martes, 31 de diciembre de 2013

Redacció


NOTICIES DE LLEIDA
us desitja un feliç
  2014

Etiquetas:


El Confidente


“Mallorca para los mallorquines”
  
Si hay algo por lo que puede ser recordado este 2013 que ya finaliza, es por el gran número de escándalos de corrupción que han salido a la luz pública, aunque hay quien piensa que no son ni un 5% de los que podrían destaparse.
Parece innecesario reseñar toda una retahíla de casos que aún colean y siguen abiertos, pero la situación se puede percibir desde uno cerrado ya en parte, como es Unión Mallorquina.

El caso de Unión Mallorquina, pasará a la historia como unas de las siglas políticas más corruptas de nuestra época. Un rosario de escándalos ha dinamitado el partido, cuando en los últimos meses ha visto como seis de sus ex altos cargos han entrado en prisión por delitos de corrupción.
Hace algún tiempo, uno de los ex contables del partido, parece que presionado por la Fiscalía, decidió confesar cuanto sabía; la variedad de corruptelas, va desde cobrar dinero B procedente de comisiones pagadas por contratistas públicos, a la compra de votos, mediante contratos de trabajo en la empresa de recogida de basuras “Emaya”.

La presidenta de Unión Mallorquina (ex alcaldesa, ex diputada, ex presidenta del Parlament Balear y ex presidenta del Consell de Mallorca) María Teresa Munar, conocida como “sa Princesa”, fue condenada este verano en sentencia firme a cinco años y medio de prisión por el caso “Maquillaje” (malversación y prevaricación). Ahora otra sentencia judicial por el caso “Can Domengue”, la condena a otros seis años (prevaricación y fraude), con lo cual ya suman once años y medio. Queda por ver, como acabarán los otros expedientes judiciales que se mantienen abiertos.
De todas maneras, hemos de recordar que las primeras sospechas periodísticas publicadas en la prensa sobre Munar, tienen una antigüedad de unos 17 años, lo cual da una idea del poco interés judicial que parecían despertar estos asuntos por aquel entonces. 

María Teresa Munar fundó el partido Unión Mallorquina, desde una posición política nacionalista y con un lema: “Mallorca para los mallorquines”. Quizás, un error que cometieron intencionadamente, fue creer que “los mallorquines” únicamente eran ellos, los de Unión Mallorquina.
No creo equivocarme demasiado, si pienso que la aspiración nacionalista del “Mallorca para los mallorquines”, ha quedado en historias de la “Mafia Siciliana”, al igual que puede ocurrir con otros casos pendientes de resolución y tanto pueden afectar a UM como a otros partidos; de momento CiU tiene su sede embargada por el caso “Palau”.

Si tomamos al pié de la letra un pensamiento de Séneca: “El lenguaje de la verdad es sencillo y exento de artificios”, deberíamos aceptar, que el Estado nació y creó las leyes para defender la hacienda de los ciudadanos (y su integridad física), por ello difícilmente cabría mayor perversión que comprobar, cómo desde el poder se vulneran estas leyes hasta llegarse a robar. Y en este asunto de Unión Mallorquina, se ha robado desde el poder.

Mientras todo esto ocurre y ante este estado de cosas, se nos insiste una y otra vez, en que confiemos en el Estado de Derecho. En todo caso, el Derecho parece haberse vuelto evanescente, puesto que el Estado indica haberse mejicanizado, habiéndose convertido en un Estado de Mordida.
Para recuperar, el Estado de Derecho real y no sólo conceptual, puede ayudar la actual actitud de la justicia, cuando en el fondo viene a ser tarea de todos, pero quien mucho puede ayudar con una actitud firme y decidida, es el presidente del Gobierno, si es que no tiene impedimentos para hacerlo.

En definitiva, la que enseñaba que “Mallorca es para los mallorquines”, ahora sabe que "la cárcel es para los delincuentes".

Etiquetas:


lunes, 30 de diciembre de 2013

Des de la meva finestra


Un balanç incomplet 
  
El president Rajoy acaba de fer el seu balanç del 2013. Va estar una valoració molt optimista i que no sembla connectar massa amb la realitat, per tant la pràctica totalitat dels representants de les altres formacions van criticar la seva labor de govern.
Una de les tesis de Rajoy va ser que, “ningú parla ja del rescat a Espanya”, per tant es vol dir que estem millor. Rubalcaba va ironitzar que no es parla de rescat, perquè ja ens van rescatar amb 40.000 milions que van anar a la banca.

Personalment he de dir, que no acabo de veure la millora per en lloc si miro cap als 6 milions de desocupats. I voldria posar de relleu, que curiosament tots dos líders, es van oblidar d’explicar-nos com ho farem per pagar el deute, tot i que sembla una qüestió que no és menor. I anem a veure el perquè:

Espanya té un problema de Deute Públic, es a dir, el que deu l’Administració, és el que devem entre tots.
Si l’Administració gasta més del que recapta durant un exercici pressupostari, aquesta diferència conforma un dèficit. Aquesta diferència s’ha d’aconseguir demanant un crèdit o col·locant bons de Deute Públic allà on els vulguin comprar. La suma de les diferències anuals, anomenades dèficits, és el que forma el Deute del país.
En aquest moment i segons el Fondo Monetario Internacional, estem ja en 1.000.000.000 € (un bilió d’euros), i el Deute l’haurem de pagar governi qui governi i peti qui peti.

Sabeu a quant sortim?

Deute: 1.000.000.000.000
Habitants: 47.000.000
Per tant, sortim a 21.277 €/habitant

Tots no pagaran, per tant l’Estat només podria incidir en els que cobren un sou, es a dir en 17.000.000
Per tant sortiríem a 58.824 €/treballador

Com que fora molt, podríem repartir una mica amb els 9.000.000 de jubilats que cobren una pensió

A tall d’exemple, podem suposar que a cada pensió se li cobra una mica, posem que uns 8.000 €
Sortiríem a: 
8.000 €/Jubilat = 72.000.000.000 €   
54.588 €/treballador = 928.000.000.000 €

En definitiva i per no divagar més, podem arribar a la conclusió de que aquest Deute tal i com està, NO EL PODEM PAGAR, a menys que ELIMINANT d’una vegada per totes els DÈFICITS anuals, es faci una “quita” important, d’un 70% per exemple.
Una altra sortida seria ELIMINANT d’una vegada per totes els DÈFICITS anuals i posar un termini d’uns quinze anys per retornar el Deute.
Però aquestes alteracions o modificacions al Deute, només es poden fer a traves d’un rescat, tal i com es va fer amb Grècia o Portugal?

