lunes, 31 de marzo de 2014

La Tira


L’Aeroport d’Alguaire, un monument al malbaratament

L’Aeroport d’Alguaire va néixer sense projecte de futur, es a dir, es va dissenyar i construir des de les ànsies més fosques i més inútils pels ciutadans. I fins que no es demostri al contrari, es pot dir, que l’únic benefici que ha produït, és el benefici industrial de la seva construcció, el que va aconseguir l’empresa constructora.

Es diu pomposament que ve sent utilitzat per una minoria de viatgers, però aquesta eufòria ridícula, no es contraposa als 107 milions d’euros que ens va costar, ni als milions que ens ve costant cada any el seu manteniment. L’Aeroport d’Alguaire és sens dubte un forat negre per les arques públiques catalanes. I costa molt d’entendre aquesta situació: en primer lloc, quan l’Administració ha de fer un projecte amb un cost similar, està obligada a obtenir un informe tècnic, que avali la seva viabilitat, necessitat i fins i tot, utilitat del projecte. Ens sembla que és impossible, que l’informe tècnic que aconsellava portar a terme aquest projecte, pogués dir, que era un projecte viable, necessari i útil i en cas de que ho posi, sens dubte era una enganyifa i una manipulació.
I vist el que està passant amb aquest aeroport, creiem que la Fiscalia Anticorrupció, i fent us de la seva obligada funció de defensar l’interès públic, ha de prendre cartes en l’assumpte, demanant a la Generalitat els informes tècnics que aconsellaven construir aquesta infraestructura, per tal de cridar a declarar als qui signen aquests informes i depurar responsabilitats si escau. Qui sap, potser aquests en veure’s cridats a declarar, explicarien qui els va instar a signar la idoneïtat d’aquest “forat”. 

Ja hem perdut el compte de les solucions que es venen proposant per tal de aparentar que l’aeroport d’Alguaire té una utilitat ciutadana, una utilitat que no acaben de trobar per en lloc. Ara l’ultima ocurrència del nostre Alcalde, Àngel Ros, ha estat que pogués acollir al 2015 una prova aèria, similar a una Formula 1 de les curses de l’aire. 

I algú creu, que aquesta prova, solucionarà el forat econòmic de l’aeroport? Molt ens temem que no, que només és un intent més de justificar allò injustificable a dos mesos d’unes eleccions, tal com és, gastar 107 milions d’euros de diner públic inútilment. I quina raó d’utilitat pública hi havia per a fer tota aquesta despesa?

Molt ens temem, que efectivament, l’Aeroport d’Alguaire, ha estat sense cap mena de dubte, com una Formula 1 del malbaratament. Així que, ja no fa falta que vagin a buscar aquests avions tant ràpids que participen en unes curses, que per altra banda han deixat on les fan, alguns accidents ben greus. L’Aeroport d’Alguarie ve a ser com un monument, Formula 1, al malbaratament dels diners públics.

Si es busca una solució per l’Aeroport d’Alguaire, només cal que el Fiscal Anticorrupció s’interessi pel tema i investigui, i si troba indicis de delicte, en la decisió presa pel anterior Tripartit i l’Alcalde de Lleida, de construir a Alguaire, un aeroport amb diners públics, quan ja es sabia que seria infrautilitzat, pot instar la querella corresponent, doncs sembla ser que algun d’ells, va fent ostentació de riquesa i per tant, potser es podria recuperar part de la inversió. 

Etiquetas:


sábado, 29 de marzo de 2014

El llapis impertinent


El Tribunal Constitucional tomba la decisió i la consulta sobiranista dels Mas-Junqueras







Etiquetas:


viernes, 28 de marzo de 2014

Àudio visuals i divulgatius

Show de las Orcas en Parque Loro (Tenerife)


(Podeu teclejar u ombrejar, copiar  i enganxar al buscador del YouTube:)
Orcas (Show) [Loro Parque - Tenerife 2.11.12] 


Etiquetas:


jueves, 27 de marzo de 2014

Diario de a bordo


Ruz, un juez como para quitarse el sombrero

La investigación judicial del caso Gürtel sigue su curso, aunque no sin provocar algunos enfados a su instructor, el juez Ruz. Los enfados no son en modo alguno contra los investigados, tampoco lo son contra los empleados de su juzgado, sino con la desobediencia a la ley que observa en algunos bancos donde mantenían cuenta algunos de los investigados. Pero que no se altere el juez, que esa actitud es muy propia de nuestro país, donde se da la fea usanza, de que el poderoso está acostumbrado a que la justicia no pase por su casa. Y a mi entender, en el caso que nos ocupa, los grandes bancos  -que han absorbido a otros muchos-  forman parte de los poderosos.

