lunes, 22 de enero de 2018

Àudio visuals i divulgatius


Albert Boadella: “La base del nacionalismo es antidemocrática”


Etiquetas:


martes, 16 de enero de 2018

Àudio visuals i divulgatius


Discurs del President de Tabarnia a l’exili, Albert Boadella


Etiquetas:


lunes, 15 de enero de 2018

Des de la meva finestra


Camaleons de bufanda groga 

La tragi-comèdia del “procés” català continua com si fos l’historia sense fi. Sembla que ens hagin volgut pressionar moralment a tots, posant-nos dintre un camí circular del que és difícil sortir, es el que es coneix com “bucle emocional”.
Des del 1-O fins avui, uns quants dirigents molt rellevants del moviment han abandonat el seu càrrec com “agitadors socials”, en cap cas però, l'abandonament ha estat voluntari, sinó que ho ha set perquè la Justícia o l’Estat de Dret, els ha assegut a la banqueta dels acusats. Fins i tot, es torna a comentar que Junqueras podria demanar dintre pocs dies, poder comparèixer de nou davant del Jutge, per cantar l’opereta bufa de la seva definitiva renuncia a la DUI. Es comenta que ja esta fart d’estar  tancat a la presó, mentre Puigdemont viu lliure i tranquil·lament a Brussel·les, des d’on pot intervenir via televisiva o telefònica en la política catalana. A la fi i al cap, diuen els valedors de Junqueras, que ja hi ha alguns dirigents del moviment independentista que han renunciat i no ha passat res, llevat de que han tingut que explicar als seus seguidors (que combreguen amb rodes de molí), que “tot ha estat una estratègia per a seguir empenyen al país cap a la independència”.

En aquest últim punt sí que me’ls crec: faran tot el possible i més, per tal de continuar amb la seva farsa ben pagada. Fins i tot, em temo que puguin portar al Parlament la fotografia de Puigdemont a mida natural, retallada i pegada en una cartolina, a manera de escenificar la seva presencia, a la vegada que ell pretén adreçar-se als diputats per telèfon. No hem d’oblidar que han demostrat que tenen molta costum en practicar allò del “todo vale”.
Però s’ha de dir les coses: tot aquest muntatge que durant anys, ha estat pagant segurament, amb diners públics, només ha beneficiat i beneficia, la butxaca dels seus dirigents i grups pròxims. Per tots els demes seguidors no hi ha ni una piruleta.  
Tots aquells, que sense tenir ni un ral a guanyar, han fet costat a l’independentisme per allò que els hi han explicat que han de tenir “un sentiment”, no tindran res a rascar, tant si hi ha independència com si no n’hi ha. Tots aquests, (que amb tots els meus respectes), han fet de “tontos útils”, s’han quedat amb “el sentiment”, mentre els dirigents i els grups pròxims “han sentit”, ells sí, com els diners els hi queien a la butxaca.
Si mirem l’historia del mon, veurem com en tots els moviments populistes ha acabat passant el mateix. Veneçuela n’és un exemple ben actual. 

Què es pot esperar d’uns dirigents que són capaços de renegar públicament de la seva ideologia d’un dia pel altre, quan finalment i d’una forma camaleònica, amaguen els seus fets i el seu discurs de dreta blava de sempre, darrera d’una bufanda groga?  On és aquí la coherència?
L’últim camaleó de bufanda groga en abandonar el càrrec d’agitador social ha estar Artur Mas, el que deia de si mateix que era un “astut”. En tota aquesta opera bufa ha quedat àmpliament demostrat fins on arriba la seva astúcia: ha perdut el pis i es veu implicat de moment, en tres processos judicials. I això li passa sent astut, per tant no vull ni pensar, con hauria acabat si no hagués estat tan “astut”.

Però, de veritat hi queda encara algú en aquest país (que no se li hagi posat ja cara d’ovella), que pugui continuar sent seguidor d’aquest moviment, quan fins i tot el seu futbolista més idolatrat, renova el seu contracte fent-li posar una clàusula que l’allibera del contracte si hi ha independència a Catalunya?

La millor definició de tota aquesta esperpèntica historieta, que ni tant sols el creatiu Chico Ibañez Serrador va poder imaginar, la vaig sentir a la radio fa cosa d’un mes, quan un corresponsal en un país europeu, estava explicant al locutor, com la Comissió Europea no entenia encara el que estava passant a Catalunya. El locutor es va limitar a contestar lacònicament: nosaltres tampoc.
I no podria ser, que tot gires al voltant de “l’argent”?

Etiquetas:


viernes, 29 de diciembre de 2017

Àudio visuals i divulgatius


¡Tabarnia libertad!



TABARNIA!!! Cataluña

Etiquetas:


jueves, 28 de diciembre de 2017

Des de la meva finestra


















  Junts per Tabarnia

L’independentisme català, que no descansa ni per a fer concentracions el dia de Nadal, s’ha trobat amb una sorpresa, amb un entrebanc que no tenien escrit en el guió (segurament pagat amb diners públics), i no és altra cosa, que un moviment que demana separar les províncies de Barcelona i Tarragona de la resta de Catalunya. En diuen Tabarnia, reivindiquen el dret a decidir, diuen que Catalunya els espolia amb el repartiment fiscal, en ser aquestes dues províncies les més habitades, demanen ser una Comunitat Autònoma, una reunió amb Puigdemont en terreny neutral, etc etc. Es a dir capgiren les peticions esbotifarrades i tots els pobres arguments que els independentistes havien utilitzat fins ara. Fins i tot, es diuen Junts per Tabarnia i tracten de regió pobra a la resta de Catalunya, bategant-la com “Tractoralia”, fent constar d’aquesta manera, que els qui voten independentisme són fonamentalment el mon rural. Un altre contrasentit, perquè el mon agrari cobra cada any la generosa subvenció de la PAC que els hi ve des-de la UE i que perdrien si sortíssim d’aquest club.
Diuen que la nova CCAA de Tabarnia té 6.130.000 habitants, mentre que la Catalunya independent només en té 1.360.000.
Han dissenyat una bandera pròpia i indiquen que el seu idioma és el català i el castellà.
Arriben fins al punt de fer emprenyar bastant al diputat Rufián, quan els hi demanen als independentistes “Trèieu les vostres brutes mans de Tabarnia”. Sens dubte volen emular a Rufián que va dir el mateix al Congrés de Diputats.
A més a més, han adoptat un lema que diu: Barcelona no es Catalunya.

