sábado, 31 de marzo de 2012
El llapis impertinent
Com conseqüència d'haver demanat 18,7 milions a l'ICO per pagar factures, l'Ajuntament de Lleida haurà de fer ajust de plantilla, mentre l'Alcalde s'entesta en col·locar a 144 "enchufadillos" més
Etiquetas: llap123
# entrada de Redaccio : 8:36
viernes, 30 de marzo de 2012
Des de la meva finestra
Una quarta part dels espanyols en situació de pobresa
Les dificultats econòmiques per les que estem travessant, no són precisament un motiu d’alegria. Si aquí hi afegim, l’aprovació de una reforma laboral proposada per un govern que anticipa ja, que no crearà més ocupació, veiem que tot suma en un estat d’opinió gens favorable a millorar la situació. Però aquesta consideració, no és en absolut una proclama partidista i interessada, sinó el reflex del que veiem a nostre voltant.
Quan la Red Europea de Lucha contra la Pobreza y la Exclusión Social (EAPN), diu que més de la quarta part dels espanyols estan en situació de pobresa. El tema comença a ser preocupant. Explica que el nombre d’espanyols en situació de pobresa i exclusió social va augmentar de forma preocupant entre 2009 i 2010, a causa de la crisi, fins arribar als 11.667.000 persones. I tot això a pesar de certa aparença de normalitat quotidiana.
És la xifra més elevada des de que es recullen dades sobre aquest indicador (Eurostat 2004), per tant, caldria atendre les recomanacions que la EAPN fa a Espanya, a fi de que pugui aconseguir una profunda transformació de les polítiques socials, per tal de reduir la pobresa i poder combatre així els efectes més negatius de la difícil situació econòmica.
L’indicador es confecciona partint d’uns paràmetres com poden ser:
Renda, es considera quan els ingressos queden per sota del 60% de la renda mitjana.
Privació Material Severa, els ingressos que té una família, relacionats amb les despeses que té d’afrontar, la qual cosa determina les seves possibilitats de consum.
Intensitat de treball, és una variable que relaciona el nombre de persones que treballen en una família i les que estan en edat de treballar.
L’informe de (EAPN) arriba a la conclusió de que “Espanya no ha dedicat el màxim de recursos disponibles a enfortir la protecció social de les persones en risc de pobresa i exclusió”, és a dir, que en època de bonança econòmica no es van reduir els nivells de pobresa, o dit en altres paraules, el creixement econòmic no es va traslladar de forma igualitària a les capes socials més desafavorides de la societat.
Ara, amb la crisi, la resposta institucional ha estat la de disminuir encara més, la protecció social.
Deixant de banda, teories socials, preocupacions d’imatge i discussions sobre els paràmetres a considerar, queda una dada incontestable: els 11.667.000 d’espanyols en situació de pobresa i exclusió social.
Davant la necessitat que comporta l’haver de retornar els deutes contrets, el més just, seria no incidir més en ajustaments econòmics a treballadors i jubilats, per a traslladar-los als econòmicament més poderosos. Si no es fa així, continuarà augmentant la xifra de persones en situació de pobresa.
Etiquetas: unquartpartespsitpob
# entrada de Redaccio : 8:39
miércoles, 28 de marzo de 2012
Col·laboradors
Una altra manera de fer vaga
Molta gent no podrà fer VAGA, per por a represàlies, pels diners..., però això que proposem ho podem fer tots!!!!
Una abraçada CONTRA LA REFORMA LABORAL !!!
Tots aquells que no esteu d’acord amb aquesta reforma laboral que ens imposa el govern podem fer molt per demostrar el nostre rebuig
Es tracta de recolzar la vaga general del 29 de març amb un simple gest...
- No gastis ni un sol cèntim durant el dia 29 de març
- No compris res
- No entris en tendes o bars
- No posis benzina al cotxe o moto
- Redueix al màxim el consum elèctric a casa teva
- Si té’s possible, no utilitzis el cotxe
- CONSUM ZERO
Molts treballadors pararan en les seves empreses i seguiran aquests consells per reforçar l’efecte de la vaga general.
Només es tracta de recolzar la vaga general del 29 de març amb un simple gest.
Etiquetas: unaltrmandfvag
# entrada de Redaccio : 7:49
martes, 27 de marzo de 2012
El Confidente
Una Europa desconocida
La historia de Europa siempre se ha escrito a sangre y fuego, desde la expansión del imperio romano, hasta los delirios mucho mejor documentados, de dos personajes que siguieron la estela iniciada por los cesares: Napoleón y Hitler al igual que algunos emperadores romanos, soñaron en sus fantasías tiránicas, con una Europa de países soberanos, aunque bajo el mando de un solo hombre; soñaron con un imperio. Dominar Europa en lo militar que es lo mismo que en lo político, fue un sueño tiránico compartido por todos ellos. Sin embargo siempre les salió mal. Parece que el espíritu soberanista de los países europeos es indomable.
La actual Europa que impone y sanciona, se empezó a diseñar en 1952 como un Mercado Común y era, sin duda alguna, otra cosa. Las reformas que se proyectaron para la vieja Europa, iban encaminadas al progreso y la mejora en las condiciones de vida de los europeos. Hoy día, las cosas son muy distintas y parece que nadie sabe como defender ya, la idea original de la Unión Europea.
Olvidados los principios humanistas, cercenados los acuerdos de progreso y mejora para las personas, sólo queda en pie el impulso reformista de Merkel, que investida cual policía sin uniforme, sólo se muestra preocupada en conseguir complacer a los acreedores. Usando un símil reduccionista, podríamos decir que la actual Unión Europea ha dejado aparcada a un lado la proyectada y esperanzada Europa de las personas, para dedicarse exclusivamente a la dureza monetaria de los mercaderes.
Importantes rotativos europeos, se dedican a publicar sobre “el fracaso del espíritu europeo”, contraviniéndose a si mismos, cuando a su vez apoyan las primas de riesgo, medidas de ajuste, listados de déficit, cuotas de mercado, etc. En todo caso, si se está a favor de lo blanco resulta incoherente reclamar lo negro.
Guste o no, la vieja Europa se está convirtiendo en un land alemán más. En principio esto no debería preocuparnos tanto, siempre que en consecuencia, pudiéramos votar en las urnas al canciller alemán, cosa que se nos impide, mientras ése canciller sí decide sobre todos los países europeos.
En un importante rotativo europeo, un periodista escribía hace poco, que ni los ministros europeos más nacionalistas, se atrevían a protestar por esta deriva que supone la pérdida de soberanía de los distintos países, sino que acuden a una Alemania que impone y sanciona, con la cabeza agachada en señal de sumisión, para rendir cuentas ante los acreedores alemanes.
Todo esto en el fondo, puede que no sea ni siquiera una cuestión de soberanía, sino de democracia. Los países europeos hemos llevado siempre muy mal, el estar bajo una bota dominante. Emile Zola describió muy bien, lo que suele ocurrir ante grandes engaños sociales: “Cuando se esconde la verdad bajo tierra, esta toma cuerpo y adquiere tal forma explosiva, que el día que estalla hace que todo salte con ella”.
Ciertamente estamos viviendo una época de grandes y preocupantes incertidumbres.
Etiquetas: unaeuropdescono
# entrada de Redaccio : 7:38
lunes, 26 de marzo de 2012
La Tira
Uns acords que no es volen recordar
El president de l’Associació de Veïns de Noguerola, Lluís Sabaté, diu que fa un any, representants de l’Ajuntament de Lleida, els hi van comunicar que havien signat un Pla de Compensació de l’Estació del Ferrocarril, en el que hi estava inclòs el trasllat de la farinera La Meta, una instal·lació industrial que des de fa molts anys està a Príncep de Viana.
Ha passat l’any que s’havia donat per traslladar-la, però la farinera “no se’n mou”. Recorda Sabaté que li van dir fins i tot, que en els baixos de la farinera es podrien emprar per construir un Casal pel barri.
