jueves, 31 de enero de 2013
Col·laboradors
Los
últimos deseos de Alejandro Magno
Dicen que Alejandro Magno,
presintiendo que su muerte estaba cercana, reunió a sus generales y les
comunicó sus últimos tres deseos, como fuera que uno de los generales, demostró no
acabar de entender sus palabras, Alejandro explicó:
- Que mi cadáver sea
llevado a hombros de mis médicos, para mostrar a todos que estos, ante la muerte
no tienen el poder de curar.
- Que los tesoros que
he conquistado sean esparcidos por el camino hasta mi tumba, para que
todos vean que los bienes materiales aquí conquistados, aquí permanecen.
- Que mis manos queden en el aire y fuera del envoltorio mortuorio, para que todos recuerden, que con
las manos vacías vinimos y con las manos vacías partimos.
Dicen que el significado de esta
leyenda, es explicar que el TIEMPO es el regalo más preciado que tenemos las
personas. Incluso los más poderosos, pueden amasar más dinero, pero no pueden
producir más tiempo para vivirlo.
Cuando le dedicamos tiempo
a una persona, le estamos entregando una porción de nuestra vida que nunca
podremos recuperar.
Puede que el mejor regalo
que le puedas hacer a alguien, es dedicarle parte de tu TIEMPO.
Etiquetas: lsultsdesedalejmag
miércoles, 30 de enero de 2013
Redacció
Albirament d’OVNIS a Lleida?
El dissabte 26 de gener a les 23:42 hores, es van veure al cel, a sobre de Lleida en direcció de Balaguer, unes llums de color ataronjat, que semblaven pujar des del terra cap dalt. Les llums van anar pujant una desprès de l’altra, fins acabar totes reunides molt a prop les unes de les altre, s’anaven movent lentament i en un interval de dos minuts van començar a desaparèixer totes en línia.
De les poques fotografies que vam poder fer amb una camera digital y un teleobjectiu,
només dues van quedar bé. Tenim en compte que era completament de nit, malgrat
que hi havia lluna plena.
La primera fotografia que publiquem, porta hora de les 23:42 h, si bé ja feia uns trenta segons que les veiem. Aquesta fotografia està feta des d’una terrassa, aguantant la camera amb les mans, per tant l’interval de impressió es llarg, i per això les llums queden mogudes. Si contem les llums (punts en la part inferior) veurem que en total són unes catorze.
La segona fotografia (feta amb la camera muntada a sobre un trípode), està
feta a las 23:45 h, només enregistra dues llums en línia perquè ja estaven
desapareixent del cel, o potser ja estaven marxant.
Hem estat mirant en els mitjans de comunicació, i només en una emissora de
radio (Catalunya Radio), ens han dit que les llums del dissabte nit, es van
veure des de Balaguer i també a sobre de Montserrat. Per tant, sembla que vam
veure les que estaven entre Lleida i Balaguer.
Hem estat buscant per
Internet, fins que hem trobat un vídeo on surten unes llums
idèntiques i que es movien de la mateixa manera, a les que vam veure el
dissabte per la nit.
Etiquetas: albirametdovnisall
martes, 29 de enero de 2013
La Tira
Parquímetre a Cappont
L’Ajuntament acaba de fer un altre intent de posar parquímetre al barri de
Cappont. Una vegada més, s’acompleixen els diagnòstics d’algú que va conèixer
molt de prop els entrellats del poder municipal a Lleida. Posar paquímetre a
Cappont va estar sempre una de les intencions del ex alcalde Siurana, ara ell
no hi és a l’Alcaldia, però continuen quedant paleses, que les intencions de
fer negocis a costa dels veïns del barri, continuen.
Hem trobat curiós l’eufemisme que en una ocasió va utilitzar l’Ajuntament
per a referir-se al parquímetre: “Prestació del servei d’aparcament vigilat
a la via pública”, està clar que aquesta vigilància no fa referència a la
custodia del automòbil, sinó a vigilar si s’ha pagat per aparcar.
Posar parquímetre suposa, recaptar molts diners pel servei al cap de l’any,
però encara suposa recaptar-ne moltíssims més, per les multes al parquímetre.
La regidora d’Urbanisme, Marta Camps, qui sembla haver perllongat des del seu
càrrec, totes les iniciatives municipals que va començar Siurana, està
capficada en que ha de muntar aquest negoci sigui com sigui. No sabem si ara ho
aconseguirà, però ho ha intentat unes quantes vegades.
Camps
ha ordenat pintar de blau alguns trams de carrer i fins i tot, posar a la
vorera les bases per ficar la maquina “tragaperres”. El
que passa, és que legalment parlant, les coses no es poden fer simplement, per
allò del “aquí mano jo”, Sra. Camps.
Si
mirem la legalitat vigent, veurem que en el seu dia, l’Ajuntament havia d’haver
fet una concessió, la qual cosa legalment suposa licitar el servei, i totes
aquestes actuacions, inclosa l’adjudicació al final del procés, havien d’haver
estat públiques i per tant publicades en diari oficial. A meitats de 2001, el
servei de parquímetre va canviar de PARCOSA a l’actual EYSA, però no hem vist
que es fessin els canvis legals publicats que marca la llei. Convindria per
tant, que Camps, regidora delegada de concessions, expliqués com i quan, es va
fer legalment aquest canvi i on es va publicar perquè pogués tenir la
consideració de legalitat, atès que és un contracte de prestació de serveis.
Tenint
en compte que aquesta concessió, havia de complir tots els requisits legals que
no semblen haver-se complit, podem pensar lògicament, que EYSA no ens podia ni
pot cobrar per aparcar, però és que de la mateixa manera, no ens podia ni pot
cobrar per retirar l’automòbil de la via pública per portar-lo al Dipòsit
municipal de vehicles, ni se’ns podien posar multes per excés de temps, en una
zona blava legalment inexistent.
Ens
tindrien de tornar potser, tots els diners que ens han cobrat per aparcar, les
multes que ens han imposat a la zona de parquímetre i tot el que hem pagat per
la retirada d'automòbils fins al Dipòsit municipal?
