jueves, 31 de marzo de 2016
Des de la meva finestra
Cotxes oficials, despeses generals
No cal tenir
grans estudis, ni ser un gran economista, per a calcular pel damunt quant ens
costen als contribuents les despeses públiques, es a dir les que paguem entre
tots.
Hem trobat unes
informacions que ens poden ajudar a calcular quant ens costen al cap de l’any,
els “automòbils oficials”.
El “Parque Movil”
de l’Estat esta format per 1.000 automòbils, mentre que entre els 17 governs
autonòmics sumen uns 1.220 cotxes oficials, destinats als alts càrrecs.
Podem calcular el
que ens costa el manteniment dels 1.220 cotxes “oficials autonòmics”, que no
són precisament “utilitaris”, sinó que són de alta gama, no podrem saber quan
van costar, però el que podem intentar calcular, és quant ens costa als
contribuents el manteniment anual de tota aquesta “flota oficial”, en ben entès
de que cada vehicle porta el seu conductor, el seu consum de gasolina,
assegurances, revisions i en alguns casos, lloguer de plaça de garatge.
Pel que fa a les
revisions i sense entrar en algunes possibles reparacions, tindrem en compte
només la despesa de ITV. La tarifa d’una revisió per part de la Inspecció
Técnica de Vehicles (ITV), varia segons la Comunitat Autònoma: segons FACUA, el
preu de les inspeccions de turismes, oscil·la des dels 23,48 euros que costa a
Extremadura, fins als 55,80 que costa a la Comunitat Valenciana. A què venen
aquestes diferencies, és que uns revisen millor que altres, o simplement
cobrent més?
Al ser vehicles
de alta gama podríem estar en uns 45 euros per vehicle de mitjana.
Per tant això
representa:
1.220 x 45 =
54.900 euros/any.
La despesa pels
conductors ja és més elevada, doncs pel que sabem aquests llocs de treball
estan ben pagats i poden oscil·lar entre els 25.000 i els 45.000 euros anuals.
Per arrodoniu,
posarem una mitjana de 30.000 euros anuals.
1.220 x 30.000 =
36.600.000 euros/any, foren les nòmines dels conductors.
Però, 1.220 x
10.000 = 12.200.000 euros/any en despesa de seguretat social. Sumades ambdós
xifres donen un total de 48.800.000 euros/any, com a salari dels conductors.
Hem de pensar, en
que són vehicles de gama alta, la qual cosa fa, que les assegurances tinguin un
cost més elevat que les d’un utilitari. Posant només un preu mitja
d’assegurança d’uns 1.000 euros/any.
Per tant, 1.220 x
1.000 = 1.220.000 euros/any.
I cada vehicle té
un consum diari de gasolina i suposem que com són alts càrrecs, faran servir el
cotxe oficial per pràcticament tots els
desplaçaments. Tots els dies fan el recorregut fins al domicili de l’alt
càrrec, sovint van als actes oficials i en ocasions es desplacen a altres
ciutats per assistir a reunions, entre una cosa i altra contem que cada vehicle
fa cada dia uns 50 km.
Per tant, 1.220 x
50 = 61.000 km diaris que fan els vehicles.
Són vehicles de
gran cilindrada i per tant de consum elevat: un Audi A8 (que són molts) té un
consum de 15 litres als 100 km. Contarem un cost de 1 euro/litre.
Per tant, 61.000
x 365 dies = 22.265 Km/any
22.265.000 x 15 :
100 = 3.339.750 euros/any
En resum:
Conductors:......
48.800.000
Gasolina:............
3.339.750
Assegurances:....1.220.000
Revisions:...............
54.900
En total
............53.414.650 euros
Sumant tot, el
manteniment dels “cotxes oficials autonòmics” ens donaria els 53.414.650 euros
per alts càrrecs. Aquesta xifra l’hauríem de multiplicar aproximadament per 2,
si volem saber la despesa total, es a dir l’autonòmica més l’Estatal.
Una altra qüestió
a banda del manteniment dels vehicles, fora el preguntar-se pels sous d’aquests
1.220 alts càrrecs. I és que aquí no pot escapar-se la pregunta del perquè hem
de tenir 1.220 alts càrrecs, es a dir 24 alts càrrecs per cada província, i
perquè no es poden reduir a 125 en total? Resolen els problemes dels ciutadans,
aquests 1.220 alts càrrecs?
Etiquetas: cotxoficidespgene
# entrada de Redaccio : 8:50
miércoles, 30 de marzo de 2016
El llapis impertinent
Pedro Sánchez entestat en aconseguir un pacte d’investidura, diu que
amb un acord Ciutadans-Podemos
Etiquetas: llap 0270
# entrada de Redaccio : 9:00
martes, 29 de marzo de 2016
Àudio visuals i divulgatius
¿Cuántos aviones están volando en este momento?
Al acabar el día más de 100.000 vuelos se habrán completado con apenas incidentes. Con unos 20 accidentes graves al año (de los de víctimas mortales, aviones grandes y telediario) es muy complicado acabar siendo protagonista de uno de ellos. Pura estadística.
En total, más de 35 millones de vuelos comerciales
al año.
Mientras estás leyendo estas líneas hay unas 10.000
aeronaves volando por todo el espacio aéreo mundial, puedes contarlos en tiempo
real en:
Etiquetas: radaravionenvuel
# entrada de Redaccio : 8:51
jueves, 24 de marzo de 2016
El Confidente
El
debate del temor en Europa
Los atentados terroristas de Bruselas, no son sino la
continuación de los de Paris (en enero y noviembre de 2015), o de los de
marzo de 2004 en Madrid. Son distintos capítulos de un mismo relato, escrito
con sangre de europeos, que no cometieron mayor delito que el de hallarse ese
día, a esa hora y en ese lugar. Los terroristas planearon y ejecutaron la
violencia a ciegas, sobre europeos a los que ni siquiera conocían. Esa es precisamente
el arma del terrorismo islámico, difundir el temor en Europa de que su
violencia nos puede alcanzar a cualquiera.
