viernes, 18 de julio de 2014

Redacció



Benvolguts lectors,
aquesta pagina quedarà temporalment sense actualitzar, perquè marxem una temporadeta de vacances.

Fins la propera.


¡Que tingueu un bon estiu i unes bones vacances !

Etiquetas:


El llapis impertinent

Sospites lleidatanes, etèries i gitanes  

Etiquetas:


jueves, 17 de julio de 2014

La Tira


Lleida, una ciutat mancada de transparència 

El passat 27 de juny, va sortir publicat al Butlletí Oficial de la Província de Lleida, un edicte signat pel President de la Diputació de Lleida, Joan Reñé i pel Secretari de la Corporació, Ramon Bernaus, baix el paràgraf de:

Edicte del compte general exercici 2013
Han estat rendits els comptes de la Diputació de Lleida i el seus Organismes Autònoms, corresponents a l’exercici 2013 .... De conformitat amb l’article 212.3 del RDL 2/2004, s’exposa al públic, juntament amb el dictamen de la Comissió Espacial de Comptes i tots els seus justificants per un termini de 15 dies...”

El Real Decreto Legislativo 2/2004 disposa:

“Real Decreto Legislativo 2/2004, Ley Reguladora de las Haciendas Locales

Artículo 212.3  Rendición, publicidad y aprobación de la cuenta general
3.  La cuenta general con el informe de la Comisión Especial a que se refiere el apartado anterior será expuesta al público por plazo de 15 días, durante los cuales y ocho más los interesados podrán presentar reclamaciones, reparos u observaciones.  Examinados estos por la Comisión Especial y practicadas por esta cuantas comprobaciones estime necesarias, emitirá un nuevo informe.

Artículo 211. Memorias que acompañan a la cuenta general
a)    Una memoria justificativa del coste y rendimiento de los servicios públicos.
b)    Una memoria demostrativa del grado en que se hayan cumplido los objetivos programados con indicación de los previstos y alcanzados, con su coste”.

En veure aquestes publicacions, un grup de persones membres de la Plataforma Gent de Lleida, es van personar el dijous (i per tant dintre del termini legal) a la Diputació, on van demanar per l’Interventor de la Corporació. Allí se’ls va dir que no hi era aquell dia, però els va atendre el Vice Interventor. Es van donar a conèixer i van fer constar que, ja que estava a exposició pública, volien examinar el Compte General de la Diputació en el exercici 2013. El Vice Interventor els hi deixar el plec dels comptes que tenia a sobre la taula, però els visitants van comprovar que allí no hi havia els “justificants” i per tant ho van reclamar.
Al poc, es va personar allí la Oficial Major i els hi va dir que els justificants no els hi podien deixar veure, perquè no formaven part del plec, que si de cas, podien fer un escrit sol·licitant-ho i ja els hi contestarien. 
Els visitants van prendre nota de les dades que els hi van semblar interessants i van abandonar la Diputació.
Un hora desprès, van registrar un escrit, denunciant que s’havien personat en legal forma i manera, que a pesar de que el Decret signat i publicat al BOP, hi diu que els justificants estan a exposició pública no se’ls hi ha deixat veure i sol·licitant que se’ls hi doni accés a la documentació.
A dia d’ahir, encara no havien rebut contesta i es temen, que si tarden molts dies, els hi puguin donar l’excusa de “aleshores ja estaran fora de termini per veure els justificants”, perquè el termini finalitzava el dia 15.

També diuen les persones que es van personar per a veure el Compte General, que en el plec dels comptes, no van veure ni les “memòries” de les que parla l’article 211 RDL, ni l’Informe de la Comissió Especial.

En veure tot aquest estat de coses, els lleidatans ens podem preguntar: I desprès de 36 anys de democràcia, quan arribarà la transparència Institucional a Lleida?

Etiquetas:


miércoles, 16 de julio de 2014

Col•laboradors


No me molesten mosquitos

Ha llegado el verano y con él sus molestos mosquitos, esos animalitos insaciables de sangre, que nos aguijonean sin piedad, para que luego tengamos que rascarnos sin descanso.
Los acribillados sufridores, siempre hemos buscado la forma de eliminar o esquivar a esos odiados insectos, cuando no, perseguirlos con nocturnidad a almohadazos, por nuestra habitación.

Hoy se sabe que los mosquitos, nos pican porque las hembras tienen que conseguir sangre de procedencia animal, para poner en marcha su ciclo reproductivo. Los mosquitos se ven atraídos por el olor corporal de los humanos, un olor que se potencia mediante la transpiración de la piel; cuanto más sudemos, mayor será la atracción que ejerceremos sobre estos insectos.
El olor a pies, es por consiguiente un buen reclamo para despertar el apetito de los mosquitos.

