdad, un informe “sobre el impacto de género que podría tener un decreto de medidas contra la sequía”, a lo que Bibiana “renunció a sugerir alternativas al género femenino de sequía” y a renglón seguido contestó con la contundencia que le da el respaldo chavista: “no tiene impacto en el género”. Todo ello y leído entre líneas, podría ser algo así: si usted desea reírse, hágase cosquillas en los pies, porque de mi no se cachondea una gallega.
Mientras Zapatero con la cejas arqueadas intenta entender la comedieta, Bibiana se siente el blanco de las rechiflas con su Ministerio de Desigualdad. Mientras Espinosa se da cuenta de que “ha ido” demasiado lejos, los otros miembros y miembras del Gobierno aguantan como pueden la carcajada incontrolable. Este sí que es un Gobierno divertido.
Ya se sabe, que cuando uno encarga un traje al sastre y no tiene suficiente dinero para la tela, puede suceder que las mangas se le queden tan cortas como las de un chaleco. Algo parecido es lo que le ha pasado al Ministerio de Igualdad que inventó Zapatero para la compañera Bibiana Aído, ex directora de la Agencia Andaluza de Flamenco; muy simpática ella y con mucho salero, éle...Dícese que se dice, que para contentar a la risueña gaditana, Zapatero se sacó de la manga un Ministerio para la hija de un ex-alcalde (hoy asesor de gabinete de la Diputación de Cádiz) y ahijada, nada menos que de Manuel Chaves. Pero cómo podía negarse Zapatero a una petición del patriarca Chaves? ¿Cómo podía desatender semejante recomendación si con ello teñía de rubio juvenil sonriente a su Gobierno? Alguien se malicia por demás, que la aceptó encantado, por considerar que sería como un contrapeso de imagen generacional importante para Maria Teresa Fernández de la Vega.
El encanto del nombramiento ministerial, se truncó por decirlo sedosamente, cuando se repartió el pastel presupuestario y al plato de Bibiana sólo acudieron algunas migajas. Coméntase que se comenta, que en ése momento Bibi al sentirse una ministra florero, montó en cólera contenida por decirlo con lisura. Es tan poco su presupuesto que sólo ha dado para que pueda inventar la palabra “miembra”.
Queda claro, que el Ministerio de Igualdad no es igual que los demás, por tanto oiga: de igualdad poca.
Dicen las voces de pasillo, que un Ministerio de Igualdad, casi vacío de funciones y con un presupuesto risible, da de sí, para que la risueña Bibiana sea tomada a chunga o a chirigota por sus compañeros de Gobierno, pero mucho cuidado, que Bibi es de Cádiz y sabe muy bien lo que son las chirigotas.
La chanza empezó con una pregunta en forma de gracieta: ¿Aído, ha ido? (al Congreso). La cosa continuó con bromitas y chunga, pero ahora la situación está llegando a unos límites que hacen presagiar un estallido bibiano-gaditano, en el que alguna ya ha tenido que poner cara de circunstancias: se conoce que la gallega Elena Espinosa, Ministra de Medio Ambiente, Medio Rural y Marino, solicitó, no se sabe con que intención, al Ministerio de Igualdad, un informe “sobre el impacto de género que podría tener un decreto de medidas contra la sequía”, a lo que Bibiana “renunció a sugerir alternativas al género femenino de sequía” y a renglón seguido contestó con la contundencia que le da el respaldo chavista: “no tiene impacto en el género”. Todo ello y leído entre líneas, podría ser algo así: si usted desea reírse, hágase cosquillas en los pies, porque de mi no se cachondea una gallega.
Mientras Zapatero con la cejas arqueadas intenta entender la comedieta, Bibiana se siente el blanco de las rechiflas con su Ministerio de Desigualdad. Mientras Espinosa se da cuenta de que “ha ido” demasiado lejos, los otros miembros y miembras del Gobierno aguantan como pueden la carcajada incontrolable. Este sí que es un Gobierno divertido.
Etiquetas: deminiflor
# entrada de Redaccio : 0:19
miércoles, 19 de noviembre de 2008
Des de la meva finestra
Sra. Consellera Marina Geli, qui paga la festa?
La pregunta té a veure amb uns convits celebrats per l’Institut Català de la Salut en l’any corrent.
Es diu que al mes de febrer, en una “Jornada per directius d’Equips d’Atenció Primària”, es van gastar 11.900 e en un “coffe break”, es a dir en un cafè-pausa de mig mati. Molt cafè sembla, oi que sí?
Es diu que al mes de març, la “VII Jornada de Treball Social”, va comportar una despesa de 5.800 e.
A l’abril la “Jornada de Administratius del ICS”, va costar 33.600 e. D’aquests, 22.500 e (3,7 milions de pessetes) es van destinar al “catéring”, esmorzar i dinar. Encara que es diu, que la despesa va estar pagada per “empreses benefactores”.
Continuem.
Arribem al mes de juny i resulta que en la celebració del 25 aniversari de l’Institut Català de la Salut, celebrat a l’Anell Olímpic de Montjuïc, es diu que va costar un total de 534.400 e (89 milions de pessetes), dels que 288.000 e (47 milions de pessetes) corresponen a un aperitiu.
En la sessió parlamentaria, el diputat de CiU, Francesc Sancho li va retreure a la Consellera de Salut i Seguretat Social, Marina Geli, el “gastar-se en una menjada casi 100 milions de les antigues pessetes”.
En el seu torn de resposta, la Consellera Geli va contestar tranquil·lament, que tots aquests actes s’havien pagat “amb el patrocini voluntari de diverses empreses”.
Sra. Geli, que tots sabem el que ens costa arribar a fi de mes i com està de cara la vida en el nostre país. Tots sabem que estem immersos, en una crisi de la que no saben ni vostès, quan en sortirem ni com, i vostè ens ve a dir que 19 empreses, la majoria del sector sanitari, van sufragar els 568.000 euros (94,6 milions de pessetes) de la festa, A CANVI DE RES?
¿De veritat espera vostè que ens creiem tal cosa?
¿Sra. Consellera, ens pot dir si aquest import el pagarem afegit o augmentat en factures properes?
La pregunta té a veure amb uns convits celebrats per l’Institut Català de la Salut en l’any corrent.
Es diu que al mes de febrer, en una “Jornada per directius d’Equips d’Atenció Primària”, es van gastar 11.900 e en un “coffe break”, es a dir en un cafè-pausa de mig mati. Molt cafè sembla, oi que sí?
Es diu que al mes de març, la “VII Jornada de Treball Social”, va comportar una despesa de 5.800 e.
A l’abril la “Jornada de Administratius del ICS”, va costar 33.600 e. D’aquests, 22.500 e (3,7 milions de pessetes) es van destinar al “catéring”, esmorzar i dinar. Encara que es diu, que la despesa va estar pagada per “empreses benefactores”.
Continuem.
Arribem al mes de juny i resulta que en la celebració del 25 aniversari de l’Institut Català de la Salut, celebrat a l’Anell Olímpic de Montjuïc, es diu que va costar un total de 534.400 e (89 milions de pessetes), dels que 288.000 e (47 milions de pessetes) corresponen a un aperitiu.
