miércoles, 30 de noviembre de 2011

Des de la meva finestra


  
Deixarem deutes en herència?  
Estem vivint un temps, en el que tot són deutes, retallades i psicosis de misèria. En un temps on els projectes més escoltats, són els de procurar mantenir-se, si pot ser, i no caure més endarrera. En un temps en el que el concepte d’optimisme s’ha esborrat de la quotidianitat.

Ara és el Govern de Balears, qui s’ha vist obligat a signar una operació de crèdit amb el Banc Santander per 100 milions d’euros, per tal de poder fer front a pagaments de nòmines de funcionaris i a pagar factures corrents de proveïdors o professionals contractats. Una xifra que s’ha de sumar als 75 milions que per les mateixes raons, van tenir de signar un altre crèdit amb l’ICO al més passat.
Les paraules del president del Govern balear, José R. Bauzá, venen a ser una mica enigmàtiques, quan diu que aquests crèdits “no representen la solució a tots els problemes, encara que ajudaran a afrontar la difícil situació econòmica”, per desprès afegir que “ens permetran afrontar el 2012 amb garanties” Val més que sigui així, perquè si les demandes de nous crèdits es van produint amb aquesta rotunditat, potser tindrem de començar a pensar que estan en fallida.

Sembla ser, que Balears esta travessant un record històric de deute en les illes, en el segon trimestre de l’any tenien un deute de 4.561 milions. Paral·lelament ens podem preguntar pel que ens pertoca més de prop als catalans: Què passarà amb la nostra Comunitat? Pensem que estem en la comunitat autònoma amb major volum de deute, que al segon trimestre és de 38.530 milions.
Sembla que no té massa importància, que el nostre deute representi el 28,9% del total de deute acumulat en el conjunt de les comunitats autònomes, el que més ens interessa saber, és que passarà aquí? Podrem pagar aquests deutes o els tindrem de deixa en herència als nostres fills?

Comença a generalitzar-se l’opinió, de que aquí i en determinats sectors de la política sobren pecats. I si al ciutadà que és enxampat en un delicte fiscal, pot ser condemnat penalment per perjudicar l’interès públic, com s’entén que governants que han generat grans deutes o forats econòmics, que també perjudiquen l’interès públic, no puguin ser jutjats i empresonats com delinqüents? És que pel contrari, continuaran sent persones respectables, que s’ofenen si se’ls gosa preguntar sobre els seus fets tant desafortunats?

Voleu dir que a més de l’austeritat amb la que ens van cargolant, no s’haurien de replantejar també altres coses en aquest país?

Etiquetas:


lunes, 28 de noviembre de 2011

La Tira



Indra, empresa del PCiTAL, cau un 20% en borsa

En el complex de Gardeny que l’Alcalde va batejar com Parc Tecnològic i Agroaliemtari, es va cedir unes instal·lacions a una empresa multinacional especialitzada en moltes aplicacions informàtiques especialitzades en administració, exercit, comunicacions, vigilància, etcètera. L’empresa en qüestió es diu INDRA i sembla ser “la nineta dels ulls” del nostre Alcalde, que sempre la posa com a empresa modèlica.

Al novembre de l’any passat, els bancs d’inversió ja recomanaven vendre les accions d’aquesta empresa, el que no es sabia era el perquè.
Ara, que els valors de la companyia han caigut un 20% en el que va d’any (esperant que encara caigui més) i que un cop han passat dues campanyes d’eleccions, han explicat el motiu de la caiguda borsària i tanta recomanació venedora que no és altra que: l’alta dependència que la vincula amb l’Administració Pública. Vist així, sembla que no s’acabi d’entendre, ja que la administració pública continua existint. Com ho tenim d’entendre això? Serà que en el fons s’estan referint, a que INDRA està molt vinculada a l’administració pública controlada pel PSOE i ja donaven per descomptat que el partit perdria moltes eleccions i que per tant, si els contractes els hi queden cancel·lats l’empresa tindrà poc negoci?

De fet, fa temps que vam sentir a dir, que aquesta empresa seria casualment escollida pel nostre Alcalde, per fer unes tasques de catalogació de les 1.600 persones que treballen en el nostre Ajuntament.

Pot ser caldria que l’Alcalde expliqués als veïns de Lleida, amb quins criteris s’estan fent cessions d’espais a empreses en el Parc Tecnològic i Agroalimentari, no sigui que a algú, en absència de explicacions convincents, li doni per pensar, que simplement ell va fent cessions d’espais públics a empreses privades, en les que ell va col·locant com a empleats als seus compromisos?

Etiquetas:


domingo, 27 de noviembre de 2011

Àudio visuals i divulgatius

Què és la PSORIASIS ?(Podeu teclejar u ombrejar, copiar  i enganxar al buscador del YouTube:)
Con P de Psoriasis 



Etiquetas:


sábado, 26 de noviembre de 2011

El llapis impertinent

Diuen que Ros necessita un cop de mà dins del partit des de Madrid, per poder ser Secretari General del PSC

Etiquetas:


viernes, 25 de noviembre de 2011

El Confidente



¿Qué ha pasado en Grecia?

Durante muchos años Grecia ha estado regida por gobiernos conservadores. El régimen de los coroneles cae en 1974, después llegaron al poder el partido socialdemócrata, PASOK, luego Nea Dimokratia y de nuevo el PASOK.

En toda esta época, los ricos griegos continuaron con su costumbre de no pagar impuestos, en consecuencia el fraude fiscal ha sido enorme; en 2010, sólo 15.000 griegos pagaron impuestos (de un total de 12 millones de ciudadanos), declarando ingresos de 100.000 euros al año, lo cual contrasta enormemente con la riqueza que se ve en las zonas residenciales griegas. Se considera que la tercera parte de la renta nacional no se declara (la percibida por los ricos, en su mayoría). Se estima que tienen una economía sumergida del 30% (cuando en España tenemos oficialmente el 24%).
En consecuencia, el estado griego ha tenido que endeudarse hasta la médula. Grecia tiene ahora un déficit del 12% de PIB y una deuda pública del 150% del PIB.