Aunque pueda parecer extraño, tienen una especie de sentido del olfato muy sofisticado, pues además de detectar el sudor, también detectan el dióxido de carbono que desprendemos al respirar, con lo cual nos localizan rápidamente y nos clavan un aguijonazo que después pica y pica.
Diferentes estudios coinciden en que les atrae ciertos componentes orgánicos que son inherentes a nuestro cuerpo como son los ácidos débiles carboxílicos, el amoníaco y sobre todo, el ácido láctico. En definitiva, son el metabolismo y la química de nuestro cuerpo, otras señales que guían al radar de estos insectos. Es posible que esta sea, la explicación por la que a algunas personas no les pican nunca.

Se sabe que los mosquitos suelen picar más a las personas que acumulan sudor de dos o más días, que a las que comienzan a transpirar desde hace unas horas. Por tanto una de las conclusiones puede ser, es conveniente ducharse todas las noches antes de irse a dormir.

Existen una serie de productos farmacéuticos que sirven para repeler a los mosquitos. También sabemos de algunos métodos repulsivos de mosquitos, totalmente naturales como puede ser una planta de salvia.
Otras plantas generan unas esencias que disuaden a estos insectos de posarse sobre nosotros, simplemente frotándolas contra nuestra piel, como pueden ser las hojas machadas del geranio antimosquitos y las esencias de eucalipto, comino, tomillo y canela.
Concretamente el aceite de eucaliptus da muy buenos resultados mezclándolo con el champú de baño.

Etiquetas:


martes, 15 de julio de 2014

Des de la meva finestra


Retallades: per uns, sí, per altres, no

Les retallades que ens aplica Mas des de la Generalitat,  ens perjudiquen directa o indirectament a tots, començant per la Salut Pública, continuant per l’Educació, pels ajuts a la Dependència, a la subvenció de lloguers socials, etc.
Les retallades han estat aplicades pràcticament en tots els àmbits de caire social.
Però anem a pams: les retallades han estat per a tots?
No. Sembla ser, que hi ha sectors que estan blindats contra retallades, veieu sinó, el que publica el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. Núm. 6659  de 8 de juliol de 2014:

Resolució del 17 de juny, per la qual es dona publicitat a les subvencions concedides pel Departament d’Empresa i Ocupació durant l’any 2013.
Subvencions directes atorgades mitjançant resolució a: 
Unió Sindical Obrera de Catalunya (USOC)  22.000 €, amb la finalitat de, “Seminaris de capacitació de membres de comitè d’empresa i delegats de prevenció”.

Unió General de Treballadors de Catalunya (UGT)
1.050.893,52 €, amb la finalitat de “Ajuts participació institucional dels agents socials”.

Unió General de Treballadors de Catalunya (UGT)
232.506,81 €, amb la finalitat de “Projecte acreditacions professionals 2013”.

Confederació Obrera Nacional de Catalunya, (CONC)
1.093.783,42 €, amb la finalitat de “Ajuts participació institucional dels agents socials”.

Confederació Obrera Nacional de Catalunya, (CONC)
231.380,63 €, amb la finalitat de “Projecte acreditacions professionals 2013”.

Petita i Mitjana Empresa de Catalunya (PIMEC)
536.169,24 €, amb la finalitat de  “Ajuts participació institucional dels agents socials”.

Foment del Treball Nacional, 1.608.507,71 €, amb la finalitat de  “Ajuts participació institucional dels agents socials”.

A la vista de tot, sembla que les retallades a la Sanitat Pública (per posar un exemple que crec que a tots afecta), són unes retallades molt concretes, menys llits, menys metges, ampliació de llistes d’espera. En canvi els conceptes pel que es donen aquestes subvencions directes atorgades des de la Generalitat, estan al meu entendre, justificades amb uns conceptes eteris i prou ambigus.

I perquè el president Mas des de la Generalitat, no ens explica amb tota claredat, a que es dediquen específicament aquests diners?
És clar que, quedaria com molt malament, que en una època de crisi i amb tanta gent a l’atur, en la que a tots ens aplica retallades, es dediqués una gran quantitat de diners, comprant allò que en diuen d’una forma eufemística, “pau social”.

Dit d’una altra manera, la llei obliga a publicar el nom de la persona o entitat subvencionada, l’import i el concepte justificatiu. Però em pregunto, si baix aquests conceptes tant poc explicatius, no s’estarà amagant el finançament d’uns aparells sindicals i patronals

Etiquetas:


lunes, 14 de julio de 2014

El Confidente


El mediocre patológico

Todos hemos podido comprobar cómo algunas veces, nos hemos visto en una mala experiencia, al tener que tratar algún asunto con alguien que ostenta cargo, ya sea en una empresa privada, entidad ciudadana, o administración pública.
Lo normal en estos casos, es que ante la cerrazón del personaje, acabemos fastidiados y pensando que hemos estado tratando con un incompetente o con un mediocre.

 El catedrático de Psiquiatría, Luis de Rivera, ha publicado “El maltrato psicológico”. Él ha puesto nombre a una patología poco conocida y que ha dado en llamar, el Trastorno por Mediocridad Inoperante Activa (MIA). Sostiene que toda función humana puede volverse patológica, cuando es insuficiente, excesiva o inadecuada. Define que las patologías de la excelencia pueden ser por defecto, al igual que la mediocridad puede serlo por exceso.

