martes, 30 de junio de 2015

Des de la meva finestra


El problema grec

El problema de Grècia suposa una crisi molt gran per Europa, tant que pot fer trontollar el projecte europeu encara que ens vulguin fer veure al contrari.
És cert que Grècia només ve a ser el 2% del PIB de la Eurozona, però hi ha altres paràmetres i altres qüestions, que poden tenir també molta importància.

Els grecs van signar l’entrada como membre a la Unió Europea al 1979, encara que la adhesió formal no va estar fins l’any següent. Els problemes de gran endeutament de Grècia es van començar a saber al 2010, però aleshores es va fer públic també, que els balanços contables que van aportar, per entrar a la UE estaven falsejats.
Grècia ha estat vivint en gran part, de les subvencions europees i ara des del 2010, està rebent plans d’ajut. Ara estan ja en el segon pla.

Potser el més curiós del cas, sigui que quan els grecs van presentar els seus balanços, qui els va revisar va estar l’auditor Goldman Sachs (ara banc de negocis i inversions) que va trobar els balanços  totalment correctes quan estaven falsejats. En aquelles dates, un dels directius de Goldman Sachs era Mario Draghi, qui ara és el president del Banc Central Europeu. Si aquest senyor va demostrar ser incompetent (entre altres) en aquell moment, com és possible que ara ocupi aquest càrrec?

Es un fet que els grecs no havien pagat mai impostos, tampoc tenen estructures fiscals estatals, per no tenir, no tenen ni cadastre territorial. Cal que algun candidat guanyi les eleccions, fent veure als grecs que han de pagar impostos com la resta d’europeus.

Les eleccions del mes de novembre van posar al front del Govern grec a Tsipras qui amb el seu partit Syriza, abreviatura de “Coalició de Esquerres Radical”, va prometre als grecs solucionar la greu situació econòmica, plantant cara al FMI, tot i buscant una altra quitança que els creditors no estan disposats a acceptar.

Segurament estrangulant més i més, als grecs serà molt difícil que puguin tornar el deute, de la mateixa manera que sembla que el deute de Grècia sigui impagable amb l’actual sistema fiscal grec.

El termini perquè el govern grec pugui fer el pagament de la quota corresponent al mes de juny expira avui. Grècia no podrà pagar (ho va dir Tsipras ahir) els 1.600 milions d’euros que deuen al FMI. Avui serà el segon dia de l’anomena’t “corralito” bancari. En aquest context, Tsipras ha convocat un referèndum pel dia 5 i com sigui que està fent campanya pel “no”. I tot podria indicar que si perd la consulta hauria de dimitir.

Alemanya exigeix unes condiciones dures als grecs, per a poder reemborsar-se els deutes que afecten als seus bancs i inversors.

Crec que ningú sap realment el que pot arribar a passar, si Grècia abandona l’UE.  De moment sembla que els creditors, entre ells Espanya, deixarien de cobrar el deute. Grècia hauria de tornar a la seva antiga moneda; el dracma, la qual seria fortament devaluada. Una qüestió que afavoriria al turisme, però no cal dir que les importacions des de altres països comunitaris o qualsevol altre país no comunitari, estarien tant gravades amb la inflació que difícilment les podrien pagar.

La crisi grega, és en aquest moment el principal problema que té la Unió Europea, a uns els hi falta adaptar-se a la fiscalitat europea i als altres (als creditors) els hi comença a mancar la paciència. 

Etiquetas:


lunes, 29 de junio de 2015

Diario de a bordo


Atrapados en el ascensor

Es lo que tiene, el ir por ahí con el postureo del sabelotodo, del perfecto, del enterado que nos da lecciones de moralidad a todos, haciéndonos saber además, que ya está de vuelta de todo.
Resulta  que cuando a alguien con este perfil tan increíble, por una circunstancia u otra, le alcanza un imprevisto, se queda tan pasmado y sorprendido como cualquiera de nosotros, quedando por tanto muy en entredicho su aplomo, pero también su sapiencia.

Es más o menos, lo que les ocurrió el pasado jueves
a dos dirigentes políticos de moda en Barcelona, Pablo Iglesias de Podemos y Ada Colau de Barcelona en Comú. Los dos Comuneros, se quedaron atrapados en un ascensor y la cabina no respondía a los mandos de la botonera.

Ellos mismos aseguraron que estuvieron allí atrapados durante media hora, un tiempo durante el cual, estuvieron enviando mensajes a sus compañeros reclamando auxilio; “Aquí empieza a hacer mucho calor”,  “A ver si nos sacáis de aquí”, etc.
Se trata de una contingencia que pone de relieve, como estos dos superhéroes Comuneros no son tal, sino que están sujetos –como todos los demás-  a las vicisitudes e imprevistos caprichosos que la vida nos depara.
Lo llamativo, es que ellos nos hayan hecho saber reiteradamente que ocurrirá en el futuro –don Pablito no deja de decir que será Presidente de Gobierno-, en cambio no fueran capaces de prever una inmediatez; si subían en ése ascensor se quedarían atrapados en él? 

¿Llegaron a alguna conclusión trascendente en esa reunión de ascensor, o es que por el contrario, no pudieron salir del bucle que supone, la impotencia de pensar que tal situación será utilizada por sus adversarios para cachondearse de ellos?

Lo verdaderamente increíble  -para mí- es que al salir del ascensor, el caudillo Pablito no diera su mitin clásico: con las manos sobre el atril, las mangas de camisa remangadas, con el cejo fruncido y en su habitual tono “indignado”, acusando –por ejemplo- a Rajoy de haber enviado traicioneramente al lugar, a un operario que parara el ascensor cuando él y su lugarteniente lo estuvieran utilizando.

En esta media hora, Colau tuvo tiempo suficiente para comentarle que ha entrado a ser alcaldesa de Barcelona con mal pié; acaba de enterarse, de que el actual gobierno de Rajoy, aprobó una ley según la cual, un Ayuntamiento no puede tener más “asesores” que concejales. Y es que claro, ella podía tener sus compromisos.
Tengo entendido, que había un enjambre de candidatos revoloteando alrededor de Colau esperando, por si, en pago a afinidad o amiguismo, eran nombrados “asesores”.
Me han explicado, que al enterarse del actual tope legal, Colau ha cogido un buen cabreo; ella sabe que hasta esta legislatura, todos los alcaldes habían nombrado un batallón de asesores –cuyos sueldos pagábamos entre todos- y cuya única misión era cobrar a fin de mes.
Ante estos hechos, creo que estos líderes moralistas y Comuneros que tanto están ahora de moda, ya forman parte de “la casta” o “la castuza” y no parecen darse cuenta de ello, o quizás no quieran.