Cuando Grecia entró en el euro, se ocultaron las deudas; desde hace tiempo se dice que para ello, el Estado griego contrató al banco estadounidense Goldman Sachs con objeto de maquillar cuentas a cambio de 800 millones de euros. Una ocultación hecha por el partido conservador, pero consentida por el partido socialdemócrata que le había precedido con deudas anteriores.

El diario alemán Der Spiegel, descubrió y publicó la ocultación de deudas. De todos modos parece imposible, que la Comisión Europea, con muchas afinidades con el gobierno griego en el momento de entrar Grecia en el euro, no supiera lo que en realidad estaba ocurriendo.
En aquel momento, el vicepresidente de Goldman Sachs para Europa, era Mario Draghi, quien acaba de ser nombrado, presidente del Banco Central Europeo; una entidad que no es un banco propiamente, sino un lobby de bancos, algunos con grandes agujeros inmobiliarios.

Las duras medidas de ajuste implantadas en Grecia, sólo han conseguido empeorar su déficit anual: en vez de los 17.000 millones estimados para 2011, ahora tienen ya 22.000. En la misma línea, la UE, el BCE y el FMI acaban de coincidir en que “la situación en Grecia ha girado hacia lo peor, con la economía adjuntándose hacia la recesión”.

Puestas así las cosas, me asaltan tres preguntas: primera, si en el pasado Mario Draghi, no tuvo un comportamiento ejemplarmente ético y que perjudica seriamente a toda la eurozona ¿Qué actitud solucionadora podemos esperar de él ahora, en tanto que presidente del BCE?
La segunda, ¿Tendremos que pagar entre todos, el 50% de la deuda perdonada a Grecia?
Y la tercera, independientemente de la propaganda política justificativa, acabaremos en España andando por el mismo camino que Grecia?

Etiquetas:


jueves, 24 de noviembre de 2011

Àudio visuals

La màgia de les esferes

Aquest vídeo educatiu fet a la Universitat de Harvard, és tracta de quinze pènduls alineats realitzant un coreografia natural senzillament impensable.
Quin és el secret? Doncs simplement, modificant la longitud de cada corda, ajustar el nombre de oscil·lacions que realitza cada pèndul en el mateix període. El pèndul més llarg, realitza 51 oscil·lacions en un període de 60 segons, el més curt en realitza 65.
Realment no és tal màgia, simplement és Física. Si visualitzes el vídeo fins al final veuràs l’efecte.



(Podeu teclejar u ombrejar, copiar  i enganxar al buscador del YouTube:)
Pendulum Waves 

&&&&&&&p;

Actuació de les Germanes Ross

Unes escenes de la pel·lícula “Broadway Rhythm”, filmació de 1944, digitalitzada i acolorida, ens mostra una actuació de The Ross Sisters (Aggie, Maggie i Elmira). En un principi canten en una coreografia clàssica d’aquells anys, però cap al final es impressionant. Podrien fer el mateix, unes actrius actuals?

(Podeu teclejar u ombrejar, copiar  i enganxar al buscador del YouTube:)
Ross Sisters 

Etiquetas:


miércoles, 23 de noviembre de 2011

A día de hoy



Una papeleta con loncha de chorizo 
Es habitual que en el transcurso de unas elecciones, se dé alguna anécdota que contribuya de alguna manera, a suavizar un poco la seriedad que necesariamente requiere cualquier jornada electoral. Digamos que es predecible habida cuenta nuestro carácter patrio, que siempre aparezca alguien, intentando “sacar punta” a cualquier situación por más solemne que parezca.
Ante una situación inevitable, parece que lo mejor es tomárselo con buen humor, pensando que simplemente se hizo para procurarnos un poco de distracción.

Ocurre, que en el recuento electoral del pasado domingo, apareció en el concello de Val do Dubra (según informa El Correo Gallego), una papeleta con loncha de chorizo pegada.
El problema que planteaba dicha papeleta, era difícil de resolver, porque reglamento en mano, no sabían si debía considerarse voto válido o nulo. Primero se contabilizó como voto nulo, pero después vieron que en el detalle reglamentario de votos nulos, que no estaba tipificada como tal, la papeleta con loncha de chorizo pegada, así que decidieron darla como válida.

Al final del recuento, el apoderado del BNG bastante confundido, hizo una reclamación in extremis ante la Junta Electoral, por considerar “que la intención de este voto es dudosa”. No parece entenderse demasiado esta apreciación, puesto que intención de votar, si la hubo, ya que el interesado efectivamente votó. Lo que no sabemos es cual era realmente el significado de su voto pegado a loncha de chorizo; esto sólo puede esclarecerlo el propio votante.

En todo caso y reglamento en mano, si se dice que se hará el recuento de las papeletas, si se especifica que las papeletas serán voto nulo, las que no sean papeletas oficiales, las que estén rotas, las tachadas o alteradas, pero nada se dice sobre que deba invalidarse una papeleta, aún cuando una vez sacudida la loncha de chorizo, la papeleta se quede con las consiguientes manchas de grasa, en este caso debería considerarse voto válido. Otra cosa es, que en adelante se esclarezcan estos términos adecuadamente en el reglamento electoral.

Etiquetas:


martes, 22 de noviembre de 2011

Des de la meva finestra



La sobre oferta immobiliària a Espanya
Borja Mateo és l’autor d’un llibre titulat “La verdad sobre el mercado inmobiliario español”. L’obra que ja va per la quarta edició, fa un estudi dels pisos que hi ha sense vendre a tot l’Estat. Es tenen en compte els que són de primera mà a la venda, els de segona mà, els que estan en construcció, etc. En definitiva, tots aquells que estan buits i són susceptibles de ser venuts si hi ha una oferta suficientment atractiva.

És molt difícil tenir una estadística exacta sobre aquest particular, però l’autor ha utilitzat dades interpolades de varies fonts: en primer lloc l’informe que fa el “Ministerio de la Vivienda”, sobre el stock de pisos nous al 2010.
El percentatge de pisos per províncies, conegut gràcies a les dades del Ministerio de Fomento.
L’informe sobre “el sector immobiliari residencial a Espanya” que fa la Fundació Caixa Catalunya.
L’informe de dos experts: un és Ricardo Vergés gran expert en l’àmbit de l’oferta immobiliaria a Espanya i anterior membre de la Comisión de Estadistica del Ministerio de Vivienda. I l’altre és “Acuña y Asociados” expert en la quantificació del crèdit al sector immobiliari i la seva repercussió sobre la solvència de les institucions financeres”.