Val més que el president de la AVV s’esperi assegut perquè dret es podria cansar. I en arribar a aquestes altures del guió, Sabaté, que ja fa dies que s’afaita, podria començar a saber que els acords amb aquest Ajuntament solen ser volàtils o si més no, s’estiren com una goma. Ara veu que un acord signat, quan els interessa és tingut per una mena d’orientació intencional o possibilista.
Quan es fa tractes amb aquest Ajuntament val més no tenir-los com a segurs, més aviat són com una loteria: si els convé ho compliran, si no els interessa, tararí. Curiosament, no sempre passa el mateix: quan per la vorera hi ha un automòbil mal aparcat, apareix la grua i se’l emporta (200 euros), aleshores mai es deixa de costat la normativa, és a dir el que està signat.
Sabaté denuncia que el que es va signar es té de complir. Sí, però això fora en un àmbit de serietat i no sembla que estiguem en aquest cas.
El més prudent per la seva part, era explicar als seus veïns: “ens han dit que en un any trauran la farinera i posaran als baixos el Casal pel barri, però ja es veurà”.
Només li cal mirar cap el Pont de Príncep de Viana, que no queda massa lluny de la farinera: un bon exemple d’acords volàtils. Per construir el Pont es va acordar un pressupost de 7,3 milions d’euros i va acabar costant-nos 13 milions. El cost pràcticament es va duplicar amb una excusa ben poca solta. Sí, però tots a pagar.
Ara l’Alcalde es desdiu del trasllat de la Meta, que van signar amb una altra excusa de mal pagador. De excuses sempre en tenen, pot ser seria més ètic, modèlic i cohesionador, que donessin exemple de serietat.
En resum, l’Ajuntament i la Meta, faran el que voldran, com sempre han fet i els Veïns de Noguerola, a empassar-se l’amarga quina, que és la recepta que ens donen als Veïns de Lleida, quan l’Ajuntament no vol complir la llei, la normativa o els acords.
De la farinera en surten sacs de farina, els Veïns de Noguerola necessiten també sacs, però de paciència.
Etiquetas: unsacorqnesvolrecord
# entrada de Redaccio : 6:20
domingo, 25 de marzo de 2012
Racó d’Art
Aquarel·les (1)
La misteriosa delicadesa de les aquarel·les, pot ser resideix en que treuen la seva força d’una aparent fragilitat.
Galeria d’Imatges
La misteriosa delicadesa de les aquarel·les, pot ser resideix en que treuen la seva força d’una aparent fragilitat.
Galeria d’Imatges
Etiquetas: aquarelles01
# entrada de Redaccio : 10:44
sábado, 24 de marzo de 2012
El llapis impertinent
L'Ajuntament de Lleida no troba voluntaris que vulguin portar els gegants
Etiquetas: llap122
# entrada de Redaccio : 7:56
viernes, 23 de marzo de 2012
Àudio visuals i divulgatius
Accidente fatal en carretera helada
Esquí; la emoción del primer salto
Enfrentamiento entre leones y cocodrilos por cadáver de hipopótamo
Etiquetas: accdfatecarrthela
# entrada de Redaccio : 7:53
jueves, 22 de marzo de 2012
Col·laboradors
Ex polítics i col·locacions polítiques
La ex ministra d'Economia Elena Salgado ha fitxat per a la filial xilena d'Endesa. Poc més de tres mesos després d'haver deixat el càrrec, Salgado serà consellera de Chilectra en cas que el govern espanyol li doni permís per acceptar la feina. La llei diu que han de passar dos anys abans que els exalts càrrecs puguin incorporar-se a empreses privades "directament relacionades amb les competències del càrrec desenvolupat". Partits com ICV, IU i UpyD han posat el crit al cel davant d'un fitxatge que no és una excepció en el món de la política.
Elena Salgado està en tràmits amb el Ministeri d'Administracions Públiques per saber si hi ha cap incompatibilitat en el fitxatge, tot i que els grups que hi estan en contra pensen que s'autoritzarà perquè se centra en l'activitat a Xile. Tot i això, el portaveu d'Economia d'Esquerra Plural (IU-ICV-CHA), Alberto Garzón, demanarà explicacions perquè considera vulnerada la llei d'incompatibilitats.
Garzón ha criticat que els exalts càrrecs es posin "al servei de grans empreses", que així "formen xarxes fosques i poc transparents" que acaben en un "deteriorament de la democràcia". Per la seva part, UPyD ha proposat que Salgado no cobri la pensió d'exmembre del govern (durant dos anys cobren el 80% del que percebien).
Salgado va ser ministra de Sanitat en el primer govern de Zapatero, entre el 2004 i el 2007. Després va assumir la cartera d'Administracions Públiques, fins que va ser nomenada vicepresidenta segona i ministra d'Economia i Hisenda, el 2009. Al juliol del 2011 va passar a ser vicepresidenta d'Afers Econòmics, càrrec que va ocupar fins al 22 de desembre del mateix any.
Un niu de polítics a Endesa
Salgado no és, ni de bon tros, l'única política que acaba a Endesa. El seu antecessor a Economia, Pedro Solbes, és conseller d'Enel, la matriu de l'elèctrica. També l'expresident espanyol José María Aznar fa fitxar com a conseller d'Endesa. I el seu predecessor a La Moncloa, Felipe González, va fer el mateix amb Gas Natural. El Congrés va rebutjar, gràcies als vots del PP, el PSOE i CiU, que no poguessin combinar sous públics i privats, com havia demanat el partit de Rosa Díez.
L'elèctrica compta amb l'exportaveu de CiU al Congrés, Miquel Roca i Junyent com a vocal del Consell d'Administració. També l'ex secretari de Comunicació i Estratègia de CiU, David Madi, fa titxar per a Endesa, però en aquest cas per al Consell Assessor a Catalunya.
L'exvicepresident del govern espanyol i exministre Rodolfo Martín Villa va ser president d'Endesa entre el 1997 i el 2002. Actualment n'és president d'honor. Un altre exministre popular, Pío Cabanillas, va desenvolupar càrrecs de responsabilitat a Endesa i posteriorment va fitxar per a Acciona, on participen l'excap de la diplomàcia europea Javier Solana i l'exsecretària d'Estat d'Energia Carmen Becerril.
L'actual ministre d'Economia, Luis de Guindos, que estava en l'anterior equip econòmic de govern del PP, formava part del Consell d'Administració d'Endesa fins que Mariano Rajoy el va fer entrar al govern. I abans havia estat president del banc d'inversions Lehman Brothers a Espanya i Portugal.
Crida l’atenció que aquestes col·locacions tenen un sou que poc té a veure amb el dels mileuristes.
Voleu dir que aquests “col·locats” noten la crisi?
Etiquetas: expoliticolpolitiq
# entrada de Redaccio : 7:12
miércoles, 21 de marzo de 2012
Col·laboradors
Des de la meva finestra
Foradant les arques públiques mentre somniem truites
Spanair ha tancat, deixant a 3.075 treballadors a l’atur entre Spanair i Newco. La Generalitat que ja havia aportat 150 milions d’euros en els últims tres anys per mitigar el seu forat, ha tancat l’aixeta. Mas, ha decidit no continuar finançant una empresa que estava tremendament foradada des de feia temps i que no té solució, a no ser que entre tots posem els 474 milions per tapar el seu forat econòmic.
És molt lamentable que 3.075 persones més, incrementin l’atur i que desaparegui una altra empresa de la nostra xarxa econòmica, ja molt encongida.
El que no té cap sentit però, és que tinguem de finançar empreses que només generen pèrdues, sense cap més utilitat. De la mateixa manera, es tindrien de tancar els departaments i empreses públiques de la Generalitat, que no ens són de cap utilitat publica.
A primers de gener es va tancar l’aeroport de Badajoz perquè només tenia 90.000 passatgers l’any. Aleshores, que hem de fer amb l’aeroport d’Alguaire que no en té ni 18.000?