En la sessió parlamentaria, el diputat de CiU, Francesc Sancho li va retreure a la Consellera de Salut i Seguretat Social, Marina Geli, el “gastar-se en una menjada casi 100 milions de les antigues pessetes”.
En el seu torn de resposta, la Consellera Geli va contestar tranquil·lament, que tots aquests actes s’havien pagat “amb el patrocini voluntari de diverses empreses”.
Sra. Geli, que tots sabem el que ens costa arribar a fi de mes i com està de cara la vida en el nostre país. Tots sabem que estem immersos, en una crisi de la que no saben ni vostès, quan en sortirem ni com, i vostè ens ve a dir que 19 empreses, la majoria del sector sanitari, van sufragar els 568.000 euros (94,6 milions de pessetes) de la festa, A CANVI DE RES?
¿De veritat espera vostè que ens creiem tal cosa?
¿Sra. Consellera, ens pot dir si aquest import el pagarem afegit o augmentat en factures properes?
Etiquetas: sraconsellge
# entrada de Redaccio : 8:46
martes, 18 de noviembre de 2008
Cartes al Director
Multas para todos
Hace poco me pregunto un vecino ¿para que sirve la Guardia Urbana? mientras señalaba hacia donde dos guardias de la moto, estaban multando a un coche parado en doble fila. La propietaria salió de un portal diciendo que ya se iba, pero el guardia la dio la multa sin decirle ni buenos días. Mi vecino me miro con cara seria y volvió a preguntar ¿para que sirve la Guardia Urbana, solo para poner multas y pasear la gorra?.
Cuando se creo la Guardia Urbana de barrio, se dijo que vigilaría por las calles para mantener el orden y que cuando esto no funcionara pues entonces sancionarían. De esto hace años y no vemos que esto funcione así, si no que vemos como guardias de barrio, llegan con la moto, paran donde ven un coche aparcado en doble fila y multan. No hay que ser superdotado para darse cuenta de que solo están para multar, no ven los camellos que andan trapicheando tranquilamente por el barrio con su droguita, ni los delitos contra la propiedad, ni las intimidaciones que sufren algunos vecinos, ni las peleas callejeras con las que nos obsequian ciertas personas, ni ven algunos pisos que se han incendiado en la Mariola y que no ha sido a causa de un rayo.
Ante las quejas la concejal de barrio Mestres, se defendió diciendo que hay los guardias que hay, pero que son suficientes para llegar a todas partes. Esta respuesta no cuela señora. A ver si miramos un poco para atrás, primero dijeron hace años que habían pocos guardias, después han entrado bastantes nuevos en la plantilla y hace pocos días han entrado más. Ahora he oído decir que hay muchos de baja por depresión....... ¿y todos tienen depresión?.
Dijeron que les hacia falta una moto para desplazarse, ahora ya tienen las motos que les ayuda a desplazarse para poder poner mas multas, ni mas ni menos y no nos vengan con monsergas, aquí solo van a por lo fácil, a por las dobles filas, a recaudar, a sacarnos el dinero con cualquier motivo.
Se nos dijo que la Guardia Urbana de barrio serian unos Guardias de proximidad, ahora vemos que son recaudadores de proximidad. Y digo recaudadores porque se que las multas las cobra y se las queda el Ayuntamiento.
Nos dicen que tenemos que ser todos iguales, pues propongo que los mismos guardias multen también a alcaldes y concejales si incumplen
promesas electorales, si incumplen la ley, si no arreglan los problemas en el barrio, si no atienden las reivindicaciones de los vecinos. Si se aprobara esta medida el alcalde no cobraría a final de mes, ya que le meterían un montón de multas por no solucionar el grave problema que tenemos en la Mariola, pues un arreglo urbanístico en las calles no soluciona un problema social que venimos padeciendo desde hace demasiados años mientras el Ayuntamiento o mejor dicho el Alcalde que es el Jefe de la Guardia Urbana según he leído, mira para otra parte sin sonrojarse. En resumen dire sobre el alcalde
Mi vecino propone organizar un grupo numeroso de personas para solucionar el problema como un somatén de barrio.
M. Molina
-------------------------------------------------------------------------------------Nota de la Redacció: Les Cartes al Director no podran contenir ni insults, ni ser ofensives, en tot cas, no seran la nostra opinió sinó la del signant. En cap cas es mantindrà correspondència amb els autors. Les Cartes al Director es poden enviar a la nostra adreça:ilergeta386@gmail.com
Etiquetas: multpara
# entrada de Redaccio : 0:05
lunes, 17 de noviembre de 2008
Des de la meva finestra
La Catalunya Optimista, o no...
Era en la campanya electoral del passat mes de març, on pels nostres carrers apareixien uns cartells esperançadors on hi deia: “La Catalunya Optimista”. També des del partit ara governant (PSOE-PSC), se’ns feia arribar uns altres missatges que sembraven confiança: “Si gana Zapatero, gana Catalunya” “Si tu no vas ellos vuelven”.Si mireu les dues fotografies, separades per nou mesos, podreu veure en una la campanya electoral i en l’altra la realitat.
Durant la campanya electoral el PSOE-PSC, va negar que el país estigues immers en una crisi econòmica, però la realitat es tossuda i set mesos desprès, des del Govern han tingut d’admetre la realitat, més que res per no augmentar la desconfiança que ja expressen els ciutadans.
Ara la crisi està començant a mossegar les grans empreses. Des de fa uns dies els treballadors de Nissan, s’estan manifestant pels carrers de Barcelona protestant en veure’s abocats a un ERE que promou l’empresa.
El dimarts uns 2.200 treballadors de la multinacional, es van manifestar davant les portes del Parlament, on s’estava fen un debat sobre els Pressupostos. Van demanar d’entrevistar-se amb el president Montilla, qui no ho va acceptar, al·legant problemes de feina, quan segons periodistes, en aquells moments estava fent “pasillos” a la segona planta de l’edifici, amb el conseller Nadal.
Montilla va enviar a reunir-se amb els treballadors a la consellera de Treball, però ell no va donar la cara. El cert és, que qui té realment problemes de feina, són els 1.600 treballadors de Nissan que perdran el lloc de treball a conseqüència del ERE.
El que no es pot fer, es una campanya electoral esperançadora (que s’ha demostrat una mentida, perquè una crisi econòmica mai ha estat una situació optimista) i que desprès, els responsables polítics com Zapatero i Montilla, ens vulguin fer creure, que la crisi ve de fora i ells no hi tenen res a veure. Quedarien millor, admeten que la crisi ha esclatat en el nostre país quan ells estaven en el poder i per tant, poc o molt hi tenen a veure amb ella.
En tot cas, millor quedaria Zapatero, si en comptes de tantes corredisses per assistir a la reunió del G-20 on no estava convidat (“Sarkozy, por una silla en la cumbre, te daré todo lo que me pidas”), es dignés reunir-se amb els treballadors de la Nissan, que sí han demanat una reunió, perquè són catalans i es recorden del lema: “Si gana Zapatero, gana Catalunya”.