El debate hace tiempo que está encendido entre los europeos
y los recientes atentados de Bruselas no hacen más que avivarlo. Considerar que
Bélgica es policialmente hablando, un país mal equipado para combatir al
terrorismo, tanto por falta de recursos como experiencia y falta de
entendimiento entre las policías de las administraciones valonas y flamencas,
no justifica nada. Aunque también podría minusvalorarse a la policía española,
por no enterarse de la preparación de los atentados del 11-M.
Alguien ha recordado con cierta acidez, cuando Bélgica se
negaba a extraditar etarras a España.
En definitiva, siempre habíamos oído hablar de la tranquila
Bélgica, pero ya no.
Crece el temor entre los europeos ante tanta barbarie que
contemplan individualmente con un gran sentimiento, mezcla de incomprensión,
rechazo e impotencia. Ante ello se suscitan dos tipos de planteamientos: el
primero es partidario de apoyarse en la pregunta pública, que hace el ministro
francés Valls, sobre hasta cuándo soportaremos los europeos estos ataques sin
responder a los mismos con la misma contundencia.
El segundo planteamiento no va en esa dirección y quizás sea
más político; parte de la premisa según la cual, el Estado Islámico es
consciente de que las democracias europeas no dejarán de serlo por sus
atentados y su objetivo no sería otro que intentar provocar una reacción
desmesurada que acabe por enfrentarles entre ellos y debilitarles. Vendría a
ser como un debilitador de la unión europea. Mientras dicen, habrán más
atentados, pero al terrorismo se le derrota con inteligencia y trabajo
policial.
En todo caso lo esencial, es analizar los problemas desde un
punto de vista lo más objetivo posible; el Estado Islámico no es una amenaza
para Europa, aunque los europeos podamos sentirnos amenazados. El Estado
Islámico tiene su centro en Siria, pero está perdiendo la guerra tanto en Siria
como en Irak, cuando sus fuerzas armadas no son capaces siquiera de triunfar en
una guerra contra los milicianos de dos estados fallidos.
Los atentados terroristas no son en absoluto una muestra de
fortaleza, sino un signo de debilidad; cuando se recurre a este tipo de ataques
indiscriminados, significa que no se tiene capacidad armada para otro tipo de acciones.
Se agazapan detrás del factor sorpresa, porque saben que actuando de frente,
serían eliminados al momento y no tendrían ocasión de atentar.
Las dos soluciones al problema tienen sus motivos y sus
porqués; las dos son respetables y legítimas dentro de la condición humana.
El primer ministro italiano, Matteo Renzi, acaba de abrir
ahora otra vía: crear una Agencia de Inteligencia Europea común. Una propuesta
que ha sufrido de momento el rechazo de algunos países que se sienten celosos
de su soberanía, cuando no fueron tan mirados para aceptar una unión monetaria,
quien sabe si la acumulación de atentados no les hará cambiar de opinión, claro
que ello supone, el tener que asistir a unos cuantos entierros más.
Etiquetas: debattemeurop
# entrada de Redaccio : 0:16
miércoles, 23 de marzo de 2016
La Tira
El molt contradictori Àngel Ros
Ja coneixem el
tarannà del nostre alcalde i sabem de les seves grans contradiccions, que l’han
portat de tenir 14 regidors a l’Ajuntament, a tenir-ne només 8.
L’ultima ocurrència
de Ros ha estat, que plantarà “boscos
urbans” a la ciutat. Ell es mostra com un gran ecologista, potser per a
intentar apartar de ell, la imatge que té “d’home de negocis”.
Està bé que
planti arbres a la ciutat, és clar que primer hauria de reposar tots els que es
van morir i resten tallats a ran de terra. Si a més planta arbrat en patis
municipals que estan buits millor que millor.
La última gran
contradicció de Ros la vam veure el dilluns, quan ens van avisar de que estaven
tallant tots els xops que hi havia al costat de la tanca perimetral del
col·legi Frederic Godas (carrer Salvador Espriu). Quan vam arribar allí els
acabaven de tallar i el “arbricidi” estava al terra.
Què dirà ara Ros
per justificar tallar els arbres que no feien nosa a ningú? Dirà potser com en
anteriors ocasions, que ha tallat arbres per interessos econòmics, “que estaven malalts”. Que potser el seu
pol·len perjudicava a les persones al·lèrgiques. O potser dirà, seguin el conte
de la caputxeta, que els troncs dels arbres podien servir d’amagatall al
suposat llop afamat i maligne?
Doncs mireu, els
arbres no estaven malalts perquè cada any brotaven, feien les seves fulles i es
mantenien verds tot l’estiu.
Si digués que el
seu pol·len perjudicava, li haurem de recordar que al altre costat del col·legi
hi ha un bosc urbà de plataners, els quals generen un pol·len tant potent que
també perjudica als al·lèrgics.
Per cert, quan al
mes de gener, fa públic el seu projecte de “boscos urbans”, va parlar també del
jardí botànic lleidatà anomenat Arborètum. Hem de recordar, que quan va
remodelar els Camps Elisis, va eliminar la tanca exterior del recinte, amb l’argument
de que “avui dia les tanques ja no es
porten”, però més tard munta l’Arborètum tot i posant-li una tanca. En que
quedem?
Perquè és tant
contradictori el nostre alcalde?
Perquè si ens ven
la imatge del gran ecologista decidit a plantar 9.000 arbres nous a la ciutat i
tot seguit, decideix tallar els xops de la tanca del col·legi?
I ja que estem en
la tanca del col·legi Frederic Godas, com és que el carrer on està la tanca, el
carrer Salvador Espriu, des de fa anys, sense donar-nos cap raó de pes ni una,
el va fer tancar per els dos entrades del carrer, amb unes blocs de formigó,
per tal de que els veïns del barri no hi puguem aparcar lliurement? Es a dir,
tenim un carrer amb aparcament als dos costats, però els veïns del barri no hi
poden aparcar?
No serà per
afavorir al pàrking de Blas Infante? No serà cosa dels negocis. Ja sabeu, els
negocis, l’home de negocis?
Etiquetas: elmoltcontraros
# entrada de Redaccio : 0:55
martes, 22 de marzo de 2016
Diario de a bordo
Los injustos créditos fiscales
Alguien
dijo aquello de “Hacienda somos todos”
y muchos creímos en el trasfondo de igualdad y equidad que transmitía el
mensaje, pero lo cierto es que Hacienda a unos nos pide más que a otros,
amparándose por supuesto en la legalidad vigente.
