sábado, 31 de enero de 2015

El llapis impertinent

La baronesa roja, Susana Díaz, dice que a ella solo le interesa el tren que va a Andalucía


Etiquetas:


viernes, 30 de enero de 2015

Àudio visuals i divulgatius


Critiques a UGT i a CCOO


(Podeu teclejar u ombrejar, copiar  i enganxar al buscador del YouTube):


Cuando un sindicato Aleman humilló a UGT y CCOO:“No dependemos de partidos politicos”


Gritos a UGT y CCOO: "Menos banderas y más lucha obrera"

Etiquetas:


jueves, 29 de enero de 2015

Diario de a bordo


¿Quién dijo que la banca no da crédito?

Cuando en un país se pasa abruptamente del exceso a la carencia, es que algo grave ha ocurrido.
Hasta mediados de 2007, vimos como los bancos iban persiguiendo a sus clientes para ofrecerles una hipoteca, con la que comprar un piso nuevo y además les sobrevaloraba la tasación o valoración del mismo (que justifica el importe final del préstamo), con una cantidad suficiente como para poder comprar muebles y coche. Ahora sin embargo, vemos todo lo contrario, no hay crédito ni para familias, ni para empresas, sólo lo hay para quien ya es suficientemente solvente, e incluso, no le es imprescindible pedir ningún crédito.

La banca se escuda ahora en un argumento que es de sentido común: no le prestamos dinero a nadie que no nos demuestre que es solvente y que va a poder devolvernos el crédito. Esto es lo que debieron haber hecho siempre, pero durante los años de la burbuja inmobiliaria hicieron todo lo contrario.

Después de que en España se hayan tenido que rescatar la mayoría de las cajas con dinero público, porque estaban quebradas a causa del agujero inmobiliario (si bien en algunas parece haberse dado casos de latrocinio), han decidido no dar crédito a quienes no sean solventes.
Pero realmente se ha cerrado el grifo del crédito para todos los insolventes? ¡Nooo!  Hay ciertos clientes que aún siendo de los más insolventes del país tienen un trato distinto. Y estos insolventes, sí que tienen los mayores créditos. Creo que el milagro lo hace “el apaño”.
Pero veamos cómo funciona la banca concediendo créditos: las garantías que pide la entidad bancaria son siempre bastantes superiores al importe del crédito concedido, aparte de que las garantías han de ser “reales” y no ficticias.

Y si el titular de un crédito bancario, debe ser en primer lugar, solvente y en segundo lugar, debe presentar unas garantías reales, cómo se entiende que los partidos políticos de este país (que no parecen ser nada solventes, ni parece que puedan presentar unas garantías reales, entre otras cosas, porque un partido político se puede acabar disolviendo como un azucarillo, si en un momento dado, cosecha escaso apoyo electoral) sean quienes tengan más crédito bancario?

Los partidos políticos, no tienen garantías reales, puesto que si no fuera así, no deberían una millonada a los bancos.
En 2012 recibieron unas subvenciones de 209 millones €, pero a final de año debían 237 millones. En definitiva, que quienes nos tienen que administrar, son de hecho, muy malos administradores. ¿Y eso…?

El Tribunal de Cuentas emitió un informe de fiscalización sobre el particular el pasado mes de junio, donde se muestra preocupado por el elevado nivel de endeudamiento que tienen los partidos políticos con representación parlamentaria.

La deuda de los 237 millones € se reparte entre todos, pero hay algunos que deben más que otros: El campeón es el PSOE con 71,6 millones €, a los que hay que añadir los 10,8 millones del Partido Socialista de Cataluña.
El Partido Popular con una deuda de 54,3 millones.
El PNV tenía una deuda de 28 millones.
CiU tenía un saldo deudor de 10 millones, pero los dos partidos por separado que forman la coalición sumaban más débitos: Unió Democrática debía 16,7 millones, mientras que Convergencia debía 3,5 millones.
Esquerra Republicana de Catalunya debía 2 millones.
Iniciativa per Catalunya debía 14,2 millones.
Eusko Alkartasuna-Amaiur, debía 2,2 millones
Bloque Nacionalista Galego, debía 4,3 millones y por último Unión Progreso y Democracia debía 365.000 €.
Algunas de estas deudas son bastante antiguas pero ahí están. ¿Y los bancos no les embargan cuando no pagan la tercera cuota?
Esperemos que estas deudas no sean condonadas por la banca, puesto que está expresamente prohibida la condonación por los bancos, de deudas crediticias.

El trato que tenemos, familias y empresas es un tanto distinto: si una familia no puede pagar tres recibos de su hipoteca, el banco le embarga el piso, o las garantías. En cambio a los partidos políticos, ni se les embarga, ni tan siquiera se les reclama la deuda. ¿Será que están exentos de embargo, o será que con ellos se hace la vista gorda? Si es lo primero mal, si es lo segundo, peor.

Mijail

Etiquetas:


miércoles, 28 de enero de 2015

Des de la meva finestra


Pujol sense impunitat, dóna una segona versió a la Justícia, en veure’s acorralat

Ahir va haver de comparèixer l’expresident Pujol (i família) com a imputats davant una jutge.
Alguns periodistes, havien repetit en els últims dies i per enèsima vegada, allò de imputat no significa condemnat. Jo pel contrari, crec que el que no significa imputat és homenatjat o exemplar. Crec, que algun comportament no exemplar, haurà vist la jutge per a iniciar un expedient judicial de tal envergadura contra un expresident del govern i família. Casi penso que en aquest cas concret i per molt que ho vinguin repetint alguns periodistes, imputat, sí pot anticipar que sigui condemnat.

Recordem que tot arranca de la confessió que va fer Pujol al juliol passat, quan va fer públic que durant 34 anys havia tingut diners opacs en bancs estrangers, procedents segons va dir, de una herència del seu pare. Una herència per cert, de la mai havia sentit a parlar la seva germana. Una herència que quan arriba documentada a mans de la jutge, es veu que allí no posa res d’aquests diners.

En aquell moment, el secretari general de GESTHA, sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (que una mica deu de saber sobre el tema) va comentar: "Si en 34 años no ha tenido tiempo para hacer esa regularización, parece que ahora han sido animados a ello, porque saben que la información le puede llegar al juez".

