jueves, 31 de enero de 2013

Col·laboradors


Los últimos deseos de Alejandro Magno

Dicen que Alejandro Magno, presintiendo que su muerte estaba cercana, reunió a sus generales y les comunicó sus últimos tres deseos, como fuera que uno de los generales, demostró no acabar de entender sus palabras, Alejandro explicó:

- Que mi cadáver sea llevado a hombros de mis médicos, para mostrar a todos que estos, ante la muerte no tienen el poder de curar.

- Que los tesoros que he conquistado sean esparcidos por el camino hasta mi tumba, para que todos vean que los bienes materiales aquí conquistados, aquí permanecen.

- Que mis manos queden en el aire y fuera del envoltorio mortuorio, para que todos recuerden, que con las manos vacías vinimos y con las manos vacías partimos.

Dicen que el significado de esta leyenda, es explicar que el TIEMPO es el regalo más preciado que tenemos las personas. Incluso los más poderosos, pueden amasar más dinero, pero no pueden producir más tiempo para vivirlo.

Cuando le dedicamos tiempo a una persona, le estamos entregando una porción de nuestra vida que nunca podremos recuperar.

Puede que el mejor regalo que le puedas hacer a alguien, es dedicarle parte de tu TIEMPO.

Etiquetas:


miércoles, 30 de enero de 2013

Redacció


Albirament d’OVNIS a Lleida? 

El dissabte 26 de gener a les 23:42 hores, es van veure al cel, a sobre de Lleida en direcció de Balaguer, unes llums de color ataronjat, que semblaven pujar des del terra cap dalt. Les llums van anar pujant una desprès de l’altra, fins acabar totes reunides molt a prop les unes de les altre, s’anaven movent lentament i en un interval de dos minuts van començar a desaparèixer totes en línia.

De les poques fotografies que vam poder fer amb una camera digital y un teleobjectiu, només dues van quedar bé. Tenim en compte que era completament de nit, malgrat que hi havia lluna plena.

La primera fotografia que publiquem, porta hora de les 23:42 h, si bé ja feia uns trenta segons que les veiem. Aquesta fotografia està feta des d’una terrassa, aguantant la camera amb les mans, per tant l’interval de impressió es llarg, i per això les llums queden mogudes. Si contem les llums (punts en la part inferior) veurem que en total són unes catorze.


La segona fotografia (feta amb la camera muntada a sobre un trípode), està feta a las 23:45 h, només enregistra dues llums en línia perquè ja estaven desapareixent del cel, o potser ja estaven marxant.

Hem estat mirant en els mitjans de comunicació, i només en una emissora de radio (Catalunya Radio), ens han dit que les llums del dissabte nit, es van veure des de Balaguer i també a sobre de Montserrat. Per tant, sembla que vam veure les que estaven entre Lleida i Balaguer.

Hem estat buscant per Internet, fins que hem trobat un vídeo on surten unes llums idèntiques i que es movien de la mateixa manera, a les que vam veure el dissabte per la nit.

Etiquetas:


martes, 29 de enero de 2013

La Tira


Parquímetre a Cappont

L’Ajuntament acaba de fer un altre intent de posar parquímetre al barri de Cappont. Una vegada més, s’acompleixen els diagnòstics d’algú que va conèixer molt de prop els entrellats del poder municipal a Lleida. Posar paquímetre a Cappont va estar sempre una de les intencions del ex alcalde Siurana, ara ell no hi és a l’Alcaldia, però continuen quedant paleses, que les intencions de fer negocis a costa dels veïns del barri, continuen.
Hem trobat curiós l’eufemisme que en una ocasió va utilitzar l’Ajuntament per a referir-se al parquímetre: “Prestació del servei d’aparcament vigilat a la via pública”, està clar que aquesta vigilància no fa referència a la custodia del automòbil, sinó a vigilar si s’ha pagat per aparcar.

Posar parquímetre suposa, recaptar molts diners pel servei al cap de l’any, però encara suposa recaptar-ne moltíssims més, per les multes al parquímetre. La regidora d’Urbanisme, Marta Camps, qui sembla haver perllongat des del seu càrrec, totes les iniciatives municipals que va començar Siurana, està capficada en que ha de muntar aquest negoci sigui com sigui. No sabem si ara ho aconseguirà, però ho ha intentat unes quantes vegades. 

Camps ha ordenat pintar de blau alguns trams de carrer i fins i tot, posar a la vorera les bases per ficar la maquina “tragaperres”. El que passa, és que legalment parlant, les coses no es poden fer simplement, per allò del “aquí mano jo”, Sra. Camps.

Si mirem la legalitat vigent, veurem que en el seu dia, l’Ajuntament havia d’haver fet una concessió, la qual cosa legalment suposa licitar el servei, i totes aquestes actuacions, inclosa l’adjudicació al final del procés, havien d’haver estat públiques i per tant publicades en diari oficial. A meitats de 2001, el servei de parquímetre va canviar de PARCOSA a l’actual EYSA, però no hem vist que es fessin els canvis legals publicats que marca la llei. Convindria per tant, que Camps, regidora delegada de concessions, expliqués com i quan, es va fer legalment aquest canvi i on es va publicar perquè pogués tenir la consideració de legalitat, atès que és un contracte de prestació de serveis.

Tenint en compte que aquesta concessió, havia de complir tots els requisits legals que no semblen haver-se complit, podem pensar lògicament, que EYSA no ens podia ni pot cobrar per aparcar, però és que de la mateixa manera, no ens podia ni pot cobrar per retirar l’automòbil de la via pública per portar-lo al Dipòsit municipal de vehicles, ni se’ns podien posar multes per excés de temps, en una zona blava legalment inexistent.