Como fuere que Colau estaba muy irritada con el recorte de asesores, el caudillo Pablito le permitió contratar a su pareja como asesor, pues ya no trabaja en el FC Barcelona. Pero claro, hay un problema: esto quedaría “un poco feo”. La solución que han encontrado, es contratar a la pareja de Colau como asesor con despachito, pero pagado por el partido.
Pero veamos: no nos dijeron y repitieron, que el partido de los indignados, eran personas que no tenían dinero, ni subvenciones, ni financiaciones de empresas, ni financiación de los bancos. Entonces de dónde sacará Podemos o Comú de Barcelona, el dinero para pagar el sueldo a un asesor que además huele a nepotismo?

No me queda más que preguntarle a don Pablito –y me da igual si me contesta remangado e indignado-, de dónde sacarán el dinero, Podemos, o los Comuneros de Barcelona?
¿De dónde sale el dinero don Pablito? ¿Encontraron quizás una cartera repleta de billetes dentro del ascensor, durante esa media hora de encierro?
¿O será que tienen ustedes una financiación de partido de todo punto inconfesable, como suele tener “la casta”?

Ya sé que lo que voy a decir no es “políticamente correcto”-, pero desde 1978 hasta hoy, existía en este país una profesión muy codiciada cual era la de “asesor”, cuyo sueldo por no hacer nada, era en muchos casos, casi tan alto como el del alcalde.
Ahora se ha limitado su número por ley, pero Rajoy se ha quedado corto; deberían desaparecer todos estos asesores, puesto que en los Ayuntamientos hay “funcionarios técnicos” que pueden y deben hacer –en teoría- el trabajo que se encomienda a los “asesores”.

De todas maneras y ya que estamos en época de reformas, además de eliminar los superfluos asesores por ley, sería excelente que también de la misma manera, se prohibieran tanto “la casta” como “la castuza” política. Entonces sí que pareceríamos un país “Europeo”.


Mijail

Etiquetas:


viernes, 26 de junio de 2015

Diario de a bordo


Carnavales de Cádiz

Los gaditanos son gente muy dada al Carnaval y al cachondeo. No se sabe si en las pasados elecciones municipales, han votado con suficiente conocimiento de causa. En todo caso la causa es el jolgorio; el jolgorio que no falte.
La esencia que mejor define Cádiz siempre ha sido y será, el choteo licencioso y socarrón. Ahí están las famosas “Chirigotas”.

Ahora los gaditanos han votado (como en todas las demás plazas) para elegir los concejales del nuevo Ayuntamiento.

Alguien que se presentaba a las elecciones, se le ocurrió decir que: “los votantes nunca se equivocan”. Visto el escenario desde otra diagonal, podríamos decir, que en demasiadas ocasiones, por lo menos, algunos “nunca aciertan”, incluyéndolo a él.

Los resultados electorales han conformado un
Buen Ayuntamiento  ¡¡¡¡¡Vive Dios!!!!

Así cualquiera. Con gente tan preparada se puede ir a cualquier parte...

Pero veamos, eso, Veamos como son ellos y ellas.


Ayuntamiento de Cádiz:

- José María González (Kichi), nacido en Rotterdam. "Profesor" de historia con 39 años. Entró como profesor interino en 2003. Estuvo unos años allá donde le mandaran (por ejemplo a Jerez).  
Aprobó las oposiciones y automáticamente, pidió una baja por depresión que duró DOS AÑOS. Nada más terminarla, transcurrido el máximo plazo legal, el sindicato USTEA lo puso como liberado y obviamente no ha dado más clases. Hasta hoy. Ahora nos da clases como Alcalde, pero como alcalde remangado, tal y como corresponde a su grupo.

- Ana Fernández, psicóloga de 42 años. Se licenció en la UNED y jamás ha ejercido. Actualmente, está "preparando unas oposiciones".

- Manuel González, funcionario de 63 años. Obtuvo el graduado escolar con 35 tacos. No aparecen más estudios.

- Laura Jiménez, de 28 años, técnico en Turismo (FP en especialidad turismo).
No tiene trabajo conocido, aunque afirma que actualmente "desempeña un proyecto que busca emplear el Arte como herramienta de inclusión, participación y transformación social".

- Adrián Martínez de Pinillos, licenciado en Ciencias Políticas, con 26 años. Sin ocupación conocida. Bueno, es boy-scout.

- Ana Camelo, de 63 años de edad y profesión desconocida, se declara activista, defensora de los derechos humanos y de los animales cuando le preguntan por su curriculum.

- David Navarro, funcionario de 43 años y "monitor en actividades sociales".

- María Romay, estudiante de 24 años. No se sabe bien que estudia, pero no se pierde un sarao del Sindicato de Estudiantes ni loca. Allá donde veas una pancarta, allí está ella. Lo suyo es levantar la pancarta, porque oye, que importa cuál sea la causa, lo importante es el levantamiento de pancarta.

En conclusión diré, que me parece muy bien, el hecho de que gobiernen el Ayuntamiento de Cádiz, unos concejales/as muy preparados,  con amplia experiencia laboral y profesional en la gestión.
Dicen ser de Podemos. Y yo me pregunto: ¿Podemos tener un Ayuntamiento mejor?

Desde luego a este alcalde que algunos llaman Kichi  y otros Kirchner (aunque a mí me recuerde mucho a un personaje que presentamos hace años al festival de la Eurovisión, llamado Chiquilicuatre), parece que estar decidido a ofrecernos mucho circo.  Posiblemente Chirigotas municipales veremos algunas, con sus coplillas, letrillas y tanguillos. Y ya puestos, mejor contactar con El Selu que es todo un experto en el arte chirigotil.
Soluciones para mejorar la ciudad o para resolver problemas generales, no sé yo si veremos muchas, pero originalidades, lo que se dice originalidades, Podemos ver, es decir, Veremos.

Dios creó a los matracas y a los canta-mañanas. Fue una equivocación. Debería rectificar.

Mijail       

Etiquetas:


jueves, 25 de junio de 2015

La Tira


CGT denuncia a la Diputació de Lleida

Un altre cop surt a la palestra informativa, la Diputació de Lleida. Aquesta vegada, per una denuncia que ha presentat als Jutjats el sindicat CGT, contra el president en funcions, Joan Reñé, per uns suposats delictes de “prevaricació i tràfic d’influències”. Per uns nomenaments a dit, entre persones que militen a CiU i en un cas en el PP.
Es ve a dir que “Ha  fet nomenaments per ocupar places itinerants vacants sense estar incloses dins de cap oferta pública d’ocupació”.

Si no ho tenim mal entès, es tractaria de un grup de persones col·locades a dit, sense cap més tràmit i sembla ser, que amb l’únic mèrit que ser militants del partit.

És una denuncia, que es pot afegir a tot el que es va denunciar ja en els últims mesos, des de la partida anual dels 17 milions d’euros, que arriba des del “Ministerio de Salud”, com a “partida de Salud Pública” per pagar la despesa de l’Hospital de Santa Maria, quan que des del any 90 qui té la titularitat de l’hospital és la Generalitat, passant pel l’escàndol del cessament del interventor perquè no va voler signar certes despeses bastant dubtoses. 

