lunes, 31 de marzo de 2014
La Tira
L’Aeroport d’Alguaire, un monument al malbaratament
L’Aeroport
d’Alguaire va néixer sense projecte de futur, es a dir, es va dissenyar i
construir des de les ànsies més fosques i més inútils pels ciutadans. I fins
que no es demostri al contrari, es pot dir, que l’únic benefici que ha produït,
és el benefici industrial de la seva construcció, el que va aconseguir
l’empresa constructora.
Es diu
pomposament que ve sent utilitzat per una minoria de viatgers, però aquesta
eufòria ridícula, no es contraposa als 107 milions d’euros que ens va costar,
ni als milions que ens ve costant cada any el seu manteniment. L’Aeroport
d’Alguaire és sens dubte un forat negre per les arques públiques catalanes. I
costa molt d’entendre aquesta situació: en primer lloc, quan l’Administració ha
de fer un projecte amb un cost similar, està obligada a obtenir un informe
tècnic, que avali la seva viabilitat, necessitat i fins i tot, utilitat del
projecte. Ens sembla que és impossible, que l’informe tècnic que aconsellava portar
a terme aquest projecte, pogués dir, que era un projecte viable, necessari i útil
i en cas de que ho posi, sens dubte era una enganyifa i una manipulació.
I vist el que
està passant amb aquest aeroport, creiem que la Fiscalia Anticorrupció, i fent
us de la seva obligada funció de defensar l’interès públic, ha de prendre
cartes en l’assumpte, demanant a la Generalitat els informes tècnics que
aconsellaven construir aquesta infraestructura, per tal de cridar a declarar
als qui signen aquests informes i depurar responsabilitats si escau. Qui sap,
potser aquests en veure’s cridats a declarar, explicarien qui els va instar a
signar la idoneïtat d’aquest “forat”.
Ja hem perdut el
compte de les solucions que es venen proposant per tal de aparentar que l’aeroport
d’Alguaire té una utilitat ciutadana, una utilitat que no acaben de trobar per
en lloc. Ara l’ultima ocurrència del nostre Alcalde, Àngel Ros, ha estat que
pogués acollir al 2015 una prova aèria, similar a una Formula 1 de les curses
de l’aire.
I algú creu, que
aquesta prova, solucionarà el forat econòmic de l’aeroport? Molt ens temem que no,
que només és un intent més de justificar allò injustificable a dos mesos d’unes
eleccions, tal com és, gastar 107 milions d’euros de diner públic inútilment. I
quina raó d’utilitat pública hi havia per a fer tota aquesta despesa?
Molt ens temem,
que efectivament, l’Aeroport d’Alguaire, ha estat sense cap mena de dubte, com
una Formula 1 del malbaratament. Així que, ja no fa falta que vagin a buscar
aquests avions tant ràpids que participen en unes curses, que per altra banda
han deixat on les fan, alguns accidents ben greus. L’Aeroport d’Alguarie ve a
ser com un monument, Formula 1, al malbaratament dels diners públics.
Si es busca una
solució per l’Aeroport d’Alguaire, només cal que el Fiscal Anticorrupció
s’interessi pel tema i investigui, i si troba indicis de delicte, en la decisió
presa pel anterior Tripartit i l’Alcalde de Lleida, de construir a Alguaire, un
aeroport amb diners públics, quan ja es sabia que seria infrautilitzat, pot
instar la querella corresponent, doncs sembla ser que algun d’ells, va fent
ostentació de riquesa i per tant, potser es podria recuperar part de la
inversió.
Etiquetas: laeropalguamonmalba
# entrada de Redaccio : 0:42
sábado, 29 de marzo de 2014
El llapis impertinent
El Tribunal Constitucional tomba la decisió i la consulta sobiranista dels
Mas-Junqueras
Etiquetas: llap0199
# entrada de Redaccio : 7:30
viernes, 28 de marzo de 2014
Àudio visuals i divulgatius
Show
de las Orcas en Parque Loro (Tenerife)
(Podeu teclejar u ombrejar, copiar i enganxar al buscador del YouTube:)
Orcas (Show) [Loro Parque - Tenerife 2.11.12]
Etiquetas: showorcass
# entrada de Redaccio : 8:13
jueves, 27 de marzo de 2014
Diario de a bordo
Ruz,
un juez como para quitarse el sombrero
La investigación judicial del caso Gürtel sigue su curso,
aunque no sin provocar algunos enfados a su instructor, el juez Ruz. Los
enfados no son en modo alguno contra los investigados, tampoco lo son contra los
empleados de su juzgado, sino con la desobediencia a la ley que observa en
algunos bancos donde mantenían cuenta algunos de los investigados. Pero que no
se altere el juez, que esa actitud es muy propia de nuestro país, donde se da
la fea usanza, de que el poderoso está acostumbrado a que la justicia no pase
por su casa. Y a mi entender, en el caso que nos ocupa, los grandes bancos -que han absorbido a otros muchos- forman parte de los poderosos.
