lunes, 10 de enero de 2011
La Tira
La boira de Lleida
Fa pocs dies, va sortir en la premsa la noticia de que un lleidatà havia presentat un joc de taula “amb arrels i objectius lleidatans”. Sembla ser, que es tracta d’un joc de taula anomenat “El Joc de Lleida”, barreja de “Joc de l’Oca” i “Monopoly”, tot el qual està presentat enmig de la boira de Lleida.
Es veu que es tracta d’un joc ambientat en els carrers de Lleida, on els jugadors poden passar pels carrers i comprar les empreses que hi ha, que donades les circumstancies ja són ben poques.
Pot ser un joc interessant, per passar les fredes tardes d’hivern dels dies festius, ja que la crisi desaconsella sortir a gastar diners. El que no han explicat, és com veuran els jugadors les empreses a comprar, enmig la boira que amaga i difumina moltes portes i parets, una boira que a dies, enterboleix la visió dels carrers i fins i tot, els cobreix com una cortina penjada en lloc.
De tota manera, si es tracta d’un joc amb base real, hem de tenir en compte el següent: sembla que a Lleida, a més de la boira meteorològica hi ha una boira oficial que amaga i difumina uns fets reals que estan dormin el somni dels justos. És la boirosa cortina de la dissimulació. Hi ha coses mandatades i fetes per la oficialitat en el poder, que mai aconseguim esclarir encara que les preguntem mil i una vegades. Perquè serà?
Per exemple no hem pogut saber encara com és possible que una “passarel·la senzilla” en paraules de la regidora d’Urbanisme, pot arribar a costar el doble que unes altres dues passarel·les no tant senzilles, sinó molt més guarnides? És que potser en aquest país, la senzillesa constructiva resulta ser molt més cara que la més guarnida?
Tampoc hem pogut saber, com és que un pont de Príncep de Viana, pressupostat per un import, acaba costant pràcticament el doble?
Tampoc sabem de qui eren les finques on es va instal·lar el aeroport d’Alguaire.
No sabem quina deu de ser la raó, per la qual a Lleida hi ha una empresa de Madrid que acapara la majoria de serveis municipals, l’aigua, la grua, el dipòsit de vehicles, els parkimetres (a més de un pàrking) i durant mols anys el servei de recollida d’escombriaires?
Quina deu de ser la raó per la qual a Lleida totes les obres públiques importants són concedides a només tres o quatre empreses?
Com és que va haver un gran sobrecost en la compra de l’edifici d’Agricultura?
Aclarirem alguna vegada que va passar amb l’Empresa Municipal de Serveis Comunitaris i on van anar a parar el diners?
Són aquestes i d’altres, unes qüestions que en tot cas, la premsa local només ha tractat pel damunt en el millor dels casos i sense gaire insistència; potser considera més important un joc de taula, que furgar entre la boira i esclarir a fons, temes que afecten a diners públics.
Pensem que totes aquestes qüestions i d’altres, que tenen molt a veure amb Lleida, tenen de estar integrades dintre el joc, que per altra banda i en gran manera tenen a veure efectivament amb el Monopoly. Demanem per tant, una segona versió del joc, més adaptada a les arrels lleidatanes, que per tant posi aquestes qüestions en joc (un terme mai tant ben portat).
Esperem en tot cas, que algun dia el vent s’emporti aquesta boira que estem patint (que no és un joc) des de fa uns trenta anys i pugin ser contestades totes aquestes qüestions, que insistim afecten i molt, a diners públics i per tant de tots.
Fa pocs dies, va sortir en la premsa la noticia de que un lleidatà havia presentat un joc de taula “amb arrels i objectius lleidatans”. Sembla ser, que es tracta d’un joc de taula anomenat “El Joc de Lleida”, barreja de “Joc de l’Oca” i “Monopoly”, tot el qual està presentat enmig de la boira de Lleida.
Es veu que es tracta d’un joc ambientat en els carrers de Lleida, on els jugadors poden passar pels carrers i comprar les empreses que hi ha, que donades les circumstancies ja són ben poques.
Pot ser un joc interessant, per passar les fredes tardes d’hivern dels dies festius, ja que la crisi desaconsella sortir a gastar diners. El que no han explicat, és com veuran els jugadors les empreses a comprar, enmig la boira que amaga i difumina moltes portes i parets, una boira que a dies, enterboleix la visió dels carrers i fins i tot, els cobreix com una cortina penjada en lloc.
De tota manera, si es tracta d’un joc amb base real, hem de tenir en compte el següent: sembla que a Lleida, a més de la boira meteorològica hi ha una boira oficial que amaga i difumina uns fets reals que estan dormin el somni dels justos. És la boirosa cortina de la dissimulació. Hi ha coses mandatades i fetes per la oficialitat en el poder, que mai aconseguim esclarir encara que les preguntem mil i una vegades. Perquè serà?
Per exemple no hem pogut saber encara com és possible que una “passarel·la senzilla” en paraules de la regidora d’Urbanisme, pot arribar a costar el doble que unes altres dues passarel·les no tant senzilles, sinó molt més guarnides? És que potser en aquest país, la senzillesa constructiva resulta ser molt més cara que la més guarnida?
Tampoc hem pogut saber, com és que un pont de Príncep de Viana, pressupostat per un import, acaba costant pràcticament el doble?
Tampoc sabem de qui eren les finques on es va instal·lar el aeroport d’Alguaire.
No sabem quina deu de ser la raó, per la qual a Lleida hi ha una empresa de Madrid que acapara la majoria de serveis municipals, l’aigua, la grua, el dipòsit de vehicles, els parkimetres (a més de un pàrking) i durant mols anys el servei de recollida d’escombriaires?
Quina deu de ser la raó per la qual a Lleida totes les obres públiques importants són concedides a només tres o quatre empreses?
Com és que va haver un gran sobrecost en la compra de l’edifici d’Agricultura?
Aclarirem alguna vegada que va passar amb l’Empresa Municipal de Serveis Comunitaris i on van anar a parar el diners?
Són aquestes i d’altres, unes qüestions que en tot cas, la premsa local només ha tractat pel damunt en el millor dels casos i sense gaire insistència; potser considera més important un joc de taula, que furgar entre la boira i esclarir a fons, temes que afecten a diners públics.
Pensem que totes aquestes qüestions i d’altres, que tenen molt a veure amb Lleida, tenen de estar integrades dintre el joc, que per altra banda i en gran manera tenen a veure efectivament amb el Monopoly. Demanem per tant, una segona versió del joc, més adaptada a les arrels lleidatanes, que per tant posi aquestes qüestions en joc (un terme mai tant ben portat).
Esperem en tot cas, que algun dia el vent s’emporti aquesta boira que estem patint (que no és un joc) des de fa uns trenta anys i pugin ser contestades totes aquestes qüestions, que insistim afecten i molt, a diners públics i per tant de tots.
Etiquetas: laboiradelleida
# entrada de Redaccio : 0:52
Suscribirse a Entradas [Atom]