Añade que el ser humano tiene una tendencia natural hacia el progreso y la superación, que aprecia o admira en los demás y que intenta realizar en sí mismo.
Una característica de la mediocridad, es la incapacidad de apreciar, aspirar y admirar la excelencia.
Diferencia entre un primer grado que es el simple, cuando al mediocre ni le importa ni la entiende y es feliz con la satisfacción de sus necesidades básicas.
En un segundo grado estaría el fatuo, que quiere ser excelente, aunque no entiende en qué puede consistir eso, por lo que sólo puede imitar, copiar o fingir.
Aunque el verdaderamente peligroso, es el mediocre inoperante activo. Se trata de un ser maligno, incapaz de crear nada valioso, pero que ante todo, detesta e intenta destruir a todo aquél que muestre algún rasgo de excelencia.
De Rivera asegura, que mientras la gente valiosa está ocupada haciendo bien lo que sabe hacer, los mediocres dedican su tiempo a maquinar cómo trepar en la estructura.
Está claro que en una organización sana, estos mediocres  no tienen ninguna posibilidad, pero sí tienen vida en una organización enferma. Aquí se apoya en una teoría famosa de un economista, N. Parkinson, “En una organización, todo el mundo tiende que ascender hasta llegar a su nivel de incompetencia, cuando llega a este nivel, ya no se le asciende más, lo que explica la gran proporción de jefes incompetentes”.

Según De Rivera, la actual lucha entre mediocridad y excelencia, es una dinámica inevitable, pero inevitable porque en demasiados de estos centros se permite la mediocridad, porque los más altos directivos no admiten que otros empleados por debajo de ellos, puedan tener ideas creativas. En los casos en los que se admiten y potencia la cultura de los MIAs, suelen ser empresas o instituciones, donde desde la cúspide se tiene como principal ideario, el mantenimiento de la tradición, la cohesión interna forzada, la impenetrabilidad de posibles influencias exteriores y sobre todo, el gran respeto a la autoridad establecida. Es decir, las empresas o instituciones que mantienen a MIAs, tienen su fundamento en que son ciertamente los MIAs, los que las dirigen; ese es el problema.

Etiquetas:


viernes, 11 de julio de 2014

La Tira


Sentencia amb molt de sentit comú 

Una de les poques coses bones que ha fet el govern municipal de l'alcalde Ros, va ser fer aprovar una normativa al 2010, segons la qual es prohibia portar burka i niqab als equipaments municipals per motius de seguretat i identificació. Desprès un col·lectiu musulmà ho va recórrer i el Tribunal Superior de Justicia  va recolzar la normativa municipal, però en arribar al Tribunal Suprem, es va sentenciar totalment al contrari.

Ara el tribunal d'Estrasburg, s'ha tingut que definir davant aquesta qüestió, perquè la llei francesa prohibeix l'ús de vels integrals com pot ser el burka i el niqab, però no ja en espais institucionals, sinó en espais públics. Una sentencia que lògicament obre la porta a la prohibició en tota Europa.
Els magistrats diuen, que prohibir l'ús de vel integral no atempta contra els drets humans, ja que les autoritats, tenen la necessitat d'identificar a les persones que circulen pels espais públics, per tal de prevenir atemptats. Afegim a més, el vel pot amagar també un frau d'identitat.

Els raonaments del TdE, son molt similars als esgrimits al seu dia per l'Ajuntament de Lleida, per tant ara l'alcalde diu estar-se plantejant l'estudi del tema, per si es pogués revitalitzar aquesta normativa. L'alcalde també s'ha adreçat al Parlament demanant que legisli sobre aquest particular.
Sembla una mica estrany, que tal petició no la fes Ros quan era també diputat del Parlament, però es veu que aleshores no se'n devia recordar.

Els vels femenins musulmans, són signes externs, però són signes que porten quan viuen a Europa, si visiteu Tunísia o Marroc, veureu que poques dones porten aquesta peça de roba. Tal comportament denota, que el col·lectiu musulmà, encara que digui al contrari, no és vol integrar al nostre país. I segons tenim entès, aquesta és també l'opinió de l'alcalde Ros.    

Per cert, tenir aquesta opinió no obsta per a que els hi deixés al Pavelló de Vidre dels Camps Elisis, per a que hi fessin allí la mesquita. Quan Ros els hi va deixar, va dir que els hi llogaven els divendres per anar a resar, però resulta que qualsevol lleidatà pot passejar-se per allí, i veurà com al terra del Pavelló, està sempre tapat en dos terceres parts per catifes, la qual cosa vol dir, que els hi té cedit el Pavelló tots els dies de l'any.

Una altra cosa és, que paguin a l'Ajuntament el lloguer ridícul que posa en el contracte, doncs no tenim noticies de que hagin pagat cap mes, potser es deu tractar d'un lloguer imaginari. Tant imaginari com la integració dels musulmans. 