Era en la campanya electoral del passat mes de març, on pels nostres carrers apareixien uns cartells esperançadors on hi deia: “La Catalunya Optimista”. També des del partit ara governant (PSOE-PSC), se’ns feia arribar uns altres missatges que sembraven confiança: “Si gana Zapatero, gana Catalunya” “Si tu no vas ellos vuelven”.Si mireu les dues fotografies, separades per nou mesos, podreu veure en una la campanya electoral i en l’altra la realitat.
Durant la campanya electoral el PSOE-PSC, va negar que el país estigues immers en una crisi econòmica, però la realitat es tossuda i set mesos desprès, des del Govern han tingut d’admetre la realitat, més que res per no augmentar la desconfiança que ja expressen els ciutadans.
Ara la crisi està començant a mossegar les grans empreses. Des de fa uns dies els treballadors de Nissan, s’estan manifestant pels carrers de Barcelona protestant en veure’s abocats a un ERE que promou l’empresa.
El dimarts uns 2.200 treballadors de la multinacional, es van manifestar davant les portes del Parlament, on s’estava fen un debat sobre els Pressupostos. Van demanar d’entrevistar-se amb el president Montilla, qui no ho va acceptar, al·legant problemes de feina, quan segons periodistes, en aquells moments estava fent “pasillos” a la segona planta de l’edifici, amb el conseller Nadal.
Montilla va enviar a reunir-se amb els treballadors a la consellera de Treball, però ell no va donar la cara. El cert és, que qui té realment problemes de feina, són els 1.600 treballadors de Nissan que perdran el lloc de treball a conseqüència del ERE.
El que no es pot fer, es una campanya electoral esperançadora (que s’ha demostrat una mentida, perquè una crisi econòmica mai ha estat una situació optimista) i que desprès, els responsables polítics com Zapatero i Montilla, ens vulguin fer creure, que la crisi ve de fora i ells no hi tenen res a veure. Quedarien millor, admeten que la crisi ha esclatat en el nostre país quan ells estaven en el poder i per tant, poc o molt hi tenen a veure amb ella.
En tot cas, millor quedaria Zapatero, si en comptes de tantes corredisses per assistir a la reunió del G-20 on no estava convidat (“Sarkozy, por una silla en la cumbre, te daré todo lo que me pidas”), es dignés reunir-se amb els treballadors de la Nissan, que sí han demanat una reunió, perquè són catalans i es recorden del lema: “Si gana Zapatero, gana Catalunya”.
Etiquetas: lacatop
# entrada de Redaccio : 0:13
viernes, 14 de noviembre de 2008
(14 Nov 2008) La Tira
¿Quines funcions té la Guàrdia Urbana, Sr. Alcalde?
És una pregunta que tot sovint es fa molta gent a Lleida. La pregunta arranca de fets reals i acaba de arribar-nos un altra vegada, en un assumpte que ha afectat als nens que estudien als Instituts IES, Màrius Torres, Gili Gaya, Joan Oro, on pares molt preocupats des de feia dies, veien com un jove es dedicava a atracar i apallissar als alumnes que assisteixen a classe.
Alarmants, els pares van començar a parlar entre ells i fa poc dies, van decidir avisar a la Guàrdia Urbana: en telefonar els hi van contestar que no podien personar-se a la porta de l’Institut perquè la zona “quedava fora de Lleida”.
Al final van telefonar als Mossos d’Esquadra, qui van detenir al jove atracador. Fins i tot, algú va comentar que era reincident.
Els pares confosos i decebuts es pregunten: ¿De que ens serveix la guàrdia urbana?
A Noticies de Lleida hem estat investigant la vessant legal de l’assumpte i hem trobat que no es veritat, que els instituts estiguin “fora de Lleida”, sinó que la zona dels fets està dintre del terme de Lleida ciutat i així ho determina el plànol del Pla General Municipal de Lleida. Pensem per tant, que la Guàrdia Urbana no va dir la veritat als pares que van denunciar els fets.
Ens sorprèn, que tenint aquest Ajuntament en les seves dependències, un departament del “Servei d’Atenció a la Infància i Adolescència”, tinguin tant poc interès en defensar-los.
A més, hem trobat un altra cosa; hem mirat la llei 7/1985, de 2 de abril, reguladora de las Bases del Régimen Local, que en el seu article 21, diu que l’alcalde “ostenta las siguientes atribuciones: “Desempeñar la jefatura superior de todo el personal...ejercer la jefatura de la Policía Municipal”.
D’igual manera en l’article 25, es diu que entre les competències que exercirà el Municipi estan: “Seguridad en lugares públicos”
Es vol dir que la Guàrdia Urbana té l’obligació de vetllar per la seguretat ciutadana en el Municipi. De tot això se’n desprèn, que l’alcalde de Lleida, en tant que Cap de la Guàrdia Urbana i en referència a aquest cas, no ha complert amb les seves obligacions legals i pensem que es precisament a ell, a qui se li tenen de demanar responsabilitats, perquè un alcalde està també obligat a complir totes les lleis i així li tenim d’exigir.
Alarmants, els pares van començar a parlar entre ells i fa poc dies, van decidir avisar a la Guàrdia Urbana: en telefonar els hi van contestar que no podien personar-se a la porta de l’Institut perquè la zona “quedava fora de Lleida”.
Al final van telefonar als Mossos d’Esquadra, qui van detenir al jove atracador. Fins i tot, algú va comentar que era reincident.
Els pares confosos i decebuts es pregunten: ¿De que ens serveix la guàrdia urbana?
A Noticies de Lleida hem estat investigant la vessant legal de l’assumpte i hem trobat que no es veritat, que els instituts estiguin “fora de Lleida”, sinó que la zona dels fets està dintre del terme de Lleida ciutat i així ho determina el plànol del Pla General Municipal de Lleida. Pensem per tant, que la Guàrdia Urbana no va dir la veritat als pares que van denunciar els fets.
Ens sorprèn, que tenint aquest Ajuntament en les seves dependències, un departament del “Servei d’Atenció a la Infància i Adolescència”, tinguin tant poc interès en defensar-los.
A més, hem trobat un altra cosa; hem mirat la llei 7/1985, de 2 de abril, reguladora de las Bases del Régimen Local, que en el seu article 21, diu que l’alcalde “ostenta las siguientes atribuciones: “Desempeñar la jefatura superior de todo el personal...ejercer la jefatura de la Policía Municipal”.
D’igual manera en l’article 25, es diu que entre les competències que exercirà el Municipi estan: “Seguridad en lugares públicos”
Es vol dir que la Guàrdia Urbana té l’obligació de vetllar per la seguretat ciutadana en el Municipi. De tot això se’n desprèn, que l’alcalde de Lleida, en tant que Cap de la Guàrdia Urbana i en referència a aquest cas, no ha complert amb les seves obligacions legals i pensem que es precisament a ell, a qui se li tenen de demanar responsabilitats, perquè un alcalde està també obligat a complir totes les lleis i així li tenim d’exigir.