Ens tindrien de tornar potser, tots els diners que ens han cobrat per aparcar, les multes que ens han imposat a la zona de parquímetre i tot el que hem pagat per la retirada d'automòbils fins al Dipòsit municipal?

Si la regidora d’Urbanisme, Marta Camps no ens pot demostrar que en aquest cas, la licitació de EYSA es va fer, complint amb punts i comes, tota la legalitat vigent, Camps hauria de dimitir del seu càrrec, per haver consentit i emparat aquest suposat frau. 

Etiquetas:


sábado, 26 de enero de 2013

El llapis impertinent

La crisi està canviant moltes coses


Etiquetas:


viernes, 25 de enero de 2013

La Tira


Navarro posa Ros contra les cordes

L’alcalde de Lleida, Ángel Ros, des de fa dies està enredat amb el catalanisme maragallista del seu padrí polític, l’Ernest. Però l’Ernest va quedar defenestrat del centre de poder en el partit.
Ara Ros s’ha quedat dintre un reduït grup de cinc diputats, marginat del grup parlamentari, però també de l’executiva del partit.

Diuen les males llengües, que el dimecres per la nit , desprès de la votació sobiranista, Pere Navarro, estava encès i tot i parlant d’en Ros, va dir poc més o menys: ¡A por él!  Si aquesta filtració és certa, Ros té els dies comptats com a membre a tenir en compte, dintre la executiva del partit.

Es veu que el dilluns proper, l’executiva del partit, decidirà quelcom? Diuen que les intencions de Navarro es sancionar-los?  Amb què, i en base a què els pensa sancionar? Com no els deixi sense postres?
Segons sembla, no poden sancionar res. Els hi poden reprovar, la seva conducta per no assumir la disciplina de vot, o donar-los una estirada d’orelles (si es deixen), això sí, però poca cosa més. Un altre tema seria, si convoquessin un congrés extraordinari i amb caràcter d’urgència, per remodelar l’executiva. Segurament, aquí s’hi afegiria amb gust, la militància del Baix Llobregat.

Fins i tot, no seria descartable que ara, els seus mateixos companys de partit (fins ara) es dediquessin a filtrar assumptes lletjos de l’Ajuntament de Lleida, per perjudicar a Ros. Aquí tindrien molta feina, perquè podrien parlar de la Llotja i tot el que penja per allí, de Gardeny, de les subvencions municipals, dels pressupostos municipals, del Pont de la Guitarra, de la Passarel·la de Platí, de....... etc etc, etc, etc, etc, etc, etc, etc, etc (no cal que els conteu, hi ha un “etc”, per cada any que Ros ha estat com Alcalde).

No cal dir també, que perilla i molt, la seva poltrona d’alcalde, perquè si en unes properes eleccions municipals, no va de la mà del PSC i ho ha de fer com a representant d’un altre partit, com és per exemple, el nou de l’Ernest, li perilla i molt la majoria que ara té a l’Ajuntament.

Entre els seus companys i companyes regidors a l’Ajuntament, ja té ben poques simpaties, només li faltava ara, escenificar públicament l’enfrontament amb el seu Secretari General i amb l’executiva del partit.

Ros va dient que es sent molt sobiraniste i no para de demanar una pluralitat, que ell mateix nega a d’altres lleidatans. Diu amb una veu espantada, que ha de ser fidel als votants i al partit. Això és el que s’esperava d’ell, en comptes d’anar en la drecera contraria.

La seva ensopegada sobiranista no la posarem en dubte, el que sí diem, és que aquesta postura, avui per avui, no és políticament correcta en el si del seu partit. Precisant una mica més, podríem dir, que no és partitocràticament correcta. I ja es sap, en els actuals partits, als incorrectes se’ls escombra i apa buenas.

Bé, si vol continuar sent alcalde de Lleida, sempre li quedarà fer-se militant de CiU, on sens dubte i políticament parlant, estaria molt més còmode. 

¡Compte Zaballos, que et pot prendre la primera cadira! 

Etiquetas:


jueves, 24 de enero de 2013

Àudio visuals i divulgatius



La dictadura de los mercados y alternativas


Conferencia de Arcadi Oliveres


Etiquetas:


miércoles, 23 de enero de 2013

Diario de a bordo


Quiero otra muy diferente

Siempre que se habla de cambiar la Constitución  sale algún sesudo analista, periodista o político diciendo que “Los españoles nos dimos esta Constitución democráticamente…”.
Pero cuidado, las cosas hay que verlas con detenimiento: la Constitución se votó en referéndum el 6 de diciembre de 1978, o sea hace 34 años. Quiere decirse, que nadie menor de 52 años a día de hoy pudo votar esa Constitución. Si consideramos una esperanza de vida de 80 años (que ya es decir), según el INE en 1978 había 14.419.694 españoles que a día de hoy podrían seguir con vida y que tenían más de 18 años.
Votó el 67’11% del censo, que trasladado a nuestras cifras serían 9.677.056 habitantes. Otra cosa: y los que votaron a favor fueron el 88,54% o sea 8.568.065 votantes. No son tantos votos como nos quieren hacer ver, no creen?
Es decir, que estadísticamente como mucho 8 millones y medio de votantes son los que pueden decir que “se han dado una Constitución”. Menos que los votantes de cada uno de los dos actuales partidos mayoritarios por separado. De 42 millones que somos, representan el 20% de la población.

En mi caso, en 1978 era menor de edad;  no me he dado ninguna Constitución, ni he podido votar otra, ni me han consultado ninguna enmienda, ni nada de nada. El sistema está hecho de tal manera que como decía Franco, todo queda “atado y bien atado”.
Un cambio en los títulos orgánicos de la misma, es tarea casi imposible, puesto que requiere de dos elecciones a Cortes, mayorías de tres quintos y un referéndum vinculante.

