martes, 31 de marzo de 2015

La Tira

 

Àngel Ros, un alcalde que comet massa “errors”

Al mes passat, Camps va denunciar que Ros havia gastat 63.075 euros en 72 dinars i sopars en tres restaurants de la ciutat. Camps assegura que en "pràcticament cap factura” s'especifica, ni el nombre de convidats ni el motiu de l'àpat, un procediment que qualifica “d'opac". Tot i sent molt benvolents amb l’alcalde, podem pensar que aquests defectes han estat un “error”.
Per la seva part la primera tinent d’alcalde, Minguez, va declarar que les factures passen per un control “exhaustiu i minuciós”, doncs mireu, si en aquestes 72 factures falten les dades que denuncia Camps, només pot ser dues coses: en el control “exhaustiu i minuciós” hi hagi hagut un altre “error”, o que aquest control “exhaustiu i minuciós” no ha existit mai.
Per acabar amb el tema de les factures, es pot considerar, que l’alcalde tal i com deia el diari El Mundo, “fa un interpretació personalista de la normativa municipal”, o bé, que hagi estat un altre “error”, doncs el nombre de convidats i el motiu del convit, son essencials per a que la factura no pugui ser considerada sospitosa u opaca, com diu Camps.

Camps parla de que Ros percebia unes dietes que no corresponien, un fet que en gran manera va quedar acreditat, amb una nota de dietes per 1.500 euros, que Ros va cobra, o pretenia cobrar, pel seu viatge a la Xina. Si anava a despeses pagades per la UDL, no podia presentar cap nota de dietes. Un altre “error” del nostre alcalde, que se li va escapar una nota de dietes de 1.500 euros.

Ros va declarar que no havia cobrat dietes per “actes” fora de Lleida, però al Ple de l’Ajuntament va tenir de confessar que havia estat cobrant 15.000 euros l’any. Un altre “error” que li pengem a la motxilla.

Camps va denunciar, que en la concessió de una prorroga a la discoteca Larida, en la seva opinió hi va haver un “tracte de favor”, ja que se li va perdonar un pagament de 280.000 euros a traves d’un decret d’alcaldia. Ros va al·legar que això es un altre “error”, perquè parla d’un acord posterior amb dos informes d’Urbanisme contradictoris.

A la vegada, Camps va denunciar despeses que considerava desproporcionades, com unes dietes durant un viatge a la Fira de Hannover, per un import de 12.000 euros. Per la seva part, Ros va assegurar que tot havia estat com un “error” perquè les despeses corresponien al muntatge d’un estand instal·lat a la Fira.

Últimament, hem vist a la premsa, un titular que diu, “L’alcalde va utilitzar recursos de l’Ajuntament per un dinar nadalenc del PSC”. Preguntat sobre el particular, Ros al veure’s descobert en el seu dinar amb alcaldes del PSC, diu que tot va estar “un error” que desprès van demanar una altra factura i que va anular el pagament. Un altre “error”.

Creiem que hem de començar a dir les coses pel seu nom, aquí només es poden donar dos supòsits: un, que tal vegada tinguem sense saber-ho, un alcalde una mica curt de mollera, ja que comet tants “errors”, o dos, que Ros estigui intentant justificar despeses descontrolades, que li tiren a la cara, amb l’excusa de “un error”. No sabem quin dels dos supòsits pot arribar a ser pitjor.

De moment tampoc sabem si realment els fets denunciats, són “errors” o són abusos de poder i en tot cas, la Fiscalia i el Jutjat diran. El que si sabem, i aquí si que ens hi podem posar de peus, és que un l’alcalde, per molt alcalde que sigui, no és ningú per “interpretar” la llei. La seva obligació és complir la llei, i si no la sap, la seva obligació es assabentar-se que diu la llei, però mai “interpretar-la” a l’estil d’un Pujol qualsevol. Perquè si tots aquests “errors” resulten ser judicialment qualificats com un abús, voldrà dir, que hauran estat unes il·legalitats d’alcalde, que haurem tingut de pagar entre tots. Si aquest greu supòsit s’acabés donant, seria vergonyós. És clar qui n’hi ha alguns/es, que tenen la cara tant dura, que no senten cap tipus de vergonya. 

Etiquetas:


# entrada de Redaccio : 8:58

lunes, 30 de marzo de 2015

El Confidente


La inexistencia de una alarma medico-aeronáutica, permite 150 funerales

El avión estrellado contra una ladera de los Alpes franceses, ha dejado el fondo de ese cañón lleno de pequeños trozos de metal procedentes de la aeronave, pero también los ocupantes del avión han quedado troceados debido al fuerte impacto; no olvidemos que las 70 toneladas del avión, impactaron contra una pared rocosa, a 700 kilómetros por hora.

La forma de comportarse del copiloto, desde el primer momento ha dado pábulo a toda clase de especulaciones, especialmente después de comprobar las grabaciones de la caja negra. Las autoridades alemanas y francesas han tenido que tratar el asunto con seriedad y rigor.
Ahora se dice que el copiloto, Andreas Lubitz, sufría depresiones, además de que fue declarado “no apto” para volar en Phoenix y en su licencia de vuelo figuraba que “necesita tratamiento médico especial”. Se ha sabido que el piloto tenía en casa, un parte médico troceado, que le daba de baja del servicio para ese día y que por tanto, no le permitía pilotar el avión.
La compañía para la que trabajaba, dice que no le constaba que el piloto tuviera problemas mentales, pero desde ciertos estamentos, se insiste en que la compañía era sabedora de estos problemas, basándose en la anotación que figuraba en su licencia: “necesita tratamiento médico especial”.

Las declaraciones de su ex novia, parecen darnos ahora, un perfil de persona con graves problemas mentales, cuando explica uno de sus comentarios, diciendo que “un día todo el mundo sabría su nombre”, lo cual indica que desde hace un año por lo menos, el copiloto ya tenía en mente, cómo daría a conocer su nombre a todo el mundo, con lo cual aparece la sospecha de premeditación. Pero esto lo sabemos ahora cuando ya no hay remedio.

Otras consideraciones que cuentan amigos suyos, es que el copiloto se quejaba constantemente de que le pagaban poco dinero por su trabajo, de su obsesión por llegar a ser comandante en la compañía matriz, Lufthansa.
Claro que ahora llega el momento de las preguntas delicadas, porque alguien puede preguntarse, si Germanwings lo admitió como copiloto con sueldo bajo, porque conocía su problema.
No olvidemos que es compañía de “bajo coste” y esto es, bajo coste para el cliente, pero también según parece, puede suponer un bajo coste empresarial.

En un mundo donde existe una Organización de las Naciones Unidas (ONU) fundada en 1945, definida como una “asociación de naciones en forma de gobierno global que facilita la cooperación en asuntos como Derecho internacional, la paz y seguridad internacionales, el desarrollo económico y social, los asuntos humanitarios y los derechos humanos”, se debería exigir a esta organización, que efectivamente vigilara por “la paz y la seguridad internacionales”. Aunque también podría tener otras muchas utilidades, entre ellas algunas mucho más simples, como vehicular una alarma internacional (por ejemplo) como la citada “no apto para el vuelo”, que con carácter preventivo, pudiera ser de mucha utilidad para personas de todos los países asociados.