Si
la regidora d’Urbanisme, Marta Camps no ens pot demostrar que en aquest cas, la
licitació de EYSA es va fer, complint amb punts i comes, tota la legalitat
vigent, Camps hauria de dimitir del seu càrrec, per haver consentit i emparat
aquest suposat frau.
Etiquetas: parquimetacappont
sábado, 26 de enero de 2013
El llapis impertinent
viernes, 25 de enero de 2013
La Tira
Navarro
posa Ros contra les cordes
L’alcalde de Lleida, Ángel Ros, des de fa dies està enredat amb el
catalanisme maragallista del seu padrí polític, l’Ernest. Però l’Ernest va
quedar defenestrat del centre de poder en el partit.
Ara Ros s’ha quedat dintre un reduït grup de cinc diputats, marginat del
grup parlamentari, però també de l’executiva del partit.
Diuen les males llengües, que el dimecres per la
nit , desprès de la votació sobiranista, Pere Navarro, estava encès i tot i
parlant d’en Ros, va dir poc més o menys: ¡A por él! Si aquesta filtració és certa, Ros té els
dies comptats com a membre a tenir en compte, dintre la executiva del partit.
Es veu que el dilluns proper, l’executiva del partit, decidirà quelcom?
Diuen que les intencions de Navarro es sancionar-los? Amb què, i en base a què els pensa sancionar? Com no els deixi
sense postres?
Segons sembla, no
poden sancionar res. Els hi poden reprovar, la seva conducta per no assumir la
disciplina de vot, o donar-los una estirada d’orelles (si es deixen), això sí,
però poca cosa més. Un altre tema seria, si convoquessin un congrés
extraordinari i amb caràcter d’urgència, per remodelar l’executiva. Segurament,
aquí s’hi afegiria amb gust, la militància del Baix Llobregat.
Fins i tot, no seria descartable que ara, els seus mateixos companys de
partit (fins ara) es dediquessin a filtrar assumptes lletjos de l’Ajuntament de
Lleida, per perjudicar a Ros. Aquí tindrien molta feina, perquè podrien parlar
de la Llotja i tot el que penja per allí, de Gardeny, de les subvencions
municipals, dels pressupostos municipals, del Pont de la Guitarra, de la
Passarel·la de Platí, de....... etc etc, etc, etc, etc, etc, etc, etc, etc (no
cal que els conteu, hi ha un “etc”, per cada any que Ros ha estat com
Alcalde).
No cal dir també,
que perilla i molt, la seva poltrona d’alcalde, perquè si en unes properes
eleccions municipals, no va de la mà del PSC i ho ha de fer com a representant
d’un altre partit, com és per exemple, el nou de l’Ernest, li perilla i molt la
majoria que ara té a l’Ajuntament.
Entre els seus companys i companyes regidors a l’Ajuntament, ja té ben
poques simpaties, només li faltava ara, escenificar públicament l’enfrontament
amb el seu Secretari General i amb l’executiva del partit.
Ros va dient que es sent molt sobiraniste i no para de demanar una
pluralitat, que ell mateix nega a d’altres lleidatans. Diu amb una veu
espantada, que ha de ser fidel als votants i al partit. Això és el que
s’esperava d’ell, en comptes d’anar en la drecera contraria.
La seva ensopegada sobiranista no la posarem en dubte, el que sí diem, és
que aquesta postura, avui per avui, no és políticament correcta en el si del
seu partit. Precisant una mica més, podríem dir, que no és partitocràticament
correcta. I ja es sap, en els actuals partits, als incorrectes se’ls escombra i
apa buenas.
Bé, si vol continuar sent alcalde de Lleida, sempre li quedarà fer-se
militant de CiU, on sens dubte i políticament parlant, estaria molt més còmode.
¡Compte Zaballos, que et pot prendre la primera cadira!
¡Compte Zaballos, que et pot prendre la primera cadira!
Etiquetas: navposrosconlscord
jueves, 24 de enero de 2013
Àudio visuals i divulgatius
La dictadura de los mercados y alternativas
Conferencia de Arcadi Oliveres
Etiquetas: ladictdlsmercads
miércoles, 23 de enero de 2013
Diario de a bordo
Quiero
otra muy diferente
Siempre que se habla de
cambiar la Constitución sale algún sesudo analista, periodista o político
diciendo que “Los españoles nos dimos esta Constitución democráticamente…”.
Pero cuidado, las cosas
hay que verlas con detenimiento: la Constitución se votó en referéndum el 6 de
diciembre de 1978, o sea hace 34 años. Quiere decirse, que nadie menor de 52
años a día de hoy pudo votar esa Constitución. Si consideramos una esperanza de
vida de 80 años (que ya es decir), según el INE en 1978 había 14.419.694
españoles que a día de hoy podrían seguir con vida y que tenían más de 18 años.
Votó el 67’11% del censo,
que trasladado a nuestras cifras serían 9.677.056 habitantes. Otra cosa: y los
que votaron a favor fueron el 88,54% o sea 8.568.065 votantes. No son tantos
votos como nos quieren hacer ver, no creen?
Es decir, que
estadísticamente como mucho 8 millones y medio de votantes son los que pueden
decir que “se han dado una Constitución”. Menos que los votantes de cada uno de
los dos actuales partidos mayoritarios por separado. De 42 millones que somos,
representan el 20% de la población.
En mi caso, en 1978 era
menor de edad; no me he dado ninguna
Constitución, ni he podido votar otra, ni me han consultado ninguna enmienda,
ni nada de nada. El sistema está hecho de tal manera que como decía Franco,
todo queda “atado y bien atado”.
Un cambio en los títulos
orgánicos de la misma, es tarea casi imposible, puesto que requiere de dos
elecciones a Cortes, mayorías de tres quintos y un referéndum vinculante.
