viernes, 31 de octubre de 2014

Àudio visuals i divulgatius


“Este es un país de chorizos”

Interessant discurs dient les coses pel seu nom i sense ser massa  “políticament correcte”, de l’economista José Gay de Liebana a finals de 2012, explicant  l’estat de la qüestió en el nostre país. 


(Podeu teclejar u ombrejar, copiar  i enganxar al buscador del YouTube:)
"Éste es un país de chorizos," lo digo con todo el respeto...José María Gay 

Etiquetas:


jueves, 30 de octubre de 2014

Diario de a bordo


Cada cual, piense según su entender
El pasado lunes fue un mal día para Xavier Trías, alcalde de Barcelona -a juzgar por la cara que ponía-, cuando se enteró de que en El Mundo había publicado nada menos que: “Investigan una cuenta de 12,9 millones de euros, del alcalde Barcelona, Xavier Trías, en Andorra. Él lo niega y anuncia demandas por difamación”.
A mediodía, comparecía ante las cámaras de televisión negando categóricamente que él tuviera ninguna cuenta en Andorra ni en Suiza, llegó a pedir  que no lo compararan con el Sr. Pujol, que él todo esto no lo iba a tolerar. Lo dijo muy serio, pero estaba sentado y como fuere que debía mover las piernas nerviosamente por debajo de la mesa, él también se movía nerviosamente. En fin, que cada cual, piense según su entender.

Esa misma mañana, en el mismo periódico, aparecía una encuesta donde se preguntaba: “¿Cree usted que la cúpula de CiU creó una estructura corrupta para el cobro sistemático de comisiones?
A las 20:30 horas, el resultado era: SI, 94%, y el NO con un 6%, sobre 4.367 votaciones. Lo cual indica, mírese como se mire, una cierta tendencia de opinión.

Mientras la noticia de prensa sostenía que la policía investiga si Trías oculta al menos 12,9 millones de euros en una cuenta de Andorra, que habrían sido transferidos el 13 de febrero de 2013, desde el banco Union de Banques Suisses –UBS- de Ginebra. Trías declaraba desolado a una cadena de radio, que no podía ser que una falsedad de este tipo ocupe la primera plana de un periódico.
Al día siguiente, El Mundo volvió a la carga publicando no sólo el número de la cuenta como titular, UBS nº 7651162-3445.954, sino también el saldo, 12.986.730,80 euros. Anda Trías, si no querías caldo, toma dos tazas.

Él continúa sosteniendo que él no tiene ninguna cuenta en Suiza ni en Andorra y dice haber pedido una certificación al banco que así lo diga, reiterando que demandará al periódico.
Puede ser, que no haya tenido ninguna cuenta, pero parece demasiado contundente, que al día siguiente el periódico publique el número de cuenta y su saldo. En todo caso, cuando el banco envíe la certificación saldremos de dudas, claro que eso no es óbice, para que la policía por su parte, esté investigando si realmente existe esta cuenta con este saldo, primero en Suiza y luego en Andorra, con lo cual Trias no podría acusar de nada al periódico.

De todas maneras, he rebuscado un párrafo de un libro que apareció en febrero del año pasado, “La Pasta Nostra” de Xavier Horcajo, donde en la página 136 se dice cuando habla de Javier De la Rosa:

“Xavier Trias i Vidal de Llobatera es médico y actual alcalde de Barcelona….
Xavier y Puri Arraut aguantaron el tirón con De La Rosa hasta el final. Recibían en su casa a Mercedes Misol -esposa de De La Rosa- con frecuencia. En una grabación que, estoy seguro, no hicieron los Trías, entre el fragor de cucharitas de café se oyen las quejas de Misol, “No hacéis nada por Javier, con lo que os hemos llegado a dar… y nos giran la espalda, Roca, Pujol, Molins, solo nos quedáis vosotros”. La esposa de Jotaerre quería que alguien le sacara de la cárcel. Estaba muy nerviosa y volvió a insistir en “Lo que os hemos dado”. En este punto Trías tercia “No te lo podemos devolver, el dinero entra y se gasta, desaparece”. Tremebundo, La prueba del nueve…largo”.

Este libro con esta información, se publicó hace 20 meses y Trías no ha demandado al autor?

Pues eso, que cada cual piense según su entender.

Mijail

Etiquetas:


miércoles, 29 de octubre de 2014

Des de la meva finestra


La proposta del quatripartit

El quatripartit independentista, CiU-ERC-ICV-CUP, des de la Generalitat, ens ha convocat als catalans, a votar el proper dia 9 de novembre.
El que fa un mes havia de ser un referèndum amb totes les de la llei, ara sembla haver quedat en un acte “participatiu ciutadà”, es a dir, una consulta amb menys serietat que la que es pot fer en un pati de col·legi. Sembla per tant, que la política institucional a Catalunya ha caigut bastant baixa.

Però hem de veure d’on ve tot aquest enrenou: si no anem errats en la Constitució Espanyola del 78, es diu que “la sobirania nacional resideix en el poble espanyol”. També es preveu un procediment legal reglamentat per a canviar la Constitució, però com veuen que si plantegessin aquest procediment, el perdrien perquè estan en minoria, el que intentaven amb un referèndum (que sabien no podrien fer), és passar per sobre la llei (o Constitució), amb la finalitat d’aconseguir l’independència, quan mai han explicat, què ens garanteixen que guanyaríem els ciutadans?
I com sigui que mai ho han ni explicat ni molt menys garantit, cadascú tenim dret a fer especulacions segons el nostre enteniment. Particularment crec, que per part del quatripartit, el plantejament va ser, no fer els estalvis pressupostaris que aconsellaven els temps i mantenir-se amb pràcticament els mateixos nivells de despesa que en anys anteriors. Com sigui que la situació requeria més diners, van decidir “plantar cara” (una posició molt de CiU) al govern espanyol, amenaçant amb fer una “consulta al poble” per demanar l’independència si no reveient més diners.
El plantejament de consultar sobre l’independència, fet des d’un punt de vista esmunyedís, va ser vist com una amenaça agressiva que va desagradar molt al PP, el qual va decidir combatre-la de la forma més contundent possible. I ara estem en la zona alta d’aquesta agressivitat, encara que no sabem si la cosa acabarà aquí o encara anirà a més.
Penso a més, que curiosament algunes de les persones més independentistes i que estan (o han estat) al cap davant de les institucions, hauran de passar previsiblement pels jutjats acusats de blanqueig de grans quantitats de diners que mantenien a l’estranger i quan de moment, no han justificat d’on han sortit: hem vist publicat com en aquesta qüestió, s’assenyalava al president Mas, a la família de l’expresident Pujol, a Trias, alcalde de Barcelona i encara que per altres causes, semblen estar afectats indirectament els consellers Puig i Espadaler.