El juez seguía la pista a unas cuentas bancarias relacionadamente
sospechosas, cuando cansado ya de enviar requerimientos pidiendo copias
documentales a Banco Sabadell y Bankinter, estos contestaban con el tan
socorrido silencio administrativo que usan muchos de nuestros gobernantes
cuando se les pregunta algo “inconveniente” ¿Y a esto le llamamos democracia?
Lo que pasó al final, fue que el juez envío a la policía
para registrar dos sucursales de estos dos bancos.
Estaba siguiendo la pista de una transferencia de 1,6
millones de euros, de la que ambos bancos tan sólo habían aportado inicialmente
una sucesión de datos contradictorios.
Según la documentación aportada por Bankinter, esa
transferencia era una “operación de
extranjero”, sin embargo después el banco se da cuenta de que ha metido la
zanca hasta el fondo, puesto que si hubiera entrado en la entidad esta
transferencia desde el extranjero, y en virtud de la Ley Antiblanqueo, el banco
tenía que alertar obligatoriamente al Banco de España. Y no lo hizo.
Fue en el pasado mes de septiembre, cuando rectificó
diciendo haberse confundido, notificando que la transferencia se había
producido entre dos cuentas radicadas en España.
Sin embargo, Fiscalía Anticorrupción encontró incongruencias
entre estos datos, puesto que los 1,6 millones llegan a una cuenta en 2008,
cuando los últimos movimientos facilitados -en 2011- son del año 2005. Además dicen haber
encontrado divergencias sobre la titularidad de la misma.
Hace poco, Ruz envío otros requerimientos a Bankia y al
Popular y según dicen, este último está ahora en el punto de mira del juez,
dado que investiga seis nuevas cuentas bajo sospecha: La Agencia Tributaria ha
detectado estas cuentas que inicialmente estaban en Banco Pastor, absorbido
ahora por el Popular. Son unas cuentas a nombre de dos titulares, un ciudadano
español y otro argentino, de los que extrañamente, no existe rastro alguno en
la Agencia Tributaria; nada, es como si nunca hubieran pasado por aquí?
La investigación sostiene, que por esas cuentas han pasado
nada menos que 460 millones de euros y sospechan, que pueden estar relacionados
con delitos fiscales o blanqueo de capitales.
Por este motivo, el juez envió la semana pasada, un auto
reclamando al Popular los datos sobre los destinatarios de las millonarias
transferencias que llenaron las seis cuentas sospechosas para él.
¿Accederá el Banco Popular, a remitir todos los datos
solicitados por el juez, o este tendrá que firmar otra orden de registro
bancario?
Una vez más me pregunto: cuándo llegará el momento de que en
este país, los poderosos tengan que cumplir la ley como la tenemos que cumplir
los demás? Es decir, si la Agencia Tributaria me requiere para que le documente
alguna cantidad de la Declaración de Renta, tengo la obligación de aportarlo
rápidamente y pobre de mí si no lo hago.
Ahora resulta que un juez pide datos a varios bancos en el
entorno de una trama corrupta y los bancos se hacen el sueco. Esto y si me
apuran, diré que este “hacerse el sueco” casi no lo hacen ya, ni los bancos
suizos. ¿Cuándo acabará esta injusticia?
Mijail
Etiquetas: ruzunjuecomquitsom
# entrada de Redaccio : 7:40
miércoles, 26 de marzo de 2014
Des de la meva finestra
Spanair, una “fantasmada”
més de la Generalitat
Al 1986 la companyia
sueca SAS i altres dos inversors, van crear l’empresa aeronàutica Spanair.
Desprès en veure que l’empresa tenia dificultats econòmiques series, els suecs
la van posar a la venda i al 2009 el Tripartit que hi havia governant a la
Generalitat (PSC-ERC-ICV), la va comprar juntament amb l’Ajuntament de
Barcelona i altres empresaris catalans. L’intenció segons molts analistes, era
tenir una companyia aérea “de bandera” per Catalunya.