Finalment la estadística ordenada per comunitats autònomes i per províncies diu que en tot l’Estat hi ha uns 3.280.000 pisos per a vendre. Que a Catalunya ni hi ha uns 490.500 i que a Lleida i província en tenim uns 54.000.

Al poble de Seseña, el constructor Francisco Hernando, va voler fer 13.500 pisos, dels quals 5.000 estan ja construïts encara que la gran majoria estan buits. Seseña va arribar a ser considerat l’emblema de la bombolla immobiliària que va rebentar al 2007. En deien “Pocerolandia”, encara que ben mirat i un cop consultada l’estadística de pisos en oferta i sense demanda, sembla que “Pocerolandia” era tota Espanya.

Aquest llibre (en quarta edició) ja fa mesos que es coneix, però les dades només van estat publicades en un diari especialitzar a meitats del mes passat, la premsa de caire general no les van publicar fins ahir, curiosament el dia desprès de les eleccions. Com que sigui que eren unes males dades pel govern sortint, ens podem preguntar: La premsa està al servei dels ciutadans, informant dels fets, o és que està al servei del poder polític, per informar només del que li convé al poder? O preguntat en altres paraules, és que pot ser la premsa cobra moltes subvencions publiques en aquest país?

Etiquetas:


lunes, 21 de noviembre de 2011

Àudio visuals


Records d'una època recent 


(Podeu teclejar u ombrejar, copiar  i enganxar al buscador del YouTube):
Bye Mr President.avi 

Etiquetas:


Des de la meva finestra

Resultats i actituds electorals

Els resultats electorals d’ahir, són clarament una victòria aclaparadora del PP, també de CiU i altres partits més petits que han recollit la desfeta electoral del PSOE.

Penso que aquestes han estat les eleccions del desig. Crec que eren molts (a la vista del recompte de vots que han perdut) els votants que desitjaven apartar al PSOE de la labor de govern.
En cert col·legi electoral es va sentir un comentari entre dues persones que entraven a votar, en el sentit de que “s’ha de votar a qualsevol partit menys als socialistes, ja ens han fet prou mal”.


Certament el govern que entri ho té molt magre i no tindrà un moment per avorrir-se, fins i tot pot ser, que no tinguin gaire temps per dedicar-se a allò tant tèrbol que en diuen “l’aliança de civilitzacions”, pot ser hauran d’atendre la taxa d’atur, abans d’atendre civilitzacions que només venen aquí, per veure que poden emportar-se cap allà.


En quant als resultats electorals dels distints partits, cadascun ha obtingut el que els ciutadans que han decidit i estimat oportú votar.

Els únics escons que semblen grinyolar són els dels abertzales. Una altra cosa que també grinyola, és que el President del Govern, Zapatero, no surtis a donar la cara en la nit electoral per reconèixer la desfeta, es clar que per fer un reconeixement responsable com aquest, s’ha de tenir una mica de vergonya.

Etiquetas:


La Tira



L'esperit de la piràmide

El dijous passat el nostre Il·lustríssim Alcalde, va tenir un ensurt que va provocar la seva més encesa còlera: la premsa va gosar publicar, que una empresa de la Seu deixava la societat concessionària de la Llotja, per la qual cosa, Stormind torna a tenir el 100% de les accions.

Encara que alguns coneguem el tarannà colèric del personatge, sembla que aquest canvi no hauria de ser suficient per deslligar la ira rosina.
Per tant, pot ser el que li va burxar el geni, va ser que fos publicat, que la Llotja SA va tenir un dèficit de 27.000 € l’any passat.
També el tracte que li va donar al tema l’oposició: un regidor considera que el gruix dels ingressos del Centre de Negocis i Convencions (La Llotja) prové de les aportacions de l’Ajuntament i per tant, és com dir que no es pot sostenir per si mateix, sense diners públics. L’altre grup de l’oposició li ha demanat els comptes d’explotació de Stormind per poder saber com ha funcionat.
Aleshores, es posà de manifest una vegada més el que fa anys estem veien: al nostre Il·lustríssim el que el treu realment de polleguera, és que la oposició faci la seva tasca en tant que oposició.

Des d’aquí els volem encoratjar, a fi de que continuïn i no defalleixin en la seva tasca fiscalitzadora. Però compte, que aquesta “piràmide” (com en diuen alguns militants socialistes) guarda uns quants secrets. Pot ser faria falta que un Lord Carnarvon valent, es poses mans a l’obra, per desentrellar uns misteris que resten ben guardats.

Encara no sabem qui ha pagat la Llotja... si és que està pagada? Tampoc sabem si l’obra ha estat ja liquidada? Però val realment la Llotja, a preu de mercat, l’import que ha costat?
No sabem que hi pinta allí una Fundació del Paisatge Urbà, que pel que es diu, controla la publicitat al municipi, quan aquesta publicitat per llei, és una taxa i com a tal, només la pot tramitar l’Ajuntament... i ja es liquiden aquests ingressos a l’Ajuntament?

No sabem si algun dia, els lleidatans podrem llegir, els jeroglífics de la piràmide. De moment el que recordem, és que quan l’arquitecta va visitar la Llotja en construcció li va comentar a l’Alcalde: “Aquí hi ha uns grans espais. Necessiteu més gent a Lleida” Comentari al que l’Alcalde va respondre amb total sinceritat: “Sí, més gent per omplir tot això”. Ens preguntem, si serà aquest el motiu, pel que quan hi ha representació, apareixent autocars que paren a la porta descarregant gent dels pobles, alguns dels quals, diuen se’ls hi ha regalat l’entrada... I el viatge d’autocar, també?
Està clar, que omplir la sala en cada representació suposa un èxit pel nostre Alcalde i que no omplir-la, fora posar en entredit la necessitat de la Llotja.
Però si és permet el tripijoc per omplir la sala en una funció, podem pensar també, que el tripijoc es pot haver permès en altres assumptes de la piràmide.