De haber funcionado esta alarma (que igual puede darse con alguien que pretende sacarse la licencia de conductor de autobús, de camión o de tren, cuando el sistema médico le ha detectado que padece epilepsia, por ejemplo), en ese caso y en relación con la catástrofe del avión alemán, hubiera sido muy difícil que se hubiera dado esta desgraciada tragedia.
Si la alarma de “candidato a piloto, no apto por sus condiciones mentales” hubiera llegado de forma fehaciente a todas las compañías aeronáuticas existentes en las naciones que allí están asociadas y no le hubieran podido dar la licencia en Alemania, difícilmente habría tenido lugar esta tragedia. En ese caso, si tanta era su obsesión por volar y no le hubieran dado la licencia, quizás se hubiera podido suicidar él solo, no suicidando también a otras 149 personas que no tenían ninguna intención de hacerlo.

Da igual que la central de alarmas provenga de la ONU o de cualquier otro organismo internacional, pero ya que la ONU existe y nos cuesta un dinero, parece que debería usarse con un sentido de utilidad ciudadana y no quedarse en los discursos y las teorías.
Una vez más, queda demostrada la poca eficacia de la ONU para organizar, pero también, el poco interés que demuestran los países asociados, para que este organismo tenga una utilidad para los ciudadanos de los países asociados, puesto que para esto se creó, no para estar de adorno y repartir buenos sueldos.  

Cuando en un caso como este, una misma pena ciudadana profunda, se comparte en varios países europeos, es signo inequívoco, de que algo se está haciendo mal, o al menos denota, que los gobiernos europeos prestan mucha atención a la economía, pero prestan poca atención a los problemas humanos, cuando parece, que debería ser la economía, la que estuviera al servicio de las personas y no las personas al servicio de la economía.

Etiquetas:


# entrada de Redaccio : 8:09

sábado, 28 de marzo de 2015

El llapis impertinent

Camps denuncia que Ros va gastar 37.000 euros en dinars 


Etiquetas:


# entrada de Redaccio : 8:31

viernes, 27 de marzo de 2015

Àudio visuals i divulgatius


Erhu, violín tradicional chino

El erhu, también llamado violín chino, es uno de los principales instrumentos tradicionales chinos de cuerda frotada.
Se considera que este instrumento aparece en China, como la derivación de un laúd de dos cuerdas.

Aparece como tal hace unos mil años, cuando reina la dinastía Song. Una dinastía que destaca por gobernar el primer país del mundo que utiliza papel moneda, por conocer y usar la brújula para saber el Norte y por empezar a utilizar la pólvora.  

Se cree que el erhu apareció en la región norte u occidental de China, habitadas en aquél entonces por pobladores no pertenecientes a la etnia Han. No obstante, en aquellos momentos y gracias a la ruta de la seda, todas las innovaciones se extendían rápidamente por todo el país e incluso por Eurasia. 

El erhu no es un instrumento de cuerda típico, ya que carece de diapasón, es decir, las cuerdas no se apoyan en el diapasón sino solamente en los dedos del músico. El falso diapasón está formado por una varilla vertical de madera, en cuyo extremo superior se sitúan dos clavijas para afinar las cuerdas que se apoyan sobre un pequeño puente. En la parte inferior una pequeña caja de resonancia, cubierta en la parte frontal con una piel de serpiente pitón, sobre la cual se apoya el pequeño puente. El arco está fabricado con pelo de caballo.  


Paisaje de primavera al sur del río Yangtze 

Etiquetas:


# entrada de Redaccio : 7:51

jueves, 26 de marzo de 2015

Àudio visuals i divulgatius


Tragedia aérea en los Alpes franceses



Analizan los audios de la primera caja negra

# entrada de Redaccio : 12:20

El Confidente



















Las sospechas de una juez 

Ya iba siendo hora, de que alguien con capacidad jurídica, llámese fiscal o llámese juez, vaya recordando a ciertos personajillos con el marchamo de “importantes”, que legalmente hablando todos somos iguales ante la ley, en consecuencia aquello del “usted no sabe con quién está hablando”, es ya un concepto tan pasado de moda como la luz de un candil.
Para mi es importante, que algún juez le vaya recordando este cambio al personal, no sea que algunos se crean distintos al común de los ciudadanos, por aquello del “yo tengo unos privilegios que no tienen los demás”.

Por fin, la juez del número 31 de Barcelona, ha enviado una comisión rogatoria a las autoridades de Andorra, pidiendo de nuevo información sobre el patrimonio de los Pujol, “para aclarar la titularidad y disponibilidad de los fondos depositados en las cuentas” además de “conocer su origen real”. La juez sospecha a fin de cuentas, que el origen de la fortuna de los Pujol pudo venir de “abusos”  del ex presidente.
Por ello, se dirige a Andbank y Banca Privada de Andorra en estos términos:
"La presente solicitud deviene imprescindible para poder determinar la autoría de los hechos denunciados y las medidas de investigación solicitadas se considera proporcionales",
Se refiere también a los depósitos de su esposa, Ferrusola y tres de sus hijos requiriendo datos sobre sus depósitos, ya que en ellos "pudieran haberse depositado fondos provenientes de conductas delictivas", todo unido a la sospecha explícita de que  “pudieran proceder de abusos en la alta función pública desempeñada por Jordi Pujol Soley, máximo responsable de la Administración Autónoma catalana durante más de 20 años".
                                               
Como elemento indiciario de sospecha añade: "Tras haber requerido al imputado Jordi Pujol Soley para que acreditara la alegada herencia de su padre y con ello el origen de los fondos aludidos, no atendió el requerimiento".
En esta nueva comisión rogatoria, ya no se habla del posible “delito fiscal”, un supuesto delictivo que las autoridades andorranas esgrimían como impedimento para facilitar la documentación, ahora solo se habla de posible delito: “fondos provenientes de posibles conductas delictivas”.

Ahora un afamado periodista catalán, acaba de publicar un artículo diciendo que mientras Pujol era presidente de la Generalitat, ya existían sospechas sobre su gestión. Es cierto; después de ver el hundimiento de Banca Catalana, muchos sospechábamos sobre el proceder de Pujol, pero apareció un elemento que no permitió esclarecer los hechos: desde hace tiempo se viene diciendo en medios periodísticos, que hubo una decisión jurídica que vergonzosamente torció la opción de juzgar a Pujol juntamente con sus 17 consejeros de Banca Catalana, por la descapitalización de la misma.
Una decisión tomada por la judicatura catalana, pero que podía haber sido recurrida por el Fiscal General del Estado, trasladando la decisión última a Madrid.
Por tanto, parece que en la decisión de no recurrir, pudo influir la decisión política de Felipe González para proteger a Pujol a cambio de futuros apoyos parlamentarios (como así fue).
Parece que en estos momentos Felipe González (quien ahora se empeña en defender a opositores venezolanos), debería pedir perdón a los catalanes por “proteger” a Pujol, con lo cual seguramente, se habría acabado con el pujolismo patriotero, que suponía el envolverse en la bandera para engrosar la cartera, una circunstancia que puede haber producido importantes mermas en las arcas públicas catalanas.