Si diuen que no ens fa falta un rescat, com ho pensen pagar. Perquè no ho expliquen?  A la fi i al cap, quan en una empresa hi ha un deute important, en el moment de fer un balanç, s’explica com es pensa pagar i en cas de que no es pugui pagar, esdevé en una empresa inviable, raó per la qual es liquida i tanca, a menys que es trobi algú que posi els diners, es a dir, un rescat. 

Etiquetas:


viernes, 27 de diciembre de 2013

El Confidente


Plan europeo de ocupación juvenil

Según datos que maneja Bruselas, España tiene el 54,3% en tasa de paro juvenil, sólo quedamos por detrás de Bulgaria y Grecia. Desde hace tiempo, la Unión Europea está manifestando al Gobierno de España su preocupación sobre este punto, pero el Gobierno no le da ninguna solución. Para encauzar de alguna manera el problema, la UE está activando un “Programa de Garantía Juvenil”, el mayor plan contra el desempleo joven que haya puesto en marcha la UE.
España será el principal beneficiado (por ello parece que lo hayan pensado ad hoc) y recibirá la cantidad de 1.887 millones de euros, procedentes de fondos europeos, con la pretensión de garantizar, que no haya un solo joven europeo, menor de 25 años, que no haya recibido o una buena oferta de empleo, o una acción formativa-educativa en formación profesional.

Las exigencias de Bruselas para que los parados jóvenes españoles que se adhieran a este plan son: que se establezca “un perfil completo de las personas a atender”, que estén en el tramo de entre los 15 y 25 años, Y que por supuesto, ni trabajen, ni estudien, ni reciban formación.  Para ello los jóvenes aspirantes a acceder al plan, deberán darse voluntariamente de alta, en el Sistema de Garantía Juvenil, que el Gobierno pondrá en funcionamiento el año 2014.

Por su parte desde el SGJ, se deberá valorar 5 características básicas: historial de actuaciones previas tramitadas por el peticionario en los servicios de empleo, experiencia laboral (caso de haberla), nivel de cualificación, estudios e idiomas, la antigüedad en cotizaciones sociales (si las hubiere) y la edad del solicitante.

Bruselas mantiene que tenemos 850.000 jóvenes que ni trabajan, ni estudian, ni reciben formación, son los llamados ni-nis. De estos, sostienen que existe un colectivo de 450.000 jóvenes, que además de no tener empleo y no estar en ningún plan de formación, en su día, ni siquiera finalizaron la educación secundaria. El motivo fue que hace unos años, en el sector de la construcción se pagaban muy buenos sueldos y muchos jóvenes dejaron sus estudios para trabajar. Ahora con el derrumbe del sector, se encuentran en paro.

Otro dato preocupante que facilitan, es que el 42% de los 850.000 ni-nis españoles no ha tenido nunca un trabajo. De los que han trabajado, un 16% lleva ya en paro más de un año.


Me parece fenomenal, que la UE se preocupe por el paro juvenil español. Son 1.887 millones de euros que me suenan más a subvención que a otra cosa. En todo caso me pregunto: pasado el tiempo y agotados esos millones, comprobaremos cómo este dinero ha servido para crear empleo entre los jóvenes, o volveremos a quedarnos igual que estamos ahora?

Etiquetas:


martes, 24 de diciembre de 2013

Redacció


Els col·laboradors i la redacció de
Noticies de Lleida,
us desitgen a tots, que tingueu unes

BONES FESTES



Etiquetas:


lunes, 23 de diciembre de 2013

La Tira


Els Pressupostos de l’amistat 

L ’expressió comptable de unes intencions polítiques, o de una manera de fer en allò que es públic, es sens dubte uns pressupostos. És on es veu realment, en favor de qui es governa. Si es mira detingudament, es veurà que s’afavoreix més a uns, que a uns altres.

L’alcalde Ros ha aconseguit aprovar els Pressupostos Municipals pel 2014 amb una facilitat tant aclaparadora, que ja li agradaria poder fer el mateix al president Mas, qui demana independència mentre continua sent dependent de ERC per aprovar els Pressupostos de la Generalitat.

Ros posa com a exemple l’Ajuntament de Barcelona, on no tenen deute, dient que  “allí hi ha moltes empreses i molts pisos, per tant els ingressos són molts”, però realment, mai ha estat aquest el motiu pel que l’Ajuntament de Barcelona, no tingui deute, sinó per una altra qüestió molt diferent i que ell amaga.
Un pressupost municipal es pot fer bàsicament de dues maneres: la primera és fent un pressupost fictici, on les despeses acabaran superant àmpliament als ingressos i per tant es genera deute, al tenir de buscar finançament bancari fora de pressupost.
O la segona forma, la més sensata (que és la que acaba de reclamar per Europa, el ministre de finances alemany), que és limitant les despeses als ingressos que es tenen durant l’any per no tenir deute.
En altres paraules, si l’Ajuntament de Barcelona hagués gastat per sobre del que recaptava, també tindria un deute com el de Lleida o superior. Sense anar més lluny, Madrid, on també hi ha molts negocis i molts pisos, té un deute de 6.204 milions (dels 9.178 que tenia).

L’equip de Govern Municipal socialista a Lleida i durant els 32 anys que porta a l’Alcaldia, ha optat però, per la forma de pressupostar més insensata, es a dir, gastant més del que s’ingressa durant l’any, i el bony més el interessos, ja els pagarà el poble que és molt ingenu i confiat.

Aquesta manera de fer les coses ha comportat a que en aquest moment, tinguem un Deute Municipal d’uns 130 milions d’euros. Però a més, tenim entès de que la EMU té un deute de 100 milions i que Gardeny en té uns 45. Tot plegat sumaria 275.000.000 € (si és que no hi queden més deutes per sumar). Es vol dir, que dividit entre els 130.000 habitants oficials, sortim a 2.115 € per habitant.

