lunes, 7 de diciembre de 2009
Des de la meva finestra
Quan la Justícia permet un ús pervers de la llei
Els temes de violència domestica són desagradables fins i tot pels professionals del dret que tenen de tractar-los. En el fons són el reflex d’un abús amb violència, que jurídicament és considerat com a delicte.
A l’any 2008 es van registrar a Catalunya unes 20.300 denuncies per presumptes abusos de violència sobre dones, segons el CGPJ, es a dir unes 55 denuncies diàries de mitjana, la qual cosa suposa un augment del 32% respecte a l’any anterior.
Però una cosa és que hi hagin denuncies, i un altra molt diferent, és que d’aquestes 20.300, només un 16% van estar expedients amb indicis reals i provats de violència domestica i per tant amb sentencia condemnatòria. Del 84% que queda per manca de proves, un 80% es van arxivar i el 4% restant van acabar en sentencia absolutòria.
Diu el col·lectiu, l’Associació de Pares de Família Separats, que una característica d’aquests assumptes, és que en un 61% de les denuncies, l’home denunciat rep una ordre d’allunyament (de la dona), doncs es considera, que amb el simple testimoni de la denunciant ni ha prou per aplicar aquesta mesura. És a dir, si restem del percentatge de procediments que acaben en sentencia condemnatòria, ens trobem de que en un 55%, les ordres d’allunyament són injustes perquè les causes acaben sent arxivades.
El rere fons d’aquestes denuncies falses, aconsellades per advocats sense escrúpols en un context de forta lluita de parella per un divorci i per tal d’aconseguir, tant la custodia del fill, com una pensió econòmica, però mai per a fer Justícia.
Diuen els afectats, que quan es troben en aquestes circumstancies, un es dona compte, de com la Justícia permet un ús pervers de la llei.
El col·lectiu d’afectats i l’Associació de Pares de Família Separats, estan demanant una llei més justa, que continu actuant en casos de violència real, però també, que descartin immediatament tots aquells en els que hi hagi indicis de falsa denuncia, quan normalment no passa de ser una simple baralla entre dues persones.
De moment, en el nostre ordenament jurídic no existeix, el que aquest col·lectiu proposa: que la Justícia tingui l’obligació d’actuar d’ofici i imposant una demanda contra les falses denuncies. Potser hi hauria més Justícia en aquest apartat de violència domestica i tal vegada menys expedients ficticis.
No oblidem que la primera obligació de la Justícia és fer complir la llei, però hi ha un altra qüestió: que tots som iguals davant la llei i en aquest cas, uns semblen tenir més drets que uns altres. Un altra cosa que denota que aquesta llei és una mica arbitraria, és que no es considera la presumpció d’innocència de l’acusat, es a dir sense haver estat provat i només amb el testimoni o denuncia de la parella, l’acusat perd la presumpció d’innocència i rep una ordre d’allunyament que ve a ser en certa manera, com una condemna sense judici ni sentencia.
Els temes de violència domestica són desagradables fins i tot pels professionals del dret que tenen de tractar-los. En el fons són el reflex d’un abús amb violència, que jurídicament és considerat com a delicte.
A l’any 2008 es van registrar a Catalunya unes 20.300 denuncies per presumptes abusos de violència sobre dones, segons el CGPJ, es a dir unes 55 denuncies diàries de mitjana, la qual cosa suposa un augment del 32% respecte a l’any anterior.
Però una cosa és que hi hagin denuncies, i un altra molt diferent, és que d’aquestes 20.300, només un 16% van estar expedients amb indicis reals i provats de violència domestica i per tant amb sentencia condemnatòria. Del 84% que queda per manca de proves, un 80% es van arxivar i el 4% restant van acabar en sentencia absolutòria.
Diu el col·lectiu, l’Associació de Pares de Família Separats, que una característica d’aquests assumptes, és que en un 61% de les denuncies, l’home denunciat rep una ordre d’allunyament (de la dona), doncs es considera, que amb el simple testimoni de la denunciant ni ha prou per aplicar aquesta mesura. És a dir, si restem del percentatge de procediments que acaben en sentencia condemnatòria, ens trobem de que en un 55%, les ordres d’allunyament són injustes perquè les causes acaben sent arxivades.
El rere fons d’aquestes denuncies falses, aconsellades per advocats sense escrúpols en un context de forta lluita de parella per un divorci i per tal d’aconseguir, tant la custodia del fill, com una pensió econòmica, però mai per a fer Justícia.
Diuen els afectats, que quan es troben en aquestes circumstancies, un es dona compte, de com la Justícia permet un ús pervers de la llei.
El col·lectiu d’afectats i l’Associació de Pares de Família Separats, estan demanant una llei més justa, que continu actuant en casos de violència real, però també, que descartin immediatament tots aquells en els que hi hagi indicis de falsa denuncia, quan normalment no passa de ser una simple baralla entre dues persones.
De moment, en el nostre ordenament jurídic no existeix, el que aquest col·lectiu proposa: que la Justícia tingui l’obligació d’actuar d’ofici i imposant una demanda contra les falses denuncies. Potser hi hauria més Justícia en aquest apartat de violència domestica i tal vegada menys expedients ficticis.
No oblidem que la primera obligació de la Justícia és fer complir la llei, però hi ha un altra qüestió: que tots som iguals davant la llei i en aquest cas, uns semblen tenir més drets que uns altres. Un altra cosa que denota que aquesta llei és una mica arbitraria, és que no es considera la presumpció d’innocència de l’acusat, es a dir sense haver estat provat i només amb el testimoni o denuncia de la parella, l’acusat perd la presumpció d’innocència i rep una ordre d’allunyament que ve a ser en certa manera, com una condemna sense judici ni sentencia.
Etiquetas: quljusperusperll
# entrada de Redaccio : 8:12
Suscribirse a Entradas [Atom]