Fa dos dies, el coronel de la Guardia Civil, José Matas, de qui es va dir que era qui passava els diners dels Pujol fins Andorra, va comparèixer davant la Comissió d’Investigació. Va dir que ell estava destacat com a responsable a la duana d’Andorra entre 1991 y 1997, que ell no va passar cap diner als Pujol, però que l’esposa de Pujol, Marta Ferrusola i algun dels seus fills, viatjaven a Andorra cada dos mesos. Ho sabia perquè ell, prèvia autorització del Conseller d’Interior de la Generalitat, havia de tramitar la documentació, per tal de que els escoltes dels Mossos pugessin passar amb l’arma reglamentaria. 
El curiós d’aquesta compareixença, es quan aquest guàrdia jubilat, diu que era molt fàcil passar diners a Andorra i que gran part de la burgesia catalana tenia dipòsits allí. Crec que aquesta afirmació, es digna de ser investigada també per la Justícia i no hauria de caure en sac foradat. Si aquest guàrdia sap qui eren els que passaven diners, ho hauria de explicar a la Justícia.    

El periodista Eduardo Inda, ha explicat en una emissora de radio, que la fortuna dels Pujol es composa de unes inversions de 2.600 milions d’euros, més 581 milions en dipòsits bancaris, al que diu que es té de sumar “el dinero de buchaca”. En total ho xifra en uns 3.000 milions d’euros. Si això es així, ve a ser una xifra molt gran, que tant la Justícia, com Hisenda, han de aclarir fins a les últimes conseqüències.

Segons l’acusació popular, Pujol ha donat avui una segona versió sobre l’origen del seus diners, diu que el seu pare li va deixar mitjançant “unes cartes secretes, a la seva esposa i als seus fills, un llegat de 140 milions de pessetes, que es van convertir en 500, gracies a les bones inversions”. Es a dir que han donat un rendiment del 360%.
Arribats aquí es pot pensar: resulta una mica estrany, que Pujol sigui capaç de fer unes inversions tant rendibles, quan ell fent de banquer, va fer fallida la Banca Catalana, d’on era membre del Consell d’Administració. Al cap i a la fi, el negoci d’un banc, no és altre que invertir rendiblement els diners que deixen en dipòsit els seus clients.

L’entrada i sortida del matrimoni Pujol al Jutjat ha estat sobre protegida per la policia, malgrat que no han pogut evitar, que els hi llancessin bitllets de 500 euros impresos amb la cara de Pujol i on posava “Banca d’Andorra”. S’han tingut de sentir com els hi deien “lladres, xoriços” i altres qualificatius. Es sentia també, com una veu de dona els hi anava cridant repetidament: “Senyor Pujol, Visca Catalunya”.

De ben segur que tot aquest espectable no els ha agradat gens, a la, en altres temps intocable família Pujol, però han d’entendre, que eren intocables a traves d’un càrrec públic que durant 23 anys va tenir Pujol i quan s’està, o s’ha estat, en un càrrec públic molt ben pagat, si els ciutadans detectem que hi ha pogut haver alguna irregularitat, tenim tot el dret a demanar que sigui investigada per la Justícia.

No hi ha dubte, de que alguna cosa està canviant, quan ha resultat imputada fins i tot la filla del rei. La cortina de impunitat comença a caure per alguns (encara que no per tots), i és ara quan es comencen a perseguir certs comportaments mafiosos.
Tot plegat, ve a ser una circumstancia diferent de la que hi havia l’any 1984, quan dos fiscals el volien imputar per la fallida (segurament no casual) de Banca Catalana, i quan el va salvar la impunitat. 

Potser aquesta podria ser una bona manera de prevenir bastant la corrupció, simplement allargant el termini de prescripció penal als 30 anys. De exemples sobre el que els hi pot passar als que són enxampats, ja en tenim de sobres. 

Etiquetas:


martes, 27 de enero de 2015

Àudio visuals i divulgatius

 


Tiempo de Chirigotas

José Luis García Cossío, “el Selu”, es el chirigotero por excelencia, su manera de hacer carnaval traspasa fronteras y todos los años sale de gira con su chirigota para recorrer España (incluso, alguna vez, ha actuado fuera de nuestras fronteras). Su grupo destaca porque no sólo canta, sino que actúa, interpretando a la perfección cualquiera de los personajes que representa cada año (enterado, calzonazos, borracho, maruja, banquero, limpiadora, cateto, marciano, etc.).
El Selu es guionista de Los Morancos.

Se está acercando el Carnaval y el Selu ataca con sus chirigotas inmisericordes. Este año la titula:
Ahora es cuando se está bien aquí
  
(Podeu teclejar u ombrejar, copiar  i enganxar al buscador del YouTube):
Chirigota, Ahora es cuando se está bien aquí

Etiquetas:


lunes, 26 de enero de 2015

La Tira


A Lleida hi ha molta “convergència” 

Fa pocs dies que el conseller de Salut  de la Generalitat, Boi Ruiz, va anunciar que l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, obrirà la unitat de Hemodinàmica les 24 hores del dia, en comptes d’obrir com es ve fent des de fa uns anys, només 12 hores al dia.
Es a dir, si a algú li agafa un infart, des de les 8 de la tarda fins les 8 del mati, que s’espavili.

En les mateixes declaracions que fa el conseller, diu que segurament a meitats de febrer tindrà lloc la reobertura del servei, tot i afegint com a més propaganda, que el protocol Codi Infart, situa a Catalunya en segon lloc de supervivència desprès d’un infart a Europa, desprès de Dinamarca.

I com pot ser que les dades del conseller, no són coincidents amb les de l’Estat?
Ell treu les dades d’un informe que va fer el Servei Català de la Salut de la Generalitat al 2011, on es diu que Catalunya té un índex del 5,9%.
Però si mirem les dades del Ministeri de Sanitat al 2012, veurem que sense tenir en compte a Dinamarca, diu:
“Mortalidad intrahospitalaria tras un infarto”: el millor lloc dintre d’Espanya l’ocupa Navarra, amb un 6,08%, desprès segueixen, Baleares amb un 6,33%, Madrid un 6.61% i Catalunya un 6,66% (i no 5,9%). Aleshores, o bé en el decurs d’un any vam empitjorat molt, o les seves dades no coincideixen (potser interessadament) amb les oficials de l’Estat.

És a dir, a Lleida portem anys en que aquesta unitat, que pot salvar a una persona infartada si s’agafa en el primers minuts, no ha funcionat durant 12 hores al dia. La qual cosa suposa una mancança molt greu per un hospital i pels lleidatans, si tenim en compte que aquesta malaltia, és una de les primeres causes de mort.

Doncs aquesta es una dada, de com funciona el Govern de la Generalitat, per ell sembla prioritari gastar molts diners en ambaixades i cadenes de televisió, però no sembla prioritari invertir en Salut pública, aquí es veu amb tota claredat.