Spanair tenia al 2009
uns deutes de 400 milions d’euros, i a més tenia a sobre la llosa de l’accident
de Barajas, amb 154 víctimes. SAS va perdre 620 milions d’euros amb Spanair.
Mentre SAS tenia pèrdues amb l’empresa, la Generalitat la comprava, una “aixecada
de bandera” que ens costava (a traves de l’empresa pública Avança) als
contribuents catalans 150 milions d’euros que mai recuperarem.
Spanair va ser
denunciada per les companyies aèries Vueling i Ryanair, per rebre abundants
subvencions públiques.
Com fos que els deutes
continuaven ofegant l’empresa, al 2012 es va instar concurs voluntari de
creditors, cosa que segurament era el que s’havia d’haver fet al 2009.
Al passat 18 de març, la
Fiscalia de Barcelona va demanar que el concurs de creditors de Spanair, sigui
qualificat pel jutge com “culpable”, demanant que es condemni al ex president
de la aerolínia que va fer fallida, Ferran Soriano, juntament amb la resta del
Consell d’Administració (entre els que figura Joan Gaspart), però també que es
condemni a la Generalitat, a traves de la seva empresa pública Avança. A les
parts els demana pagar de forma solidaria 72,1 milions d’euros.
Ahir la Generalitat va
assumir tota la culpa per la fallida de Spanair, o ferint 50 milions. Es a dir,
exculpa al ex president de l’empresa i al Consell d’Administració. Em pregunto
que deuen de voler silenciar? Què podrien explicar les persones que formàvem el
Consell d’Administració, si fossin posades contra les cordes?
En resum, la “fantasmada”
de la Generalitat, entre el Tripartit del 2009 i el Bipartit actual, ens
costarà als contribuents catalans, els 150 milions inicials, més els 50 milions
(o els 72) del concurs de creditors, més les "subvencions abundants" que
denunciaven altres companyies. Una
aixecada de bandera nacionalista que ens surt molt cara als catalans, i total
per a què?
Etiquetas: spanunfantasma
# entrada de Redaccio : 9:00
martes, 25 de marzo de 2014
La Tira
La Diputació i les competències
Si la cultura
popular en comptes de vigilar tant el futbol, fos la de vigilar els assumptes
de govern que d’una manera u altra sempre ens afecten, les coses anirien d’una
altra forma.
Un dels sistemes
que hi ha per estar assabentat de l’acció de govern de les nostres
institucions, és llegir-se les actes de les corporacions locals, per exemple.
Allí hi surten coses ben curioses.
A tall d’exemple,
si mirem l’acta del Ple de la Diputació de Lleida, de data 22 de novembre de 2013,
veurem que en l’apartat de acords es
diu sobre el Projecte de Pressupostos de la Generalitat per a l’any 2014, es
diu:
“La Diputació de Lleida manifesta el seu total
rebuig a aquests Pressupostos i insta al Govern de la Generalitat a que
rectifiqui aquest Projecte de Pressupostos... i que contempli una millor
dotació de diners per les partides de l’àmbit de l’educació, salut, serveis
socials i justícia, i reduir despeses prescindibles, com les de l’àmbit de
relacions exteriors, en el qual la Generalitat no té competències”.
Molt bé, fins
aquí hi estem totalment d’acord, la Generalitat no té competències en l’àmbit
de relacions exteriors, com tampoc en té en altres àmbits, per tant no es poden
aplicar diners públics on no es té competències. Sí, però resulta que a primers
de març es va publicar al diari Mati Independent, que la Diputació rep al
any16,2 milions d’euros des de l’Estat, que inicialment es rebien en concepte d’ajudes
per salut pública, doncs eren per sostenir l’Hospital de Santa Maria. Aquest
hospital va es va traspassar a la Generalitat l’any 1990, per tant havien de
comunicar a Madrid, que ja no tenien aquesta competència.
És a dir, durant
24 anys han estat reben aquests diners sense tenir la competència. I aquesta
Diputació és precisament, la que li diu a la Generalitat, que no pot gastar en
l’àmbit de les relacions exteriors, perquè no té competències?
La Diputació va
respondre que aquests diners, els destina a despeses de salut pública pels
pobles, malgrat que el CSIF l’acusa de que un 40% del pressupost es destina a
altres despeses, com és la retribució a personal. Asseguren també (i és
veritat) que Fondarella, el poble d’on és alcalde Reñé, és un dels més
beneficiats per aquests pressupostos.
Un portantveu de
la Diputació, ens va fer saber que “tenen una habilitació legal per assignar
els recursos derivats dels fons que li arriben, pel finançament dels seus
serveis, sempre que tinguin la finalitat de protecció i promoció de la salut
pública”.
