martes, 6 de mayo de 2014
Des de la meva finestra
Allò que alguns politics en diuen “desafecció”
El deteriorament
de la situació econòmica, ha acabat posat contra les cordes la gestió política,
fins i tot es podria dir, que la crisi ha tirat cap amunt de la part del
darrera de l’escenari i ara els espectadors, veiem que es fa en aquesta zona del
darrera. No hi ha gaires dubtes, de que el que veiem, no és del nostre grat.
El sector polític intenta vendre’ns moltes idees, però en el fons el que
importa als ciutadans és la seva economia personal. Ja ho va dir Clintón en una
campanya electoral: “És la economia,
estúpid”.
La mala
situació econòmica, ha escampat el disgust i la decepció entre els ciutadans
espanyols. La credibilitat en les institucions, que per altra banda haurien de
ser modèliques, ha minvat considerablement, començant pel rei que ha baixat a
nivells impensables només fa uns anys: l’assumpte del seu gendre “aconseguidor”
Urdangarín, un assumpte que costa creure, era ignorat pel rei i les seves
caceres africanes, que van portar a que li traguessin el mot de “Rei dels elefants”, han reduït la seva
estima per part de molts ciutadans.
Durant anys ens van vendre un miratge com a realitat, que es va trencar a
trossos quan la crisi el va sacsejar, quan el robatori de varies dècades sortia
a la llum. Partits que s’havien convertit en instruments pel enriquiment dels
seus dirigents, en ocasions per a finançar les activitats del partit, per pagar
sous inútils que compraven un silenci, xarxes clientelars muntades per
aconseguidors de alt càrrec, comissions multimilionàries i grans quantitats de
diners que sempre i sempre, ha tocat pagar al desprotegit i confiat ciutadà.
Pel ciutadà normal que li costa el seu pagar impostos, tot plegat, suposa
un panorama decebedor, fins al punt de que si estem profundament indignats, la
classe política que no entén de autocrítica, critica que tinguem “desafecte”
cap a ells, dons miri, això potser és el mínim que podem fer, per tant no es
queixin, que els únics que ens podem queixar en aquesta pel·lícula de cinema
negre, som els ciutadans que paguem impostos i ens sentim robats i enganyats.
Davant aquest panorama nomes hi ha dos reaccions possibles, que encara
semblant similars, resulten ser molt diferents: ens podem queixar o podem
criticar.
La queixa es simplement, la mera expressió de la contrarietat, és el
lamentar-se, el disgust i el estar-ne fart. En resum ve a ser, com una reacció
derrotista i impotent davant una situació sense cap remei.
Molt més constructiva, ve a ser la critica racional, l’anàlisi i
identificació de les causes del disbarat, per a proposar els canvis
necessaris.
Davant de tot aquest panorama de bandolerisme institucional que estem
veien, només hi ha una feina a fer: identificar les causes i fer una critica
del boca a orella, aquesta es una sortida que no agrada a la classe política
que està esquitxada pels assumptes, això és en definitiva, al que ells en diuen
“desafecció”.
La democràcia, no pot continuar en un marc trampós (encara que
paternalista), en el que els polítics decideixen pels ciutadans, tractant-nos
en moltes ocasions com si fóssim nens, mentre ells tenen pocs deures, i mentre
conculquen els verdaders drets ciutadans: una representació eficaç, un govern
transparent, controlat i obligat a rendir comptes davant els ciutadans.
Una democràcia, si és autentica, no pot funcionar de cap manera, sense una
forta apel·lació als deures ciutadans, a un compromís del votant, a dedicar
temps i esforç per elegir conscientment al seu representant i desprès si cal,
demanar-li comptes.
Sense complir amb el deure cívic ciutadà de vigilar i controlar al poder,
sigui del color que sigui, no podem exigir les reparacions del sistema. Si no
som capaços de controlar al poder, aleshores honestament parlant, no ens podem
queixar, però és que casi tampoc podem criticar-ho.
Etiquetas: allqalgpolididesafecc
# entrada de Redaccio : 8:07
Suscribirse a Entradas [Atom]