Etiquetas:


jueves, 10 de julio de 2014

Àudio visuals i divulgatius


Metanfetamina, la droga más peligrosa

La metanfetamina (desoxiefedrina) es un potente psicoestimulante. Se trata de una droga sintética, estructuralmente relacionado con un alcaloide (efedina)  y con la hormona adrenalina.
El compuesto en forma de hidrocloruro de metanfetamina, se presenta como cristales blancos muy solubles en agua o etanol.
Durante la Segunda Guerra Mundial, fue utilizada por los bandos para estimular a sus tropas.

El polvo blanco se consume por vía oral, inhalatoria  e intravenosa.


(Podeu teclejar u ombrejar, copiar  i enganxar al buscador del YouTube:)
Documental completo de la droga mas peligrosa del mundo 





Etiquetas:


miércoles, 9 de julio de 2014

Des de la meva finestra


Alcaldes desmemoriats 

La plataforma “Sabadell Lliure de Corrupció”, presentada com acusació particular en el cas “Mercurio”, fa poc va donar a conèixer dades facilitades pel jutge. Així doncs, va fer públic uns sobresous de 44 alcaldes catalans, en concepte de dietes i desplaçaments, algunes de les dietes es veu que es pagaven abans de produir-se.
Aquests cobraments s’haurien fet des de la Federació de Municipis de Catalunya i per un import aproximat de 400.000 euros.

Els sobresous són dels anys 2011 i 2012, afectant a tot els colors polítics (PSC, ERC, CiU, PPC). Com a major “cobrador” destaca el ex president de la FMC, i ex alcalde de Sabadell, Manel Bustos, que va embutxacar 23.964 euros nets.
Es diu que si alcaldes de municipis propers a Barcelona cobraven més per desplaçaments que alcaldes de les terres de l’Ebre.

La plataforma “Sabadell Lliure de Corrupció” ha comunicat que pensen estudiar a fons, tota la informació que han rebut sobre els presumptes sous il·lícits i si les sospites que tenen es confirmen, podrien demanar la imputació dels 44 alcaldes implicats. La plataforma diu tenir copia d’un atestat dels Mossos d’Esquadra, on es vinculen les irregularitats en la FMC, amb l’arribada de Manel Bustos com president de la entitat, a l’any 2004. Es a dir, el jutge ha investigat 2011 i 2012, però segons l’atestat dels Mossos, sembla ser que tot podia haver començat al 2004, per tant si fossin  investigats els altres sis anys anteriors, es podrien trobar que els sobresous totals sumessin 1.600.000 euros.

Resulta curiós, que ara la gran majoria d’aquests alcaldes assenyalats pel informe judicial, derivat del cas “Mercurio”, diuen haver sofert una amnèsia sobtada i no recorden haver-ho cobrat.
Potser que mirin pels calaixos de la FMC, no sigui que erròniament s’hagin quedat per allí despistats els 400.000 euros. 
Quines coses passen: estaven cobrant un sobresou i no se’n adonaven?  Queda algun ingenu encara, que es pugui creure aquesta farsa?

Es de suposar, que si a algú li arriba un import abonat en el seu compte i no sap el que és, el que fa, es anar al banc (ja que acceptar-ho pot comportar un greu risc legal) i comunicar-li que aquell import no correspon a cap compromís pendent de cobrar i que per tant, el que procedeix es la retrocessió de la quantitat cobrada erròniament, sent el banc qui té l’obligació de retornar-la al seu lliurador.
Penso que quan algú i durant dos anys, va reben transferències dineràries que no li pertoquen i no manifesta la seva disconformitat, està implícitament donant el seu consentiment a aquests sobresous. De cap manera poden al·legar ignorància.

I aquí com deia aquell periodista: si no ho sabien molt malament i han de plegar tots per haver demostrat ser uns ximples i uns inútils. Ara bé, si ho sabien, pitjor, molt pitjor i per tant, també haurien de dimitir. És clar que per a fer tal cosa, s’ha de tenir una mica de sentit de la vergonya.

Portem trenta-sis anys de democràcia, però continuem tenint un país de pandereta. 

Etiquetas:


martes, 8 de julio de 2014

Des de la meva finestra


Una caixa foradada 

La Caixa de la Diputació de Barcelona, desprès Caixa Catalunya i ara CatalunyaCaixa, ve a semblar poc menys que un formatge d’aquests que estan plens de forats, en tal estat la va deixar el ex ministre socialista, Narcis Serra, quan sense tenir-ne ni idea del negoci bancari, va acceptar presidir l’entitat.

Era tal la quantitat de hipoteques fallides, algunes d’elles mal donades: donades sense les garanties pertinents o donades en finques sobrevalorades, que l’Estat va tenir de posar-li una injecció de capital de 12.054 milions, ja que si no hagués estat així, l’empresa hauria fet fallida.

El ministre Guindos fa temps que intenta vendre-la però no hi ha manera: al juny del 2012 ja es va intentar subhastar-la, però es va tenir de suspendre la subhasta, perquè segons el Ministeri, “no es donaven les condicions idònies”. Al març del 2013, es va tenir de suspendre una altra subhasta perquè cap dels oferents volia donar més d’un euro per la entitat.