L’Aeroport d’Alguaire, no serà mai, res més que un forat a les arques publiques sense cap utilitat ciutadana. Somniar truites, no farà que l’aeroport tingui una utilitat que justifiqui les elevades despeses de manteniment. Ni els pocs turistes de neu, ni les somniades exportacions de fruita, ni per suposat, el transport de passatgers lleidatans, faran funcionar un aeroport construït sense pla de viabilitat, es a dir, construït sense haver cap necessitat. I el que no es pot pretendre, és incitar als ciutadans a tenir una necessitat inexistent.
En definitiva, es va construir un aeroport on previsiblement no hi havia de ser, perquè ja es sabia que no tindria cap utilitat i a les proves em remeto. I això no és prevaricació?
És una instal·lació, que només de construcció ens va costar 97 milions d’euros. Aquí es tenen d’afegir, les depeses ocasionades per la subvenció que cobra la línia que ara opera i les despeses de manteniment. Es diu que si són uns dos milions l’any.
En suma, uns milions malbaratats, que tenen a veure també amb les retallades que ara estem patint. Per tant, un 10 en inutilitat, per l’anterior Govern Tripartit de la Generalitat.
Fa poc, el ex director del aeroport acompanyant a l’alcalde Ros, va fer unes declaracions donant a entendre que continuen somniant truites: “L’aeroport té darrera la il·lusió d’un país”. Sí, que els hi expliqui al 20% de catalans que estan a l’atur, més els que sense estar-hi, passen per series penúries econòmiques per arribar a finals de mes. ¡Tots estan molt il·lusionats, Sr. ex director!
De fet, sembla que Ros té molt a veure amb aquest desastre, perquè hem sentit a dir, que l’acord per construir l’aeroport a Alguaire, es va prendre en un sopar al restaurant La Barretina de Artesa de Lleida, en el que estaven presents, el aleshores conseller de la Generalitat, Carretero, Ros i una representació de l’empresa Vall Companys? És cert això?
Si es així i ja que l’aeroport es va pagar amb diners públics, Ros en tant que impulsor de l’invent, alcalde i Primer Secretari provincial del partit socialista, ens tindria d’explicar als contribuents lleidatans, que en part som els que hem pagat l’invent, tot el que es va acordar allí i el perquè van prendre aquesta decisió tant nefasta. Ens temem que no ho farà, perquè Ros com alcalde s’està guanyant a pols el títol de “Mister Opacitat”.
Etiquetas: foralarqupublmsommtr
# entrada de Redaccio : 8:00
martes, 20 de marzo de 2012
Col·laboradors
Cuidado con los productos de limpieza
Es corriente que veamos aparecer en centros comerciales, nuevos productos que aseguran una limpieza increíble. Se trata de unos productos que pueden hacernos más fáciles las tareas domésticas o laborales; simplemente para limpiar algo, no hace falta frotar y frotar, sino simplemente aplicar un producto químico que se presenta en una botella plástica con alegre colorido y con una etiqueta que asegura limpiar hasta el oxido.
Hasta aquí el marketing comercial, pero después hay que ver si estos productos tan bien presentados e incluso tan difundidos por campañas televisivas o mediáticas, pueden tener contraindicaciones para nuestra salud.
Según la Sociedad Española de Neumología y Cirugía Torácica (SEPAR), dos de cada diez casos de asma bronquial se desarrollan en el puesto de trabajo. Es decir, los trabajadores del sector de la limpieza, son los que en teoría, están más expuestos a contraer estas enfermedades.
En los países desarrollados, donde se usan productos químicos para limpiar, el asma es ya la enfermedad respiratoria ocupacional más extendida. Es por tanto una enfermedad profesional. Lo cual no exime, de que también podamos contraerla en el ámbito doméstico. No todos somos iguales y lo que a una persona puede afectarle por haber tenido un contacto prolongado con una sustancia tóxica, en otras personas puede afectarlas seriamente, simplemente con un contacto pequeño; sería el uso doméstico.
Los síntomas del asma son: silbidos al respirar, tos, sensación de falta de aire y opresión en el pecho.
De momento se considera que los productos químicos contenidos en los productos de limpieza, tales como compuestos a base de amoníaco, sprays desengrasantes, lejías, salfumán y otros desinfectantes.
En principio, todos estos productos deben ser utilizados (ya sea doméstica o industrialmente) en la proporción indicada en el prospecto, usando guantes de goma, mascarilla y con las ventanas abiertas, es decir con buena ventilación. Otro consejo es que no deben usarse en exposiciones prolongadas.
Otra característica de estos productos es que están produciendo una contaminación medio ambiental, puesto que se van acumulando en las aguas residuales que van a los ríos; un aspecto este, que ya se está detectando.
En el pasado mes de junio, se celebró en Madrid el V Congreso Internacional de Medicina Ambiental, donde se extrajo como conclusión, “alertar sobre el riesgo del uso abusivo de químicos tóxicos en productos que usamos todos los días en nuestros domicilios o en lugares de trabajo”.
Por último nos quedan unas importantes recomendaciones: nunca debe mezclarse amoníaco con lejía, ya que esta mezcla genera un gas tóxico e irritante llamado cloramina.
Tampoco hay que creer inocentemente que inundando la superficie a limpiar con grandes cantidades de producto, va a mejorar el resultado final limpiando con mayor profundidad; en realidad lo que están haciendo es generar grandes concentraciones de producto y gases en el aire respirado que nos pueden perjudicar.
Siempre que utilicemos estos productos, hay que hacerlo por sistema, en las cantidades recomendadas, con guantes, mascarilla y con una buena ventilación.
Etiquetas: cuidaproductlimpiz
# entrada de Redaccio : 7:12
lunes, 19 de marzo de 2012
Des de la meva finestra
Catalunya és la comunitat autònoma més endeutada
Segons dades del Banco de España, en l’any 2011, any de crisi amb majúscules, el deute de les Comunitats Autònomes ha crescut en un 17,3%. Quan sembla que el raonable seria fer reducció de despeses, mentre als ciutadans se’ns apliquen retallades de tot tipus, augments d’impostos, rebaixa de sous, congelació de pensions, noves taxes etc. etc., resulta que les administracions autonòmiques en general, han incrementat els seus deutes fins un total de 140.083 milions d’euros.
Catalunya és la comunitat més endeutada en l’exercici 2011, amb 41.778 milions d’euros (el 29,8% del total). Desprès segueixen:
València amb 20.762 milions, Madrid 15.447, Andalucia 14.314, Galicia 7.009, Castilla la Mancha 6.587, País Basc 5.536, Castilla León 5.476, Balears 4.432, Canaries 3.718, Aragó 3.403, Murcia 2.806, Navarra 2.446, Astúries 2.155, Extremadura 2.021, Cantabria 1.293, La Rioja 900.
En total sumen els 140 mil milions.
Hi ha coses que costa d’entendre, perquè degut a la manca d’informació o manca de transparència, no tenim paràmetres o elements de judici suficients per copsar el que ha passat. Fins i tot les coses que semblen més increïbles, tenen una explicació, que en la major part de les ocasions resulta ser ben simple. Per tant, tot i partint de que les finances de la Generalitat estan malament, quan als ciutadans se’ns apliquen retallades de tot tipus, pujades d’impostos i minoració de sous, si es fes una reducció de despeses prescindibles, sembla que no hauríem de tenir aquest augment del deute.
Sembla que el president Mas, tindria que fer pedagogia i explicar-nos amb claredat el perquè es dona aquest estrany fenomen. Si no ho fa, podria sofrir un desgast electoral, donat que l’electorat no acostuma a fixar-se massa en les xifres quan va a votar, sinó en una cosa bastant més simple: en aquesta comunitat autònoma hi tenim moltes retallades, en les altres no.
Etiquetas: cateslcomunautendeu
# entrada de Redaccio : 6:07
domingo, 18 de marzo de 2012
Racó d’Art
Francine Van Hove (5)
Francine Van Hove, és una pintora francesa amb gran fama als més importants centres d’art, arreu del mon.