El contra atac del govern central a les pressions sobiranistes, sembla ser la descoberta d’aquests dipòsits bancaris ocults, encara que també es parla, de que dels 16 expedients hipotecaris irregulars de Catalunya Caixa, que estan sent investigats per Fiscalia, podria sortir-ne esquitxat algun altre independentista conegut.

L’insistent argument de l’àmbit independentista o la línia argumental, és que l’únic important és votar i consultar al poble. És clar que aquí ometen deliberadament, que per consultar sobre l’independència de Catalunya, legalment han de consultar també als espanyols de les altres regions.
En una cosa sí que estic d’acord amb ells: les votacions i el govern de la majoria, són un component principal per la democràcia. Però és tant principal com respectar la llei, es a dir, el procediment prèviament establert.
A banda d’això, em pregunto si tenim alguna garantia, de que en cas d’aconseguir l’independència, els independentistes respectarien als qui no ho son, quan clarament i d’entrada, els primers ja proposen no respectar la llei?

Hi ha una cosa que no entenc. Ja que diuen que l’únic important és votar i consultar al poble, com hem d’entendre doncs, que no es proposin també altres consultes al poble, per exemple, sobre si volem o no, llistes d’espera en la Sanitat Pública, pujada de sous pels assalariats i pensionistes, subsidis per tots els aturats, baixada d’impostos, major seguretat ciutadana, millores en la Justícia, millores en Educació, fons per la Dependència, reparació de carreteres, etc.
I perquè, a més de l’independència, no es poden consultar també totes aquestes qüestions, en el mateix 9 de novembre? I diuen que ens costa uns deu milions d'euros, aquest acte “participatiu ciutadà”?

No m’explico com aquest quatripartit independentista, que diu ser tant sensible a les necessitats socials, no promou aquestes consultes. M’estranya especialment que ERC davant totes aquestes necessitats socials calli. A veure si és que d’Esquerra només en tenen el nom?

Em pregunto, quina classe d’estafa és tot això?

Etiquetas:


lunes, 27 de octubre de 2014

La Tira



Què serà, què serà....? 

A l’Ajuntament de Lleida, les veus de passadís diuen, que els “càrrecs importants” estan travessant una llarga temporada de preocupació transitòria. Però qui sap, si aquesta transitorietat no podria acabar sent crònica?

Les veus de passadís alerten sobre un gran malestar que veuen per allí dintre. Fins i tot, han sentit a dir, que l’alcalde no es parla amb gran part dels seus regidors i que només ho fa en casos puntuals de compromís, per exemple quan estan presents ciutadans o periodistes. Es diu, que fins i tot, en comptes d’haver-hi “unitat i consens” amb els seus regidors, sol haver enfrontament i desunió amb gran part d’ells. Un qüestió que de ser certa, fora greu.

No s’expliquen les veus de passadís, tantes reunions com té últimament l’alcalde amb advocats? A més es pregunten, no té ja una advocada l’Ajuntament. Aleshores perquè fa falta advocats externs?  I diuen que són advocats experts en dret penal?

Què pot estar passant, perquè el nostre alcalde es molesti en fer mans i mànigues, amb advocats externs a l’Ajuntament? És que potser, el nostre alcalde, Àngel Ros, té algun conflicte amb la Justícia, que ens amaga?

Es preguntem si aquest enrenou, podria tenir a veure, amb els setze casos de crèdits immobiliaris “irregulars” de Catalunya Caixa, que el FROB (o el Govern de Rajoy) a portat a la Fiscalia?

Segons va dir l’alcalde al seu dia, l’Ajuntament va rebre 49,5 milions d’euros, per la venda d’un solar al costat de la Llotja, en el que hi havia d’anar, dues torres de pisos que no s’han fet. Encara que nosaltres sempre hem pensat, que aquests 49,5 milions podrien estar inserits en el “forat immobiliari” de Catalunya Caixa?

A més, no sabem a hores d’ara, si la Fiscalia de Madrid, està investigant algun assumpte, relacionat amb l’Ajuntament de Lleida?

Tampoc sabem, si aquest enrenou podria tenir a veure amb alguna ramificació dels negocis de la família Pujol, que ara està tant d’actualitat, o amb algun altre tema d’Hisenda, per exemple.

Encara que també podria tenir a veure, amb l’incompliment d’una sentencia judicial sobre nomines municipals que va sortir en la premsa lleidatana.

Sense acabar d’esbrinar la causa, detecten que hi ha molts nervis al voltant de l’alcaldia. Ens apunten a més a més, que l’alcalde ha comentat, la possibilitat de presentar-se a les eleccions municipals del maig vinent, amb unes “llistes blanques”?  Sí és així, aleshores, on queda el seu partit. És que potser pensa abandonar el PSC?

D’altra banda i que sapiguem, l’únic grup polític que ha dit que està pensant en presentar-se amb “llistes blanques” a les eleccions municipals, en municipis on no té suficient implantació, és Podemos. Ens preguntem per tant, si podem veure l’alcalde, Àngel Ros, presentant-se dintre la llista blanca de “Podemos”?
 
Ajuda a sospitar tals alteracions, el fet de que Ros haguí demostrat tenir una ideologia molt canviant: primer va començar sent militant del PSUC, desprès va passar al PSC (on hi havia més possibilitats d’obtenir un càrrec amb propina, com s’ha demostrat). Desprès ha format part, dintre el mateix PSC, d’una corrent molt catalanista (propera a CiU-ERC), que li ha causat alguns problemes. Primer va recolzat la causa separatista de “la consulta” i ara, quan la seva cap “oficial” andalusa, Susana, s’oposa al referèndum, Ros surt a corre-cuita per explicar, que ha canviat de pensament, “perquè amb això, ni Catalunya guanyaria res, ni guanyaria res Espanya”. Aleshores, si no i teníem de guanyar res, perquè s’hi va posar?

En poques paraules, un personatge com ell, que té com a fil conductor la inestabilitat ideològica (qui sap si guiada per l’interès), qualsevol nou viratge polític és possible.
Malgrat tot i entretant, ens seguim preguntant què serà, es a dir, a que són deguts tants “nervis paerios”?

Etiquetas:


viernes, 24 de octubre de 2014

El Confidente


Unas noticias penosas 

En estos días resulta difícil abrir un periódico y no encontrarse con varios artículos que describen corrupciones diversas. Ni es divertido, ni resulta gratificante, ni es deseable, ni mucho menos recomendable para ningún país. Esto no crea puestos de trabajo, no elimina la crisis, ni tampoco reduce las deudas de los ciudadanos. No estoy proponiendo que la prensa no informe sobre estos casos, todo lo contrario; lo que quiero decir, es que me parece una pena encontrarnos cada día con estas noticias.

