viernes, 19 de junio de 2015
Des de la meva finestra
“Una separació amistosa”
Desprès de més de trenta anys formant una aliança electoral coneguda com
CiU, es confirma la ruptura entre CDC i UDC, un allunyament polític que en no
poques ocasions havia insinuat Duran Lleida, que es podia produir.
Des de Convergència se’ns diu que es “una
separació amistosa”. No sé fins a quin punt pot ser així, però ja que
utilitzen el símil que solen emprar moltes parelles al començament d’un
divorci, hem de dir que en molts d’aquests casos, els modals i les formes
“amistoses”, es solen perdre en arribar al apartat dels diners. En tots aquests
anys i en diverses ocasions, hem vist enfrontaments entre els dos partits, i
més que en podem veure, quan CDC posi en dubte a les persones de UDC que estan
ara ocupant càrrecs institucionals.
Que Unió en gran majoria no era independentista, és una cosa que sempre ens
han repetit. Unió, que en la meva opinió, ha estat sempre un partit amb ben
poca “unió”, i on sempre s’han donat maniobres per ocupar tal o qual càrrec, però
el status quo actual ja li anava bé.
El partit tenia la seva quota de poder i en vers aquesta premissa, podia
col·locar tants o quants militants en llocs “de confiança”, on es guanyaven
molt bé la vida.
La situació es comença a capgirar, quan un Mas en minoria parlamentaria, ha
de acceptar els arguments sobiranistes del seu soci de govern a l’ombra, ERC.
Poc desprès, un Mas que es mostra enlluernat pels plantejaments sobiranistes,
es llença a la piscina de l’independentisme, buscant potser, aconseguir tenir
més vots catalanistes i per tant més poder.
Però es clar, els plantejaments independentistes es troben amb dos
obstacles: un, que només un 30% dels electors diuen sentir-se independentistes
i dos, que són plantejaments contra la legalitat establerta.
Uns obstacles que podien portar a la federació dels dos partits a
desaparèixer del mapa polític. I Unió no està per aquesta labor. Ells tenen un
fulla de ruta ben definit: continuar com sempre, es a dir, sense ruptures amb
l’Estat, són sabedors de que això podria comportar el perdre moltes
col·locacions pels seus militants. Compte: no es tracta aquí de criticar aquest
comportament només a Unió. En les nostres contrades i parlant de l’Ajuntament
de Lleida, crec que el PSC ha fet exactament el mateix: comportar-se com una
agencia de col·locació per la militància, els familiars i les amistats o compromisos
(quan era alcalde Siurana, hi havia a l’Ajuntament uns 900 empleats, ara amb
Ros ni ha quasi el doble).
He sentit a dir, que al menys la meitat d’Unió podria augmentar les files
de Ciutadans o del Partit Popular. És possible encara que ho veig difícil,
perquè no sembla que aquests dos partits, es dediquin a oferir col·locacions
als escindits de CiU.
Però, de veritat es creu algú, que els militants d’Unió són tant
importants?
De moment i escenificant el trencament, ja van dimitir tres consellers
d’Unió, ara queda per veure que passarà amb les Diputacions, Ajuntaments,
Consells Comarcals, etc.
A hores d’ara, les persones de UDC col·locades en les institucions
(Diputació de Lleida, per exemple) no poden estar gaire tranquil·les, sabedores
com són, de com se les gasta la repressió política en aquesta partitocracia.
Qui perd més amb aquesta ruptura? Doncs crec que tot i que, alts dirigents
de CDC han mantingut sempre que UDC era el 30% de CiU, en aquesta ruptura
perden els dos partits i segurament hi guanya ERC.
Partint de la base de que els partits politics haurien de deixar se ser,
unes “agencies de col·locació”, però buscant les causes, potser haurem de
començar a creure, que des de ERC, Junqueras ha estat un bon estrateg per
fagocitar a CiU?
Etiquetas: unasepracamistos
# entrada de Redaccio : 8:46
Suscribirse a Entradas [Atom]