Etiquetas: qftlgur
# entrada de Redaccio : 9:04
jueves, 13 de noviembre de 2008
(13 Nov 2008) A día de hoy
Asesor, se escribe con E de empleo
Siempre se ha dicho que hay que predicar con el ejemplo, aunque ahora, con la globalidad, con la obamamanía y con la crisis planetaria que hasta a los marcianos alcanza, todo parece estar cambiado.
Últimamente muchas cosas parecen trastocadas, pero creo que la aritmética sigue como siempre. Por tanto la numeración se sigue escribiendo de menor a mayor y en ese ascender numerario, encontramos un número mágico: el 644.
Y qué significa el 644 se preguntarán algunos? Pues es nada más y nada menos, un guarismo que indica la cantidad de asesores de Zapatero. Sí, ha leído bien, los asesores que tiene en nómina el presidente. Alguien puede pensar: bueno mientras se los pague él mismo...pues no, la cosa no va por ahí, los 644 asesores nos cuestan a todos la bonita cifra de 28,3 millones de euros al año y como en su día nos dijo el ministro Solbes: “que aún no tenemos interiorizado el valor del euro”, se lo convertiré: 4.708 millones de pesetas al año.
De todos estos asesores, según se ha publicado, sólo 56 tienen titulación universitaria, los otros 588 son titulados medios, bachilleres, graduados escolares e incluso con simple certificado escolar. En cualquier caso, todo este asesoramiento nos cuesta los 28,3 millones.
Tengo un amigo, que a la vista de cómo va el país, piensa que este Presidente con sus 644 asesores está muy mal asesorado. Y a mi que me da, que en su gran mayoría tan sólo se trata de empleos (puede, que en pago a...) de libre designación muy bien pagados y con cargo a fondos públicos.
Parece que un presidente de Gobierno, en tiempos de crisis debiera predicar con el ejemplo de la austeridad, pero Zapatero no lo ve así, ni tan siquiera cuando el paro alcanza la cifra de los 2,8 millones de parados, en una espiral que crece a razón de 6.200 parados por día.
En cualquier caso y si la aritmética no ha cambiado, 28,3 millones dividido entre 644, salen a 43.944 euros (7,3 millones de ptas) al año para cada uno. Vaya, pues esta cifra discretita, resulta ser un poco mayor que el sueldo de muchos de nuestros trabajadores y que las pensiones recibidas por nuestros jubilados y parados, ¿O no?
¿Y Quién dijo que Zapatero no crea empleo? Él solito ha creado 644 puestos de trabajo, así que en lo sucesivo, antes de criticar, mejor preguntar; asesórense o mejor aún, búsquense un asesor. Ya saben que asesor se escribe con E.
Etiquetas: asesseesE
# entrada de Redaccio : 8:17
miércoles, 12 de noviembre de 2008
(12 Nov 2008) Des de la meva finestra
Subvencions pels més poderosos
En el nostre país, les pujades de tarifa en el rebut de la llum, venen sent habituals en els últims anys; ara fa poc han llençat un globus sonda demanant una pujada del 31%; un percentatge que acabarà en un 10% que imposarà el Govern, en fer-se passar per un executiu “moderat”, quan el que ja tenien previst, era pujar aquest percentatge. En fi, tot una comèdia justificada en un suposat “dèficit tarifari” d’unes companyies elèctriques que
cada any presenten uns beneficis multimilionaris.
De tota manera, la generació d’energia elèctrica d’origen hidràulic i nuclear, tenen uns costos molt baixos i deixen un gran marge de beneficis.
A ningú escapa, que la generació nuclear, pot arribar a ser perillosa i aquesta es la raó, que fa que la energia renovable o verda, estigui socialment molt ben vista. Però pocs ciutadans són conscients, de què aquestes instal·lacions renovables i verdes, es subvencionen via rebut de la llum; que aquestes primes es consideren com un cost afegit del sistema elèctric.
Els usuaris de electricitat espanyols, pagarem al 2008, uns 2.859 milions d’euros i 3.653 milions al 2009, per subvencionar les energies renovables. Si fem números i tenint en compte un cens oficial de 46 milions de persones, per l’any vinent, cada ciutadà tindrà de pagar una mitjana de 80 euros, en canvi si es pren com a referència el numero total de usuaris, uns 25 milions de contractes, a cada usuari li correspondrà pagar uns 146 euros al 2009.
Sembla que ningú discuteix que les renovables són fonts energètiques que disminueixen la dependència que té Espanya, tant del petroli com del gas exteriors. Tampoc es negarà, que les renovables no emeten diòxid de carboni a l’atmosfera.
El que no ens sembla correcte, és que en un país amb una economia de “lliure mercat”, es subvencioni amb els diners dels nostres impostos, l’energia verda. No ens sembla correcte, que es subvencioni a la banca i a les elèctriques, es a dir, als més poderosos econòmicament parlant. Unes subvencions que es veuen retallades quan es tracta de pagar l’atur als damnificats de la crisi econòmica, aquests sí que tenen un dèficit tarifari. Tampoc les petites empreses tenen subvencions.
Sempre havíem pensat, que les subvencions eren per ajudar als dèbils, però no pas pels rics.
En el nostre país, les pujades de tarifa en el rebut de la llum, venen sent habituals en els últims anys; ara fa poc han llençat un globus sonda demanant una pujada del 31%; un percentatge que acabarà en un 10% que imposarà el Govern, en fer-se passar per un executiu “moderat”, quan el que ja tenien previst, era pujar aquest percentatge. En fi, tot una comèdia justificada en un suposat “dèficit tarifari” d’unes companyies elèctriques quecada any presenten uns beneficis multimilionaris.
De tota manera, la generació d’energia elèctrica d’origen hidràulic i nuclear, tenen uns costos molt baixos i deixen un gran marge de beneficis.
A ningú escapa, que la generació nuclear, pot arribar a ser perillosa i aquesta es la raó, que fa que la energia renovable o verda, estigui socialment molt ben vista. Però pocs ciutadans són conscients, de què aquestes instal·lacions renovables i verdes, es subvencionen via rebut de la llum; que aquestes primes es consideren com un cost afegit del sistema elèctric.
Els usuaris de electricitat espanyols, pagarem al 2008, uns 2.859 milions d’euros i 3.653 milions al 2009, per subvencionar les energies renovables. Si fem números i tenint en compte un cens oficial de 46 milions de persones, per l’any vinent, cada ciutadà tindrà de pagar una mitjana de 80 euros, en canvi si es pren com a referència el numero total de usuaris, uns 25 milions de contractes, a cada usuari li correspondrà pagar uns 146 euros al 2009.
Sembla que ningú discuteix que les renovables són fonts energètiques que disminueixen la dependència que té Espanya, tant del petroli com del gas exteriors. Tampoc es negarà, que les renovables no emeten diòxid de carboni a l’atmosfera.