L’alcalde Ros va presumir de haver obtingut 21 vots favorables als seus Pressupostos, els del PSC i els de CiU. Potser en el fons el que volia ressaltar, és que davant els electors, es posava de manifest, el gran col·laboracionisme que ha tingut el cap de l’oposició, Zaballos, amb el equip de govern, amb enfrontament amb el PP inclòs, fins al punt de que no sembla actuar com a oposició al Govern, sinó com a composició de Govern. Una situació que fins i tot, pot acabar donant la imatge, de que a l’Ajuntament de Lleida, en la oposició només hi ha el PP.

Diu el cap de l’oposició, haver defensat  “que els deutes s’han de pagar”, estem completament d’acord, però el seu partit no deia res, quan veia l’endeutament tant gran al que ens estava portant el PSC any rere any. O és que no ho veien?

Hi ha un parell de preguntes, que em semblen adients i que es poden despendre de tot l’anterior argumentari, la primera fora: Als grups polítics que conformen el Consistori de l’Ajuntament, els importa realment el que els hi passi als veïns de Lleida?  Ho dic perquè això s’ha de demostrar amb fets.
I la segona: Aquestes grans diferencies pressupostaries anuals, entre ingressos i despeses que ara conformen l’elevat deute municipal, i que castiguen any rere any les butxaques dels lleidatans en forma d’impostos campions, realment, en favor de qui anaven? 

Etiquetas:


sábado, 21 de diciembre de 2013

El llapis impertinent

El president Rosell, denunciat per “distreure” 40 milions en el fixatge de Neymar



Etiquetas:


viernes, 20 de diciembre de 2013

Des de la meva finestra


Dia de registres judicials

Diuen que hi ha dos formes de veure una ampolla en la qui hi ha un líquid: mig buida o mig plena. I jo afegeixo, tal vegada aquesta visió depèn dels interessos. Hem sabut que ahir la Guardia Civil fa entrar a registrar la seu de UGT a Sevilla. Ho va fer per ordre de la jutge Mercedes Alaya que està investigant el cas dels ERES fraudulents, un frau que la jutge quantifica en 700 milions d’euros que ja té controlats, altra cosa són els 500 milions que resten fins als 1.200 milions, que s’estan investigant encara (ho va anunciar la jutgessa substituta del cas, mentre Alaya va estar 6 mesos de baixa).

El registre que va començar a les 11 del matí per efectius de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guardia Civil, va ser molt mal rebut i criticat, per part dels directius de UGT, fins i tot es van queixar de que no havien set avisats prèviament per la jutgessa, quan el normal i legal en aquests casos, és que els registres judicials es facin per sorpresa. Aquest malestar pel registre, sembla explicar el neguit que tenen, sabent-se descoberts i  enxampats per la justícia, però també sembla demostrar, com la prepotència  ha estat instal·lada en el sindicat UGT, sabent-se emparat i protegit pel poder polític, quan ara se’ls hi aplica la llei com se’ns aplica als demés: és la igualtat davant la llei.

També es va saber, que en el mateix dia i des de les 9 de la nit, la policia judicial està registrant la seu del PP a Gènova 13. I es veu que el registre encara continua. En aquest cas, els dirigents del partit no han fet declaracions dolgudes pel registre judicial, que té a veure amb el finançament de unes obres de remodelació en la pròpia seu, ja que el jutge Ruz sospita que es van poder pagar amb diner negre.

En ambdós casos, no es pot negar l’evidencia: ambdós jutges van sol·licitar documentació a les dues organitzacions per esclarir uns expedientes judicials prou complexes, com a resposta els hi van remetre només part de la documentació, per tant i fent ús de les seves atribucions legals, els jutges han instat els registres.

És una altra imatge internacional ben penosa: que la seu del partit del govern i un dels principals sindicats del país, es vegin sotmesos a un registre judicial, diu molt poc en favor del sistemes polític i sindical del nostre país.
Una vegada més, li donarem peu a la canceller Merkel, perquè continuí dient que a Espanya tots son festes, descontrol i malbarataments.    
Però hi ha una cosa molt pitjor i tots ho sabem: la forta crisi que estem patint en el nostre país, té l’origen en aquest descontrol, en aquest malbaratament i també en aquesta corrupció que aflora per tot arreu a poc que un jutjat investigui. Es clar que els ciutadans també tenim la nostra part de responsabilitat, o tal vegada molta culpa, diria jo, en permetre les incoherències, els malbarataments i els abusos de tot tipus comesos des de fa anys des pel poder polític.   

Està ben clar que a Espanya es molt necessari un canvi social com és eradicar el sectarisme i que podríem resumir en una frase: Tolerància cero, amb els malbarataments, abusos i corrupció.

Etiquetas:


jueves, 19 de diciembre de 2013

Col•laboradors


Los  e-cigarrillos

Hace años que la medicina sabe, sobre los graves perjuicios que fumar tienen sobre la salud, a pesar de ello, y durante años, unos fuimos fumadores de cigarrillos en mano y otros ejercimos de resignados fumadores pasivos. Fumar perjudica gravemente la salud, pero el negocio de las tabaqueras, era su negocio, al que había que añadir los impuestos que cobraba el Estado; una causa más para no prohibirlo. 

Hace unos años, la Administración de EEUU se convenció, de que el tabaco provocaba graves enfermedades y prohibió fumar en espacios públicos y locales cerrados, probablemente, por las presiones del lobby que forman las mutuas sanitarias. El razonamiento era muy simple; si ahorramos enfermedades graves, ahorramos dinero. El modelo fue copiado en varios países europeos como España, cuando supongo se llegó al convencimiento, de que los elevados gastos producidos, vía Seguridad Social, cuando sabían eran achacables al tabaco.

En muchos países europeos y desde hace unos años, no se puede fumar en espacios públicos, pero las tabaqueras han buscado una alternativa a fin de sortear la ley; los cigarrillos electrónicos; los e-cigarrillos aparecieron hace un par de años, son unos dispositivos que vaporizan en la boca del usuario, un líquido formado por agua, nicotina y otras sustancias aromatizantes.
Genera desconfianza sobre los componentes o las sustancias que forman el líquido vaporizante, puesto que provienen de China y carecen de etiqueta con composición; en ese país no es preciso señalar la composición.