Galeria d’imatges
Etiquetas: racodart016
# entrada de Redaccio : 8:00
sábado, 17 de marzo de 2012
El llapis impertinent
L’Ajuntament de Lleida deu (o devem) 19 milions d’euros en factures endarrerides, l’Alcalde així ho ha confessat, però diu que ell no en té pas cap culpa
Etiquetas: llap121
# entrada de Redaccio : 9:05
viernes, 16 de marzo de 2012
La Tira
Senyor Alcalde: tinc una pregunta per vostè
Ahir va acabar el termini donat pel Govern perquè els Ajuntaments comuniquin els seus deutes a proveïdors. No és cert, que “tots els ajuntaments estan igual”, el de Bilbao per exemple (tot i que és una mica més gran que Lleida), no deu ni un euro.
L’Ajuntament de Lleida ha declarat que en aquest moment, deu en factures,19 milions d’euros entre Ajuntament i empreses públiques municipals. El pagament d’aquesta quantitat es materialitzarà amb un crèdit ICO, que té dos anys de carència (només per pagar interessos), a tornar en 10 anys, amb un tipus d’interès del 5%. En total, la broma pujarà 24 milions: els 19 milions inicials, més els més de 5 milions d’interessos.
¡¡¡ Enhorabona Alcalde, amb aquesta brillant actuació, s’ha augmentat l’import dels 19 milions en factures, en un 28% !!!
En roda de premsa el nostre Alcalde mediàtic, ha explicat que les finances de l’Ajuntament de Lleida estan bé. ¡Vaja, és com allò de buscar la quadratura del cercle!
Com és possible que un Alcalde, que ha ofegat les arques municipals amb deutes i més deutes, tingui l’agosarament d’assegurar tal cosa?
L’alcalde Ros tot i tirant pilotes fora (perquè ell no s’equivoca mai), diu que la culpa de tot la tenen els demés, perquè entre l’Estat i la Generalitat, deuen a l’Ajuntament 21,7 milions segons els seus comptes. En aquest moment no estem massa segurs de que aquest deute sigui real. En tot cas i de ser cert, Ros estaria fent un reconeixement públic, de que ell, a més d'haver estat un malgastador, ha estat també un mal gestor municipal, perquè no ha sabut fer valer els drets de l’Ajuntament, per tal de cobrar aquest deute arribant a l’extrem de tenir que pidolar un crèdit extra (un més) per poder pagar.
En cas de que fos cert el deute dels 21,7 milions que segons Ros ens deuen, juntament amb els 19 milions que devem, proven i escenifiquen d’allò més bé, el desgavell i descontrol que en general hi ha en l’Administració, mentre els ciutadans estem econòmicament parlant, totalment controlats per Hisenda.
Esta clar que aquests 19 milions, només fan referència als deutes de calaix, es a dir, les factures corrents d’import no massa elevat, que resten pendents de pagar. Són uns deutes que a la fi i al cap, s’han de sumar a tots els que té l’Ajuntament i empreses municipals per altres conceptes.
Però, quant devem en total? Des d’aquí volem encoratjar al nostre alcalde mediàtic, Ros, que munta una roda de premsa en un tres i no res, a fi de que ens expliqui als Veïns de Lleida, quant devem en total? I ja posats i com sigui que parla molt bé, també ens podria explicar, com és que amb l’anterior Alcalde, l’Ajuntament funcionava amb 900 empleats, en canvi ara n’hi ha 1.500 (es menja el 30% del pressupost anual municipal)?
Per si encara no en teníem prou, ara esta fent una “oposició restringida” perquè siguin funcionaris 144 persones més. Pregunto: Sr. Alcalde, és cert que són “enchufadillos”?
Senyor Alcalde, tinc una altra pregunta: quan deixareu d’engreixar la vaca de la despesa pública a Lleida?
Etiquetas: senyalcatinuprepvost
# entrada de Redaccio : 8:44
jueves, 15 de marzo de 2012
El Confidente
Sospechamos que existen algunos presos ricos
El caso “Invercaria”, empresa pública de la Junta de Andalucía, ha añadido un elemento más al ya complejo panorama electoral andaluz. El caso de los “EREs falsos”, se suma al 31% de tasa de paro en la región y a las sospechas sobre el caso de las subvenciones que dio Chaves, a la empresa donde trabajaba su hija. Todo estos elementos configuran inevitablemente, un panorama decepcionante para los ciudadanos; un escenario donde parece quedar patente, un presunto abuso de poder y corruptela institucional.
Griñán se puede desgañitar defendiendo la honorabilidad de su partido en los mítines, pero si como confirman las encuestas, su partido pierde la mayoría en Sevilla, centro neurálgico del régimen andaluz, el pronóstico final puede ser bastante desfavorable.
Laura Gómiz , ex presidenta de Invercaria acaba de declarar en un juicio laboral interpuesto por un empleado despedido. Cristóbal Cantos que así se llama el demandante, grabó las órdenes que su superiora, Gómiz, le daba por teléfono, grabaciones que presentó como prueba para acreditar que fue despedido en represalia por negarse a confeccionar informes falsos.
Según una trascripción publicada, Gómiz le dice a Cantos: “Si me comprometiera con la ética no estaría trabajando en esta organización”; “Es que no había procedimiento. Tú has estado trabajando sin procedimiento” y “Saben perfectamente [en alusión a los miembros del consejo de administración de la empresa] qué es lo que hay aquí; qué informes no hay, qué informes faltan”.
La ex presidenta declaró en el juicio laboral, que reconocía su voz en las grabaciones pero negó el sentido de sus palabras: “La voz es mía, pero no son mis pensamientos”. Algo que parece incomprensible, porque la Justicia no puede juzgar pensamientos, sino hechos, y si ella reconoce la voz también reconoce implícitamente lo que dice, es decir los hechos.
Añadió que estas grabaciones no guardan relación con el procedimiento y que vulneraban sus derechos fundamentales “al honor y a la intimidad”.
Estas excusas tan absurdas me recuerdan mucho las que daban en su día Luis Roldán o José Maria Sala. La opinión pública, o lo que es lo mismo, el juicio mediático no les creyó; los jueces tampoco. La misma condición parece perfilarse ahora; el Juez, Pablo Surroca, ha admitido las grabaciones como prueba a pesar de la protesta que planteó la defensa. El Juez entiende que son pertinentes en el ámbito laboral y además no vulneran ningún derecho fundamental. Pero hay más, el Fiscal pidió también admitirlas como prueba y anunció, que cuando se conozca la sentencia, las puede remitir al Juzgado que lleva el caso Invercaria.
Invercaria juntamente con el caso de los EREs falsos, son presuntamente un entramado de corrupción institucional (uno más), que ha salido a la luz. Estamos ante el seguimiento jurídico de unas irregularidades, que pueden acabar en una condena. Sin embargo la condena, ya sea de uno o cien corruptos, carece de toda utilidad ciudadana, si no se les obliga a devolver el dinero robado o defraudado. Como sea que el año pasado ya se modificó la Constitución en un santiamén, pues igual se podría modificar para reformar este apartado o según un catedrático de Derecho Constitucional, simplemente cambiando los artículos 36, 74, 76 del Código Penal. Si esto tuviera lugar, pues simplemente, sentencia con cumplimiento de pena y posterior puesta en libertad si devuelve el dinero. Este simple cambio legal borraría de nuestro país en gran manera, la vergonzosa corrupción.
La sospecha ciudadana sobre que algunos, son presos ricos, está muy extendida y seguramente es una de las causas de descrédito, que pesan sobre nuestra Administración de Justicia.
Griñán se puede desgañitar defendiendo la honorabilidad de su partido en los mítines, pero si como confirman las encuestas, su partido pierde la mayoría en Sevilla, centro neurálgico del régimen andaluz, el pronóstico final puede ser bastante desfavorable.
Laura Gómiz , ex presidenta de Invercaria acaba de declarar en un juicio laboral interpuesto por un empleado despedido. Cristóbal Cantos que así se llama el demandante, grabó las órdenes que su superiora, Gómiz, le daba por teléfono, grabaciones que presentó como prueba para acreditar que fue despedido en represalia por negarse a confeccionar informes falsos.