A la fi i al cap, tot plegat sembla ser com una vàlvula d’escapament en to irònic i satíric, pels que defensem la unitat del país i que dóna mesura del cansament, de bregar amb aquest monotema durant anys. 
Aquesta sorpresa ha caigut molt malament en les files independentistes-colpistes que ja expressen obertament que tal separació no és possible al no estar contemplada a l’Estatut. Però és que tampoc està contemplat ni l’independentisme, ni el colpisme que ells han practicat.
És curiós comprovar com per als colpistes, l’independentisme de Tabarnia no és legal, en canvi el que ells van proposar, arribant fins i tot al cop d’Estat, sí que era legal.  
Personalment he de dir, que ara entenc perquè el seu dia Hitler va arribar fins on va arribar.

L’enginyós moviment està sent com una mena de antídot contra l’independentisme que es veu despullat d’arguments per a fer front als de Tabarnia.

El que no es pot negar, és que tot plegat sigui un muntatge fet amb molta imaginació, bon gust i sobretot, sobretot, amb una gran dosi d’humor, sent l’humor una gran mancança que té el sector independentista, quan sempre els veiem emprenyats i amb cares llargues, les cares que feien a les concentracions del dia 25 per la tarda, per exemple.

Alguns parlen de la post veritat, jo penso que no cal inventar nous termes ni sil·logismes: hi ha un grup nombrós de persones a Catalunya que s’han deixat enganar i fanatitzar per uns quants espavilats, que en el fons l’únic que defensaven era la seva poltrona institucional ben pagada.

L’únic consell que els hi puc donar a totes aquestes persones fanatitzades, és que toquin de peus al terra, que deixin de somniar truites i que tornin a la realitat i la legalitat. La fractura social i el desastre econòmic ja no té remei, però d’aquestes dues greus bretolades, només ells en són responsables.   

Etiquetas:


miércoles, 20 de diciembre de 2017

Diario de a bordo



Mañana, elecciones 

Mañana tendrán lugar las repetitivas y pesadas elecciones autonómicas catalanas, y hasta he llegado a pensar, que no es necesario teorizar tanto sobre los posibles resultados electorales, ni darle tantas vueltas al asunto; estamos en un bucle infernal. Ni con cuatro aplicaciones seguidas del 155, será posible imprimir cordura en unas mentes, encastilladas como están, dentro de una fortaleza que sólo alberga al ciego fanatismo.

Pero ¿cuál es el problema o la causa de todo? Lo pregunto porque después de mucha prensa, tertulias con sesudos comentaristas, etc, no se nos ha explicado aún, el posible motor de todo este enredo, lo que sí hacen es explicar posibles resultados electorales y atentas estrategias, intentando actuar a modo de adivinos. Hombre, la profesión de adivino siempre ha estado bastante denostada, pero admito que, si se tratara de un vidente o adivino certero, el tal profeta tendría la vida resuelta y no sé de nadie que esté en esta situación, otra cosa es, que alguien haciendo sus predicciones finalmente acierte.
Por mi parte decir, que desconozco totalmente cuales pueden ser los resultados electorales y las estrategias que pueden seguir a los mismos. Yo no hilo tan fino.

Pero podemos entrar en las causas del problema, porque esto ya es pasado y por tanto ahí están los hechos: cuando tuvieron lugar las primeras elecciones generales de 1977, tanto los partidos como los candidatos estaban perfectamente acotados; se presentaba una izquierda, otra izquierda que resultó apañista, un centro, que pretendía pescar votos entre todos los españoles indecisos, una derecha defensora de un liberalismo que no demostró y unas derechas menores regionalistas que ofrecían defender la derecha del terruño.
El problema electoral para algunos partidos, aparece cuando, transcurridos unos años en democracia y habiendo entrado ya España en el Mercado Común, se firma el tratado de Maastricht, que viene a ser el acta fundacional de la actual Unión Europea. En ese tratado se define la futura UE como una “economía de mercado”, con lo cual el PSOE que gobernaba en aquel momento en España firmó implícitamente, que no se podía hacer política de izquierdas, sino de derechas. Recordemos que uno de los pilares del socialismo era el control de los medios de producción, pues bien, con una “economía de mercado” estamos en las antípodas de una política socialista.
Recuerdo incluso, a cierto conocido líder del PSOE, cuando en un mitin electoral televisado, alertaba a los asistentes, diciéndoles que tuvieran cuidado, no fuera a ser que la derecha les dejara sin pensión. Esa amenaza y otras parecidas, formaban parte del programario electoral, es decir del hecho diferencial electoral.

La realidad ha sido, que el PP cuando ha gobernado, no ha eliminado las pensiones, ni la sanidad pública (otra amenaza que circulaba), ni la educación pública. Quiero decir que todas las prestaciones sociales provenientes de los gobiernos no digo ya de F González, sino de los gobiernos de Suarez han perdurado. En todo caso los que sí han reducido derechos laborales han sido F. González, Zapatero y ahora Rajoy.
En el fondo, sea un partido de izquierda o derecha el gobernante, hasta la fecha todos han mantenido el mismo modelo social, es más, los gobiernos llamados de derechas cuando han gobernado han respetado las políticas anteriores.
Todo esto implica, que exista una gran dificultad para presentarse ante los electores como un partido diferente a los demás, el hecho diferencial que diría Pujol, puesto que la política económica dentro de la UE, viene marcada por unas directivas de “economía de mercado” y por tanto, los gobiernos no pueden intervenir en la economía.

¿Y cómo es posible diferenciarse de los demás partidos? Pues sencillamente inventando un problema donde no lo había; inventando un problema y ofreciendo una solución al mismo.
Todo sea por mantenerse en el poder.

Mijail  

Etiquetas:


jueves, 7 de diciembre de 2017

Diario de a bordo


Corren malos tiempos para los prófugos belgas

Hace mucho tiempo que ya duelen los dedos de tanto teclear siempre sobre la pesadez del “procès”. Parece algo así como una repetición repetitiva, valga la redundancia.
No sabemos, si como dice cierta rumorología, el Estado español “permitió” deliberadamente que se fugaran los ex consellers catalanes, sea como fuere, el caso ha pasado a manos del juez, Pablo Llarena, quien acaba de anular las órdenes de detención para los ex “consellers” prófugos parapetados en Bélgica.

