lunes, 22 de junio de 2015
Des de la meva finestra
La bandera de la incompetència
Un cop mig païdes
les eleccions municipals, ja ha començat el compte endarrere, de cara a la nit
electoral de les eleccions generals. Tot plegat ve a ser un sense sentit, ja
que molts ciutadans veuen ja amb claredat (i no cal que els ho digui cap
“politòleg”), que els partits polítics només van a la seva bola. El que
s’espera d’ells, és que amb els resultats electorals a la mà, es dediquin a
solucionar problemes generals dels ciutadans fins al mes de novembre, i
aleshores es dediquin a la campanya electoral de les eleccions generals, en
comptes d’això, veiem que només els preocupen les properes eleccions que queden
a sis mesos vista.
A Catalunya estem
veien un panorama ben incert.
Començarem per un
partit hegemònic com va estar CiU, en el que el seu actual màxim responsable
Artur Mas, va optar per embolicar-se amb la bandera per tapar la seva
incompetència. Una incompetència que és fonamentalment econòmica.
Mas sabia molt
bé, que deia una gran mentida, quan explicava, que gracies als impostos pagats
pels catalans, es varen construir les infraestructures de la resta de Espanya,
des de l’Ebre cap avall.
Aquestes
infraestructures es van construir, no amb diners dels fons de l’Estat, sinó amb
els diners del fons europeus de cohesió, que va negociar al seu dia Felipe
González, i aleshores Pujol no va dir res en contra. Aquests fons de cohesió,
anomenats pel govern espanyol com “Objetivo 1”, suposaven una aportació
europea del 80% de la despesa, en infraestructures als territoris, amb una
renda inferior al 75% de la mitjana de la UE. Així se’n van poder beneficiar
totes les regions, menys Catalunya, País Basc, Navarra, Aragó, la Rioja i
Madrid.
Una altra mentida
de Mas, es mostrar-se indignat pel sistema de finançament autonòmic, quan CiU
va negociar sempre recolzant amb els seus vots, cadascuna de les successives
revisions.
Una burla ve a
ser, que Mas identifiqui a Espanya com l’opressor de Catalunya, quan li està
demanant diners reiteradament per poder pagar als seus creditors. No sol ser
normal, que un opressor pagui els deutes
del oprimit.
I una altra
qüestió important: si tant dolent va estar el nou Estatut, devia ser
responsabilitat dels qui el van negociar: Mas y Zapatero. No oblidem que segons
el CIS autonòmic del setembre de 2010, aquest nou Estatut només interessava al 3,1% dels catalans.
I si el problema
va estar en que Tribunal Constitucional el va mutilar, Zapatero va oferir la possibilitat
de desenvolupar lleis orgàniques per les
parts mutilades. Una possibilitat que es va descartar.
També es podia
haver anat pel camí legal de la modificació de la Constitució: per exemple
Alemanya
té una
Constitució de 66 anys i ha estat reformada en 60 ocasions.
Algú va dir, que
el fracàs de la raó, és el millor aliat de les passions. I Mas per justificar
que feia “alguna cosa més”, que pentinar-se vint vegades al dia, va optar per
bufar sobre les cendres del nacionalisme més radical, que li permetia senyalar
al govern central, com l’enemic i la causa de tots els desastres que han
assolat Catalunya.
El victimisme
pujolista va calar entre gran part de la societat catalana, fins produir una
fractura ciutadana. Al final, la majoria dels ciutadans han pogut veure que
aquesta estratègia no era més que una fal·làcia i més, al veure gracies a la
policia, quina era la veritable personalitat de Jordi Pujol, qui va fer una
gran fortuna personal, diguem que presumptament, “en nom de Catalunya”.
La fractura
social provocada pel nacionalisme interessat i desbordat, ha acabat fracturant
també a la pròpia coalició, ja que acaben de donar per acabada la seva
col·laboració política, entre CDC i UDC.
L’altre partit
que fins ara havia estat important a Catalunya és el PSC. I no podem oblidar,
que si és un partit d’esquerra, ha de saber que històricament l’esquerra
europea ha estat sempre internacionalista, i mai regionalista. Es veu però, que
al PSC dels Maragall-Montilla, no devien estar al dia.
Tampoc devien
estar assabentats d’aquesta qüestió, els dos altres socis de govern que van
tenir, ERC i ICV, quan tots tres van optar al igual que ara CiU, per embolicar-se
amb la bandera, per tal de tapar la seva incompetència econòmica: donant a
entendre que eren més nacionalistes que CiU.
Des del PSC, van
proposar un nou Estatut, que quan
es va esquerdar,
els va produir també la major esquerda de vots. Com sigui que no sabien per on
sortir-ne, van optar per apartar de les seves files als més nacionalistes i
començar a parlar de la defensa del federalisme. Un concepte que encara avui, no
saben com definir-lo ni com podria encaixar amb Catalunya. Un concepte en
definitiva, que no passa de ser una paraula, mentre no sigui dotada de continguts
concrets. Aquesta paraula ve a ser d’una ambigüitat tan manifesta, com el anar “rumb
a Itaca” que deia en Mas.
Ara els qui van
estar dos grans partits a Catalunya, estant tenint grans pèrdues electorals,
perquè els ciutadans s’han adonat de que les dèries, ni que estiguin
embolicades en una bandera, aconsegueixen resoldre els seus problemes.
Ja veurem que
faran els altres dos partits ara emergents, si serà veritat que resolen
problemes econòmics dels ciutadans, o si dilapiden els diners públics igual que
els dos partits anteriors, per acabar embolicant-se amb la bandera, que en
definitiva, no és més que “l’astúcia” de la que tant parlava Mas.
Etiquetas: laabanddlaincomp
# entrada de Redaccio : 8:21
Suscribirse a Entradas [Atom]