El juez seguía la pista a unas cuentas bancarias relacionadamente sospechosas, cuando cansado ya de enviar requerimientos pidiendo copias documentales a Banco Sabadell y Bankinter, estos contestaban con el tan socorrido silencio administrativo que usan muchos de nuestros gobernantes cuando se les pregunta algo “inconveniente”  ¿Y a esto le llamamos democracia?

Lo que pasó al final, fue que el juez envío a la policía para registrar dos sucursales de estos dos bancos.
Estaba siguiendo la pista de una transferencia de 1,6 millones de euros, de la que ambos bancos tan sólo habían aportado inicialmente una sucesión de datos contradictorios.
Según la documentación aportada por Bankinter, esa transferencia era una “operación de extranjero”, sin embargo después el banco se da cuenta de que ha metido la zanca hasta el fondo, puesto que si hubiera entrado en la entidad esta transferencia desde el extranjero, y en virtud de la Ley Antiblanqueo, el banco tenía que alertar obligatoriamente al Banco de España. Y no lo hizo.

Fue en el pasado mes de septiembre, cuando rectificó diciendo haberse confundido, notificando que la transferencia se había producido entre dos cuentas radicadas en España.

Sin embargo, Fiscalía Anticorrupción encontró incongruencias entre estos datos, puesto que los 1,6 millones llegan a una cuenta en 2008, cuando los últimos movimientos facilitados  -en 2011- son del año 2005. Además dicen haber encontrado divergencias sobre la titularidad de la misma.

Hace poco, Ruz envío otros requerimientos a Bankia y al Popular y según dicen, este último está ahora en el punto de mira del juez, dado que investiga seis nuevas cuentas bajo sospecha: La Agencia Tributaria ha detectado estas cuentas que inicialmente estaban en Banco Pastor, absorbido ahora por el Popular. Son unas cuentas a nombre de dos titulares, un ciudadano español y otro argentino, de los que extrañamente, no existe rastro alguno en la Agencia Tributaria; nada, es como si nunca hubieran pasado por aquí?
La investigación sostiene, que por esas cuentas han pasado nada menos que 460 millones de euros y sospechan, que pueden estar relacionados con delitos fiscales o blanqueo de capitales.

Por este motivo, el juez envió la semana pasada, un auto reclamando al Popular los datos sobre los destinatarios de las millonarias transferencias que llenaron las seis cuentas sospechosas para él.

¿Accederá el Banco Popular, a remitir todos los datos solicitados por el juez, o este tendrá que firmar otra orden de registro bancario?

Una vez más me pregunto: cuándo llegará el momento de que en este país, los poderosos tengan que cumplir la ley como la tenemos que cumplir los demás? Es decir, si la Agencia Tributaria me requiere para que le documente alguna cantidad de la Declaración de Renta, tengo la obligación de aportarlo rápidamente y pobre de mí si no lo hago.
Ahora resulta que un juez pide datos a varios bancos en el entorno de una trama corrupta y los bancos se hacen el sueco. Esto y si me apuran, diré que este “hacerse el sueco” casi no lo hacen ya, ni los bancos suizos. ¿Cuándo acabará esta injusticia?

Mijail

Etiquetas:


miércoles, 26 de marzo de 2014

Des de la meva finestra


Spanair, una “fantasmada” més de la Generalitat

Al 1986 la companyia sueca SAS i altres dos inversors, van crear l’empresa aeronàutica Spanair. Desprès en veure que l’empresa tenia dificultats econòmiques series, els suecs la van posar a la venda i al 2009 el Tripartit que hi havia governant a la Generalitat (PSC-ERC-ICV), la va comprar juntament amb l’Ajuntament de Barcelona i altres empresaris catalans. L’intenció segons molts analistes, era tenir una companyia aérea “de bandera” per Catalunya.