Que sapiguem,
Reñé tot i posant cara de bon xicot, no ha ensenyat aquesta habilitació, diuen
que està molt molest amb els qui publiquem aquest cas. Sí, però ell no ha
ensenyat l’habilitació i no sabem que hi posa, encara que construir dipòsits d’aigua, o remodelar piscines
municipals, no creiem que puguin ser els objectius d’una partida designada amb
la finalitat de “salut pública”.
I en segon lloc,
intenta amagar el cas, dient que tal cosa es va acordar en un Ple de l’any
2009. Bé, haurem de buscar l’acta d’aquest Ple, a veure que hi diu, però el que
ens ha de explicar Reñé com actual president, és: suposant que tinguin
l’habilitació legal, si aquest tràmit es va fer al 2009, amb quina legalitat es
van distribuir els 16,2 milions anuals, durant 19 anys, és a dir, des del 1990
fins al 2009?
Són preguntes que
deixem a sobre la taula, per veure si algú les contesta, tenint molt present
que possiblement, qui més hauria de callar, és qui més xerra, oi que sí, senyor
Reñé?
Etiquetas: ldipuilscompten
# entrada de Redaccio : 8:03
lunes, 24 de marzo de 2014
La Tira
La integració sanitària de la província de Lleida, una altra possible privatització
El govern de CiU ja abans de perdre el poder de la Generalitat al 2003,
havia mostrat signes inequívocs de voler privatitzar la sanitat pública, el que
va passar en aquells últims anys, és que les enquestes deien que es podien quedar
amb menys recolzament electoral i per tant perdre el govern de la Generalitat, com
així va ser, i tot aconsellava no emprendre aquesta reforma impopular.
Podem intentar endevinar intencions, simplement recordant que va passar amb
la privatització que el tripartit, PSC-ERC-ICV, van fer del pàrking lliure de l’Hospital
Arnau de Vilanova. És clar que privatitzar la Sanitat ja sembla una mica més
punyent, però han de començar per alguna punta.
CiU al 2002, ja va intentar privatitzar el pàrking lliure que hi havia a l’Hospital
Arnau de Vilanova, però la por els va fer desistir. Desprès, qui va privatitzar
el pàrking sense cap vergonya ni una, va ser el govern tripartit que els van
succeir en el poder.
La trista conclusió, és que els quatre partits politics dels que estem
parlant, CiU, PSC, ERC i ICV, tots estaven d’acord en privatitzar el pàrking
lliure de l’Hospital Arnau de Vilanova, la prova és no van dir res en contra.
De la mateixa manera que possiblement, estan a favor de privatitzar la Sanitat
Pública, el que passa, és que casualment i sempre casualment, tots semblen
voler estar en el poder, quan es faci aquest canvi. Per què deu de ser?
Tenen raó en expressar el seu temor, els components de la “Marea Blanca”
que es manifesten en contra de la pretesa “integració sanitària de la província
de Lleida” que proposa ara CiU. Tot sona a allò de “tu ho comences i jo ho
acabo”, tot sona a interessos ocults, de la mateixa manera que sonava en el
tema de pàrking de l’Arnau, perquè, ens preguntem: podria ser, que l’empresa
que té la concessió del pàrking, tingues algun lligam, amb algú del govern
tripartit d’aleshores?
I si aquesta “integració sanitària de la província de Lleida”, és recolzada
expressament per l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, un personatge que està
privatitzant el que quedava de pública en l’Ajuntament de Lleida, ja podem
endevinar per on van els trets.
L’exemple històric que podem extreure de tot plegat és: Des de la Generalitat: Hem perdut un pàrking lliure i de tots els
lleidatans a l’Arnau, que ens el han canviar per un altre privatitzat i caríssim.
Des de l’Ajuntament: Ens han privatitzat el subministrament d’aigua i
aquesta empresa ens passa uns rebuts elevadíssims.
Ens han privatitzar la recollida d’escombraries i de la mateixa manera, ens
passen uns rebuts molt elevats.
Ens han privatitzat els autobusos de Lleida i tots sabem com van i quin és
el seu cost per viatge.
Ens han privatitzat la funerària municipal i tots sabem quin disbarat ens
costa un enterrament modest.
Tots són exemples del que suposa la privatització d'allò que era
públic. I el que és més greu, en tots aquests casos, ens van dir que es
privatitzava el servei, perquè seria millor pels usuaris, la qual cosa ha estat
totalment al contrari.