La Constitución se ha quedado obsoleta y parecer ser un coladero de corrupciones y un germen de descomposición nacional. No es representativa como otras, de manera que nuestra democracia se asemeja cada vez más a una suerte de democracia orgánica en la que la familia, municipio y sindicato han sido sustituidos por el partido, comunidad autónoma, ayuntamiento, empresas públicas, corruptelas de todo tipo, con cuentas suizas incluidas, e hipotecas que pesan como una losa sobre los sufridos ciudadanos.

Para entender lo poco democrático de nuestro sistema y la poca representatividad de nuestro voto, podemos fijarnos en que el presidente de la Comunidad Autónoma y el alcalde de la localidad donde resido, no han sido elegidos directamente, ni han sido siquiera candidatos a sus puestos en las últimas elecciones, sino que el partido les ha puesto ahí. Nadie les ha votado para ir en la lista electoral ni para tal puesto. Son los mismos que aducen, estamos en una democracia representativa; bien, y a quien representan en primer lugar, a los ciudadanos, o al partido?

En casi 35 años ¿de verdad creen que nadie se ha planteado cambiar monarquía por república, instaurar listas abiertas, cambiar o eliminar competencias autonómicas y mil cosas más? Sí, y cada vez más. Pero el dinosaurio de 1978 sigue reptando por España inmune a todo cambio, y es que ese monstruo lleva soldadas unas pesadas escamas en forma de intereses partidistas, que se han adherido y adaptado al cuerpo, a lo largo de estos 34 años.

En su momento tal vez hubiera votado la Constitución, pero hoy en día, me parece poco útil para el país, y hasta decadente. Afirmo, que ya pasó su tiempo. La decadencia física del Rey va de la mano a la decadencia de la Constitución y el sistema político que tenemos.
A veces pienso, que vivimos en un franquismo posmoderno disfrazado de democracia; lo veo como un teatrillo que hacemos cada pocos años para seguir igual.
Yo no voté esta Constitución y quiero otra muy diferente; sobre todo, para que sea útil al país, a los ciudadanos y respetada por todos.

Mijail

Etiquetas:


martes, 22 de enero de 2013

Bloc de Lletres

 

Cuando una decide salirse un poco del camino...

Me parece sorprendente, como cada vez que alguien toma una decisión diferente o hace algún pequeño giro en su vida, a su alrededor se suela crear una cierta desconfianza casi instintiva.
Si en algún momento alguien se atreve a afirmar por ejemplo que ha dejado el tabaco o ha abrazado el pastafarismo,  inmediatamente deberá escuchar a su vecino autoafirmarse en su propia decisión como si el pequeño ser diferente le hubiera desafiado tan sólo con su existencia.

Por ilustrar: En mi caso, si voy a comer con alguien y le pido al camarero que por favor me traiga tal pizza pero sin carne, antes de dar el primer bocado ya habré digerido las tropecientas razones y o excusas del acompañante que no aprueba mi comportamiento.
 - Perdona que te diga, pero yo sólo quería comer.

Tampoco parece comprensible el perturbado que no sigue el progreso tecnológico, las modas y o las noticias de actualidad. Por eso en cuanto me expliques que no necesitas tal, o que no te preocupas por cual, yo en seguida pasaré a largar sobre lo erróneo de tu comportamiento.

Y así cada día. Cuando alguien se sale un poco del camino marcado en lugar de escucharle, aunque sólo sea por aprender algo en lo que finalmente podemos seguir en desacuerdo, preferimos etiquetarlo cuanto antes y volver enseguida al carril por el que circulaban nuestras vidas.

Cristina

Etiquetas:


lunes, 21 de enero de 2013

La Tira

L’exufament a l’Ajuntament; una espècie a extingir

Fa un temps ens varen comentar, que la ex regidora republicana de l’Ajuntament de Lleida, Montse Berges, ja no està a l’atur, sinó que estava treballant al Departament Municipal de Medi Ambient, que està en el carrer Tallada, però que ho fa segons diu ella, per compte d’una empresa privada.
Una empresa privada que està realitzant la seva activitat dintre l’Ajuntament? 

Reconeixent una vegada més, que la manca de transparència a l’Ajuntament de Lleida és molta i per tant, sense poder acabar de saber tota la veritat sobre l’assumpte, si no ho tenim mal entès, està treballant en un programa de medi ambient, inserit dintre un altre projecte que es diu Agenda 21.  Un projecte aquest, el de Agenda 21, que prové del entorn socialista, de fa uns anys endarrera, i que vistes les obvietats programàtiques que el sustenten, només sembla ser allò que en diuen un altre “saca cuartos”, o per a dir-ho clar, una agencia de col·locació partiticràtica. Té, si fa o no fa, la mateixa utilitat ciutadana que semblen tenir la majoria d’empreses públiques: nul·la. 

Vistes així les coses, podria semblar tot normal, però resulta que si la ex regidora està ocupant un lloc de treball en unes dependències municipals, i tenim entès, que qui finança els programes i estudis de Agenda 21, és l’Ajuntament de Lleida, es a dir, entre tots estaríem pagant, ja sigui d’una forma directa o indirecta, qualsevol relació laboral que pugui tenir en aquest moment, Montse Berges. Però com hem d’entendre el que diu Berges, quan ella diu treballar per un altra empresa, si li paga el sou l’Ajuntament. Com s’entén això?
Anem errats si pensem que aquesta relació laboral, està prohibida en la reglamentació laboral que assenyala l’Estatut dels Treballadors, quan parla de la  “cessió il·legal de treballadors”?