El que no ens sembla correcte, és que en un país amb una economia de “lliure mercat”, es subvencioni amb els diners dels nostres impostos, l’energia verda. No ens sembla correcte, que es subvencioni a la banca i a les elèctriques, es a dir, als més poderosos econòmicament parlant. Unes subvencions que es veuen retallades quan es tracta de pagar l’atur als damnificats de la crisi econòmica, aquests sí que tenen un dèficit tarifari. Tampoc les petites empreses tenen subvencions.
Sempre havíem pensat, que les subvencions eren per ajudar als dèbils, però no pas pels rics.
Etiquetas: subvpod
# entrada de Redaccio : 9:18
martes, 11 de noviembre de 2008
(11 Nov 2008) La Tira
Planta tòxica en Parc Infantil de Lleida
Hi ha un racó a Lleida que tots els lleidatans coneixem: els Camps Elisis. Un parc urbà, que és el més gran de la ciutat i que es va remodelar últimament, en dues terceres parts de la seva superfície. Va ser aquesta, una inauguració feta amb gran pompa i despesa per part de l’actual alcalde, Sr. Ros, al març del 2007.
No obstant, pensem que quan es fa un projecte de ciutat, sol ser perjudicial fiar-ho tot als buròcrates i no tenir en compte les idees i la opinió dels Veïns de l’entorn; potser són els interessos i la prepotència, els que maten la participació ciutadana i el diàleg amb els Veïns.
Sigui com sigui, tenim de posar en evidencia i denunciar, el poc seny que s’ha demostrat, plantant certa espècie d’arbres en un Parc Infantil que queda entre l’Escola Bressol i la Ludoteca, en la zona de la tanca. Allí estan plantats uns 80 teixos petits, en un parc infantil, on juguen sovint nens de l’entorn, al costat d’una planta tòxica, que fàcilment poden agafar i es poden posar alguna fulla a la boca.
Es tracta del teix, un arbre que va estar considerat sagrat per antigues cultures i que creix en zones de muntanya; el seu nom en llatí taxus, deriva de la paraula grega toxicon (verí), ja que es tracta d’un arbre totalment verinós. Tan es així, que els antics càntabres feien anar aquesta substància per enverinar puntes de fletxa que utilitzaven contra les legions romanes d’August, fins i tot, alguns es suïcidaven mastegant fulles de teix abans que caure presoners en mans de la legió romana.
Com que descartem la mala intenció en aquest assumpte, només ens queda suposar, que l’equip de govern de l’Ajuntament que va projectar la remodelació del parc, ha fet gala de ser un desinformat en aquesta matèria, o és que estava somniant truites quan van decidir plantar teixos en aquest punt. De moment hem tingut molta sort, en no haver tingut de lamentar cap accident.
Des d’aquí, li tenim que demanar a l’alcalde Ros, que faci el favor de treure immediatament els teixos d’on estan, no sigui que tinguem de lamentar alguna desgracia, doncs es inqüestionable que tenir-los allí, al abast dels nens, es una temeritat.
Hi ha un racó a Lleida que tots els lleidatans coneixem: els Camps Elisis. Un parc urbà, que és el més gran de la ciutat i que es va remodelar últimament, en dues terceres parts de la seva superfície. Va ser aquesta, una inauguració feta amb gran pompa i despesa per part de l’actual alcalde, Sr. Ros, al març del 2007.
No obstant, pensem que quan es fa un projecte de ciutat, sol ser perjudicial fiar-ho tot als buròcrates i no tenir en compte les idees i la opinió dels Veïns de l’entorn; potser són els interessos i la prepotència, els que maten la participació ciutadana i el diàleg amb els Veïns.
Sigui com sigui, tenim de posar en evidencia i denunciar, el poc seny que s’ha demostrat, plantant certa espècie d’arbres en un Parc Infantil que queda entre l’Escola Bressol i la Ludoteca, en la zona de la tanca. Allí estan plantats uns 80 teixos petits, en un parc infantil, on juguen sovint nens de l’entorn, al costat d’una planta tòxica, que fàcilment poden agafar i es poden posar alguna fulla a la boca.
Es tracta del teix, un arbre que va estar considerat sagrat per antigues cultures i que creix en zones de muntanya; el seu nom en llatí taxus, deriva de la paraula grega toxicon (verí), ja que es tracta d’un arbre totalment verinós. Tan es així, que els antics càntabres feien anar aquesta substància per enverinar puntes de fletxa que utilitzaven contra les legions romanes d’August, fins i tot, alguns es suïcidaven mastegant fulles de teix abans que caure presoners en mans de la legió romana.
Com que descartem la mala intenció en aquest assumpte, només ens queda suposar, que l’equip de govern de l’Ajuntament que va projectar la remodelació del parc, ha fet gala de ser un desinformat en aquesta matèria, o és que estava somniant truites quan van decidir plantar teixos en aquest punt. De moment hem tingut molta sort, en no haver tingut de lamentar cap accident.
Des d’aquí, li tenim que demanar a l’alcalde Ros, que faci el favor de treure immediatament els teixos d’on estan, no sigui que tinguem de lamentar alguna desgracia, doncs es inqüestionable que tenir-los allí, al abast dels nens, es una temeritat.
Etiquetas: pltoxCE
# entrada de Redaccio : 9:01
lunes, 10 de noviembre de 2008
(10 Nov 2008) Nota de Redacció
Nota:
Si voleu ampliar les imatges o acudits, cliqueu a sobre d'ells.
Si voleu veure totes les publicacions de cada mes, cliqueu a:
Archivos
Noviembre 2008
Octubre 2008 etc.
Si voleu ampliar les imatges o acudits, cliqueu a sobre d'ells.
Si voleu veure totes les publicacions de cada mes, cliqueu a:
Archivos
Noviembre 2008
Octubre 2008 etc.
Etiquetas: not
# entrada de Redaccio : 21:48
(10 Nov 2008) El Confidente
Dependientes de la Ley de Dependencia
La ley de Dependencia es una normativa de gran interés social y su aprobación fue una gran ayuda electoral para el PSOE. La ley 39/2006, aprobada el 14 de diciembre de 2006, entró en vigor el uno de enero de 2007.
Por el momento y en lo que afecta a Cataluña, las cifras publicadas dicen que de los 62.474 catalanes que tienen ya reconocido el derecho a percibir la ayuda, sólo la reciben 31.151. Según datos de Gobierno catalán, en este año 2008, la Generalitat ha destinado a la ayuda de la Dependencia un total de 483 millones de euros, de los que el Gobierno central pondrá otros 113.
El objetivo de esta ley de marcado carácter social, no es otro que poder atender necesidades económicas diarias de personas que no pueden valerse por sí solas. Lo que ya no es de recibo, es que la Generalitat que tiene transferidas las competencias no cubra la totalidad de las ayudas y tan sólo cubre la mitad de los expedientes ya reconocidos. Este déficit está más criticado si cabe, después de que se haya publicado que la Generalitat gastará en este año, entre embajadas en otros países y políticas lingüísticas la bonita cifra de 68,1 millones de euros. Por si fuera poco, en 2007 se dieron 17 millones en ayudas a la prensa catalana. Además el Sr. Benach nos ha sorprendido con su coche oficial de 121.000 euros.