Según una trascripción publicada, Gómiz le dice a Cantos: “Si me comprometiera con la ética no estaría trabajando en esta organización”; “Es que no había procedimiento. Tú has estado trabajando sin procedimiento” y “Saben perfectamente [en alusión a los miembros del consejo de administración de la empresa] qué es lo que hay aquí; qué informes no hay, qué informes faltan”.
La ex presidenta declaró en el juicio laboral, que reconocía su voz en las grabaciones pero negó el sentido de sus palabras: “La voz es mía, pero no son mis pensamientos”. Algo que parece incomprensible, porque la Justicia no puede juzgar pensamientos, sino hechos, y si ella reconoce la voz también reconoce implícitamente lo que dice, es decir los hechos.
Añadió que estas grabaciones no guardan relación con el procedimiento y que vulneraban sus derechos fundamentales “al honor y a la intimidad”.
Estas excusas tan absurdas me recuerdan mucho las que daban en su día Luis Roldán o José Maria Sala. La opinión pública, o lo que es lo mismo, el juicio mediático no les creyó; los jueces tampoco. La misma condición parece perfilarse ahora; el Juez, Pablo Surroca, ha admitido las grabaciones como prueba a pesar de la protesta que planteó la defensa. El Juez entiende que son pertinentes en el ámbito laboral y además no vulneran ningún derecho fundamental. Pero hay más, el Fiscal pidió también admitirlas como prueba y anunció, que cuando se conozca la sentencia, las puede remitir al Juzgado que lleva el caso Invercaria.
Invercaria juntamente con el caso de los EREs falsos, son presuntamente un entramado de corrupción institucional (uno más), que ha salido a la luz. Estamos ante el seguimiento jurídico de unas irregularidades, que pueden acabar en una condena. Sin embargo la condena, ya sea de uno o cien corruptos, carece de toda utilidad ciudadana, si no se les obliga a devolver el dinero robado o defraudado. Como sea que el año pasado ya se modificó la Constitución en un santiamén, pues igual se podría modificar para reformar este apartado o según un catedrático de Derecho Constitucional, simplemente cambiando los artículos 36, 74, 76 del Código Penal. Si esto tuviera lugar, pues simplemente, sentencia con cumplimiento de pena y posterior puesta en libertad si devuelve el dinero. Este simple cambio legal borraría de nuestro país en gran manera, la vergonzosa corrupción.
La sospecha ciudadana sobre que algunos, son presos ricos, está muy extendida y seguramente es una de las causas de descrédito, que pesan sobre nuestra Administración de Justicia.
Etiquetas: sospechexisalprris
# entrada de Redaccio : 7:45
martes, 13 de marzo de 2012
Diario de a bordo
La panadería como ejemplo económico
Con este nuevo Gobierno ha llegado el desconcierto; dijeron que no subirían impuestos y vaya que si nos han subido. Muchos votantes del PP tendrán la sensación, de que los suyos les han defraudado en sus expectativas. Pero por si esto fuera poco, han recortado gastos. Esto sí lo anunciaron, pero la subida de impuestos, duele.
Ningún secreto desvelo, si repito una vez más que el anterior Gobierno acabó pareciéndome impresentable. Sí, pero el actual Gobierno de momento ha incumplido parte de lo prometido; pero dice haber tomado medidas. Veremos cual será el balance final.
Según las últimas estadísticas, los ciudadanos ven la economía peor que nunca. ¿Cómo explicar todo esto?
La explicación que puede parecer caótica resulta ser muy simple: cualquiera que haya estudiado Ciencias Económicas, sabrá que se estudian una serie de leyes y teorías. Repasando la teoría del Ciclo Político Económico, aparece la explicación básica a lo que estamos viendo:
Se dice: los partidos políticos tienen la misión de conquistar el poder, pero también de mantenerse en él. La memoria de los ciudadanos es más bien corta, así que tienden a orientar su voto según los últimos acontecimientos. Partiendo de estas premisas, el gobierno que ha llegado al poder y tiene ambiciones de quedarse en él durante un período largo, toma las decisiones impopulares en los dos primeros años de mandato, después en el tercer y cuarto años rentabiliza su labor de gobierno con medidas populares.
La consecuencia: se acercan las elecciones y habiendo aplicado subida de sueldos, descongelación salarial a funcionarios, bajada de impuestos etc., todos los malos ratos se olvidan y hete aquí, consiguen otra mayoría absoluta.
Atendiendo a esta teoría, cuando llegue 2015, fácilmente con unas suavizaciones que harán que despegue la economía un poco, nos habremos olvidado del monumental cabreo que pillamos en 2012, viendo como nos habían recortado nómina y prestaciones, para votar en función de los últimos doce meses. Rubalcaba se puede desgañitar, criticando unos recortes fruto y consecuencia de la nefasta política del PSOE, pero guste o no guste, esta es la teoría económica y el gobierno de Rajoy lo sabe y la aplica.
Y hasta aquí lo que dicen las teorías económicas ortodoxas, sólo que yo tengo derecho a añadir algo de mi cosecha: Ahora salen los empresarios diciendo que ellos son los que crean empleo, pero yo lo veo de forma distinta. Creo que es la demanda quien crea empleo. Pongo un ejemplo: Si los ciudadanos dejamos de comer pan, los hornos, panificadoras e incluso panaderías dejaran de funcionar, cerrando directamente. En cambio si al cabo de un tiempo, nos da por volver a comer pan, habrá demanda y el sector panadero volverá a funcionar. Consecuencia: la demanda habrá creado empleo. Los empresarios simplemente se habrán montado en la ola para hacer beneficios, pero claro, les hace falta mano de obra; son los puestos de trabajo. Por tanto, si los ciudadanos no consumimos, no habrá demanda y no se crearan puestos de trabajo.
Mijail
Etiquetas: lapanadcomejempleco
# entrada de Redaccio : 8:23
lunes, 12 de marzo de 2012
La Tira
Mireu el mirador
Al 2007 l’Ajuntament de Lleida, va inaugurar amb gran pompa la “Rehabilitació i eixamplament del Pont vell sobre el Segre”. El Pont es va eixamplar per ambdós costats, es va canviar la barana, es va canviar el paviment de les voreres i es va ampliar amb un petit mirador davant de la plaça de Bores.
La factura segons vam veure, va partir d’un pressupost de 2.006.800 euros o 332 milions de les antigues pessetes.
La Rehabilitació del Pont Vell es va inaugurar al 2007, però dos anys desprès uns veïns es van donar compte de que el mirador s’estava enfonsant. Ara l’enfonsament del mirador respecte al nivell del pont ja és d’uns dos centímetres.
El petit desnivell pot provocar ensopegades perilloses pels vianants, a més els Veïns que pels matins d’hivern han de passar per allí, han de procurar no caminar per aquesta zona, ja que si s’ha regat a primera hora del mati, doncs aleshores l’aigua entollada es transforma en glaç, convertint-se en un perill pels vianants que passen per allí.
Sembla mentida que aquest afegit es pugui enfonsar, quan el pont Vell va demostrar ser suficientment sòlid, en no alterar-se ni amb la riuada de l’any 82.
Suposem que aquest mirador va estar construït amb les tècniques més modernes, amb enginyers responsables, acurats càlculs, materials moderns, grans grues, etc etc.. Sí però...¡Vaja pífia!
Què passarà amb aquest mirador, s’estabilitzarà o continuarà enfonsant-se?
Serà reparat el desnivell per tal de solucionar els problemes als vianants?
Senyor Alcalde, com feu les obres públiques en aquesta ciutat? L’obra ens va costar 2 milions, eh? Que no vigileu les obres públiques?
Si ens deixeu un deute descomunal i a sobre, no sou capaç ni de vigilar les obres públiques, de què ens serveix als lleidatans, pagar-vos un sou més gran que el d’un ministre?
Tal vegada, un professional competent d’una gestoria de la ciutat, ens faria millor feina per organitzar i gestionar l’Ajuntament i ens costaria molts menys diners al cap de l’any?
La factura segons vam veure, va partir d’un pressupost de 2.006.800 euros o 332 milions de les antigues pessetes.