Veurem que farà ara la Fiscalia de Lleida. Veurem si també ho arxivarà, al·legant “que no veu indicis”. En casos anteriors que s’han arxivat, hem pregunto: I ja s’ho han mirat?  

Hem de tenir en compte que la funció del Fiscal és la de defensar l’interès públic:
L’article 3 de la Llei 50/1981 de 30 de desembre, reguladora de l’Estatut Orgànic del Ministeri Fiscal, estableix com a competència del Fiscal:

“Vetllar pel respecte de les institucions constitucionals i dels drets fonamentals i llibertats públiques amb totes aquelles actuacions que exigeixin de la seva defensa”.

“Exercitar les accions penals i civils dimanants de delictes i faltes o oposar-se a les exercitades per altres, quan precedeixi”.

“El Fiscal podrà rebre denúncies, enviant-les a l’autoritat judicial o decretant el seu arxiu, quan ho trobi fonaments per a exercitar cap acció, notificant-ho, en aquest darrer cas, la decisió al denunciant”.

No ens agradaria en absolut, pensar que en comptes d’això, porguéssim acabar sospitant que està defensant altres interessos.
Malgrat que la Fiscalia de Lleida arxivi tots aquests assumptes, que creiem no denoten un gran compliment legal exquisit, sinó tot al contrari, creiem també, que aquests assumptes s’han de fer arribar al Fiscal General de l’Estat. No tindríem segurament cap garantia de que la Fiscalia General els reactivi, però sens dubte a Madrid, tindran constància del que està passant aquí a Lleida. Potser ja fora hora.

Va fer molt bé, Marta Camps, al presentar la seva denuncia contra Ros a Barcelona, segurament no es fiava massa de la Fiscalia de Lleida.

Etiquetas:


martes, 23 de junio de 2015

El llapis impertinent

Pedro Sánchez es proclamat candidat socialista a la Moncloa


Etiquetas:


lunes, 22 de junio de 2015

Des de la meva finestra


La bandera de la incompetència

Un cop mig païdes les eleccions municipals, ja ha començat el compte endarrere, de cara a la nit electoral de les eleccions generals. Tot plegat ve a ser un sense sentit, ja que molts ciutadans veuen ja amb claredat (i no cal que els ho digui cap “politòleg”), que els partits polítics només van a la seva bola. El que s’espera d’ells, és que amb els resultats electorals a la mà, es dediquin a solucionar problemes generals dels ciutadans fins al mes de novembre, i aleshores es dediquin a la campanya electoral de les eleccions generals, en comptes d’això, veiem que només els preocupen les properes eleccions que queden a sis mesos vista.

A Catalunya estem veien un panorama ben incert.
Començarem per un partit hegemònic com va estar CiU, en el que el seu actual màxim responsable Artur Mas, va optar per embolicar-se amb la bandera per tapar la seva incompetència. Una incompetència que és fonamentalment econòmica. 

Mas sabia molt bé, que deia una gran mentida, quan explicava, que gracies als impostos pagats pels catalans, es varen construir les infraestructures de la resta de Espanya, des de l’Ebre cap avall. 
Aquestes infraestructures es van construir, no amb diners dels fons de l’Estat, sinó amb els diners del fons europeus de cohesió, que va negociar al seu dia Felipe González, i aleshores Pujol no va dir res en contra. Aquests fons de cohesió, anomenats pel govern espanyol com “Objetivo 1”, suposaven una aportació europea del 80% de la despesa, en infraestructures als territoris, amb una renda inferior al 75% de la mitjana de la UE. Així se’n van poder beneficiar totes les regions, menys Catalunya, País Basc, Navarra, Aragó, la Rioja i Madrid.

Una altra mentida de Mas, es mostrar-se indignat pel sistema de finançament autonòmic, quan CiU va negociar sempre recolzant amb els seus vots, cadascuna de les successives revisions.

Una burla ve a ser, que Mas identifiqui a Espanya com l’opressor de Catalunya, quan li està demanant diners reiteradament per poder pagar als seus creditors. No sol ser normal, que un opressor  pagui els deutes del oprimit. 

I una altra qüestió important: si tant dolent va estar el nou Estatut, devia ser responsabilitat dels qui el van negociar: Mas y Zapatero. No oblidem que segons el CIS autonòmic del setembre de 2010, aquest nou Estatut  només interessava al 3,1% dels catalans.
I si el problema va estar en que Tribunal Constitucional el va mutilar, Zapatero va oferir la possibilitat de desenvolupar  lleis orgàniques per les parts mutilades. Una possibilitat que es va descartar.

També es podia haver anat pel camí legal de la modificació de la Constitució: per exemple Alemanya
té una Constitució de 66 anys i ha estat reformada en 60 ocasions.

Algú va dir, que el fracàs de la raó, és el millor aliat de les passions. I Mas per justificar que feia “alguna cosa més”, que pentinar-se vint vegades al dia, va optar per bufar sobre les cendres del nacionalisme més radical, que li permetia senyalar al govern central, com l’enemic i la causa de tots els desastres que han assolat Catalunya.
El victimisme pujolista va calar entre gran part de la societat catalana, fins produir una fractura ciutadana. Al final, la majoria dels ciutadans han pogut veure que aquesta estratègia no era més que una fal·làcia i més, al veure gracies a la policia, quina era la veritable personalitat de Jordi Pujol, qui va fer una gran fortuna personal, diguem que presumptament, “en nom de Catalunya”.
La fractura social provocada pel nacionalisme interessat i desbordat, ha acabat fracturant també a la pròpia coalició, ja que acaben de donar per acabada la seva col·laboració política, entre CDC i UDC.

L’altre partit que fins ara havia estat important a Catalunya és el PSC. I no podem oblidar, que si és un partit d’esquerra, ha de saber que històricament l’esquerra europea ha estat sempre internacionalista, i mai regionalista. Es veu però, que al PSC dels Maragall-Montilla, no devien estar al dia.
Tampoc devien estar assabentats d’aquesta qüestió, els dos altres socis de govern que van tenir, ERC i ICV, quan tots tres van optar al igual que ara CiU, per embolicar-se amb la bandera, per tal de tapar la seva incompetència econòmica: donant a entendre que eren més nacionalistes que CiU.

Des del PSC, van proposar un nou Estatut, que quan
es va esquerdar, els va produir també la major esquerda de vots. Com sigui que no sabien per on sortir-ne, van optar per apartar de les seves files als més nacionalistes i començar a parlar de la defensa del federalisme. Un concepte que encara avui, no saben com definir-lo ni com podria encaixar amb Catalunya. Un concepte en definitiva, que no passa de ser una paraula, mentre no sigui dotada de continguts concrets. Aquesta paraula ve a ser d’una ambigüitat tan manifesta, com el anar “rumb a Itaca” que deia en Mas.

Ara els qui van estar dos grans partits a Catalunya, estant tenint grans pèrdues electorals, perquè els ciutadans s’han adonat de que les dèries, ni que estiguin embolicades en una bandera, aconsegueixen resoldre els seus problemes.

