jueves, 26 de mayo de 2011
Opinió
VISCA EL LLEIDA !!
Ja fa uns quants mesos que em sento una mica emmurriat i trist, perquè veig que la meva estimada ciutat torna a ser aquella ciutat gris i emboirada de la que tots passaven de llarg.
Encara que alguns optimistes interessats vulguin aparentar el contrari, desprès d’una etapa en la que vam sortir una mica de l’hort, no vàrem passar de ser una finca controlada pels guardians de una essència lleidatana passada de moda i que només aspirava a conservar els privilegis oligàrquics i de unes quantes famílies que, a pesar de que havia arribat la democràcia i la llibertat, només volien continuar remenant les cireres, malgrat que la majoria havien format part de la “quinta columna”.
I de aquells vents venen les actuals tempestes, han passat quasi quaranta anys i encara volen continuar dominant les nostres terres, com han fet a través dels segles tots els dominadors que han passat pel nostre territori. Obstinats en no perdre el seu lloc privilegiat, malgrat que les actuals generacions que queden d’aquelles famílies, no representen en absolut el seu nivell, s’amollen com una clapa fastigosa, a les seves necessitats de conservar com sigui un paper que només els hi dona el seu cognom i les seves amistats cada dia més desgastades.
Així és lògic que poc a poc haguem anat perdent la nostra identitat, el nostre orgull lleidatà, i en aquests moments estem mancats de signes d’identitat propis que facin de Lleida una ciutat atractiva pels que venen de fora, que ja els hi va bé a tots els maules que hem descrit.
Ni la estació Lleida-Pirineus, ni l’aeroport Alguaire-Lleida-Pirineus, tot ho bategem igual, volem lligar la ciutat de Lleida als Pirineus quan tenim els mateixos accessos que fa més de seixanta anys, i naturalment la gent passa de llarg de la nostra Lleida i se’n va a comprar directament a la Porta del Àngel de Barcelona, que és l’únic que hem aconseguit amb l’AVE i amb la esmorrada presència d’AVANTS.
Tot això amb un govern municipal sense imaginació, presoner de les seves carències i una oposició capada per la seva ineptitud i la seva poca fe en les seves pròpies forces.
A tot això el poble es malacostuma i lo poc que es fa ho troba bé, sobre tot en aquest temps de crisi, ja que durant aquests últims anys ha semblat que qualsevol activitat fos pública i a més a més també se’ls ha acostumat a que fos gratis, de manera que la seva aportació també ha anat minvant. Estem doncs davant d’una situació de tancament econòmic i a Lleida no ve cap empresa que pugui col·laborar al desenvolupament cultural i esportiu de la nostra ciutat, les institucions públiques prou feina tenen a anar pagant els seus deutes, i els ciutadans a anar arribant a final de mes com puguin. Malgrat que de vegades ens assabentem que s’ha pagat mig milió d’euros per una òpera en la que es van tenir que regalar entrades per emplenar la sala on es representava, i no fer el més gran dels ridículs.
Això que deien fa anys que la cultura havia de ser per a tothom, que havia d’estar a l’abast de tothom, que havia d’haver igualtat de oportunitats per fluir-ne. Ja no se’n recorden? Han canviat les seves proclames pels seus privilegis, els seus comitès polítics llibertaris per el despotisme il·lustrat.
Vagi tota aquesta introducció per parlar d’un tema que és el que m’ha fet emprenyar i molt. S’ha anunciat la desaparició de la Unió Esportiva Lleida i ningú ha dit absolutament res. Vaja un poble de desagraïts!, vaja uns polítics mes carotes!, vaja una societat mes poc solidaria!, s’anuncia que desapareix una de les ensenyes més importants del lleidatanisme, que sí va representar amb orgull la nostra ciutat per tot arreu, i tothom mut i a la gàbia.
Potser és perquè ningú vol que es toqui el tema econòmic, que no sigui que algú surti esqueixat, que algú es pregunti com hem anat a parar a aquesta situació. El millor, com sempre, és tapar-ho tot i que no se’n parli més. Així és Lleida.
Però jo em revelo i no vull callar. I vull fer un homenatge al nostre Lleida, i vull fer-ho explicant-li al meu padrí allà on es trobi, perquè és la persona que hem va ensenyar a estimar-lo, hem va ensenyar a estimar Lleida, Catalunya i tots aquests valors republicans que no tenen ideologia i que ell sempre ficava com exemple en el camps d’esports de Joventut Republicana. També per totes aquelles dones i aquells homes que van fer possible aquesta instal·lació esportiva vagi el meu homenatge.
Quant agafadets de la ma padrí, anàvem per aquell caminet vora la via del tren fins l’hospital Sta. Maria i la Granja Militar, i pujàvem per la pendent del camp d’esports, tot contemplant aquell camp de bàsquet fet amb el terra de cendra i aquells “tableros” de fusta verda i un suport arquejat de pedra picada, i m’ensenyaves a la nostra esquerra aquella piscina que li dèiem Olímpica amb aquells trampolins que arribaven quasi al cel, i divisàvem el velòdrom on tantes carreres de ciclisme en pista vàrem assistir, i m’explicaves que al camí de Corbins, quan l’equip es deia “Lérida-Balonpié” els aficionats muntàveu vosaltres mateixos les porteries per poder començar el partit. A mi, que era un nen, el ja vell camp em semblava una meravella. Hem compraves un “emblema” i ens regalaven una visera, tot estava a punt. Des de la grada de general, fes calor o fred, plogués o nevés, allí estàvem cada diumenge que hi havia futbol, que era tots els diumenges perquè jugava l’amateur.
S’hem fica encara la pell de gallina quan recordo que el equip sortia al camp i quan fèiem un gol, padrí. Com poden haver-ne atrevit aquests maleïts de deixar-se perdre tot això?. Bé, no pateixis padrí, que aquestes imatges i aquests records no ens els prendran mai. I a mi tampoc hem prendran mai els valors que hem vas ensenyar, i els hi retrec a tots perquè hem surt del fons de l’ànima, i no tinc por padrí, perquè si algú vol esborrar de les nostres ments aquests records, allí estaré jo i tindré més vista que l’Arbea i el Patiño junts, escombraré la pilota com el Juncal i el Tanco, me’ls pixaré a mig del camp com l’Araujo i el Medina, correré la banda com el Moron i el Vallejo, i tindré la intel·ligència del Cifre i del Clotet i l’habilitat del Martin.
Mai podré oblidar aquelles samarretes penjades al marcador i les teves llàgrimes quan a Andorra de Teruel vàrem pujar desprès de molts anys a segona divisió, te’n recordes padrí? Va ploure tot el partit i al saltar al camp vaig perdre una sabata, hem vas pujar als braços i no hem vas deixar tocar terra fins quan, ja de dia, vàrem arribar a casa.
Aquesta Lleida m’agradava més. Tenia identitat, sentiments, valors, tenia imaginació i força. La nostra Unió Esportiva Lleida, encara que se l’hagin carregat, no morirà mai, per tu, padrí, i per tots, pels que l’hem estimat de veritat...
Lleida, Lleida, Lleida.
Miquel
Etiquetas: viscellleida
# entrada de Redaccio : 0:32
Suscribirse a Entradas [Atom]