Ara el Ministeri està planejant fer una altra subhasta (que ja fora la tercera) però es troba que els tres candidats a adquirir-la, BBVA, Santander i CaixaBank, acaben de dir tots a una: sospiten que la caixa té un forat addicional de uns 1.400 milions d’euros més i que per tant, no estan disposats a carregar amb ell. Diuen que han fet una anàlisi exhaustiva de les carteres de crèdit i les immobiliàries de CatalunyaCaixa, extraient com a conclusió, un insuficient provissionament  del estoc creditici.

Si Guindos vol evitar tenir una tercera suspensió de la subhasta, tindrà de concedir les ajudes públiques que a canvi de quedar-se amb CatalunyaCaixa  demanen, BBVA, Santander i Caixa-Bank, si fos així, el Govern tindria d’aconseguir l’autorització de la Comissió Europea. Però també tindria de fer un altre tràmit per donar aquest diner públic, donar explicacions en el Congres i explicar-ho als votants, que ja estem cansats de pagar els plats trencats d’uns altres.

De moment, el Govern està donant ja per perduts prop de 40.000 milions de diner públic, dels 52.000 que van estar destinats per a rescatar el sistema bancari de les caixes que havien fet fallida.

Fins quan haurem d’aguantar aquesta sangonera de les caixes, i com és que el ex president Narcis Serra, encara que està acusat, no ha estat jutjat per les seves males practiques que ens perjudiquen a tots? 

Etiquetas:


lunes, 7 de julio de 2014

El Confidente


Pequeños detalles que pueden guiar la historia

Recuerdo un viaje a Túnez, en el que un historiador tunecino me comentaba: “Yo siempre digo, que a veces, pequeños detalles son capaces de cambiar el rumbo de la historia de una forma insospechada. Pongo como ejemplo la costumbre cartaginesa de sacrificar al primogénito de cada familia a los dioses, cuya consecuencia implicaba una  disminución de soldados, en un ejército de Cartago, que en aquel momento de la historia era una primera potencia militar. Cartago era una colonia fenicia situada en la actual Túnez, donde se conserva el original puerto para atracar sus barcos, en forma de anillo circular, que no resultaba visible desde mar abierto.No se olvide que el general Anibal con su ejército, cruzó el mar Mediterráneo, los Pirineos y los Alpes nevados, con gran número de elefantes y se dedicó a perseguir sin refuerzos y con gran escasez de víveres, a las tropas romanas por toda Italia durante más de ocho años. Los soldados romanos, tan valientes como los describen los relatos de las Crónicas de la Guerra de las Galias, iban siendo vencidos batalla tras batalla, hasta que finalmente Anibal fue derrotado por Escipión en la batalla de Zama.
Si Anibal hubiera recibido refuerzos o nuevos soldados de refresco además de víveres, podía haber acabado sometiendo al imperio romano y hoy posiblemente la cultura europea y también la norteafricana, serían de base cartaginesa y no de base romana o latina”.

Visto de esta manera puede ser verosímil, que un detalle  por pequeño que parezca, pueda llegar a cambiar ciertamente la historia o pueda ser decisorio. Podemos pensar, que hubiera ocurrido, si al ministro francés en aquel momento de 1950, Robert Schuman, no se le hubiera ocurrido la idea de organizar la Comunidad Europea del Carbón y del Acero (después, Mercado Común y Unión Europea), puede que nunca se hubiera impulsado la Eurozona, siendo dicha unión una incógnita por resolver, aún cuando dicha Unión Europea, aplasta con una mayoría de euroconvencidos, a una minoría de euroescépticos.
En estos años de Unión Europea, los diversos países que la conforman han obtenido satisfacciones pero también decepciones y claro está, la labor de los euroconvencidos no es otra que mejorar continuamente la Unión Europea, con objeto de que en el balance ciudadano global, pesen más los pros que los contras. Pero qué ocurrirá, si en un momento dado, estalla un “pequeño detalle”, que haga pesar más los contras? 
Los eurócratas dicen, es necesario más Europa, es decir más unificación, pero ello tiene sus riesgos. Los peligros pueden venir de la sobrerregulación. La tendencia de las personas que se sientan en un despacho con la tarea de regular asuntos, siempre acaban sobrerregulando, porque eso les viene de natural.

Pensemos que la unificación europea, básicamente consiste en renunciar a casi todas las herramientas de política económica clásicas o ágiles, e intentar que una colección heterogénea de veintiocho países bailen al mismo son. Es en gran parte y básicamente, un intento por unificar desde un punto de vista germánico, el bagaje cultural de los otros veintisiete países.
La implantación del euro viene a ser como una interesante aventura económica que nadie sabe cómo acabará. Ni tan siquiera sabemos, si el euro será una divisa sostenible en el largo plazo, a menos que se subsanen las dificultades monetarias que comporta el no poderla devaluar, tal como sí pueden hacer y hacen, Estados Unidos, Japón o China.
Si después de verse obligados a aceptar un gobierno económico europeo, una regulación bancaria a escala europea, y unas normativas europeas las dificultades económicas aumentaran; si después de tener que aceptar uniformizar la diversidad, surgen problemas económicos, los euroescépticos pueden sumar muchos más militantes.