Spanair tenia al 2009 uns deutes de 400 milions d’euros, i a més tenia a sobre la llosa de l’accident de Barajas, amb 154 víctimes. SAS va perdre 620 milions d’euros amb Spanair. Mentre SAS tenia pèrdues amb l’empresa, la Generalitat la comprava, una “aixecada de bandera” que ens costava (a traves de l’empresa pública Avança) als contribuents catalans 150 milions d’euros que mai recuperarem.

Spanair va ser denunciada per les companyies aèries Vueling i Ryanair, per rebre abundants subvencions públiques.

En el fons, Spanair (com el Palau o el Liceu) demostra que la burgesia catalana no dóna més de si. Ja ho va dir l'aleshores president Montilla en una entrevista a TV3 el 28 de novembre del 2007: "estaria bé que hi hagués hagut empreses catalanes disposades a comprar Iberia”. Però amb Iberia no es van atrevir.
Com fos que els deutes continuaven ofegant l’empresa, al 2012 es va instar concurs voluntari de creditors, cosa que segurament era el que s’havia d’haver fet al 2009.  

Al passat 18 de març, la Fiscalia de Barcelona va demanar que el concurs de creditors de Spanair, sigui qualificat pel jutge com “culpable”, demanant que es condemni al ex president de la aerolínia que va fer fallida, Ferran Soriano, juntament amb la resta del Consell d’Administració (entre els que figura Joan Gaspart), però també que es condemni a la Generalitat, a traves de la seva empresa pública Avança. A les parts els demana pagar de forma solidaria 72,1 milions d’euros.

Ahir la Generalitat va assumir tota la culpa per la fallida de Spanair, o ferint 50 milions. Es a dir, exculpa al ex president de l’empresa i al Consell d’Administració. Em pregunto que deuen de voler silenciar? Què podrien explicar les persones que formàvem el Consell d’Administració, si fossin posades contra les cordes?

En resum, la “fantasmada” de la Generalitat, entre el Tripartit del 2009 i el Bipartit actual, ens costarà als contribuents catalans, els 150 milions inicials, més els 50 milions (o els 72) del concurs de creditors, més les "subvencions abundants" que denunciaven altres companyies. Una aixecada de bandera nacionalista que ens surt molt cara als catalans, i total per a què?

Etiquetas:


martes, 25 de marzo de 2014

La Tira


La  Diputació i les competències

Si la cultura popular en comptes de vigilar tant el futbol, fos la de vigilar els assumptes de govern que d’una manera u altra sempre ens afecten, les coses anirien d’una altra forma.
Un dels sistemes que hi ha per estar assabentat de l’acció de govern de les nostres institucions, és llegir-se les actes de les corporacions locals, per exemple. Allí hi surten coses ben curioses.

A tall d’exemple, si mirem l’acta del Ple de la Diputació de Lleida, de data 22 de novembre de 2013, veurem que en l’apartat de acords es diu sobre el Projecte de Pressupostos de la Generalitat per a l’any 2014, es diu:
“La Diputació de Lleida manifesta el seu total rebuig a aquests Pressupostos i insta al Govern de la Generalitat a que rectifiqui aquest Projecte de Pressupostos... i que contempli una millor dotació de diners per les partides de l’àmbit de l’educació, salut, serveis socials i justícia, i reduir despeses prescindibles, com les de l’àmbit de relacions exteriors, en el qual la Generalitat no té competències”.

Molt bé, fins aquí hi estem totalment d’acord, la Generalitat no té competències en l’àmbit de relacions exteriors, com tampoc en té en altres àmbits, per tant no es poden aplicar diners públics on no es té competències. Sí, però resulta que a primers de març es va publicar al diari Mati Independent, que la Diputació rep al any16,2 milions d’euros des de l’Estat, que inicialment es rebien en concepte d’ajudes per salut pública, doncs eren per sostenir l’Hospital de Santa Maria. Aquest hospital va es va traspassar a la Generalitat l’any 1990, per tant havien de comunicar a Madrid, que ja no tenien aquesta competència. 
És a dir, durant 24 anys han estat reben aquests diners sense tenir la competència. I aquesta Diputació és precisament, la que li diu a la Generalitat, que no pot gastar en l’àmbit de les relacions exteriors, perquè no té competències?