O mejor dicho, parapetados tras el cachondeo del sistema judicial belga, conociéndolo un poco, no es de extrañar que allí se refugien también un numeroso comando de terroristas, como quedó patente con los atentados de Paris. 
El cachondeo de la justicia belga tiene sus antecedentes: en algunas ocasiones ha denegado la extradición de terroristas etarras a las autoridades españolas, bajo el peregrino argumento de que en nuestro país no son respetados los derechos humanos; es eso tienen razón, no son respetados por parte de los terroristas que ellos protegen, pero sí son respetados por la justicia española, o al menos no tenemos antecedentes de lo contrario.
El juez con su auto, explica que lo decide para evitar que los cinco golpistas puedan ser extraditados “sólo” por el delito de malversación  -por el que únicamente podrían ser juzgados en España-, siendo exonerados automáticamente de ser juzgados por los delitos de sedición, rebelión y prevaricación, que sí se mantienen para los demás compinches encausados.
Su razonamiento es que se podría acabar dando una situación jurídica de lo más injusto, pues mientras los golpistas que no se fugaron van a ser juzgados por la totalidad de los delitos, los prófugos belgas sólo lo serían por uno. Lo que sí hace el juez, es mantener la orden de detención si entran en nuestro país.
Parece una motivación jurídicamente razonable, que, por otra parte, pone en duda la justeza del sistema judicial belga.

La sorpresiva decisión -incluso para los fugados que no contaban con ello- ha cambiado el mapa de las coyunturas, hasta tal punto, de que los cinco fugados podrán hacer campaña electoral, pero en la distancia. Pero, por otra parte, si Carles Puigdemont y sus compinches consiguieran escaño parlamentario en las elecciones, no pueden venir a tomar posesión del mismo, so peligro de ser detenidos y encarcelados. Por tanto, estaríamos hablando aquí de una situación bastante insólita, puesto que si no toman posesión no adquieren su condición de diputados.

Otra consecuencia de la decisión del juez, puede ser la del dinero, es decir, la ANC tendrá que seguir pagando la estancia de los fugados en Bélgica o donde decidan ir. Por cierto, una cosa me lleva a la otra: tantos cientos de miles de euros pagados por la ANC para pagar las fianzas de los consellers, además de las dietas de los fugados… Y de dónde sale el dinero, oiga?

Se trata de una hábil vuelta de tuerca a la situación, donde lo que se consigue es bloquear políticamente a los cinco candidatos que en estos momentos tienen muy difícil ejercer su futura condición de diputado y como mucho, podrían quedar legalmente hablando como unos asesores profetas, eso si consiguieran eludir la cárcel, cosa que parece harto difícil, puesto que, si caen en las manos del juez los fugados, este podrá alegar con toda la legitimidad del mundo, un riesgo de fuga probado.

Entretanto, Oriol Junqueras anda por la cárcel de Estremera, dicen que rezando por los rincones. Junqueras que viéndose preso de larga duración ha nombrado ya a dedo a su sucesora, Marta Rovira, una candidata que no tiene visos de gran líder, sino más bien de lo contrario. Aquí hay una cosa que me resulta chocante: que desde siempre en ERC se ha hecho gala de máxima democracia, cuando ahora se nombre a un candidato “a dedo”.
Muy mal deben ver las cosas en ERC, un partido probadamente golpista, para colocar a dedo a una candidata muy mediocre, que además de tener serias dificultades para expresarse en público y que de lo único que puede alardear, es de su independentismo exacerbado.

Quizás estemos llegando ya a un punto, en el que, legalmente hablando, la libertad de expresión no pudiera extralimitarse. Es decir, si alguien hace halagos o proclama tesis terroristas etarras, o yihadistas, por poder un ejemplo, se le puede juzgar por “apología del terrorismo”. Sin embargo, bien pudiera parecer, que a los golpistas catalanes se les mira con un punto de vista muy condescendiente.
En este apartado, parece que estemos insistiendo en hacer el ridículo tal y como lo hace la justicia belga.


Mijail

Etiquetas:


viernes, 24 de noviembre de 2017

Àudio visuals i divulgatius


Possible origen de la crisi independentista que estem patint


Etiquetas:


miércoles, 8 de noviembre de 2017

Àudio visuals i divulgatius


El robo más grande de la historia de Cataluña

Este es el vídeo sobre corrupción en la Sanidad de Cataluña, editado por la revista Caféambllet en 2013.


Etiquetas:


sábado, 4 de noviembre de 2017

Des de la meva finestra


De com la realitat va arrasar la ficció

Si existeix una unanimitat entre els partits polítics actuals, és la de que Tarradellas va estar un bon president de la Generalitat, segurament el millor que hem tingut. Però Tarradellas que temia al nacionalisme radical i solia qualificar-lo com “una collonada”, era persona amb molta experiència que solia comentar “en el camp de la política es pot fer de tot, menys el ridícul”.  I aquí és on estem ara mateix a Catalunya institucionalment parlant, en el ridícul més espantós.

Tota aquesta comèdia insensata i boja, protagonitzada per un grup de polítics, que probablement no passin de ser uns mediocres xarlatans de fira, han format el Govern de la Generalitat. I tots aquells que de bona o mala fe els han anat seguint, han estat els actors d’una situació molt poc habitual en la historia, que no es lliura de quedar com una obra de teatre còmica, bufa, anti històrica, desbaratada, grollera i que s’ha anat representant amb uns episodis cada cop més sorprenents i barroers.
Tot plegat, crec que fora molt difícil fins i tot, per un bon escriptor, d’imaginar un guió més desbaratat i al·lucinant.
La trista realitat és, que als seus seguidors els han imbuït en una ficció amb aparença de versemblança, de la qual els hi costarà sortir, en ele ben entès de que no podran sortir-se’n sense sentir-se enganyats, però compte: qui realment els ha enganyat, no ha estat altre que el moviment independentista. Doncs la independència per si sola, no rebaixa les carregues fiscals, ni augmenta molt els sous, ni atrau a una allau d’empreses que s’havien de barallar per a instal·lar-se aquí. Ni porta adjunt el reconeixement com a país per part dels altres estats europeus. Ni ens posaria directament dintre de la Unió Europea. Ni acaba amb la corrupció i més quan tenim aquí a autèntics mestres, que podrien escriure’n extensos tractats.
Ni es podia governar així per les bones els aeroports, ni els ports, ni es podien controlar les fronteres al no tenir exercit. Ni ens podíem independitzar dels subministradors d’energia ja sigui fòssil o elèctrica. Ni es podrien pagar les pensions o altres prestacions, ja que els fons econòmics de la Generalitat es redueixen a 80.000 milions d’euros en deutes.