Que el
tipo impositivo para el Impuesto de Sociedades, esté en el 25% no significa en
absoluto, que todas estas empresas pasen por caja, depositando el correspondiente
25% sobre sus beneficios. Ya sabemos que legalmente aparecen una serie de
escapatorias que permiten rebajar o deducir este porcentaje. Lo denunció incluso
públicamente un empresario importante: Juan Roig, el presidente de Mercadona,
en la presentación de la cuenta de resultados, cuando aprovechó para recalcar
que los impuestos tienen que pagarlos todos los españoles: “Y el que más tiene, más tiene que pagar, incluido el Ibex 35”. ¿Y
qué es lo que realmente está señalando? Pues que por la puerta de atrás y de
tapadillo, han convertido a España en un seudo paraíso fiscal para todos
aquellos grandes grupos empresariales, que se dedican a generar sus beneficios aprovechando mecanismos
no competitivos.
¿Cómo
se ha llegado a tal situación? Pues muy simple, las altas esferas políticas,
han premiado con ciertas normativas legales –no sabemos si de una forma consciente
o involuntaria-, en forma de deducciones sin sentido, ajustes de consolidación
y créditos fiscales. En resumen, artificios y mandangas para reducir
considerablemente los impuestos que deben pagar anualmente.
Lo
hemos visto durante estos últimos años: ciertas empresas eluden parcialmente y por
supuesto legalmente, el impuesto de sociedades, mientras los ciudadanos
mantienen a todo el Estado con sus impuestos, cuando a la vez la banca ha
socializado sus pérdidas.
¿Y por
qué no se han socializado las pérdidas de los pequeños empresarios, o de los
ciudadanos de a pié?
Pero
vayamos al Ibex 35 que cita Juan
Roig: Me parece una aberración, que legalmente se permita al Ibex 35, rebajar o pagar muy pocos
impuestos mediante un invento denominado créditos fiscales, que iniciándose en
la banca ha acabado extendiéndose a otros sectores.
Los
créditos fiscales son una figura tributaria que supone la desgravación de
impuestos para empresas que no han presentado beneficios. Esto se produce
cuando la Inspección Tributaria sólo puede comprobar la legalidad de las
pérdidas en los últimos 10 ejercicios, mientras que las empresas pueden
compensar las pérdidas de los últimos 18 años. ¿No se parece todo esto a un
paraíso fiscal?
En
cualquier caso, los injustos créditos fiscales, suponen unas grandes cifras que
se detraen en tributos al Estado, lo cual implica mantener recortes para poder
hacer frente, tanto al déficit público como al pago de la inmensa deuda
española. Pero me da que hay algo más: cuando los ciudadanos de a pié, vemos
estas cosas, estamos siendo implícitamente invitados, a no ser fiscalmente
correctos. No sé si me explico?
Mijail
Etiquetas: lsinjustcredfiscal
# entrada de Redaccio : 0:32
lunes, 21 de marzo de 2016
La Tira
Ros demana ara, més
instituts
El probable
tancament de línies educatives de P3 en certs col·legis de la ciutat, posa de
manifest d’una forma objectiva, que la natalitat s’ha estat reduint en el
nostre país.
Davant aquest
fet, l’alcalde Ros ha demanat reduir ràtios a les aules per evitar el tancament
de línies escolars. Però és que el tancament d’aules per baix nombre d’alumnes,
només posa de manifest que al país no s’han fet politiques d’ajut a les
famílies amb fills. No hi ha hagut politiques de família, només hi ha hagut
politiques de negocis. Per tant si hi ha menys alumnes, està clar que sobraran
línies escolars i que “no fan falta més
instituts de secundaria a Lleida, tenim places lliures i a més hem d’ocupar el
Joan Oró”. Aquesta va estar l’explicació que se’ls hi va donar per part de
la Generalitat del tripartit, als veïns de Cappont que demanaven un institut
per ser l’única barriada de Lleida que no en tenia.
L’alcalde de
Lleida, Àngel Ros, estava al capdavant de la manifestació en contra de
construir un nou institut de secundaria, quan ja tenia al barri un gran terreny
lliure per a construir-lo. En aquells anys no hi havia crisi, sinó molts diners.
Malgrat tot, PSC-ERC-ICV no van voler construir aquest institut.
Ara ERC continua
estan al Govern de la Generalitat i no ha canviat de parer. En canvi l’alcalde
Ros del PSC, partit que no hi és al Govern de la Generalitat, ara reclama que
es faci no només aquest institut, sinó també altres.
Tot plegat no
sembla més que un monument al cinisme per part del nostre alcalde Ros, que
durant anys va bloquejar construir el institut de Cappont, impedint via
requalificació del terreny, que tal cosa fos possible.
Ara que no hi ha diners
a la Generalitat, sinó que tot són deutes (i no pas petits), ara que el seu
partit ja no hi és al Govern, és quan Àngel Ros demana que es faci el institut.
Realment Ros no sembla
de fiar, ja que si un governant ens enganya en una cosa, ens pot enganyar en
cent.
Els últims
resultats electorals de l’Ajuntament de Lleida, demostren que per fi, els veïns
de Lleida comencen a conèixer a Ros. En les eleccions de maig de 2015, el
recolzament electoral de Ros va passar d’ocupar el 51% dels regidors a l’Ajuntament,
a ocupar el 29%. Ara només té 8 regidors, una davallada tant gran, que en
qualsevol país europeu hauria fet que el cap de llista, es a dir Ros, hagués
plegat al dia següent, però ell no. Deu de cobrar molts diners des del càrrec?
Del que no sembla
haver cap dubte, és de que ni els governs del PSOE-PSC, CiU, ERC i PP, han fet
politiques de família tendents a augmentar la demografia.
Ara Ros demana
més instituts a Lleida, quan no els volia mentre el seu partit governava la
Generalitat. Per tant no semblen quedar gaires dubtes, de que el cinisme més
recalcitrant, ve a ser l’eina més preuada per part d’alguns governants.