Ja veurem que faran els altres dos partits ara emergents, si serà veritat que resolen problemes econòmics dels ciutadans, o si dilapiden els diners públics igual que els dos partits anteriors, per acabar embolicant-se amb la bandera, que en definitiva, no és més que “l’astúcia” de la que tant parlava Mas.

Etiquetas:


viernes, 19 de junio de 2015

Des de la meva finestra


“Una separació amistosa” 

Desprès de més de trenta anys formant una aliança electoral coneguda com CiU, es confirma la ruptura entre CDC i UDC, un allunyament polític que en no poques ocasions havia insinuat Duran Lleida, que es podia produir.
Des de Convergència se’ns diu que es “una separació amistosa”. No sé fins a quin punt pot ser així, però ja que utilitzen el símil que solen emprar moltes parelles al començament d’un divorci, hem de dir que en molts d’aquests casos, els modals i les formes “amistoses”, es solen perdre en arribar al apartat dels diners. En tots aquests anys i en diverses ocasions, hem vist enfrontaments entre els dos partits, i més que en podem veure, quan CDC posi en dubte a les persones de UDC que estan ara ocupant càrrecs institucionals.

Que Unió en gran majoria no era independentista, és una cosa que sempre ens han repetit. Unió, que en la meva opinió, ha estat sempre un partit amb ben poca “unió”, i on sempre s’han donat maniobres per ocupar tal o qual càrrec, però el status quo actual ja li anava bé.
El partit tenia la seva quota de poder i en vers aquesta premissa, podia col·locar tants o quants militants en llocs “de confiança”, on es guanyaven molt bé la vida.

La situació es comença a capgirar, quan un Mas en minoria parlamentaria, ha de acceptar els arguments sobiranistes del seu soci de govern a l’ombra, ERC. Poc desprès, un Mas que es mostra enlluernat pels plantejaments sobiranistes, es llença a la piscina de l’independentisme, buscant potser, aconseguir tenir més vots catalanistes i per tant més poder.
Però es clar, els plantejaments independentistes es troben amb dos obstacles: un, que només un 30% dels electors diuen sentir-se independentistes i dos, que són plantejaments contra la legalitat establerta.
Uns obstacles que podien portar a la federació dels dos partits a desaparèixer del mapa polític. I Unió no està per aquesta labor. Ells tenen un fulla de ruta ben definit: continuar com sempre, es a dir, sense ruptures amb l’Estat, són sabedors de que això podria comportar el perdre moltes col·locacions pels seus militants. Compte: no es tracta aquí de criticar aquest comportament només a Unió. En les nostres contrades i parlant de l’Ajuntament de Lleida, crec que el PSC ha fet exactament el mateix: comportar-se com una agencia de col·locació per la militància, els familiars i les amistats o compromisos (quan era alcalde Siurana, hi havia a l’Ajuntament uns 900 empleats, ara amb Ros ni ha quasi el doble).

He sentit a dir, que al menys la meitat d’Unió podria augmentar les files de Ciutadans o del Partit Popular. És possible encara que ho veig difícil, perquè no sembla que aquests dos partits, es dediquin a oferir col·locacions als escindits de CiU.
Però, de veritat es creu algú, que els militants d’Unió són tant importants?

De moment i escenificant el trencament, ja van dimitir tres consellers d’Unió, ara queda per veure que passarà amb les Diputacions, Ajuntaments, Consells Comarcals, etc.
A hores d’ara, les persones de UDC col·locades en les institucions (Diputació de Lleida, per exemple) no poden estar gaire tranquil·les, sabedores com són, de com se les gasta la repressió política en aquesta partitocracia.

Qui perd més amb aquesta ruptura? Doncs crec que tot i que, alts dirigents de CDC han mantingut sempre que UDC era el 30% de CiU, en aquesta ruptura perden els dos partits i segurament hi guanya ERC.

Partint de la base de que els partits politics haurien de deixar se ser, unes “agencies de col·locació”, però buscant les causes, potser haurem de començar a creure, que des de ERC, Junqueras ha estat un bon estrateg per fagocitar a CiU?

Etiquetas:


jueves, 18 de junio de 2015

La Tira


El “Yo sigo” de Àngel Ros

Era l’any 2005, quan l’alcalde Àngel Ros, deia als seus més propers, que ell només estaria al càrrec durant 8 anys, “Mira, és l’únic de bo que ha fet l’Aznar”, afegia. Doncs mira per on, resulta que l’alcalde “socialista de missa diària”, ja encara no el segon mandat com deia, sinó el quart, malgrat que aquesta incoherència del “dónde digo, digo, digo Diego”, és el seu fort.

Ros va estar elegit el passat dissabte, es a dir, elegit a la “força”, ja que de moment, els sis grups de la oposició no s’han aconseguit posar-se d’acord en votar majoritàriament a un altre nom.

Diuen els més propers, que Ros està decebut amb els resultats electorals. Doncs que s’ho faci mirar, perquè les denuncies sobre els seus comportaments han fet prou feina en aquest sentit. I les presumptes irregularitats les ha comés ell, no els votants. Si busca culpables que es miri a ell mateix.

Devia ser a finals de març, quan Ros va declarar, que hi haurà un problema per la frustració d’unes il·lusions al 27-S. Ve a ser un bon exemple del qui dona consells, que per a ell no en té. Va preveure unes frustracions al 27-S i en canvi, no va ser capaç de preveure la seva pròpia frustració al 24-M.
Molt bé Sr. Ros, com endeví sou tot un èxit.

Només té 8 regidors i per tant haurà d’estar als acords (si és que ho pot aguantar) dels altres sis partits. Diuen que ell confia en poder-se recolzar en els altres grups municipals, es a dir, un dia amb uns, un altre dia amb d’altres, etc. Això serà si els altres grups ho permeten, perquè vulguin o no vulguin, hauran de triar, entre que l’alcalde sigui un titella dels altres grups, o que els altres sis grups siguin uns titelles de l’alcalde. Creiem que és més fàcil que es doni el primer supòsit. Aquesta confiança de l’alcalde, ben bé sembla el compte de la “lletera” municipal.

Ara Ros declara fent-se l’estranya’t, que a l’Ajuntament de Lleida sempre hi ha hagut 6 tinents d’alcalde i diu no entendre, perquè ara li volen imposar només 3.
Sr. Ros, si vos no enteneu això, el que nosaltres no entenem, és com ha estat possible, que vos pugéssiu arribar a ser alcalde.
En tot cas us ho direm: l’oposició té majoria i vos esteu en minoria.