El fraude organizado no entiende de color político, solo le preocupa obtener pingües beneficios. Lo deseable sería, que las instituciones de este país, hicieran pedagogía (si están en disposición de hacerlo), en el sentido de establecer categóricamente, que una cosa, es el ejercicio de la política y otra muy distinta, los “negocios” particulares o partidistas aprovechando la política.
Recuerdo a Carmen Calvo, quien fuera ministra con Zapatero, cuando en un acto de sinceridad, explicó gráficamente su punto de vista sobre esta situación: “El dinero público no es de nadie”. Pues sí señora, es de alguien, es de todos, es de usted y mío también.

Que la corrupción en nuestro país existe, es algo innegable que sólo se atreven a negar los imputados, insistiendo en su inocencia, aún cuando los indicios y a veces las sentencias digan lo contrario. Y parece que nunca sabremos, si quienes están siendo acusados por los distintos casos, se acercaron al cargo impulsados por esta posibilidad, o si es que la aprendieron desde el cargo; en otras palabras, no sabemos si el ladrón nace, o se hace.

Parece que algunos han confundido la virtud de la paciencia y la buena fe ciudadana, con la condición de ciudadanos subalternos.
En todo caso, si alguien fuera merecedor de la condición subalterna son los electos, puesto que están al servicio de los ciudadanos. Pero lo que no pueden hacer de ninguna de las maneras, es servirse de los ciudadanos para llenarse los bolsillos ilegalmente, con dinero de quienes les votamos.

Seguramente se imponen las resoluciones judiciales, pero hay algo más que todos los ciudadanos uno a uno, podemos hacer para combatir esta lacra: tolerancia cero con la corrupción, siendo este un principio que emplean hasta llenarse la boca, los políticos profesionales, pero que luego no aplican. Y esto hay que decírselo a la cara sin complejos.

No basta con criticar la corrupción, todos y cada uno de nosotros tenemos que estar  permanentemente en guardia contra este latrocinio de fondos públicos, puesto que se trata de nuestro dinero.

Se podría hacer una propuesta: cargos públicos al servicio de los ciudadanos y tolerancia cero real con la corrupción. Y quien no esté conforme con estas premisas, puede dedicarse a otra actividad, puesto que nadie le obliga a ejercer como político profesional. 

Etiquetas:


jueves, 23 de octubre de 2014

La Tira


Aeroport d’Alguaire, 92 milions que ens van volar

Al 2010, el tripartit que formava el govern de la Generalitat, juntament amb l’alcalde de Lleida, van inaugurar amb gran pompa l’aeroport d’Alguaire, una obra que ben pocs van entendre com a necessària per les nostres contrades, menys encara, al tenir relativament a prop l’aeroport de Barcelona, amb gran quantitat de destinacions, cosa que ve a ser impossible tenir a Alguaire.

La titularitat de l’aeroport d’Alguaire és de la Generalitat de Catalunya. Les “eminències” del tripartit, José Montilla, Joan Saura i Carod Rovira, van dir que es construïa per “a ser el primer aeroport de la Generalitat”. Es a dir, van reconèixer des del primer moment, que la justificació per a construir-lo no era una necessitat comunicacional, sinó una decisió de treure pit des de la Generalitat, un treure pit, que ens va costar a tots 92 milions d’euros. En aquest sentit des del tripartit (PSC-ICV-ERC) no van enganyar ningú, simplement es tractava de demostrar que amb el pressupost de la Generalitat de Catalunya, ells podien fer el que els hi donava la gana. En definitiva una “xuleria”, basada en la borratxera de prepotència que portaven tots tres. 

Com era previsible, l’aeroport d’Alguaire ha tingut sempre molt pocs viatgers, fonts del mateix aeroport, diuen que sent generosos es podrien considerar uns 30.000 passatgers l’any. Una xifra molt baixa i a més, amb vols de baix cost, en unes instal·lacions que tenen unes despeses de funcionament elevades, donen com a resultat econòmic, uns dèficits anuals importants. Però l’aeroport rep (com molts altres) ajuts públics per poder-se mantenir obert i en funcionament.

Brussel·les acaba d’endurir les seves normatives aeroportuàries, de manera que a partir del 2024, sancionarà els ajuts públics a aeroports amb menys de 700.000 viatgers l’any.  Amb la qual cosa, l’aeroport d’Alguaire, primer aeroport de la Generalitat de Catalunya, previsiblement haurà de tancar perquè no es podrà sostenir. Aleshores ens podríem trobar, amb que un aeroport que al 2010 ens va costar 92 milions d’euros, només hauria pogut funcionar durant 14 anys, a base de pagar amb diners públics i per tant entre tots, no només la despesa constructiva, sinó també les despeses, via ajuts públics.
Es vol dir doncs, que només en despeses de construcció, hauríem pagat entre tots, 6,5 milions d’euros anuals durant aquests 14 anys, per a tenir un aeroport infrautilitzat, quan abans de construir-lo ja es sabia que seria insostenible.

I això no podria ser qualificat com una malversació de cabdals públics?  

Etiquetas:


miércoles, 22 de octubre de 2014

Diario de a bordo

Cien días no son nada

Parafraseando cual dijera un tango estrenado tiempo ha, cien días no son nada, para juzgar la labor de un secretario general del PSOE, que por otra parte iba de general secretario, cuando su compañera Susana Díaz, le acaba de poner en duda, nada menos que las condecoraciones de general, puede que para recordarle que apenas hace cien días, no era más que un diputado raso en el Congreso.

Tras el bajón electoral del 25 de mayo, era obvio que Rubalcaba debía desaparecer apresuradamente, en pos de buscar a otro secretario general, capaz de reverdecer la ilusión entre el marchito electorado socialista. Ahí estaba preparada Díaz, la andaluza, que al verse sin demasiados apoyos regionales, pidió ser elegida secretaria general “por aclamación”. Como fuera que Madina a su vez, estaba también preparando su candidatura al cargo de secretario,  de la mano de Rubalcaba, tuvo que oponerse al procedimiento de “aclamación”. ¡Vaya! Un procedimiento el de la elección por aclamación, que dice muy poco sobre la calidad democrática de quien lo solicita. ¿De verdad se ha leído esta señora la Constitución, cuando dice “los partidos políticos deberán ser democráticos”?