Al fil de tot, volem recordar, que el nostre alcalde, Àngel Ros, va tenir de ser intervingut al juny del 2006, d’una malaltia cardíaca a l’Hospital Vall Hebron de Barcelona. Sembla per tant, que Ros hauria d’estar sensibilitzat amb aquest tipus de malaltia i hauria de saber que el servei de Hemodinàmica de l’Arnau de Vilanova, restava tancat 12 hores al dia en els últims anys.
A la qual circumstancia podríem afegir, que ell mateix va poder veure que per a poder intervenir-lo, el van tenir de desplaçar a Barcelona. No es podia fer a Lleida, potser una altra mancança.

En tot cas, ell que sempre diu que mira per Lleida i els lleidatans, que li agrada Lleida, etc, no va reclamar la reobertura del servei de Hemodinàmica, ni va dir res de res.
En canvi sí es va posicionar i va recolzar al seu dia, que els lleidatans perdéssim un pàrking gratuït que ja teníem a l’Hospital Arnau de Vilanova (en el que només calia reparar el paviment), canviant-lo per un pàrking de pagament (es a dir privatitzant-lo). Que per cert, surt caríssim.

Nosaltres creiem que ell com alcalde, si mirés pels lleidatans, no tenia d'haver fet campanya en favor del pàrking privat sinó a l’inrevés i que tenia d’haver reivindicat davant la Generalitat, tornar a obrir immediatament la unitat de Hemodinàmica quan es va tancar.

No voldríem passar per malfiats, però ens fa l’efecte que en el fons, els interessos de l’alcalde, Àngel Ros i els de CiU són “convergents”, ja que passen per un mateix camí. 

Etiquetas:


sábado, 24 de enero de 2015

El llapis impertinent

Es diu que l’alcalde ha ajudat a donar a conèixer Podemos als lleidatans, deixant que facin xerrades als Centres Cívics


Etiquetas:


viernes, 23 de enero de 2015

Col•laboradors


Cuidado con las falsas revisiones del gas

Estamos en invierno y precisamos tener en las casas un sistema de calefacción, hoy día muchos de estos sistemas funcionan con gas, ya sea en caldera comunitaria o individual.

Desde hace un tiempo venimos teniendo noticias de que se están produciendo unas estafas con este tipo de revisiones.

La revisión de gas, consiste en una comprobación de las conexiones y conducciones que llevan el gas hasta nuestra caldera, que hacen operarios enviados por la empresa suministradora de gas. Revisan prioritariamente, la estanqueidad de conductos y conexiones.
El protocolo marca que esta revisión debe hacerse  cada 5 años y viene a costar sobre unos 50 euros.

Recomendaciones para evitar estafas en estas revisiones:
La revisión oficial se anuncia por carta y también con carteles en el portal, con una antelación de por lo menos 5 días.
No dejar entrar en casa a ningún operario que no haya sido identificado.
La revisión no se paga en efectivo, vendrá incrementada en el recibo del consumo.

Los estafadores van vestidos como cualquier operario, hacen ver que revisan el sistema y luego piden cobrar la revisión en efectivo

La revisión de las calderas en sí, es recomendable hacerla cada 2 años con el servicio técnico que se prefiera, el precio es libre.

Etiquetas:


jueves, 22 de enero de 2015

La Tira


Quan el personatge de l’obra, s’apodera de l’autor

Hi ha una teoria, que diu que en el nostre país, el teatre està desapareixent, no pas per manca d’interès dels espectadors, sinó per la gran competència que els hi fan, uns grans actors que actuen en el marc de la política i que superen amb escreix als actors convencionals, es a dir als d’escenari.
Alguns d’aquests, que han anat aprenent l’ofici a traves de la pràctica política, podrien donar perfectament classes de teatre a qualsevol aprenent d’actor. 
Hi ha polítics que si fossin sotmesos a un balanç rigorós, no tindrien al seu favor haver solucionat des del seu càrrec, cap problema ciutadà, només els hi sortiria pràctica teatral: teatre. Són uns grans actors i encara diríem més, són els millors actors.

Un bon exemple del que diem, el podem veure amb el que va succeir fa pocs dies a Lleida, tenint com gran actor al nostre alcalde, Àngel Ros.
És un cas més en el que clarament, el personatge de l’obra, s’apodera de l’autor.

Fa uns deu dies, que va sortir a la premsa local, la intenció de l’alcalde, de posar dos centres “d’atenció educativa a joves en risc d’exclusió”, un al Casal de Balafia i l’altre al Casal de La Bordeta.
Donat que al Casal de la Bordeta ja hi ha des de fa temps, un grup d’aquestes característiques custodiat per Serveis Socials de l’Ajuntament, la presidenta de l’Associació de Veïns de la Bordeta, Mari Carmen Guerrero, va enviar un escrit (utilitzant la mateixa via de comunicació que havia emprat l’alcalde), als dos diaris locals demanant explicacions per aquesta decisió. Va ser enviat per a que fos publicat com a carta al director i es va trobar (com ha passat en altres ocasions), que en un diari es va publicar molt parcialment com un article i en l’altre no es va publicar.

Diu que quatre dies desprès, va rebre una trucada de l’alcalde on li exigia rectificar la seva actitud en vers al projecte. La presidenta, Mari Carmen Guerrero, li va repetir, que no rebutjaven un centre educatiu per a joves en risc d’exclusió social, doncs ja hi és. Li va dir que el seu escrit no s’havia publicat sencer a la premsa i allí posava, i que l’Associació de Veïns s’oposa, a que amb “l’adjudicació” de que parla l’alcalde a la premsa, es pugui privatitzar el Casal de La Bordeta. Fins i tot li va recordar, que l’Associació de Veïns de La Bordeta, va cedir al seu dia a l’Ajuntament, el solar on està ubicat ara el Casal i que per tant, no es poden prendre aquestes mesures de forma unilateral.

El que proposa l’Associació de Veïns, és que es facin aquests “centres educatius a joves en risc d’exclusió social”, als col·legis públics que queden buits a partir de les 5 de la tarda.

La presidenta, Mari Carmen Guerrero, considera que l’alcalde la va escridassar, esbroncar i pressionar fortament, un comportament que troba del tot indigne per part d’un alcalde democràtic, que en públic sempre “predica el diàleg”. 

Desprès l’alcalde va tornar a fer declaracions a la premsa, en el sentit de que el Casal és un centre públic.
El que se li té de preguntar a l’alcalde, és perquè sent públic el Casal, els hi vol cedir la gestió dels “centres educatius a joves en risc d’exclusió social”, a dos centres educatius de la ciutat?
I perquè un d’aquests centres, segons tenim entès, el Col·legi Maristes, privat, no fa aquests “centres educatius a joves en risc d’exclusió social” a les seves pròpies aules, a partir de les 5 de la tarda?
I una altra cosa, quant ens costaria tot aquest muntatge a l’Ajuntament?