La excusa de que el e-cigarrillo pueda servir para dejar de fumar, parece bastante banal, pues la medicina sabe de sobra, que el fumador habitual necesita tener alimentados el 80% de sus receptores de nicotina para no sufrir. Si admiten que el e-cigarrillo les suple al cigarrillo clásico, queda probado que dispensa la misma nicotina al fumador.
Este tipo de cigarrillos, ha sido prohibido ya en algunos países como Brasil, Noruega y Singapur, en Europa estamos a la espera de lo que decida Bruselas y parece ser, que ya está iniciando el debate.

No obstante en Holanda, su Instituto Nacional de Salud Pública, asegura que los cigarrillos electrónicos no son menos perjudiciales que los clásicos de tabaco; dicen que provocan irritación, mareos y nauseas en muchos usuarios. Aseguran que no creen en su inocuidad.

Por su parte, médicos que se dedican a deshabituar del tabaco, no descartan su uso temporal para fumadores con alto grado de tabaquismo pueda ser beneficioso, pero aseguran que la nicotina, ya sea con un cigarrillo convencional o con uno de vaporización, llega en pocos segundos al cerebro y por tanto, no parece resolver el problema en absoluto. Opinan que la mejor defensa contra el tabaco es sin duda, la concienciación del fumador.

En septiembre del año pasado, se celebró en Viena, el Congreso anual de la Sociedad Europea de Enfermedades Respiratorias (ERS), donde se expuso, que la nicotina que desprenden los e-cigarrillos, daña las vías respiratorias.  Va siendo hora pues, de que el gobierno se tome en serio el asunto. 

Etiquetas:


miércoles, 18 de diciembre de 2013

Àudio visuals i divulgatius

Las Puertas Giratorias

(Podeu teclejar u ombrejar, copiar  i enganxar al buscador del YouTube:)
Vinculos entre Poder Politico y Sector Energetico en España

==========
Cómo funciona un Presupuesto Municipal

(Podeu teclejar u ombrejar, copiar  i enganxar al buscador del YouTube:)
APRENDAMOS JUNTOS: EL PRESUPUESTO MUNICIPAL

Etiquetas:


martes, 17 de diciembre de 2013

Des de la meva finestra


El Deute Públic de la Generalitat

Com a conseqüència de la consulta sobre la independència que han plantejat, tant CiU com ERC amb el recolzament de ICV i la CUP, veiem que aquests partits donen moltes explicacions en favor de la consulta independentista, però cap d’ells ens diu com pensen pagar l’elevat deute públic de la Generalitat, es a dir, el deute que devem entre tots els catalans.

El deute públic de la Generalitat esta en 52.000.000.000 euros (52.000 milions), encara que s’està parlant de que ja estem superant àmpliament aquesta quantitat.

L’actual cens estimat i oficial d’habitants a Catalunya diu que som 7.500.000 habitants. Però recordeu la campanya de Pujol; “Som 6 milions”.  Érem 6.000.000, es a dir, 1.500.000 menys que ara, per tant, donada la baixa taxa de natalitat, aquesta diferencia ha de ser forçosament col·lectiu emigrant, la gran majoria en unes condicions socio econòmiques bastant precàries.
En aquest apartat de precarietat, també s’hi pot afegir gran quantitat de catalans mossegats amb força per la crisi.

La Generalitat té un Deute Públic, que els mercats no volen comprar perquè està qualificat com pròxim al “bono basura”. Qui des de fa temps està comprant el deute de la Generalitat, és el Govern de Madrid. I el deute no és més que un crèdit que s’ha de tornar a termini.

Si fem un supòsit (com molts dels que es fan) sobre una hipotètica independència de Catalunya, el primer que ens tindrien d’explicar, es qui compraria el deute de la Generalitat. Però queda una altra qüestió: per posar en marxa un nou Estat, potser hem de pensar en que els deutes s’han de pagar o s’han de tornar, per a fer net i començar un altra sortida política i social.
En aquest context i si tinguéssim de liquidar en aquest moment el deute que tenim entre tots, hauríem de  fer un petit càlcul.

Considerant els 52.000 milions i considerant que TOTS els habitants de Catalunya, PUGUESINN  i VOLGUESSIN  pagar la seva part:
                                                                 
52.000.000.000 euros a repartir entre 7.500.000 habitants     
Sortiríem a 7.000 euros per habitant.

Com sigui que desgraciadament, deuen d’haver uns 2 milions o al menys 1,5 milions de habitants que no podríem pagar perquè no tenen els diners (tenim 900.000 aturats) i en molts d’aquests casos, la gran feina és a poder menjar cada dia, hem de pensar que aquest col·lectiu no podria pagar. En aquest cas, el import a repartir per poder pagar (en el supòsit de que vulguin pagar TOTS), es a dir, el DEUTE PER PERSONA augmenta:

Considerant  6.000.000 de habitants i que tots paguessin
els 52.000.000.000 euros, sortiríem a 8.666 euros per cap.
                                                                  
PODRIEM PAGAR-HO TOTS?
ESTARIEM DISPOSATS A PAGAR-HO TOTS?

ESTARIEM DISPOSATS A COMPRAR ENTRE TOTS EL FUTUR DEUTE DE LA GENERALITAT?                                      

Etiquetas:


lunes, 16 de diciembre de 2013

Opinió

Las mayorías silenciosas

Naufragamos en un modelo social basado en la explotación de todos y todo, por parte de un porcentaje ínfimo de personas. Gran parte de la población está sin duda en la negación de una realidad que supone que, este año, el Estado ha estimado lo que pagará, sólo en concepto de intereses por la deuda pública (la segunda partida presupuestaria, sólo por detrás de las pensiones). Los Presupuestos del gobierno contemplan el pago de 100 millones al día sólo en intereses. Mientras tanto se siguen abriendo cada vez más contenedores de basura, para poder comer algo cada día.