La Rehabilitació del Pont Vell es va inaugurar al 2007, però dos anys desprès uns veïns es van donar compte de que el mirador s’estava enfonsant. Ara l’enfonsament del mirador respecte al nivell del pont ja és d’uns dos centímetres.
El petit desnivell pot provocar ensopegades perilloses pels vianants, a més els Veïns que pels matins d’hivern han de passar per allí, han de procurar no caminar per aquesta zona, ja que si s’ha regat a primera hora del mati, doncs aleshores l’aigua entollada es transforma en glaç, convertint-se en un perill pels vianants que passen per allí.
Sembla mentida que aquest afegit es pugui enfonsar, quan el pont Vell va demostrar ser suficientment sòlid, en no alterar-se ni amb la riuada de l’any 82.
Suposem que aquest mirador va estar construït amb les tècniques més modernes, amb enginyers responsables, acurats càlculs, materials moderns, grans grues, etc etc.. Sí però...¡Vaja pífia!
Què passarà amb aquest mirador, s’estabilitzarà o continuarà enfonsant-se?
Serà reparat el desnivell per tal de solucionar els problemes als vianants?
Senyor Alcalde, com feu les obres públiques en aquesta ciutat? L’obra ens va costar 2 milions, eh? Que no vigileu les obres públiques?
Si ens deixeu un deute descomunal i a sobre, no sou capaç ni de vigilar les obres públiques, de què ens serveix als lleidatans, pagar-vos un sou més gran que el d’un ministre?
Tal vegada, un professional competent d’una gestoria de la ciutat, ens faria millor feina per organitzar i gestionar l’Ajuntament i ens costaria molts menys diners al cap de l’any?
Etiquetas: mireuelmirador
# entrada de Redaccio : 8:43
domingo, 11 de marzo de 2012
Àudio visuals i divulgatius
11-M
Vuitè aniversari de l'11-M
Les víctimes recordaran aquest diumenge en nombrosos actes als 192 morts i milers de ferits en els atemptats del 11 de març de 2004, als trens de Madrid.
Vuitè aniversari de l'11-M
Les víctimes recordaran aquest diumenge en nombrosos actes als 192 morts i milers de ferits en els atemptats del 11 de març de 2004, als trens de Madrid.
Etiquetas: aniversari11-m
# entrada de Redaccio : 10:36
Racó d’Art
Francine Van Hove (4)
Francine Van Hove, és una pintora francesa amb gran fama als més importants centres d’art, arreu del mon.
Destaca la gran precisió en el dibuix, amb uns traços enèrgics envoltats de fragilitat i fets, segons diuen, amb uns pinzells molt fins.
Es caracteritza perquè sol a pintar dones mig despullades, en actituds quotidianes, que sempre reflecteixen una gran serenitat. Alguns han definit el seu estil com un “intimisme costumista femení”, d’altres parlen de “la sensibilitat aplicada al detall”.
Galeria d'imatges
Etiquetas: racodart15
# entrada de Redaccio : 8:42
sábado, 10 de marzo de 2012
El llapis impertinent
Els “Moros i Cristians” arreglen el jardí de la Suda i el Paer en Cap vol ajudar
Etiquetas: llap120
# entrada de Redaccio : 8:47
Moment Musical
Zapatillas - (El Canto Del Loco)
Fallin - (Alicia Keys)
Chariots of Fire - (Vangelis)
Fallin - (Alicia Keys)
Chariots of Fire - (Vangelis)
Etiquetas: momentmus066
# entrada de Redaccio : 8:41
viernes, 9 de marzo de 2012
Àudio visuals i divulgatius
Entrevistes sobre Economia
Vicenç Navarro: La crisis, origen, consecuencias y soluciones
Julio Anguita: Delata al Club Bildelberg
Mariano Rajoy: "La subida del IRPF es dolorosa, pero absolutamente imprescindible"
Vicenç Navarro: La crisis, origen, consecuencias y soluciones
Julio Anguita: Delata al Club Bildelberg
Mariano Rajoy: "La subida del IRPF es dolorosa, pero absolutamente imprescindible"
Etiquetas: entrevissobeconomi
# entrada de Redaccio : 7:18
jueves, 8 de marzo de 2012
Des de la meva finestra
Spanair catalana o com es llancen 150 milions d’euros
A l'20 d’agost del 2008, es va estavellar un avió de Spanair provocant 154 morts. Al 31 de gener del 2009, es va anunciar que Spanair (quan sembla ser, ja tenia moltes dificultats econòmiques) “passava a mans catalanes”. Ara, l’últim divendres de gener s’ha estavellat la pròpia companyia.
Un ERE a la totalitat de la plantilla, seguit d’una declaració judicial anunciant obert el concurs voluntari de creditors, en el que de moment s’han enregistrat uns 3.000 creditors, ha estat el final de la companyia. Amb l’esclat de la companyia han sortit algunes dades a la llum que semblen orquestrades des de la total incoherència: Des del gener del 2009, el Govern Tripartit va assignar uns ajuts econòmics a Spanair (ajuts que va continuar l’actual Govern de CiU), que en total sumen 150 milions d’euros (entre ICF, Ajuntament i Fira de Barcelona), als que no estan sumades les ultimes ajudes. Amb tot i això, els deutes de la companyia segons el concurs de creditors, passen dels 400 milions d’euros.
Un altra dada que ha sortit, és que el President de Spanair, Ferran Soriano, cobrava 300.000 euros l’any, si bé el seu sou era de 600.000 euros fins al mes de desembre passat, però és que a més, uns quants directius cobraven també quantitats elevadíssimes. Tot això mentre l’empresa perdia diners per tots costats. És correcte que uns directius tinguin aquests sous tant elevats mentre l’empresa fa aigües?
Gent del sector expliquen, que al 2009 el Govern Tripartit català, va decidir fer-se amb Spanair, per tenir una aeronàutica catalana, el fet és que l’empresa venia ja amb un deute molt important, és a dir, es va comprar l’empresa per catalanisme barat, per poder presumir de companyia aeronàutica catalana, sense importar que aquesta ostentació ens costaria a tots, al menys els 150 milions.
Anteriorment, l’empresa havia estat adquirida per la sueca SAS, que diu hi va perdre 620 milions d’euros, que ja no recuperarà.
Amb aquests antecedents, no s’entén com un Govern va poder posar diners en un projecte que estava ja enfonsat des del moment en que es coneix la possibilitat de que pugui ser una companyia catalana.
Que el Govern volgués presumir de companyia aeronàutica catalana, ens ha costat als catalans 150 milions d’euros.
¡Enhorabona senyors, mai tant ben dit que els 150 milions han volat. Heu tingut una iniciativa fantàstica per dilapidar aquests diners en un moment que no sobren, ni de ben lluny!
Etiquetas: spanacatocellmilio
# entrada de Redaccio : 8:22
miércoles, 7 de marzo de 2012
Col·laboradors
¿Bebes Refrescos?
Si acostumbras a tomar refrescos, debes saber al menos, algunas características de estos productos: Un estudio médico danés, concluye que beber soda de manera regular conduce a un gran aumento de las grasas peligrosas. Tomar soda asiduamente lleva a un aumento espectacular de grasas nocivas (hígado) y colesterol.
Es normal que los refrescos suelan incluir edulcorantes artificiales y colorantes alimentarios. La investigación demuestra que quienes consumen regularmente estos productos, corren un gran riesgo de contraer diabetes.
Además, en algunos de los más populares, utilizan azucares refinados, unos edulcorantes que potencian aún más los riesgos perjudiciales.
Algunas marcas de refrescos populares contienen un aceite vegetal bromado para mantener el aroma artificial. Un ingrediente considerado como peligroso que debe ir etiquetado como BVO. Se le suele asociar a bebidas isotónicas y puede causar lesiones en la piel, pérdida de memoria o trastornos nerviosos.
Desde la década de los 90, muchas marcas de refrescos endulzan con jarabe de maíz con alto contenido de fructosa, obtenido de un maíz genéticamente modificado o transgénico.