Lo que sospecha la juez viene a ser en definitiva, lo que cada vez más ciudadanos pensamos, que la abultada fortuna de los Pujol, pudo salir de fondos públicos catalanes ya fuere en forma de comisiones o en cualquier otra forma. Por primera vez en muchos años, es la primera vez que una juez escribe oficialmente: “pudieran proceder de abusos en la alta función pública”

Felipe González, ex presidente del gobierno, quien tampoco estuvo exento de que le lanzaran muchas sospechas parlamentarias en cara, no ha pedido ni pedirá perdón a los catalanes, por la decisión política de no recurrir la decisión judicial de no juzgar a Pujol. Es muy posible que este sea un baldón más, que acabe pesando electoralmente en contra de su partido en Cataluña.

Lo que se me hace extraño, es que la juez de Barcelona no cite a declarar en calidad de testigos, a personas que por razones de cargo en ese momento, pudieran conocer extremos sobre la quiebra de Banca Catalana, puesto que ello pudo haber generado una importante aportación a la fortuna extranjera de los Pujol. 

Etiquetas:


# entrada de Redaccio : 11:05

miércoles, 25 de marzo de 2015

Des de la meva finestra


Resultat electoral: Díaz no és cap “superwoman”

Les eleccions autonòmiques a Andalusia, han demostrat un cop més, que ni les més estudiades  enquestes, han estat capaces de preveure els resultats electorals. Que el PSOE quedaria pel davant dels demés, és un paràmetre que va aparèixer en algunes enquestes fetes públiques en els últims dies, malgrat que els resultats concrets o aproximats no van poder ser anticipats i només es van poder saber al final del recompte electoral.
Aleshores es lògic que la gent dubti molt sobre la fiabilitat de les enquestes electorals.

Els experts enquestadors solen parlar desprès de les eleccions, de que van poder ser enganyats pels enquestats (malgrat que hi posin preguntes trampa per intentar esbrinar la veritat). Altres diuen que en haver un grup massa gran de enquestats indecisos, posa molt difícil encertar, quan en aquest cas el nombre de indecisos fregava el 40%.

El més cridaner ho solem veure al dia següent, quan els partits que van concórrer a les eleccions exposen públicament la lectura dels resultats. En massa casos, les explicacions que ens donen, resulten ser totalment increïbles i fins i tot, ridícules.
El dilluns vam sentir com Díaz per part del PSOE-A, ho va explicar com una gran victòria. Si el que va voler dir, és que el seu partit feia anys que no obtenia cap avantatja electoral sobre els demés partits, aquí estaríem d’acord, però d’aquí a que sigui una victòria com per a celebrar-ho, res de res, doncs s’ha quedat exactament igual en els 47 escons, tal i com tenia abans de convocar eleccions anticipades i a sobre ha perdut molts milers de vots.
Díaz ha fracassat en la raó que va donar per anticipar les eleccions: aconseguir una majoria més amplia per no tenir que dependre de pactes ni aliances.
El PSOE-A ha guanyat amb els pitjors resultats de la seva historia: el percentatge de vots ha estat del 35,43%, el pitjor registre des de les primeres eleccions autonòmiques. En definitiva, Díaz no és cap “superwoman” tal i com ens havien dit.

Per la seva part el PP va quedar segon en nombre d’escons, però ha perdut 17 diputats. Un molt mal resultat que no ha estat reconegut així pel candidat, que ha lamentat això sí, haver obtingut uns resultats curts. Potser el més encertat hagués estat dir la veritat: hem obtingut uns resultats electorals desastrosos. No costa tant dir la veritat i a més es guanya en credibilitat.

Per part de IU que ha perdut 7 escons, han dit la veritat al igual que per part de UPyD, en declarar haver obtingut un mal resultat electoral i certament  així ha estat.

El que sembla increïble, es que Ciutadans prengués la decisió de presentar-se a les eleccions andaluses fa només uns dos mesos, i hagi obtingut 9 escons en les primeres eleccions a les que es presenta aquest partit a Andalusia, quan durant anys ha estat un partit d’àmbit regional català.

Per la seva part Podemos, de qui se’ns va dir en reiterades ocasions, que havia unes previsions de que podrien tenir fins i tot majoria absoluta, s’han quedat en els 15 escons. La seva representant va declarar, que “potser no hem donant un pas massa llarg”. Efectivament, d’acord amb les previsions que feien les enquestes, van donar un pas ben curt. Qualsevol pot pensar ara, que Podemos no té de moment, tant recolzament electoral com volien fer veure.

Díaz té ara, el mateix problema que ja tenia al costat d’un partit soci de govern (IU) i que no li plantejava cap problema.
Cal tenir en compte, que Pedro Sánchez ha dit immediatament que “una victòria a Andalusia pot marcar el començament de nou cicle polític protagonitzat pels socialistes”. Bé, aquesta deu de ser la seva esperança, però veiem els fets:
La seva confiança en obtenir uns bons resultats electorals no devia ser molt gran, quan en tots els actes electorals, van fer eliminar les banderes i samarretes amb el color vermell del partit, que van substituir per banderes i samarretes verdes. Aquest fet prova si més no, com saben de segur, que el color del seu partit “no ven”.
En poques paraules, Díaz va convocar eleccions anticipades a l’estil Mas.

Ara fent gala d’una falsa eufòria, els hi diu als andalusos que governarà més còmodament, la qual cosa ve a ser més que dubtosa, doncs no té majoria absoluta i haurà de buscar amb qui governar, perquè tal i com estan les coses, de moment és molt possible que fins al gener de l’any 16, no pugui trobar un soci de govern. I desprès no sap quines peripècies la poden visitar, perquè només pot buscar socis de govern, entre els que tenen moltes ganes de fer-la quedar malament.

De tota manera, la premsa només fa que parlar dels possibles pactes que pot fer amb C’s o amb Podemos, però sembla ser que dóna per fet que serà investida presidenta. Haurien de recordar però,
que necessita que els demes grups li votin a favor o s’abstinguin. I si li voten en contra?

Ara Díaz ha pogut comprovar, que fins i tot en una comunitat on impera el subsidi, que és el mateix que dir, on hi ha molt vot captiu, convocar eleccions anticipades sense to ni so, està una mica penalitzat pels votants. Algú li hauria d’explicar que les eleccions anticipades les carrega el diable.

I què passaria si ara hagués de convocar dintre d’un any per exemple, un altre cop eleccions anticipades, trauria altra vegada 47 escons o en trauria menys? 