Ens sembla perfecte que els sis grups de l’oposició es posin d’acord per millorar el govern municipal, encara que ben mirat, ho poden millorar en tants apartats i és tot tant millorable, que no els hi serà difícil fer-ho.
La recepta ens sembla ben simple: tornar a posar les liniers d’autobús tal i com estaven. Escorcollar quin deute real té l’Ajuntament i les empreses públiques que l’envolten. Publicar o transparentar aquest deute municipal. Eliminar les despeses innecessàries. Fora càrrecs de “confiança”. “Mangoneos” zero. Adequar l’impost de l’IBI als actuals preus de mercat, ja que els immobles han baixat de mínima un 30 %. Y a la vegada, regirar tots el calaixos per tal de controlar tota la documentació del arxiu sobre les factures pagades. Allí podrien trobar alguna cosa, bé, potser més d’una.   

Esperen doncs, que la oposició faci del que és realment, d’Oposició i no faci com ha passat des de sempre a Lleida, que han fet d'Acompanyament del Govern Municipal. Ells sabran perquè.

Etiquetas:


miércoles, 17 de junio de 2015

Diario de a bordo


Unas primarias de teatrillo

A estas alturas de la jugada y sobre el tablero, las piezas de ajedrez empiezan a mostrar la estrategia de fondo en la partida. No es usual, que un jugador le comunique a su adversario cuáles son sus intenciones, pero poco a poco, movimiento tras movimiento, las fichas van dibujando una estrategia calculada, que puede darle al jugador la victoria en la partida. Claro que en ocasiones ocurre, que el adversario oliendo el peligro, inicia un ataque imprevisto que trastoca todo lo previsto inicialmente.
Creo que esto es lo que le ha ocurrido a la presidenta  -ahora sí-  andaluza, Susana Díaz. Pongamos que en un principio, ella sólo se aviniera a sustituir a Griñán, el cual por razones de EREs -de todos conocidas-, no podía seguir en el cargo por más tiempo. El cargo le abrasaba las manos.

No sé si Díaz, acabará algún día luciendo como la “estrella”, que según dijeron algunos, acababa de “nacer” -cuando Griñan la nombró, para ocupar su cargo en la Junta de Andalucía—, pero lo dudo.

Siguiendo con el relato, sorprendió que Pedro Sánchez optara por dar un “golpe de mano” en la Federación madrileña, asestando un mazazo para apartar de la candidatura a la persona de Tomás Gómez, que había sido elegida para ello.
¿Qué había ocurrido? Pues sencillamente, que Sánchez se había olido, como Díaz planeaba poner el pié en el despacho madrileño que Gómez tenía en Callao, para desde allí iniciar el asalto a Ferraz, apoyada por dos Federaciones más, aparte de la andaluza. 
La lucha por la Secretaría general del partido había empezado y en ése momento empezaban a  encajar todas las piezas del puzle: tanto Sánchez como Díaz estaban disputándose la Secretaria general y adjunto, el puesto de candidato a la Moncloa.
Luego supimos que Díaz no lo quería ver en su campaña electoral andaluza; quiero decir, que ni tan siquiera se molestaron en esconder sus desavenencias.

Los más de 80 días en los que Díaz ha tenido que esperar para poder ser investida presidenta de la Junta, la han desprestigiado ante gran parte de la militancia o cuando menos, le han restado méritos para optar a la Secretaría general, pues ha quedado de manifiesto que ella no es una “super-woman” tal y como se les ha presentado.
Personalmente, desde el primer día he dudado mucho de la cualidad de “estrella” que se le atribuyó a Díaz cuando accedió al cargo. No tengo nada contra esta señora, pero mantengo que la veo como una ambiciosa, charlatana manipuladora y que por más señas, no sé si conoce qué es la vergüenza: en resumen, una populachera. Ríase usted de Eva Perón con sus descamisados.

El desbaratamiento de la operación asalto, planeada desde las Federaciones, andaluza, asturiana y valenciana, a través del despacho madrileño de Gómez y los 80 días de incertidumbre por el ridículo que ha hecho Díaz, implorando que le apoye algún otro partido para aprobar su investidura en el cuarto intento, ha posibilitado que Sánchez haya quedado sin rivales en las primarias para acceder al puesto de candidato a la Moncloa, por pérdida de prestigio de su oponente, Díaz.

Que la explicación oficial, sea que dos militantes  –que se han postulado en el último momento, ojo-  no han conseguido los 9.700 avales, viene a ser una manipulación de la realidad en do mayor. Estos dos militantes no eran conocidos por la militancia y por tanto era imposible que consiguieran los avales.

En este escenario del teatro político todo tiene cabida y en este contexto se pueden acariciar algunas hipótesis, por ejemplo: Pedro Sánchez apoya en diversas instituciones –incluido el Ayuntamiento de Madrid- a Podemos, cuando había asegurado y reasegurado que nunca haría tal cosa.
Recordemos, que poco después de las elecciones andaluzas, las relaciones entre Díaz y Podemos Andalucía parecían ser excelentes; de repente Podemos aumenta sus exigencias y Díaz rompe las buenas relaciones, con lo cual se ve abocada a entenderse con Ciudadanos. En total, un peregrinaje en pos de apoyo que ha durado más de 80 días. Y en consecuencia, una merma del prestigio de Díaz entre la militancia. Algo que convenía y mucho a Pedro Sánchez para que Díaz tuviera un serio obstáculo para presentarse a las primarias.

¿No podría ser que Sánchez, sabedor de que Díaz no estaba dispuesta a tolerar más exigencias de Podemos para su investidura, hubiera acordado con Pablo Iglesias de Podemos, aumentar las exigencias en Andalucía –como así ocurrió-, a cambio de apoyar a Podemos en la alcaldía de Madrid?  Y ahí lo dejo.

Mijail    

Etiquetas:


martes, 16 de junio de 2015

Racó d’Art

Arte y surrealismo

Se trata de un tema donde nunca termina la discusión y sobre el que uno, puede estar siempre en desacuerdo.

Etiquetas:


lunes, 15 de junio de 2015

Des de la meva finestra


Ens prometen un país de flors i violes 

El dissabte es van constituir els Ajuntaments, formats pels regidors que van ser elegits al passat dia 24 de maig. En la meva opinió, van ser unes eleccions força diferents a totes les que s’havien viscut des de l’any 1979.
En els comicis del dia 24, van sortir uns resultats capaços de fer tremolar a alguns partits, alguns d’ells han vist minvada la seva majoria alternativa en forma de bipartidisme, cosa que no feia més que alimentar una hegemonia fastigosa, en molts casos, fins i tot, amb derivades corruptelars, com tots sabem.  

En general, la majoria absoluta ha passat a ser un “bé escàs” per alguns partits, que durant 36 anys havien considerat les institucions com el seu “cortijo”. Tinc la sospita, de que alguns ho consideraven quasi com una empresa, d’on treien quantiosos beneficis il·legals, en forma de corrupció, a banda dels elevats sous legals que obtenien tant els electes com els endollats.
Ara sembla, que tota aquesta “mamella oficial” deixarà de rajar (o al menys així ho diuen), perquè en gran manera, el poder ha quedat fragmentat i en aquesta situació, la vigilància mútua també pot quedar augmentada.