El problema está en no saber, si a largo plazo este consumo de fructosa transgénica (que no existía en la naturaleza) tendrá efectos nocivos sobre la salud de los consumidores. Algunos resultados recientes indican que pueden dañar el tracto digestivo y provocar envejecimiento acelerado.
Hace años, que los médicos hablan de tener que tratar a pacientes adictos a ciertos refrescos; una de las adicciones más conocidas es a la Coca-Cola, un producto que se fabrica en Estados Unidos y donde curiosamente, existen ya unas cuantas asociaciones a nivel nacional que piden al Gobierno que sea prohibida la venta de estos productos.
De hecho, La Unión de Consumidores de EEUU, no cesa de criticar las bebidas cola, por los efectos que conllevan en el organismo. Recuerdan, que las bebidas fabricadas con cola tienen un pH muy ácido y que oscila entre 3 y un 3’4, cuando el pH neutro del agua potable, se sitúa en 7 puntos.
Sabido todo esto, quizás haya llegado el momento de decidir si seguimos bebiendo refrescos, o si preferimos cambiar al “Agua, por favor”.
Etiquetas: bebesrefrescos
# entrada de Redaccio : 7:41
martes, 6 de marzo de 2012
Diario de a bordo
¿Abaratar el despido puede crear empleo?
Recojo el reto que me envía un amigo en un mensaje con una pregunta: ¿Abaratar el despido puede crear empleo? Me parece interesante la controversia, así que voy a reflexionar sobre ello.
Veamos que dice la teoría económica; explica que hay dos sistemas económicos diferenciados, los liberales y los intervenidos, en ambos casos las consecuencias que acarrea un despido laboral son distintas. En el primer caso, la libertad absoluta, es decir, un empresario puede acordar con un trabajador lo que quiera. En este caso el empleador ofrecerá un sueldo, que sin generarle pérdidas, sea suficientemente atractivo para los trabajadores; caso contrario, estos “ficharan” por otras empresas. Aquí se aplica, dicen, la ley de la oferta y la demanda. Al salario pactado empresario-trabajador le llaman salario de mercado.
Otro sistema, es cuando el Estado regula o interviene ciertas partes del contrato. Cuando se regulan ciertos aspectos como indemnizaciones por despido, salario mínimo, cotizaciones sociales; aquí dicen que todo ello distorsiona el mercado de trabajo. Acusan además a este sistema, falto de productividad y plantean que si una empresa por ejemplo de seis trabajadores, genera la mitad de beneficios que el año anterior, pues simplemente bastaría con despedir a 3 (sin pagar indemnización) para recuperar la productividad. Y nos ponen como ejemplo a Estados Unidos, donde la regulación estatal sobre el mercado de trabajo es mínima. Añaden que con ello se aumenta el interés del trabajador y por tanto la productividad.
Dicen que en cambio, cuando se trata de un sistema intervenido, al tener que pagar las indemnizaciones de despido, la empresa en dificultades no habría podido despedir a los 3 trabajadores sin pagar una gran indemnización que no tenía y que por tanto, acabarían despidiendo a los 6 y cerrando la empresa.
Añaden además, algo que sí parece tener su base: cuando alguien busca trabajo, sencillamente busca trabajo, no busca una indemnización por despido. En esto último podríamos estar de acuerdo, pero todos tenemos que pensar un poco en el futuro y resulta que a veces las cosas no son como parecían. Por decirlo liso y llano, la vida no es precisamente un camino de rosas, sino que y permítanme la expresión, está llena de cabrones.
Se mire como se mire, España tampoco es Estados Unidos, pero asombra un pequeño detalle: aquí rozamos una tasa de paro del 23%, que si se diera en EEUU se armaría la de San Quintín, aquí sin embargo no pasa nada.
Y ocurre con esto lo que con todo; una cosa es la teoría y otra muy distinta puede acabar siendo la práctica, sobretodo cuando estamos rozando ya los cinco millones de parados. Por tanto una cosa son las doctrinas económicas e incluso los cuentos de la lechera y otra muy distinta, cuando la realidad le estalla a uno en la cara. ¿Que quieren que les diga? Intuyo que es muy temerario, aventurar opiniones cuando se hacen experimentos sociales de esta envergadura, en un escenario de parámetros tan variables y volátiles como el que tenemos en este momento. Porque, qué dirá el Gobierno, si dentro de un año por ejemplo, nos encontramos con que hemos llegado a los seis millones de parados? ¿Qué ocurrirá en las calles. Estaremos como están ahora en Grecia?
Digamos que cuanto más lo medito, menos vislumbro una solución de futuro, que cuanto más lo pienso, más desconfío de la buena suerte. Intuyo que precariedad y pesimismo han venido para quedarse muchos años entre nosotros.
Mijail
Etiquetas: abaratdesppcremp
# entrada de Redaccio : 7:33
lunes, 5 de marzo de 2012
La Tira
Una Taula de Coordinació o de manipulació municipal?
Els polítics professionals s’han de presentar en disputades eleccions i en aquest context, és essencial que tinguin credibilitat davant els electors. I és lògic que si els electors veiem algun d’aquests polítics professionals, que tenen certa afició a manipular les coses, desconfiem de la seva opció.
En la pagina de la Paeria surten unes reunions que la regidora Arderiu fa pels barris, que en diu “Taula de Coordinació del Centre Cívic”. Són unes reunions que van ser ideades a l’època Pané (vostè de comèdia, si que en sap fer) per intentar dominar d’amagatotis a algunes Associacions de Veïns. El que va passar pel que tenim noticia, és que algunes de les entitats no es van deixar dirigir. La idea és molt simple: convoquen una sèrie d’entitats del Casal i acorden que s’han de fer en certes coses que l’Ajuntament proposa, com sigui que l’Ajuntament sempre té quantitat de gent col·locada en la reunió, doncs sempre té majoria. El que no van tenir en compte, és que les Associacions de Veïns són entitats privades, regulades per la Llei d’Associacions, la qual prohibeix expressament a l’Administració immiscuir-se en els seus assumptes.
Com que allò va fracassar, van inventar el Consell de Barri, per tal de que hi hagi encara més gent. La idea sembla ser la mateixa i la intenció de dirigisme municipal continua, però segueixen xocant amb la Llei d’Associacions.
La prova de la inoperativitat d’aquestes reunions, és que de tot el que allí demanen els assistents, cau en el sac de l’oblit. S’anota, però no es fa, o només es fa si beneficia a l’Ajuntament. Expliquen que fins i tot, apareixen idees per part d’alguns assistents, que misteriosament, abans havien estat propostes municipals rebutjades pels representants dels veïns del barri.
Queda palès una vegada més, la eterna voluntat del nostre Ajuntament: en comptes de participació ciutadana, el que practica és un simulacre participatiu, una manipulació encoberta per acabar aplicant la imposició.
La queixa que ens ha arribat, és que en la reunió de fa pocs dies, en la Taula de Coordinació a Cappont, a més de tractar sobre pla d’emergència i l’ estalvi energètic al Casal, l’Associació de Veïns del Barri, va expressar “Manifestar la seva Reprovació a la regidora Arderiu, present en la reunió, pel seu molt lamentable comportament, en la Festa Major de Cappont al mes de juny passat”. Dos dies desprès, la manifestació va ser adreçada a l’Alcalde, a traves d’un escrit passat pel registre municipal d’entrada de documents.
Davant d’això, la regidora Arderiu no va tenir ni la delicadesa d’excusar-se. Pensen que per exemple podia haver dit, que sentin-ho molt s’havia equivocat i hauria acabat el tema, però no ho va fer, sinó que es va entestar en continuar mantenint la seva postura, i per tant liderant a dues entitats del barri en contra l’Associació de Veïns.
Ja no ens estranya que per l’Ajuntament es digui amb una rialleta sorneguera, que “¡A la regidora Arderiu, la van treure del Departament de Consum, la van treure...!”.