Etiquetas:


# entrada de Redaccio : 9:12

martes, 24 de marzo de 2015

Col•laboradors


Supermarea en el Mont Saint-Michel

 Al turístico y pequeño pueblo de la Normandía francesa, Mont Saint-Michel, acuden también los turistas para ver como sube la marea. Normalmente sube varias veces al año, pero esta última es la primera Gran Marea del siglo. Se dice que en agosto del 2014 acudieron unas 30.000 personas para observar el fenómeno, si bien estas mareas no son tan pronunciadas como la que se acaba de producir.

El pasado viernes, hubo una alineación entre la Tierra, la Luna y el Sol, en consecuencia tras el eclipse llegó una marea excepcional, al sumarse las atracciones de los dos astros sobre las aguas del mar, en ese momento era también cuando tanto la Luna como el Sol, estaban más cerca que nunca de la Tierra.

Fue la primera gran marea del siglo (que tiene lugar cada 18 años), cuando el agua experimenta un aumento de nivel de 14 metros (4 pisos de altura) y el montículo donde está el antiguo pueblo queda completamente aislado, puesto que queda inundada incluso hasta la carretera que lo conecta con la costa.


 La Gran Marea en el Mont Saint-Michel

Etiquetas:


# entrada de Redaccio : 0:43

lunes, 23 de marzo de 2015

Opinió


La defensora d’un amargat

No trobem gens sorprenent, que en mig de l’aldarull que suposa l’enfrontament entre Ros i Camps, puguin sortir defensors del primer, perquè lògicament és ell qui té el poder a l’Ajuntament de Lleida i per tant, qui pot repartir alguna prebenda si s’escau.

El passat divendres va publicar la premsa local, un escrit de la ex secretaria general de UGT a Lleida,  Rosa Palau, una de les defensores d’un Ros preocupat i amargat. La defensora era la presidenta del comitè d’empresa de Lear, una multinacional instal·lada a Cervera.
Al febrer de 2002, l’empresa tenia intenció de traslladar la fabrica a Polònia i volia tancar a Cervera. Aleshores va començar a circular el rumor, de que si acabava sent la Generalitat qui havia de decidir si l’empresa podia tancar o no, els treballadors només cobrarien 20 dies per any treballat en cas de tancament, mentre que si acceptaven l’oferta de tancament de l’empresa, cobrarien 60 dies per any. 
L’acord del comitè d’empresa amb Lear va permetre el tancament immediat. Un acord basat en que la majoria dels treballadors van recolzar el tancament, una majoria dubtosa segons alguns dels afectats, doncs la realitat era, que no hi havia causes objectives per tancar la fabrica perquè tenien beneficis (7,8 milions d’euros l’any anterior). Més difícil encara era deslocalitzar-la, havent rebut importants ajuts, tant de la Generalitat com de l’Ajuntament de Cervera. Unes qüestions que no es van defensar.
És més, si la Generalitat hagués hagut de resoldre aquest expedient, es suposa que al govern de Jordi Pujol, li hauria caigut a les mans un problema molt difícil de resoldre, sense sortir-ne escaldat. 

Lear va tancar a l’octubre de 2002, deixant al carrer  961 llocs de treball fixes (el 80%, dones) i 339 eventuals, cobrant els 60 dies per any treballat amb el topall legal corresponent.

Hem de reconèixer, que mai ens hem explicat quin devia ser el motiu de la reunió mantinguda per Palau, amb la aleshores consellera d’Ensenyament, Carme-Laura Gil, al 24 d’octubre de 2003 a Lleida, aprofitant la inauguració d’un recinte escolar, quan feia un any que l’empresa s’havia tancat.

En l’escrit, Palau diu que com secretaria general de UGT, va “tenir la sort de tractar amb gent de diferents àmbits”, doncs uns érem l’Organització de Veïns Independents (OVI) que juntament amb la plataforma ALDEP, defensàvem que el pàrquing de l’Hospital Arnau de Vilanova, continués sent gratuït pels usuaris de l’hospital.
Vam demanar l’adhesió del sindicat a les nostres revindicacions i ens va contestar que ho estudiarien, però mai més ens va dir res.

I ja que els treballadors de Lleida i província hem d’anar i no per gust a aquest hospital, ens va semblar, que Palau no havia defensat els interessos dels treballadors, sinó que havia defensat els interessos del partit socialista, que era qui va fer l’actual pàrquing de pagament des de la Generalitat i amb el total recolzament (quina casualitat), del seu  “amic” (segons diu ella) l’alcalde Ros.

Pel que fa al seu càrrec de “Comissionada d’Alcaldia per la Responsabilitat Social”, nomenada a traves del Decret d’Alcaldia, del 2 de maig de 2014, hem de dir que consultat l’organigrama municipal, ens diuen que aquest càrrec és inexistent, per tant entenem que no es podia nomenar.
Les despeses percebudes per desplaçaments “Viatges de Golmés a Lleida i a l'inrevés”, segons es diu com a concepte de facturació, amb una suma de 700 euros, encara que les factures estiguin signades per l’alcalde en lloc de la ex regidora Camps, poden ser considerades per la justícia com totalment irregulars, doncs tenim entès, que aquestes despeses estan previstes i aprovades per a càrrecs electes, personal funcionari o personal laboral i ella no està en cap d’aquests tres supòsits, per tant cap la possibilitat que hagi de tornar aquests diners.

Diu en el seu escrit, “L’alcalde de Lleida és una persona honesta”, quan Camps que el deu conèixer millor que ella, li va donant cada setmana al paer en cap, una dosis de sucre amarg que destil·la greus sospites. Ens preguntem: diu que l’alcalde és persona honesta perquè realment ho creu, ho perquè té (com hem sentit a dir), la promesa de que Ros la col·locarà en el seu gabinet d’Alcaldia, on tindria un molt bon sou?

I no resulta una mica surrealista, que una persona de Golmés vingui a defensar a l’alcalde de Lleida i no defensi al del seu poble?

Ella comença el seu escrit explicant que “ha viscut el tancament d’una empresa on semblava que tot podia tenir un preu”, doncs si es molesta en llegir un diari, veurà que en aquest país, lamentablement, hi ha massa gent, que des d’una empresa o des d'un càrrec a l’administració, actuen com si tot tingues un preu.
Fins i tot podria ser, que la secretaria general d’un sindicat, que en teoria està per defensar els drets dels treballadors, només estigui defensant els seus interessos particulars.

Partint de la base, de que ningú va obligar a Ros a ser alcalde, sinó que ho va ser per voluntat pròpia (prenent-li el càrrec a Maria Burgués, segons es va dir) i que pot dimitir quan vulgui, des de OVI li volem donar un consell gratuït a l’alcalde, molt “amic” de Palau, al que ara veiem al Ple i voltant pels carrers de Lleida amb cara de amargat:
No fa falta que acabi afònic repetint mil vegades que es bon xicot, amb l’explicació victimista de que li està passant factura la venjança de Camps. Ni que faci pregonar a d’altres, la proclama absurda, de que té moltíssima feina en la seva tasca com alcalde, quan es diu: “és alcalde les 24 hores del dia, els 365 dies de l’any”. A la fi i al cap, les persones que són Guardia Civil, també són GC els 365 dies de l’any i el sou no és el mateix, ni de ben lluny. Ni cal que busqui defensores com la que aquí ens ocupa.
Si realment vol defensar-se de les acusacions de Camps, l’única sortida que té, és ensenyar i fer pública tota la documentació que li està sent requerida. I perquè no ho fa, no serà que tem ser perjudicat per la transparència?