Etiquetas: rosdemanminsti
# entrada de Redaccio : 9:12
domingo, 20 de marzo de 2016
La Bona Cuina
La Bona Cuina
La Bona Cuina, es un
espai de receptes gastronòmiques, que amablement ens cedeix l’Associació de
Veïns de la Bordeta.
Es tracta de receptes de cuina que han estat
experimentades en un Curs de Cuina, que ve organitzant des de fa quinze anys
l’AVV Bordeta i que imparteix sense afany de lucre, la Presidenta de l’entitat,
Mª Carmen Guerrero.
Bacalao a la miel
Ingredientes:
8 Lomos de bacalao desalado
50 Grs. de
harina
1 Vasito de miel
1 Cucharada de vinagre
Preparación:
No sazones el
bacalao antes de freírlo, ya que la sal aumenta de grado al freírse.
Enharina
ligeramente el bacalao, fríelo en una sartén con abundante aceite caliente
hasta que se dore por todos los lados y resérvalo.
Retira el
aceite de la sartén, vierte el vinagre y la miel, añade 1 vasito de agua y
cuece 1 minuto.
Vierte la
salsa sobre el bacalao y sírvelo bien caliente.
Etiquetas: boncuin 16
# entrada de Redaccio : 8:10
sábado, 19 de marzo de 2016
El llapis impertinent
La premsa augmenta les pressions sobre Rajoy, perquè la senadora Rita
Barberá acabi dimitint
Etiquetas: llap 0269
# entrada de Redaccio : 10:07
viernes, 18 de marzo de 2016
Diario de a bordo
“¡Anda, la cartera!”
En
1962, la familia leridana Panificadora Costafreda y la familia Rivera fundaron
Panrico, más conocida después por Panrico-Donuts. Con los donuts como producto
estrella, Panrico comenzó a vender bollería a gran escala; fue famoso en su
tiempo su eslogan publicitario: “¡Anda,
la cartera! ¡Anda, los donuts!”. Después amplió su oferta con Bollycao a la
cual fue añadiendo más productos, siempre referidos a venta de pan envasado o
bollería.
El
negocio se empezó a torcer y en 2005 después de muchas dificultades en forma de
deudas y amenazas de cerrar las fábricas de España y Portugal, la familia
Costafreda vendió sus acciones a la empresa Apax Partners que actuaba como
Oaktree.
En
junio de 2015, se firma un acuerdo de venta con la mexicana Bimbo, quien
adquiría todas las acciones y con ello las marcas Donuts, Bollycao, Silueta,
Bimbo, Martínez y Ortiz.
En todo
este período de dificultades, los conflictos laborales han sido numerosos, el
último de los cuales ha llegado al Tribunal Supremo, ya que Panrico ha
recurrido a este tribunal, una sentencia que le condena a seguir pagando
“mordidas” al sindicato CCOO, concretamente Panrico ha sido condenado a pagar
103.807 € por haber incurrido en: “daños
patrimoniales y morales por lesión del derecho fundamental de libertad
sindical”, de los cuales 98.485 € corresponderían a la Federación
Agroalimentaria de CCOO y 5.315 € a un liberado sindical.
El
responsable de CCOO, niega haber percibido ninguna “mordida” y considera los pagos
como un derecho reconocido, pero parece probado que CCOO recibió pagos (también
UGT) desde 2007; precisamente lo que denunció ante la justicia, es que la
empresa cortara los pagos comprometidos a sus secciones sindicales, por
asesoramiento y negociación colectiva. De hecho la Audiencia Nacional considera
probado, que percibieron pagos de la empresa entre los 12.000 y 30.000 €
anuales.
Según
considera Panrico, el sindicato no cumplió el compromiso de mantener la paz
social, antes bien, mantuvo “una
constante oposición y actitud de enfrentamiento frente a decisiones adoptadas
por la compañía”.
Pero el
último apunte judicial referido a la sentencia de la AN, firmada por el
magistrado de la Sala de lo Social, Ricardo Bodas Martín, antes de acceder a la
plaza de juez, destacó por su labor como abogado laboralista de CCOO durante
quince años. “¡Anda, la cartera!
No comparto
la sentencia que obliga a mantener el pago de mordidas, pero al margen del
sentido de la misma, me pregunto si este juez al conocer el expediente, no
debía de haberse inhibido legalmente al tener vínculos históricos con la parte
denunciante. Y si esto es así, por qué no se le lee la cartilla al juez?
Mijail
Etiquetas: andalacartera
# entrada de Redaccio : 9:05
miércoles, 16 de marzo de 2016
Àudio visuals i divulgatius
¿Qué les pasa a los gatos cuando ven un pepino?
¿Enemistad entre gatos y pepinos?
Etiquetas: enementgatypepi
# entrada de Redaccio : 20:16
martes, 15 de marzo de 2016
La Tira
Uns semàfors multadors i il·legals
Des del grup
municipal de CiU, han proposat instal·lar comptadors de temps als radars dels
semàfors que l’alcalde va muntar en certs punts estratègics de la ciutat. El
que reclamen és que hagi unes pantalles que mostrin als conductors, el compte
enrere dels segons que falten per canviar al disc roig.
L’alcalde es nega
a instal·lar els comptadors de temps però no sap explicar el perquè, o quin
inconvenient hi veu.
Resulta un mica
estrany, que el mateix model de radar semafòric estigui instal·lat a Girona, on
es van posar al 2.014, 3.250 multes,
mentre el mateix sistema a Tarragona va sumar 450 sancions.
Però Lleida “is
different” i aquí se’n van posar 9.000.
Amb aquestes
dades, ja es dona peu a pensar si més no, que els molts comentaris que es
senten per la ciutat, en el sentit de que els semàfors estan regulats perquè ja
multin quan el disc està de color àmbar, poden ser certs.
A finals de
novembre de 2.015, va sortir una sentència del Tribunal Suprem, contraria a l’Ajuntament
de San Sebastián, on es diu que els
radars de semàfor són il·legals
perquè no estan homologats (en diuen “foto
en rojo”).
I els grups de l’oposició
a l’Ajuntament de Lleida, no ho saben això? Carai.
Ros sempre ha fet
constar que no els va posar amb afany recaptatori, però a veure: han sumat 1.203.350 euros al 2.014 i 845.000 euros al 2.015. Compte i això
només amb tres semàfors multadors, perquè a San Sebastián aquests mateixos semàfors,
només han recaptat una mica més de 600.000
euros, en tres anys.