El Govern de la nació al estar en minoria, s’ha vist  pressionat pels seus socis “constitucionalistes”, en gran manera pel PSOE, que va exigir eleccions autonòmiques immediates, quan el més prudent hagués estat deixar passar un any amb el Govern autonòmic intervingut en la seva totalitat. Curiosament, el mateix PSOE va exigir també, no intervenir TV-3 i per a que poguessin continuar amb les seves emissions tendencioses. Ara el PSOE es mostra un partit constitucional, malgrat que no fa tant de temps, insistia en la “plurinacionalitat d’Espanya”.
Davant de tot, cap preguntar-se a que es deu aquest afany, en posar entrebancs a l’acció contundent que tenia planejada el Govern. 
Hem pregunto, si no serà que tenen por a que s’aixequin les catifes de la generalitat, doncs el PSC també la va governar?

El Govern va convocar eleccions autonòmiques pel 21 de desembre, no sabem ben bé que és el que pot passar, però el cert és que el sector independentista, està (encara que li costi assumir-ho) molt més debilitat que fa uns mesos.
La destralada que li van assestar al moviment independentista, el rebuig total dels països europeus a reconèixer la república independent, va venir acompanyada d’un munt d’empreses fugint de Catalunya.
Ja només va faltar per certificar la manca de serietat i la picaresca on estan instal·lats, que el president i quatre consellers fugissin a Bèlgica, per tal de eludir l’acció de la justícia espanyola.
Tot plegat no va fer més que dinamitar els fonaments del somni independentista. També ho podríem dir en altres paraules: la realitat va arrasar la ficció.

Els independentistes continuen donant senyals de que insisteixen en les seves reivindicacions, realment desprès de molts anys de persistir en la seva dèria, ara resulta difícil desistir d’aquesta actitud d’un dia per l’altre.

Diuen ara algunes enquestes, que el grup independentista podria tornar a tenir majoria en el Parlament. Tot pot ser, però hem de tenir en compte algunes coses importants:
Primer: Una setmana desprès de començar-se a aplicar el 155, Catalunya segueix funcionant normalment.
Segon: Ara ja sabem com s’aplica el 155, la qual cosa ho faria tot més fàcil en cas de tenir-lo de posar en marxa un altre cop.

Tercer: No sabem si aquestes enquestes han tingut en compte el comentari de Tarradellas: En política es pot fer de tot menys el ridícul. Per tant, no sabem si els votants de l’independentisme estèril, ara que saben com va aquest negoci que apunta pèrdues, es sentiran còmodes votant un altre cop la ridiculesa. 

Etiquetas:


viernes, 3 de noviembre de 2017

Àudio visuals i divulgatius


Carles Alsina en Onda Cero explica (31 de oct) las bufonadas de Puigdemont

Etiquetas:


miércoles, 1 de noviembre de 2017

Diario de a bordo


Tocata y fuga de los payasos indepas

 Por lo que sé, la prensa europea asiste atónita y divertida al desenlace del “pruses”. En general, el relato que hacía el 1 de octubre, había asumido el lamento independentista “no nos dejan votar y para ello nos envían a los geos que reparten brutalmente porrazos”.  Ahora sin embargo el concepto ha cambiado, la prensa europea lo que recoge es la charlotada de los llamados Seis de Bruselas. Desde la minoría social que quedó plasmada, incluso en los resultados oficiales del 1 de octubre, se proclama una república de la señorita Pepis, desoyendo la ley del Estado, e incluso, los informes contrarios de sus propios letrados en el Parlament.
Después de lo cual, Puigdemont  -o Puchi como ahora le llaman-, huye con cinco consejeros a Bruselas para desde allí, continuar el desafío al Estado Español.
Para colmo de males, ayer se publicó el Auto de la Juez Lamela que, desde la Audiencia Nacional, les requiere para comparecer ante ese juzgado el próximo jueves, es decir, mañana. Al parecer algunos de los Seis han vuelto a Barcelona, pero Puchi se niega a volver. Dice su abogado belga -auxilio de etarras-, que no comparecerá el jueves porque no tiene garantías, e incluso dice que ignora el auto, al no tenerlo por recibido. Oiga, que el auto existe; lo tengo hasta yo, que soy el último mono en todo este sainete.

Me pregunto: ¿Qué debería apreciar yo, si fuera un indepa defensor de la puigdemonía?  Que quizás me han estado engañando con un falso relato, cuando me decían que la independencia de Cataluña era perfectamente posible. Que con la república los impuestos -e incluso los precios de mercado-  bajarían mucho, mientras que los sueldos y las pensiones subirían una barbaridad. Que el Estado recularía espantado, aceptando las reivindicaciones del pueblo catalán echado a las calles.
Y en última instancia, ¿qué pensaría al ver como los máximos dirigentes de toda esta zarzuela bufa, al día siguiente se fugan a Bélgica?  Otro sin sentido, porque mientras abominan de la monarquía española, intentan refugiarse en un país, donde también existe el mismo sistema de gobierno, una monarquía parlamentaria.
Seguramente al constatar todo esto, empezaría a darme cuenta de las interminables mentiras que me he tragado en todo este largo “pruses”.
Pero esto sería mirar todo este quilombo con un cristal transparente, cosa muy distinta es, cuando el abducido sólo admite ver las cosas a través del cristal gris oscuro del fanatismo.

La gran labor del Estado, está ahora en limpiar el gris fanático, del cristal con el que miran la vida los abducidos. Si no tiene lugar esa limpieza, corremos el serio riesgo de volver a vernos en el mismo vodevil en un tiempo no muy lejano. Alguien dijo que normalmente, no hay dos sin tres. Y este es el temor que tienen las 1.800 empresas que han huido de Cataluña, dado que no tienen ninguna garantía de que se procederá a esta limpieza de cristal.

En resumen, una zarzuela bufa protagonizada por unos trileros obstinados en creer sus propias mentiras, a quienes han creído una gran cantidad de ciudadanos oveja; y aquí la TV catalana y la radio, ídem, tienen mucho que ver con ello.

Partiendo de la base según la cual, la contraposición de ideas queda entre abducidos y no abducidos, no será nada fácil para el Estado, limpiar el cristal gris fanático, mucho más cuando alguno de los grandes partidos se muestra extrañamente equidistante.