A més, en tot això hi ha una cosa molt sorprenent: Ros afirma de forma reiterada a la premsa, que totes aquestes denuncies seran arxivades. I ell com ho sap això? És que potser és un endeví, o és que es sap “protegit” per la Justícia? Que carall passa aquí?

Organització de Veïns Independents

Etiquetas:


# entrada de Redaccio : 1:00

sábado, 21 de marzo de 2015

El llapis impertinent

Ros explica al Ple, el registre de l’Ajuntament per part de la Fiscalia Anticorrupció i la Oficina Antifrau

  

Etiquetas:


# entrada de Redaccio : 9:39

viernes, 20 de marzo de 2015

La Tira


Un Ple de l’Ajuntament, ple d’excuses 

Ahir va tenir lloc en l’Ajuntament de Lleida, un Ple atapeït d’excuses, en el que els eufemismes i les comparances van prendre el lloc a les respostes i a la veritat.

Els dos grups de l’oposició (CiU  i PP) van forçar la convocatòria d’un Plenari per tal de que l’alcalde donés compte de les greus acusacions formulades per la ex tinent d’alcalde, Camps.
L’alcalde Ros es va veure ben acorralat i malgrat que se li veia com feia grans esforços per mantenir la calma i no esvalotar-se (fins i tot amb veu de persona espantada), en diversos moments no va poder dissimular un gran nerviosisme.

Ros va començar dient que ell no havia comés cap irregularitat, que tot ho havia fet bé i que ara tot aquest assumpte estava en mans judicials. Ros no va sortir del guió que algú li va marcar; doncs el dimecres per la nit, alguns ja n’érem sabedors del guió, un guió per altra part, que hi ha qui assegura va estar preparat per Ros i Minguez mentre estaven asseguts en una cafeteria-granja molt cèntrica de la ciutat.    

El regidor del grup no adscrit, Solé, va expressar que li sabia molt de greu, que l’Ajuntament i la ciutat, quedessin tacades amb totes aquestes denuncies que ha fet Camps, en definitiva, semblava insinuar que la culpa de tot el que passa la té Camps. Que aquesta situació només podia beneficiar als grups de la oposició. Curiosament, Solé, no va veure cap problema ni cap sospita en els comportaments denunciats.
Unes idees que acte seguit Ros va donar quasi per bones.

Les acusacions que va començar fent el portaveu del grup PP, Vilella, sobre que en aquest Ajuntament
no hi ha transparència, són certes i es poden acreditar documentalment, és per tant un fet objectiu, malgrat que l’alcalde ho negui i digui que ells donen “màxima transparència”. Tal vegada ho han somniat.
Vilella, va voler deixar ben clar, que la culpa de que el bon nom de l’Ajuntament es vegi tacat la té l’equip de govern i no pas tots els demes regidors. Acte seguit va explicar que l’equip de govern els hi amaga informació i que s’estan assabentant de moltes coses “perquè tenen una troyana que ha encès la metxa entre les seves files”.

Per part de CiU, Postius, es va sumar a les acusacions de manca de transparència i a més va argumentar amb gran raó, que si no tenen res que amagar, quina por tenen en ensenyar tota la documentació que se’ls demana?

La rèplica per part de la actual primera tinent d’alcalde, Minguez, va increpar a Postius, fent-li el retret de que “la documentació que demana, la tenen tota”, una frase que repetia una i altra vegada en veu molt alta. Una altra idea que va repetir, és que l'oposició es desperta ara per atacar l’equip de govern, quan durant quatre anys no ho ha fet.
Desprès de fer ús de la paraula durant una bona estona, desprès de divagacions i més divagacions, el balanç final és que no va dir res sobre el que se li preguntava.
També va haver estones mentre parlava Postius, en les que Minguez, es va posar molt nerviosa, regirant i mirant els papers un i altre cop, i movent-se molt en la cadira sense cap motiu aparent.

Un altre argument contundent va estar el que va expressar Vilella, quan va dir que suposava que tant la Fiscalia Anticorrupció, com la Oficina Antifrau, no devien pas haver decidit, venir a registrar l’Ajuntament de Lleida el passat dia 4, simplement, “perquè van decidir anar a donar una volta per Lleida”. Està ben clar, que el motiu devia ser un altre i potser molt greu i seriós.

Per la seva part, Postius, va recalcar que els hi havien lliurat uns folis, on hi posa data, nombre de factura, un concepte curt i l’import, però en cap moment els hi ha facilitat poder veure les factures.
L’únic que ha aportat de nou aquest Ple, ha estat la confessió de que Ros ha percebut una mitjana de 15.000 euros l'any, entre 2010 i 2013 i 4.250 e. en 2014, pel concepte de assistència a actes fora de la ciutat.

Per cert i que sàpiga Postius, que a meitats dels anys 90, el seu antecessor com a portantveu de CiU, Varela, ja va demanar poder veure les factures al Ple, i segons Postius, encara no les han vist.
Pel que es veu, la manca de transparència sembla ser un mal endèmic del nostre Ajuntament, ja que continua igual com llavors. La situació està molt viciada i només es pot canviar, quan l’equip de govern de l’Ajuntament canvií de color polític.

En definitiva va estar un Ple penós i ple de excuses per part de l’alcalde socialista totalment a la defensiva, que no sembla tenir cap defensa contra les greus acusacions de Camps.
I encara direm més, en qualsevol país europeu, aquest alcalde sense poder rebatre documentalment les greus acusacions de Camps, ja hauria dimitit al quart dia, aquí però, això sembla impensable.

En fi, veurem quins seran els resultats electorals del maig, però segons les nostres informacions, el grup del PSC no espera treure gaire més de sis regidors.
D’això en pot tenir la culpa en part, la seva manca de transparència.

Etiquetas:


# entrada de Redaccio : 8:14

jueves, 19 de marzo de 2015

El llapis impertinent

Marta Camps continua denunciant certs comportaments de l’alcalde Ros


Etiquetas:


# entrada de Redaccio : 9:23

miércoles, 18 de marzo de 2015

El Confidente


Una campaña electoral carente de propuestas viables

Las primeras elecciones en este largo año electoral, serán las del próximo domingo: Andalucía votará en unas elecciones anticipadas, impulsadas por el interés particular de la entonces presidenta Susana Díaz.  La ahora candidata, está que se sale de nervios; el debate televisado con otros dos candidatos fue patético, dejando entrever unos humos, una prepotencia y una rabia que no es capaz de disimular, todo lo cual desembocó en repetidas interrupciones a los otros candidatos, hasta que la presentadora del debate tuvo que llamarle seriamente la atención por enésima vez.