La Diputació va respondre que aquests diners, els destina a despeses de salut pública pels pobles, malgrat que el CSIF l’acusa de que un 40% del pressupost es destina a altres despeses, com és la retribució a personal. Asseguren també (i és veritat) que Fondarella, el poble d’on és alcalde Reñé, és un dels més beneficiats per aquests pressupostos.
Un portantveu de la Diputació, ens va fer saber que “tenen una habilitació legal per assignar els recursos derivats dels fons que li arriben, pel finançament dels seus serveis, sempre que tinguin la finalitat de protecció i promoció de la salut pública”. 
Que sapiguem, Reñé tot i posant cara de bon xicot, no ha ensenyat aquesta habilitació, diuen que està molt molest amb els qui publiquem aquest cas. Sí, però ell no ha ensenyat l’habilitació i no sabem que hi posa, encara que construir  dipòsits d’aigua, o remodelar piscines municipals, no creiem que puguin ser els objectius d’una partida designada amb la finalitat de “salut pública”.

I en segon lloc, intenta amagar el cas, dient que tal cosa es va acordar en un Ple de l’any 2009. Bé, haurem de buscar l’acta d’aquest Ple, a veure que hi diu, però el que ens ha de explicar Reñé com actual president, és: suposant que tinguin l’habilitació legal, si aquest tràmit es va fer al 2009, amb quina legalitat es van distribuir els 16,2 milions anuals, durant 19 anys, és a dir, des del 1990 fins al 2009?

Són preguntes que deixem a sobre la taula, per veure si algú les contesta, tenint molt present que possiblement, qui més hauria de callar, és qui més xerra, oi que sí, senyor Reñé?

Etiquetas:


lunes, 24 de marzo de 2014

La Tira


La integració sanitària de la província de Lleida, una altra possible privatització

El govern de CiU ja abans de perdre el poder de la Generalitat al 2003, havia mostrat signes inequívocs de voler privatitzar la sanitat pública, el que va passar en aquells últims anys, és que les enquestes deien que es podien quedar amb menys recolzament electoral i per tant perdre el govern de la Generalitat, com així va ser, i tot aconsellava no emprendre aquesta reforma impopular.

Podem intentar endevinar intencions, simplement recordant que va passar amb la privatització que el tripartit, PSC-ERC-ICV, van fer del pàrking lliure de l’Hospital Arnau de Vilanova. És clar que privatitzar la Sanitat ja sembla una mica més punyent, però han de començar per alguna punta.
CiU al 2002, ja va intentar privatitzar el pàrking lliure que hi havia a l’Hospital Arnau de Vilanova, però la por els va fer desistir. Desprès, qui va privatitzar el pàrking sense cap vergonya ni una, va ser el govern tripartit que els van succeir en el poder.
La trista conclusió, és que els quatre partits politics dels que estem parlant, CiU, PSC, ERC i ICV, tots estaven d’acord en privatitzar el pàrking lliure de l’Hospital Arnau de Vilanova, la prova és no van dir res en contra. De la mateixa manera que possiblement, estan a favor de privatitzar la Sanitat Pública, el que passa, és que casualment i sempre casualment, tots semblen voler estar en el poder, quan es faci aquest canvi. Per què deu de ser?

Tenen raó en expressar el seu temor, els components de la “Marea Blanca” que es manifesten en contra de la pretesa “integració sanitària de la província de Lleida” que proposa ara CiU. Tot sona a allò de “tu ho comences i jo ho acabo”, tot sona a interessos ocults, de la mateixa manera que sonava en el tema de pàrking de l’Arnau, perquè, ens preguntem: podria ser, que l’empresa que té la concessió del pàrking, tingues algun lligam, amb algú del govern tripartit d’aleshores?

I si aquesta “integració sanitària de la província de Lleida”, és recolzada expressament per l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, un personatge que està privatitzant el que quedava de pública en l’Ajuntament de Lleida, ja podem endevinar per on van els trets.

L’exemple històric que podem extreure de tot plegat és: Des de la Generalitat: Hem perdut un pàrking lliure i de tots els lleidatans a l’Arnau, que ens el han canviar per un altre privatitzat i caríssim.
Des de l’Ajuntament: Ens han privatitzat el subministrament d’aigua i aquesta empresa ens passa uns rebuts elevadíssims.
Ens han privatitzar la recollida d’escombraries i de la mateixa manera, ens passen uns rebuts molt elevats.
Ens han privatitzat els autobusos de Lleida i tots sabem com van i quin és el seu cost per viatge.
Ens han privatitzat la funerària municipal i tots sabem quin disbarat ens costa un enterrament modest.