En tot cas, les
xifres venen a ser un seriós indici, de que l’efecte dissuasori que sempre ha
dit Ros tenen els radars, queda totalment posat en dubte. Però el campió en
recaptació, Ros, que ens deu de prendre als lleidatans per uns beneits,
continua insistint en que no hi ha cap afany recaptatori.
És més, ara
exposa que “l’objectiu de tot és la
seguretat del trànsit”, una intenció que no ha quedat demostrada perquè hi
continuen havent atropellaments a vianants. Es més, si l’objectiu fos la
seguretat, estem segurs de que veuríem sovint pels carrers de Lleida vigilant
als dos-cents i escaig, agents de la Guardia Urbana, mentre que ara resulten
molt cars de veure, si no és que van en missió de multar a un cotxe mal
aparcat. I com ho poden saber des de la caserna de la GU, quan hi ha un cotxe
mal aparcat en determinat carrer? Quin misteri deu d’haver? Què els avisa algú,
potser?
En tot cas, el
que si ha quedat demostrat amb els fets que és el que compte, i no les paraules
vanes, que el primer objectiu dels radars semafòrics a Lleida és recaptar, recaptar i recaptar.
Etiquetas: unssemfmulileg
# entrada de Redaccio : 15:34
lunes, 14 de marzo de 2016
La Bona Cuina
La Bona Cuina
La Bona Cuina, es un
espai de receptes gastronòmiques, que amablement ens cedeix l’Associació de
Veïns de la Bordeta.
Es tracta de receptes de cuina que han estat
experimentades en un Curs de Cuina, que ve organitzant des de fa quinze anys l’AVV
Bordeta i que imparteix sense afany de lucre, la Presidenta de l’entitat, Mª
Carmen Guerrero.
Ingredientes:
6 filetes de
salmón fresco
6 filetes de
lenguado
6 lonchas de
jamón serrano (o jamón de york)
zumo de limón
1 copita de
vino blanco
1 vaso de
nata líquida
50 grs. de
mantequilla
unas hebras
de azafrán
pimienta
negra
sal
Preparación:
Pondremos una
tira de salmón, encima de un filete de lenguado y se cubre con una loncha de
jamón, y se enrolla, salpimentaremos y colocaremos en una fuente para horno que
previamente habremos untado de mantequilla, sujetaremos los rollitos con un par
de palillos.
Tiraremos por
encima el zumo del limón y el vino, se hornea unos 10 minutos y se reservan.
Prepararemos
la salsa de la siguiente manera, pondremos el jugo que deja en la bandeja del
horno, en un cazo y se mezcla junto con
la nata y el azafrán, se sal pimienta y se deja reducir unos 3 minutos.
Cubriremos
los rollitos con esta salsa.
Etiquetas: boncuin 15
# entrada de Redaccio : 0:22
sábado, 12 de marzo de 2016
El llapis impertinent
Pedro Sánchez fracasó otra vez; ahora con la
investidura fallida
Etiquetas: llap 0269
# entrada de Redaccio : 9:37
viernes, 11 de marzo de 2016
Àudio visuals i divulgatius
jueves, 10 de marzo de 2016
La Tira
El gran negoci de l’aigua a Lleida
El servei d’aigua
potable a Lleida, ja fa anys que va deixar de ser un servei municipal,
l’Ajuntament el va passar a una empresa en forma de concessió. Des de aleshores
no hem vist més que augments desmesurats. Per exemple, des del any 2005 al
2011, varem tenir un augment del 45,20%, mentre la regidora Mínguez ho
defensava aleshores tot i dient que era “un
augment moderat”. Home, potser sí
tots els veïns de Lleida tinguéssim el sou que té la regidora, podríem tot i
sent mol generosos, assumir el seu argument del augment moderat. Però
objectivament parlant, una pujada del 45,20% en 6 anys, no ha estat mai un
augment com per a rebre elogis de moderació precisament, sinó totalment al
contrari.
Mínguez sembla
ser persona molt atrevida o que de vegades diu les coses sense pensar, així que
al 2011 va afegir que “un litre d’aigua de l’aixeta es 1000 vegades més barata
que una botella d’aigua mineral”. Escolti
miri, no es treguin contes del barret, facin el favor de treure’s del cap
aquest afany manipulador del que estan imbuïts: una botella d’aigua mineral, és
un producte comercial i el servei d’aigua potable a que obliga a donar la llei,
és un servei públic i per tant ha de tenir preus públics, no privats o
comercials.
El que no va fer Mínguez, en
defensar tot aquest negoci de l’aigua potable pública, és demostrar o explicar,
com a Lleida el cost de la vida, es a dir el PIB havia pujat un 45,20% en 6
anys. No ho va explicar, ni tampoc l’alcalde Ros, perquè aquesta pujada no es
sustentava en absolutament cap argument, que no siguin els interessos
empresarials de l’empresa concessionària, als quals sembla que estiguin servin.
Ara ens assabentem de que
l’equip de govern de l’Ajuntament proposa apujar un altre cop un 17% el rebut
de l’aigua. L’alcalde Ros diu que aquesta pujada la l’havia pactat amb
l’empresa concessionària, però que necessita que s’aprovi al Ple. I això no
tenia d’anar a l’inrevés, es a dir, primer que s’aprovés al Ple i desprès
parlar amb l’empresa? Cóm és que Ros fa les coses al reves, o és que al no tenir
majoria “de rodillo” dintre el Consistori, va als fets consumats o què?
El que hauria d’explicar Ros
en primer lloc, és com explica que en els últims 4 anys el cost de la vida o el
PIB, ha pujat a Lleida un 17%.
Però sobretot, Ros s’hauria
d’abstenir de plantejar qualsevol pujada de un rebut de l’aigua, que ja ens
surt caríssim als lleidatans, i més quan l’aigua, que ens arriba des del Canal
de Pinyana, no li costa ni un cèntim a l’Ajuntament, ni per tant tampoc li
costa un cèntim a l’empresa concessionària.