La Constitución se ha
quedado obsoleta y parecer ser un coladero de corrupciones y un germen de
descomposición nacional. No es representativa como otras, de manera que nuestra
democracia se asemeja cada vez más a una suerte de democracia orgánica en la
que la familia, municipio y sindicato han sido sustituidos por el partido,
comunidad autónoma, ayuntamiento, empresas públicas, corruptelas de todo tipo,
con cuentas suizas incluidas, e hipotecas que pesan como una losa sobre los
sufridos ciudadanos.
Para entender lo poco
democrático de nuestro sistema y la poca representatividad de nuestro voto,
podemos fijarnos en que el presidente de la Comunidad Autónoma y el alcalde de
la localidad donde resido, no han sido elegidos directamente, ni han sido
siquiera candidatos a sus puestos en las últimas elecciones, sino que el
partido les ha puesto ahí. Nadie les ha votado para ir en la lista electoral ni
para tal puesto. Son los mismos que aducen, estamos en una democracia representativa;
bien, y a quien representan en primer lugar, a los ciudadanos, o al partido?
En casi 35 años ¿de verdad
creen que nadie se ha planteado cambiar monarquía por república, instaurar
listas abiertas, cambiar o eliminar competencias autonómicas y mil cosas más?
Sí, y cada vez más. Pero el dinosaurio de 1978 sigue reptando por España inmune
a todo cambio, y es que ese monstruo lleva soldadas unas pesadas escamas en
forma de intereses partidistas, que se han adherido y adaptado al cuerpo, a lo
largo de estos 34 años.
En su momento tal vez
hubiera votado la Constitución, pero hoy en día, me parece poco útil para el
país, y hasta decadente. Afirmo, que ya pasó su tiempo. La decadencia física
del Rey va de la mano a la decadencia de la Constitución y el sistema político
que tenemos.
A veces pienso, que
vivimos en un franquismo posmoderno disfrazado de democracia; lo veo como un
teatrillo que hacemos cada pocos años para seguir igual.
Yo no voté esta
Constitución y quiero otra muy diferente; sobre todo, para que sea útil al
país, a los ciudadanos y respetada por todos.
Mijail
Etiquetas: quierotrmydifert
martes, 22 de enero de 2013
Bloc de Lletres

Cuando una decide salirse un poco del camino...
Me parece sorprendente, como cada vez que alguien toma una decisión diferente o hace algún pequeño giro en su vida, a su alrededor se suela crear una cierta desconfianza casi instintiva.
Si en algún momento alguien se atreve a afirmar por ejemplo que ha dejado el
tabaco o ha abrazado el pastafarismo, inmediatamente deberá escuchar
a su vecino autoafirmarse en su propia decisión como si el pequeño ser
diferente le hubiera desafiado tan sólo con su existencia.
Por ilustrar: En mi caso, si voy a comer con alguien y le pido al camarero que por favor me traiga tal pizza pero sin carne, antes de dar el primer bocado ya habré digerido las tropecientas razones y o excusas del acompañante que no aprueba mi comportamiento.
Por ilustrar: En mi caso, si voy a comer con alguien y le pido al camarero que por favor me traiga tal pizza pero sin carne, antes de dar el primer bocado ya habré digerido las tropecientas razones y o excusas del acompañante que no aprueba mi comportamiento.
- Perdona que te diga, pero yo sólo quería
comer.
Tampoco parece comprensible el perturbado que no sigue el progreso tecnológico, las modas y o las noticias de actualidad. Por eso en cuanto me expliques que no necesitas tal, o que no te preocupas por cual, yo en seguida pasaré a largar sobre lo erróneo de tu comportamiento.
Y así cada día. Cuando alguien se sale un poco del camino marcado en lugar de escucharle, aunque sólo sea por aprender algo en lo que finalmente podemos seguir en desacuerdo, preferimos etiquetarlo cuanto antes y volver enseguida al carril por el que circulaban nuestras vidas.
Tampoco parece comprensible el perturbado que no sigue el progreso tecnológico, las modas y o las noticias de actualidad. Por eso en cuanto me expliques que no necesitas tal, o que no te preocupas por cual, yo en seguida pasaré a largar sobre lo erróneo de tu comportamiento.
Y así cada día. Cuando alguien se sale un poco del camino marcado en lugar de escucharle, aunque sólo sea por aprender algo en lo que finalmente podemos seguir en desacuerdo, preferimos etiquetarlo cuanto antes y volver enseguida al carril por el que circulaban nuestras vidas.
Cristina
Etiquetas: cuandundecsalupdcam
lunes, 21 de enero de 2013
La Tira
L’exufament a l’Ajuntament; una espècie a extingir
Fa un temps ens varen comentar, que la ex
regidora republicana de l’Ajuntament de Lleida, Montse Berges, ja no està a
l’atur, sinó que estava treballant al Departament Municipal de Medi Ambient, que
està en el carrer Tallada, però que ho fa segons diu ella, per compte d’una
empresa privada.
Una empresa privada que està realitzant la
seva activitat dintre l’Ajuntament?
Reconeixent una vegada més, que la manca de
transparència a l’Ajuntament de Lleida és molta i per tant, sense poder acabar
de saber tota la veritat sobre l’assumpte, si no ho tenim mal entès, està
treballant en un programa de medi ambient, inserit dintre un altre projecte que
es diu Agenda 21. Un projecte aquest,
el de Agenda 21, que prové del entorn socialista, de fa uns anys endarrera, i
que vistes les obvietats programàtiques que el sustenten, només sembla ser allò
que en diuen un altre “saca cuartos”, o per a dir-ho clar, una agencia
de col·locació partiticràtica. Té, si fa o no fa, la mateixa utilitat ciutadana
que semblen tenir la majoria d’empreses públiques: nul·la.
Vistes així les coses, podria semblar tot
normal, però resulta que si la ex regidora està ocupant un lloc de treball en
unes dependències municipals, i tenim entès, que qui finança els programes i
estudis de Agenda 21, és l’Ajuntament de Lleida, es a dir, entre tots estaríem
pagant, ja sigui d’una forma directa o indirecta, qualsevol relació laboral que
pugui tenir en aquest moment, Montse Berges. Però com hem d’entendre el que diu
Berges, quan ella diu treballar per un altra empresa, si li paga el sou
l’Ajuntament. Com s’entén això?