Tots són exemples del que suposa la privatització d'allò que era públic. I el que és més greu, en tots aquests casos, ens van dir que es privatitzava el servei, perquè seria millor pels usuaris, la qual cosa ha estat totalment al contrari.

En el cas de la “integració sanitària de la província de Lleida”, tot apunta cap una privatització: és podria tractar de fer un bon “pack” que fos atractiu per alguna empresa (possiblement estigui ja buscada). Pels usuaris, que som els qui paguem la Sanitat Pública, només ens podem trobar amb: tenir de pagar les ambulàncies, tenir de pagar les proves, tenir de pagar part de les estàncies hospitalàries, tenir de pagar un tant per les consultes mèdiques etc.

I en cas d’integrar-ho tot en una empresa encara que fos pública, doncs els treballadors que ara són funcionaris, podrien deixar de ser-ho. Amb Correus ja va passar. També sabem que en una empresa pública, acaben treballant, no les persones que han superat una oposició, sinó personal posat a dit pel poder. És pel que serveixen les empreses públiques, que el poder polític no s’atreveix a tancar.

Etiquetas:


domingo, 23 de marzo de 2014

El llapis impertinent


L’Ajuntament de Lleida instal·la radars per controlar la velocitat dels automòbils en uns quants punts de la ciutat


Etiquetas:


Àudio visuals i divulgatius

Orcas  asesinas 


(Podeu teclejar u ombrejar, copiar  i enganxar al buscador del YouTube:)
ORCAS ASESINAS

Etiquetas:


viernes, 21 de marzo de 2014

Des de la meva finestra


Maleni no està conforme

La ex ministra de Fomento que va posar Zapatero, Magdalena Álvarez, està passant per un mal tràngol. Qui ho havia de dir! Ella que havia estat consellera de la Junta de Andalucía, ministra a Madrid i desprès diputada al Parlament Europeu, acabaria sent reclamada i imputada per una “jutgessa atrevida”, sota la sospita de corrupció?

Sempre s’ha dit d’ella, que sent Chaves president de la Junta de Andalucía, la va tenir de posar com a Consejera de Economía y Hacienda, des de 1994 fins al 2004. Es deia que als últims anys, Chaves ja estava fart d’ella, però aleshores se li va ocórrer recomanar-la a Zapatero, tot i fent-li veure que seria una bona ministra.
Van dir les males llengües del moment, que quan Álvarez va marxar cap a Madrid, uns quants alts càrrecs de la Junta amb Chaves al capdavant, van brindar amb cava molt contents.
La premsa va començar a referir-se a Álvarez batejant-la com la Maleni, com burlant-se’n de la desastrosa forma que tenia de dirigir Fomento. Unes de les coses que més se li van reprovar, van ser l’enfonsament de dos túnels de l’AVE, l’enfonsament d’un tram de vies molt prop de Barcelona i la mala gestió sobre l’accident de l’avió de Barajas.

Els problemes que té ara, venen de quan era Consejera de Economía y Hacienda a la Junta de Andalucía, doncs la jutge Alaya, l’imputa el ser l’autora del sistema que va permetre burlar la fiscalització dels ajuts pels EREs fraudulents.
Maleni fa constar en favor seu, el que ella no es va emportar els diners. Però el que no podrà negar, és que va idear un sistema administratiu, al marge de la legalitat que va permetre a uns quants, embutxacar fins uns mil milions de fons públics il·lícitament. Crec que un comportament com aquest, està tipificat en el Codi Penal com una prevaricació. Però en tot cas, fora una prevaricació per afavorir el robatori.
I si això fos així, em tindria de preguntar seriosament: És de persona sensata, córrer el risc de poder ser enxampada en una prevaricació en favor d’uns quants espavilats, o és que pel contrari, una bona part dels fons repartits, retornaven cap al partit en forma de propina? No sembla més creïble el segon supòsit?
I una altra pregunta: Si Chaves estava tant fart d’ella com deia, com s’entén que l’aguantés durant deu anys i no s’atrevís a cessar-la?  Serà potser, que Maleni estava fent una feina beneficiosa pel partit, no exempta de risc? En tot cas, l’actual situació provaria aquesta teoria.