En el cas de la “integració sanitària de la província de Lleida”, tot
apunta cap una privatització: és podria tractar de fer un bon “pack” que fos
atractiu per alguna empresa (possiblement estigui ja buscada). Pels usuaris,
que som els qui paguem la Sanitat Pública, només ens podem trobar amb: tenir de
pagar les ambulàncies, tenir de pagar les proves, tenir de pagar part de les estàncies
hospitalàries, tenir de pagar un tant per les consultes mèdiques etc.
I en cas d’integrar-ho tot en una empresa encara que fos pública, doncs els
treballadors que ara són funcionaris, podrien deixar de ser-ho. Amb Correus ja
va passar. També sabem que en una empresa pública, acaben treballant, no les
persones que han superat una oposició, sinó personal posat a dit pel poder. És
pel que serveixen les empreses públiques, que el poder polític no s’atreveix a tancar.
Etiquetas: lintesanitprolle
# entrada de Redaccio : 0:47
domingo, 23 de marzo de 2014
El llapis impertinent
L’Ajuntament de Lleida instal·la radars per controlar la velocitat dels automòbils en uns quants punts de la ciutat
Etiquetas: llap0198
# entrada de Redaccio : 9:15
Àudio visuals i divulgatius
Orcas asesinas
(Podeu teclejar u ombrejar, copiar i enganxar al buscador del YouTube:)
ORCAS ASESINAS
(Podeu teclejar u ombrejar, copiar i enganxar al buscador del YouTube:)
ORCAS ASESINAS
Etiquetas: orcasasesinas
# entrada de Redaccio : 9:12
viernes, 21 de marzo de 2014
Des de la meva finestra
Maleni no està conforme
La ex ministra de
Fomento que va posar Zapatero, Magdalena Álvarez, està passant per un mal
tràngol. Qui ho havia de dir! Ella que havia estat consellera de la Junta de
Andalucía, ministra a Madrid i desprès diputada al Parlament Europeu, acabaria
sent reclamada i imputada per una “jutgessa atrevida”, sota la sospita de
corrupció?
Sempre s’ha dit d’ella,
que sent Chaves president de la Junta de Andalucía, la va tenir de posar com a
Consejera de Economía y Hacienda, des de 1994 fins al 2004. Es deia que als
últims anys, Chaves ja estava fart d’ella, però aleshores se li va ocórrer
recomanar-la a Zapatero, tot i fent-li veure que seria una bona ministra.
Van dir les males
llengües del moment, que quan Álvarez va marxar cap a Madrid, uns quants alts
càrrecs de la Junta amb Chaves al capdavant, van brindar amb cava molt contents.
La premsa va
començar a referir-se a Álvarez batejant-la com la Maleni, com burlant-se’n de
la desastrosa forma que tenia de dirigir Fomento. Unes de les coses que més se
li van reprovar, van ser l’enfonsament de dos túnels de l’AVE, l’enfonsament
d’un tram de vies molt prop de Barcelona i la mala gestió sobre l’accident de l’avió de Barajas.
Els problemes que
té ara, venen de quan era Consejera de Economía y Hacienda a la Junta de
Andalucía, doncs la jutge Alaya, l’imputa el ser l’autora del sistema que va
permetre burlar la fiscalització dels ajuts pels EREs fraudulents.
Maleni fa constar
en favor seu, el que ella no es va emportar els diners. Però el que no podrà
negar, és que va idear un sistema administratiu, al marge de la legalitat que
va permetre a uns quants, embutxacar fins uns mil milions de fons públics
il·lícitament. Crec que un comportament com aquest, està tipificat en el Codi
Penal com una prevaricació. Però en tot cas, fora una prevaricació per afavorir
el robatori.
I si això fos
així, em tindria de preguntar seriosament: És de persona sensata, córrer el
risc de poder ser enxampada en una prevaricació en favor d’uns quants
espavilats, o és que pel contrari, una bona part dels fons repartits,
retornaven cap al partit en forma de propina? No sembla més creïble el segon
supòsit?
I una altra
pregunta: Si Chaves estava tant fart d’ella com deia, com s’entén que
l’aguantés durant deu anys i no s’atrevís a cessar-la? Serà potser, que Maleni estava fent una feina
beneficiosa pel partit, no exempta de risc? En tot cas, l’actual situació
provaria aquesta teoria.
La ex ministra surt fent declaracions televisades, dient que està molt clar
que ella no ha comés cap delicte. El que passa, es que la mirada de preocupació
no la pot dissimular.