Ante ello, entendemos que lo que hay que decirle al president Sr. Montilla es: los ciudadanos de Cataluña no tenemos ningún problema lingüístico, nos entendemos perfectamente, pero lo que si tenemos son serios problemas con personas que no pueden atender necesidades económicas perentorias. Tampoco las embajadas en otros países parecen solucionar los problemas de estas personas.
La Generalitat reconoce el déficit achacándolo a un error de cálculo inicial en el número de posibles beneficiarios. Una excusa en definitiva, que deja muy en entredicho la capacidad de cálculo de una administración con gran cantidad de técnicos y asesores, pero que también resulta desmentirse por si sola a la vista de los presupuestos generales del Estado de 2009; mientras que para 2008 tenemos un presupuesto de 39 millones de euros, para 2009 sólo están presupuestados 18 millones.
Por tanto el Sr. Montilla debería decir la verdad, no destinan presupuesto suficiente a esta necesidad, porque lo aplican a otros capítulos inútiles para los ciudadanos, como embajadas, políticas lingüísticas y subvenciones a la prensa.
Para saber más sobre Ley de Dependencia
Y Criterios :
http://www.carm.es/ctra/contenido.asp?id=1965
Baremo
http://www.carm.es/ctra/cendoc/legislacion/psestado/baremo-dependencia.asp?Idleg=234&dir_compi=psestado&id=363
La ley de Dependencia es una normativa de gran interés social y su aprobación fue una gran ayuda electoral para el PSOE. La ley 39/2006, aprobada el 14 de diciembre de 2006, entró en vigor el uno de enero de 2007.
Por el momento y en lo que afecta a Cataluña, las cifras publicadas dicen que de los 62.474 catalanes que tienen ya reconocido el derecho a percibir la ayuda, sólo la reciben 31.151. Según datos de Gobierno catalán, en este año 2008, la Generalitat ha destinado a la ayuda de la Dependencia un total de 483 millones de euros, de los que el Gobierno central pondrá otros 113.
El objetivo de esta ley de marcado carácter social, no es otro que poder atender necesidades económicas diarias de personas que no pueden valerse por sí solas. Lo que ya no es de recibo, es que la Generalitat que tiene transferidas las competencias no cubra la totalidad de las ayudas y tan sólo cubre la mitad de los expedientes ya reconocidos. Este déficit está más criticado si cabe, después de que se haya publicado que la Generalitat gastará en este año, entre embajadas en otros países y políticas lingüísticas la bonita cifra de 68,1 millones de euros. Por si fuera poco, en 2007 se dieron 17 millones en ayudas a la prensa catalana. Además el Sr. Benach nos ha sorprendido con su coche oficial de 121.000 euros.
Ante ello, entendemos que lo que hay que decirle al president Sr. Montilla es: los ciudadanos de Cataluña no tenemos ningún problema lingüístico, nos entendemos perfectamente, pero lo que si tenemos son serios problemas con personas que no pueden atender necesidades económicas perentorias. Tampoco las embajadas en otros países parecen solucionar los problemas de estas personas.
La Generalitat reconoce el déficit achacándolo a un error de cálculo inicial en el número de posibles beneficiarios. Una excusa en definitiva, que deja muy en entredicho la capacidad de cálculo de una administración con gran cantidad de técnicos y asesores, pero que también resulta desmentirse por si sola a la vista de los presupuestos generales del Estado de 2009; mientras que para 2008 tenemos un presupuesto de 39 millones de euros, para 2009 sólo están presupuestados 18 millones.
Por tanto el Sr. Montilla debería decir la verdad, no destinan presupuesto suficiente a esta necesidad, porque lo aplican a otros capítulos inútiles para los ciudadanos, como embajadas, políticas lingüísticas y subvenciones a la prensa.
Para saber más sobre Ley de Dependencia
Y Criterios :
http://www.carm.es/ctra/contenido.asp?id=1965
Baremo
http://www.carm.es/ctra/cendoc/legislacion/psestado/baremo-dependencia.asp?Idleg=234&dir_compi=psestado&id=363
Etiquetas: leydepen
# entrada de Redaccio : 9:11
viernes, 7 de noviembre de 2008
(07 Nov 2008) A día de hoy
El enfado de don Pepiño
La Ley de Costas se aprobó en 1988 y su finalidad era regular la situación inmobiliaria del litoral español, prohibiendo construir a menos de 100 metros de la costa. En 2007, Cristina Narbona, por entonces ministra de Medio Ambiente y con la ley en la mano, amenazó con derruir todas las propiedades que se encuentran construidas contraviniendo esta ley.
Pero esta amenaza era para todos? ¡No, para todos, no! Exclamó don José Blanco, secretario de organización del PSOE. Ello se desprende de una noticia publicada a principios de este verano, según la cual, don Pepiño (que es como le gusta llamarse) se estaría construyendo en la isla de Arosa y junto a un pinar, un ático a 20 metros de la costa en un edifico denominado “Villa PSOE”. Vaya, que uno llega a pensar que la Ley de Costas no pasa por don Pepiño.
Según la Confederación de Afectados por Estafas Inmobiliarias, CAFINES, han denunciado que dicha edificación incumple la normativa urbanística de costas y la inoperancia de la Fiscalía anticorrupción en lo relativo a las ilegalidades urbanísticas. Asimismo, han aportado fotografías y pruebas documentales de esta supuesta construcción ilegal. También los requerimientos presentados en el ayuntamiento de la Isla de Arosa con el fin de que les entregasen el proyecto con el informe urbanístico y técnico.
Los ánimos se han ido encendiendo, hasta el punto de que a finales de octubre, a la salida de una conferencia en Caixanova, Vigo, don Pepiño arremetió contra un grupo de personas de CAFINES; su presidente, R. Piñeiro, denuncia que Blanco les increpó: "Son ustedes unos extorsionadores, no tienen vergüenza y conmigo no se juega. Se van a enterar ustedes de quien soy yo".¡Hombre, don Pepiño, ya estamos! ¡Ya empezamos con las frases franquistas del “usted no sabe quien soy yo”!. Pero no nos dice Ud. siempre, que es de izquierdas? ¿No será Ud. de izquierdas franquistas?
¿No cree Ud. que podría haber acabado con el “malentendido”, demostrando documentos en mano, que Ud. construye el ático legalmente?
No sabemos como acabará, pero la denuncia que dicen haber depositado en el Juzgado de Guardia de Vigo, en fecha 30 de octubre y en la que consta:
“Asunto: Denuncia por Maltrato, Injurias, insultos y amenazas proferidas por un cargo público ante un numeroso grupo de personas”.
La Ley de Costas se aprobó en 1988 y su finalidad era regular la situación inmobiliaria del litoral español, prohibiendo construir a menos de 100 metros de la costa. En 2007, Cristina Narbona, por entonces ministra de Medio Ambiente y con la ley en la mano, amenazó con derruir todas las propiedades que se encuentran construidas contraviniendo esta ley.