Una vegada més queda fora de dubte, que al nostre Il·lustríssim, a part de que li portin la contraria, el que més el treu de polleguera, és veure que perd el control d’una situació. Però és que pel que sembla, no s’acaba de fer a l’idea, de que a partir dels resultats electorals del 20-N, estarà immers sense poder evitar-ho, en una situació de total descontrol i per tant, generadora de complicades situacions d’assajament al poder municipal.
És d’esperar doncs, que la precarietat fomentada pels ensurts s’instal·li en el Consistori lleidatà, una situació que pot arribar a ser tot un calvari pel nostre Il·lustríssim, si és que no pot fugir cap a Barcelona.

De moment, l’esperit de la piràmide continua guardant els seus secrets, tant de l’edifici, com d’altres encanteris. Qui sap si s’acabaran per fer públics els secrets, cosa que temen alguns grans sacerdots municipals, ja que es veurien obligats a donar algunes explicacions delicades.

Etiquetas:


viernes, 18 de noviembre de 2011

Col·laboradors



Visita a San Petesburgo
San Petesburgo, fou fundada per Pere I el Gran, en el delta del cabalós riu Neva al 1703. Aquesta ciutat russa ocupa en l’actualitat una superfície d’uns 1.440 km2, on habiten els seus 4.600.000 habitants.

En un principi es va dir Petrograd (ciutat de Pere), adaptació de la paraula alemanya, Petersburg. Durant la Primera Guerra Mundial va passar a anomenar-se Leningrad. Al 1991 i fruit d’un plebiscit popular, se li va canviar el nom pel actual de San Petesburgo.

A qui visita la ciutat per primera vegada, li sol sorprendre les seves amplies avingudes, la seva riquesa monumental, la bellesa de les esglésies ortodoxes, dels palaus, museus i jardins, o el gran capdal del riu Neva (fins i tot amb vaixells de guerra ancorats). Sorprèn a més, els múltiples canals creuant la ciutat que no són més que petits rius naturals canalitzats.
Recomanen no deixar de visitar: la plaça del Palau, el Museu del Hermitage, el Palau de Catalina, els jardins de Peterhof, la catedral de Sant Pere i Sant Pau i l’església del Salvador.



(Podeu teclejar u ombrejar, copiar  i enganxar al buscador del YouTube):
  
San Petersburgo
RUSIA - SAN PETERSBURGO 


Palacio de Catalina
Palacio de Catalina.avi 

Iglesia del Salvador
Iglesia del Salvador sobre la sangre derramada, San Petersburgo 

Jardines de Peterhoff
Palacio y jardines de Peterhoff 

San Petersburgo en marzo
San Petersburgo: El Palacio de Invierno.wmv 

Museo del Hermitage
El Museo del Hermitage - San Petersburgo, Rusia 

Etiquetas:


Cartells



Etiquetas:


jueves, 17 de noviembre de 2011

Opinió



Con la hipocresía por delante

Hay que criticar mirando a los ojos y elogiar a las espaldas. En demasiadas ocasiones se hace al revés.
En demasiadas ocasiones, vivimos rodeados por personas con dos caras: la que nos sonríe mirándonos de frente y la que nos apuñala por la espalda. Me parece triste y enrevesado, pero desgraciadamente es una práctica muy común, sin ir más lejos, estamos asistiendo ahora a una campaña electoral, donde un partido en el poder que se dice de izquierdas, no pudiendo esconder sus hechos, aparece como que ha estado haciendo políticas de derechas, mientras que otro partido que se dice de derechas, continuamente está haciendo proclamas izquierdistas.
Últimamente detecto en mi entorno, un clamor ciudadano contra corruptelas y despilfarros, con una etiqueta añadida: tienen la certeza de que ambos han hecho y harán políticas de derechas. La crítica que hacen, es que ambos se comporten con una gran hipocresía. Es el mirarnos de frente con una sonrisa amable, para apuñalarnos después en nuestros derechos por la espalda.

La gente sencilla, no entendemos cómo pueden extrañarse, cuando comprueban que existe entre nosotros tanta desafección por la política, quizás después de todo, de lo que deberían maravillarse es que aún quede alguien entre nosotros que crea en ella. Tampoco se nos escapa, que gran parte de estos “creyentes” actúan a modo de “voluntades compradas”, ya que deberán por siempre, su puesto de trabajo en la administración al poder político.

Cristina

Etiquetas:


miércoles, 16 de noviembre de 2011

Cartells



Etiquetas:


Racó de Jardineria




Cultivo de orquídeas del género Phalaenopsis

La Phalaenopsis es una de las orquídeas mas apreciadas en los circuitos comerciales.

Posiblemente algunos de vosotros hayáis recibido alguna vez una de ella como un regalo. Cuando nos regalan la planta con esas flores tan preciosas, inevitablemente nos asalta la pregunta: ¿Y ahora esto cómo se cuida?

La clave hay que buscarla en su procedencia. Las Phalaenopsis son plantas epifitas, es decir que viven en las cruces de gruesas ramas que sostienen los grandes árboles tropicales. Así pues, viven en un clima tropical, caluroso durante el día, pero fresco durante la noche. Reciben la luz cenital tamizada por la copa de los árboles, por tanto no están acostumbradas al sol directo, pero sí a la humedad ambiental elevada de la selva. Si en casa no podemos reproducir este último parámetro, no suele importarles, lo más normal es que se adapten.

No se debe trasplantar por sistema (T). No se deben recortar las raíces aéreas. Lo usual es colocar la maceta dentro de un macetero que dejaremos encima de la mesa, donde tenga luz suficiente. Si se abonan debe hacerse ocasionalmente con un poco de abono líquido muy diluido, pues puede ocurrir que se quemen las raíces. Cuando se riegan no debe dejarse agua estancada en el fondo del macetero; pueden aparecer bacterias que pudren las raíces.

Los manuales especializados dicen que puede vivir unos ocho años floreciendo, sin embargo yo las trasplanto a los ocho años y siguen viviendo (T).

Las flores pueden durar varios meses (siempre que la planta no se quede seca), finalmente, cuando todas las flores han envejecido se caen, hay que dejar la “vara de flor” mientras esté verde; cortar si al cabo de un tiempo se ha secado. Lo normal es que al cabo de unos meses, desde esa misma vara, aparezcan nuevas flores.