De momento lo único que parece diáfano, es que los trileros deben sentarse en el banquillo. A lo que parece, podríamos titular el acto final del vodevil tal y como tituló el maestro Berlanga una de sus películas: “Todos a la cárcel”. Lo que me genera una duda preocupante, es cómo gestionará el Estado su relato para limpiar el fanatismo reinante.

Mijail

Etiquetas:


lunes, 30 de octubre de 2017

Àudio visuals i divulgatius


Situacions derivades de la declaració unilateral de independència, per part del Govern cessat de la Generalitat

Barcellona, tensione alla manifestazione unionista: tentativo di assalto a palazzo Generalitat


¡¡Solo 90 SEGUNDOS!!¡¡JUNQUERAS quedó "RETRATADO" por BORRELL delante de 1 MILLON depersonas!!


Etiquetas:


viernes, 27 de octubre de 2017

Àudio visuals i divulgatius


La resposta del Govern de la nació, a la declaració d’independència del Parlament de Catalunya

Etiquetas:


miércoles, 25 de octubre de 2017

Des de la meva finestra


Han estat els diners

En aquest llarga funció teatral, que s’ha representat durant una trentena d’anys, han anat canviant els actors mentre es mantenia l’escenari i l’argument que suposava la consigna de l’anomenat “dret a decidir”.
Ben lluny del que la gran majoria d’espanyols podíem pensar, no han estat els discursos constitucionals ni molt menys, la exhibició de la llei, qui ha derrotat aquest “procés” manipulat i falsari. Qui ha acabat derrotant aquest moviment, davant fins i tot, de l’opinió internacional, ha estat el poder econòmic, que l’ha rebolcat per sobre de la realitat.

Va clavar aquesta situació Josep Borrell en el seu discurs del 8 d’octubre: si les empreses que estan fugint de Catalunya davant la situació, no estaven d’acord amb el “procés”, perquè no ho van dir abans? Circula una teoria al respecte segons la qual, al seu dia, el sector empresarial català hauria demanat explicacions al Govern de la Generalitat, qui els hi va assegurar que no arribarien mai al punt que ara han arribat, sinó que tot era una fanfarronada o una amenaça, per a veure si podíem obtenir més avantatges de Madrid.  

Les repetides amenaces del Govern espanyol sobre el moviment independentista, no han aconseguit fer repensar ni tant sols, als seus seguidors. L’únic argument que ha deixat bloquejats als colpistes del “dret a decidir”, ha estat la fugida d’empreses de la regió en el últim moment. Ha estat l’economia, qui via fets consumats, ha desmuntat en quatre dies el mite secessionista. S’ha explicat com el vicepresident Junqueras, es va posar desesperadament en contacte, amb les principals empreses demanant que no marxessin, però va rebre l’excusa de que elles, han de vetllar pels seus interessos. I és clar, si marxen les empreses a altres regions, acabaran marxant també a la llarga, el teixit productiu i els llocs de treball.

El moviment del “dret a decidir”, ha quedat rebentat amb les lliures decisions empresarials, que l’han liquidat en quatre dies. Una contundència que no ha tingut en absolut el Govern de Madrid, amb un president timorat, dubtós e injust. Doncs no s’aplica la mateixa eficàcia legal, amb qualsevol contribuent que no declari tota la seva renda anual a efectes impositius, que amb una administració autonòmica que ha estat cometent il·legalitats, sense que se li hagi aplicat la llei.

El que puguin fer Puigdemont i els seus seguidors, o el que pugui fer Rajoy i el seu Govern, ja no tenen gaire importància al contrari del que ens volen fer veure. L’únic fet d’importància en aquests últims dies, ha estat que l’economia ha derrotat al secessionisme, com aquell que diu, sense dir una paraula, per la via dels fets consumats.

Davant de tot aquest despropòsit, el Govern de Madrid, exhibeix ara últimament la llei a la mà, però han estat els governs de l’Estat, els qui a la llarga de una trentena d’anys, han permès a canvi de recolzament de poder, la indiferència davant la llei i el desenvolupament d’aquest moviment nefast.

Potser el que correspon ara, és que els presidents del Govern de l’Estat, demanin perdó als catalans pels perjudicis que els hi ha causat la seva irresponsable decisió. La ciutadania catalana ha quedat trencada en dos parts i la regió ha perdut la part més substancial de la seva economia.
Enhorabona, senyors Felipe González, Aznar i Zapatero, heu fet un pa com una coca.

Etiquetas:


sábado, 21 de octubre de 2017

Àudio visuals i divulgatius


Durísimas palabras de Antonio Tajani a los independentistas, en los premios Princesa de Asturias

Etiquetas:


miércoles, 18 de octubre de 2017

Àudio visuals i divulgatius


Resistència Catalana 

La contrarevolució dels somriures, o una manera de contestar des del absurd, a un moviment fanàticament absurd.
¡Con un par! 


Etiquetas:


martes, 17 de octubre de 2017

Diario de a bordo


Y se marcaron un “ya te veré”

Ayer acabó siendo un día convulso para la tropa independentista catalana; dos capitostes de la policía autonómica pasaron por la Audiencia Nacional como imputados, que no como turistas, siendo señalados por la Fiscalía como merecedores de prisión incondicional sin fianza. La juez rechazó esta medida cautelar, pero les retiró el pasaporte y les impuso la obligación de comparecer cada quince días en el juzgado. A efectos prácticos, algo así como la libertad condicional.

Después comparecieron en idéntica condición ante la juez “los Jordis”: Jordi Cuixart y Jordi Sánchez. La Fiscalía repitió la misma solicitud para ellos. En este caso la juez aceptó las medidas cautelares, decretando prisión incondicional y sin fianza para ambos.
Lo curioso fue ver entrar a “los Jordis” en la AN saludando al público con el brazo levantado, como diciendo, “Ya te veré”. Bueno, pues mire, en todo caso, tendremos que vernos dentro de un tiempo, porque mañana, es decir hoy, están Uds. “guardaos”.

Así pues, era cerca de la media noche, cuando la televisión emitió las imágenes del furgón policial trasladando los dos famosos presos a la cárcel de Soto del Real. No me cabe ninguna duda, de que como dicen los gitanos, allí estarán “guardaos” y tendrán tiempo para pensar que quizás hayan sido presos de sus propios delirios.