La ex ministra surt fent declaracions televisades, dient que està molt clar que ella no ha comés cap delicte. El que passa, es que la mirada de preocupació no la pot dissimular.

Alaya li ha demanat una fiança de 29,5 milions. Em pregunto, si aquesta jutge faria un auto d’imputació i desprès un altre demanant-li els 29,5 milions, si només tot fos un tema de mania personal contra la ex ministra? En aquest cas, està clar, que fora un delicte de prevaricació, comés per part de la jutgessa.

Álvarez no fa més que declarar-se, poc menys que una víctima de la jutgessa, proclamant la seva “absoluta innocència” i que aquesta fiança es “a todas luces desproporcionada”.

Ja veurem com acaba aquest assumpte, però jo recordo a alguns polítics, que un cop denunciats van mantenir la seva absoluta innocència, però van acabar sent  jutjats, condemnats i empresonats.
Si és cert que Álvarez va dissenyar un sistema per burlar la legalitat, Alaya fa molt bé en imputar-la. 

Etiquetas:


miércoles, 19 de marzo de 2014

Àudio visuals i divulgatius


Pesca del Pez Tigre 


(Podeu teclejar u ombrejar, copiar  i enganxar al buscador del YouTube:)
Tigerfish of the Zambezi River 

Etiquetas:


martes, 18 de marzo de 2014

Diario de a bordo


Cual jugadores de ajedrez carentes de estrategia

La península de Crimea en pocos días ha organizado un referéndum al margen de la constitución ucraniana; más o menos lo que aquí nos propone Mas, sólo que el convergent desesperado no tiene la fuerza militar rusa y por tanto le falla un aval principal, el de la fuerza.
Pero Putin como presidente de quita y pon, cuenta con un ejército considerable, provisto además de armamento nuclear, no siendo persona que se ande con chiquitas, o al menos eso aseguran ciudadanos rusos, que confiesan temerle. Con los que he podido hablar, manifiestan su convicción de que están gobernando los mismos que cuando funcionaba la Unión Soviética y añaden: Putin suele eliminar a quien le pueda hacer sombra.  En estas condiciones, quién echará el freno a Putin, Obama, quizás?  Vamos, no me hagan reír. Ni Reagan, el peliculero se hubiera atrevido.

El referéndum con unos resultados oficiales del 96% a favor de unirse a Rusia, no es más que un puñetazo de Putin sobre la mesa, pero no serviría de nada si las fuerzas militares rusas no estuvieran ocupando el terreno; por decirlo en su cruda realidad, el referéndum sólo es la justificación internacional a una ocupación militar anterior.

Observadores occidentales en Rusia, siempre han  relatado el desencanto de Putin, con la política de Gorbachov en su día, considerando que fue un blandengue al no preservar la huida de zonas soviéticas hacia occidente. Una actitud que continuó con Yeltsin. Sin embargo parece no tener en cuenta, que la desmembración de la URS se inicia con una grave crisis económica que padecían; en los desfiles militares, los misiles eran de cartón y la mayor parte de los soldados carecían hasta de munición. Las ansias de muchos rusos por mejorar, mirando el progreso de occidente les hizo dudar de su sistema y por último, occidente aprovechó esta duda, usando a modo de catalizador, un ardid muy bien tramado para derribar el muro de Berlín, lo cual simbolizaba a ojos del mundo, la caída de la Unión Soviética. Una trama que podemos calificar de histórica.
Después de la caída del muro, Gorbachov convocó una cumbre con todos los dirigentes de las repúblicas, para que ninguna abandonara la Unión, se llegó a este acuerdo, pero a los pocos días Ucrania unilateralmente, ya decía que se iba. Curiosamente, ahora es esta misma república la que acusa de unilateralidad a Crimea cuando hace lo mismo.

Después otras repúblicas adoptaron esa decisión multilateral y ahora Putin considera que el multilateralismo de entonces sólo trajo problemas a Rusia. Lo más preocupante sería, si como dicen, Putin estuviera buscando la revisión de aquellos desmembramientos. Desde luego, la potencia militar de la Rusia de Putin, no era la de Gorbachov.

En el día después del referéndum hay que plantearse y Putin el primero ¿Quién gana, y quién pierde? 
En una situación en la que occidente mantiene muchos intereses en Rusia y esta tiene muchos intereses en Europa, todo está abierto.
Si Europa perdiera sus intereses en suelo ruso, está claro que podría recolocarlos en otros lugares, por ejemplo en el norte de África o en China. En estas condiciones, sólo les quedaría la exportación de materias primas; mal panorama para la economía rusa.