Otra cuestión por resolver es el tema asiático, es decir a Estados Unidos y a Europa les ha llevado unos cien años de investigación industrial para tener el actual nivel tecnológico, en cambio China e India se han apropiado y aprovechado de los avances tecnológicos sin pagar un solo dólar. Cuando Occidente se queja por la apropiación gratuita, simplemente les responden con una sonrisa y encogiéndose de hombros. Y todo queda aquí.
Los buques portacontenedores convertidos en transporte barato, forman parte del gran éxito obtenido por el comercio chino con Europa. Las economías de India y China avanzan a pasos de gigante, mientras que las de sus clientes europeos retroceden, en gran parte, debido al hundimiento industrial que supone trasladar de facto, la fabricación a estos países asiáticos.


Para occidente, la tentación de obstaculizar las importaciones asiáticas gravándolas con aranceles es muy grande, pero  el potencial mercado chino y la potencia militar del país invitan a la prudencia. Claro que China está inmersa en un clima de protestas sociales continuas, incluso con intentos de secesión por parte de algunas de sus regiones, pero de momento lo resuelven con una represión feroz. Posiblemente, mientras China permanezca como ahora, occidente no podrá exigir compensación alguna a estos países asiáticos por su tecnología copiada, lo cual perjudica a gran parte del sector industrial de la eurozona. 

Etiquetas:


viernes, 4 de julio de 2014

La Tira


Uns politics de pena 

Fa molt de temps que penso i dic, que tota la ventada sobiranista no és més que una cortina de fum per amagar les errades i també la incompetència d’uns polítics, que amb aquesta sortida “esperançada”, fan mans i maneges per tal de que la veu de les urnes no els arraconi i finalment els deixi fora del cercle de poder.

El mateix president Mas, va ser entrevistat per la cadena de televisió nord-americana CNN, on li va reconèixer a una periodista que ni tan sols la meitat dels catalans, es volen separar d’Espanya. En el decurs de l’entrevista, la periodista li preguntà a Mas, perquè vol que Catalunya sigui independent i Mas no va saber que contestar. La periodista amb cara de estranyada li preguntà, “I aleshores perquè vol fer el referèndum”. Altre cop, Mas no va saber que contestar i només insistia en que ha de fer el referèndum. Una situació patètica. Si aquests són els politics que em representen que parin el tren que vull baixar.

 Ara el seu soci d’aventura independentista, Junqueras, acaba de dir que ell no confia en que es faci la consulta, però que ja té una sortida a tot plegat. Es a dir, ha avocat a molts catalans, a creure que es faria la consulta, si o si, i ara diu que no confia en que es faci? En que quedem? Aquesta qüestió té molt a veure amb la confiança, vull dir que el polític que ens enganya en un tema, ens pot enganyar en tot.

Manifestar-se davant del Parlament, impedint entrar als diputats, increpant-los amb amenaces, penso que és una forma de exercir la violència, però el que no és pot fer sense cometre una gran injustícia, és criminalitzar el comportament dels manifestants, dient que han exercit la violència sobre els diputats, per a continuació, legislar a corre-cuita una llei per combatre aquestes manifestacions.
Cas molt diferent és quan davant la tragèdia humana que suposa per molts ciudatans, la pèrdua del lloc de treball, intuint certerament, que difícilment en trobaran un altre. Això també és una forma de violència. I què diríem dels joves que encara no han pogut treballar mai?
Els qui encara tenen la sort de mantenir el seu lloc de treball, en gran manera han sofert una reducció dràstica en el seus sous, permesa en tota regla pel poder polític, una reducció salarial que nomenen amb l’eufemisme de “devaluació interna”. Efectivament, ens han devaluat els sous, però els impostos, en comptes de baixar-los ens els han apujat. Tot això no suposa també una forma de violència?

Si analitzem l’assumpte, veurem que la exclusió social ha eixamplat el seu perímetre, quan fins ara es donava per suposat que només afectava a sectors marginals, ara però, molts dels que abans es sentien vacunats contra la marginalitat, ara comencen a veure’s a ells mateixos com a candidats a entrar en aquest sector social, anomenat  marginal.  
Sempre ens han repetit el vell principi, segons el qual s’ha de governar fent un establiment de les prioritats socials. Ara aquesta qüestió és d’una urgent actualitat, malgrat tot, els nostres polítics herois del sobiranisme, no deuen considerar important totes aquestes qüestions per la població.
Les forces polítiques en comptes de preocupar-se de trobar sortida a aquestes dificultats ciutadanes, es limitem a mobilitzar als ciutadans, amb l’argument falsari, de que el realment important i inajornable, és un determinat pronunciament, convertint sospitosament, això en la prioritat absoluta de tota la seva política.
Però si les institucions en aquest país fossin justes, tindrien de rendir comptes, per tot el que amb aquest gest injust, deixen de costat. La supervivència de molta gent també ve a ser un tema senzillament dramàtic i per tant també pot ser vist com una mena de violència.