En condiciones de alta humedad, escasa ventilación y baja temperatura, suele aparecer la plaga típica de estas plantas, una bacteria llamada Pseudomonas que ataca a la planta, produciendo unas manchas marrones en las hojas. Lo más efectivo es cortar con cuchilla afilada, la hoja desechando la zona castigada y aplicando un poco de azufre en polvo en el corte. El azufre es el mejor remedio y más antiguo contra hongos y bacterias.
Trasplante (T)Con los años (puede que viva unos cuantos), ocurre que el tallo se alarga considerablemente con sus raíces aéreas, esta gran elongación desequilibra la planta que termina por caerse, también ocurre que las hojas acaben mirando hacia abajo y entonces no recibe suficiente luz. Es cuando es imprescindible un trasplante.

Sacar la planta de la maceta, remover todo el sustrato, cortar todo el tallo que está seco, cortando justo donde está ya verde. Se reúnen todas las raíces vivas (verdes) con un hilo de coser, hasta el punto que entren en la maceta antigua, luego se le rellena con el sustrato antiguo, se riega abundantemente y de deja en su sitio.


Podéis encontrar más información y ver fotografías de orquídeas en:

(Podeu teclejar u ombrejar, copiar  i enganxar al buscador del YouTube):
Cuidar las orquideas en casa

Etiquetas:


martes, 15 de noviembre de 2011

Des de la meva finestra



Senyora Chacón, tinc una pregunta per vostè... o varies
  Estem en una llarga campanya electoral, on hem sentit de tot, des de atribuir-se falses intencions (diuen), a no explicar el programa (al·leguen), a reptar al contrari perquè digui el que no vol dir, a confessar-se uns diferents d’altres, etcètera. També han explicat una mica quins són els seus projectes, però estranyament, hi ha una cosa que no proposen: “Lluitar sense descans contra la corrupció”.
Ve al cas, perquè el Secretari General del PP a Andalucía, A. Sanz, acaba d’explicar davant la premsa, que arran de les informacions publicades pels mitjans d’informació les últimes setmanes, respecte als EREs concedits per la Junta de Andalucía, evidencien que l’Administració Autònoma “ho sabia tot i ho va permetre tot”, per tal motiu ho va qualificar com un “chanchullo monumental”.
Sanz va insistir, en que aquestes últimes informacions (EREs de Minas de Riotinto) “venen a confirmar totes las sospites de corrupció” i a “posar amb claredat que els EREs esmentats han estat un instrument al servei del PSOE”.
I bé, pel sud sí que parlen de corrupció, un tema aquest en el que tota la ciutadania fem pinya en contra, però pel que fa a Catalunya no és diu res, ni piu.

Doncs sense buscar cap paral·lelisme i només des de la meva ignorància, en tant que contribuent, volia fer-li una pregunta a la candidata Chacón que acaba de dir: “Ros és un gran futur per Lleida”.
D’entrada, manifestar que no sé si creure’m massa les seves apreciacions, ho dic perquè recordo que en l’anterior campanya electoral, la candidata Chacón estava en un cartell que deia “La Catalunya Optimista”. Quatre ans desprès, li pregunto perquè jo també li he pagat (com tots els demés contribuents) el sou de ministra: Amb 700.000 aturats que tenim a Catalunya i un deute descomunal, on veu vostè la Catalunya Optimista? O és que ens estava prometen una enganyifa?

Voleu dir que aquesta candidata és fiable amb les seves apreciacions i no és més que una somia truites desorientada?

A més, si és tant clar que “Ros és un gran futur per Lleida”, no s’entén el perquè, des de fa dos anys, Ros està com fent oposicions publiques i continuades per marxar cap a Barcelona? No serà que li ha picat algun esfereïment de consciència? No tindrem pas aquí a Lleida també, algun “chanchullo monumental” i el xerif Ros intenta escapar del “rodeo” abans de que surti el toro?

Etiquetas:


lunes, 14 de noviembre de 2011

La Tira



¡A Lleida ja som Campions, enhorabona Alcalde!

No tot han de ser noticies negatives pels lleidatans, també necessitem de tant en quan, alguna nota que ens aixequi una mica la moral. Ara hem sabut de que a Lleida som campions en el “Ranking Tributario de Muncipios Españoles”: Havent consultat l’esmentat ranking, hem vist que en els anys 2003 i 2004, surt Lleida com la SEGONA ciutat de tot l’Estat, on el Impost de Bens Immobles (IBI) és més elevat. La cosa canvià al 2005, quan vàrem passar a ocupar el PRIMER lloc, un honor car pels lleidatans, que aquest any en curs encara mantenim.
Així que podem dir sense cap por a equivocar-nos, que a Lleida som Campions en el preu de l’IBI. No ho som, això no, en la netedat dels nostres carrers, no ho som en participació ciutadana en els afers de govern, no ho som en tenir poc deute municipal, no ho som en transparència municipal, no ho som en seguretat ciutadana, és a dir, en eficàcia de la policia local per posar ordre en certes situacions ciutadanes, però si som campions en pressió fiscal municipal, pel que fa al Impost de Bens Immobles.

Ignorem el perquè els lleidatans estem sent castigats tant durament en les nostres ja exhaurides butxaques. El que manifestem sobtadament no entendre, és que Àngel Ros, l’alcalde, anés dient fa un temps a tort i a dret, que “A Lleida paguem uns impostos que són de risa”, però a la vista del “Ranking Tributario de Muncipios Españoles”, es veu sens cap tipus de dubte, que és totalment al contrari. Una mentida més.

Si senyors, a l’Ajuntament de Lleida, és on es recapta l’IBI més elevat de tota Espanya, Madrid queda en el lloc 24, i el penúltim (51) en quan a capitals de província. Però com és possible que l’Ajuntament de Lleida no tinguin diners? On van a parar els nostres impostos? Què està passant aquí?

Ens preguntem, perquè hem de suportar aquestes vexacions tant grans i aquests impostos tant elevats? Està clar, que l’entorn de l’Alcalde davant denuncies com aquesta, sol al·legar que en les passades eleccions municipals, Ros va treure majoria. Davant aquesta justificació absurda (que potser només és prova de desinformació), també podem pensar que als lleidatans ens agrada allò d’estar “Contents i enganyats”.
Doncs, apa, a pagar més que cap altra ciutat i a callar.