Si busquem en les hemeroteques, trobarem com en les primeres eleccions, els líders dels grans partits prometien honestedat per sobre de tot. Amb el decurs dels anys però, hem vist com les trames corruptes denoten tot al contrari. Els greus casos de corrupció coneguts, han afectat al PP, al PSOE,a CiU, al GIL, a UM, etc.
En tots els casos els condemnats (o acusats, ja que la justícia és tant lenta) es van beneficiar de la corrupció des del seu càrrec dintre del partit. I aquest comportament abusiu, és precisament el que ha estat tant mal vist en altres països del nostre entorn amb molt més recorregut democràtic.
En la major part dels països europeus, la descoberta d’un cas de corrupció sense esperar sentencia judicial, és la porta de sortida immediata pel polític, tant del càrrec que estava ocupant com del partit. És com la sospita pública de que, si el partit del corrupte el defensa o el manté, pot voler dir, que darrera d’aquell cas de corrupció i pot haver també corrupció del partit. El procediment en sí, ve a ser com una mena de vacuna social contra aquesta lacra.

En la seva presa de possessió, bastants dels nous alcaldes van prometre ajuntaments transparents, amb “parets de vidre” i promeses d’honestedat, les mateixes promeses que es van fer en les primeres eleccions municipals. Unes promeses que desprès en massa casos es van incomplir. Com diuen, els diners són “molt llaminers”. Els corruptes però, s’han pogut sentir protegits en certa manera, perquè sense més explicació, la justícia va mirar cap un altre costat, al conèixer assumptes sospitosos en altres èpoques.
 Tot plegat (i es pot preguntar als veïns dels nostres pobles i ciutats) donava l’impressió, de que tenir el poder tenia adjuntat el dret a corrompre’s. No és tan difícil escoltar la frase: “Només volen estar al poder per mangar”.
Encara que hem de reconèixer que des de fa uns anys, sembla que la permissivitat està desapareixent i la justícia comença a actuar, tal i com sempre s’havia esperat d’ella.

La crisi que van provocar amb les seves politiques irresponsables els grans partits, ha provocat la indignació ciutadana general, la qual cosa ha estat aprofitada per a formar nous grups polítics amb aspiracions d’assaltar el poder (i algun així ho diu), encara que per davant de tot, prometen honestedat i bona gestió, el que no van fer els anteriors.
Entre les promeses electorals dels nous partits, se’ns diu que amb ells al poder viurem poc menys que en un país de flors i violes. És clar que alguns prometen el que no tenen, doncs si pensen repartir tantes subvencions, el primer que es té de veure, és d’on sortiran els diners. Una qüestió que sempre defugen.  

Partint de la base, de que coneixem molt bé, allò del “surt tu de la cadira que m’asseuré jo”, i sense voler fer constar una sensació d’escepticisme, permeteu-me al menys, que m’ho pugui mirar tot com amb una mica d’incredulitat i amb expectació.

Tant de bo, que els nous partits aconsegueixin governar amb honestedat i fent una bona gestió. Ja fora hora. Esperem que així sigui, malgrat que si no es fan auditories i no es posen en clar totes les actuacions municipals dels últims anys, la indignació ciutadana que ara assenyala als anteriors governants, pot acabar assenyalant també als nous, per omissió i complicitat en el seu deure de fer una justícia que tant han promès: presó pels corruptes que dictaminin les sentències judicials, devolució dels imports robats i si no ho tenen, confiscació de tot el seu patrimoni.

Que no sigui, que desprès de totes les promeses, no veiem ni flors ni violes, sinó que veiem en definitiva, que al ciutadà no li arriben les millores promeses, entre altres coses, perquè les més significatives no es poden complir. Podem veure una mica més de transparència i com a molt, un augment de honestedat, però sembla que poca cosa més. Lamentaria que a la fi, hi hagués molt soroll i poques nous.  

domingo, 14 de junio de 2015

El llapis impertinent

13 de juny, es constitueix el nou Ajuntament de Lleida



Etiquetas:


viernes, 12 de junio de 2015

El llapis impertinent

Marta Camps denuncia al gendre de l’Alcalde i Cap de Gabinet d’Alcaldia, per vexacions i coaccions a l’ascensor


Etiquetas:


jueves, 11 de junio de 2015

La Tira


Camps denuncia al gendre de l’Alcalde

Quan pensaven que els capítols d’enfrontaments entre la ex tinent d’Alcalde, Marta Camps i Ros, ja s’havien acabat, resulta que apareix una baralla espontània entre Camps i el gendre “cordovès” de l’Alcalde.

Segons la premsa, Camps hauria denunciat al gendre de l'Alcalde, Cap del Gabinet d’Alcaldia, per “vexacions i coaccions”.

Camps assegura, que el passat dia 5 va anar a l’Ajuntament a recollir les seves pertinences que estaven en el seu despatx. Diu que al cap d’un moment va aparèixer allí, Crespin, el gendre de l’Alcalde. Crespin, que així es diu, va estar mirant-la primer en silenci, fins quan Camps va retirar una carpeta de documents, aleshores el gendre de l’Alcalde li va prohibir endu-se’ls.
Camps diu que va haver de forcejar per poder passar i Crespin la va seguir fins l’ascensor. Camps li va dir que volia baixar sola i Crespin que no li va fer ni cas, va entrar a l’ascensor. Mentre baixava l’ascensor, diu que Crespin es va atansar a ella en actitud desafiant, fins posar pràcticament la seva cara molt a prop de la de Camps i li va dir, entre altres coses, “No tens feina ni en tornaràs a tenir”. Aleshores Camps assegura que el va tenir d’apartar amb la mà i que quan l’ascensor va arribar a baix, va tenir de demanar auxili al Guardia Urbà que estava allí vetllant pel accés a l’edifici. Aleshores en veure que s’atansava el guàrdia Crespin, el gendre de l’Alcalde, Cap del Gabinet d’Alcaldia, va desaparèixer.

Hem sabut també, que fa dos dies, per una emissora de radio local, l’actual tinent d’alcalde, Montse Minguez, va fer unes declaracions dient poc més o menys, que “el càrrec de Cap de Gabinet d’Alcaldia, és un càrrec molt tècnic”. Ens preguntem: quan Minguez diu molt tècnic, s’està referint potser a aquestes tècniques intimidatòries cap altres companyes, o és que es referia a altres qüestions?

Ens ho preguntem, per la senzilla raó de que Camps al seu dia, també va denunciar a Crespin, per suposats espionatges al seu despatx (ordenador, telèfon), però és que a més, va circular per la ciutat, un informe sobre les dietes que havia percebut Ros en tant que conseller de la Caixa, doncs en aquest informe, també es parlava de que Crespin hauria comprat suposadament i “casualment”, un xalet a un preu molt assequible.