Díaz no soporta que le echen en cara, una tasa de paro del 35% (que en 2013 llegó al 40% en la bahía de Cádiz), ni que le recuerden los abundantes casos de corrupción de la familia socialista andaluza.

Díaz no ha demostrado tener ninguna propuesta seria y fiable que pueda ilusionar a los votantes andaluces; todo lo basa en proclamas populistas sin base ni fundamento, unas proclamas a modo de engañabobos. Porque engañabobos, es decirles a los votantes que con un gobierno autonómico socialista, la región tiene sanidad pública y educación de calidad; pues al igual que el resto de las regiones lo tienen y no están gobernadas por su partido.

A mi modo de ver, el primer problema de Andalucía es la gran tasa de paro medio, que supera nada menos que en 13 puntos a la tasa media del resto de España. Y este problema, necesariamente debe tener una causa, que definía certeramente el Observatorio Económico de Andalucía (OEA), en un estudio publicado en 2012, como “Un programa de ajuste y competitividad para Andalucía” cuando dice:
“Durante los más de 30 años de autonomía política, la comunidad autónoma andaluza ha experimentado un crecimiento semejante al resto de España... distanciándose (de la media nacional) en los años de crisis y aproximándose en las fases de expansión... El desequilibrio entre el gasto y la renta regionales ha sido una constante en el periodo autonómico. Un desequilibrio cubierto con financiación exterior procedente de transferencias públicas de la UE y del resto de España”.
Digamos que en román paladino, lo que viene a decir, es que las subvenciones de todo tipo, son el motor de una región con la mayor tasa de paro de Europa. Esto es un dato vergonzoso para España, pero también para la propia UE.

Por poner un ejemplo cercano: en el período que va desde 2007 hasta 2012, se gastaron 5.500 millones de euros en políticas de empleo. Y para  ha servido este gasto faraónico si la tasa de paro, en vez de bajar todavía ha subido más?
¿Qué se ha estado haciendo realmente? Pues dar subvenciones.

El PER es la subvención andaluza por antonomasia, una subvención institucionalizada e histórica para los trabajadores del campo. Un PER que ahora se ve facilitado, al haberse rebajado a solo 20 peonadas para poderlo cobrar. Es una autonomía donde abunda la cultura de la subvención... que asegura el clientelismo político.

Lo que ninguno de los tres candidatos mencionó, fue la intención siquiera, de ir reduciendo la cultura de la subsidio.

Se ha publicado, que casi uno de cada cuatro pensionistas no contributivos, o de invalidez que tenemos en España es andaluz.

Por poner un ejemplo digamos que estadísticamente el PIB per cápita andaluz, es de 16.666 euros, siendo el antepenúltimo de las autonomías, cuando en País Vasco es de 30.000 euros y en Madrid de 28.910 euros.

El otro gran motor de la economía andaluza es el empleo en el sector público, que suma ya 468.428 personas, el 18,5% del total nacional.

Con todas estas feas perspectivas, no cabe la menor duda de que Díaz, tiene muy complicado defender la gestión que han ido haciendo los distintos gobiernos de su partido, cuando realmente lo que han hecho según las cifras ha sido una indigestión.
A mi entender, Chaves y Griñán tuvieron que dimitir al saber que la Justicia les estaba investigando, viéndose en la necesidad de poner a alguien como presidente de la Junta. A quien tenían en ese momento más a mano era a Díaz; una vez oí decir, “No, si esta no sabe nada, pero tiene un pico…”

Ignoro cuales van a ser los resultados electorales del domingo, pero hay una cosa que todos los candidatos deben tener muy presente; cambiar la cultura del subsidio por la del trabajo, va a ser una labor titánica que en todo caso, requeriría la dedicación de varios años. 

Etiquetas:


# entrada de Redaccio : 9:27

martes, 17 de marzo de 2015

La Tira


Socialisme de dietes?

Sembla que últimament, l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, tingui “la negra”. Les denuncies contra ell apareixen en diverses publicacions de premsa fins i tot a les de Madrid, i es clar, amb tantes publicacions de denuncies contra ell, tot comença a tenir una certa aparença de credibilitat.

A banda de totes les presumptes irregularitats que hem anat inserint en les nostres pròpies publicacions des de l’any 2008, preguntant si tal o qual cosa, o si allò tant lleig (o que a nosaltres ens semblava lleig) era o no veritat, ara ens trobem amb que una regidora també denuncia comportaments lletjos, es a dir alcaldades. A banda de que nosaltres pensem, que les nostres preguntes sense resposta, al llarg d’aquests anys tenien algun fonament, quan ara veiem aparèixer tantes denuncies contra ell, es quan estem repensant que molta part del que hem anat publicant, pot ser totalment cert i veritat.  

Ara, arran de la destitució de la regidora Camps per part de l’alcalde, esdevé una situació ben nítida: Camps no té ja res a perdre, mentre que Ros sí, ja que es presenta a les eleccions i si treu un resultats minsos, tindrà de plegar. Es clar que si arribés a ser imputat per algun tema dels que ha denunciat Camps a la Fiscalia Anticorrupció, també hauria de plegar, en ambdós casos però, Ros haurà de sortir per la porta del darrera i amb la cua entre cames.

El diari “El Mundo” acaba de publicar que “Ros va reclamar dietes a l’Ajuntament per viatges a actes del PSC”. No ens sembla un gest bonic ni ètic i suposem que tampoc pot ser un gest legal, cobrar dietes de una institució per la que no es fa aquell dia cap gestió. De la mateixa manera que també trobaríem com un acte poca vergonya, si les dietes d’aquests dies, s’haguessin cobrat de l’Ajuntament de Lleida, del Parlament i del partit a la vegada.

De tota manera, en l’entrevista que li feien el passat dissabte a Camps en el diari “Vozpopuli”, quan se li pregunta si li consta que Ros cobrava dietes també de la Caixa, Camps contesta que no ho sap, que circula per Lleida una critica on això s’explica.
Es veritat que nosaltres varem rebre també aquesta mena d’informe, que porta per títol “Àngel Ros, el socialisme de les dietes”, on s’explica les percepcions dineràries percebudes per Ros i que consten en el balanços anuals de la Caixa:


Per comprovar les dades d’aquest gràfic, que no són cap invent per critica o perjudicar a Ros, poden clicar a sobre dels informes anuals de la Caixa:

Informe any2006  (pagina 50)

Informe any2008  (pagina 72)

Informe any2010  (pagina 67)

Informe any2012  (pagina 210)

Camps va denunciar també farà cosa d’un mes, que l’alcalde Ros té molta afició a cobrar dietes (que per suposat paguem entre tots), va mostrar també una “nota de dietes” de 1.500 euros per un viatge a la Xina que diu no pertocaven. Si hi sumen el que publica avui la premsa i les dietes percebudes des de la Caixa, podem arribar a la conclusió, de que efectivament, Ros té molta afició (potser massa) a cobrar dietes. I que ara al·legui que cobrar dietes és legal, no està justificant res. Doncs no és legal i a més resulta ser una immoralitat, cobrar dietes de l’Ajuntament, quan es viatja per atendre un acte del partit: en aquest cas que ho pagui el partit.  