Els qui van assistir al “Dinar Solidari”(organitzat per l’AVV Bordeta) de fa pocs dies, on es van aplegar més de 400 participants, van poder veure com tot van ser felicitacions a la presidenta, Mari Carmen Guerrero per la seva tasca al barri, a tots els nivells. Per tant, li hem de dir a l’alcalde Ros, que si hem de mesurar la tasca feta d’una forma democràtica, veurem que allí no va haver cap veu discrepant en contra. En canvi, no pot dir el mateix l’alcalde, que a finals de l’any passat va ser escridassat i esbroncat i tenim entès, que fins i tot insultat, quan sortia del futbol per un grup d’assistents. De la mateixa manera que en l’última setmana de desembre, a mig matí, en sortir de l’ajuntament per anar al bar, va ser escridassat i esbroncat per uns altres ciutadans que passaven per allí.
Sembla per tant, que la presidenta Mari Carmen Guerrero no està qüestionada en la seva gestió, però l’alcalde ho comença a estar i potser bastant.

El que ha de explicar l’alcalde, és quin interès té en muntar al Casal de La Bordeta, una activitat que ja existeix, en un centre públic però gestionada per un  centre privat amb afany de lucre?  I si molt ens apuren, perquè ha de ser un centre per només tres mesos, quina utilitat i significat té, que un centre educatiu funcioni només tres mesos?

El que ja està totalment fora de mida, és que l’alcalde comuniqui als representants dels centres educatius que volen gestionar el seu invent, que ja ha parlat amb La Bordeta i que ja està tot solucionat, quan no és veritat. Que els hi digui haver esbroncat a la presidenta, la qual cosa sí es certa i que fins i tot aquesta, li ha demanat perdó, quan Mari Carmen Guerrero, diu que mai li ha demanat cap perdó a l’alcalde, que l’únic que va fer, es recordar-li que no s’alterés tant, perquè no li convenia per la salut. 

Senyor alcalde Àngel Ros, com podeu ser tant teatrero? 
Les foteu molt grosses, eh! 
Recordeu que sou molt cristià, i en aquesta religió, mentir és un pecat.
No ens estranya per tant, que els veïns de Lleida us esbronquin pel carrer.

Una pregunta que se’ns quedava al tinter per l’alcalde: Teniu algun mirament especial o algun interès amb el Col·legi Maristes?
Podria ser un indicatiu d’aquest interès vostre cap aquest centre privat, el que vostè canviés com aquell que no vol, el nom a la Passarel·la Riu Paraguai pel nom de Passarel·la Maristes?
Teniu algun interès amagat en privatitzar el Casal de La Bordeta?
És potser algun negoci, tot això que plantegeu? 

Etiquetas:


miércoles, 21 de enero de 2015

El Confidente


La incógnita griega 

El próximo día 25 sabremos si Syriza habrá ganado las elecciones griegas. Por los comentarios publicados en ciertos medios europeos se deduce, que las elecciones griegas parecen preocupar más en las cancillerías europeas que entre los helenos, o por lo menos, se ven de forma distinta: como un posible boquete en la línea de flotación de la economía europea para unos, o como una polea esperanzadora que permita tirar hacia arriba de la esquilmada economía griega.

Para las cancillerías europeas, la principal fuente de preocupación se llama Syriza, una coalición de partidos de izquierda, liderada por el ingeniero Alexis Tsipras de 40 años, quien podría llegar a ser el primer ministro más joven que haya tenido Grecia.

En 2010 Grecia se vio obligada a pedir el rescate y desde entonces los griegos se han visto sometidos a un sinfín de recortes, desde despidos masivos, recortes en sueldos, pensiones y ayudas de todo tipo.

Junio de 2012, trajo un nuevo panorama al escenario político griego, Syriza obtuvo el 29,6% de los votos quedando a 3 puntos de Nueva Democracia. En los últimos años, Tsipras ha sido un gran detractor de los acuerdos griegos con la troika, quien impuso a Grecia unas grandes medidas de austeridad, pero estos pactos han mantenido a flote, a un país económicamente fallido.
Syriza propone romper los pactos y olvidarse de la troika si llegaba al poder, habla de impagar la deuda y salirse de la Unión Europea, sin embargo a fecha de hoy, parece querer dulcificar estas propuestas.
De momento, desde que fueron convocadas elecciones, los griegos han dejado de pagar impuestos, ya que Syriza dice que los impuestos deben pagarlos los ricos, pero además están sacando su dinero de los bancos. La tasa de paro supera el 25%, mientras la prima de riesgo de Grecia supera los 1.000 puntos.

El principal problema que ven las cancillerías europeas en Tsipras, es que no se fían de él, por haber hecho gala de un populismo sin límite. Entre las propuestas de su programa, hay una que exige la condonación de parte de los 300.000 millones de euros que debe Grecia. Gran parte del dinero que recibe de la troika se destina a pagar acreedores, Tsipras sostiene por tanto, que esta deuda es insostenible y la economía no crecerá nunca si se mantiene esta deuda. Por cierto, Grecia tiene una deuda con España de nada menos que 27.000 millones.
La troika ya les hizo una primera quita en la deuda, pero se niega a hacerles una nueva quita.

Según el diario Kathimerini que le entrevistó hace poco, Tsipras resume la causa de la actual crisis griega, como unas deficiencias estructurales de la Unión Europea, que de no cambiarse, no harán sino que profundizar aún más la crisis.
Sin embargo este periódico apunta una curiosa paradoja: dice que un buen número de simpatizantes de Syriza le votarán porque están convencidos de que Tsipras no llevará a cabo sus propuestas más populistas, lo cual supone una cierta contradicción con votarle precisamente por sus propuestas.

En estos momentos, Syriza no ha explicado de dónde sacará el dinero para pagar sus promesas, entre ellas eliminar el impuesto inmobiliario implantado en 2011. Tampoco ayuda, el que Grecia en 2014, solo haya recaudado la mitad del importe impositivo presupuestado.

En un mitin de finales de noviembre, Tsipras vociferaba: "Los mercados están haciendo su trabajo, que es ganar dinero. Nosotros estamos haciendo nuestro trabajo, que es proteger los intereses del pueblo griego. Pero lo importante es quién toca la flauta. Seremos nosotros los que tocaremos la flauta y los mercados bailarán al compás". Una hipótesis que me parecería perfecta si estuviera explicando un cuento, pero no lo es; estamos hablando de la realidad y del modus vivendi del pueblo griego.

La situación en Grecia no augura precisamente estabilidad y es muy difícil poder hacer predicciones siquiera aproximadas sobre su futuro; queda por ver primero si Syriza gana las elecciones y si puede formar gobierno, porque si no es así, se verán obligados a convocar nuevas elecciones, abriéndose otra puerta hacia la inestabilidad.
Por otra parte si Syriza formara gobierno, no sabemos cual puede acabar siendo su relación con la troika o con la Unión Europea, ni tan siquiera si aplicará sus propuestas.