I si tot aquest seguit de denuncies són certes, si el que es diu a l’informe sobre les relacions de Ros amb la Caixa, si les denuncies de Camps són verídiques, el que hauria de fer Ros per ètica i per vergonya, es renunciar al seu escó de regidor. 
Ens preguntem: És correcte el comportament de l’Alcalde Àngel Ros al Cap de l’Ajuntament de Lleida?  És correcte el comportament del seu gendre, Crespin, nomenat  “a dit”, Cap de Gabinet d’Alcaldia?

Si en el exercici del seu càrrec, Ros s’ha beneficiat d’uns diners que no li pertocaven, ja sigui en forma de viatges, dietes, flors per la seva esposa, etc, tot això té un nom baix el punt de vista religiós que diàriament professa Ros, i tot això es pot resumir en un “pecat”. Aleshores ens dona per pensar que una de dues, o bé és un farsant i tant li dona el que diguin les seves creences religioses, quan només l’interessa omplir-se les butxaques, o bé estaríem davant un pecador compulsiu.

En tot cas ens preguntem: Quina mena d’Alcalde hem tingut aquests últims anys?

Etiquetas:


miércoles, 10 de junio de 2015

El Confidente


Democracia directa y presupuestos participativos

Uno de los dos grupos políticos emergentes en nuestro país, tenía entre sus principios la democracia directa y los presupuestos participativos.
La participación ciudadana en todas las decisiones políticas y económicas (en el fondo es lo mismo) de la sociedad, es un desiderátum que casi todos firmaríamos, pero antes debemos tener en cuenta algunas consideraciones.

Se nos pone como modelo de democracia directa o asamblearia el de la antigua democracia ateniense. A grandes líneas, en la democracia griega, los habitantes no elegían a representantes para votar en su nombre, sino que los participantes en la Asamblea, desarrollaban la legislación y ejercían el poder ejecutivo de manera personal.

Durante el siglo IV a.C., en la región del Ática pudieron haber existido algo más de unas 300.000 personas. Tanto allí como en las demás ciudades estado griegas, parte de los habitantes la componían las familias de los ciudadanos. Las familias de los “no ciudadanos” estaban divididas entre los extranjeros residentes (metecos) y los esclavos. 
En el Ática unas 100.000 personas formaban las familias de los ciudadanos, mientras que el número de esclavos (según Hipérides) podía llegar  a 150.000.
Solo los “ciudadanos” podían ejercer el voto en la Asamblea: debían ser atenienses, hijos de atenienses, varones adultos, haber terminado su entrenamiento militar como efebos y no tener deudas con la ciudad. En total, quienes tenían derecho a voto eran unos 30.000. Es decir, la participación en la Asamblea ateniense no era universal, ni mucho menos.

Aquí se nos plantea la democracia directa como la gran solución para los problemas políticos que tenemos planteados, sin embargo, creo que puede presentar importantes inconvenientes. En este modelo, está comprobado que las cuestiones en debate se atomizan en los mecanismos de participación, sin tener relación unas cuestiones con otras, lo cual no es cierto; todo tiene relación, por ejemplo, si se les ocurre pedir menos impuestos y a su vez, más gasto público. Y cómo hacemos? Un gobernante responsable, debe tener un ojo puesto en el presupuesto y otro en las consecuencias de sus decisiones.

Tampoco hablan para nada, de la responsabilidad; es decir, ante una decisión colectiva o asamblearia, no existen responsables que se hagan cargo. En este caso, no se puede echar a un equipo de gobierno ante una mala decisión de un gobierno. Es una ventaja que tienen las elecciones.

Sabemos además, que en las asambleas queda abierto un espacio a la manipulación, incluso si se es hábil, se puede llegar a anular la disidencia y la pluralidad.

Otro efecto que la democracia directa tiene (está documentado), es sobre la igualdad. Los ciudadanos que más participan son aquellos con más recursos, más dinero, más tiempo, más capital cultural y por tanto las demandas que ellos harán, serán por y para ellos.  

En cuanto a los presupuestos participativos, hay que decir que en Brasil, hoy en día ya existe esta modalidad en un 30% de los municipios. Allí estos presupuestos participativos, están funcionando para solicitar inversiones o prioridades presupuestarias a los gobiernos municipales en un proceso abierto. Es una constante en estos presupuestos, que las partida destinadas a sanidad y educación aumenten un 20%, pero claro esto hay que rebajarlo del presupuesto de otras partidas.

En el sentido de señalar prioridades, si parecería interesante la implantación de esta idea, lo que ocurre, es que como hemos visto aquí muchas veces, si los ciudadanos solicitan alguna prioridad al gobierno y este no escucha, todo quedaría en agua de borrajas.

Etiquetas:


martes, 9 de junio de 2015

El Confidente


Un déficit claro en la cultura del respeto

Hay un dato estadístico y educacional, según el cual en nuestro país existe una falta de disciplina y respeto por parte del alumnado hacia el profesorado. Según esta apreciación, si los alumnos no son capaces de ser disciplinados y respetar a sus profesores ¿Cómo pueden pretender respetar a alguien en el futuro y cómo pueden esperar que en un futuro, los jóvenes les respeten a ellos?

Es posible que uno de los grandes problemas fundamentales que tiene nuestro país, sea la falta de respeto; una falta de respeto ciudadano hacia las instituciones, pero también falta de respeto institucional hacia los ciudadanos y seguramente lo primero sea consecuencia de lo segundo.

Existe la creencia popular, de que hay gobernantes que siendo cargos electos, omiten el debido respeto a los ciudadanos, que se manifiesta en el incumplimiento de leyes, o en desatender las peticiones ciudadanas y omitir la transparencia debida. Todo ello supone una falta de respeto hacia los ciudadanos que son en definitiva, quienes les pagan sus elevados sueldos.

Esta falta de respeto, es claramente un factor que puede alimentar la corrupción y el razonamiento popular en este sentido es muy simple: Quien nada tiene que esconder, carece de motivos para no mostrar o transparentar su labor de gobierno, en cambio los gobernantes que niegan a los ciudadanos la transparencia debida, ya sea solicitada por miembros de la oposición, o por ciudadanos que lo piden por escrito, es muy probable que no lo faciliten porque algo tienen que ocultar.

Más sospechoso resulta aún, que partidos políticos que ostentan el poder en instituciones, no obliguen a sus dirigentes a transparentar su labor de gobierno y más cuando les ha sido solicitada. En este caso, la sospecha acaba extendiéndose también al partido, por sostener tal situación de opacidad.

La falta de respeto institucional hacia los ciudadanos que no podemos enmendar recetando unas pastillas a algunos alcaldes de turno, por ejemplo, es un problema largamente incubado en la sociedad de nuestro país. La falta de transparencia y el incumplimiento de leyes, puede ser la base en la que se fundamente, el grave problema que ahora tenemos en deuda pública y bancaria. Sólo hay que fijarse en una de las condiciones que puso la Unión Europea para el rescate bancario a España: controlar a la banca española, ahora bajo la supervisión de un órgano de UE. En pocas palabras, no se fían de nuestro Ministerio de Hacienda, no se fían de nuestros políticos y no se fían del Banco de España. No se fían en definitiva, de nuestra falta de transparencia. 