El autoengaño como forma de salvación personal nos arrastra por el camino del abandono y la decadencia. Este camino permite, junto a una conciencia crítica social ausente, vivir en una apariencia de segura felicidad basada en la inevitabilidad de los acontecimientos.
Así sólo se consigue perpetuar y ahondar en la degradación humana además de no aceptar la complicidad, por omisión, del desastre de la mayoría.

Como única y cobarde actitud la hipocresía es la salida menos costosa, al menos en apariencia, para continuar deambulando por la vida sin cuestionarse nada más allá de la mera supervivencia.
Todo ello pretende explicar, en parte, la falta de reacción de la sociedad frente a tanto atropello por parte de unos gobiernos prepotentes y paternalistas, que llegan a sorprender por su falta de respeto a los ciudadanos con sus desplantes ante medios de comunicación y con el propio parlamento.

Lo que no deja de resultar llamativo es cómo, en los años de gobiernos establecidos desde la Transición, el ciudadano se ha acostumbrado a convivir con una manipulación gubernamental con porcentajes crecientes de recurrentes mentiras, de desvergonzada corrupción, de degradación moral, de dilapidación de los recursos públicos, de decadencia en la educación, en la salud pública, de degradación ética, de prepotencia, de falta de futuro, de impunidad, de deterioro institucional, de tergiversación de la historia.

El egoísmo que se percibe en lo individual (el conocido “sálvese quien pueda”  o “a mí no me va a tocar”) es un factor adicional de peso para descifrar tan gigantesca pasividad.
Así, no resulta sorprendente que ese egocentrismo haya alcanzado a muchas organizaciones y se extienda a través de la mezquindad con la que se desenvuelve, donde hasta un elemental acuerdo o un programa electoral es complicado de lograr y más aún de mantener.

En el momento actual y hasta ahora, las reacciones han sido parciales, encabezadas principalmente por las distintas mareas (sanidad y educación), pero la verdadera movilización por parte de la mayoría de la sociedad no termina de producirse pese a que lo que nos jugamos como sociedad sea tan trascendental y vital.
        
El miedo no podrá justificar nuestra inacción ante las generaciones futuras, no podremos mirar con dignidad a nuestros hijos y decirles que, ante los problemas y peligros a los que nos enfrentamos en el pasado, nuestra opción fue elegir el miedo.


CGT - Banca 

Etiquetas:


domingo, 15 de diciembre de 2013

El llapis impertinent

Sonen diversos projectes de pregunta per la consulta sobiranista de Mas i Junqueras, tot i que alguns semblen una mica estranys  


Etiquetas:


viernes, 13 de diciembre de 2013

Des de la meva finestra


Preguntant més enllà de la pregunta

Ja tenim pregunta i data”, és una de les frases que van estar més repetides a Catalunya en la tarda nit d’ahir. Em va sonar a tant com dir, “els líders ens han convocat”, en aquest cas, cabria preguntar-se, que lideren realment ERC-CiU-ICV i la CUP, si estan liderant la crisi que pateixen molts catalans o si simplement estan liderant un somni impossible? 
Possiblement el desafiament del sobiranisme, que no catalanisme (entès com el manteniment i respecte a les costums catalanes), estigui guanyant vots a Catalunya amb aquesta maniobra, però segurament també, amb la contundent resposta de Rajoy, el PP estigui a la vegada, guanyant vots en la resta de l’Estat, és potser per aquesta qüestió, que el PSOE també s’ha sumat explícitament al PP.

Al meu entendre, el sobiranisme ha estat jugant amb cartes marcades. És una manipulació en tota regla: demanar amb tota la humilitat que només volen “una consulta”, quan en realitat de les preguntes se’n desprèn immediatament, que el que pretenen veladament és la independència i tots ho sabem.
El que no hem sentit per part dels convocants, és quin fora el seu full de ruta per reduir l’atur, per rebaixar els impostos, per reduir les vergonyoses llistes d’espera sanitàries, per recuperar i ampliar els pressupostos per la dependència, ni per reduir el deute sobirà que té la Generalitat.

Sense entrar en temes econòmics, com podria ser, els 51.000 milions de deute que té la Generalitat i que no troben finançament en altre lloc que no sigui, el Govern de Madrid, o altres problemes de viabilitat europea, aquí el que es pretén per la via de la força (o si es vol de la intimidació), és fer una esmena a la totalitat de la Constitució. Els articles 1er. i 2on. són prou clars, per tant si es volen modificar es pot, perquè està prevista la reforma legal. Per tant, es pot modificar canviar que el rei sigui ell també, “legalment igual” a tots els espanyols, o canviar el terme Monarquia per República, o que es pot canviar l’Estat Autonòmic per un Estat Federal o per un Estat Centralista, o es volen augmentar el nombre d’autonomies o suprimir-les, o es volen canviar en certs articles, les possibilitats per drets, per exemple. A la fi i al cap, una Constitució, o qualsevol Constitució, no deixen de ser, un acord ciutadà.

Les preguntes que van fer ahir, semblen una proposta que no té major recorregut que estavellar-se contra la paret del Govern central. Aleshores Mas es pot veure convocant eleccions, per a perdre-les en favor de ERC, de qui deia pestes en les passades eleccions.
CiU haurà tingut el trist honor, de crispar i enfrontar a uns catalans contra els altres innecessariament per no aconseguir res, per acabar electoralment molt malmesa, ja que en el seu pacte amb ERC, aquests últims els han xuclat el vot. Aquesta era la gran jugada de Junqueras, que sempre fa el posat de despistat interessant.

En resumits comptes, podem tenir un canvi de majoria política a Catalunya (que pot continuar amb aquestes derives sobiranistes) a traves de la crispació, l’enfrontament i posterior frustració de la gent.

Mirant als fets, podem dir que aquest quatre-partit sobiraniste, que ha anunciat formalment la seva intenció se incomplir una llei (que van “prometre” complir per accedir al seu càrrec de diputat), han demostrat no saber com resoldre els problemes dels catalans, ni dels que recolzen les seves teories, ni dels que les rebutgen. 

