viernes, 22 de mayo de 2015
Des de la meva finestra
El canviant socialisme 2.0
Estem vivint en
uns temps on res sembla immutable, on tot sembla molt canviant, o si més no, en
el que els canvis són molt més accelerats que de costum, uns temps en
definitiva, on la certesa, o en certa manera la predicció sobre el que pot
passar, és un bé escàs.
La sacsejada
social de la crisi, va fer un intent de trencar el sistema: el moviment dels
indignats es va dedicar profusament a posar
en qüestió el model.
Desprès, el
moviment indignats es va anar esvaint amb el temps, però sempre hi ha algú que està
a l’aguait d’una oportunitat.
El socialisme
2.0, basat en el cabreig ciutadà, va començar a reclamar amb força el seu espai
i es va llençar a la sorra política amb total legitimitat. En les eleccions
europees de ara fa un any, la experiència els va sortir profitosa.
La següent fita
la van posar mirant l’escenari de les eleccions greges: el socialisme 2.0 grec,
havia de ser el mirall on s’havien de veure reflectits els anhels i les
propostes revolucionaries de la nova doctrina política, de la que havíem de
prendre bona nota, els ciutadans cabrejats espanyols, però també els d’altres
països europeus.
El messiànic
Iglesias, van pronosticar que a Grècia començaria un nou temps, el de l’Europa
insubmisa, capitanejat per Tsipras com un nou Leónidas, que des de les
Termopilas del Parlament, instaria a la rebel·lió dels nous espartants de
l’esquerra, plantant cara al seu enemic, el neoliberalisme austericida.
El resultat de
tot, és que Tsipras va aconseguir guanyar les eleccions i arribar a la
Presidència del país. Des d’allí, ell i el seu ministre estrella Varoufakis,
s’han dedicat a desafiar repetidament a la Unió Europea, pel sol fet, de que
Grècia té molts deutes i que gran part dels creditors estan en la UE.
De fet,
molestar-se amb qui t’ha deixat diners per sortir de la dificultat, resulta ser
un plantejament ben poc entenedor, al menys de que tot plegat no siguin més que
excuses de mal pagador.
En aquests
moments, ni Grècia ha fet la revolució promesa, es a dir, ni han deixat de
reconèixer el deute, ni han deixat de pagar els terminis als creditors, ni ha
abandonat l’euro, ni ha sortit de la UE i l’únic que estan fent ara, és
suplicar a la eurozona un altre tram de l’ajuda per a poder seguir pagant
deutes.
Si bé tot pot
acabar sent possible, ja que estem en uns temps ben convulsius, el cert és que
fins ara, els desafiaments socialistes 2.0 grecs, han quedat en implorar un nou
tram d’ajuda.
Aquest era el
model, que ens volien vendre aquests nous socialistes de Podemos?
Sembla ser, que
en el nostre país els ciutadans ja els hi han pres la mida, ja que en les
eleccions andaluses del passat març, van treure molts menys vots dels que les
enquestes els hi donaven.
El seu líder
Pablo Iglesias que va dir fa un any que ja es veia com a President de Govern, si
és honest haurà d’admetre ara que veia visions.
De moment, el
cert és que mai hem vist un President de Govern, ni aquí ni en altres països
europeus que porti “coleta”, ni que tingui la seva estètica.
Dir també, que quan
un partit que té com a lema allò del “Sí,
se puede”, no fa més que certificar la ambigüitat i la fal·làcia com a
model. Vull dir, que tot no es pot: no es pot robar com han fet alguns partits
dels que han estat al poder, però tampoc es pot fer tot el a un li sembli, hi
ha unes necessitats socials que s’han de finançar a traves d’un pressupost que
parteix necessariament d’uns ingressos anuals. El que no es pot fer, és estirar
més el braç que la màniga o gastar per sobre dels ingressos, com va estar fent
Grècia abans de ser rescatada per la UE.
Ja sé que estem
en uns temps de grans canvis, perquè fins i tot, només començar ja canvia el
socialisme 2.0, però voleu dir, que els canvis arribaran tant lluny com diuen tots
aquests?
Etiquetas: elcanviantsoci20
# entrada de Redaccio : 1:15
Suscribirse a Entradas [Atom]