La nueva contraseña indepa no es otra, que los dos encarcelados son “presos políticos”. No miren, esta idea es un error más, en el convulso delirio independentista. Estos dos cabecillas, agitadores callejeros por más señas, han sido encarcelados por presuntos delincuentes, no por sus ideas.

Y es que la realidad aplasta: prometieron una gran mejora económica y de momento lo que han logrado es en los últimos días, unas quinientas empresas catalanas huyan de Cataluña espantadas, con los pelos como escarpias.

Estos dos detenidos son un pilar fundamental en el movimiento golpista catalán, ambos presidentes de dos asociaciones -supongo que sin ánimo de lucro-, durante años han estado manejando mucho dinero según mis informaciones. El punto clave aquí es, saber de dónde sale el dinero y si legalmente podían gastarlo en publicidad en favor del “procés”. Es decir, si la Generalitat les concedía abultadas subvenciones para una finalidad
-tiene que figurar en un convenio anual- y seguramente, las subvenciones se han gastado en otra finalidad. Con lo cual estas asociaciones legalmente hablando, están obligadas a reintegrar a la Generalitat, todas estas cantidades que ilegalmente se han gastado.
¿Podría darse en conclusión, un delito de malversación de fondos públicos, por parte de estos dos responsables de las asociaciones?
Debo recordar, que la presidenta del Parlament, Carme Forcadell -que demuestra pensar que vive en otro mundo-, fue primero presidenta de la Asamblea -ANC- y por tanto también podría acabar señalada por un delito de malversación.

De momento en el día de ayer, el jefe de los Mossos, Trapero, se libró de dormir en la celda madrileña, pero esto puede ser un simple aplazamiento. Veamos: la CUP y la radicalidad, acabarán convocando manifestaciones violentas, tal cual es su costumbre y entonces la juez de Barcelona le puede ordenar a Trapero que reprima los desórdenes. Si lo hace, los Mossos tendrán que emplearse a fondo y el movimiento indepa dejará de ver en esa policía a unos amigos. De paso el Gobierno de Madrid podrá señalar, como los Mossos también son violentos, algo que han demostrado ya en muchas ocasiones.
Pero si Trapero desoye las órdenes y no actúa, la juez de la Audiencia Nacional tendrá sobre la mesa otro expediente contra él, por causa de reincidencia.

Me encanta que la delincuencia comience a formar una cuerda de presos. Como dijo ayer Rivera, se tiene que cumplir que todos seamos iguales ante la ley. Pues sea.

Mijail

Etiquetas:


lunes, 16 de octubre de 2017

Des de la meva finestra


Unes tronades de tardor 

Per avui dilluns, està previst que el president Puigdemont doni resposta al requeriment que li va fer el Govern, sol·licitant-li aclariment, sobre si realment el passat dimarts va declarar o no, la independència de Catalunya.
Aquesta qüestió ha deslligat una allau de prediccions entre els mitjans de comunicació. Els ciutadans no tenim les seves fons d’informació, per tant només podem valorar la situació des de la intuïció o el sentit comú, ja que no sabem que és el que pensa contestar Puigdemont, si és que contesta.
Partim de la base, de que ell per a lliurar-se de l’estirada d’orella estatal i judicial, no hauria de contestar que efectivament, va declarar la independència de Catalunya. Tampoc li va bé, contestar que no ho va fer, tenint en compte de que les CUP li van adreçar un escrit el passat divendres, on l’instaven a contestar que havia declarat o activat la independència. Si finalment contesta que no la va declarar, el més probable és que les CUP, però també els membres de ERC, deixin de donar-li el seu suport institucional.

La situació en la que el Govern ha col·locat a Puigdemont amb el seu requeriment, ve a ser endimoniada. Una altra qüestió ben diferent, seria intuir cap on vol anar desprès el Govern de l’Estat, amb el requeriment a la mà si és que li arriba una resposta no desitjada.

Aleshores, sembla que l’única sortida que li queda, és contestar amb l’ambigüitat dels manipuladors: ni blanc ni negre, sinó totalment al contrari.
I les ambigüitats, ja li adverteix el requeriment, seran considerades com un sí. Per tant el marge de maniobra de Puigdemont sembla reduït.
Sembla que l’escenari més previsible, sigui una resposta ambigua que deslliga l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Una aplicació que horroritza al Govern, perquè no hi ha jurisprudència al no haver-se aplicat mai. El Govern té por a fer el ridícul, si acaba equivocant-se i alguna part de l’actuació posterior, pogués ser derogada pels  tribunals de justícia, aquest és el motiu perquè se li està oferint diàleg contínuament, si abandona la senda separatista, s’evitaria haver d’aplicar el 155.

De tota manera, no és aquesta la primera vegada, que s’activa l’article 155: en un dels Governs de Felipe González, es va tenir de fer un requeriment a l’empara del esmentat article a Canàries, per un tema de reintegrament d’impostos. En aquella ocasió, el Govern canari va decidir acatar les seves obligacions immediatament i tot va quedar en una fanfarronada.
Les aparences diuen, com no sembla previsible que Puigdemont tingui ganes d’acatar les seves obligacions legals, en estar en una actitud de rebel·lia continuada, que va heretar de Mas.

El que també tinc d’assenyalar, és que a Catalunya hi ha un altre actor, que ha ajudat i molt amb la seva ambigüitat durant anys, a que es doni l’actual i lamentable escenari. El partit socialista, PSC, ha alimentat en el passat i en certa manera, les dèries independentistes, al comportar-se durant anys, amb uns plantejaments sobiranistes (per tal de restar-li vots a CiU), completament impropis de l’esquerra, que sempre ha estat internacionalista. A modo de exemple, hem de recordar com al juny del 2010, el aleshores president Montilla (PSC), va fer una compareixença pública indignat per la retallada del Estatut per part del Tribunal Constitucional, des legitimant al TC i cridant pràcticament a la desobediència als catalans: “Cap dels aspectes més fonamentals del Estatut han estat anul·lats”... “Som una nació”... “Vull demanar-vos que respongueu massivament a la convocatòria de manifestació..”