Totes aquestes coses, inclòs
el contracte de l’aigua amb l’empresa, les haurien d’investigar els grups
politics que estan ara a l’oposició de l’Ajuntament, perquè és clar que aquí
només hi ha dos postures: o es fa d’oposició, o de composició de govern. En
quin grup està cadascun d’ells?
I Sr. Ros, a on van a parar
els diners d’aquest gran negoci?
Etiquetas: elgrannegocaigualleida
# entrada de Redaccio : 8:39
miércoles, 9 de marzo de 2016
Des de la meva finestra
Junts pels despropòsits
Ahir va haver una reunió singular a l’aeroport de El Prat, entre el
conseller de la Generalitat, Junqueras, amb el ministre d’Economia, De Guindos.
Cal preguntar-se
si no hi ha despatxos suficients al Ministeri d’Economia, o al Palau de la
Generalitat per mantenir una reunió oficial entre el conseller i el ministre. La
absurda justificació que se’ns dóna, és que el ministre passava casualment per
allí, provinent de Brussel·les.
Costa d’imaginar una
situació més surrealista: el conseller representant del “Espanya ens roba”, l’impulsor de la “desconnexió” amb Espanya, es reuneix amb el ministre espanyol per
a demanar-li diners. Res més que 7.520 milions d’euros, a compte del fons de
liquiditat autonòmic (FLA) d’aquest any.
La Generalitat de
Catalunya no pot acudir als mercats per a finançar-se, ja que les emissions de
bons catalanes estan qualificades com “Bons Escombraria”, per tant l’única font
de finançament que li queda a la Generalitat, és el Govern espanyol.
El deute de la
Generalitat té uns creditors coneguts i que enumerats per import són: l’Estat
espanyol, el BBVA i la Caixa.
El ex president
Mas va aconseguir augmentar el deute català fins als 60.000 milions d’euros
dient que “Espanya ens roba” quan presumptament, qui havia estat robant a
Catalunya, era el seu partit i l’anterior president, Pujol i família.
Mentre es donen
aquestes lamentables circumstàncies, el Diari Oficial de la Generalitat,
publica com hem pagat en l’últim semestre, un total de 1.436.000 euros en
concepte de doblatge o subtítols de pel·lícules al català, quan només el 22%
dels espectadors enquestats, prefereixen veure pel·lícules en català.
A la vegada ens
assabentem de com per enèsima vegada, la Generalitat ha tornat a incomplir el
compromís de pagament amb les farmàcies, a les que deu ja 201 milions d’euros
segons el Col·legi de Farmacèutics.
Tot plegat, no és
més que un seguit de despropòsits i aquesta podria ser una definició encertada del
“Junts pel Sí”: Junts pels despropòsits.
Etiquetas: juntplsdespropost
# entrada de Redaccio : 10:13
martes, 8 de marzo de 2016
El Confidente
Programa de variedades en el Congreso
Cuando se
adivina que las intenciones son oscuras, uno intuye que lo más probable, es que
acaben alumbrando unos resultados inciertos, cuando no tenebrosos. Los que
venían a traer una nueva política, han acabado demostrando que su discurso
estaba hilado de palabras vacuas, que sus soluciones no eran en absoluto
recetas nuevas sino puro marketing y esloganismo.
Las
pocas soluciones que ahora vislumbran en un acuerdo, negro sobre blanco, ya las
conocíamos casi todos; lo único que hace falta, es que los “viejos” partidos,
pongan hilo en la aguja y cosan, con los parches que ya sabían, a pesar de los
intereses partidistas y a pesar de los partidarios, que esa es otra.
Las
recetas ya conocidas, serán útiles si se aplican, pero lo que oímos esta semana
en el Congreso, no se puede poner como modelo edificante; no se puede ni el
fondo, ni mucho menos en las formas.
Hemos
visto a un Patxi López, presidente del Congreso que no sabe imponerse y solo es
capaz de hacer cumplir el reglamento con un “sacabao”
de Bilbao, mientas pone de manifiesto ante todos, que un simple
independentista, le puede acabar la paciencia con su discurso. El primer día de
curso y Patxi ya suspende en el primer examen.
Se
puede decir acertando, que uno de los responsables de la actual situación es
Mariano Rajoy, pero no es el único. Allí estaba Pedro Sánchez, un aprendiz del tardo
zapaterismo que no acaba de encontrar cuál puede ser el camino mágico, que le siente
en la silla de presidente del gobierno. La sensación que transmite este hombre,
es que aguijoneado por su ambición de sillón del poder, le ha dado muchas
vueltas al asunto buscando una solución que no aparece. Su modelo presidencial,
según apunta, sería una fusión entre felipismo y zapaterismo. Y así lo dijo;
está muy orgulloso de Felipe pero también de Zapatero. Por cierto, ¿se puede
ser tan ingenuo, como para creer que los españoles no se acuerdan de cómo acabó
el país, bajo los gobiernos de Felipe y de Zapatero?
Pero esto
le da igual, él sube al estrado con una sonrisa profident y desgrana un cesto
de palabras vacuas, de eslóganes vacíos, de intenciones lanzadas a los astros,
cuando lo que a los españoles nos interesa, es que se adopten soluciones a los
problemas de país. Todo lo demás, con intercambio de máscaras incluido, con los
insultos, los besos homosexuales y los comentarios soeces de tasca de barrio
chino, pueden incluso ser tenidos como elucubraciones de mal gusto, pero no
como soluciones.
Alguno,
léase Pablo Iglesias, parece haber confundido el Congreso con un bar de
alterne; ha demostrado que es capaz de darse con un compañero; un beso no de
hermano, con sabor venezolano, pero nada más; esto no soluciona ningún problema
de país.
El afán
de protagonismo de Iglesias es insaciable; ya lo vimos con los incidentes
protagonizados en el Parlamento Europeo, siguió con la traída del niño al
Congreso y ahora con el beso exhibicionista, no de hermano. Está claro que
serviría para guionista de programas para televisión sensacionalista, pero es
dudoso que sirva para aportar soluciones a los españoles. Por demás, ya dijo acertadamente
de él Felipe González, que no sabe “de
donde ha sacado tanta rabia”, con la que habla. De lo que no puede
ofenderse Felipe, es que le recuerden la sospecha que siempre se cernió sobre
él; Anguita ya se preguntaba desde la tribuna, si Felipe era la X de los Gal y
aunque legalmente nunca se demostró, la sospecha nunca se ha borrado. Pero
Iglesias se dejó algo: durante el gobierno de Felipe, se incubó una cueva de
ladrones.