No sabem si és que Ros últimament té mala sort i les coses li surten molt malament, o si és que li estan aixecant les catifes, en aquest cas, que es ventilin les catifes quan més millor, que semblen tenir molt de pols.
De tota manera, el que no pot fer ara Ros és tractar-nos als veïns de Lleida com si fóssim criatures: només té dues sortides, o bé desmenteix les denuncies de Camps, ensenyant la documentació adient, o és que l’han enxampat i directament ha de plegar.

Etiquetas:


# entrada de Redaccio : 8:19

lunes, 16 de marzo de 2015

Des de la meva finestra


El Gran Guirigall

La situació entre Convergència i Unió, ha estat sempre d’eterna baralla interna, els dos partits no es suporten però es necessiten. Els diners, són els diners.   

Fa dos anys que a Catalunya estem en una situació que podríem qualificar com de Gran Guirigall, hi ha molt soroll i molt moviment de persones immerses en una cerimònia de la confusió, que només té com a única finalitat no confessada, salvar les cadires ben pagades de certs líders i els seus partits. En cap moment he cregut, que puguem arribar a veure cap cosa més.  

Una cosa que no havíem vist mai en 36 anys de democràcia, és l’anunci d’avançar unes eleccions al 27 de setembre, es a dir a nou mesos vista. Es tracta d’un fet insòlit, que alguna interpretació ha de tenir: o es va tenir de posar un termini a corre-cuita quan no hi havia massa ganes de fer-ho, o que el llarg termini dels nou mesos, tingui pròrroga al ser elàstic com una goma, i que fins i tot es pugui arribar a ampliar fins al termini de legislatura.
Ara,  dirigents d’Unió acaben de demanar a Mas que no convoqui eleccions per al 27 de setembre. De fet, ho han fet expressar a la màxima figura institucional que té Unió, la presidenta del Parlament. Núria de Gispert dóna l’explicació, de que ara els electors de CiU no veuen les eleccions pre-convocades com a “plebiscitaries”, és a dir, en les que es voti en favor o en contra de la independència, i aleshores més valdria deixar-les per més endavant. És una forma com una altra, de no recolzar l’independentisme, amb el que (en general) no està d’acord Unió, encara que ara, i suposo que per dissimular una més que possible ombra de trencament entre CDC i UDC, digui que Unió defensarà l’independencia perquè la visió “ha anat canviant poc a poc”. De moment Duran Lleida ja ha registrar un nou partit (al que es poden afegir els ara militants d’Unió si així ho desitgen), per tal de desenganxar-se de Convergència, o al menys marxar de CiU d’un forma que no li puguin retreure que ha marxat trencant-ho tot i traint els acords.   

Per si encara no hi havia prou guirigall, s’acaba de publicar una enquesta, on es diu que el “no” a l’independentisme supera per quatre punts al “sí”.
Això ha fet que dos partits de l’arc parlamentari, s’hagin retirat del seguici independentista. Ara ICV no està d’acord en convertir les eleccions pre-adelantades del setembre en eleccions plebiscitaries. Mentre que la CUP, no va voler assistir a l’última reunió independentista, amb l’excusa de que està treballant en la seva pròpia proposta.

El suflé independentista que va dissenyar i iniciar Pujol, ha baixat molt en els últims mesos. Crec que la gent està ja cansada de tanta mobilització en base a ambigüitats, però també està fastiguejada pel mal exemple que donen els Pujol. Doncs no ve a ser un bon model en el que mirar-se, un president de la Generalitat durant 23 anys, que segons la policia estigui literalment folrat de diners en paradisos fiscals. 
I aquí dóna tota la impressió de que tants diners, no es guanyen treballant com a President, així que cadascú pot malpensar tot allò que vulgui.

En resum, tenim un govern que ni tan sols es molesta en resoldre els problemes dels ciutadans, sinó que està totalment capficat i abduït per l’independentisme.
Un plantejament que va crear una fractura innecessària i desunió ciutadana, creant dos bàndols entre els catalans, i ara passa factura als autors intel·lectuals del guió. 

Etiquetas:


# entrada de Redaccio : 8:58

sábado, 14 de marzo de 2015

El Confidente


Un milagro económico, que no es sino represión salarial

A menudo oímos la repetida discusión sobre los orígenes de la crisis en la UE. Una discusión que resulta ser ya un clásico, donde el opinante asigna a unos el papel de buenos y a otros el de malos.
No entiendo cómo se puede enfocar el origen de la crisis, desde un punto de vista moral, cuando sucede que simplemente, los conflictos morales generan discusiones imposibles que no llevan a ningún sitio.
Las causas de la crisis son fruto de un problema de diseño institucional.
Para descifrar el problema hay que ceñirse a la realidad y esta nada tiene que ver con las actuaciones de unos “malos”, que han acabado perjudicando a otros “buenos”.

Lo normal en España (también en Irlanda, Grecia y Portugal) es tener un sentimiento de víctimas de la crisis, sentirse como unos damnificados, pero para llegar a estas conclusiones hay que partir de datos y analizarlos.

En los países de la UE (excepto en Grecia, Irlanda, España y Portugal) los sueldos en los últimos 10 años han subido por encima de un 2% (inflación), en cambio en Alemania, país considerado como el gran motor de la economía europea, nos encontramos con que su productividad desde 1999, ha aumentado un 17,80%, pero sus salarios son ahora menores que los que tenían hace 15 años, con lo cual de entrada, se está bloqueando el consumo interno.
Es decir, la productividad alemana se basa en los bajos costes salariales, o dicho de otra manera, la locomotora económica europea, ha basado su crecimiento en pagar cada vez menos a sus trabajadores.

Para empezar a analizar, hemos de remontarnos a la reunificación de las dos alemanias. El tener que asumir los costes monumentales de la reunificación, generó un gran problema al Gobierno de Helmut Kohl de la CDU. Le siguió Gerhard Schroder desde el SPD y finalmente llegó, Angela Merkel con la CDU.
Fue Schroder con sus reformas Hartz, quien pactó con patronal y sindicatos que los sueldos no subieran, limitando así la demanda interna. Después llegó Merkel y mantuvo las mismas reformas.
Para definir la base de estas reformas, con una frase sindical demoledora y totalmente contradictoria con los conceptos al uso, podríamos decir que la izquierda insta unas reformas para bloquear el sueldo a los trabajadores, pase lo que pase.
En cualquier caso, debemos tener muy presente, que estas mismas reformas salariales y desde hace unos años se están aplicando en España, y parece que dentro de muy poco se aplicarán los mismos recortes en pensiones, como también tienen los alemanes.