Etiquetas:


jueves, 12 de diciembre de 2013

Diario de a bordo


Las pisadas de PISA    

Que las siglas del informe PISA nada tienen que ver con la célebre torre inclinada, enclavada en el pueblo italiano con el mismo nombre, creo que está en mente de todos. A estas alturas parece que todos deberíamos saber, que se trata de datos estatales sobre educación juvenil, con publicación anual.
PISA (Programa Internacional para la Evaluación de Estudiantes), es una evaluación educacional que este año, ha examinado a 510.000 alumnos, de los cuales 25.000 son españoles. Esta evaluación se pretende que sea representativa de unos 28 millones de jóvenes de 15 años, residentes en 65 países: los 34 estados miembros de la OCDE, además de en otros 31 países.

Los resultados vienen pisando el callo, de un problema crónico en el campo educacional español. De momento y año tras otro, lo que denota el informe, es que España sigue anclada en el pelotón de cola educacional de la Unión Europea. En el grupo de países mejor situados están como en años anteriores, China, Corea y Japón, junto a Finlandia, Holanda y Suiza.

No es difícil intuir, que destacan los países que mayormente apuestan desde todos los puntos de vista posibles, por la EDUCACIÓN, así con mayúsculas.
Las posibles claves parciales del éxito son diversas según se nos dice: en países como Corea del Sur y Finlandia, solo se permite ser profesor a los mejores; solo pueden acceder a estudios de magisterio, quienes sacan las mejores notas en las evaluaciones.
En Finlandia y Corea, destacan el gran número de alumnos que se incluye dentro de lo que se ha venido en llamar “excelencia académica”.
En Corea, donde el estado ha basado su progreso económico y social en la educación,  existe una fuerte presión sobre los estudiantes; las familias gastan mucho dinero en clases de refuerzo o extras. Los estudiantes se suelen agrupar en clases pequeñas por sus afinidades y fomentan una costumbre que parece haber desaparecido en España; los estudiantes dedican muchas horas a los libros.
Por su parte, el buen sistema finlandés, da gran importancia a la educación destinándole un 6% de PIB, mientras que en España estamos en un 4,7%. Finlandia tiene 1.900 bibliotecas públicas, el número de volúmenes por cada 1.000 habitantes de de 7.226, cuatro veces más que España, donde las bibliotecas públicas permanecen prácticamente desiertas -quizás la gran mayoría de nuestros jóvenes estén demasiado ocupados mirando permanentemente sus teléfonos-. Las familias finlandesas están muy implicadas en la educación de sus hijos, recibiendo incluso ayudas del Gobierno.
Sumando todo ello, parece que lo más deseable para el alumnado español, sería que tuviera lugar un cambio de actitud, puesto que no parece ser lo mismo, estudiar para aprender, que estudiar para pasar de curso; esto solo nos lleva a la mediocridad actual. Pero incluso para este cambio de actitud, es preciso hacer una pedagogía permanente.

El informe PISA es claro respecto a la educación en España, advirtiendo que “La actuación de los alumnos españoles en Matemáticas, Lectura y Ciencias, permanece anclada justo por debajo de la media en la OCDE”, a pesar de que desde 2003, el gasto en Educación se ha incrementado en un 35%.

Por último defiende las evaluaciones y señala que los centros educativos españoles, tienen menos autonomía que los de otros países y este es uno de los objetivos que pretende conseguir la LOMCE.

Delante de este feo o cateto panorama, parece que todas las partes implicadas en el sistema educativo español, deberían ponerse a trabajar en una sola dirección; pensemos que en España llevamos ya siete leyes educativas en 35 años. Cierto que ello denota muy poco interés ciudadano por el tema, pero también es debido a que los partidos políticos, usan la educación como ariete político que se lanzan unos contra otros; son capaces de pelear eternamente por los métodos, pero no de pelear por la educación de nuestros jóvenes, que al fin y al cabo, debe suponer el progreso del estado.
Parece inconcebible, que partidos políticos llamados –según nos dicen- a solucionar problemas ciudadanos, sean quienes planteen mayor número de problemas a la educación de nuestros jóvenes.
Mientras este estado de cosas permanezca, seguiremos estando a la cola educacional de Europa.

Mijail

Etiquetas:


martes, 10 de diciembre de 2013

El Confidente


Multa record de la CE a seis bancos

La Comisión Europea acaba de imponer una multa de 1.712 millones de euros a seis entidades financieras internacionales por manipular los tipos de interés en provecho propio.
Según la CE, con el comisario Javier Almunia al frente, estos seis grandes bancos, se dedicaron a manipular los tipos de interés vinculados al Euribor y al Libor, lo cual según dicen, les permitió ganar aún más dinero que otras entidades bancarias que no participaban en la manipulación.

Explicó Almunia, que la lista de irregularidades cometidas es muy extensa: “Los afectados son miles y miles de clientes, millones de personas cuyo crédito o hipoteca está vinculado a estos índices. Lo más impactante en estos escándalos, es la colaboración entre bancos que deberían competir entre ellos”.

La multa más elevada es de 725 millones para el alemán Deutsche Bank, le siguen Societé Generale, Royal Bank of Scotkand, JP Morgan, Citigroup y el bróker RP Martin.
Por su parte, el inglés Barclays y el suizo UBS, que participaron en la misma picaresca, quedan exentos de multa, dado que colaboraron en la investigación. Pero Bruselas aún no da el caso por cerrado y mantiene abierta la investigación sobre el HSBC, JP Morgan y Crédit Agricole.

A todo esto y paralelamente los reguladores europeos, acaban de llamar la atención a las grandes agencias de calificación de activos, como Moody’s, Standard and Poor’s y Fitch, poniendo de relieve que a pesar de sus errores públicamente manifiestos, siguen pretendiendo dar lecciones de rectitud financiera.

Llama la atención que estas irregularidades por las que la CE sanciona a estos seis bancos, tuvieron lugar entre septiembre de 2005 y mayo de 2008, acabando curiosamente, poco antes de que quebrara el banco estadounidense Lheman Brothers.

Si según Almunia, los afectados por estas irregularidades se cuentan por millones, no parece que vaya a ser fácil el cálculo de los perjuicios, ni mucho menos probable parece, que estos bancos les vayan a reintegrar a estos millones de usuarios, las diferencias por tipos de interés manipulado. Si la multa es de 1.712 millones, cual debía ser la suma de lo cobrado de más por estos bancos o por la banca?