I poden dir cada quart d’hora, la mentida de que un 80% dels catalans estan a favor de la secessió, però els hi agradi o no, la societat catalana té plantejats altres problemes molt més importants que l’independentisme.


La impressió que em donen, és la de ser uns politics, que es dediquen a demostrar la seva incapacitat per resoldre problemes ciutadans, ja que no tenen cap solució que oferir-nos, però que fins i tot, no fan res per buscar-ne. Saben que el seu pas pel poder es efímer i tot ho fien en que els adversaris polítics, ara per ara, estan completament dividits perquè ni tant sols tenen un full de ruta de consens.  Es clar, que tampoc m’estranyaria, que darrera l’aldarull que tenen els adversaris, hi haguessin els herois sobiranistes enredant la troca.   

Etiquetas:


jueves, 3 de julio de 2014

El Confidente


Subvenciones para “fortalecer acciones”

El pasado jueves, apareció un titular en el periódico ABC que decía La ONG de Ada Colau recibe 3,7 millones en subvenciones para Hispanoamérica”. Al día siguiente Ada Colau se apresuró a comparecer en Antena 3, justificando que esa cantidad de dinero fue utilizada para proyectos de solidaridad y cooperación con países de América Latina.
Así supimos que Colau trabaja en el “Observatorio DESC-Derechos Económicos, Sociales y Culturales”, una ONG en la que la portavoz de la “Plataforma Afectados por la Hipoteca” dirige el Área de Vivienda.

Los 3,75 millones de euros recibidos en subvenciones fueron destinados según dicen, a actividades relacionadas con la vivienda y alimentación en Iberoamérica y Cataluña.  
Según el periódico, cuando preguntó en que se había gastado ese dinero, obtuvo como respuesta unas memorias donde se dice que se destinaron a cursos, charlas, cuando en muchos de estos proyectos estaban dirigidas a “fortalecer acciones”. 
Entre estos proyectos destaca por ser el principal, el “Derecho a la ciudad y a los derechos económicos, sociales y culturales en América del Sur”, un proyecto que la Generalitat subvenciona con 481.000 euros entre 2007 y 2009, con el objetivo-proyecto de “promover la garantía del derecho a la vivienda y a la ciudad a través de la prevención de desalojos forzosos en Colombia, Ecuador, Argentina y Brasil”.
En el apartado de Ecuador, se destaca especialmente “la creación de una mesa de diálogo entre la ONG local y el Gobieno” (ONG a la que se envía el dinero de la subvención para que haga el proyecto).  También organizaron un taller en Quito para hablar sobre “la implementación del Derecho a la Ciudad en América Latina, construyendo una agenda desde la sociedad civil”.
Otros proyectos están diseñados con criterios de género: “Mujer y vivienda, construyendo dignidad”; otros 209.000 euros fueron destinados a reivindicar el derecho a la vivienda en comunidades andinas, pero siempre “desde una perspectiva de género”; debe ser aquel concepto tan repetido por el gobierno Zapatero de “miembros y miembras”.

Me parece chocante, que más del 90% de los 3,75 millones de euros percibidos en subvenciones por el “Observatorio DESC” proceden (según se dice) de gobiernos de izquierdas. Parece haber sido bastante generosa la Generalitat en la etapa del tripartito (2003 a 2010) cuando destinó al Observatorio algo más de 1,5 millones de euros.
También el Ayuntamiento socialista de Barcelona en las etapas de Joan Clos y Jordi Hereu como alcaldes, otorgó 970.000 euros. Y por último en la etapa del gobierno Zapatero se les otorgaron a través del Ministerio de Asuntos Exteriores, 831.000 euros.
Sólo aparecen 3.500 euros que quedan fuera de esa tendencia y que fueron otorgados en 2012.

En consecuencia debo decir que me parece por lo menos curioso, que sean gobiernos socialistas quienes subvencionen a una ONG, con 3,7 millones de euros, para proyectos consistentes en organizar charlas explicando el derecho a la ciudad, y que se den nada menos que en América Latina y en todo caso no se haya empleado el dinero público para dar las charlas en España.

Por tanto, permitan que me pregunte, a qué carta juega la señora Ada Colau con su Observatorio y en qué se han empleado realmente los 3,7 millones de euros. Me parece un importe excesivo para montar y promover charlas, cuando esto era dinero público y se debe y se puede saber exactamente a que se ha destinado. Sí se puede. 

Etiquetas:


miércoles, 2 de julio de 2014

La Tira



El sobrecost de l’import de l’IBI

Tots sabem com està el mercat immobiliari avui dia i tots vam veure o vam tenir coneixement, de com estava als anys 2005, 2006 i 2007 per exemple, quan semblava que els preus dels pisos pujaven d’un dia per l’altre. Si no ens falla la memòria, al 2007 un preu de pis normal podia estar prop dels 300.000 euros, encara que també en havia de 500.000 (alguns d’aquests els posen ara a la venda per 250.000).
La especulació, havia estirat el preu dels pisos cap amunt, quan ara, els pisos normals estan valorats en 100.000 euros a preu de mercat.