Pedro Sánchez era por aquel entonces un diputado raso, que había sido ponente en una Ley de Liberalización de Servicios, venía siendo ninguneado por la entonces portavoz, Soraya Rodríguez y por Madina. No obstante, había sido promocionado en la sombra por Antonio Hernando y Oscar López, hombres del equipo de José Blanco. En la pugna entre susanistas y madinistas, cuando no consiguen ponerse de acuerdo, Pepe Blanco cuela de refilón a Sánchez, su candidato. En el fondo viene a ser la misma maniobra que utilizaron para colocar a Zapatero, el risueño.  

Se cumplen cien días de Sánchez como secretariado general, cuando alguno que dice conocerle dice de él, que “es persona afable, sin fundamentos ideológicos ni convicciones firmes sobre casi nada, escasamente intervencionista y con ambición de poder”. Lo que no me cuadra demasiado, es que se pueda ser escasamente intervencionista, desde un partido socialista. Desde luego, esto cuadra con que fuera el ponente en una Ley, nada menos que de Liberalización de Servicios, sí señor.

Ayer Sánchez se estrenó en su primer debate parlamentario como secretario general, fue en el debate de los Presupuestos Generales del Estado, y francamente me decepcionó; siendo como es economista, esperaba que se hubiera lucido con una oposición técnica a los presupuestos, o lo que es lo mismo, unas propuestas como economista, realistas, capaces de bajar el déficit, bajar la tasa de paro, pagar la deuda pública y  bajar los impuestos. Inesperadamente no hizo ninguna propuesta de corte economista, sino que se dedicó a criticar al gobierno con el mismo soniquete, zapateril primero y rubalcaril después. Para este viaje no hacían falta alforjas; no era preciso cambiar de secretario general, lo mismo podía haber continuado Zapatero.  
No sé si no supo, o no pudo aportar ninguna propuesta constructiva en términos económico-presupuestarios al debate. Cierto que Sánchez parte de un problema; su partido arrastra un lastre por el desastre zapateril, que ni te cuento. Pero otro problema con el que se encuentra este nuevo secretario general, es que a pesar del gran desgaste que tiene el Gobierno del PP, tanto por incumplimiento de programa, aumento de tasa de paro, como por recorte social, el PSOE no remonta electoralmente hablando, sino que más bien parece continuar hundiéndose. Ahí hay que añadir, que tampoco ayuda en el remonte, que Díaz, la andaluza, exprese hace poco no estar de acuerdo con alguna política territorial o con algunos procedimientos de comunicación que emplea Sánchez.

Una salida a la situación que puede emplear, es dar un giro a sus propuestas hacia la izquierda, para pisarle el terreno a Podemos, inyectando más demagogia si cabe al debate.

Parece que el futuro se empieza a dibujar ya, blanco y en botella; Don Pedrete, apártese que se pondrá Doña Susana, con aclamación o sin ella. 


Mijail

Etiquetas:


martes, 21 de octubre de 2014

Des de la meva finestra


L'herència imaginaria de Pujol, o la comèdia convergent

El ex president, Jordi Pujol, en la seva compareixença al Parlament no va explicar, ni quina és la suma total de la seva fortuna, que sembla estar repartida en uns quants paradisos fiscals, ni molt menys va explicar l’origen dels diners, només es va dedicar a fer un paripé, tot i posant-se dintre el paper d’una persona honorable que es queixa molt emprenyada i dolguda, quan injustament uns brètols estan arrossegant la seva imatge malmesa pel fang més pudent i podrit de la política.

El que no hauria d’oblidar Pujol, és que irrita als ciutadans de Catalunya, el fet de que mentre nosaltres teníem que sofrir penúries, provocades per les penoses llistes d’espera en la salut pública, per manca de diners, ell i la seva família estaven acaparant una fortuna que ara, en veure’s descobert, no sap explicar quin ha estat el seu origen. I parlant clar, la presidència d’una autonomia, no pot ser mai una droperia.
I ara, quan se li demanen explicacions i se li estrenyen els cargols, no pot sortir explicant una mena de paràbola, segons la qual si a un arbre se li talla una branca, poden acabar totes les branques tallades. Pujol no està en condicions d’amenaçar a ningú, menys encara davant el Parlament i els ciutadans de Catalunya, perquè tal comportament en aquest moment, pot ser vist com un comportament mafiós.

Aquesta comèdia però, té segones parts, ja que el dofí del ex president Pujol, Jordi Turull, va actuar al Parlament com el seu defensor, culpant als qui l’acusaven, de parlar “des de la bilis”. Per tant si des de CiU defensen tant a Pujol en un cas indefensable, el cas Pujol pot acabar convertint-se també en el cas CiU.

De moment l’informe que la policia va lliurar al jutge Ruz, suggereix la complicitat de Artur Mas, ja que acredita que el seu pare, Artur Mas Barnet, va estar durant dècades com el fiduciari de Jordi Pujol. La UDEF diu, “el pare d'Artur Mas tenia dipositat en la Unió de Bancs Suissos, la xifra de 2.300.000 euros, sense poder justificar l’origen dels diners, ni declarar activitat lucrativa alguna, excepte la de gestionar gestions esporàdiques per Jordi Pujol”. Per tant l’UDEF sospita que poden ser diners de Pujol, però el cert és que estan a nom del pare de Mas, o millor dit, dels fills de Mas Barnet i per tant, fins i tot Mas pot ser considerat com un president evasor fiscal.  

Un altre indici, assenyala al Conseller, Ramon Espadaler, quan era conseller de Medi Ambient, per concedir, segons la UDEF, una autorització ambiental per construir una planta de residus, prèviament negociada amb Jordi Pujol Ferrusola.
També apareixeria segons diuen, Felip Puig, actual responsable de Empresa, qui té un germà, Jordi Puig, que està citat en gran quantitat de e-mails des de 2001, com a recaptador de comissions.

Avui dia, l’herència que diu haver rebut Pujol del seu pare i que no ha documentat, acaba sent una herència enverinada per a ell i la seva família, però també per a CiU, quan durant més de vint anys ha permès aquesta situació mirant cap un altre costat.

Tot es va començar a descobrir, quan una novia dolguda va començar a explicar els moviments de diners que feia el fill gran de Pujol (l’hereu) fins Andorra. En aquest moment Hisenda busca l’origen de 32,4 milions d’euros del matrimoni, Pujol-Ferrusola, al que s’ha de sumar la gran fortuna dels seus fills i que algunes informacions indiquen que la policia té uns indicis que sumen un total de 1.800 milions d’euros en paradisos fiscals.
La pregunta sempre ha de ser la mateixa: D’on surten tants diners? Aquesta és la pregunta que es fan els ciutadans de Catalunya, mentre veuen les penúries que estan passant, degut a tot tipus de retallades.