En aquests moments d’alarmant crisi i que el llindar de la misèria ja oneja en l’horitzó de quasi tothom, no pot ser que un 5% de privilegiats, persones riques, financers i aristocràcia política, visquin a costa de l’altre 95 %.
Anem errats, si creiem que els qui viuen a costa dels altres, són uns xupòpters?

Que passa en aquest cas?  Podria ser que, l’Alcalde de Lleida, li estès agraint a  Montse Berges, els quatre anys d’oposició inexistent a la Paeria i pels que va cobrar, segons tenim entès, més de 200.000 €? 
D’una altra banda, militants de ERC, es pregunten on anaven a parar els 1.500 € mensuals, que tenia assignats el Grup per part de la Paeria, si el Grup Municipal d’ERC, com a oposició no va ni existir?

Què està passant aquí, Sr. Alcalde?  No serà allò del “amor con amor se paga”, o és que són també una mica, les vergonyes de ERC a Lleida?

Ens sembla vergonyós i molt greu, que passin aquestes coses, que per altra part, potser podrien ser qualificades com una malversació de cabdals públics.
Ens preguntem el perquè a la protagonista d’aquesta historia, se la premia amb un contracte laboral, quan no ens consta que hagi superat cap examen de mèrits u oposició Municipal amb publicitat?  En tot cas, ha passat pel davant d’aturats de llarga durada i de gent que ho necessita tant o més que ella.

En veure aquest cas, en veure tota la corrupció que bull en la nostra societat i que no para de sortir a la premsa, els nostres joves poden acabar pensant, que en lloc d’estudiar, la millor inversió de futur, és la de traure’s el carnet d’un partit polític (promesa de fidelitat, inclosa) amb opcions de govern.
A aquests joves se’ls hi ha de dir, que tota aquesta corrupció partitocràtica massiva s’està acabant, que mai més serà el mateix que hem conegut.

A aquests joves se’ls hi té d’aconsellar, que vegin en la seva educació, cultura i aprenentatge formatiu, com l’única sortida per a poder tenir un futur laboral i ser unes persones dignes en la vida.

Als joves d’aquest país, correspon assumir com a pilar propi fonamental de futur, l’abolició de la partitocràcia i el caciquisme. Una responsabilitat que ja ha començat a ser assumida per moviments com el 15-M, però no pas per motius de responsabilitat ideològica ni històrica, sinó com a única esperança de futur.

Per poder tenir un futur digne, sense el costós i penós escenari que ara veiem, hem de canviar les coses. I hem de canviar les coses, per poder tenir unes condicions reals de dignitat, justícia, igualtat i llibertat, que són inherents a una democràcia i que si no hi són, no estem parlant de democràcia, sinó d’una altra cosa. 

Etiquetas:


domingo, 20 de enero de 2013

La Bona Cuina



La Bona Cuina 
La Bona Cuina, és un espai de receptes que us oferim per gentilesa de l’AVV Cappont, provades i experimentades en el seu Curs de Cuina, impartit per la mestra cuinera, Magda García.

ARRÒS  RÀPID 


Ingredients per a 4 persones:

400 grs. de rodanxes de calamar
300 grs. de gambes pelades
4 gotets d’arròs precuinat
4 grans d’all
3 cullerades de salsa de tomàquet
1 sobre de “Carmencita”
Oli d’oliva
Brou de peix
Sal
Pebre negre
  
Preparació:
En una paellera, li posarem  oli i sofregirem els calamars fins que els veiem cuits. Desprès li afegirem les gambes pelades. Posarem els alls laminats i anirem coent i li donarem a tot unes voltes.
Li afegirem la salsa de tomàquet. Deixem que es vagi coent tot junt uns minuts perquè tot agafi gust.
Agafarem els gotets d’arròs i els anirem abocant a la paellera. Remenarem fins que estigui tot ben barrejat.
Afegirem el sobre de colorant. Donarem unes voltes.
Li afegirem una mica de brou de peix i un pols de sal i pebre negre.

Que aprofiti. 

Etiquetas:


sábado, 19 de enero de 2013

El llapis impertinent

Un ex Conseller del Govern de Madrid, dimiteix com a Conseller de una empresa privada amb un contracte amb aquella administració

Etiquetas:


viernes, 18 de enero de 2013

Col·laboradors


¿Cómo nos volvimos tan gilipuertas?

Cualquier tiempo pasado, fue mejor..... o peor?

Veamos unas situaciones con 50 años de diferencia

Situación 1: Juan no se queda quieto en clase, interrumpe y molesta a los compañeros

Año 1962: Va a la dirección, se queda allí una hora, sale, el director lo tranquiliza y vuelve tranquilo a clase.
Año 2012: Lo derivan a la Consulta de Psiquiatría, lo diagnostican como hiperactivo, trastornos de ansiedad ambivalente y déficit en atención ADD, el psiquiatra le receta Rivotril. Se transforma en un ‘zombi’. Los padres tramitan una subvención por tener un hijo discapacitado.

Situación 2: Luis rompe el cristal de un coche en el barrio


Año 1962:  Su padre saca el cinturón y le persigue para darle unos cuantos cinturazos, como no lo puede atrapar, cuando llega a casa le da dos buenos azotes en el culo. A Luis ni se le cruza por la cabeza hacer otra nueva "cagada", crece normalmente, va a la universidad y se convierte en un profesional exitoso.
Año 2012:  Arrestan al padre de Luis por maltrato. Lo condenan a cinco años de cárcel y por quince años debe abstenerse de ver a su  hijo. Sin la guía de una  figura paterna, Luis se vuelca a la droga, delinque y queda preso en una cárcel especial para adolescentes.