En els últims temps, en comptes de defensar fermament la Constitució, el PSOE s’ha dedicat a dedicar a sembrar de dubtes el debat, demanant un Estat Federal, quan no saben ni com definir-lo. Demanant una reforma de la Constitució, que no aclareixen. Demanant  un nou encaix de Catalunya, que no saben com explicar, i una demanda insistent de “diàleg”, quan no sabem tampoc sobre què proposen dialogar.
Per fi el passat dimecres van rectificar posant-se al costat del Govern, qui sap si no va ser degut al fort debat intern que hi ha en el si del PSOE, doncs no fa gaire i mentre el seu secretari general, en ser preguntat sobre si recolzaria al Govern es dedicava a sembrar dubtes, Susana Díaz pel seu compte, oferia per escrit a Rajoy els seus diputats i senadors per combatre el desafiament.
Es comenta, com certs “barons” tornen a parlar un altre cop i a “sotto voce”, sobre la conveniència o no, de mantenir a Pedro Sánchez al cap de la Secretaria General.

A jutjar per les tronades, sembla que hem entrat en una tardor en la que hi ha unes fortes tempestes, de les que no cau gens d’aigua, però electritzen l’ambient amb llamps d’alt voltatge. Qui sap si tot aquest entrellat no té a veure, amb que les actuals enquestes electorals publicades, assenyalen com PDeCat i PSOE baixen molt, encara que el més lògic seria, que baixessin tots els partits independentistes, per haver mentit tant als electors catalans provocat una gran crisi social i econòmica.

Tot plegat podria ser considerat com una comèdia bufa, si no fos perquè s’ha trencat la convivència, enfrontant als ciutadans en dos bàndols, a més d’estar perdent molt potencial econòmic, en fugir grans empreses de la regió (530 en una setmana).
Tot plegat ve a ser una trista medalla que s’ha de penjar a la solapa, tot aquest moviment independentista. 

Etiquetas:


martes, 10 de octubre de 2017

Àudio visuals i divulgatius


Discursos de final de manifestació a Barcelona, al 8 d’octubre 


Discurs de Josep Borell 




Etiquetas:


lunes, 9 de octubre de 2017

Diario de a bordo


Un fracasado y patético golpe independentista 

Soy de los que creen, que la aguda crisis política y social, provocada por los separatistas en Cataluña, no ha terminado todavía. El desprecio a la ley, las presiones de todo tipo, ejercidas sobre ciudadanos no dóciles con el independentismo, que hemos tenido que padecer durante años y los graves hechos acontecidos en los dos últimos meses, así lo certifican.

Me parece difícil creer que las mentes separatistas, sean capaces de hacer autocrítica y de que, por tanto, lleguen por sí solas a la conclusión de que se han equivocado. O los han equivocado y conducido a base de grandes mentiras, teniéndolas adocenadas, cual si de un rebaño de ovejas se tratara.
Estoy convencido de que durante años les han estado inoculando odio a España, e incluso odio a sus vecinos no adocenados. Explico, lo que me comentó alguien del entorno muy bien informado: el plan era ser un Estado independiente y acto seguido ilegalizar al Partido Socialista, a Partido Popular y a Ciudadanos. Esto para mí es un indicativo del sentido democrático, plural y tolerante de este movimiento. No tengo ninguna duda, por tanto, de haberles visto abanderando unas actitudes totalitarias, al más puro estilo nazi.
Sin embargo, cabe recordar aquí, lo que alguien sentenció ante una crisis, intentando dejar una puerta abierta a la esperanza: rectificar es de sabios.

En política, las mentiras se usan para manipular el pensamiento de las personas hacia una deriva inconfesable -y repito inconfesable-, por parte del manipulador.
No me ha extrañado en absoluto, que los capitanes separatistas desafíen la ley y las normas establecidas, que también a ellos obliga, pues es lo propio y natural en personajes que adoptan su postura.
Ahora escucho y leo, como cantidad de políticos y periodistas se alarman al detectar el continuo incumplimiento normativo. ¡Señores. Que históricamente en los golpes de Estado nunca ha habido normas! En los golpes de Estado sobran leyes y normas, pero todo lo demás sirve.

La intentona golpista que aún persiste la hemos visto todos. Una intentona prevista y anunciada desde hace años, con unos cabecillas encaramados en su parcela de poder que, por otra parte, son conocidos por todos. Por decirlo pronto y claro, unos cabecillas que sentados en una silla de poder institucional, emanada de la Constitución -percibiendo en virtud de ello, unos sueldos elevadísimos-, se han dedicado a conspirar contra esa Constitución, en un claro intento de eliminarla, para instaurar en su lugar, otra norma hecha por ellos a su medida. ¡Vaya. Sin darme cuenta, puede que me haya salido una definición de golpe de Estado totalmente actualizada!

Que el Estado y desde hace años, ha asistido impasible a los escarceos del intento de golpe de Estado es cierto e innegable. Que el plan ha sido ejecutado a largo plazo y por tanto, gran parte del plan era totalmente previsible, también.
Ignoro si existe el delito de dejación de responsabilidades que el Estado podría haber cometido, pero lo que sí está tipificado en el Código Penal español -que incluso a los separatistas alcanza, son los delitos de prevaricación, malversación, desobediencia, sedición y rebelión. Pero miren ustedes; aun contando con que el actual Código Penal no les guste y aunque se hayan hartado de repetir que no lo acatarán, digo yo que lo tendrán que acatar igualmente y si me apuran, se tendrán que aguantar.

Si no fuera por la irresponsable fractura social que han perpetrado con su intentona, al final todo quedaría en un penoso referéndum de circo, de Miliki, Gabi, Fofó y Fofito, con unos resultados más que dudosos, con alguna que otra urna, llegando al colegio preñada de votos incluida, a lo que siguió un duro discurso del rey que a todos enderezó las orejas. Para rematar el aquelarre, vimos al día siguiente, la huida de Cataluña de sedes de importantes empresas.

Señores golpistas, les doy la enhorabuena por lo patético que ha quedado todo. Creo que esta ha sido la mejor radiografía que se podía hacer desde el minuto uno de toda esta intentona, diseñada desde hace unos treinta años.

Lo único que se me ocurre es darles un consejo: acaten ustedes la ley que les obliga. Y si les han mentalizado para que no les guste o para que no la acaten, pues miren, ajo y agua. En todo caso, pueden pedir responsabilidades sobre ello a quienes les han engañado.
Claro que nadie les puede impedir a ustedes, marcharse a fundar su soñada república bananera a otro país, pero no creo que tengan agallas para ello; de sobra saben, que en los países europeos –por poner un ejemplo- no se les hubiera permitido llegar hasta el punto donde estamos, pues el aparato judicial y policial, es allí menos permisivo y mucho más contundente. Y no digamos ya, si lo hicieran en un país africano.
Si no me creen, pueden intentarlo en Francia, por ejemplo, ya que queda aquí al lado, donde les explicarán con rapidez, de una forma clara y contundente, el significado penal que tienen los actos contra la República, al ser tratados jurídicamente como actos de terrorismo.  O si tan valientes son, pueden intentarlo en Alemania cantando la antigua canción “El mañana me pertenece” y verán que ocurre.