Només em queda traslladar a Jordi Pujol i al president Mas, una percepció: La majoria dels ciutadans de Catalunya ens sentim robats. 

Etiquetas:


lunes, 20 de octubre de 2014

El Confidente


Nos presentan otra vez el programa del “cambio”

Siempre he visto en Julio Anguita, a uno de los políticos más serios y creo que honestos, de cuantos hemos visto en estos últimos 30 años. Todos, hasta los más jóvenes, hemos oído su famosa frase: “Programa, programa, programa”. Era ciertamente un consejo acertadísimo para los españoles demócratas, lo que ocurre (y en esto no debió reparar Anguita) es que los españoles tenían y tienen, la funesta costumbre de leer poco y por tanto, menos leían los programas electorales; y ahora con la desafección política, menos.
La actual desafección por la clase política, ha hecho viable, que un grupo de gente, desconocida hasta ese momento por los españoles, haya dado un gran salto electoral, al presentarse a unas elecciones europeas y pasar de cero a 1.200.000 votos. Digamos que esto no estaba en el guión, sino que este grupo ha sido insertado en el escenario, por el cabreo ciudadano.

El apoyo a Podemos, no deriva de la lectura reflexiva de su programa, sino del enfado ciudadano, ante unos políticos privilegiados, soberbios, prepotentes, y sobre todo, que se muestran incapaces de resolver los problemas de país, o dicho en otras palabras, demuestran tener poco interés en los problemas ciudadanos.

En las elecciones europeas, fue cuando inició su etapa Podemos, con unas pocas ideas-programa, como eran, el dar 400 euros mensuales a todas las personas sin trabajo, o acceder a la jubilación a los 60 años, pasando por reclamar el impago de la deuda exterior. Digamos aquí, que para quien oye el discurso, puede simplemente captar la idea-intención, pero puede omitir la reflexión de la propuesta; que se sepa, el líder de Podemos no supo explicar de dónde sacaría el dinero para las dos primeras propuestas, ni adelantó que podría ocurrir, si se dejara de pagar la deuda exterior, siendo esta una propuesta que últimamente acaban de replantear, hablando de “reestructurar” la deuda, es innegable pues, el gran cambio en su propuesta inicial desde hace unos meses.

Los programas electorales deben ser serios y creíbles, pero sobretodo posibles. Todo lo demás no deja de ser sino una charlatanería de feria. Y los ciudadanos, tenemos la obligación de leernos reflexivamente los programas electorales, para poder votar en consecuencia, con la seguridad, de que después el partido gobernante debe cumplir con su programa.
Los demás partidos viendo el auge de Podemos intentaran copiar sus propuestas, pero se encontraran con el mismo problema; los españoles no somos aficionados a leer, por tanto, podemos entrar en una dinámica en la cual, los partidos mayoritarios se vean obligados a explicar repetidamente y de viva voz, sus propuestas emuladoras a las de Podemos, lo cual no significa que después su programa se cumpla. De momento la historia política de este país está plagada de incumplimientos electorales; el socialista Tierno Galván ya dijo que los programas electorales son para no cumplirse. Su partido no les desmintió, es más, ha demostrado sobradamente que decía la verdad.

Si estas suposiciones se cumplen, nos podemos ver el próximo año, inundados sistemáticamente por propuestas programáticas hasta tal punto, que podemos, esta vez sí, acabar empachados de propuestas electorales donde queden diluidas también las de Podemos.

Creo que de momento, si algo positivo puede aportar la gente de Podemos a la política española, es sin duda alguna, el haber sido un revulsivo para la clase política, a la que acertadamente señaló con el dedo como un colectivo que defiende sus privilegios (véase a CajaMadrid como ejemplo), que vivía muy bien con sus prebendas (algo que todos sabemos desde hace años), sin ofrecer soluciones a unos problemas ciudadanos, que ya son muchos.

No es cierto, que la gente de Podemos hayan sido los únicos que se han dado cuenta de los afanes privilegiadores de la clase política; la gran mayoría de los ciudadanos hace años que están convencidos ello), lo que ocurre es que Podemos ha decidido denunciarlo públicamente como grupo organizado.

La pregunta que me hago ante todo ello es: Qué programa real aplicaría Podemos en caso de gobernaran el país? ¿Explicaran al final de dónde piensan sacar el dinero para pagar sus propuestas?  ¿Abandonaran su sectarismo, un grupo que acusa continuamente de sectarios a los demás?
Son preguntas insertables en la larga temporada electoral que se avecina para el próximo año. En todo caso, el “Programa, programa, programa”, continua vigente, pero más que ofrecer un “cambio” (lema con el que el PSOE ganó las elecciones en 1982), lo que necesitamos los ciudadanos españoles es una mejora, pero una mejora real en nuestras condiciones de vida, puesto que por poner un ejemplo, aún estamos esperando ver los “800.000 puestos de trabajo y OTAN, no” del PSOE en el año 1982.

Todo lo demás, es palabrería y charlatanería. Así que podemos alucinar pepinillos, e incluso aupar a Podemos al poder político del país, pero seguiremos necesitando, no un cambio de personas, tal y como se produjo en 1982 y otros posteriores, sino un cambio para MEJORAR las condiciones ciudadanas del país.

Etiquetas:


viernes, 17 de octubre de 2014

Cartes al Director


Que funcioni ja la Justícia

Jo em faig una pregunta: ¿S’està fent tot el possible per ajudar a una dona maltractada? Abans i desprès, jo dic que NO.

Com és possible, que desprès de la denúncia per maltractament i separació, hi hagi una ordre d’allunyament pel mal tractador i se li doni la custòdia a l’afectada, i ara al tramitar el divorci, hi hagi una sentència, on es doni la custòdia al pare sense fer cas de la documentació aportada per l’afectada, ni es faci cas de la documentació aportada per la mateixa, a traves del seu advocat.
Això passa per falta d’interès i passotisme de diferents departaments oficials, o bé, que part d’aquest personal no estigui capacitat per fer aquests menesters.

Es presenten informes contradictoris, potser així, es compleix un formulari protocol·lari. Si us plau: Com es pot fer tanta propaganda, a traves de tots els mitjans, sobre la defensa de dones maltractades o violència de gènere, dient que denunciïn i desprès què? Se’ls tanca portes, se les tracta de paranoiques o alguna cosa semblant. Tot és BLA, BLA, BLA...

Les defenses que els hi adjudiquen, en alguns casos, amb prou feines es mouen, perquè són “d’ofici”, això està arribant massa lluny, s’ha de parar JA.