Situación 3: José se cae mientras corría una carrera en el patio del colegio, se raspa  la rodilla. Su maestra, María,  lo encuentra llorando y lo abraza para reconfortarlo

Año 1962: Al poco rato, Juan se siente mejor y sigue jugando.
Año 2012: María es acusada de abuso sexual, se enfrenta a tres años de cárcel. José se pasa cinco años de terapia en terapia. Sus padres demandan al colegio por negligencia y a la maestra por daños psicológicos, ganando ambos juicios. María renuncia a la docencia, entra en severa depresión y se suicida.

Situación 4: Disciplina escolar

Año 1962: Hacías campana en clase. Al llegar a casa tu padre te propinaba dos castañazos.
Año 2012: Haces campana. El profesor te pide disculpas por llamarte la atención de mala forma y se queda con sentimiento de culpa por hacerlo. Tu padre va al colegio a quejarse y denuncia al docente. Y para consolarte... te compra una moto.

Situación 5: Último domingo de octubre, cambia el horario de verano al de invierno

Año 1962: No pasa nada.
Año 2012: La gente sufre trastornos del sueño, depresión, falta de apetito, ataque de caspa y celulitis.

Situación 6: El fin de las vacaciones

Año 1962: Después de comerse  una caravana interminable con toda la familia metida en un SEAT 600, tras 15 días en la costa, se terminan las vacaciones. Al día siguiente se trabaja y no pasa nada.
Año 2012: Después de volver de Cancún, en un viaje 'all inclusive', se terminan las vacaciones y la gente sufre del síndrome de abandono, ‘panic attack’, seborrea...

¿Cómo nos volvimos tan gilipuertas...?

Etiquetas:


jueves, 17 de enero de 2013

Col·laboradors


Adelgazar mediante el “mindful eating”

Las reglas monacales que regían tanto en los monasterios católicos desde la Edad Media, como en los monasterios budistas e hinduistas son parecidas; entre los católicos, se centraban en comer sólo lo necesario, siempre a la misma hora y en silencio, además entre los asiáticos, son muy estrictos con la alimentación. Lo usual, sin embargo, es que en ambas comunidades, sus residentes estén más bien delgados.

En nuestra sociedad estos valores alimentarios, digamos monacales, han desaparecido de nuestras normas. La corriente alimentaria, “mindful eating”, parece estar sintonizando con las normas monacales, intentando recoger el espíritu de estas reglas. Es esta una corriente de pensamiento que nació en Estados Unidos hace 30 años y que está penetrando ahora en Europa, sin entrar en su contenido religioso.  A grandes rasgos viene a decir: no sólo comemos de una forma totalmente rutinaria, sino que engullimos sin pensar siquiera lo que estamos comiendo. No se debe comer de una forma automática, sino consciente; “mindful eating”, o alimentación consciente.
La regla principal es muy simple: Come lo que quieras, pero (y aquí viene lo importante) sólo si tienes hambre. Las dietas se centran en qué comemos, aquí sin embargo, se fijan en para qué comemos.

Dan algunos consejos para iniciarse de alguna manera en esta teoría:

- Preguntarse para que vas a comer; si la respuesta es que te sientes aburrido, no comas, trata de resolver ése problema de otra forma.
- Como fuere, que en ocasiones no sabemos distinguir entre hambre y sed, si sientes hambre, primero bebe un vaso de agua, en muchas ocasiones desaparece el hambre.
- Come saboreando todo, disfrutando lo que puedas de cada comida.
- Cuando masticas debes concentrarte en la comida y no en pinchar un nuevo bocado con el tenedor, como si tuvieras prisa; entre bocados, el tenedor se deja sobre la mesa.
- Procura comer en un lugar agradable y en silencio; mucho mejor si no ves la televisión. La televisión te desconcentra de lo que estás haciendo: comer.
- Si quieres adelgazar debes visualizar tu objetivo; tienes que imaginártelo.
- Procura acabar de comer siempre el último, no tengas prisa; si observas entre tus habituales compañeros de mesa, lo más probable es observar, que quien acaba siempre el último no padece sobrepeso.

Etiquetas:


martes, 15 de enero de 2013

Diario de a bordo


¿De dónde sale tanto dinero?

Unos días antes de las pasadas elecciones catalanas, desde el diario El Mundo, alguien dio el do de pecho y nos informó, sobre unas cuentas suizas de Mas y la familia de Pujol. Se basaban en un informe confeccionado por la Unidad de Delincuencia Económica y Financiera, UDEF, que según dijeron fue entregado al periódico, el cual hizo difusión de sus contenidos a bombo y platillo.
Los señalados por el informe, entiéndaseme, Mas y familia Pujol, se sintieron muy ofendidos, alegando en todo momento, que los informes no eran conocidos por ningún juez. 
A estos ofendidos les puedo dar un consejo gratuito: si no quieren salir en este tipo de informes, no amasen fortunas en Suiza, Liechtenstein, o cualquier otro paraíso fiscal, si lo hacen, se arriesgan ustedes a salir en los papeles.

Uno de los hijos de Pujol, Josep Pujol Ferrusola, dice que el año pasado regularizó 2 millones de euros, que tenia en un paraíso fiscal, mientras que otras fuentes dicen que el importe regularizado es de 22 millones de euros, si bien, Josep Pujol Ferrusola, lo niega, para después alegar confusión, diciendo que hay un empresario catalán que se llama igual que él. ¡Vaya, hombre, que casualidad. Bien parece, que este empresario al no cambiarse el nombre, complica la vida, nada menos que a un hijo de Pujol !