Una salida que le quedaría en este caso, podría ser renegociar ampliando mucho el plazo de devolución de la deuda, para que al menos se hiciera más llevadera. Esta podría ser una salida temporal y no exenta de riesgos ni para Grecia, ni para la troika.

Claro que tampoco sabemos cuál puede ser la reacción de sus electores en términos de paz social, si finalmente Tsipras incumple sus propuestas en relación con la Unión Europea y las dificultades continúan.

Etiquetas:


martes, 20 de enero de 2015

Àudio visuals i divulgatius

CIUTAT MORTA

El documental “Ciutat Morta” ve a ser una historia de unes quants joves, detinguts per la Guardia Urbana de Barcelona al febrer de 2006 i dos anys desprès, condemnats judicialment per uns fets, que segons diuen, evidencien com els, primer detinguts i desprès condemnats, no van tenir cap vinculació amb el cas.
També es denuncia la possible existència de tortures als detinguts, per part d’agents de la Guardia Urbana i Mossos, així com pràctiques judicials, possiblement no gaire correctes.

Tot això ens pot portar a recordar, quan en temps de la dictadura, passava qualsevol aldarull, sempre s’havia de buscar un cap de turc per a ser castigat.

Si tot el que es diu és cert, només es pot exclamar:

 ¡¡ QUINES INJUSTÍCIES !!

Per veure el documental,
(Podeu teclejar u ombrejar, copiar  i enganxar al buscador del YouTube):
CIUTAT MORTA (Documental completo)

(Nota: El documental es va posar a Youtube el dia 17 en dos entrades. A dia 19 porten ja entre les dues, més de 174.000 visites)

Per veure un article de premsa,
(Podeu teclejar u ombrejar, copiar  i enganxar al buscador del Google):
Trias cede a la presión y lleva el documental 'Ciutat Morta' a la Fiscalía

Etiquetas:


lunes, 19 de enero de 2015

Diario de a bordo


Cuando una señaladora acaba siendo señalada 

Los antiguos romanos ya decían, que la mujer del César además de ser honrada debe parecerlo. Alguien tendría que explicarle este sabio aforismo a la actual diputada de IU en la Asamblea de Madrid, Tania Sánchez. Una diputada muy mediática que se ha dado a conocer, participando en diversos programas de televisión como comentarista. Pero ahí voy; el tanto comentar ahora le pasa factura.

Por lo visto, esta señora no sabe, que cuando uno critica y despelleja a los demás adversarios políticos, tiene la obligación sine qua non, de estar completamente limpio de polvo y paja.
Mira por donde, quien se ha empleado con fiereza y contundencia, en señalar a otros, ahora acaba siendo señalado.

Sin entrar en detalles sobre la guerra interna que ya tenían en IU Madrid (que puede acabar en escisión), incluyendo la intención del grupo de Tania Sánchez, de presentarse a las elecciones juntamente con Ganemos, ahora se añade el caso Ayuntamiento de Rivas.

El PP de Rivas, acaba de presentar una querella en el Tribunal Superior de Justicia de Madrid contra Tania, acusándola de prevaricación por firmar contrataciones irregulares cuando era concejala. Son horas bajas para ella, ya que si fuera considerada imputada por el juez y aplicando los estatutos federales de IU (además de su código ético), se vería cuestionada para ocupar una candidatura o tendría que dimitir de su cargo.

El motivo son 19 contratos firmados por ella como concejala de Cultura y representante del Ayuntamiento, asignando a la cooperativa AÚPA, contratos por valor de 1.200.000 €, en la que “casualmente” su hermano, Héctor Sánchez era el administrador único.
Cuando se descubrió el asunto, Tania dijo que en ese momento, solo era asesora del Ayuntamiento de Rivas. Cuando alguien le exhibe copia del acta, cambia su explicación, dice “Creo que cometí un error. Debía haber estado más atenta a los asuntos que se firmaban en las Juntas de Gobierno. Ya he pedido disculpas por ello”.

Entrando ya en una segunda fase defensiva, dijo desconocer que su hermano, era el administrador único de Aúpa.

La última explicación que dio en una cadena de televisión, fue para decir que no recuerda haber asistido a la Junta de Gobierno que adjudico los contratos. Un pequeño fallo de memoria, para reconocer acto seguido, que “puede que haya habido un trámite erróneo”.

¡Vaya con la diputada! Mira por donde, si todo esto se adjudicó en las Juntas de Gobierno en las que participó Tania Sánchez como concejala de Cultura, durante los años 2002 al 2008, a la vez que su padre también estaba presente como concejal de Deportes, se puede decir que algo huele mal en ese asunto.

En la última sesión de la comisión de investigación celebrada en el Ayuntamiento, Sánchez aseguró que “no hubo enchufes, ni privilegios, ni contratos fantasma”.
Esta señora podrá inventar mil y una escapatorias para zafarse de su pasado, pero los documentos dicen otras cosas, incluso hay algunos que hablan, de ciertas adjudicaciones de pisos de protección oficial (VPP) en Rivas, que son por lo menos, un tanto sospechosas.

Resulta que a Tania Sánchez, ex asesora, ex concejal del Ayuntamiento, ahora diputada en la Asamblea de Madrid, candidata a las elecciones autonómicas y también, novia de Pablo Iglesias de Podemos, por más señas, le fue adjudicada una vivienda de protección oficial siendo asesora del Ayuntamiento y siendo su padre concejal del mismo. Pero ojo al dato, dice que estos pisos se adjudicaban por sorteo.
Siete años después, vendió esta finca ganando 50.000 € en la operación. ¡Qué buena suerte tiene esta señora!

Pero sigamos con las VPP del Ayuntamiento de Rivas. Su hermano, el de la cooperativa Aúpa, también recibió un piso de protección oficial (donde estaba radicada la cooperativa)
¿Y siguen diciendo que estos pisos se adjudican por sorteo?
Al final tendré que creerme que se trata de una familia suertuda.

Sucede además según se ha publicado, en Rivas hay al menos una veintena de cargos (entre ellos el actual alcalde) y familiares de IU, que han tenido la suerte de acceder a un piso de protección oficial ¿Qué pasa, es que en el sorteo solo participaban ellos?
Y cómo se puede presentar con tanta arrogancia ante los medios, quien está señalada por poca ejemplaridad?

No sabemos si se apreciará delito en sus actuaciones, pero de momento lo que cualquiera puede percibir, es una gran falta de ética, precisamente de lo que siempre ha presumido y ha usado, cual arma arrojadiza contra los demás.

Hay que echar de la política a los corruptos, pero también a hipócritas y a fantasmas.