A mi, com a presidenta d’una entitat veïnal, ja m’ha arribat més d’un cas d’aquests i a més amb documentació. Em sento impotent i indignada.
A aquestes dones, que desprès de ser maltractades inclosos els seus fills, se’ls està fent un mal irreparable i se’ls tanca portes a tenir un futur digne.

Estem disposats a arribar fins on faci falta, aportant documents acreditatius i testimonis de fets.
Des d’aquí, vull fer una crida públicament, perquè tothom es pugui sumar a aquesta causa i ens deixem de perdre el temps.
Les promeses s’han de complir. I que ningú es vengui o es deixi comprar per tapar errors, o favors.

Mari Carmen Guerrero
Presidenta - Associació de Veïns - La Bordeta

Etiquetas:


jueves, 16 de octubre de 2014

La Tira


Uns radars-càmera desmemoriats per qüestió electoral?

L’Ajuntament de Lleida, fa 7 mesos que va fer instal·lar a l’empresa Arnó-Sice, uns radars-càmera per controlar la velocitat a la ciutat i a la vegada controlar que siguin respectats els semàfors. Es van instal·lar uns quants radars-càmera en carrers cèntrics i les maquines van començar a “treballar” immediatament, es a dir, a sancionar a tort i a dret. Però vet aquí, que fa poc es va descobrir, que l’Ajuntament encara no ha notificat a Tráfico, cap de les, aproximadament, 9.000 sanciones per passar-se semàfors en vermell, amb la qual cosa, els conductors sancionats haurien abonat els 200 euros de la sanció a l’Ajuntament, però no haurien perdut els 4 punts que preveu la normativa vigent.

Tenim entès que algú de la premsa lleidatana va preguntar a la regidora d’Economia sobre el particular, obtenint de la regidora Montse Mínguez una resposta sorprenent com que “al tractar-se d’un sistema nou, és necessari organitzar una logística de tramitació”. És que potser ens vol fer creure, que en 7 mesos no han tingut temps?  Més increïble encara, resulta que li digués, que llei en ma, l’Ajuntament té un termini d’un any per a notificar-ho al Registro de Conductores e Infractores, de la Dirección General de Tráfico. Des de Automovilistas Europeos Asociados, el seu advocat contradiu la regidora, recordant-li que l’article 93.1 de la Ley de Tráfico, diu que l’organisme que imposa la multa, ho té de comunicar al Registro en els 15 dies naturals posteriors a la sanció ferma. Si no s’ha enviat en aquest termini, la sanció haurà prescrit.
Sembla que la regidora Mínguez, estigui en allò que vulgarment es diu “portar els papers molls”.

Si mirem les hemeroteques, veurem com fa 7 mesos, l’Ajuntament va justificar el posar càmeres-radar, amb la intenció de millorar la seguretat en la circulació urbana. Malgrat que ara, es diu que l’únic que es fa des de l’Ajuntament, es cobrar les sancions.  

Però l’haver imposat 9.000 sancions per passar-se el semàfor i ho haver-ho comunicat al Registre en els 15 dies naturals, és un tema que pot arribar a ser espinós per un alcalde, si arriba a ser denunciat.
D’altra banda, els lleidatans que hagin set denunciats per passar-se un semàfor en un altre municipi i que els hi han estat retirats els 4 punts, en saber que a Lleida no es comuniquen, poden al·legar que l’Ajuntament de Lleida està fomentant la desigualtat i per tant, la descohesió social.

Encara que en aquest cas, es podrien donar tres supòsits: el primer, que efectivament la regidora (o l’Ajuntament) desconegui la llei i per tant, se’ls hi podria retreure que són uns desinformats.
El segon, que els radars (o els càrrecs municipals), no s’hagin recordat de comunicar les sancions al Registro de Conductores.
El tercer supòsit fora, que tot i sabent la llei, han decidit no aplicar-la? Seria això prevaricació?

I posats a malpensar en el nyap de les càmeres-radar desmemoriades i ja que la regidora parla del termini d’un any (quan no és així), no podria ser, que el nostre alcalde, hagi decidit posposar la comunicació al Registro de Conductores e Infractores, per desprès de les eleccions municipals del proper mes de maig, amb el clar objectiu de no perdre tants vots? 
Insistim: Seria això prevaricació?

Què està passant aquí, Sr. alcalde, perquè no ho expliqueu públicament? O és que potser us incomoda el fer-ho?

Etiquetas:


miércoles, 15 de octubre de 2014

El Confidente


El saqueo como modelo

Después de unos años de abundancia, de mucho “glamour” y también mucho despilfarro, en los que la especulación se había encaramado al pedestal del becerro de oro, llegó, como no podía ser de otra manera, el agotamiento del cuerno de la Cornucopia y con él, el desastre de la crisis. Y da igual que unos la llamen crisis inmobiliaria, mientras otros opinan que es una crisis financiera, la calificación no aminora los efectos, pero el caso es, que caímos en tal bache económico, que ahora ni los más prestigiados economistas saben cómo salir de él; claro que estos resultan ser expertos en explicar lo que acaba de ocurrir, pero se muestran incapaces de predecir el futuro; lo cual es como decir, que son como todos nosotros, unos espectadores más.

Ahora, toda la clase política dice andar enfrascada intentando sortear la crisis y proponiendo medidas,  para que el desastre no se pueda volver a repetir. Unas intenciones que parecen ser las correctas y adecuadas, según se mire. Aunque tengo algunas dudas, sobre que acierten en sortear la crisis con rapidez, las tengo todas, en cuanto a que con el tiempo, no se vuelva a repetir la misma situación.
No es la primera vez que nos vemos atrapados por una crisis económica, lo cual indica ya una cierta tendencia repetitiva. Y no es que yo tenga conocimientos superiores a los demás, para profetizar que se avecina un nuevo colapso, pero no veo que se haya generado un aprendizaje encaminado a evitar una nueva crisis. Un  aprendizaje por otra parte, que afecta tanto a la economía como a la política (dos sectores que se entrelazan), pero también incide en una actitud social y esta sí que podría condicionar a las otras dos.
No ha habido catarsis, ni se ha hecho verdadera limpieza, por tanto como en anteriores ocasiones, la crisis puede volver a repetirse. Mientras la vida siga siendo entendida como objeto de rapiña o de saqueo, toda intención de enmienda en este sentido parece ilusoria. La ideología del “todo vale”, que a la postre no viene a ser otra cosa que rapiña y saqueo, parece seguir siendo la dominante, una premisa que no parece haber cambiado, por muchos golpes en el pecho que se den ahora públicamente muchos de nuestros políticos y economistas, fingiéndose apesadumbrados. En este sentido, la idea de que la existencia está ahí para ser tomada, para ser consumida, desde una exaltación permanente que proclama la necesidad de una posesión inmediata de las cosas, augura la continuidad del modelo.