A la vista de tot plegat, ens preguntem si quan estava en aquest Departament, la seva tasca va estar tot l’exemplar que calia? Perquè publicar en un mitja públic pagat per tots, com és la pagina de la Paeria, només una part del que es va dir a la Taula de Coordinació, sembla una manipulació de allò més grollera. També podia haver optat per no publicar res.
Pot ser es podria aplicar aquí, allò que tantes vegades hem sentit a dir, que la mediocritat és molt atrevida.
Carta del mes de juny
Carta a l'Alcalde de Lleida
Etiquetas: untaudcoorodmanipu
# entrada de Redaccio : 7:36
domingo, 4 de marzo de 2012
La Bona Cuina
La Bona Cuina
La Bona Cuina es un espai de receptes, que us oferim per gentilesa de l’AVV Bordeta, provades i experimentades en el seu Curs de Cuina.
ORADES FARCIDES
Ingredients :
4 orades
300 g de bolets variats
1 ceba
2 dents d’all
1 cullerada de farina
1 tòfona
50 g d’ametlles triturades
¼ de litre de brou de peix
oli d’oliva
sal
pebre
julivert
Preparació:
300 g de bolets variats
1 ceba
2 dents d’all
1 cullerada de farina
1 tòfona
50 g d’ametlles triturades
¼ de litre de brou de peix
oli d’oliva
sal
pebre
julivert
Preparació:
Obrim i netegem les orades, els traiem l’espina dorsal sense treure el cap. Salpebreu i reserveu. En una paella daurarem els alls i els retirarem. Sofregim la ceba ratllada i afegim els bolets. Quan estiguin ben fets, afegirem una cullerada de farina i el brou. Deixarem coure fins que quedi més aviat espès. Quan ho retirem del foc, afegirem la tòfona a trossos. Amb tot això, farcim les orades i les tanquem amb un escuradents. Les fiquem en una safata per al forn, ens envernissem amb oli i hi aboquem les ametlles. Les introduïm dins del forn, prèviament calent a 180º durant 15 minuts. Finalment daura-les durant uns minuts i posar per sobre el julivert.
Consell:
El brou es fa amb les espines i el cap de peix blanc, julivert i una ceba.
Consell:
El brou es fa amb les espines i el cap de peix blanc, julivert i una ceba.
Etiquetas: bonacuina28
# entrada de Redaccio : 7:27
sábado, 3 de marzo de 2012
El llapis impertinent
Aguirre diu que el PSOE munta manifestacions i esvalots al carrer, buscant que Espanya es converteixi en Grècia
Etiquetas: llap119
# entrada de Redaccio : 8:50
viernes, 2 de marzo de 2012
Des de la meva finestra
L'Estatut ha de passar per sobre els drets de les persones?
Des de fa anys, es venen donant una quantitat elevada de robatoris en finques agrícoles, en gran part nocturns. Fa poc, agricultors d’alguns municipis lleidatans, van organitzar unes patrulles ciutadanes per vigilar les seves finques, ja que la policia autonòmica no arriba a tot arreu, multiplicant les tasques de vigilància rural.
Ja sabem que els veïns o propietaris que surten per la nit, a fer tasques de vigilància no tenen cap competència policial, però no se’ls pot negar, el seu dret a defensar les seves pertinences, doncs, en l’article 33 de la Constitució Espanyola, es diu que “ningú podrà ser privat dels seus bens, sense causa d’utilitat pública justificada”. És a dir, els agricultors organitzats en somatén (som atents) de vigilància, s’acullen al seu dret a defensar-se de no ser robats.
Ara Iniciativa per Catalunya (ICV) acudeix al Síndic de Greuges, R. Ribó (persona també de ICV), per anar contra les patrulles que vigilen aquestes zones rurals, amb l’argument de que les accions del somatén “vulneren l’Estatut”.
D’acord que el desitjable fora, que el nombre de policies es pugues augmentar multiplicant per cinc, però el deute econòmic que ens va deixar el Govern Tripartit del que ICV formava part, ho impedeix. Aleshores sembla raonable, que en una situació d’excepcionalitat, els agricultors s’organitzin per a fer simplement, una tasca de vigilància, però res més.
Sembla que a ICV només els importa que no es vulneri l’Estatut, mentre no semblen tenir en compte, la vulneració en el dret a les seves propietats que pateixen els agricultors. Pot ser s’ho tindrien de fer mirar, perquè poden acabar donant la sensació, de que ells vetllen més per l’Estatut que pels drets de les persones.
Si més no, demostren no voler recordar que quan el conseller Saura (ICV), estava al front d’Interior, els robatoris a les zones rurals ja eren molt freqüents, malgrat que aleshores el departament d’Interior, tampoc va saber posar cap solució a un problema que encara continua i augmenta, a causa de la crisi econòmica que ells ens van deixar.
Etiquetas: lesthdpaspsobdeldrets
# entrada de Redaccio : 0:11
jueves, 1 de marzo de 2012
El Confidente
La incoherencia alemana
La incertidumbre arrecia sobre Grecia, la troika de la UE le exige más recortes para superar su deuda. A Grecia se le exigen más y más garantías, para entregarle los millones que precisa y no entrar en bancarrota.
No es ningún secreto, que quien más aprieta las tuercas a los helenos (como a los españoles) es Alemania, que exige poder recuperar las inversiones que sus bancos hicieron en bonos griegos. La quita sobre la deuda helena no ha ampliado la confianza en la capacidad griega, para devolver la deuda restante.
Alemania parece querer darnos lecciones de recto proceder, cuando quizás no estén en condiciones de darlas y parece que no se corresponde con la seriedad que se les supone, el pecar de desmemoriados.
Alemania Federal tuvo que digerir la unificación con su vecina Alemania Democrática, a base de exportar sus productos industriales al resto de Europa, a estos países que ahora consideran somos unos vagos dilapidadores; no era esa su apreciación cuando teníamos dinero y comprábamos sus exportaciones.
Y si el resto de europeos no hubiéramos comprado sus productos, gracias al mercado único urgido desde Bruselas, seguramente los teutones seguirían con su pesada digestión, así que probablemente estarían igual que estamos nosotros ahora; con una economía reventada.
Aquí cabe añadir, que los bancos alemanes que invirtieron en bonos griegos, lo hicieron buscando altas rentabilidades, financiando productos propios, sin medir los riesgos de sus inversiones.
En cualquier empresa privada, es corriente que apuesten por unas inversiones que pueden resultarle beneficiosas, aunque también pueden ser ruinosas. En este caso, el gobierno alemán no sabemos que ayude a una empresa que se ha equivocado en sus inversiones, sin embargo si vemos que ayuda con afán a la banca alemana, que imprudentemente invirtió en bonos griegos, sin plantearse siquiera, si los griegos podrían pagar sus deudas. Lo que sí podemos plantearnos es: ¿cómo ahora miran nuestra economía con una lupa de cuarenta aumentos, si en el pasado ni tan siquiera nos miraron?
La contundente Canciller Angela Merkel, no parece tener unos valores demasiado sólidos; quien fuera Secretaria de las Juventudes Comunistas en su Instituto de Física de la República Democrática Alemana, ahora aparece como líder de un partido conservador. Es lo que tiene el carácter camaleónico de algunos políticos actuales. Y ponerse una medalla que a uno no le corresponde no es delito, pero es por lo menos feo; Merkel ingresó en la organización disidente de la RDA, Neus Forum en noviembre de 1989, es decir, a las doce menos cinco de la caída de la Unión Soviética.
Ni Merkel parece tener un comportamiento coherente, ni parece serlo su política: si los países europeos no podemos comprar sus exportaciones, Alemania también puede entrar en dificultades económicas. Seguramente la solución más acertada, sería encontrar un equilibrio entre recuperación de deuda y reactivación económica.
Etiquetas: laincoheralema
# entrada de Redaccio : 8:38
El llapis impertinent
Undangarín, Duc de Palma, en ser interrogat es va desvincular de la trama i en sofrir un atac d’amnèsia transitòria, no va contestar a 150 preguntes
Etiquetas: llap118
# entrada de Redaccio : 8:15
Suscribirse a Entradas [Atom]