Todo este teatrillo picaresco y burlesco, me recuerda la estrategia judicial seguida por Maria Antonia Munar (llamada, Sa Princesa), ex presidenta del Consell de Mallorca, condenada a cinco años de cárcel, que al ser interrogada sobre unos terrenos que quedan justo al lado de aeropuerto de Palma, contestó que no eran de su propiedad, sino de un primo con un nombre igual al de su marido. Que yo sepa, el primo no aparece, sencillamente porque debe ser imaginario.

Otro hijo de Pujol, Oriol, podría estar a punto de ser imputado por el escándalo de las concesiones de las ITV.
Seguimos: otro hijo de Pujol, Jordi, se ha convertido en un millonario con grandes inversiones en otros países. Y uno que no es economista se pregunta: ¿Y de dónde sale tanto dinero?

No se sabe de donde mana tanto dinero a los hijos de Pujol, pero si hemos visto como Jordi Pujol, padre, se preguntaba recientemente en un programa de televisión: ¿Qué coño es la UDEF? Pues mire, Sr. Pujol que cobra como ex president, la UDEF es una unidad policial que investiga la posible delincuencia económica y financiera.  Y usted, señor ex president, debería saberlo ya, aunque le incomode.

Añadió Pujol que no tenía cuentas en Suiza; bien pero puede tenerlas en otros paraísos fiscales. 
Sr Pujol: ¿De dónde sale tanto dinero. Se han encontrado quizás un maletín sin dueño, repleto de billetes?
No será que Jordi Pujol, padre, está pretendiendo con su enfado (que es real), precisamente, que la justicia no pase por su casa?
¿Sabe Pujol, que en teoría, todos somos iguales ante la ley?
¿No será que Pujol, está reivindicando tener patente de corso?

Creo que es imprescindible que la Audiencia Nacional se ponga manos a la obra, con objeto de llegar al fondo del asunto y deslindar los hechos de las sospechas, entre otras cosas, para que Jordi Pujol Soley, ex president de la Generalitat, interrogado por la Fiscalía por el feo asunto de Banca Catalana, pueda llegar a saber que es la UDEF.

Repregunto: ¿De dónde sale tanto dinero?

Mijail

Etiquetas:


lunes, 14 de enero de 2013

La Tira


Molts vots captius Pressupostats

Sembla que el Govern Rajoy està disposat a posar una mica d’ordre en el mon de l’Administració local. A veure si deixen d’anunciar-ho tantes vegades hi ho fan, que ja va sent hora, de que algú posi una mica de seny en aquest sector, on sembla que alguns estan exercint com si fossin uns cacics de la democràcia.

Segons van anunciar fa poc, la reforma suposaria l’obligació per les CCAA i els ajuntaments, de tenir una estructura administrativa bastant més transparent. Als ciutadans ja ens va bé això, però que ho facin de seguida, que no esperin més.

Un altra aspecte de la reforma anunciada, seria que els inspectors d’Hisenda poguessin fiscalitzar aleatòriament, els contractes de l’administració local. També sembla una bona mesura, encara que posats a fer, seria molt millor que poguessin avaluar tots els contractes que creguessin convenients.

La reforma entra desprès en l’apartat de personal, es a dir, el tancament d’organismes u empreses públiques que es considerin inútils. No ens agrada gens, que s’envií més persones cap l’atur quan ja n’hi ha massa, però si les empreses són inútils, per a que les volem?
És clar que aquí, es poden sentir molestats els cacics, ja que és freqüent en aquestes empreses u organismes, que estiguin col·locats militants o gent propera al partit governant. I aleshores que els hi diran? Com quedarà aleshores el vot captiu que resulta d’aquests llocs de treball innecessaris?

D’altra banda, diuen que també tocaran l’apartat de personal de les entitats locals, pel que fa a interins i laborals. Per suposat que aquí entra de nou en escena la figura del vot captiu.
Per posar exemple d’aquest apartat, només cal veure com està el cens de personal en l’Ajuntament de Lleida: quan era alcalde Siurana, hi havia treballant a l’Ajuntament 900 persones, però és que ara sent alcalde el Ros, ni han 1600.
I per tenir una noció del que estem dient, hem de saber, que en l’any 2009, les depeses per personal de l’Ajuntament de Lleida, va estar del 32% del Pressupost General. Al 2010 van ser del 35,5%, però al 2011, van arribar al 41% del Pressupost General.

Ens preguntem: és sostenible aquesta despesa de personal, o penseu que els lleidatans tenim d’anar suportant fortes pujades d’impostos, perquè algú pugui anar endollant gent de la seva a l’Ajuntament de Lleida, es a dir, vot captiu que paguem entre tots. És sostenible això? 

Etiquetas:


domingo, 13 de enero de 2013

Col·laboradors

La  frase
¡¡¡La frase que nunca debemos olvidar!!! 

El brillante Sir George Bernard Shaw escribió esta breve frase, llena de sabiduría. Shaw es la única persona que ha ganado un Premio Nobel (literatura, 1925) y también un Oscar (en la categoría de mejor guión), por "My Fair Lady", basada en su obra Pigmalión. 

 LA FRASE:

"Los políticos y los pañales se han de cambiar a menudo... 
y por los mismos motivos." 


¡¡¡Que capacidad de síntesis!!!  

&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&

El montaje de Pésimo





Etiquetas:


sábado, 12 de enero de 2013

El llapis impertinent

Duran va prometre que dimitiria si es demostrava que Unió s’havia finançat il·legalment pel cas Pallerols


Etiquetas:


viernes, 11 de enero de 2013

El Confidente


Aquí todos buscan hacer caja

Según consta en los Presupuestos Generales del Estado, durante el presente año, el Ministerio de Hacienda, prevé revisar el valor catastral de casi tres millones de inmuebles, o dicho en otras palabras, Montoro y otros, están dispuestos a hacer caja.