Pero esta amenaza era para todos? ¡No, para todos, no! Exclamó don José Blanco, secretario de organización del PSOE. Ello se desprende de una noticia publicada a principios de este verano, según la cual, don Pepiño (que es como le gusta llamarse) se estaría construyendo en la isla de Arosa y junto a un pinar, un ático a 20 metros de la costa en un edifico denominado “Villa PSOE”. Vaya, que uno llega a pensar que la Ley de Costas no pasa por don Pepiño.
Según la Confederación de Afectados por Estafas Inmobiliarias, CAFINES, han denunciado que dicha edificación incumple la normativa urbanística de costas y la inoperancia de la Fiscalía anticorrupción en lo relativo a las ilegalidades urbanísticas. Asimismo, han aportado fotografías y pruebas documentales de esta supuesta construcción ilegal. También los requerimientos presentados en el ayuntamiento de la Isla de Arosa con el fin de que les entregasen el proyecto con el informe urbanístico y técnico.
Los ánimos se han ido encendiendo, hasta el punto de que a finales de octubre, a la salida de una conferencia en Caixanova, Vigo, don Pepiño arremetió contra un grupo de personas de CAFINES; su presidente, R. Piñeiro, denuncia que Blanco les increpó: "Son ustedes unos extorsionadores, no tienen vergüenza y conmigo no se juega. Se van a enterar ustedes de quien soy yo".¡Hombre, don Pepiño, ya estamos! ¡Ya empezamos con las frases franquistas del “usted no sabe quien soy yo”!. Pero no nos dice Ud. siempre, que es de izquierdas? ¿No será Ud. de izquierdas franquistas?
¿No cree Ud. que podría haber acabado con el “malentendido”, demostrando documentos en mano, que Ud. construye el ático legalmente?
No sabemos como acabará, pero la denuncia que dicen haber depositado en el Juzgado de Guardia de Vigo, en fecha 30 de octubre y en la que consta:
“Asunto: Denuncia por Maltrato, Injurias, insultos y amenazas proferidas por un cargo público ante un numeroso grupo de personas”.
Etiquetas: enfpepi
# entrada de Redaccio : 18:21
jueves, 6 de noviembre de 2008
(06 Nov 2008) El llapis impertinent
miércoles, 5 de noviembre de 2008
(05 Nov 2008) La Tira
Ajuntaments una mica escurats
Les ultimes dades, diuen que estan tardant una mitjana de més de vuit mesos, en pagar factures als seus proveïdors. De tal cosa es queixen empreses que presten serveis per compte d’ajuntaments, tot i dient, que hi ha un augment espectacular, en el termini que tarden en pagar als seus proveïdors.
El president de ASELIP, patronal del sector d’empreses que operen amb 3.500 ajuntaments de tot el país, reconeix que les administracions han estat mal pagadores en quant a la tardança, explica que això ja era “un mal endèmic”, però que ara ja comencen a tardar vuit mesos i mig en pagar, la qual cosa posa en evidencia el deteriorament de les tresoreries municipals.
El deute institucional per factures corrents (ajuntaments i diputacions), suma en aquest moment uns 24.850 milions d’euros, una xifra similar al 2,7% del PIB.
El problema és per les petites empreses, que no tenen prou tresoreria com per aguantar aquestes ampliacions de termini en els pagaments, si bé altres empreses grans poden suportar millor l’ajornament del cobrament.
Aquesta situació resulta ser encara més punyent, si es té en compte la Ley de Contratos del Sector Público, la qual estableix que l’administració té un màxim de 60 dies per pagar.
També el BOE va publicar la transposició de una Directiva Europea, on es diu que les empreses proveïdores, tenen dret a percebre interessos de demora si no cobren en el termini establert. És més, estableix que en cas d’impagament, l’empresa té dret a reclamar un tipus d’interès, que és el fixat en cada moment pel Banc Central Europeu més set punts; en aquest moment estaria en un 11,25% addicional al principal de la factura, cosa que en gran quantitat de casos no s’està complint. També es diu, que es poden cobrar interessos sobre els interessos impagats.
Es a dir, que l’administració aprova una llei que després incompleix, mentre a nosaltres ens apliquen fortes sancions per incomplir una normativa de trànsit. Aquesta situació d’abús de poder i discriminació, seria impensable en altres països seriosos, on els Jutjats o bé obligarien a pagar a termini a l’administració, o bé anul·larien les multes que aquesta posa als ciutadans, per discriminació. L’Administració està obligada també, a complir totes les lleis.
Etiquetas: ajunescu
# entrada de Redaccio : 9:01
martes, 4 de noviembre de 2008
(04 Nov 2008) Des de la meva finestra
El perill del gas
Fa just dos dies, des del PSC es va fer un balanç positiu dels dos últims anys de govern de la Generalitat, considerant que “es van posar mans a l’obra” per solucionar problemes a Catalunya. Certament no se pas de quines solucions parlen, perquè els problemes continuen existint.
Un dels problemes per solucionar i que en potencia a tots ens pot afectar, és el dels escapaments de gas, ja sigui natural, butà o monòxid de carboni.
En els últims anys hem sabut d’algunes explosions de gas degut a escapaments, també hem sabut d’intoxicacions pel letal monòxid de carboni que mata silenciosament.
Recordem que al febrer del 2005, una explosió de gas natural a Lleida, en un pis de La Mariola, va matar tres persones. Al 2007, entre els incidents més comentats estan: al gener una explosió de gas natural a Cornellà de Llobregat, on va morir una persona. Al febrer un altra a Lleida en un restaurant, on va morir un jove.
En els últims dies, semblen tornar a estar d’actualitat els problemes que pot tenir el gas: a Lleida una intoxicació per gas i a un poble del Penedès un mort i nou intoxicats pel monòxid de carboni.
Deia que aquest problema a tots ens pot afectar, però a més, pot explotar una caldera en el pis de sota al nostre o al pis del costat i per tant, nosaltres també podem resultar afectats.
En les nostres cases, solem tenir dues fonts d’energia; la elèctrica i la que ens proporciona el gas, amb la diferencia de que en les instal·lacions d’energia elèctrica, hi tenim des de fa molts anys, dos elements protectors obligatoris, un magnetotèrmic i un diferencial que tallen la corrent per motius de seguretat, ja sigui en cas d’un consum major que l’establert o en cas d’un curtcircuit. En canvi en les calderes de gas no hi cap d’aquests equivalents que tallin el gas, ni en cas d’un escapament, ni en cas d’una mala combustió provocadora de monòxid de carboni.
Existeixen en el mercat detectors de gas natural, butà i de monòxid de carboni (que tenen un cost d’uns 50 euros), aquests detectors es poden col·locar en el recinte de la caldera, de tal manera que en comptes d’activar una alarma, activin una servo-vàlvula tallant el pas al gas; serien uns elements de seguretat d’aquesta instal·lació tal i com tenim en la instal·lació elèctrica; potser servirien perquè no hi hagués pràcticament cap més accident.
A la Generalitat tenen de saber per força (al menys ho llegeixen a la premsa), que aquest problema existeix i com s’explica des del PSC, que portant sis anys en el govern de la Generalitat, no hagin donat cap solució a aquest problema que a tots ens pot afectar?
