lunes, 18 de noviembre de 2013
La Tira
No tot el que salta és un cangur
Ens va sobtar
veure a la premsa, com una família veïna de Lleida, té com a mascota un cangur
de raça petita. Es veu que cada dia el treuen a passejar dues vegades per la
zona de la Plaça dels Pagesos. Els vianants es queden molt sorpresos en
veure al cangur “Roger” saltant pel carrer. La veritat és que molts de
nosaltres no havien vist mai un cangur al natural saltant pel carrer. No
obstant, de saltimbanquis i gent que va saltant d’un lloc a un altre, sí que
hem vist.
Hem buscat el
significat de la paraula saltimbanqui i hem trobat: “Xerraire i titellaire, el
saltimbanqui no té la reputació que és mereix, puja a les tarimes i comença a
pregonar o divertir a la gent que passa. Saltimbanqui ve de la paraula italiana
“saltimbanco”, que es composa de “saltare” (saltar), “in” (en) i “banco”
(tarima)”.
Salvant les
distancies i sense ànim d’ofendre, tenim a Lleida a una persona molt coneguda
que es mestre en saltar d’un lloc a un altre, encara que també sembla bastant
expert com a xerraire de tarima. Ens estem referint al nostre Alcalde que
primer va començar la seva militància política en el PSUC, un partit de caire
comunista, desprès va anar o va saltar al PSC, de caire socialdemòcrata i
ara, el poden fer fora del partit, si
vota diferent al sector oficial, segons li van llegir ahir la cartilla.
Per si aquesta
circumstancia s’acabés donant, Ros va anunciar que muntaria un partit “blanc”,
però hem sentit a dir, que el més probable és que donés un altre salt, però
aquesta vegada cap a “La Casa Gran del Catalanisme”, una entitat convergent on
ja hi han fet cap altres companys seus.
Si aquest salt
acabés fent-se realitat, quedaria provada l’actitud trànsfuga del nostre
Alcalde, en presentar-se a les eleccions per un partit i acabar la legislatura
en un altre. De fet, Ros salta en una sola direcció, d’esquerra a dreta i cada
cop més cap a la dreta.
Hem de recordar
una de les clàssiques patinades “zapateres” en la campanya electoral del 2003,
quan Zapatero va dir en acte electoral a Maragall: “Pascual, porque lo comparto, apoyaré el estatut que salga del
Parlament”, convençuts com
estaven, de que fent-se passar per catalanistes, podrien suplantar l’opció
electoral de CiU, atraient cap al PSC vot convergent que li pogués treure la
majoria a CiU.
Desprès d’aquest
suposat compromís que només va estar una farsa, crida l’atenció, la
coincidència de que CiU començà a jugar fort en una reivindicació a la que en
van dir “el dret a decidir”.
A partir d’aquest
moment, la directiva convergent va aposta molt fort per aquesta carta,
convertint-la en el seu principal motor programàtic.
No és difícil
deduir, que aquesta idea-força de la directiva convergent, podia aconseguir ser
una juguesca de varies derivades complementaries però amb un sol objectiu: des
de poder continuar presentant-se davant els electors com els més catalanistes
de tots, a preveure que si ells arribaven al Govern, aquesta idea-força els hi
podria servir per embolicar els problemes reals dels catalans, amb el paper del
sobiranisme esperançador que tot ho tapa. També podria servir per intentar una
trencadissa en la cúpula del PSC, la qual cosa podria donar certa avantatja
electoral a CiU sobre els seus adversaris.
Ni podem provar
que aquesta fos la estratègia de fons de CiU respecte al “dret a decidir”, ni
ells van dir mai que no ho fos, però és que en aquest punt estem i tot apunta
cap aquí, almenys que vulguem creure en les casualitats. Potser foren massa
casualitats, tantes que al PSOE sembla que ja no se les creuen.
Etiquetas: ntotelquesaltacang
# entrada de Redaccio : 8:56
Suscribirse a Entradas [Atom]