Albert
Rivera se presentó a las elecciones como una opción de centro liberal, pero
ahora parece haber cambiado al socialismo zapaterista, que no a la social
democracia; si el PSOE estuviera en la social democracia haría lo mismo que
hacen en otros países europeos. Eso del no y no. Y del “no es no” y de “que parte
del no es la que no entiende”. El siempre
no al PP, solo encaja en el zapaterismo más rancio, es decir en el partidismo
más anquilosado.
No parece extraño, que el
PSOE lo mantenga de momento como Secretario General mientras no dispongan de otro,
no siendo ahora momento de cambiarlo, en puertas de unas posibles elecciones, pero
hay que recordar que el resultado de su gestión es malísimo; pierde las
elecciones municipales, unas generales y ahora presenta una investidura
fallida. Además, cómo se explicará Sánchez, si después de tantos noes, al
final se ve obligado a decirle sí al PP?
Sánchez
tiene puede tener tantos problemas con su partido, como los puede tener Rajoy
en el suyo. La única diferencia que exhibe Rajoy es su victoria electoral, al
margen de esto, ambos son un estorbo para sus formaciones. Y veremos si a
Rivera no le ocurrirá lo mismo en la suya; todo depende de que la militancia entienda
el golpe de timón personal que ha imprimido a su proyecto pactando con Sánchez.
Y no digamos ya, si en unas posibles elecciones pierde votos.
Fue
Rivera, quien acertadamente dijo en la tribuna, que lo más responsable era leer
el sentido del voto ciudadano del 20-D. Los votantes no confían plenamente en
ninguno de los partidos candidatos, por ello les votan a todos parcialmente
para que se entiendan y se vigilen en sus políticas. Este es su diagnóstico que
parece acertado.
Inicialmente,
Rivera y Rajoy entendieron el mensaje pero Sánchez no quiso entenderlo, es más nos
dijo desde la tribuna “la izquierda
señorías, no suma”, luego hemos de entender que si sumara, habría pactado
directamente con Podemos en contra del mandato de su Comité Federal?
Por
todo lo cual, parece que podemos esperar cualquier doblez de los personajes que
ocupan el Congreso, mientras seguimos esperando solución a los problemas de muchos
españoles y casi me atrevería a decir, que cada vez nos importa menos el color
político de los solucionadores.
Etiquetas: provariedenlcongr
# entrada de Redaccio : 8:56
lunes, 7 de marzo de 2016
La Tira
L’ús que se’n fa, de la torre de la Seu Vella, explica el
que passa en aquest país
Tenim la
impressió, de que El monument més emblemàtic de Lleida, la Seu Vella, ha estat
deixat i fins i tot maltractat per l’administració, encara que de cara a
l’opinió pública vulguin donar la imatge de que es desviuen pel monument, el
cert és que hi ha molts dubtes de que així sigui.
Fa anys hi havia a
la teulada de la Suda una antena de radio de la Guardia Urbana. Desprès en va
aparèixer una altra, van haver protestes i finalment les van retirar, però ara
s’ha descobert que el que van fer, es col·locar la de la Guardia Urbana, a la
part més alta del campanar de la Seu Vella. Allí va aparèixer fa anys una
llarga antena que des de baix queda dissimulada, però qui hagi pujat per les
escales de la torre i en sortir de les mateixes se la trobarà davant.
Mai havíem pogut
saber de que era aquella llarga antena. Fins i tot uns socis dels Amics de la
Seu, diuen que li van preguntar al president de la entitat ja fa un temps, qui els
hi va dir que no en sabia res.
Ara hem vist
publicat, que “un armari de material
d’antenes de la Guardia Urbana” impedeix que una campana doni la volta i faci
el repic. El propi president dels Amics de la Seu explica que proposaran
canviar de lloc l’armari. Es a dir, ell sabia que l’antena que hi ha al cap del
campanar de la Seu Vella, era de la Guardia Urbana.
Alguns membres de
l’entitat, Amics de la Seu Vella, ens asseguren que hi ha un acord del Consorci
segons el qual, el monument no pot fer de suport de cap tipus d’instal·lació,
ni de suport publicitari de cap mena. Recorden, que aquesta antena ja es va fer
retirar junt amb una altra de la Suda i que fins i tot, es va fer retirar una
antiga i enorme antena, tipus “torre d’alta tensió” que hi havia en la mateixa
zona, usada per una emissora de radio comercial.
Si tot es així,
ens preguntem com poden passar aquest tipus de coses i com pot ser que tant el
Consorci, com l’Ajuntament, com fins i tot la direcció de la entitat Amics de
la Seu Vella, estiguin prenen el pel als lleidatans? Si no es respecten ni els
monuments que podem esperar que respectin?
Doncs mireu,
aquesta podria ser una trista imatge del que passa en aquest país: les
institucions ens prenen el pel a mans plenes, mentre determinats grups politics
es queixen de que molts ciutadans voten a opcions radicals. Doncs mirin, les
institucions i els grups politics que les suporten en tenen tota la culpa: no
és que els votants s’hagin tornat radicals, és que la gent vota a opcions
radicals per a fer-los fora a ells.
Etiquetas: lusqusfaseuvell
# entrada de Redaccio : 9:19
domingo, 6 de marzo de 2016
El llapis impertinent
Pablo Iglesias
empeñado en hacer del Congreso un espectáculo de variedades y un Parlamento del
beso
Etiquetas: llap 0268
# entrada de Redaccio : 8:33
sábado, 5 de marzo de 2016
La Bona Cuina
La Bona Cuina
La Bona Cuina, es un
espai de receptes gastronòmiques, que amablement ens cedeix l’Associació de
Veïns de la Bordeta.
Es tracta de receptes de cuina que han estat
experimentades en un Curs de Cuina, que ve organitzant des de fa quinze anys
l’AVV Bordeta i que imparteix sense afany de lucre, la Presidenta de l’entitat,
Mª Carmen Guerrero.