Ens preguntem si no serà perquè havent detector d’escapaments de gas, sobrarien les revisions que fa y ens cobra, la companyia. Podem multiplicar els 40 € de cada revisió pel nombre de usuaris i veurem que puja una considerable font d’ingressos per la companyia de gas.
Etiquetas: perillga
# entrada de Redaccio : 9:13
lunes, 3 de noviembre de 2008
(03 Nov 2008) Cartes al Director
"Li diuen Ji, Ji, risitas"
(Al passat mes de maig, vaig enviar una carta al director dels tres diaris locals de Lleida i que jo sàpiga, cap d’ells la va publicar; potser van pensar que “no era políticament correcta”. Podeu jutjar per vosaltres mateixos). La carta deia així:
(Al passat mes de maig, vaig enviar una carta al director dels tres diaris locals de Lleida i que jo sàpiga, cap d’ells la va publicar; potser van pensar que “no era políticament correcta”. Podeu jutjar per vosaltres mateixos). La carta deia així:
Vaig assistir al Ple de L’Ajuntament de Lleida del mes d’abril. Van anunciar que es tractaria sobre una piscina coberta que es vol fer a Pardinyes; perquè ens entenguem; es tanca la piscina coberta de Cappont per falta de manteniment i que no es repara, però se’n fa una de nova a Pardinyes. Tinc entès, que en paraules del nostre alcalde, serà la piscina coberta de Pardinyes-Cappont; ja li podia afegir també Alcoletge i Vilanova de la Barca, posats a dir, ja no li ve d’un pam.
En resum, en comptes de reformar la existent, construïm-ne un altra de nova, que és molt més car, però això sí, trèiem la piscina coberta del barri de Cappont.
Un altra cosa que em va cridar l’atenció, es quan la regidora d’Economia, Sra. Mínguez, en la seva defensa de l’equip de govern i a la eterna cançó del: “Nosaltres ho fem tot legalment”... “Vostès només ens critiquen per enredar” li va afegir una nova estrofa: “L’equip de govern es molt conservador, molt rigorós i mol acurat”. Naturalment, que la riota va ser generalitzada, però simplement perquè a la senyora Mínguez se li va escapar una gran veritat: “L’equip de govern es molt conservador”; i està clar que ho es. Hi ha dues filosofies, una que se’n diu progressista que manté, millora i augmenta el patrimoni públic i un altra denominada conservadora, que pel contrari el que fa es vendre patrimoni públic o privatitzar-lo; per tant aquest equip de govern, està en el segon supòsit. En tot cas, dels dos altres qualificatius ja en parlarem més endavant.
Resulta estrany també, veure a la senyora Mínguez en el Ple, rient contínuament. Ara entenc allò que vaig sentir fa temps: “Li diuen Ji,Ji, risitas”. Jo també crec que el Ple de l’Ajuntament no és cap barret de rialles, sinó que els regidors i regidores tenen d’estar per la feina que es fa allí, i apart de que cobren molt per fer la seva feina, si ni ha que riuen amb assiduïtat (el duet Camps-Mínguez) vol dir que no presten cap atenció al que allí s’està dient, encara que per a mi, resulti ser a més, un signe clar de prepotència.
Continuant amb la tàctica de la regidora Mínguez, que és la de dir contínuament al Ple, que tot ho fan legalment, li vull preguntar: està segura de que tot ho fan legalment? No oblidi allò que sempre es diu, sobre l’esposa del Cèsar, que “a més de ser honrada o té d’aparentar”. I podríem parlar de moltes altres coses, però per exemple, l’article 18 de la Ley General de Subvenciones obliga a publicar totes les subvencions atorgades en Diari Oficial, i des de l’any 2004 l’Ajuntament de Lleida no les ha publicat, en canvi la Generalitat de Catalunya les publica cada any; potser per allí no riuen tant.
F. Castells
-------------------------------------------------------------------------------------Nota de la Redacció: Les Cartes al Director no podran contenir ni insults, ni ser ofensives, en tot cas, no seran la nostra opinió sinó la del signant. En cap cas es mantindrà correspondència amb els autors. Les Cartes al Director es poden enviar a la nostra adreça:ilergeta386@gmail.com
Etiquetas: jijiris
# entrada de Redaccio : 9:10
sábado, 1 de noviembre de 2008
(01 Nov 2008) El Confidente
Una elevada tasa de pobreza
A pesar del crecimiento económico que hemos tenido en los últimos 15 años, la pobreza no se ha reducido; España es juntamente con Inglaterra, donde más ha aumentado la tasa de “pobreza crónica”; que es del 13,8%. En cuanto al parámetro de “pobreza actual”, el informe de Fundación Caixa Catalunya lo estima en el 17,8%. El concepto de “pobreza transitoria” afectó al 40% de la población, donde se incluyen personas que pasaron por dos o más períodos de pobreza durante siete años consecutivos.
Según el Informe sobre Exclusión y Desarrollo Social en España 2008, elaborado por la Fundación Foessa y Cáritas, casi la mitad de la población española sufrió pobreza en algún momento de los últimos siete años, lo cual señala a este sector como el más vulnerable frente a la actual crisis económica.
Explica el informe, que la incidencia de la pobreza entre los asalariados es la mayor en muchas décadas. Concretamente han registrado que algo más del 10% de los empleados, se encuentran en el umbral de la pobreza debido a los bajos salarios que cobran, insuficientes para sufragar sus gastos familiares.
Se prevé que la crisis afectará mucho a los llamados “pobres recurrentes”, que son las personas que entran y salen a menudo de la situación de pobreza; esto suele coincidir con familias de varios hijos, lo cual es síntoma claro de sueldos bajos.
Indican que el 80 % de las propiedades inmobiliarias son propiedad del 20% de los hogares más ricos. Aquí mencionan, que los hogares modestos destinan un 84% de sus ingresos mensuales a pagar la compra de vivienda, mientras que si se trata de una vivienda en alquiler destinan a este gasto la mitad de su sueldo.
El Secretario General de Cáritas, ha lamentado que el fuerte crecimiento económico de los últimos 15 años, no haya conllevado una reducción de tasa de pobreza en nuestro país, situación en la que se encuentran actualmente ocho millones y medio de personas. Estiman que la pobreza extrema, afecta a un millón y medio de personas.
Ciertamente, quizás no hace falta consultar ninguna estadística sino pisar la calle, donde desde un tiempo a esta parte, cada vez se ven más personas registrando los contenedores de basura de nuestras ciudades; estas personas forman parte de la estadística, pero también de la crisis. Una crisis que abocará aún a más personas hacía una situación de pobreza, que poco parece importarle al Gobierno, cuando sólo se ocupa de ayudar al sector bancario (100.000 millones) para tapar el agujero generado por sus malas prácticas, olvidando a unos ciudadanos que están en el límite de subsistencia.
Etiquetas: eletaspob
# entrada de Redaccio : 11:46
Suscribirse a Entradas [Atom]