Alaya li ha demanat una fiança de 29,5 milions. Em pregunto, si aquesta
jutge faria un auto d’imputació i desprès un altre demanant-li els 29,5
milions, si només tot fos un tema de mania personal contra la ex ministra? En
aquest cas, està clar, que fora un delicte de prevaricació, comés per part de la
jutgessa.
Álvarez no fa més que declarar-se, poc menys que una víctima de la
jutgessa, proclamant la seva “absoluta
innocència” i que aquesta fiança es “a
todas luces desproporcionada”.
Ja veurem com acaba aquest assumpte, però jo recordo a alguns polítics, que
un cop denunciats van mantenir la seva absoluta innocència, però van acabar
sent jutjats, condemnats i empresonats.
Si és cert que Álvarez va dissenyar un sistema per burlar la legalitat,
Alaya fa molt bé en imputar-la.
Etiquetas: malnesconfr
# entrada de Redaccio : 8:11
miércoles, 19 de marzo de 2014
Àudio visuals i divulgatius
Pesca del
Pez Tigre
(Podeu teclejar u ombrejar, copiar i enganxar al buscador del YouTube:)
Tigerfish of the Zambezi River
Etiquetas: pescdlpztigre
# entrada de Redaccio : 8:46
martes, 18 de marzo de 2014
Diario de a bordo
Cual jugadores de ajedrez carentes de
estrategia
La península de Crimea en pocos días ha organizado un referéndum al
margen de la constitución ucraniana; más o menos lo que aquí nos propone Mas,
sólo que el convergent desesperado no tiene la fuerza militar rusa y por
tanto le falla un aval principal, el de la fuerza.
Pero Putin como presidente de quita y pon, cuenta con un ejército
considerable, provisto además de armamento nuclear, no siendo persona que se
ande con chiquitas, o al menos eso aseguran ciudadanos rusos, que confiesan
temerle. Con los que he podido hablar, manifiestan su convicción de que están
gobernando los mismos que cuando funcionaba la Unión Soviética y añaden: Putin
suele eliminar a quien le pueda hacer sombra. En estas condiciones, quién echará el freno a
Putin, Obama, quizás? Vamos, no me hagan
reír. Ni Reagan, el peliculero se hubiera atrevido.
El referéndum con unos resultados oficiales del 96% a favor de unirse a
Rusia, no es más que un puñetazo de Putin sobre la mesa, pero no serviría de
nada si las fuerzas militares rusas no estuvieran ocupando el terreno; por
decirlo en su cruda realidad, el referéndum sólo es la justificación
internacional a una ocupación militar anterior.
Observadores occidentales en Rusia, siempre han relatado el desencanto de Putin, con la
política de Gorbachov en su día, considerando que fue un blandengue al no
preservar la huida de zonas soviéticas hacia occidente. Una actitud que
continuó con Yeltsin. Sin embargo parece no tener en cuenta, que la desmembración
de la URS se inicia con una grave crisis económica que padecían; en los
desfiles militares, los misiles eran de cartón y la mayor parte de los soldados
carecían hasta de munición. Las ansias de muchos rusos por mejorar, mirando el
progreso de occidente les hizo dudar de su sistema y por último, occidente aprovechó
esta duda, usando a modo de catalizador, un ardid muy bien tramado para
derribar el muro de Berlín, lo cual simbolizaba a ojos del mundo, la caída de
la Unión Soviética. Una trama que podemos calificar de histórica.
Después de la caída del muro, Gorbachov convocó una cumbre con todos
los dirigentes de las repúblicas, para que ninguna abandonara la Unión, se
llegó a este acuerdo, pero a los pocos días Ucrania unilateralmente, ya decía
que se iba. Curiosamente, ahora es esta misma república la que acusa de
unilateralidad a Crimea cuando hace lo mismo.
Después otras repúblicas
adoptaron esa decisión multilateral y ahora Putin considera que el
multilateralismo de entonces sólo trajo problemas a Rusia. Lo más preocupante
sería, si como dicen, Putin estuviera buscando la revisión de aquellos
desmembramientos. Desde luego, la potencia militar de la Rusia de Putin, no era
la de Gorbachov.
En el día después del referéndum
hay que plantearse y Putin el primero ¿Quién gana, y quién pierde?
En una situación en la que
occidente mantiene muchos intereses en Rusia y esta tiene muchos intereses en
Europa, todo está abierto.
Si Europa perdiera sus intereses
en suelo ruso, está claro que podría recolocarlos en otros lugares, por ejemplo
en el norte de África o en China. En estas condiciones, sólo les quedaría la
exportación de materias primas; mal panorama para la economía rusa.