Delicia de sabors
Ingredients:
1 paquet flam
royal gran
1 litre de
llet de soja
1 got crema d’orujo
4 ó 5 plàtans
5 ó 6 magdalenes
2 cullerades cacau en pols
25 grs. Coco rallat
Preparació:
Al diluir el preparat del flam amb la llet també hi agregarem
el cacau en pols.
En un motlle tindrem preparat per posar-hi el flam. Posarem
el caramel líquid i una mica de coco rallat, anirem fent sostres de magdalena
tallada, el plàtan, emborratxar amb la crema d’orujo i el coco.
Quan tinguem el flam fet el deixarem refredar i ja es pot
servir.
Decorar: deixar-se portar per la imaginació.
Etiquetas: boncuin 14
# entrada de Redaccio : 20:42
viernes, 4 de marzo de 2016
Col•laboradors
Epidèmia de grip
Els símptomes de la grip són prou coneguts: febre de breu duració (tres o
quatre dies), acompanyada de secreció nasal abundant, inflamació de coll, mal
de cap i dolor muscular i articular.
La grip és una malaltia produïda per un virus conegut com influenza. Un microorganisme que és
capaç de canviar cada any, per tant es converteix amb un altre tipus de virus,
amb la qual cosa i medicament parlant, ve a ser difícil lluitar contra
ell.
En l’última
setmana de febrer, y segons el control que periòdicament fa, la Red Nacional de Vigilancia Epidemiológica
del Instituto de Salud Carlos III, la difusió de la grip al nostre país,
continua sent epidèmica en el nord i centre de la península, Canàries i
Balears. En la resta, la difusió és esporàdica.
En la zona on és
ara de difusió epidèmica, el nombre de afectats és molt alt i així o confirmen
des dels centre públics de salut.
El fred ve a ser
un factor predominant que afavoreix la propagació del virus de la grip, per
tant sortir al carrer ben abrigat és important, però no s’ha d’oblidar que un
factor fonamental, és mantenir una bona higiene personal per a prevenir el
contagi.
El virus es
transmet de persona a persona, principalment a traves de l’aire, en les petites
gotes de saliva i secrecions nasals que s’expulsen en tossir, parlar o
esternudar (es recomana que l’afectat esternudi en un mocador). Les gotetes
poden volar per l’aire durant una estona i ens ho poden contagiar.
Rentar-se les
mans amb freqüència, no compartir vasos, coberts, tovalloles que hagin pogut
estar amb contacte, persones contagiades de grip.
Si ja tenim algú
afectat amb grip a casa, s’aconsella ser més escrupolós en mantenir tovalloles
separades, una major neteja de les superfícies comunes, com poden ser poms de
porta, tiradors de calaixos, i ventilar amb més freqüència les habitacions.
Mantenir una bona
higiene, una alimentació saludable, no consumir alcohol, sinó veure aigua, i
evitar el tabac, són una bona pauta que ajuda a prevenir la grip.
Etiquetas: epidemdgrip
# entrada de Redaccio : 0:43
jueves, 3 de marzo de 2016
Des de la meva finestra
“Combatrem el
cinisme parlamentari”
Des del primer dia, es va posar de manifest, com l’aliança entre ERC i CDC
que havien confluït en Junts pel Sí, era totalment fictícia i no era sinó
l’últim recurs d’uns sobiranistes, pressionats per la por a perdre la
presidència de la Generalitat.
Van fer una aliança postissa, des de pensaments ben equidistants, units
només per l’afany de mantenir-se en el poder, creient que aquesta simbiosi
seria benefica per ambdós.
Una situació anòmala, que es va accentuar encara més, quan Junts pel Sí, van
necessitar desesperadament per motius de termini, els vots de la CUP, per a poder
fer president a un Mas pràcticament enfonsat.
Però hi ha una cosa que la CUP no ha cedit: donar els vots per a investir
President de la Generalitat, no significa assumir la submissió al programa de
CDC.
Fa anys que la mala administració de Mas, va augmentar molt el deute de la
Generalitat, aleshores i per treure uns
diners, va decidir privatitzar o vendre (que ve a ser el mateix) el consorci de
Aigües Ter Llobregat. Va negociar amb dues empreses, per fi ven a una i l’altra
interposa una demanda. Tot continua en expedient judicial recorregut al
Tribunal Suprem, però si res canvia, es a dir, si no apareix una decisió
política contraria, el consorci d’aigües d’abastiment a la zona metropolitana,
pot acabar privatitzat, en mans d’una empresa, a la que en tot cas, se li
tindria de indemnitzar amb 1.200 milions d’euros a pagar entre tots, si se li retira
la concessió. A menys que la sentencia acabi dient que no se li podia atorgar
la concessió, degut a les irregularitats en la tramitació, perquè mentrestant,
apareix un informe de l’Oficina Antifrau de Catalunya, en el que es recullen
irregularitats en la concessió.
El PSC acaba de presentar una moció al Parlament, instant al Govern
recuperar la gestió pública de Aigües Ter Llobregat. Estava previst no admetre la
moció a tràmit, però els vots de la CUP han fet possible que tiri endavant.
Així doncs, la CUP s’ha desmarcat de les previsions
oficials de Junts pel Sí, que ara es poden veure obligats a votar (i a perdre)
una moció que els obligarà a des privatitzar el servei d’aigües, encara que ens
costi 1.200 milions d’euros.
Com es veu, ve a ser “una gran acció de Govern de
Artur Mas”, que es pot sumar als 47 milions de deute públic que té la
Generalitat en aquest moment. Però Mas ha desaparegut de l’escena política i
ara el lleig embolic és pels que queden. I els catalans haurem de pagar 1.200
milions perduts per ell, per l’astut Mas.
Un portantveu de la CUP ho ha explicat tot així: “Treballarem per a que l’aigua sigui pública, però també combatrem el
cinisme parlamentari”.
Ja poden començar a fer-ho demà mateix, però
compte perquè aquesta pot ser una feina molt feixuga per la CUP, doncs si
es dedica a combatre el cinisme parlamentari, han de tenir en compte de que en
el Parlament català, tindran molta, però que molta feina.
Etiquetas: combatlcinismparlam
# entrada de Redaccio : 7:28
Suscribirse a Entradas [Atom]