Anem errats si pensem que aquesta relació
laboral, està prohibida en la reglamentació laboral que assenyala l’Estatut
dels Treballadors, quan parla de la
“cessió il·legal de treballadors”?
En aquests moments d’alarmant crisi i que el
llindar de la misèria ja oneja en l’horitzó de quasi tothom, no pot ser que un
5% de privilegiats, persones riques, financers i aristocràcia política, visquin
a costa de l’altre 95 %.
Anem errats, si creiem que els qui viuen a
costa dels altres, són uns xupòpters?
Que passa en aquest cas? Podria ser que, l’Alcalde de Lleida, li
estès agraint a Montse Berges, els
quatre anys d’oposició inexistent a la Paeria i pels que va cobrar, segons
tenim entès, més de 200.000 €?
D’una altra banda, militants de
ERC, es pregunten on anaven a parar els 1.500 € mensuals, que tenia assignats
el Grup per part de la Paeria, si el Grup Municipal d’ERC, com a oposició no va
ni existir?
Què està passant aquí, Sr. Alcalde? No serà allò del “amor con amor se paga”,
o és que són també una mica, les vergonyes de ERC a Lleida?
Ens sembla vergonyós i molt greu, que passin
aquestes coses, que per altra part, potser podrien ser qualificades com una
malversació de cabdals públics.
Ens preguntem el perquè a la protagonista
d’aquesta historia, se la premia amb un contracte laboral, quan no ens consta
que hagi superat cap examen de mèrits u oposició Municipal amb publicitat? En tot cas, ha passat pel davant d’aturats
de llarga durada i de gent que ho necessita tant o més que ella.
En veure aquest cas, en veure tota la
corrupció que bull en la nostra societat i que no para de sortir a la premsa,
els nostres joves poden acabar pensant, que en lloc d’estudiar, la millor
inversió de futur, és la de traure’s el carnet d’un partit polític (promesa de
fidelitat, inclosa) amb opcions de govern.
A aquests joves se’ls hi ha de dir, que tota
aquesta corrupció partitocràtica massiva s’està acabant, que mai més serà el
mateix que hem conegut.
A aquests joves se’ls hi té d’aconsellar, que
vegin en la seva educació, cultura i aprenentatge formatiu, com l’única sortida
per a poder tenir un futur laboral i ser unes persones dignes en la vida.
Als
joves d’aquest país, correspon assumir com a pilar propi fonamental de futur,
l’abolició de la partitocràcia i el caciquisme. Una responsabilitat que ja ha
començat a ser assumida per moviments com el 15-M, però no pas per motius de
responsabilitat ideològica ni històrica, sinó com a única esperança de futur.
Per
poder tenir un futur digne, sense el costós i penós escenari que ara veiem, hem
de canviar les coses. I hem de canviar les coses, per poder tenir unes
condicions reals de dignitat, justícia, igualtat i llibertat, que són inherents
a una democràcia i que si no hi són, no estem parlant de democràcia, sinó d’una
altra cosa.
Etiquetas: lehxufalajuntuespaexting
domingo, 20 de enero de 2013
La Bona Cuina
La Bona Cuina
La Bona Cuina, és un espai de receptes que us oferim per gentilesa de l’AVV Cappont, provades i experimentades en el seu Curs de Cuina, impartit per la mestra cuinera, Magda García.
ARRÒS RÀPID
Ingredients per a 4 persones:
400 grs. de
rodanxes de calamar
300 grs. de
gambes pelades
4 gotets d’arròs
precuinat
4 grans d’all
3 cullerades de
salsa de tomàquet
1 sobre de
“Carmencita”
Oli d’oliva
Brou de peix
Sal
Pebre negre
Preparació:
En una paellera, li posarem oli i
sofregirem els calamars fins que els veiem cuits. Desprès li afegirem les
gambes pelades. Posarem els alls laminats i anirem coent i li donarem a tot
unes voltes.
Li afegirem la salsa de tomàquet. Deixem que es vagi coent tot junt uns minuts
perquè tot agafi gust.
Agafarem els gotets d’arròs i els anirem abocant a la paellera. Remenarem
fins que estigui tot ben barrejat.
Afegirem el sobre de colorant. Donarem unes voltes.
Li afegirem una mica de brou de peix i un pols de sal i pebre negre.
Que aprofiti.
Etiquetas: laboncui040
sábado, 19 de enero de 2013
El llapis impertinent
Un ex
Conseller del Govern de Madrid, dimiteix com a Conseller de una empresa privada
amb un contracte amb aquella administració
Etiquetas: llap161
viernes, 18 de enero de 2013
Col·laboradors
¿Cómo
nos volvimos tan gilipuertas?
Cualquier tiempo pasado, fue mejor..... o
peor?
Veamos unas situaciones
con 50 años de diferencia
Situación 1: Juan no se
queda quieto en clase, interrumpe y molesta a los compañeros
Año
1962: Va a la dirección, se queda allí una hora, sale, el director lo
tranquiliza y vuelve tranquilo a clase.
Año
2012: Lo derivan a la Consulta de Psiquiatría, lo diagnostican como
hiperactivo, trastornos de ansiedad ambivalente y déficit en atención ADD, el
psiquiatra le receta Rivotril. Se transforma en un ‘zombi’. Los padres tramitan
una subvención por tener un hijo discapacitado.
Situación 2: Luis
rompe el cristal de un coche en el barrio
Año
1962: Su padre saca el cinturón y le
persigue para darle unos cuantos cinturazos, como no lo puede atrapar, cuando
llega a casa le da dos buenos azotes en el culo. A Luis ni se le cruza por la
cabeza hacer otra nueva "cagada", crece normalmente, va a la
universidad y se convierte en un profesional exitoso.
Año
2012: Arrestan al padre de Luis por
maltrato. Lo condenan a cinco años de cárcel y por quince años debe abstenerse
de ver a su hijo. Sin la guía de una figura paterna, Luis se vuelca a la droga,
delinque y queda preso en una cárcel especial para adolescentes.
