martes, 7 de julio de 2015
La Tira
Geriàtrics de barri
En una societat com la
nostra, on els avanços mèdics han fet
allargar l‘esperança de vida de les persones, està augmentat en nombre i cada
vegada més, un grup de població a la que en diem “tercera edat”.
Tot va bé, mentre les
persones grans poden estar-se a casa seva, són autosuficients i poden fer vida
normal. La cosa canvia però, en el moment que les cames no responen o els seus
caps es senten despistats i descoordinats. En el moment que una persona perd la
seva autonomia necessita estar atesa dia i nit, aleshores la cosa canvia i
depenent del grau de discapacitat, aquesta persona és gairebé impossible
tenir-la a casa, al menys en una casa corrent.
La doctora Marlo Morgan
va anar a viure durant bastant de temps amb els aborígens nòmades australians
tot i convertint-se en aquella època, en una més de la tribu. Hi buscava
estudiar una altra cultura ben diferent a la seva. Explica Marlo en el seu
llibre, que en una ocasió la Dona Esperit, intuint que un membre de la tribu
era ja molt gran, l’anomena’t Creador d’Eines, l’hi va dir que tenia que deixar
de treballar i per tant, tenia que ensenyar a altres persones el seu ofici. Diu
que el Creador d’Eines, estava especialitzat en fer eines, pinzells, i
utensilis de cuina. En els dies següents aquest ancià se’ls va passar
ensenyant tot el que sabia a d’altres membres de la tribu.
Un dia mentre ensenyava,
Marlo l’hi preguntà que l’hi havia passat, l’ancià respongué: “Quan el
pensament és va fer flexible, les articulacions és varen tornar flexibles”, i va afegir: “De la
necessitat neix el consell”.
Avui dia funcionen uns
centres especialitzats que es fan càrrec de la gent gran amb minusvàlues, n’hi
ha a la mateixa ciutat i també als pobles de la comarca. Tot sembla estar molt
bé, així se’ns diu des de l’Administració, el que passa és que la gent gran que
ha de fer cap a aquestes residències tenen les seves discrepàncies: diuen que les residències que queden dins o
pròximes a la ciutat són molt cares, parlen d’ un preu de 1.800 euros per
persona i mes. Els centres que queden en els pobles, lluny de la ciutat, són una mica més barats,
però... voleu dir que el sou normal o mig d’un pensionista es aquest?.
El problema però, sorgeix
quan aquestes persones han d’anar a un poble,
on probablement no veuran a ningú del seu entorn social conegut i això
els fa sentir, com que molestaven i ara estan allí aparcats. En canvi, si els
ajuntaments en comptes de dedicar els diners públics a fer obres faraòniques,
que no solen tenir cap utilitat ciutadana, es dediquessin a fer residències geriàtriques
en l’entorn urbà on viuen els seus veïns, desapareixeria aquest sentiment de sentir-se
oblidat o aparcat, ja que les persones del seu entorn els podrien anar a
visitar tot sovint i l’única sensació seria, la d’haver canviat de casa. És
clar que una altra cosa és el tema dels preus: ells demanen que siguin preus
públics, ja que van estar tota la seva vida laboral cotitzant a la Seguretat Social.
Un altre factor a tenir
en compte, és que el temps passa per tothom, i que possiblement els que avui
són joves i decideixen la política, dintre d’uns anys seran ancians i aleshores
desitjaran, com ho fan la gent gran d’avui dia, que les residències amb preus
públics es troben a l’entorn de la ciutat i no pas lluny d’on vivien.
Penso que en aquest
context, els polítics actuals s’hauran de plantejar aquesta qüestió, no haurien
d’oblidar la dita del Creador d’Eines: “De
la necessitat neix el consell”. Cal per tant, que hi hagi geriàtrics a
preus públics als barris, al cap i a la fi, segur que seran molt més útils per
la societat lleidatana, que alguna infraestructures faraòniques que tenim
infrautilitzades.
Si és certa la intenció,
de que les ciutats són per les persones, el nou Ajuntament ho podria demostrar
fent-la més humana.
Etiquetas: geriatricdbarr
Suscribirse a Entradas [Atom]