Aparte de algunas repúblicas
bálticas que están ya en la UE, Rusia añade Crimea -y esto parece irreversible,
puesto que Putin acaba de reconocerla como Estado independiente y soberano- a su lista de territorios-limbo: Transdnistria, Abjasia, Osetia
del Sur y en cierta manera Nagorno y ahora Kosovo, porque Afganistán ya está
amortizado al perderlo militarmente en su día.
De momento todo son especulaciones;
la teoría de que Rusia se ve abocada a defender su base naval en Crimea, porque
es su salida al Mediterráneo puede sostenerse, de la misma manera que puede
sostenerse el puñetazo rabioso sobre la mesa del equilibrio con occidente; por
el momento, una llave del judoka Putin ha derribado de espaldas a la UE.
El airado paso adelante
unilateral de Crimea, representa un antes y un después en el equilibrio
ruso-europeo-norteamericano, la entrada en un mundo imprevisto, o si se quiere
como decían antes, una real-politik internacional, basada en la fuerza y
la desconfianza, bastante más complicada que hace tres meses, empezando por
cuestionar por parte rusa a la UE y a OTAN, pero todos ellos se encuentran
subidos en el mismo escenario, aunque de momento y que se sepa, ni Putin, ni Obama,
ni tan siquiera Merkel, tienen escrita la segunda parte del guión. Es como si representaran
una obra de teatro sin libreto. La improvisación como teoría política; quizás
haya sido siempre así y no nos habíamos enterado, en este caso, sólo denotaría
una penosa mediocridad por parte de la clase política dirigente que funciona a “salto
de mata”.
Mijail
Etiquetas: cujugdajedcardestrag
# entrada de Redaccio : 7:12
lunes, 17 de marzo de 2014
La Tira
“Del dit al fet, hi ha un
bon tret”
Que una persona,
inclosa un polític, parli bé, no es cap garantia de que digui la veritat. El
dir la veritat únicament ho proven desprès els fets. La mentida ha estat una
estratagema tramposa dels manipuladors des dels orígens de la humanitat. La
feina dels companys de viatge, ha estat sempre desentrellar quan algun
d’aquests personatges ens enganya o no, per tant és lògic, que quan veiem a
algú que manipula, el més senzill sol ser no fiar-se’n més. Sens dubte ve a ser
la postura més sensata, perquè qui ens enganya en un, també és capaç d’enganyar-nos
en cent. Dit en altres paraules: no és de fiar. Els mexicans en aquests casos diuen:
“Si tu amigo te engaña, es un pendejo. Si
te vuelve a enganyar, el pendejo eres tú”.
Hem sentit a dir,
que els blocs que es troben a meitat del Passeig de Ronda, denominats Santa
Maria de Gardeny, tenen un problema: tenien una rebaixa administrativa en
l’impost de l’IBI, però era una rebaixa temporal, és a dir tenia un termini.
Ara el termini ha expirat i la pujada del seu rebut de l’IBI és considerable.
Per tal motiu van demanar audiència a l’alcalde Ros, el qual els va rebre
explicant-los que l’Ajuntament no tenia res a veure amb tot això, que tot era
cosa del Cadastre. Si és veritat que els hi va dir tal cosa, només podem dir
que és una mentida com la copa d’un pi.
L’alcalde sap
perfectament, que qui proposa el tipus de gravamen en l’impost de IBI són
sempre els Ajuntaments, el Cadastre simplement aplica el que diu per escrit
l’Ajuntament, dintre els límits legals de màxims que posa d’Estat. I a Lleida,
curiosament i digui el que digui l’alcalde, estem fregant el límit legal de
màxims.
És més, qui
s’embutxaca els diners de la totalitat d’aquest impost, són sempre els Ajuntaments.
Diu que alguns
veïns dels que van anar a parlar amb l’alcalde per aquest tema, no van sortir
totalment convençuts, pel que es van anar a assessorar al Cadastre, on els van
informar legalment sobre el particular.
En saber els
veïns de les comunitats dels blocs que van anar a parlar amb l’alcalde la
veritat legal sobre l’assumpte, diuen haver quedat molt decebuts.
¡Senyors, això sol
a passar sempre que es confia en un xarlatà de fira!
Us aconsellem
mirar sempre els fets, els discursos estan bé, però desprès hem de veure els
fets. Els fets són el que importa. Val la pena recordar sempre aquella dita: “Del dit al fet, hi ha un bon tret”.