Etiquetas:


sábado, 12 de noviembre de 2011

El llapis impertinent

La directora de campanya del PSOE, es mostra indignada pel enrenou que s'ha muntat, per la estranya trobada en una gasolinera, del ministre Blanco amb un empresari

Etiquetas:


viernes, 11 de noviembre de 2011

El Confidente


Lamentando el disparate

En cierta manera, los desahucios inmobiliarios son la constatación más dramática de la crisis que nos ha tocado vivir. Primero se pierde el empleo, luego pasando un tiempo se pierde la prestación por desempleo y después al no poder hacer frente a los pagos, llega el desahucio.
Verse arrojado de la propia vivienda de una forma atroz, debe ser un drama personal como para no desearlo a nadie.

El Primer Ministro húngaro acaba de reclamar , “hay que acabar con la era de los banqueros que ha arruinado Europa”. Esta frase puede parecer de una excentricidad reduccionista, sin embargo, no es sino un intento de echar la propia culpa a otro. Las hipotecas y las políticas bancarias europeas han sido en todo momento legales, además de consentidas por Europa. La eurozona está regida por unos cargos políticos (a los que pagamos grandes sueldos) que deberían haber vigilado, para evitar que no se produjera esta ruina.

Los bancos han estado dentro de normativa y en teoría controlados por el supervisor de cada país, otra cosa es, que el Banco supervisor correspondiente y bajo control político, se diera a la siesta continuada.
De cualquier manera, la firma de una hipoteca es un acuerdo entre dos, el banco y el cliente que la solicita. Además los contratos inmobiliarios o hipotecas, cuentan con la obligación legal de lectura forzosa, por parte de fedatarios públicos, quienes tampoco alertaron sobre ninguna mala práctica.

Creo que no hace falta legislar la dación del bien, como cancelación de hipoteca, puesto que hace años rige en la Ley Hipotecaria el Art. 140: “ podrá válidamente pactarse en la escritura de constitución de la hipoteca voluntaria que la obligación garantizada se haga solamente efectiva sobre los bienes hipotecados”. Un artículo que no ha sido tenido en cuenta en nuestra contratación hipotecaria. Los españoles no acostumbramos a leernos las leyes, pero tampoco tenemos costumbre de exigir su cumplimiento y todos lo sabemos.
Otra cosa sería, legislar que la voluntariedad se cambie por la prohibición de que la garantía, pueda alcanzar la responsabilidad universal por las deudas, con todos los bienes presentes y futuros.

Claro que en la búsqueda de últimas responsabilidades, podemos llegar a culpar de esta ruina únicamente a los gobernantes, cuando estos han sido votados por todos, luego en cierta manera la responsabilidad debería ser compartida por todos. Mientras los españoles vivamos de espaldas a la política, nada de lo que ocurra debe sorprendernos.

Etiquetas:


jueves, 10 de noviembre de 2011

A día de hoy



Las dos varas de medir

Siempre he pensado, que política es lo mismo que decir, toma de decisiones que a todos nos afectan. Y que en un sistema democrático, esta política está sustentada por una serie de pilares sin los cuales, el sistema democrático pierde su esencia, pudiendo quedarse sólo en sistema, sin más.
Uno de estos pilares, además del procedimiento electoral, la justicia, la igualdad y la transparencia, es la ética en el comportamiento de quienes nos gobiernan o aspiran explícitamente a hacerlo. La ética en nuestro país, ha llegado a ser, como un familiar olvidado, que ahora vamos recuperando poco a poco, al socaire de la crisis y el movimiento del 15-M.

Decididamente, continua siendo cierto el aforismo romano, según el cual, “la mujer del Cesar no sólo debe ser honesta, sino parecerlo”. De acuerdo con este axioma, un gobernante electo y sus adjuntos, a quien él mismo ha nombrado, además de ser honestos, deben parecerlo, para evitar cualquier sospecha de abuso de poder. Por ello rechina tanto, el que un José Blanco, portavoz del Gobierno y Ministro de Fomento, utilizara su cargo en repetidas ocasiones, para atacar y remachar a Francisco Camps por el caso de los trajes. Ahora que un juzgado de Lugo que investiga el caso “Campeón”, parece haber descubierto evidencias ilegales sobre el Ministro, José Blanco y decide enviarlas al Tribunal Supremo, lo cual da que pensar. Es como si el justiciero Blanco, de repente se hubiera convertido en justiciable.

La falta de ética (o las dos varas de medir) se vuelve muy evidente, cuando además, se tiene en cuenta que Blanco, basaba sus acusaciones contra Camps, en la declaración de un sastre en sede judicial y en cambio ahora no acepta las acusaciones de un empresario, que también en sede judicial declara contra él.
Por si fuera poco, Rubalcaba defiende a Blanco diciendo que entre la declaración de un empresario imputado y lo que dice el Ministro, hay que creer al Ministro. Bueno, pues como dicen: Blanco y en botella.

Etiquetas:


martes, 8 de noviembre de 2011

La Tira



Els deutes municipals posen Ros contra les cordes

Tal i com vàrem pronosticar, ja comencen els problemes econòmics per Àngel Ros, l’Alcalde, que ara ja no ha pogut amagar per més temps l’assumpte sobre el pagament del Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Gardeny (PCITAL). Ros, expert en l’art de la dissimulació, ha vingut posant tal i com és costum en ell, cara de bon xicot, però els dies passen i els pagaments municipals estrenyen. l’Alcalde, ha tingut de confessar, que el PCITAL té uns deutes, al no poder pagar la quota de l’any 2010, un pagament que puja la xifra de 1,3 milions d’euros.
La solució que dona Ros, és ajornar dos anys la quota morosa i ja veurem que farem amb les altres quotes...

Ros tindria de dir la veritat: que el seu estimat PCiTAL va tenir un cost econòmic elevat, que ni el Ministeri d’Indústria ni el Plan Zapatero, treien diners del no res, doncs Brussel·les ens posa de manifest cada setmana, que ni la màgia de Zapatero a qui li deien el “mag optimista”, ha pogut aconseguir diners d’on no ni ha.
Ros hauria de explicar als lleidatans, que el Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Gardeny (PCITAL), es va fer mitjançant uns crèdits a retornar del govern de l’Estat, per un total de 30 milions d’euros.