Como quiera que estas empresas son internacionales, lo primero que se me ocurre preguntar, es cuál debe ser ahora la explicación de la Sra, Merkel al ver que el banco con mayor multa es alemán, cuando se hartó de poner ante Europa, a España como la cuna de la picaresca? ¿Y cuándo piensa hacer la prueba de estrés a los bancos alemanes, tal y como nos obligó a hacerla con los bancos españoles?
Me parece que unos tienen la fama (seguramente merecida) pero otros por lo que vemos, cardan la lana y mucha lana.

En cualquier caso, los 1.712 millones de euros son mucho dinero y no han explicado a que partida presupuestaria europea se va a aplicar. Me pregunto si no se podrían dedicar a remediar un poco el desempleo juvenil?

Etiquetas:


lunes, 9 de diciembre de 2013

La Tira


La Llotja de l’enganyifa 
Un jutge de Barcelona acaba d’admetre a tràmit una querella de la CUP, instant a investigar el finançament de la Llotja, la joia més preuada de l’alcalde Ros. Una investigació que fàcilment pot ser ampliada a altres aspectes relacionats amb el mateix edifici, ja que el jutge pot obrir un altre expedient annex o peça separada sobre l’assumpte si troba indicis suficients. I tal vegada no sigui tant difícil trobar-los.

Creiem adient recordar, que desprès de la seva inauguració, la Llotja va ser visitada per bastants lleidatans, era com una visita guiada per unes joves hostesses que havien estat degudament alliçonades. Quan els visitants anaven a abandonar la instal·lació, els hi deien insistentment: “Recordin que la Llotja no ha costat ni un euro als lleidatans”. És la mateixa frase que l’alcalde Ros, va repetir públicament en quantitat d’ocasions.

Però passem de les paraules als fets: en primer lloc al vendre una parcel·la de terreny municipal, vam perdre patrimoni, es a dir, són euros que perdem i per tant, sí que ens costa més d’un euro als lleidatans.

En segon lloc, per crear el Centre de Convencions i Negocis (d’on neix la Llotja), l’Ajuntament de Lleida va posar 9.600.000 € (BOP, 29 novembre de 2002).

En tercer lloc, a finals de 2010 la premsa va dir que la Llotja havia tingut un sobrecost de 5.000.000 €, que no sabem qui va pagar, però a més, l’Ajuntament va tenir de pagar 10.700.000 € a Hisenda en concepte de plusvàlues.

En quart lloc, es va publicar que en el primer any de funcionament, la Llotja va perdre 2.160.000 €. I no saben qui ho va pagar, però segurament l’Ajuntament.

De moment ens suma 27.460.000 €, apart el terreny municipal alienat on havien d’anar les dues torres virtuals, ja que ni hi són, ni s'espera veure-les. 

Arribats en aquest punt, molt ens temen, que l’alcalde Ros ens ha estat enganyant vilment. 
Entenem per tant, que es molt necessari, que un jutge investigui, que va passar amb els 49,5 milions d’euros (serien uns 8.236 milions de les antigues pessetes).
L’alcalde Ros va dir públicament, que l’empresa CERBAT SL, els havia pagat a l’Ajuntament. Realment, no sabem a hores d’ara, si CERBAT va pagar o si tant sols tot va estar un simulacre, i si per tant, el deutor de si mateix és encara Caixa Catalunya (ara FROB). Per tant, sembla que la constructora CERBAT (abans Batlle Cervera), només va estar en aquest assumpte, una empresa pantalla o instrumental, la qual curiosament i segons les nostres informacions, fa un temps que va ser dissolta.

Per tant i com sigui, que les explicacions de l’alcalde no ens mereixen massa crèdit, tenim seriosos dubtes: no sabem com hem dit, si els 49,5 milions van ser reemborsats per l’Ajuntament, o si és que la Llotja encara no està pagada.
Tampoc entenem, el perquè, segons tenim entès, es traspassa cada any uns 300.000 €, des de l’Ajuntament a la fundació la Llotja. Serà que l’estem pagant a terminis?

Pensem que aquestes coses, també mereixen ser investigades pels companys de la CUP, que al estar constituïts com acusació particular, podrien demanar una auditoria externa, de tot el moviment econòmic que hi ha en torn de la Llotja, des de la Fundació, passant per la pròpia Llotja i arribant a la Fundació Paisatge Urbà, doncs els comptes resten dins la major opacitat. I quan els comptes de diners públics s’amaguen a ulls dels ciutadans, sempre sol a ser com a mínim, sospitós.

De totes maneres, creiem que ni el tema de la Llotja ni cap altre que pugui explotar en referència a l’Ajuntament de Lleida, pot perjudicar la imatge electoral de Ros, senzillament perquè nosaltres pensem que no serà candidat, és més, creiem que ell mateix no ho vol ser.
Desprès de tot el que ha passat, Ros té moltes desafeccions dintre el seu partit i encara més problemes d’afinitat i afecte personal, entre els seus companys de Consistori.
Complica encara més les coses pel PSC, la possibilitat  de que altres possibles candidats que sonen com alcaldables dins la seva formació, poguessin acabar sent requerits per alguna toga abans de les eleccions.

Però el fet de que Ros s’ho repensi i pugui ser una altra vegada alcaldable, o ho sigui algú del seu entorn no ens preocupa, el que realment ens importa, és que es faci una investigació objectiva sobre el fosc finançament de la Llotja, es a dir, si ha estat pagada per Caixa Catalunya, ara FROB, o si és que encara la devem.

Esta clar que la qüestió més punyent, seria saber si tota aquesta obra, va estar dissenyada amb l’intenció de carregar-la  “al forat negre” de Caixa Catalunya, preveient que aquest forat l’acabaríem pagant algun dia entre tots, via Estat.

S’hauria d’esbrinar també, el perquè de les anuals transferències municipals de 300.000 €. I fer una auditoria independent sobre la pròpia Llotja (incloent la venda d’entrades), la Fundació la Llotja i la Fundació Paisatge Urbà.

Els lleidatans i perquè s’ha de complir la llei, estem obligats a pagar uns impostos municipals desorbitats i unes multes de parquímetre escandaloses, però els que van inventar la Llotja, que precisament són els qui ens imposen aquests impostos i multes tant abusives, també estaven obligats a complir la llei. I ens preguntem: aquests en l’assumpte de la Llotja van complir la llei?