Etiquetas: delditalfethihanbontret
# entrada de Redaccio : 0:33
sábado, 15 de marzo de 2014
El llapis impertinent
Mentre estan buscant l’avió de
Malaysia-Airlines, l’alcalde Ros, continua buscant desesperadament una utilitat
per l’Aeroport d’Alguaire
Etiquetas: llap0197
# entrada de Redaccio : 8:56
viernes, 14 de marzo de 2014
El Confidente
Un PSC en
problemas
Antes de la
fundación del PSC, en 1978, la militancia de corte socialista o socialdemócrata
estaba bastante dispersa en Cataluña, manteniendo una baja representación
numérica. Sin embargo Convergencia Socialista unida a la federación catalana
del PSOE, obtuvo muy buenos resultados en las primeras elecciones de 1977,
tanto es así que ejercieron a modo de catalizador, para que otros pequeños partidos
afines se fueran sumando al proyecto.
Lo que ocurre, es
que entonces y al igual que ahora, la resultante no era un proyecto unitario,
sino la suma de dos tendencias: Convergencia Socialista era un partido con
militantes de clase media alta, catalanista y catalanoparlante; era el partido
de los Maragall, Serra, Obiols, y sin embargo, la militancia de la “federación”
del PSOE, era en gran parte obrerista, procedente de la inmigración y más bien
poco implicada en los planteamientos nacionalistas.
En las primeras
épocas del PSC, una de las mayores controversias que se dilucidaban, lo eran en
torno al idioma; es decir, decidir en qué idioma tenían que ser los debates
internos. En el fondo era el choque larvado de dos segmentos sociales.
En octubre 1982 los
buenos resultados electorales, aupando al PSOE en el gobierno del país, cimentó
de alguna manera la unión artificial entre las dos almas del PSC, un cemento
que se ha resquebrajado cuando el partido ha ido perdiendo poder. La pérdida de
votos ha vuelto a enfrentar a las dos facciones, llegando a traslucir
públicamente esta pelea partidista.
Pero estos
enfrentamientos públicos han hecho que el partido vaya perdiendo votos, de tal
manera que desde Maragall hasta hoy, los secretarios generales que han tenido;
primero Montilla y ahora Navarro, han sido unos gestores de pérdidas en
términos electorales y parece ser, que las previsiones dicen que esta tendencia
puede continuar de una forma importante, lo cual conlleva una sangría de votos.
La lucha interna y
pública entre socialistas catalanistas y socialistas obreristas es feroz, es un
factor que disuade a muchos votantes, que en su esquema mental, entienden que el
sector nacionalista debería estar dentro de CiU y que el PSC debería ser
obrerista. Otros votantes que se sienten nacionalistas y socialistas, tampoco
parecen entender a los obreristas. Si esta situación de pulso abierto entre las
dos facciones se mantiene, se podría llegar a ver como el PSC llega a una
situación de partido marginal.
En el fondo, la
entente entre las dos almas del partido, en los años que los votos eran
abundantes, se fundamentaba en mantener la ambigüedad. Pero al final la
ambigüedad pasa factura; el ofrecer un nuevo Estatut que prometió (pero con cumplió) aprobar
Zapatero, separó a las dos facciones cuando llegó el debate soberanista.
El independentismo hizo
resurgir el primitivo debate entre las dos facciones, a la categoría de debate
principal y esto cuando el principal problema que tenía la sociedad catalana,
era el elevado desempleo o la crisis económica.
Ante los votantes socialistas
no comprometidos con cualquiera de estas dos facciones, esto denota que el
partido no está en la onda de buscar soluciones a las urgencias sociales, sino
en un escenario que se retrotrae a la situación fundacional de 1978. Y esto no
sintoniza con los tiempos que corren.
La inminente caída
de Mas con todo su aparato separatista, puede generar un efecto arrastre, que acabe
marginando también al sector catalanista del PSC.
En todo caso, las
luchas internas y más cuando se percibe una despreocupación por los problemas ciudadanos,
pueden llegar a tener unos efectos electorales devastadores, para el que fue un
partido importante en Cataluña.
Rasgado el velo de
la ambigüedad, ha quedado al descubierto la crisis ideológica entre la
socialdemocracia y el independentismo, todo lo cual está convirtiendo al PSC en
un partido con un electorado cada vez más pequeño y por tanto, en un partido
cada vez menos importante.
Etiquetas: unpscenprobelm
# entrada de Redaccio : 9:45
Suscribirse a Entradas [Atom]