Com a conseqüència de tot, podem dir que no fa falta ser un catedràtic d’economia, per adonar-se’n, de que els qui van comprar pis en aquella època i tenint en compte el preu actual, si decidissin vendre’l  ara, perdrien molts diners simplement perquè previsiblement i durant molts anys, no tornaran a tenir aquell preu de mercat tant exagerat.

Però és que hem de fer el comptes ben fets, perquè és cert que els propietaris d’aquests pisos (com els propietaris de tots els altres) hem estat pagant any rere any, un impost per ser propietari de pis o Impost de Bens Immobles (IBI) corresponent també als preus de mercat dels anys de “eufòria” immobiliària. I ha baixat el preu de mercat dels immobles un 30%, però a Lleida el preu del impost per propietat de pis o IBI no ha baixat gens ni mica, ens al contrari, ho han anat pujant any rere d’una forma implacable.

Acaben de calcular que hi ha a la demarcació de Lleida uns 20.000 pisos que no valdran mai el que van pagar els seus propietaris. És cert, però no han calculat quin percentatge sobre el preu del pis, estan pagant en concepte d’impost per ser propietaris de pis. Si fem quatre números veurem que passats una dotzena d’anys, han pagat un 10% del preu que els hi va costar, mentre que als propietaris de pisos des de fa 20 ó 30 anys, el que hem estat pagant en concepte d’impost per propietat d’un pis, s’atansa a la tercera part del valor que ens va costar. Es a dir, els propietaris de pisos, vam pagar el preu de l’immoble, vam pagar els seus impostos corresponents, però desprès se’ns obliga a pagar més impostos. Tot plegat és com si comprar un pis, no fos més que una fàbrica d’impostos.

Ja sabem que el Govern central ens ofega a impostos, però compte, que el Govern local de l’Ajuntament de Lleida, no és menys innocent, ja que ens està fregint a impostos, sobre tot pel que fa a l’Impost de Bens Immobles (IBI). I per acabar d’arrodonir-ho, el nostre alcalde independentista, no pensa rebaixar aquest impost injust i abusiu. En aquest sentit, són tant insaciables el Govern central del PP, com el Govern local de PSC, mentre s’omplen la boca de paraules ben sonants, com poden ser, democràcia, legalitat, cohesió etc.
En un país que es permet aquesta situació, no és estrany que els ciutadans mitjanament conscienciats, acabin votant massivament a grups radicals, encara que tinguin un programa i un discurs de la utopia i per tant irrealitzable dintre de la Eurozona.  

L’abús impositiu a que ens té sotmesos l’Ajuntament de Lleida, difícilment seria acceptat pels ciutadans d’altres països europeus, decididament la pressió ciutadana desmuntaria el Govern municipal en uns mesos.

Com deia aquell, aquí veníem d’una dictadura i la por al poder encara no ha desaparegut de l’ideari popular, encara preferim viure resignats a estar sotmesos a uns Governs que fan abús de poder, com a bandera del seu programa de Govern. Decididament, tenim els governs que ens mereixem. 

Etiquetas:


martes, 1 de julio de 2014

Bloc de Lletres


La gente que me gusta

(Unos pensamientos de Mario Benedetti)
  
Me gusta la gente que vibra, que no hay que empujarla, que sabe lo que hay que hacer y  lo hace.

Me gusta la gente con capacidad para medir las consecuencias de sus acciones, la gente que no deja las soluciones al azar.

Me gusta la gente justa con su gente y consigo misma, pero que no pierde de vista que somos humanos y nos podemos equivocar.

Me gusta la gente que piensa que el trabajo en equipo entre amigos, produce más que los caóticos esfuerzos individuales.

Me gusta la gente que sabe la importancia de la alegría.

Me gusta la gente sincera y franca, capaz de oponerse con argumentos serenos y razonables a las decisiones de un jefe.

Me gusta la gente de criterio, la que no traga entero, la que no se avergüenza de reconocer que no sabe algo o que se equivocó.

Me gusta la gente que, al aceptar sus errores, se esfuerza genuinamente por no volver a cometerlos.

Me gusta la gente capaz de criticarme constructivamente y de frente, a éstos les llamo mis amigos.

Me gusta la gente fiel y persistente, que no desfallece cuando de alcanzar objetivos e ideas se trata.


Con gente como ésa, me comprometo a lo que sea, ya que con haber tenido  esa gente a mi lado me doy por bien retribuido.

======================
(Poema de Mario Benedetti)

Tu espejo es un sagaz

Tu espejo es un sagaz
te sabe poro a poro
te desarruga el ceño
te bienquiere

te pule las mejillas
te despeina los años
o te mira a los ojos
te bienquiere

te depura los gestos
te pone la sonrisa
te transmite confianza
te bienquiere

hasta que sin aviso
sin pensarlo dos veces
se descuelga del clavo
te destroza.

Etiquetas:


This page is powered by Blogger. Isn't yours?

Suscribirse a Entradas [Atom]