Mijail

Etiquetas:


domingo, 18 de enero de 2015

Cartes al Director

Els centres cívics (públics, i no privats)


Sr. Director:
El passat dia 9 de gener, vaig llegir al diari “Segre”, un article on el Sr. Àngel Ros, parlava sobre firmes interessades pel projecte de les “Basses d’Aplicat”, però a la vegada al mateix article, diu que els dos “Centres de Atenció Educativa a joves en risc d’exclusió”, estaran ubicats als centres cívics de Balafia i Bordeta i que confia adjudicar-los durant el primer trimestre d’aquet any. Sembla una noticia solapada... però que nosaltres entenem que es vol privatitzar. Jo li demanaria al Sr. Alcalde, que expliqués que és exactament, aquesta adjudicació a la que es refereix.
És que ja té en ment privatitzar aquets locals socials? Aquests locals i les entitats veïnals estem enfadades, per que si és així, dona la impressió, de que té ganes de que desapareguem, perquè entre aquesta noticia i la que parla de impostos de societats per part del govern a les entitats veïnals... no ens fan tenir gaires bones expectatives de futur, pot ser per que les persones que formen les juntes son voluntaris i treballen mol i gratuïtament, i sense ànim de lucre, fen una tasca de moviment veïnal, i de respecte al ciutadà, no som ben vistos per les administracions i ajuntaments, però per moltes ganes que tinguin de fer-nos desaparèixer, nosaltres continuarem, amb mes força si cal, i confiem en que vostè Sr. Àngel Ros, amb l’experiència que té com a  membre de la FAV i defensor de la nostra  tasca veïnal, lluiti per que això no passi.

Mari Carmen Guerrero
Presidenta de la 
Associació de Veïns de La Bordeta

---------------------------------------------------------------
Nota de la Redacció: Les Cartes al Director, aniran degudament identificades i no podran contenir insults, ni ser ofensives, en tot cas, no seran la nostra opinió sinó la del signant. En cap cas es mantindrà correspondència amb els autors. Les Cartes al Director es poden enviar a la nostra adreça: ilergeta386@gmail.com

Etiquetas:


sábado, 17 de enero de 2015

El llapis impertinent

Pujol imputat, haurà de declarar davant el jutge a finals de mes

Etiquetas:


jueves, 15 de enero de 2015

Des de la meva finestra


El llarg viatge èpic a Itaca 

Fer el viatge a Itaca”, aquesta és una de les idees més repetides per Mas en el seu caminar independentista que va en lloc. I és que s’ha d’estar en la realitat i no en intentar entabanar a la gent, dient-li que els seus problemes es resoldran, aplicant la il·lusió a un poema èpic, a l’estil del viatge d’Ulisses, per exemple, quan tots sabem, que els poemes èpics són obres literàries de ficció i en canvi, els problemes de les persones, estan en la realitat de les coses.

Mas, Junqueras i els seus companys de poema, un dia prometen un referèndum, sabent que no el podran fer, un altre dia prometen la independència, sabent que és quasi impossible, i qui sap si potser demà mateix ens prometran les valls d’Andorra. Per prometre que no quedi.

Ara i des del 9-N, que no va ser més que una constatació real, de la poca serietat que ha demostrat tenir el grup independentista, no fan més que reunir-se per a veure si podem convèncer a ERC, de que accepti renunciar al seu dret a rebre molts vots en les properes eleccions.
Per cert, un apunt, des del 9-N Mas i Junqueras s’estan fent contínuament un xantatge públic, la qual cosa dona una mica la mida de com són.
Ara Mas acaba de dir que convocarà eleccions anticipades pel mes de setembre. Una cosa no s’entén, ja que anunciar-les es fa sempre a seixanta dies vista. Bé, ja es veurà que passa en aquests vuit mesos i si acaba sent així.

Tot plegat no conforma si no, una mena d’òpera bufa, un gènere musical còmic que va utilitzar Rossini, és més, crec que si visqués encara avui dia, entre la corrupció que tenim i les entelèquies independentistes, tindria material suficient com per a escriure, operes bufes de quatre en quatre. I no dic quatre en va, sinó perquè són quatre els grups polítics presents al Parlament, que des de fa uns quatre anys, van renunciar a treballar per a fer la tasca per la qual se’ls paga. Perquè no se’ls paga per a prometre impossibles i generar problemes. No. Se’ls paga per a resoldre problemes ciutadans col·lectius. I com sigui que no saben administrar els diners dels nostres impostos (en aquest moment devem el rècord de 63.075 milions d’euros). Com que no saben resoldre problemes ciutadans, doncs aleshores per fer veure que fan alguna cosa i mantenir-se al poder, es dediquen a marejar la perdiu, amb l’entelèquia de la independència.
En definitiva l’estratègia és, anar passant el temps i mentrestant, es van mantenint en les seves poltrones ben pagades.

De moment, el sector industrial, que podria crear llocs de treball a la regió, continua estancat desprès d’haver fet una forta davallada en els últims anys.
El petit comerç que hi havia a les grans ciutats cada cop és menor, ja que les grans superfícies es mengen al sector, i el sector de la pagesia cada dia està més descapitalitzat. Ho dic per allò de que CiU deia representar al seu dia, l’hort  i la botigueta.

Per cert, qui sempre parlava de l’hort i la botigueta, Jordi Pujol, resulta que ara ell i família, tots de CiU i molt de CiU, fundadors de CiU, el dia 27 han de comparèixer davant el jutge, i em temo que no serà per haver tingut precisament un comportament exemplar.

Deixant de banda molts altres i greus problemes que tenim els catalans, només posaré un exemple: la Generalitat ha tingut de fer-se endarrere, via judicial, en la privatització més important de la seva historia, la de Aigües del Ter-Llobregat (ATLL).
És clar que el cas de ATLL no és com Bankia, però tot plegat, família Pujol inclosa, això ja es sembla massa, a la tan criticada pel bloc independentista “política espanyola”. Fan el mateix.    
    
En resum, mentre els nostres problemes ciutadans no es resolen, ens parlen de que la solució es embarcar-nos en una mena de poema èpic, on hi ha dies que tot sembla una opera bufa, altres que sembla una tragicomèdia i altres que sembla un vodevil. 

Si aquest és el Govern dels Millors (amb ERC i els altres recolzant-lo), que ens va prometre Mas, tot i copiant la idea de Kennedy (The best and the brightest), que passaria si en comptes d’això tinguéssim el Govern dels Pitjors. Però voleu dir que no el tenim ja? Crec que tenir un Govern Pitjor, és pràcticament impossible.