Situación
3: José
se cae mientras corría una carrera en el patio del colegio, se raspa la rodilla. Su maestra, María, lo encuentra llorando y lo abraza para
reconfortarlo
Año
1962: Al poco rato, Juan se siente mejor y sigue jugando.
Año
2012: María es acusada de abuso sexual, se enfrenta a tres años de cárcel. José
se pasa cinco años de terapia en terapia. Sus padres demandan al colegio por
negligencia y a la maestra por daños psicológicos, ganando ambos juicios. María
renuncia a la docencia, entra en severa depresión y se suicida.
Situación 4: Disciplina escolar
Año
1962: Hacías campana en clase. Al llegar a casa tu padre te propinaba dos
castañazos.
Año
2012: Haces campana. El profesor te pide disculpas por llamarte la atención de
mala forma y se queda con sentimiento de culpa por hacerlo. Tu padre va al
colegio a quejarse y denuncia al docente. Y para consolarte... te compra una
moto.
Situación 5: Último domingo de octubre, cambia el
horario de verano al de invierno
Año
1962: No pasa nada.
Año
2012: La gente sufre trastornos del sueño, depresión, falta de apetito, ataque de caspa y
celulitis.
Situación 6: El fin de las vacaciones
Año
1962: Después de comerse una caravana
interminable con toda la familia metida en un SEAT 600, tras 15 días en la
costa, se terminan las vacaciones. Al día siguiente se trabaja y no pasa nada.
Año
2012: Después de volver de Cancún, en un viaje 'all inclusive', se terminan las
vacaciones y la gente sufre del síndrome de abandono, ‘panic attack’, seborrea...
¿Cómo nos volvimos tan
gilipuertas...?
Etiquetas: cmnsvolvsmstgiliputs
jueves, 17 de enero de 2013
Col·laboradors
Las reglas monacales que regían tanto en los monasterios católicos desde la Edad Media, como en los monasterios budistas e hinduistas son parecidas; entre los católicos, se centraban en comer sólo lo necesario, siempre a la misma hora y en silencio, además entre los asiáticos, son muy estrictos con la alimentación. Lo usual, sin embargo, es que en ambas comunidades, sus residentes estén más bien delgados.
En nuestra sociedad estos
valores alimentarios, digamos monacales, han desaparecido de nuestras normas.
La corriente alimentaria, “mindful eating”, parece estar sintonizando con las
normas monacales, intentando recoger el espíritu de estas reglas. Es esta una
corriente de pensamiento que nació en Estados Unidos hace 30 años y que está penetrando ahora en Europa, sin entrar en su contenido religioso. A grandes rasgos viene a decir: no sólo
comemos de una forma totalmente rutinaria, sino que engullimos sin pensar
siquiera lo que estamos comiendo. No se debe comer de una forma automática,
sino consciente; “mindful eating”, o alimentación consciente.
La
regla principal es muy simple: Come lo que quieras, pero (y aquí viene lo
importante) sólo si tienes hambre. Las dietas se centran en qué comemos, aquí
sin embargo, se fijan en para qué comemos.
Dan algunos consejos para iniciarse de alguna manera en esta teoría:
- Preguntarse para que vas
a comer; si la respuesta es que te sientes aburrido, no comas, trata de
resolver ése problema de otra forma.
- Como fuere, que en
ocasiones no sabemos distinguir entre hambre y sed, si sientes hambre, primero
bebe un vaso de agua, en muchas ocasiones desaparece el hambre.
- Come saboreando todo,
disfrutando lo que puedas de cada comida.
- Cuando masticas debes
concentrarte en la comida y no en pinchar un nuevo bocado con el tenedor, como
si tuvieras prisa; entre bocados, el tenedor se deja sobre la mesa.
- Procura comer en un
lugar agradable y en silencio; mucho mejor si no ves la televisión. La
televisión te desconcentra de lo que estás haciendo: comer.
- Si quieres adelgazar
debes visualizar tu objetivo; tienes que imaginártelo.
- Procura acabar de comer
siempre el último, no tengas prisa; si observas entre tus habituales compañeros
de mesa, lo más probable es observar, que quien acaba siempre el último no
padece sobrepeso.
Etiquetas: adelgazarmedmieat
martes, 15 de enero de 2013
Diario de a bordo
¿De dónde sale tanto dinero?
Unos días antes de las pasadas elecciones catalanas, desde
el diario El Mundo, alguien dio el do de pecho y nos informó, sobre unas
cuentas suizas de Mas y la familia de Pujol. Se basaban en un informe confeccionado
por la Unidad de Delincuencia Económica y Financiera, UDEF, que según dijeron
fue entregado al periódico, el cual hizo difusión de sus contenidos a bombo y
platillo.
Los señalados por el informe, entiéndaseme, Mas y familia
Pujol, se sintieron muy ofendidos, alegando en todo momento, que los informes
no eran conocidos por ningún juez.
A estos ofendidos les puedo dar un consejo gratuito: si no
quieren salir en este tipo de informes, no amasen fortunas en Suiza, Liechtenstein, o cualquier otro paraíso
fiscal, si lo hacen, se arriesgan ustedes a salir en los papeles.
Uno de los hijos de
Pujol, Josep Pujol Ferrusola, dice que el año pasado regularizó 2 millones de
euros, que tenia en un paraíso fiscal, mientras que otras fuentes dicen que el
importe regularizado es de 22 millones de euros, si bien, Josep Pujol
Ferrusola, lo niega, para después alegar confusión, diciendo que hay un
empresario catalán que se llama igual que él. ¡Vaya, hombre, que
casualidad. Bien parece, que este empresario al no cambiarse el nombre,
complica la vida, nada menos que a un hijo de Pujol !