Com sigui que el motor econòmic del país era el totxo i ara segons dades fiables, sobren pisos a dojo, és de suposar que tardarem uns quants anys en poder recuperar el nivell econòmic i per tant recaptatori de l’any 2006, per posar una data. Per tant, el que ens ha de dir un Alcalde responsable, és quina solució ens dona per pagar tot el que resta. Però compte, que hi ha més obres caríssimes, a pagar... oi que sí?

És lògic que l’oposició posi el crit al cel i demani transparència, però haurien de ser realistes i posar-se tranquils, ja que si volen aconseguir transparència tindran de fer altres coses, com per exemple institucionalitzar-la. De moment em sembla que a Lleida, la transparència municipal, és com va dir aquell militar: “ni está, ni se le espera”.

Però tal vegada, l’oposició tindria de començar per controlar tots els afers municipals, per exemple, saber si totes les obres fetes en els últims anys a la ciutat, costen el que diuen que s’ha pagat, o si és que estan pagades o es deuen, i quant es deu exactament de cada una?

Algú pot al·legar per exemple, no saber encara, qui està pagant la Llotja?, perquè no la paguen ni la màgia zapatera, ni les inexistents torres de la Llotja, tal i com estava previst... aleshores...?

En poques paraules Sr. Alcalde, es imprescindible saber quant devem exactament a nivell municipal, per poder fer un planejament de sobre com ho podrem pagar, o és que vostè planeja marxar cap Barcelona rentant-se les mans i deixant-nos als lleidatans el seu bony? Tingui en compte que ja li han dit, que allí no el volen? ¡Sigui sensat i confessi la veritat!

Penso que l’oposició es pot lluir molt com a tal, perquè crec que aquest, és un Ajuntament amb més ombres que llums, només són precises bones llanternes perquè... es faci la llum!


Article relacionat:
El PCiTAL i tal i tal, de deutes en fabrica un morral

Etiquetas:


lunes, 7 de noviembre de 2011

Des de la meva finestra



Els il·lustríssims autors del desastre

La crisi econòmica qüestiona moltes coses, entre elles els aeroports “de guarniment”, que s’han estat construint els últims anys sense cap necessitat pública coneguda demostrable, com aquell que diu, casi sense solta ni volta, on molts ciutadans no hi creiem veure altra cosa, que un afany malgastador.
Molts diners gastats en uns aeroports que ningú havia demanat, tal i com demostra la seva infra utilització per part dels ciutadans. El que ens crida a molts l’atenció, és que sempre abans de fer una despesa tant gran, l’Administració parteix d’informes tècnics que asseguren o desaconsellen la viabilitat de la inversió. Aleshores ens podem preguntar, com és que sense informes favorables, tal i com demostra la realitat, es van construir aquests aeroports que només han servit per la despesa institucional? I perquè es van projectar uns aeroports innecessaris quan estàvem a sobre la crisi, o és que amb tants assessors, no van saber preveure que no tindrien més utilitat que ser un forat negre a les arques públiques?

Hi ha un seguit de aeroports desaprofitats. Són aeroports als que se’ls hi busca desesperadament alguna utilitat “que quedi bé”, per justificar davant els electors la despesa feta, en resumides comptes, perquè no se’ls hi vegi tant el plomall. El de Alguaire n’és un bon exemple que tenim a prop de Lleida, del que teníem entès va ser desaconsellat al seu dia per Aviació Civil, ja que en la zona hi ha molta boira a l’hivern. És un aeroport més, al que ara se li busca també alguna presumpta utilitat.
S’han proposat moltes reconversions, com estudi de rodatge cinematogràfic, escola de pilotatge, instal·lació per aeromodelisme, granja de caragols, planta de hidrogen i altres coses, llevat de pista d’aterratge per a OVNIS.
La qüestió és que no se li troba cap utilitat que sembli “prou adequada” i com sigui que es proposen tantes sortides, anem a proposar-ne una altra: una exposició pedagògica, obligada per a totes les escoles de Catalunya, amb les fotografies de com es va fer l’aeroport, passant desprès per un gran cartell que diria: “Aquest aeroport que no tenia utilitat aeroportuària, resultà ser un misteri, perquè no sabem amb quins informes favorables es va poder fer, ni perquè es va fer. Només va servir per foradar amb 100 milions d’euros les arques públiques, però algú haurà tingut un benefici constructiu”.

Tot seguit les fotografies del ex president Montilla, la dels ex consellers Nadal, Saura i Carod juntament amb la de l’alcalde Ros, amb un cartell on es diria: “Aquests són els il·lustríssims autors del desastre. Tota aquesta exposició, només té per objecte avergonyir a qui correspongui i deixar ben clar als joves, que seran els polítics del futur, EL QUE NO S’HA DE FER MAI MÉS: GASTAR DINERS PÚBLICS INÚTILMENT.

Etiquetas:


domingo, 6 de noviembre de 2011

Bloc de Lletres



Filosofía de parada de autobús

No hay ninguna conversación en el mundo que me aburra más, que ésa en la que alguien mucho más corto de entendederas de lo se cree, se dedica a repetirme incesantemente cualquier obviedad banal, que a su juicio es el gran descubrimiento humanístico o filosófico que ha de revolucionar el pensamiento del siglo. Este tipo de conversación suele girar en torno a algún tópico manido hasta la saciedad, pero mi interlocutor siempre ignora este hecho y me lo explica varias veces, insistiendo, repitiendo ideas y poniendo ejemplos que encadena, como si yo fuera demasiado tonto para entenderlo a la primera.
Partiendo de mi creencia, en que lo sensato es empezar una conversación considerando que el otro es tan inteligente (por lo menos) como uno mismo, debo considerar que los perpetradores de este delito contra la presunción de inteligencia del prójimo, vienen siendo quienes me iluminan, de que a los ladrones sociales deberían colgarlos a todos, o de que para encontrar trabajo lo mejor es un buen enchufe.

Después, cuando el filósofo de parada de autobús se aleja, me digo a mi mismo, cuán diferente podría ser la sociedad, si el Estado se preocupara en culturalizar a sus ciudadanos, en vez de centrarlos solamente en determinados acontecimientos deportivos?