Etiquetas:


miércoles, 14 de enero de 2015

Àudio visuals i divulgatius

Respuesta de la Asamblea Nacional de Francia ante los recientes atentados terroristas


La Asamblea Nacional de Francia trató ayer el delicado tema de los atentados terroristas de la semana pasada. Se anuncian intenciones legales para impedir otros atentados, pero no se va a la base del problema que no es otro, que interrogarse sobre quién financia este tipo de terrorismo.  

El primer ministro Manuel Valls, denuncia que están en una guerra contra el terrorismo, pero nada dice de leerles la cartilla siquiera, a los países que financian este tipo de terrorismo.

(Podeu teclejar u ombrejar, copiar  i enganxar al buscador del YouTube):
Primer ministro de Francia adoptará medidas “excepcionales” en la lucha contra el terrorismo

Etiquetas:


martes, 13 de enero de 2015

El Confidente


El Tratado de Maastricht también es revisable

Durante este mes puede ocurrir algo decisivo para la Unión Europea, al estar convocadas unas elecciones "no controladas" en Grecia. Una circunstancia que no parece interesar demasiado a muchos ciudadanos europeos, cuando no por ello, podrán evitar que les acabe afectando.

La construcción de la Unión Europea no ha estado a la altura de las circunstancias que esperaban los ciudadanos, en cambio sí ha estado a la altura de ciertos intereses económicos, representados por ciertos personajes, que sólo se deben a sus compromisos.

La sensación que estamos teniendo muchos ciudadanos que no estamos atados a ningún sectarismo, es que se empezó erróneamente la casa por el tejado, síntoma incontrovertible, de que estaban tejiendo con hilos muy oscuros.

En pura lógica, había y hay, otros pilares ciertamente más principales o idóneos, para fundar una Unión Europea para las personas, como puede ser: la Unión Fiscal, la Unión Económica, la Unión Bancaria, la Unión Política etc. Pero casualmente iniciaron la UE, con lo que vinieron en llamar la Unión Monetaria, un apartado que debía ser un anexo dentro del pilar de la Unión Económica.

El ajuste económico (y en el fondo social) que se pretende hacer, vía economía, es adjuntar a la Unión Monetaria, sin legislar y prácticamente por la fuerza dineraria, una especie de unión económica-fiscal, que trae como consecuencia, unos fuertes ajustes económico-sociales para ciertos países del sur, cuando siempre habían estado un tanto alejados de los postulados norteños.

Parece que visto el proyecto con buena voluntad, si queremos hacer una Unión Europea real, lo primero que había que hacer, era mentalizar a todos los europeos en unos principios iguales para todos, en una Unión Ciudadana.

El reproche general, es que con toda la pompa y boato de la Unión Europea, con todo su Parlamento, con todas sus instituciones, no se ha hecho pedagogía de la Unión Ciudadana. Pero eso hubiera sido remar hacia una Europa de los Ciudadanos, en cambio hemos visto, como se está edificando una Europa, protectora de ciertos intereses económicos. Unos intereses centrados fundamentalmente en dos países, Alemania y Francia, de los que sabemos han estado usando la UE para sacar ciertas ventajas económicas.

Seguramente, el desencadenante de la UE fue la reunificación alemana, de la cual sólo conocemos
las imágenes de la gente tirando el muro de Berlín, pero no sabemos casi nada, sobre las verdaderas causas que hicieron caer al muro.
Por no saber, no sabemos aún a ciencia cierta, cuánto costó la posterior reunificación, ni quien la pagó. Sabemos que se igualó el valor del marco para las dos Alemanias, cuando el marco oriental carecía de valor alguno. Es decir, se revalorizó el marco oriental de la RDA, a la misma cotización que el de RFA. Sin embargo la cotización del marco alemán no sufrió ninguna depreciación ¿Cómo se puede entender tal cosa?

No sabemos quién ha acabado pagando la monumental factura (se habla incluso de 2 trillones de euros) que supuso la reunificación, puesto que las autoridades alemanas nunca han respondido esta pregunta.
Hace unos años, el ex presidente alemán Helmut Kohl, fue preguntado por un periodista sobre esta cuestión, ante lo cual Kohl dijo que nunca respondería esta pregunta.

Lo que sí se hizo público, es que una vez fundada la UE y en un momento dado, Helmut Kohl se trasladó a Paris para comentar a Françoise Mitterrand, que propondría iniciar la Unión Monetaria. Mitterrand  contra todo pronóstico, dado su exacerbado afán de protagonismo, simplemente le contestó que no le parecía mal, entregándole todo el protagonismo sobre la decisión a Kohl?

Suecia y Reino Unido decidieron no entrar en la Unión Monetaria porque entre otras cosas, desconfiaron que ése fuera el pilar idóneo de arranque para la UE y ahora ven, como el malestar ciudadano en una serie de países, a causa de los recortes y de las duras políticas fiscales de ajuste, han hecho nacer un cierto sentimiento de desencanto, desconfianza e incluso rechazo hacia la Eurozona, aún sin disponer de una alternativa seria y viable que pueda sustituir este espacio, mientras los grupos sociales contestatarios plantean abandonar la UE.

Al pairo del malestar social en algunos países, afectados por las dificultades que sufren sus ciudadanos, han nacido algunos partidos políticos que aprovechando la ocasión, maldicen a los partidos clásicos porque sus políticas afines a la UE perjudican al estado de bienestar.

Siendo totalmente legítimo para estos partidos, el que puedan criticar ciertas políticas que se aplican en la Eurozona, parece que vista la intención de voto que estos partidos aúnan, no están solos en su descontento. 

Lo que parece quedar fuera de toda duda, es que en el fondo, todos estos partidos parten de un mismo punto: cuestionar el Tratado de Maastricht de 1992.
De momento y vistas las dificultades, coinciden en lo más fácil, en cuestionar el Tratado, cuando en principio un tratado, no es más que un acuerdo de voluntades, siendo por tanto revisable. De momento hemos visto publicado, que un 20% de los eurodiputados euroescépticos, plantean un cambio radical en la UE.

De todas maneras, me pregunto que podría ocurrir, si estos partidos que cuestionan la Unión, acabaran además, poniéndose también de acuerdo, en propuestas de mejora viables para ése Tratado.
Me pregunto si ante ello, Europa no sufriría una fuerte sacudida, mayor quizás, que la que tuvo con la caída del muro de Berlín.

Etiquetas:


lunes, 12 de enero de 2015

Redacció



Etiquetas:


La Tira


El balanç del Ros

Ara fa just un any, l’alcalde Ros va fer un balanç públic, en complir-se els deu anys que era alcalde de Lleida. El balanç de l’alcalde no va poder ser més positiu, flors i violes per tot arreu i penjar-se medalles. Una altra cosa és, que els Veïns de Lleida es creguin aquesta propaganda.