Aparte de algunas repúblicas bálticas que están ya en la UE, Rusia añade Crimea -y esto parece irreversible, puesto que Putin acaba de reconocerla como Estado independiente y soberano-  a su lista de territorios-limbo: Transdnistria, Abjasia, Osetia del Sur y en cierta manera Nagorno y ahora Kosovo, porque Afganistán ya está amortizado al perderlo militarmente en su día.  

De momento todo son especulaciones; la teoría de que Rusia se ve abocada a defender su base naval en Crimea, porque es su salida al Mediterráneo puede sostenerse, de la misma manera que puede sostenerse el puñetazo rabioso sobre la mesa del equilibrio con occidente; por el momento, una llave del judoka Putin ha derribado de espaldas a la UE.

El airado paso adelante unilateral de Crimea, representa un antes y un después en el equilibrio ruso-europeo-norteamericano, la entrada en un mundo imprevisto, o si se quiere como decían antes, una real-politik internacional, basada en la fuerza y la desconfianza, bastante más complicada que hace tres meses, empezando por cuestionar por parte rusa a la UE y a OTAN, pero todos ellos se encuentran subidos en el mismo escenario, aunque de momento y que se sepa, ni Putin, ni Obama, ni tan siquiera Merkel, tienen escrita la segunda parte del guión. Es como si representaran una obra de teatro sin libreto. La improvisación como teoría política; quizás haya sido siempre así y no nos habíamos enterado, en este caso, sólo denotaría una penosa mediocridad por parte de la clase política dirigente que funciona a “salto de mata”.

Mijail 

Etiquetas:


lunes, 17 de marzo de 2014

La Tira


“Del dit al fet, hi ha un bon tret” 

Que una persona, inclosa un polític, parli bé, no es cap garantia de que digui la veritat. El dir la veritat únicament ho proven desprès els fets. La mentida ha estat una estratagema tramposa dels manipuladors des dels orígens de la humanitat. La feina dels companys de viatge, ha estat sempre desentrellar quan algun d’aquests personatges ens enganya o no, per tant és lògic, que quan veiem a algú que manipula, el més senzill sol ser no fiar-se’n més. Sens dubte ve a ser la postura més sensata, perquè qui ens enganya en un, també és capaç d’enganyar-nos en cent. Dit en altres paraules: no és de fiar. Els mexicans en aquests casos diuen: “Si tu amigo te engaña, es un pendejo. Si te vuelve a enganyar, el pendejo eres tú”.

Hem sentit a dir, que els blocs que es troben a meitat del Passeig de Ronda, denominats Santa Maria de Gardeny, tenen un problema: tenien una rebaixa administrativa en l’impost de l’IBI, però era una rebaixa temporal, és a dir tenia un termini. Ara el termini ha expirat i la pujada del seu rebut de l’IBI és considerable. Per tal motiu van demanar audiència a l’alcalde Ros, el qual els va rebre explicant-los que l’Ajuntament no tenia res a veure amb tot això, que tot era cosa del Cadastre. Si és veritat que els hi va dir tal cosa, només podem dir que és una mentida com la copa d’un pi.

L’alcalde sap perfectament, que qui proposa el tipus de gravamen en l’impost de IBI són sempre els Ajuntaments, el Cadastre simplement aplica el que diu per escrit l’Ajuntament, dintre els límits legals de màxims que posa d’Estat. I a Lleida, curiosament i digui el que digui l’alcalde, estem fregant el límit legal de màxims.
És més, qui s’embutxaca els diners de la totalitat d’aquest impost, són sempre els Ajuntaments.

Diu que alguns veïns dels que van anar a parlar amb l’alcalde per aquest tema, no van sortir totalment convençuts, pel que es van anar a assessorar al Cadastre, on els van informar legalment sobre el particular.

En saber els veïns de les comunitats dels blocs que van anar a parlar amb l’alcalde la veritat legal sobre l’assumpte, diuen haver quedat molt decebuts.
¡Senyors, això sol a passar sempre que es confia en un xarlatà de fira!
Us aconsellem mirar sempre els fets, els discursos estan bé, però desprès hem de veure els fets. Els fets són el que importa. Val la pena recordar sempre aquella dita: “Del dit al fet, hi ha un bon tret”.

