viernes, 17 de octubre de 2008
(17 Oct 2008) La Tira
El deure de pagar impostos i el dret a conèixer
Resulta sorprenent, que sent Espanya un país on estan aprovades quantitat de lleis, sigui un dels pocs països europeus que no disposa encara, d’una llei reguladora del Dret d’Accés a la Informació Pública. Podem trobar quantitat de lleis que estan fetes per controlar (ells en diuen “ordenar”) als ciutadans, però està clar que les lleis perquè els ciutadans puguin controlar als governants, són escasses, fosques i dona la impressió de que estan arxivades.
La setmana passada, periodistes de la SIP van tenir la valentia de recordar-li aquesta situació al president del Govern, qui es va comprometre a portar un projecte en aquest sentit al Congres.
Perquè quedi clar, tenim el deure de pagar tots els impostos que tinguin a bé aprovar, però no podem conèixer informació pública sobre assumptes que son decidits pels nostres governants (a qui paguem el sou), ni de vegades, a que es destinen els nostres diners, ja sigui en temes econòmics, infrastructurals, assistencials etc.
Saber sobre tots el assumptes que esdevenen de l’Administració, forma part del dret Constitucional que tenim els ciutadans a participar en els assumptes públics, consagrat pel article 23 de la nostra Carta Magna. Es tracta senzillament, de conèixer en què es gasten els nostres impostos, però també, en saber si la pròpia Administració compleix les lleis que ella mateixa aprova.
Un país és més democràtic, quan els seus ciutadans tenen reconegut el dret, a conèixer tota la informació de tota l’activitat de les Administracions Públiques.
Una de les lleis que tenim aprovades es la del Derecho de Petición, es a dir que qualsevol ciutadà pot sol·licitar per escrit a l’Administració dades i explicacions de tot tipus, però ja sabem que en aquest país la democràcia és sui generis i sembla ser una mica “bananera”, ja que davant d’informacions “que vol mantenir guardades”, l’Administració opta per la cacicada del anomenat “silenci administratiu”, que no és més que una relíquia del franquisme. I quan tal cosa passa, i s’aplica el silenci administratiu, em puc pensar que volen amagar alguna cosa, potser alguns interessos...?
La transparència informativa té de ser transversal, sense amagatalls, sense foscors i sense reserves, perquè no se’ns pot exigir transparència als ciutadans, mentre que els governants exigents, no volen transparentar les seves actuacions. Això no pot continuar; Espanya es té de posar a l’alçada de EEUU, on funciona la Fredom of Informatin Act, que ha legitimat a molts ciutadans per tal de conèixer qüestions administratives de índole delicada, que no secreta ni classificada.
Per raons de Democràcia, per raons de Igualtat, per raons de Transparència, que són qualitats que se’ns exigeixen als ciutadans, es imprescindible una llei d’accés a la Informació Publica i el president del Govern ha de complir amb a aquesta exigència a la major brevetat possible.
Resulta sorprenent, que sent Espanya un país on estan aprovades quantitat de lleis, sigui un dels pocs països europeus que no disposa encara, d’una llei reguladora del Dret d’Accés a la Informació Pública. Podem trobar quantitat de lleis que estan fetes per controlar (ells en diuen “ordenar”) als ciutadans, però està clar que les lleis perquè els ciutadans puguin controlar als governants, són escasses, fosques i dona la impressió de que estan arxivades.
La setmana passada, periodistes de la SIP van tenir la valentia de recordar-li aquesta situació al president del Govern, qui es va comprometre a portar un projecte en aquest sentit al Congres.
Perquè quedi clar, tenim el deure de pagar tots els impostos que tinguin a bé aprovar, però no podem conèixer informació pública sobre assumptes que son decidits pels nostres governants (a qui paguem el sou), ni de vegades, a que es destinen els nostres diners, ja sigui en temes econòmics, infrastructurals, assistencials etc.
Saber sobre tots el assumptes que esdevenen de l’Administració, forma part del dret Constitucional que tenim els ciutadans a participar en els assumptes públics, consagrat pel article 23 de la nostra Carta Magna. Es tracta senzillament, de conèixer en què es gasten els nostres impostos, però també, en saber si la pròpia Administració compleix les lleis que ella mateixa aprova.
Un país és més democràtic, quan els seus ciutadans tenen reconegut el dret, a conèixer tota la informació de tota l’activitat de les Administracions Públiques.
Una de les lleis que tenim aprovades es la del Derecho de Petición, es a dir que qualsevol ciutadà pot sol·licitar per escrit a l’Administració dades i explicacions de tot tipus, però ja sabem que en aquest país la democràcia és sui generis i sembla ser una mica “bananera”, ja que davant d’informacions “que vol mantenir guardades”, l’Administració opta per la cacicada del anomenat “silenci administratiu”, que no és més que una relíquia del franquisme. I quan tal cosa passa, i s’aplica el silenci administratiu, em puc pensar que volen amagar alguna cosa, potser alguns interessos...?
La transparència informativa té de ser transversal, sense amagatalls, sense foscors i sense reserves, perquè no se’ns pot exigir transparència als ciutadans, mentre que els governants exigents, no volen transparentar les seves actuacions. Això no pot continuar; Espanya es té de posar a l’alçada de EEUU, on funciona la Fredom of Informatin Act, que ha legitimat a molts ciutadans per tal de conèixer qüestions administratives de índole delicada, que no secreta ni classificada.
Per raons de Democràcia, per raons de Igualtat, per raons de Transparència, que són qualitats que se’ns exigeixen als ciutadans, es imprescindible una llei d’accés a la Informació Publica i el president del Govern ha de complir amb a aquesta exigència a la major brevetat possible.
Etiquetas: deupaimodretconei
# entrada de Redaccio : 16:22
Suscribirse a Entradas [Atom]