Todo este teatrillo
picaresco y burlesco, me recuerda la estrategia judicial seguida por Maria
Antonia Munar (llamada, Sa Princesa), ex presidenta del Consell de Mallorca,
condenada a cinco años de cárcel, que al ser interrogada sobre unos terrenos
que quedan justo al lado de aeropuerto de Palma, contestó que no eran de su
propiedad, sino de un primo con un nombre igual al de su marido. Que yo sepa,
el primo no aparece, sencillamente porque debe ser imaginario.
Otro hijo de Pujol, Oriol, podría estar a punto de ser
imputado por el escándalo de las concesiones de las ITV.
Seguimos: otro hijo de Pujol, Jordi, se ha convertido en un
millonario con grandes inversiones en otros países. Y uno que no es economista
se pregunta: ¿Y de dónde sale tanto dinero?
No se sabe de donde mana tanto
dinero a los hijos de Pujol, pero si hemos visto como Jordi Pujol, padre, se
preguntaba recientemente en un programa de televisión: ¿Qué coño es la UDEF?
Pues mire, Sr. Pujol que cobra como ex president, la UDEF es una unidad
policial que investiga la posible delincuencia económica y financiera. Y usted, señor ex president, debería saberlo
ya, aunque le incomode.
Añadió Pujol que no tenía cuentas en Suiza; bien pero puede
tenerlas en otros paraísos fiscales.
Sr Pujol: ¿De dónde sale tanto dinero. Se han encontrado
quizás un maletín sin dueño, repleto de billetes?
No será que Jordi Pujol, padre, está pretendiendo con su
enfado (que es real), precisamente, que la justicia no pase por su casa?
¿Sabe Pujol, que en teoría, todos somos iguales ante la ley?
¿No será que Pujol, está reivindicando tener patente de
corso?
Creo que es imprescindible que la Audiencia Nacional se
ponga manos a la obra, con objeto de llegar al fondo del asunto y deslindar los
hechos de las sospechas, entre otras cosas, para que Jordi Pujol Soley, ex
president de la Generalitat, interrogado por la Fiscalía por el feo asunto de
Banca Catalana, pueda llegar a saber que es la UDEF.
Repregunto: ¿De dónde sale tanto dinero?
Mijail
Etiquetas: dedondesaletandine
lunes, 14 de enero de 2013
La Tira
Molts vots captius Pressupostats
Sembla que el Govern Rajoy
està disposat a posar una mica d’ordre en el mon de l’Administració local. A
veure si deixen d’anunciar-ho tantes vegades hi ho fan, que ja va sent hora, de
que algú posi una mica de seny en aquest sector, on sembla que alguns estan
exercint com si fossin uns cacics de la democràcia.
Segons van anunciar fa poc, la
reforma suposaria l’obligació per les CCAA i els ajuntaments, de tenir una
estructura administrativa bastant més transparent. Als ciutadans ja ens va bé
això, però que ho facin de seguida, que no esperin més.
Un altra aspecte de la reforma
anunciada, seria que els inspectors d’Hisenda poguessin fiscalitzar
aleatòriament, els contractes de l’administració local. També sembla una bona
mesura, encara que posats a fer, seria molt millor que poguessin avaluar tots
els contractes que creguessin convenients.
La reforma entra desprès en
l’apartat de personal, es a dir, el tancament d’organismes u empreses públiques
que es considerin inútils. No ens agrada gens, que s’envií més persones cap
l’atur quan ja n’hi ha massa, però si les empreses són inútils, per a que les
volem?
És clar que aquí, es poden
sentir molestats els cacics, ja que és freqüent en aquestes empreses u
organismes, que estiguin col·locats militants o gent propera al partit
governant. I aleshores que els hi diran? Com quedarà aleshores el vot captiu
que resulta d’aquests llocs de treball innecessaris?
D’altra banda, diuen que també
tocaran l’apartat de personal de les entitats locals, pel que fa a interins i
laborals. Per suposat que aquí entra de nou en escena la figura del vot captiu.
Per posar exemple d’aquest
apartat, només cal veure com està el cens de personal en l’Ajuntament de Lleida:
quan era alcalde Siurana, hi havia treballant a l’Ajuntament 900 persones, però
és que ara sent alcalde el Ros, ni han 1600.
I per tenir una noció del que
estem dient, hem de saber, que en l’any 2009, les depeses per personal de
l’Ajuntament de Lleida, va estar del 32% del Pressupost General. Al 2010 van
ser del 35,5%, però al 2011, van arribar al 41% del Pressupost General.
Ens preguntem: és sostenible
aquesta despesa de personal, o penseu que els lleidatans tenim d’anar suportant
fortes pujades d’impostos, perquè algú pugui anar endollant gent de la seva a
l’Ajuntament de Lleida, es a dir, vot captiu que paguem entre tots. És sostenible això?
Etiquetas: moltvotscaptpresup
domingo, 13 de enero de 2013
Col·laboradors
La frase
¡¡¡La frase que nunca debemos olvidar!!!
El brillante Sir George Bernard Shaw escribió esta breve frase, llena de sabiduría. Shaw es la única persona que ha ganado un Premio Nobel (literatura, 1925) y también un Oscar (en la categoría de mejor guión), por "My Fair Lady", basada en su obra Pigmalión.
LA FRASE:
"Los políticos y los pañales se han de cambiar a menudo...
y por los mismos motivos."
¡¡¡Que capacidad de síntesis!!!
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
El montaje de
Pésimo
Etiquetas: lafraseeee
sábado, 12 de enero de 2013
El llapis impertinent
Duran va prometre que dimitiria si es demostrava que Unió s’havia finançat
il·legalment pel cas Pallerols
Etiquetas: bala160
viernes, 11 de enero de 2013
El Confidente
Aquí todos buscan hacer caja
Según consta en los
Presupuestos Generales del Estado, durante el presente año, el Ministerio de
Hacienda, prevé revisar el valor catastral de casi tres millones de inmuebles,
o dicho en otras palabras, Montoro y otros, están dispuestos a hacer caja.
Según
está previsto en el programa de Gestión del Catastro Inmobiliario, la elaboración de ponencias de valores
catastrales, ya sean totales o parciales, afectarán a 2.839.510 inmuebles de
naturaleza urbana. Aquí hay que añadir,
modificaciones importantes en valoración, previstas en los datos catastrales de
bienes rústicos en 400 municipios.
