viernes, 4 de julio de 2014
La Tira
Uns politics de pena
Fa molt de temps que penso i dic, que tota la
ventada sobiranista no és més que una cortina de fum per amagar les errades i
també la incompetència d’uns polítics, que amb aquesta sortida “esperançada”, fan
mans i maneges per tal de que la veu de les urnes no els arraconi i finalment
els deixi fora del cercle de poder.
El mateix president Mas, va ser
entrevistat per la cadena de televisió nord-americana CNN, on li va reconèixer
a una periodista que ni tan sols la meitat dels catalans, es volen separar
d’Espanya. En el decurs de l’entrevista, la periodista li preguntà a Mas,
perquè vol que Catalunya sigui independent i Mas no va saber que contestar. La
periodista amb cara de estranyada li preguntà, “I aleshores perquè vol fer el
referèndum”. Altre cop, Mas no va saber que contestar i només insistia en que ha
de fer el referèndum. Una situació patètica. Si aquests són els politics que em
representen que parin el tren que vull baixar.
Ara
el seu soci d’aventura independentista, Junqueras, acaba de dir que ell no
confia en que es faci la consulta, però que ja té una sortida a tot plegat. Es
a dir, ha avocat a molts catalans, a creure que es faria la consulta, si o si,
i ara diu que no confia en que es faci? En que quedem? Aquesta qüestió té molt
a veure amb la confiança, vull dir que el polític que ens enganya en un tema,
ens pot enganyar en tot.
Manifestar-se
davant del Parlament, impedint entrar als diputats, increpant-los amb amenaces,
penso que és una forma de exercir la violència, però el que no és pot fer sense
cometre una gran injustícia, és criminalitzar el comportament dels
manifestants, dient que han exercit la violència sobre els diputats, per a
continuació, legislar a corre-cuita una llei per combatre aquestes
manifestacions.
Cas molt diferent
és quan davant la tragèdia humana que suposa per molts ciudatans, la pèrdua del
lloc de treball, intuint certerament, que difícilment en trobaran un altre. Això
també és una forma de violència. I què diríem dels joves que encara no han pogut
treballar mai?
Els qui encara
tenen la sort de mantenir el seu lloc de treball, en gran manera han sofert una
reducció dràstica en el seus sous, permesa en tota regla pel poder polític, una
reducció salarial que nomenen amb l’eufemisme de “devaluació interna”.
Efectivament, ens han devaluat els sous, però els impostos, en comptes de
baixar-los ens els han apujat. Tot això no suposa també una forma de violència?
Si analitzem
l’assumpte, veurem que la exclusió social ha eixamplat el seu perímetre, quan fins
ara es donava per suposat que només afectava a sectors marginals, ara però,
molts dels que abans es sentien vacunats contra la marginalitat, ara comencen a
veure’s a ells mateixos com a candidats a entrar en aquest sector social,
anomenat marginal.
Sempre ens han
repetit el vell principi, segons el qual s’ha de governar fent un establiment
de les prioritats socials. Ara aquesta qüestió és d’una urgent actualitat,
malgrat tot, els nostres polítics herois del sobiranisme, no deuen considerar
important totes aquestes qüestions per la població.
Les forces
polítiques en comptes de preocupar-se de trobar sortida a aquestes dificultats
ciutadanes, es limitem a mobilitzar als ciutadans, amb l’argument falsari, de
que el realment important i inajornable, és un determinat pronunciament,
convertint sospitosament, això en la prioritat absoluta de tota la seva
política.
Però si les
institucions en aquest país fossin justes, tindrien de rendir comptes, per tot
el que amb aquest gest injust, deixen de costat. La supervivència de molta gent
també ve a ser un tema senzillament dramàtic i per tant també pot ser vist com
una mena de violència.
I poden dir cada
quart d’hora, la mentida de que un 80% dels catalans estan a favor de la
secessió, però els hi agradi o no, la societat catalana té plantejats altres problemes
molt més importants que l’independentisme.
La impressió
que em donen, és la de ser uns politics, que es dediquen a demostrar la seva
incapacitat per resoldre problemes ciutadans, ja que no tenen cap solució que
oferir-nos, però que fins i tot, no fan res per buscar-ne. Saben que el seu pas
pel poder es efímer i tot ho fien en que els adversaris polítics, ara per ara,
estan completament dividits perquè ni tant sols tenen un full de ruta de
consens. Es clar, que tampoc
m’estranyaria, que darrera l’aldarull que tenen els adversaris, hi haguessin
els herois sobiranistes enredant la troca.
Etiquetas: unspoliticdpen
# entrada de Redaccio : 8:25
Suscribirse a Entradas [Atom]