L’alcalde va exposar uns quants punts: En primer lloc (i per si algú no se’n recorda) va dir que havia estat “una dècada de gran transformació i progrés”. Aquesta afirmació és si més no, relativa. Si s’estava referint al caire social, doncs mireu, els lleidatans en general som ara més pobres que fa deu anys, hi ha molt més atur, els serveis sanitaris públics són pitjors, amb les cues d’espera incloses, l’educació està també pitjor, la Justícia continua igual de malament que anys endarrere, els sous són cada cop més baixos, etc.

Si s’estava referint al patrimoni de la ciutat, hem de dir que no veiem el progrés per en lloc, a no ser que ell entengui per progrés, la privatització de serveis públics, com poden ser la recollida d’escombraries, el servei d’aigua, els autobusos, la funerària. O espais públics privatitzats com el Camp d’Esports, la parcel·la de Balafia, la meitat  dels Camps Elisis, privatitzar l’aparcament públic dels carrers, la plaça Blas Infante, i ara està intentant privatitzar les Basses d’Alpicat, etc.

Si s’estava referint a l’estat dels carrers de la ciutat, hem de dir que arquitectònicament, hi ha zones que estan bé i altres que estan molt malament, des de fa anys.
Si es referia a la seguretat ciutadana que tenim als nostres carrers, la percepció és de que no ha millorat i que a més, tenim i paguem un cos de Guardia Urbana que no vigila pels carrers, llevat de la seva tasca multadora als soferts conductors.

Si s’estava referint a la càrrega impositiva que hem de suportar els lleidatans, hem de dir que tenim el trist rècord de ser la ciutat on es paguem els impostos més cars de tota Espanya.

Si s’estava referint a la transparència municipal, hem de dir que és inexistent al igual que quan hi havia el seu antecessor en el càrrec, per tant, no sabem ben bé, com es gasten els nostres elevats impostos. 

Si s’estava referint al estat econòmic del municipi, es diu que si tenim un deute municipal de 400 milions d’euros, la qual cosa no és cap motiu de satisfacció.

Si com a progrés entén, el haver fet obres faraòniques que no tenen massa utilitat, haurem de citar a l’aeroport d’Alguaire (97 milions d’euros), la Llotja (49,5 milions d’euros.), on es veu que regalen entrades per tal de omplir-la, quan fan algun espectacle. I el Parc Científic de Gardeny, on es va fer amb un crèdit inicial de 30 milions d’euros., però que segons tenim entès es va acabar ampliant fins a 45 milions d’euros.
Una caserna de la Guardia Urbana que es va pressupostar en 25 milions d'euros, i acabarà constant el doble.

Ens sembla que aquí l’únic que a progressat ha estat l’alcalde amb un sou total molt elevat, a banda de les dietes de la Caixa, i amb tres xalets de “alt standing”, a Lleida, Cambrils i Viella.

Va dir que vol “impulsar el teixit empresarial, el model comercial i la ciutat com a destí turístic”. Val més que oblidem això, perquè és el que no ha fet quan ja porta onze anys, i per tant, no farà mai.

Ros va afegir, que Lleida “aspira i pot aspirar a tot”. Potser no ens fa falta tantes aspiracions, només ajustar les despeses per tal de rebaixar al màxim els elevats impostos, reposar tot el que es pugui, i posar en clar, tot el que s’ha fet en aquests deu anys, a traves de la transparència municipal, no fos que allí tingués l’alcalde, trampes i trampetes.

Etiquetas:


domingo, 11 de enero de 2015

El llapis impertinent

Des de l’aeroport d’Alguaire informen a l’Alcalde que tenen greus problemes amb la boira



Etiquetas:


viernes, 9 de enero de 2015

La Tira


Un alcalde que fa tots els papers de l’auca 

Al passat mes de novembre vam saber que  l’Ajuntament de Alcorcón, té 1.240 empleats públics, quan a Lleida tenim 1.722 empleats públics. Alcorcón té 170.000 habitants mentre que a Lleida som 125.000 tirant molt llarg.

Tenint en compte de que la feina municipal és la mateixa i tot i fent un petit càlcul, ens adonarem que entre ambdós Ajuntaments hi ha una diferencia de 482 treballadors municipals.
Es a dir, l’Ajuntament de Lleida, amb 45.000 habitants menys, té 482 treballadors municipals més, o el que és el mateix, un 38,8% més?

Partint de que la feina municipal ha de ser poc més o menys la mateixa, ens costa d’entendre que hi hagi tanta diferencia, llevant de que els treballadors d’Alcorcón siguin un 38,8% més eficients que els de Lleida, la qual cosa és bastant dubtosa.

També hi ha qui opina, que a l’Ajuntament de Lleida hi sobra personal. El mateix alcalde Ros, fa uns anys anava dient, que a l’Ajuntament li sobrava un 20% de personal. Quan ell va arribar a l’Alcaldia al 2004, hi havia a l’Ajuntament 900 empleats i ara en hi ha 1.722.

L’enrenou de l’Ajuntament d’Alcorcón va fer saltar les alarmes en alguns Ajuntaments, ja que van decidir anular el nomenament de la meitat dels seus funcionaris.

L’actual govern del PP s’empara en un informe vinculant, emès pel Consejo Consultivo de la Comunidad de Madrid, on es diu que al 2011 es van passar 620 treballadors, amb categoria de personal laboral a funcionaris, mitjançant una oposició feta a mida, pel anterior equip de Govern socialista i on aprecia greus vicis, que comporten la nul·litat del procés.
Diu l’informe que com a mèrits per guanyar aquesta oposició, no es van avaluar els coneixements sinó que només es van tenir en compte “els serveis prestats a l’Ajuntament”. Per tant “no va haver una veritable prova d’aptitud, sinó  un sistema d’avaluació sui géneris, que feia referència al treball que estava exercint el candidat”.
Acaba dient, que legalment una oposició per accedir a un lloc de treball públic, s’ha de basar en la demostració de coneixements i capacitat exigibles.
El Consejo assegura que l’Ajuntament va permetre en aquesta oposició, participar a aspirants “que no hi tenien cap dret”.

La solució que es va aplicar, va ser anular la funcionarització d’aquests 620 empleats, re ingressant com a personal laboral. Tenim entès que el dia que va sortir aquesta noticia, alguns funcionaris de l’Ajuntament de Lleida que van tremolar?

Des de que Ros va començar a ser alcalde de Lleida, la plantilla municipal ha augmentat en 822 persones, quan ell deia que sobrava un 20% del personal.
Queda clar per tant, que Ros fa de giracamises, en canviar contínuament d’opinió o fer, como deia aquell, tots els papers de l’auca.

Etiquetas:


This page is powered by Blogger. Isn't yours?

Suscribirse a Entradas [Atom]