Del valor catastral de los
inmuebles, deriva el Impuesto de Bienes Inmuebles (IBI), siendo que la recaudación
anual por IBI supone nada menos que el 17% de los ingresos que tienen los
Ayuntamientos.
Llegados a este punto, hay que
decir que son los alcaldes quienes deciden, a través de una ponencia, las
subidas de valor catastral que repercuten siempre al alza, en el IBI. Lo más
frecuente es que el valor se incremente en cada revisión (que puede ser total o
escalonada en varios años). Y esto ocurre mientras los españoles somos en
general, cada vez más pobres, sin embargo si presentaran una ponencia reductora
en tiempos de crisis, pues sencillamente veríamos reducido este impuesto y
otros.
Si miramos la estadística
oficial, veremos que España cuenta con 35 millones de inmuebles urbanos y 37
millones de rústica, para 29 millones de titulares registrales. Quiere decirse,
que en total tenemos 72 millones de inmuebles, mientras hay 18 millones de
habitantes que no son titulares. Una simple división nos indica que de los 29
millones de titulares, tienen de media 2,48 inmuebles por titular, si bien es
cierto, hay muchos que sólo son titulares de un inmueble, mientras otros poseen
varios.
Pero la subida del valor
catastral es una figura impositiva, que podríamos calificar como de largo
recorrido, pues aún cuando se nos presente a los ciudadanos como un simple
impuesto cuando ello no es cierto; el valor catastral tiene incidencia en otros
impuestos: IRPF, Patrimonio, Transmisiones Patrimoniales, Plusvalías, Impuestos
sobre Sucesiones y Donaciones.
En resumen, aquí todos buscan hacer caja, sin tener en cuenta el concepto de justicia, es decir, sin tener en cuenta que los inmuebles en nuestro país desde hace cinco años están bajando de valor; la sociedad de tasación TINSA, estima que el precio de las viviendas se ha reducido en torno a un 30% desde 2008, luego lo lógico sería que el valor catastral se redujera en un porcentaje adecuado, pero lo que resulta totalmente ilógico, injusto y abusivo, es que se nos aumente.
En resumen, aquí todos buscan hacer caja, sin tener en cuenta el concepto de justicia, es decir, sin tener en cuenta que los inmuebles en nuestro país desde hace cinco años están bajando de valor; la sociedad de tasación TINSA, estima que el precio de las viviendas se ha reducido en torno a un 30% desde 2008, luego lo lógico sería que el valor catastral se redujera en un porcentaje adecuado, pero lo que resulta totalmente ilógico, injusto y abusivo, es que se nos aumente.
Etiquetas: aqjutodsbushacaj
miércoles, 9 de enero de 2013
Col·laboradors
Cómo alegar ante una multa de tráfico
Por un simple principio
de Derecho Administrativo, todas la infracciones de tráfico, deben ser
notificadas, dando la posibilidad al denunciado de que pueda presentar si lo
desea un “pliego o escrito de descargo”.
Si somos denunciados y no presentamos “un pliego o escrito
de descargo”, Tráfico dictará resolución de sanción definitiva, teniendo en
cuenta únicamente sus propios datos. Para presentar el pliego de descargo o
alegaciones ante una notificación, disponemos de un plazo de 15 días hábiles,
no cuentan los domingos y festivo, pero sí los sábados.
De recibir una notificación esta debe ser “fehaciente”, es
decir, si nos para los agentes de tráfico y nos extienden la multa en nuestra
presencia, nos ofrecerán firmar la multa, si lo hacemos quedamos ya notificados
y la multa entra en período ejecutivo de cobro. Si no la firmamos, deben
notificarnos de forma fehaciente en el plazo de dos meses. Debemos tener en
cuenta que la Ley de Circulación da un plazo de dos meses para notificar,
ampliables a dos meses más si el infractor conoce de forma fehaciente, algo
sobre el asunto.
Si la presunta
infracción es comunicada en forma fehaciente, hay que fijarse en la descripción
de la falta y si al final se nos comunica de forma clara, qué recursos se
pueden interponer y en qué plazo; el hecho de faltar este añadido podría ser
considerado como indefensión por el sancionado.
Hay que tener muy presente, que una vez presentado el
escrito de alegaciones, si transcurren más de seis meses y treinta días desde
la fecha del escrito, en el que se notifica la denuncia (no la fecha de
notificación) y no recibimos ninguna otra notificación, ya podemos olvidarnos
de la sanción.
Es importante aquí, contar correctamente los plazos; los
seis meses deben contarse de fecha a fecha y además sumarle 30 días hábiles,
excluyendo, domingos y festivos.
Etiquetas: comalegaantumutraf
martes, 8 de enero de 2013
La Tira
El fantasma de la Llotja
Es famosa una novel·la portada desprès al teatre i al cinema, anomenada “El fantasma de l’Opera”, l’argument on es barreja el misteri, el terror i la tragèdia, ve a ser poc més o menys, un home misteriós que té atemorida l’Opera de París i que es fa notar, per atreure l’atenció d’una jove cantant, a la que diu estimar.
Es famosa una novel·la portada desprès al teatre i al cinema, anomenada “El fantasma de l’Opera”, l’argument on es barreja el misteri, el terror i la tragèdia, ve a ser poc més o menys, un home misteriós que té atemorida l’Opera de París i que es fa notar, per atreure l’atenció d’una jove cantant, a la que diu estimar.
El
teatre de la Llotja no té el “glamour” que pot tenir l’Opera de París, però déu
n’hi do, quins misteris deambulen per dintre dels seus passadissos! No s’ha vist encara un home misteriós
guaitant des de les raconades o des del darrera d’una cortina, però diuen que a
altes hores de la nit, es senten unes veus tenebroses, que aparentment no
semblen venir d’enlloc, però que pregunten i sempre pregunten: Què ens passarà? Què ens passarà? Què ens passarà?