Según está previsto en el programa de Gestión del Catastro Inmobiliario, la  elaboración de ponencias de valores catastrales, ya sean totales o parciales, afectarán a 2.839.510 inmuebles de naturaleza urbana.  Aquí hay que añadir, modificaciones importantes en valoración, previstas en los datos catastrales de bienes rústicos en 400 municipios.

Del valor catastral de los inmuebles, deriva el Impuesto de Bienes Inmuebles (IBI), siendo que la recaudación anual por IBI supone nada menos que el 17% de los ingresos que tienen los Ayuntamientos.
Llegados a este punto, hay que decir que son los alcaldes quienes deciden, a través de una ponencia, las subidas de valor catastral que repercuten siempre al alza, en el IBI. Lo más frecuente es que el valor se incremente en cada revisión (que puede ser total o escalonada en varios años). Y esto ocurre mientras los españoles somos en general, cada vez más pobres, sin embargo si presentaran una ponencia reductora en tiempos de crisis, pues sencillamente veríamos reducido este impuesto y otros.

Si miramos la estadística oficial, veremos que España cuenta con 35 millones de inmuebles urbanos y 37 millones de rústica, para 29 millones de titulares registrales. Quiere decirse, que en total tenemos 72 millones de inmuebles, mientras hay 18 millones de habitantes que no son titulares. Una simple división nos indica que de los 29 millones de titulares, tienen de media 2,48 inmuebles por titular, si bien es cierto, hay muchos que sólo son titulares de un inmueble, mientras otros poseen varios.

Pero la subida del valor catastral es una figura impositiva, que podríamos calificar como de largo recorrido, pues aún cuando se nos presente a los ciudadanos como un simple impuesto cuando ello no es cierto; el valor catastral tiene incidencia en otros impuestos: IRPF, Patrimonio, Transmisiones Patrimoniales, Plusvalías, Impuestos sobre Sucesiones y Donaciones.

En resumen, aquí todos buscan hacer caja, sin tener en cuenta el concepto de justicia, es decir, sin tener en cuenta  que los inmuebles en nuestro país desde hace cinco años están bajando de valor; la sociedad de tasación TINSA, estima que el precio de las viviendas se ha reducido en torno a un 30% desde 2008, luego lo lógico sería que el valor catastral se redujera en un porcentaje adecuado, pero lo que resulta totalmente ilógico, injusto y abusivo, es que se nos aumente. 

Etiquetas:


miércoles, 9 de enero de 2013

Col·laboradors


Cómo alegar ante una multa de tráfico

Por un simple principio de Derecho Administrativo, todas la infracciones de tráfico, deben ser notificadas, dando la posibilidad al denunciado de que pueda presentar si lo desea un “pliego o escrito de descargo”.
Si somos denunciados y no presentamos “un pliego o escrito de descargo”, Tráfico dictará resolución de sanción definitiva, teniendo en cuenta únicamente sus propios datos. Para presentar el pliego de descargo o alegaciones ante una notificación, disponemos de un plazo de 15 días hábiles, no cuentan los domingos y festivo, pero sí los sábados.    

De recibir una notificación esta debe ser “fehaciente”, es decir, si nos para los agentes de tráfico y nos extienden la multa en nuestra presencia, nos ofrecerán firmar la multa, si lo hacemos quedamos ya notificados y la multa entra en período ejecutivo de cobro. Si no la firmamos, deben notificarnos de forma fehaciente en el plazo de dos meses. Debemos tener en cuenta que la Ley de Circulación da un plazo de dos meses para notificar, ampliables a dos meses más si el infractor conoce de forma fehaciente, algo sobre el asunto.

Si la presunta infracción es comunicada en forma fehaciente, hay que fijarse en la descripción de la falta y si al final se nos comunica de forma clara, qué recursos se pueden interponer y en qué plazo; el hecho de faltar este añadido podría ser considerado como indefensión por el sancionado.

Hay que tener muy presente, que una vez presentado el escrito de alegaciones, si transcurren más de seis meses y treinta días desde la fecha del escrito, en el que se notifica la denuncia (no la fecha de notificación) y no recibimos ninguna otra notificación, ya podemos olvidarnos de la sanción.
Es importante aquí, contar correctamente los plazos; los seis meses deben contarse de fecha a fecha y además sumarle 30 días hábiles, excluyendo, domingos y festivos. 

Etiquetas:


martes, 8 de enero de 2013

La Tira


El fantasma de la Llotja
  
Es famosa una novel·la portada desprès al teatre i al cinema, anomenada “El fantasma de l’Opera”, l’argument on es barreja el misteri, el terror i la tragèdia, ve a ser poc més o menys, un home misteriós que té atemorida l’Opera de París i que es fa notar, per atreure l’atenció d’una jove cantant, a la que diu estimar.  

El teatre de la Llotja no té el “glamour” que pot tenir l’Opera de París, però déu n’hi do, quins misteris deambulen per dintre dels seus passadissos!  No s’ha vist encara un home misteriós guaitant des de les raconades o des del darrera d’una cortina, però diuen que a altes hores de la nit, es senten unes veus tenebroses, que aparentment no semblen venir d’enlloc, però que pregunten i sempre pregunten: Què ens passarà?  Què ens passarà?  Què ens passarà? 