Etiquetas:


sábado, 15 de marzo de 2014

El llapis impertinent

Mentre estan buscant l’avió de Malaysia-Airlines, l’alcalde Ros, continua buscant desesperadament una utilitat per l’Aeroport d’Alguaire 


   

Etiquetas:


viernes, 14 de marzo de 2014

El Confidente


Un PSC en problemas 

Antes de la fundación del PSC, en 1978, la militancia de corte socialista o socialdemócrata estaba bastante dispersa en Cataluña, manteniendo una baja representación numérica. Sin embargo Convergencia Socialista unida a la federación catalana del PSOE, obtuvo muy buenos resultados en las primeras elecciones de 1977, tanto es así que ejercieron a modo de catalizador, para que otros pequeños partidos afines se fueran sumando al proyecto.
Lo que ocurre, es que entonces y al igual que ahora, la resultante no era un proyecto unitario, sino la suma de dos tendencias: Convergencia Socialista era un partido con militantes de clase media alta, catalanista y catalanoparlante; era el partido de los Maragall, Serra, Obiols, y sin embargo, la militancia de la “federación” del PSOE, era en gran parte obrerista, procedente de la inmigración y más bien poco implicada en los planteamientos nacionalistas.

En las primeras épocas del PSC, una de las mayores controversias que se dilucidaban, lo eran en torno al idioma; es decir, decidir en qué idioma tenían que ser los debates internos. En el fondo era el choque larvado de dos segmentos sociales.

En octubre 1982 los buenos resultados electorales, aupando al PSOE en el gobierno del país, cimentó de alguna manera la unión artificial entre las dos almas del PSC, un cemento que se ha resquebrajado cuando el partido ha ido perdiendo poder. La pérdida de votos ha vuelto a enfrentar a las dos facciones, llegando a traslucir públicamente esta pelea partidista.
Pero estos enfrentamientos públicos han hecho que el partido vaya perdiendo votos, de tal manera que desde Maragall hasta hoy, los secretarios generales que han tenido; primero Montilla y ahora Navarro, han sido unos gestores de pérdidas en términos electorales y parece ser, que las previsiones dicen que esta tendencia puede continuar de una forma importante, lo cual conlleva una sangría de votos.

La lucha interna y pública entre socialistas catalanistas y socialistas obreristas es feroz, es un factor que disuade a muchos votantes, que en su esquema mental, entienden que el sector nacionalista debería estar dentro de CiU y que el PSC debería ser obrerista. Otros votantes que se sienten nacionalistas y socialistas, tampoco parecen entender a los obreristas. Si esta situación de pulso abierto entre las dos facciones se mantiene, se podría llegar a ver como el PSC llega a una situación de partido marginal.
En el fondo, la entente entre las dos almas del partido, en los años que los votos eran abundantes, se fundamentaba en mantener la ambigüedad. Pero al final la ambigüedad pasa factura; el ofrecer un nuevo Estatut  que prometió (pero con cumplió) aprobar Zapatero, separó a las dos facciones cuando llegó el debate soberanista.
El independentismo hizo resurgir el primitivo debate entre las dos facciones, a la categoría de debate principal y esto cuando el principal problema que tenía la sociedad catalana, era el elevado desempleo o la crisis económica. 
Ante los votantes socialistas no comprometidos con cualquiera de estas dos facciones, esto denota que el partido no está en la onda de buscar soluciones a las urgencias sociales, sino en un escenario que se retrotrae a la situación fundacional de 1978. Y esto no sintoniza con los tiempos que corren.

La inminente caída de Mas con todo su aparato separatista, puede generar un efecto arrastre, que acabe marginando también al sector catalanista del PSC.
En todo caso, las luchas internas y más cuando se percibe una despreocupación por los problemas ciudadanos, pueden llegar a tener unos efectos electorales devastadores, para el que fue un partido importante en Cataluña.

Rasgado el velo de la ambigüedad, ha quedado al descubierto la crisis ideológica entre la socialdemocracia y el independentismo, todo lo cual está convirtiendo al PSC en un partido con un electorado cada vez más pequeño y por tanto, en un partido cada vez menos importante.

Etiquetas:


This page is powered by Blogger. Isn't yours?

Suscribirse a Entradas [Atom]