Consultada
una vident sobre el particular, va arribar a la conclusió de que poden ser
remordiments en pena que estan impedits de sortir a la llum. De fet, per qui
cregui en el mon fantasmagòric, tot aquest misteri pot tenir el seu significat,
però fins i tot pels que no creiem en aquestes coses, tot en la Llotja ve a ser
com un misteri en estat pur.
Encara
no hem entès, com es poden pagar 49,5 milions d’euros, per una parcel·la on es
diu que faran dues torres, perquè amb la venda d’aquests pisos es recuperarà el
cost de solar. Les torres no s’han fet i per tant no s’ha pogut recuperar els
49,5 milions d’euros. I ja que l’empresa adquirent del solar estava en l’àmbit
de Caixa Catalunya, hem de pensar que qui va pagar, va ser aquesta Caixa?
Però
es van pagar realment els 49,5 milions d’euros, o pel contrari els anem pagant
anualment els lleidatans a algunes constructores, en forma de contractes d’obra
pública imaginaria? Aquest és un gran
misteri, malgrat que, l’Alcalde hagi dit en algunes ocasions, que la Llotja no
ha costat un euro als lleidatans. Home, també podríem pensar, que un euro no,
però ens pot acabar costant uns quants milions d’euros?
D’altra
banda, l’alcalde Ros és a la vegada, president de la Corporació Municipal,
president de la Fundació la Llotja i president de la Fundació Paisatge Urbà. No
té massa presidències aquest alcalde?
És
cert, que cada any es destina des dels Pressupostos General de L’Ajuntament de
Lleida, uns 290.000 euros a Llotja Agropecuaria Mercolleida? On van a parar
aquests diners finalment?
Perquè
a més, hem de preguntar una altra cosa: en aquest import inicial dels 49,5
milions, esta inclòs el mobiliari o aquest va requerir un pressupost apart? En
altres paraules. Fet i fet, tot aquest teatre quant costa i en tot cas, quant
ens costarà?
Un
altre petit misteri, és saber si la Llotja s’està autofinançant, i si no és
així, quan ens costa el manteniment anual?
Perquè hem vist publicat i sabem de gent dels pobles, que venien a les
actuacions amb entrades regalades. I aquí podem preguntar: El transport amb
autobús des dels pobles, també era regalat?
Es
veu que ara les veus tenebroses, comenten que s’estan buscant per allà dintre
dos milions d’euros que per allí s’han traspaperat. Pot ser cert això?
I
una altra cosa: s’han fet auditories independents de la marxa econòmica de la
Llotja i tot el seu entramat, incloent-hi la construcció, les fundacions (La
Llotja, Paisatge Urbà) i Llotja Agropecuaria Mercolleida?
No
hi ha respostes per unes preguntes tant simples, qui sap si es per això, que
les veus neguitoses es pregunten pels passadissos de la Llotja: Què ens passarà? Què ens passarà? Què ens
passarà?
Etiquetas: elfantasmadlopera
lunes, 7 de enero de 2013
Opinió
Hem de triar: exercir com a Súbdits o Ciutadans
Diu el text constitucional espanyol, que tant ciutadans com poders públics, resten subjectes a la Constitució i a la resta de l’ordenament jurídic.
Diu el text constitucional espanyol, que tant ciutadans com poders públics, resten subjectes a la Constitució i a la resta de l’ordenament jurídic.
És a dir, els càrrecs públics i fins i tot, els que surten elegits en les
urnes, ocupen el poder en les institucions i a la vegada, aquests poders estan
subjectes a les lleis. Penso que son precisament les institucions, les que
haurien de donar sempre, complert exemple de respecte legal sense cap possibilitat
de dubte en aquest sentit.
El que es critiquem els ciutadans des de fa un temps, és que no es
respectin les lleis, precisament des d’un poder públic, que es cometi un abús
de poder. La cosa s’agreuja més encara, quan aquest mateix poder públic,
demana, això sí, als ciutadans, un rigorós compliment de les lleis, de totes
les lleis, sancionant-los al més petit descuit. Com és possible això? Com és
possible que els ciutadans aguantem aquesta injustícia sense protestar?
Alguns ciutadans decideixen protestar contra aquest estat de coses, és a
dir, contra aquest sistema pervers, per la qual cosa, el “sistema” els anomena
“anti-sistema” com vulguent-los estigmatitzar, però tot i amb això en aquests
casos, és normal que els criticats no sàpiguen explicar amb arguments creïbles,
una manca de transparència que deixaria veure el legal compliment, o potser
transparentaria, tant els incompliments legals, com les manipulacions de la
realitat i fins i tot una possible desviació d’interessos, o en alguns casos
una malversació de diners públics.
L’usual en aquests casos, és que un poder públic denunciat en aquestes
circumstancies, enviï a criats per defensar la seva posició, uns criats que
només són uns deutors d’interessos al poder i que en la seva pobresa argumentaria,
és on es veuen les runes de la seva ètica personal.
L’ètica ciutadana per sort, encara és una cosa ben diferent i si bé està
confosa, sembla que comença a prendre peu, si mirem les últimes estadístiques
publicades, on es consideren un greu problema les martingales dels polítics.
Arran de tot això vull fer una reflexió: si volem ser Ciutadans, hem
d’exercir com a Ciutadans, es a dir, cal exigir tota la transparència i
rigorositat legal que faci falta i que creiem necessària dintre la legalitat.
Crec que no és possible exercir de Ciutadans i de súbdits a la vegada, ja
que en aquest cas, sempre apareix la permissivitat, sent aquesta una qualitat
que deriva en una actitud totalment acrítica amb el poder.
Aquesta és sens dubte, la causa primera de la molt lamentable situació que
ara estem patint, tant pel que fa a atur, deutes, retallades i penúries
ciutadanes.
Si sempre s’ha dit que la utilitat de la historia no es altra, que
aprendre’n d’ella per tal de no repetir els errors, haurem d’aplicar doncs,
aquest aforisme.
Francesc Castells
Etiquetas: exerccsubdociuta
Suscribirse a Entradas [Atom]