Etiquetas:


lunes, 8 de junio de 2015

La Tira


Mossèn Ros, està nerviós 

A set dies del Plenari de la Constitució de l’Ajuntament de Lleida, diuen que mossèn Ros, està molt nerviós.
És conscient de que les seves qualitats com a xerraire o polític de fira, no seran efectives per a convèncer a altres grups politics, ja que malgrat ser nous no es fien gens d’ell. Fins i tot, abans que soltar la poltrona, Ros intenta emprar un últim recurs: oferir-los en forma de simulació, una mena de repartiment del poder municipal.
Els hi ha ofert, dividir l’Ajuntament en set àrees, per tal de donar una àrea a cada grup. Ha dit que els hi ofereix la presidència de una Comissió municipal a cada grup, el que no ha dit (però es sap) és que es tracta de Comissions Informatives, es a dir que no tindrien cap poder executiu i per tant, en bona lògica, sembla que no els hi pot interessar gaire als altres sis grups. Ell deu pensar: “ells que debatin i es barallin, mentre jo em quedo de capità general”.

Aquesta proposta si que és una bona “pitufada”, ja no cal que s’escarrassi en proposar posar “Pitufilandia” a les Basses de Alpicat, que ja hi és a l’Ajuntament, doncs qui fa de “Pitufo que desbarra” és ell.
Casi podrien posar una guixeta a l’entrada del Saló de Plens, a 3 euros el tiquet, amb un rètol que digui: “Senyors, passin i vegin al Pitufo que desbarra”.

Una qüestió que no li agradarà gens ni mica al nostre alcalde afeccionat al cobrament llarg de dietes, és que un dels grups (ja ho ha fet) proposi una gran baixada de sou.
Això en el ben entès de que Ros continuí sent alcalde, doncs sembla que la cosa pinta bastos, ja que abans de la constitució del nou Ajuntament, hi ha un dels grups que comença a parlar de proposar la “moció de censura”. Comença bé, mossèn Ros. 

Una cosa que no entenem, és que anant com va cada dia a missa (d’aquí li ve lo de mossèn Ros), i resant tant como resa, no hagi aconseguit que la divina providència l’hagi premiat amb una majoria absoluta?

Serà que no sap resar... serà que no resa sinó que només va a missa per a fer comèdia... o serà que ha estat castigat pel seu mal comportament?


Tot aquest assumpte té molt de morbo entre els veïns de la ciutat, doncs és mol significatiu que es vagin sentint comentaris del estil: “Mira, ara no podrà fer el que li doni la gana”, malgrat que pensem, que l’incògnita de fons i que molta gent espera espectant encara que no ho digui, rau en saber quan serà apartat Ros de l’alcaldia.  Alea jacta est.

Etiquetas:


sábado, 6 de junio de 2015

Diario de a bordo


Una teoría sobre pactos

Parece el no va más de la incoherencia, pero los mismos partidos, que dos días antes del 24M se criticaban e insultaban en el fragor de sus actos electorales, anden ahora tan ocupados en intentar llegar a pactos y acuerdos entre ellos, para tocar poder, como dicen ellos con su lenguaje políticamente correcto, “para gobernar”.

El PP nos repetía, que su política era la única conveniente o válida, pero pasamos a ver ahora, como en diversas instituciones, admitiría gobernarlas con ciertas políticas de otros, con tal de conseguir la presidencia.

Que podemos decir, de un PSOE que repitió hasta la saciedad, no pactaría con Podemos y ahora anda enredado en múltiples contactos con ellos, por si fraguan los acuerdos.
La que quiso ser, secretaria general del partido y actual presidenta andaluza en funciones, Susana Díaz, maldijo al PP en su campaña electoral, sin embargo ahora mantiene contactos con ellos por si la apoyan directamente o se abstienen –que las dos posibilidades le interesan- en su investidura, ya que otros grupos le exigen que la honestidad de su grupo sea real, sino que también se le suponga, a tenor de las apariencias.
Es más, desde el PSOE, Pedro Sánchez, ha advertido a Rajoy, que “cerrará las puertas a gobiernos del PP en todas las instituciones donde pueda”. Siendo esta una idea que ha repetido varias veces, cualquiera puede pensar, que este es el único punto programático que tiene Sánchez en mente: echar al PP de las instituciones. No explica ni concreta, cuáles serán sus políticas para resolver los problemas de los ciudadanos, si ellos llegan al poder. En pocas palabras, podría ser aquello del quítate tú que me pondré yo.

Por su parte C’s nos ha repetido muchas veces, que si era decisorio, no pactaría con partidos que tuvieran imputados en sus filas, pero veremos qué acabarán decidiendo, puede que acabe rectificando por la vía de los hechos consumados.

El caso de Podemos ha sido igual de contundente: de ir contra todos los demás, porque son unos corruptos y unos embaucadores, han pasado a tener reuniones e incluso cenas con líderes de otros partidos, todo en busca de pacto, en busca de tocar poder. Una búsqueda en la que siempre ha estado  “la casta”, según Podemos. También Pablo Iglesias pide ahora un pacto para echar al PP de las instituciones.

Según Pedro Sánchez, el sentido del voto en las pasadas elecciones, no es otro que los votantes piden que se eche al PP. Pedrito, hijo mío, que no te enteras de las cosas: esta interpretación es tuya y sólo tuya, y vive en tu interés. 
Los votantes han votado fragmentado, lo cual quiere decir a buen seguro, que lo que quieren es que haya gobiernos en minoría, o puede que como decía uno, “gobiernos de concentración” que sean capaces de mejorar la situación o de resolver problemas, pero no pactos contra partidos. Otra cosa muy distinta es, que a los grupos les resulte incómodo, ponerse de acuerdo en gobiernos de todos los grupos.

Siguiendo la teoría de pactos que proponen los grupos políticos, nos podemos encontrar con que en esta legislatura, tanto los acuerdos de pacto, como  los posibles y posteriores desacuerdos, sirvan con todo su ruido mediático, para sustituir con su legislatura de ruido, una acción de gobierno en favor de los ciudadanos.

El frentismo entre partidos nunca ha solucionado los problemas de los ciudadanos y a la vista de las experiencias en otros países europeos, lo más recomendable es la suma de todas las mayorías.
Y si la aritmética de los escaños, aconseja a los grupos políticos buscar pactos, estaremos asistiendo a una especie de baile de disfraces, con conversaciones y contactos inimaginables, como los que ahora estamos viendo. Pero esos son sus intereses. Los intereses de los ciudadanos están en otro apartado: en tener gobiernos que demuestren tener su principal interés, en favor de solucionar los problemas ciudadanos.
La diferencia está simplemente en que fijar una posición: que los pactos beneficien a los grupos pactantes, o sirvan para resolver problemas ciudadanos.

Mijail

Etiquetas:


This page is powered by Blogger. Isn't yours?

Suscribirse a Entradas [Atom]