Anteriors articles relacionats                            





Etiquetas:


viernes, 6 de diciembre de 2013

El llapis impertinent

CiU anuncia que hi haurà data i pregunta per la consulta abans d’acabar l’any


Etiquetas:


jueves, 5 de diciembre de 2013

La Tira


“L’enxufament” és corrupció?

Els funcionaris de l’Ajuntament de Madrid, es rebel·len contra l’entrada de personal “enxufat”, concretament denuncien que es col·loquen a eventuals i per tant, sense la preparació adequada, en llocs de treball destinats a funcionaris de carrera, “sense altra qualificació que la de ser militants d’algun dels partits polítics representats en la Corporació Municipal, en gran part del PP”.


Fa unes setmanes van constituir una Associació de Funcionaris de Carrera de Madrid (FCAM), per dir prou, a l’entrada “d’enxufats”. Una entitat que ells defineixen com oberta a tots els funcionaris de totes les categories i nivells professionals, que van entrar a treballar a l’Ajuntament, a traves de una oposició o concurs-oposició, convocada per la Corporació Municipal.  Declarant-se, absolutament independents de qualsevol partit polític u organització sindical i no estar adscrits a cap corrent ideològica o religiosa.

La FECAM considera que els funcionaris municipals de carrera, han estat privats de la possibilitat de pujar en la seva carrera administrativa, en benefici de persones, que sent alienes a l’Ajuntament de Madrid, fan valdre com a principal mèrit, la proximitat o el favor del responsable polític de torn. A més, l’Associació denuncia que s’estan entregant serveis públics a empreses privades de diferent naturalesa al servei. Tot i afegint, que les persones “enxufades” tant es col·loquen en llocs administratius, directius com en la Policia Local.

Aquest sistema de col·locació abusiva municipal, no és pas exclusiu de l’Ajuntament de Madrid, ja que els treballadors de l’Ajuntament de Lleida, saben molt bé que aquí passa el mateix. Pensem que en aquest moment i si no estem mal informats, a l’Ajuntament de Lleida, hi ha una plantilla de 1.762 persones treballant, quan en havia 900 mentre vam tenir l’anterior Alcalde. Tant s’ha incrementat la feina?

El resultat de tot aquest abús que paguem entre tots els lleidatans, no sembla ser altre, que obtenir un clientelisme polític. Semblen estar fent favors laborals (que paguem entre tots) a segons qui, per aconseguir vots electorals que els permeti a ells, continuar en el poder.

Aquest esquema de funcionament pervers, que fins i tot sembla tenir tota la pinta de ser corrupte, hauria de ser denunciat també pels funcionaris de carrera de l’Ajuntament de Lleida, doncs ells són els primers afectats per l’assumpte, encara que també ho som els veïns de la ciutat.

Etiquetas:


miércoles, 4 de diciembre de 2013

Diario de a bordo


Un dedazo “anecdótico” 
Parece que todo sea legal hasta que se demuestre lo contrario, pero qué quieren que les diga, a mi no me parece normal, que alguien ostente varios cargos a un mismo tiempo, hablo aquí de Oriol Junqueras (ERC), alcalde de Sant Vicenç dels Horts, diputado en el Parlament y profesor en la universidad. Un militante de su partido me ha lanzado un reto; “Pregúntale si cobra de los tres cargos”, no sé cómo hacerlo, puesto que no conozco de nada al diputado, que desde Bruselas amenazó con paralizar la economía de Cataluña para así perjudicar, la economía de España. Que es tanto como decir, no me importa quedarme tuerto si mi vecino, con el que me llevo mal, se queda bizco.
Por lo que sé, legalmente no se puede percibir más de un sueldo oficial. Si bien es cierto que en legislaturas anteriores, hubo algún diputado  –o más de uno- que haciéndose el despistado percibía sueldo de concejal y diputado a un mismo tiempo. Por cierto, hubo una diputada de Lleida en el mismo supuesto, que sin hacer ruido, dimitió cuando tuvo conocimiento de haber sido denunciada. Pero nada dijo haber devuelto el dinero percibido ilegalmente ¡Vaya!

Ahora resulta, sorpresas te da la vida, que el hermano de Oriol Junqueras, Roger Junqueras, trabaja en Ferrovial, ya saben, la empresa que casualmente pillaron en el escándalo del Palau de la Musica. Una empresa que según el juez y la Fiscalía, pagó a Convergencia Democrática de Catalunya, el 4% de las adjudicaciones en obras públicas que le daba el Gobierno de Jordi Pujol.
Lo llamativo es que acaban de ascenderlo a “mando intermedio”, pero hay más: es miembro de la comisión de gestión de Asociación Española de Parques y Jardines. Es directivo de varias empresas filiales de Ferrovial, Cespa Jardinería, Cespa Compañía Española de Servicios Públicos y Auxiliares, Ferroser Servicios Auxiliares, Ferroser Infraestructuras y Grupisa.
Estas empresas mantienen contratos millonarios con la Generalitat, con el Hospital Clínico, Hospital Sant Pau, Hospital del Mar y una quincena de Ayuntamientos en los que por supuesto, está incluido el de Sant Vicenç dels Horts, del cual es alcalde su hermano, lo cual no deja de ser una circunstancia  totalmente casual.

Contrastada la información con Ferrovial, se han limitado a explicar que: “El hecho de que Roger, sea hermano del político catalán es anecdótico. No existen otras razones que la meritocracia”. 
¡Vale, hombre. Lo equivocado que estaba yo, pensado que todo era fruto de la dedocracia!
Alega el portavoz de Ferrovial, que Roger llevaba ya unos años trabajando en la empresa. Muy bien, pero es que le dan los cargos ahora, que es cuando su hermano está en la cresta de la ola ¿Lo pillan, no?

Dicen que es un hecho anecdótico. Bien, supongamos que esperan que lo creamos, pero también puede ocurrir, que no nos traguemos esta monserga.      

Mijail

Etiquetas:


This page is powered by Blogger. Isn't yours?

Suscribirse a Entradas [Atom]