Consultada una vident sobre el particular, va arribar a la conclusió de que poden ser remordiments en pena que estan impedits de sortir a la llum. De fet, per qui cregui en el mon fantasmagòric, tot aquest misteri pot tenir el seu significat, però fins i tot pels que no creiem en aquestes coses, tot en la Llotja ve a ser com un misteri en estat pur.
Encara no hem entès, com es poden pagar 49,5 milions d’euros, per una parcel·la on es diu que faran dues torres, perquè amb la venda d’aquests pisos es recuperarà el cost de solar. Les torres no s’han fet i per tant no s’ha pogut recuperar els 49,5 milions d’euros. I ja que l’empresa adquirent del solar estava en l’àmbit de Caixa Catalunya, hem de pensar que qui va pagar, va ser aquesta Caixa? 
Però es van pagar realment els 49,5 milions d’euros, o pel contrari els anem pagant anualment els lleidatans a algunes constructores, en forma de contractes d’obra pública imaginaria?  Aquest és un gran misteri, malgrat que, l’Alcalde hagi dit en algunes ocasions, que la Llotja no ha costat un euro als lleidatans. Home, també podríem pensar, que un euro no, però ens pot acabar costant uns quants milions d’euros? 

D’altra banda, l’alcalde Ros és a la vegada, president de la Corporació Municipal, president de la Fundació la Llotja i president de la Fundació Paisatge Urbà. No té massa presidències aquest alcalde?

És cert, que cada any es destina des dels Pressupostos General de L’Ajuntament de Lleida, uns 290.000 euros a Llotja Agropecuaria Mercolleida? On van a parar aquests diners finalment?
Perquè a més, hem de preguntar una altra cosa: en aquest import inicial dels 49,5 milions, esta inclòs el mobiliari o aquest va requerir un pressupost apart? En altres paraules. Fet i fet, tot aquest teatre quant costa i en tot cas, quant ens costarà?

Un altre petit misteri, és saber si la Llotja s’està autofinançant, i si no és així, quan ens costa el manteniment anual?  Perquè hem vist publicat i sabem de gent dels pobles, que venien a les actuacions amb entrades regalades. I aquí podem preguntar: El transport amb autobús des dels pobles, també era regalat?

Es veu que ara les veus tenebroses, comenten que s’estan buscant per allà dintre dos milions d’euros que per allí s’han traspaperat. Pot ser cert això?

I una altra cosa: s’han fet auditories independents de la marxa econòmica de la Llotja i tot el seu entramat, incloent-hi la construcció, les fundacions (La Llotja, Paisatge Urbà) i Llotja Agropecuaria Mercolleida?   

No hi ha respostes per unes preguntes tant simples, qui sap si es per això, que les veus neguitoses es pregunten pels passadissos de la Llotja:  Què ens passarà?  Què ens passarà?  Què ens passarà?  

Etiquetas:


lunes, 7 de enero de 2013

Opinió

Hem de triar: exercir com a Súbdits o Ciutadans 

Diu el text constitucional espanyol, que tant ciutadans com poders públics, resten subjectes a la Constitució i a la resta de l’ordenament jurídic. 
És a dir, els càrrecs públics i fins i tot, els que surten elegits en les urnes, ocupen el poder en les institucions i a la vegada, aquests poders estan subjectes a les lleis. Penso que son precisament les institucions, les que haurien de donar sempre, complert exemple de respecte legal sense cap possibilitat de dubte en aquest sentit.  

El que es critiquem els ciutadans des de fa un temps, és que no es respectin les lleis, precisament des d’un poder públic, que es cometi un abús de poder. La cosa s’agreuja més encara, quan aquest mateix poder públic, demana, això sí, als ciutadans, un rigorós compliment de les lleis, de totes les lleis, sancionant-los al més petit descuit. Com és possible això? Com és possible que els ciutadans aguantem aquesta injustícia sense protestar? 

Alguns ciutadans decideixen protestar contra aquest estat de coses, és a dir, contra aquest sistema pervers, per la qual cosa, el “sistema” els anomena “anti-sistema” com vulguent-los estigmatitzar, però tot i amb això en aquests casos, és normal que els criticats no sàpiguen explicar amb arguments creïbles, una manca de transparència que deixaria veure el legal compliment, o potser transparentaria, tant els incompliments legals, com les manipulacions de la realitat i fins i tot una possible desviació d’interessos, o en alguns casos una malversació de diners públics.

L’usual en aquests casos, és que un poder públic denunciat en aquestes circumstancies, enviï a criats per defensar la seva posició, uns criats que només són uns deutors d’interessos al poder i que en la seva pobresa argumentaria, és on es veuen les runes de la seva ètica personal. 

L’ètica ciutadana per sort, encara és una cosa ben diferent i si bé està confosa, sembla que comença a prendre peu, si mirem les últimes estadístiques publicades, on es consideren un greu problema les martingales dels polítics.

Arran de tot això vull fer una reflexió: si volem ser Ciutadans, hem d’exercir com a Ciutadans, es a dir, cal exigir tota la transparència i rigorositat legal que faci falta i que creiem necessària dintre la legalitat.

Crec que no és possible exercir de Ciutadans i de súbdits a la vegada, ja que en aquest cas, sempre apareix la permissivitat, sent aquesta una qualitat que deriva en una actitud totalment acrítica amb el poder.
Aquesta és sens dubte, la causa primera de la molt lamentable situació que ara estem patint, tant pel que fa a atur, deutes, retallades i penúries ciutadanes.

Si sempre s’ha dit que la utilitat de la historia no es altra, que aprendre’n d’ella per tal de no repetir els errors, haurem d’aplicar doncs, aquest aforisme. 

Francesc Castells

Etiquetas:


This page is powered by Blogger. Isn't yours?

Suscribirse a Entradas [Atom]