Mijail

Etiquetas:


miércoles, 4 de octubre de 2017

Des de la meva finestra


“Escuchen al Rey: restauren la ley” 

Aquest es un dels titulars de premsa més comentats avui, “Escuchen al Rey: restauren la ley en Cataluña”. Certament, ahir el rei va fer un discurs totalment ajustat a la realitat catalana. Podem dir però, que arriba tard i en conseqüència, sembla que sigui un rei despreocupat del poble. Ja sabem que el poder executiu està en mans del Govern, però no feia cap falta arribar a la deteriorada situació actual. Esperem que el Govern del flegmàtic Rajoy prengui nota i posi ordre a Catalunya, potser hauria de considerar la possibilitat que suposa, que l’incendi que hi ha a Catalunya, encengui també en altres regions.

Malgrat tot, queda ben clar que una de les coses de les que estem més necessitats a Catalunya és de cultura, doncs aquí s’acompleix allò que algú molt encertadament va sentenciar: “La ignorància és molt atrevida”, una ignorància que posada al costat d’uns governants rebels, sediciosos i anti sistema, forma una substancia que comença a encendre la societat catalana.

Hi ha una cosa que si tinguessin una mica de seny els rebels veurien: els membres del Govern de la Generalitat, cabdills des de fa anys de la revolta, van incitar als seus seguidors per tal de que anessin a votar il·legalment el passat diumenge.  I mentre per defensar la causa, els seguidors s’enfrontaven de bona fe amb la policia antidisturbis que va enviar la jutge, ells, els cabdills saben de la repressió que sofrien alguns dels seus seguidors en els centres de votació, els, els cabdills, anaven a votar d’amagat a altres centres llunyans, en comptes d’estar en el punt de conflicte defensant la causa i als seus seguidors. Doncs miri, com això, tot el que han anat muntant en aquest desafiament llarg i constant a la llei.

Esperem que el Govern del flegmàtic Rajoy es tregui els taps de les orelles i en escoltar el clamor que hi ha en societat espanyola, posi ordre a Catalunya. El Govern, li agradi o no, té l’obligació inexcusable de imposar el compliment de la llei.          

Etiquetas:


lunes, 2 de octubre de 2017

Des de la meva finestra


Les brases del 1-O

 El dissabte, Puigdemont arengava als catalans dient que el diumenge havien “d’anar a votar vestits de referèndum”. Junqueras deia poc desprès, que allí començaria la democràcia que per fi ens lliuraríem d’aquest Estat opressor. Tot plegat, una ristra de mentides que intenten justificar, allò que és injustificable. Ni legalment es podia fer el referèndum que el sobiranisme s’ha tret de la manega, ni l’Estat és opressor dedicant-se a robar la llibertat als catalans. Aquestes mentides juntament amb moltes altres, formen part de la èpica sobiranista, que per altra banda no va inventar Pujol, doncs ja era el primer pilar dels catalanistes durant el franquisme, Pujol no va fer més que adoptar l’estratègia.

El que s’haurien de preguntar el seguidors sobiranistes, és como pot ser possible, que un Estat opressor els hi permeti muntar tot aquest desafiament legal, tantes sentencies judicial incomplertes i tant teatre creador de fractura social, sense tancar-los a la presó immediatament.
Sense anar més lluny, el fet de tancar-se a les escoles per evitar que la policia les precintin, hauria set contestat amb una forta repressió policial per part d’un Estat repressor, quan no va estar així.  
De ben segur que aquests comportaments contra l’Estat no se’ls hi permetrien en dos països tant democràtics i tant europeus com són, Alemanya i França, on la policia i la llei, reprimeix amb molta duresa, aquests comportaments contraris a la república.

Els sobiranistes catalans i des del populisme, han estat convençuts de que s’havien de col·locar  en una posició de deslegitimació de la política i no volen veure, que legalitat i legitimitat són els mateix, com a molt són sinònims. En aquests context els sobiranistes catalans han acabat convertint-se en uns antisistema més, per algun motiu deuen estar sent recolzats pels batasunos bascs.

Josep Pla, contrari a les revindicacions nacionalistes, deia que als sobiranistes catalans els hi fan creure que s’han de sentir interminablement ofesos i humiliats.
La èpica sobiranista ha aconseguit confondre a molts catalans de bona fe, que dubten de quin costat està la raó, simplement perquè el delicte campa per Catalunya portant la màscara de la democràcia.

En els mal anomenats col·legis electorals, va haver una certa repressió policial per part de la CNP i la Guardia Civil, però s’està dient que gran part d’aquesta repressió es podia haver evitat simplement si els Mossos haguessin complert les ordres judicials de mantenir els col·legis tancats a les 7 del mati. En comptes d’això el que van fer es permetre l’ocupació i sis jutjats estan investigant ja la desídia del cos dels Mossos en aquesta situació. El que no és admissible, és que al front d’un cos policial hi estiguin polítics vestits de policies.

Per cert, no vam veure que, Puigdemont, Junqueras, Forcadell, Tardà o Rufián, es posessin davant de les persones per a protegir-les dels policies. Es a dir, ells envien als ciutadans perquè s’enfrontin amb la policia però els cabdills s’amaguen ben lluny.

No agrada a ningú veure la repressió policial exercida sobre els ciutadans, malgrat que ha estat així ja des del franquisme fins ara, el mateix succeeix en altres països europeus: si veiéssim com actuen els CRC a França ens quedaríem bocabadats i no cal dir res dels antidisturbis alemanys.

Però segurament tot hagués tingut millor solució si el president del Govern, Mariano Rajoy, hagués aplicat des de fa temps l’article 155, retirant totes les competències. Desprès es podien convocar noves eleccions autonòmiques i qui sap sinó, retenir pel Estat les competències de Sanitat, Interior i Educació.  
Podria ser una solució. El que res soluciona, es la desídia de Mariano Rajoy i la posició sempre electoral i ambigua de Pedro Sánchez.

Etiquetas:


This page is powered by Blogger. Isn't yours?

Suscribirse a Entradas [Atom]