lunes, 16 de octubre de 2017
Des de la meva finestra
Unes
tronades de tardor
Per avui dilluns, està previst que el
president Puigdemont doni resposta al requeriment que li va fer el Govern,
sol·licitant-li aclariment, sobre si realment el passat dimarts va declarar o
no, la independència de Catalunya.
Aquesta qüestió ha
deslligat una allau de prediccions entre els mitjans de comunicació. Els
ciutadans no tenim les seves fons d’informació, per tant només podem valorar la
situació des de la intuïció o el sentit comú, ja que no sabem que és el que pensa
contestar Puigdemont, si és que contesta.
Partim de la base,
de que ell per a lliurar-se de l’estirada d’orella estatal i judicial, no hauria
de contestar que efectivament, va declarar la independència de Catalunya.
Tampoc li va bé, contestar que no ho va fer, tenint en compte de que les CUP li
van adreçar un escrit el passat divendres, on l’instaven a contestar que havia
declarat o activat la independència. Si finalment contesta que no la va
declarar, el més probable és que les CUP, però també els membres de ERC, deixin
de donar-li el seu suport institucional.
La situació en la
que el Govern ha col·locat a Puigdemont amb el seu requeriment, ve a ser endimoniada.
Una altra qüestió ben diferent, seria intuir cap on vol anar desprès el Govern
de l’Estat, amb el requeriment a la mà si és que li arriba una resposta no
desitjada.
Aleshores, sembla
que l’única sortida que li queda, és contestar amb l’ambigüitat dels
manipuladors: ni blanc ni negre, sinó totalment al contrari.
I les ambigüitats,
ja li adverteix el requeriment, seran considerades com un sí. Per tant el marge
de maniobra de Puigdemont sembla reduït.
Sembla que l’escenari
més previsible, sigui una resposta ambigua que deslliga l’aplicació de
l’article 155 de la Constitució. Una aplicació que horroritza al Govern, perquè
no hi ha jurisprudència al no haver-se aplicat mai. El Govern té por a fer el
ridícul, si acaba equivocant-se i alguna part de l’actuació posterior, pogués
ser derogada pels tribunals de justícia,
aquest és el motiu perquè se li està oferint diàleg contínuament, si abandona
la senda separatista, s’evitaria haver d’aplicar el 155.
De tota manera, no
és aquesta la primera vegada, que s’activa l’article 155: en un dels Governs de
Felipe González, es va tenir de fer un requeriment a l’empara del esmentat
article a Canàries, per un tema de reintegrament d’impostos. En aquella ocasió,
el Govern canari va decidir acatar les seves obligacions immediatament i tot va
quedar en una fanfarronada.
Les aparences
diuen, com no sembla previsible que Puigdemont tingui ganes d’acatar les seves
obligacions legals, en estar en una actitud de rebel·lia continuada, que va
heretar de Mas.
El que també tinc
d’assenyalar, és que a Catalunya hi ha un altre actor, que ha ajudat i molt amb
la seva ambigüitat durant anys, a que es doni l’actual i lamentable escenari.
El partit socialista, PSC, ha alimentat en el passat i en certa manera, les
dèries independentistes, al comportar-se durant anys, amb uns plantejaments
sobiranistes (per tal de restar-li vots a CiU), completament impropis de
l’esquerra, que sempre ha estat internacionalista. A modo de exemple, hem de
recordar com al juny del 2010, el aleshores president Montilla (PSC), va fer
una compareixença pública indignat per la retallada del Estatut per part del
Tribunal Constitucional, des legitimant al TC i cridant pràcticament a la desobediència
als catalans: “Cap dels aspectes més fonamentals
del Estatut han estat anul·lats”... “Som una nació”... “Vull demanar-vos que respongueu
massivament a la convocatòria de manifestació..”
En els últims
temps, en comptes de defensar fermament la Constitució, el PSOE s’ha dedicat a dedicar
a sembrar de dubtes el debat, demanant un Estat Federal, quan no saben ni com
definir-lo. Demanant una reforma de la Constitució, que no aclareixen. Demanant
un nou encaix de Catalunya, que no saben
com explicar, i una demanda insistent de “diàleg”, quan no sabem tampoc sobre què
proposen dialogar.
Per fi el passat
dimecres van rectificar posant-se al costat del Govern, qui sap si no va ser
degut al fort debat intern que hi ha en el si del PSOE, doncs no fa gaire i
mentre el seu secretari general, en ser preguntat sobre si recolzaria al Govern
es dedicava a sembrar dubtes, Susana Díaz pel seu compte, oferia per escrit a
Rajoy els seus diputats i senadors per combatre el desafiament.
Es comenta, com certs
“barons” tornen a parlar un altre cop i a “sotto voce”, sobre la
conveniència o no, de mantenir a Pedro Sánchez al cap de la Secretaria General.
A jutjar per les
tronades, sembla que hem entrat en una tardor en la que hi ha unes fortes
tempestes, de les que no cau gens d’aigua, però electritzen l’ambient amb
llamps d’alt voltatge. Qui sap si tot aquest entrellat no té a veure, amb que les
actuals enquestes electorals publicades, assenyalen com PDeCat i PSOE baixen
molt, encara que el més lògic seria, que baixessin tots els partits
independentistes, per haver mentit tant als electors catalans provocat una gran
crisi social i econòmica.
Tot plegat podria
ser considerat com una comèdia bufa, si no fos perquè s’ha trencat la
convivència, enfrontant als ciutadans en dos bàndols, a més d’estar perdent molt
potencial econòmic, en fugir grans empreses de la regió (530 en una setmana).
Tot plegat ve a
ser una trista medalla que s’ha de penjar a la solapa, tot aquest moviment independentista.
Etiquetas: unstronaddtardor
# entrada de Redaccio : 7:59
Suscribirse a Entradas [Atom]