En estas circunstancias, el contrato social del que hablaron los antiguos ilustrados, debería convertirse en un contrato existencial (del que carecemos) y que vendría a suponer, entender la vida como un sutil equilibrio entre deseo y respeto, entre posesión y contención. Así parece desprenderse, de los guiones que sustentaban la antigua tragedia griega, donde el hilo conductor de los poetas, no era otro que luchar contra la injusticia, el desequilibrio y la desmesura, partiendo de la premisa, de que el hombre no puede ser libre si está atenazado por el egoísmo de los demás.
Si los poetas griegos revivieran, es muy posible que al ver la actual situación, nos volverían a prevenir sobre una nefasta invitación a la codicia, contra un continuo sabotaje al ejercicio de la libertad.

Lo cierto de este desastre, es que hasta los más incautos han visto cuán fuerte puede golpear una crisis a los ciudadanos, por ello lo normal, sería aprender de los poetas griegos, por ejemplo. Pero manteniendo a los mismos visionarios, ya sean augures o magos, vestidos de ministros o banqueros, estamos sosteniendo el mismo modelo que nos llevó a una crisis, que se ha llevado por delante los empleos y los ahorros de muchos, pero también, las esperanzas de la mayoría. Todo ello mientras algunos sólo vivían pensando en una próxima ocasión, en la que poder seguir alimentando su codicia con la rapiña y el saqueo. 

Etiquetas:


lunes, 13 de octubre de 2014

Àudio visuals i divulgatius

Cangurs australians barallant-se en un carrer 


(Podeu teclejar u ombrejar, copiar  i enganxar al buscador del YouTube:)
Only In Australia Wild Kangaroos Fighting In The Street! New Video 

Etiquetas:


viernes, 10 de octubre de 2014

Diario de a bordo


¿De dónde sale tanto dinero, señor minero?

Quién duda ya a estas alturas de la película, de que estamos en un país de pandereta, pero también en un país de misterios. Vamos con el último: resulta que un minero asturiano, dirigente histórico del sindicato SOMA-UGT, se encuentra investigado por la Fiscalía Anticorrupción, por haber ocultado a la Hacienda Pública, nada menos que 1.400.000 eurazos. José Ángel Fernández Villa, que así se llama “el angelito” de 71 años, que desde la minería del carbón de Hunosa, aterrizó en la cúpula del sindicato UGT.
Siempre fue un sindicalista de referencia dentro de UGT, incluso el perspicaz ministro de Trabajo socialista, Celestino Corbacho le entregó en 2009, la medalla de Oro al Mérito en el Trabajo. ¡Vaya vista tuvo, el ministro Corbacho al valorar “el mérito” del angelito!

El angelito Fernández Villa, se acogió a la amnistía fiscal que promovió el Gobierno en 2012, una amnistía vergonzosa que permitió a los defraudadores regularizar fondos evadidos en paraísos fiscales, a cambio de abonar un 10% del capital oculto.
En abril de 2013, cuando ya se comenzó a saber sobre su “fortunita”, el angelito abandonó la secretaría general del SOMA-UGT, siendo según Hacienda, los únicos ingresos conocidos que pudo tener en su vida laboral: su sueldo en la mina, como cargo sindical, como diputado regional y senador por el PSOE y Consejero en Hulleras del Norte, HUNOSA. Llegados a este punto, la Fiscalía se pregunta: ¿Y de dónde saca para tanto como destaca?
De la minería parece que no, a menos que conozca una fórmula secreta de los alquimistas, que le permita convertir el carbón en oro. Y entonces… ¿de dónde sale tanto dinero, señor minero?

A estas alturas me pregunto cuál debe ser el grado de información sobre ciertos temas “delicados”, que debe tener el personaje angelito, para que visto lo visto, la Fiscalía no pida directamente su ingreso en prisión para evitar la destrucción de pruebas, mientras están investigando. Y por si pudiera acreditarse la comisión de algún delito, se está prorrogando la ampliación de plazo para intentar acumular nuevos indicios sobre un presunto origen delictivo del dinero. 
Me parece una situación muy similar en su tratamiento, a lo que se está haciendo con Jordi Pujol, al que se trata con gran delicadeza jurídica, o mejor dicho, con gran cuidado. Porque… ¿Qué podría explicar Pujol que pudiera impactar en otros "personajes importantes"? La ex novia de J Pujol Ferrusola, hace poco decía que Pujol tiene “muy cogido” a Felipe González. Me temo que si en vez de ser Jordi Pujol, fuera un empresario cualquiera –pongo por caso- con 1.800 millones en paraísos fiscales,  seguramente estaría ya entre rejas hasta que finalizara la investigación judicial. Pues eso.

Actualmente el angelito, dice estar enfermo y no haber defraudado a Hacienda. Llama la atención que cuando la prensa pregunta a sus hijos, estos dicen no tenían ni idea de que su padre tuviera tal fortuna.
Quizás llame aún más la atención si cabe, el hecho de que cuando la prensa pregunta vía teléfono al angelito, cuál es el origen de su fortuna, este diga llanamente, que no lo sabe. Una respuesta alucinante y que demuestra una vez más, que vivimos en un país de pandereta nacional, donde la injusticia parece cobijar a ciertos “personajes importantes”.

Mijail

Etiquetas:


jueves, 9 de octubre de 2014

La Tira


Un conte sobre l’oasi lleidatà
Diu que res gosava pertorbar la pau de “l’oasi lleidatà”, fins que un grup de ciutadans es va presentar en una institució lleidatana i va demanar, en degut temps i forma, veure documentació de la institució: “Aquí tot va bé. Aquí fem les coses ben fetes, no fem trampes ni il·legalitats com vostès volen fer veure, amb aquestes insinuacions tant greus. Aquí tenim tots els comptes clars i ningú ens pot dir al contrari”. Així clamava una senyora, càrrec de confiança institucional lleidatana, quan un dels compareixents la va interrompre: “Sí, però miri, per estar segurs de que vostès fan les coses bé i no tenen trampes, tenim de veure els comprovants, ja que la llei ens dona el dret a veure’ls”. La alt càrrec de confiança, en veure que uns ciutadans gosaven intentar pertorbar la pau de l’oasi, va perdre els papers i els va amenaçar, dient-los: “faré una acta explicant tot el que diuen i aleshores ja veurem que passarà...”