Hay quien dice, que lo es susceptible de ir mal, es inevitable que empeore. Es un análisis que bien podría aplicarse a este caso, puesto que además, el tal programa de reformas de los últimos años permanece inacabado, teniendo la economía alemana una gran cantidad de limitaciones a la competencia y muchas trabas burocráticas que hacen difícil, el intento de crear nuevas empresas o desarrollar nuevos sectores productivos. Por cierto, la OCDE dedica por ello a Alemania una buena bronca, en su informe “Structural reforms in times of crisis”.  

Es decir, el milagro de la competitividad alemana, con sus admiradas empresas exportadoras, no lo es a causa de su eficiencia, sino pura y simple represión salarial. Esta gran productividad de la que presumen, ha generado una gran cantidad de ingresos, o por decirlo de otra forma, un gran superávit comercial. ¿Qué han hecho con tanto dinero los alemanes, si no lo han dedicado a subir el sueldo a los trabajadores?

Pues durante estos últimos 15 años, los alemanes han tenido un país poco atractivo para invertir, si además el consumo interno no aumenta y sobre todo, si el inversor alemán tenía mucho dinero acumulado, lo que hacía era buscar un país del sur de Europa donde invertir. Los beneficios sobrantes pasaban de las empresas a los bancos y de estos, a la deuda pública griega, portuguesa o italiana, cuando no, invertían en la burbuja inmobiliaria española o irlandesa.
Es por ello, que el impulso de la crisis en la UE, no se puede limitar a la irresponsabilidad de los bancos, al despilfarro corrupto de los griegos o la corrupción hispana, sino a unas condiciones económicas que fueron impulsadas desde Alemania, como consecuencia de los elevados costes de la reunificación.

Por todo ello, entiendo que no es correcto acusar a unos u a otros, de los orígenes de la crisis en términos morales, lo correcto visto desde los datos, es achacarlo a un problema de diseño institucional.
Llegados a este punto, se me ocurre una pregunta  ¿Este problema de diseño institucional, ha sido útil para Alemania, o simplemente ha sido un grave error de cálculo? Lo pregunto porque veo en demasiadas ocasiones, como algunos economistas se equivocan de plano. En esta sospecha ayuda el saber que en ocasiones, gobernantes alemanes han tomado decisiones muy graves y totalmente equivocadas.

Etiquetas:


# entrada de Redaccio : 8:42

viernes, 13 de marzo de 2015

El llapis impertinent

Que el jutge Castro vulgui seure a la infanta a la banqueta dels acusats, preocupa al nostre Alcalde

Etiquetas:


# entrada de Redaccio : 12:38

jueves, 12 de marzo de 2015

Des de la meva finestra


Un terratrèmol financer andorrà que preocupa als evasors fiscals

Fa poc que el director general de l’Agencia Tributaria, va fer públic que va enviar al Servei de Prevenció i Blanqueig de Capitals (Hisenda), 705 expedients per a ser investigats, d’un llistat de contribuents que sobtadament es van acollir a l’ajut que va fer el govern als evasors fiscals, amb una vergonyosa “amnistia fiscal”. I si últimament la amnistia la va decretar el PP, abans l’havia decretada el PSOE.

El director va explicar, que desprès d’haver estat analitzats aquests 705 expedients, s’ha observat indicis d’un possible blanqueig de capitals. Unes comprovacions que tenen a veure amb la Declaració Tributaria Especial de 2012, es a dir, amb haver presentat una declaració de amnistia fiscal que permetia als declarants, repatriar capitals que tenien amagats a paradisos fiscals, amb només el pagament del 10% del que tenien d’haver cotitzat.

No resulta estrany, que el director general tingui dubtes sobre aquests expedients, perquè, què es pot esperar d’uns capitals, que qui sap quin deu ser el seu origen?

La diferencia entre les dues amnisties fiscals ha estat, que aquesta última portava sorpresa. Ara alguns dels amnistiats fiscalment, es porten l’ensurt de veure’s investigats per Hisenda. El director general ha anunciat, que dels 500 expedients ja resolts, s’han tancat amb una liquidació de 12 milions d’euros.

El director va repetir que la amnistia fiscal només permet resoldre “contingències fiscals”, mitjançant el pagament d’una quantitat. Va remarcar que la declaració especial, no és una autoliquidació i que és obvi que no empara cap fet il·lícit.
Es a dir, la amnistia només es limita al pagament de l’impost reduït, però pot ser que es detecti algun tipus de fet il·lícit en l’entorn del capital repatriat, com podria ser el blanqueig de capitals.

El jutge Ruz va enviar en dues ocasions requeriments a la banca andorrana, per demanar informació bancària sobre certs imputats. Andorra sempre va contestar que ells no poden perseguir el delicte fiscal quan ells no el tenen tipificat. Aleshores, si el govern andorrà permet el delicte fiscal, vol dir que Andorra no ha deixat de ser un paradís fiscal?

Abans d’ahir van rebre des del govern d’Estats Units, un escrit on acusa a Banca Privada d’Andorra, de blanquejar diners de la màfia russa, xinesa i del cartel de Sinaloa.
A més en l’informe demolidor sobre les presumptes activitats il·lícites de BPA, es sospita que aquesta entitat, podria haver transferit més de 2.000 milions de dòlars a empreses fantasma veneçolanes. L’informe acaba presentant al govern andorrà, una proposta de sanció per a que BPA no pugui operar a traves de institucions financeres de EEUU, on hi té quatre bancs col·laboradors.

És curiós com el govern andorrà al jutge Ruz no li va fer ni cas, però al dia següent de rebre l’informe de EEUU, intervé Banca Privada d’Andorra. Per la tarda en saber-se la noticia, el Banc d’Espanya intervé també per efecte contagi Banco de Madrid, sucursal de BPA.

Em sembla un perfecte exercici d'hipocresia, el que en la presentació corporativa de BPA, es digui que una de les virtuts de l’entitat és la “Confiança, perquè la transparència guia totes les nostres actuacions”, quan en aquests moments, sembla que el tracte donat a Ruz i l’informe de EEUU digui totalment al contrari.

Segurament, amb la intervenció de Banco de Madrid, Hisenda tindrà accés directe a saber quina és la clientela i quin són els seus dipòsits en aquest banc, en relació a la entitat andorrana.

Tot sembla un pas més, en la direcció de que Ruz pugi obtenir les dades sol·licitades dels comptes dels Pujol, Bárcenas i alguns altres. Si Andorra deixes de ser realment un paradís fiscal, uns quants defraudadors tindrien seriosos problemes fiscals i qui sap sinó judicials.

A veure si hi ha sort i EEUU estreny una mica més i es pot acabar amb el paradís fiscal andorrà. Mentrestant, amb la intervenció de Banco de Madrid, tindran més feina el director general de la Agencia Tributaria i els inspectors d’Hisenda, més expedients.

Etiquetas:


# entrada de Redaccio : 8:03

This page is powered by Blogger. Isn't yours?

Suscribirse a Entradas [Atom]