Ja fa mesos que van ocorre aquests fets i encara esperen veure l’acta i el “que passarà”. Queda clar que l’institució no farà res de res, perquè no volen donar accés a ningú a la documentació, entre la qual (i vista la gran oposició a ensenyar-la) potser hi podríem trobar coses no massa correctes. Podria ser, que per exemple, hi trobéssim entre els papers, una factura odontològica de 15.000 euros per reparar la boca a un càrrec de confiança?

Tenim entès també, que la denuncia pertinent per opacitat institucional i altres coses, ja va ser admesa a tràmit. Ens preguntem si ens podríem trobar, en que la senyora (i altres) que els hi volia “fer una acta” a uns ciutadans de Lleida, quan reclamàvem la legal transparència deguda, fos ella la nomenada en una acta mentre està asseguda en una banqueta?

La prova de que la visita va tenir un efecte preocupant sobre els nervis dels protagonistes institucionals, està en que quan el president de l’institució, va haver de resoldre un escrit oficial presentat pel grup de ciutadans (que reclama el seu legal accés a la documentació), va fer constar davant els seus companys que: “Aquests, no res. No són més que quatre jubilats”. Una explicació menyspreadora que els ciutadans personats, troben que no només demostra que estaven en el bon camí, sinó que a més transparenta, que els nervis institucionals per aquest assumpte, estan devastats.

Estarem a l’aguait per a veure que passa amb aquest assumpte, doncs tenim entès que estaríem parlant de molts diners, segons va publicar al seu dia la premsa lleidatana.
També diuen estar a l’aguait el grup de ciutadans personats, que en aquest moment ja es troben investigant un altre assumpte. Tal vegada sigui, que en aquest oasi lleidatà, la pau es comença a veure una mica amenaçada, i si el vent comença a moure massa les palmeres, existeix el risc de que a algú li caiguí un coco al cap.

I tot i parlant d’altres riscos a l’oasi lleidatà, el ministre Guindos, acaba de anunciar, que el FROB ha estat investigant 20 operacions immobiliàries “irregulars”, que es van fer des de Catalunya Caixa i NovaGalicia. Aquestes 20 investigacions acabades (altres estan encara en fase d’investigació), seran lliurades en pocs dies a la Fiscalia. Desprès el ministre ha insistit en que el FROB “té instruccions del Govern, d’informar a la Fiscalia de totes les conductes que puguin presumir irregularitats, o que puguin contravenir la normativa”.

Ja que Caixa Catalunya estava darrera del finançament de “La Llotja”, un finançament per cert, que des d’aquí sempre hem comentat com a poc clar, fet a traves d’una empresa constructora, que fa temps es va dissoldre sense voler esclarir el perquè, ens preguntem: Serà el finançament immobiliari de La Llotja, un dels 20 assumptes que De Guindos porta a la Fiscalia de Madrid?

No és d’estranyar, que amb un ensurt com aquest, al nostre alcalde li hagi agafat un “patatús” i des de fa dos dies estigui ingressat a l’Arnau. Des d’aquí li desitgem a l’alcalde, que superi exitosament el seu problema de salut, el més aviat possible. 

Etiquetas:


miércoles, 8 de octubre de 2014

Des de la meva finestra


Una fotografia enganyosa 

El passat divendres el bloc sobiranista va forçar a Mas, a mantenir el calendari de la consulta. Una proposta que Junqueras ja coneixia, doncs el dimarts passat, Mas li va proposar fer directament eleccions anticipades, amb llista única i estan ell com a cap de llista. Una proposta que Junqueras va rebutjar. Doncs tenim entès, que la reunió en un despatx (entre Mas i Junqueras) va durar tres quarts d’hora i de la que diuen, es van sentir uns forts crits per ambdues parts. 
Es diu també, que Mas va amenaçar a Junqueras, fent-li veure que si ERC trencava amb CiU, ells sempre podien pactar amb el PSC i aleshores, qui quedaria força malament, seria ERC.
Amb tot, el divendres tarda, els 11 van proporcionar una fotografia de “unitat” quan no hi havia tal cosa, doncs és conegut i a més, les cares que tots posaven, pregonaven les seves desavinences, o el que és el mateix, la diversitat en comptes de l’unitat.

El dia abans, una persona que tenim per ben informada, ens va comentar que tot l’entorn de la “consulta” no era sinó una comèdia, perquè en realitat, tot està pactat entre Mas i Rajoy.
Aquesta informació que és ben impactant, quadraria amb que Mas signés la llei de la convocatòria i el Govern de Madrid, es limités simplement a presentar dos recursos, mentre manté a 450 GEOS de la Policia Nacional destacats a Catalunya (potser per guardar les aparences). D’altra banda, el rei, cap de l’Estat, no ha dit ni paraula sobre el tema. Quadraria volem dir, en el sentit de que saben que tot està pactat i que no passarà res.

Un titular de premsa del dissabte deia: “Mas desafia al Constitucional, al designar la “Junta Electoral” del 9-N”. I per part de l’Estat no va haver cap moviment, llevat el d’anunciar que presentarien un altre recurs. Tot plegat, sembla tenir raó, qui diu que no passarà res, ja que en resum no hi ha més que un creuament d’amenaces, però res mes que això, mentrestant  van passant els dies.

Un titular de premsa del dilluns va remarcar encara més aquesta situació: “ERC descol·locada, perquè el Govern especula amb la data de defunció de la consulta”, quan Homs va anunciar que “encara no està decidit si la consulta s’acabarà celebrant”.

Ahir el Govern de la Generalitat, va anunciar que continuava mantenint obert el registre per tal de que els ciutadans que vulguin votar presentin les seves sol·licituds. És una manera de mantenir “viva” la consulta, quan Homs el dilluns va posar com a data límit el 15 d’octubre, arriba el dimarts i ell mateix s’auto desmenteix, al dir que compliran rotundament amb el full de ruta marcat. En qualsevol cas, no ha concretat de quin full de ruta estava parlant?

Ahir, algú de dintre el bloc sobiranista i que ha demostrat fins ara, tenir informacions afinades, ens ha comentat que en les properes dues setmanes “assistirem a una gran traïció”, però no li hem pogut treure cap concreció. Aquesta frase lapidaria, Podria ser una fabulació, o podria acabar complint-se, allò de que tot plegat, aquesta febre sobiranista, pot acabar sent una comèdia, pactada finalment entre Mas i Rajoy. Si tot acaba sent així, cadascun en pot extreure les seves pròpies conclusions.

Etiquetas:


This page is powered by Blogger. Isn't yours?

Suscribirse a Entradas [Atom]