Entiendo que será de triste consuelo, pero al menos la próxima vez que tenga que sonreír estoicamente a uno de estos filósofos semi-analfabetos, podré consolarme pensando que tiene la mejor de las intenciones, pero posee la peor de las aptitudes.

Supongo que en estos seudo-filósofos, se cumple aquello de que en su pecado reside también su castigo. De la misma manera supongo también, que si existen tantos ladrones sociales y si es necesario un buen enchufe para encontrar trabajo como dicen, hay que agradecerlo en gran parte al semi-analfabetismo que puebla el país. Supongo que la crisis actual es debida en un principio, a un gran déficit de cultura y ya se sabe que la ignorancia genera confusión, la cual suele tolerar la mayor parte de la pillerías. Supongo pues, que en el país falta una gran labor cultural. Otra cosa es, que al Estado le interese culturalizar al pueblo.


David

Etiquetas:


sábado, 5 de noviembre de 2011

El llapis impertinent

El cas "reunions en gasolinera" arriba al Tribunal Suprem

Etiquetas:


viernes, 4 de noviembre de 2011

El Confidente



Derecho a discrepar, pero con obligación de acatar

A finales de agosto, el ministro de Finanzas alemán W.Schauble, ya hizo unas declaraciones al rotativo “Bild”, diciendo que tenía a un equipo de su departamento trabajando en el proyecto de un ministro de Finanzas Europeo, con la dura tarea que ello acarrea, en el convencimiento a los grupos parlamentarios de la UE, una tarea de convencer que empieza por su propio partido. Schauble resumió su idea: “Como respuesta a la crisis financiera son necesarias más reformas en el seno de la Unión y por ello hace falta obviamente, un nuevo Tratado de la UE”.

Schauble admitía no obstante, las posibles dificultades y obstáculos que supondría el hecho de abrir los Tratados, dado que ello en el fondo supone, una mayor transferencia de poderes en política económica y financiera a Bruselas, aquí “Bild” recordaba, el fracaso de las consultas populares que impidieron avanzar en una Constitución Europea.
Schauble comentó que entre los obstáculos estaban: que aún hay países que no aceptan limitaciones a la soberanía nacional, hay diferencias impositivas, así como diferencias entre el impuesto sobre la renta y sociedades, pero añadía: “Créanme son problemas solucionables”. Claro que son solucionables, si un país miembro está agobiado por la deuda y Alemania tiene que ayudarle, los germanos impondrán sus condiciones; el problema puede surgir con los países que no están endeudados.

La idea de Schauble que era nítida y clara ya en agosto, ha quedado ahora corroborada y ampliada por Merkel, anunciando el programa europeo de la CDU para gobernar la UE, siempre en pro de una mayor integración. El primer paso sería: la creación de un Fondo Monetario Europeo, elecciones directas para la presidencia de la Comisión Europea, no a los Eurobonos, modificar el Tratado de Lisboa para introducir sanciones a miembros incumplidores fiscales. Si todo ello fuera aceptado por los veintisiete países miembros, derivaría sin remedio en un verdadero gobierno económico europeo

Todas estas medidas deberán ser aprobadas en la asamblea nacional de la CDU germana, a celebrar este mes en Leipzig.
Insisto, que la única dificultad que tiene la CDU para imponer sus tesis, son los países sin deuda a rescatar; los endeudados sólo tenemos derecho a discrepar, pero a sabiendas de que debemos acatar después.
Muchos habrá, que expondrán innumerables razonamientos soberanistas como decía Schauble, aunque en algunos casos y ante la imperiosa necesidad económica, los soberanismos pueden quedar eclipsados con objeto de no dinamitar la UE, lo cual provocaría el hundimiento económico de estos países en dificultades. En este momento, Grecia con su propuesta de posible referéndum decisorio sobre aceptación del rescate, ejemplifica las resistencias soberanistas.

La seriedad reflejada los rostros de todos los mandatarios (incluido Obama) reunidos ayer en Cannes era muy explícita. No hay para menos, pues la propuesta griega de referéndum, se puede comparar a un infractor de tráfico, que arranca el coche y sale huyendo con rapidez, cuando la policía le estaba poniendo una multa por exceso de velocidad.

Etiquetas:


jueves, 3 de noviembre de 2011

Cartes al Director

Que la por no ens faci traïdors

Quan fa més de quaranta anys, anàvem poc a poc, tot i jugant-nos el físic desafiant la dictadura, mai ens pensàvem que l’enyorada democràcia ens portés tot aquests passatges actuals de mala administració de recursos públics, per uns personatges que varen enlairar amb fal·lera, i que ara ens tornen a ficar als peus dels cavalls d’una dreta que espera ansiosa passar factura de les nostres llibertats.

Voldria començar pel tema de la Diputació de Barcelona, explicant que hem de procurar que els arbres ens deixin veure el bosc de la realitat del que ha estat passant a les administracions públiques durant aquests anys que hem anomenat. Qualsevol organització de tot tipus, si durant més de trenta anys manen el mateixos, poc a poc es va deteriorant i al final es converteix en un laberint difícil de manejar.

El problema no és que hagi motxilles per determinades persones, que naturalment són del color polític del que mana, sinó que ningú fins ara s’hagi adonat d’una possible irregularitat que ratlla en la prevaricació, i per ignorància o mala fe malmena cabals públics, es a dir, de tots.

Si algú va firmar aquests Decrets que donaven privilegis econòmics a uns quants, ja sigui per ignorància o mala fe, va vulnerar en primer lloc la pròpia Constitució en el seu principi d’igualtat d’oportunitats i també va vulnerar la llei de Funció Pública, també de rang molt superior, per tan si no existeixen informes previs de legalitat, potser també els òrgans d’assessorament i intervenció de la Diputació de Barcelona, no van estar a l’altura de les circumstancies, pel que diem abans, s’està tant acostumat a fer determinades coses que al final tot i poden ser il·legals es consideren normals.

De la mateixa manera si per la mateixa ignorància o mala fe l’oposició política no es va adonar en el seu moment d’aquestes malifetes, o be hi estaven d’acord, o no poden estar presents en institucions que manegen fons públics que s’han de preservar d’aquestes irregularitats.

Ara be, el que no es pot tolerar, es que encara el Ministeri Fiscal, la Sindicatura de Comptes a instàncies del Parlament de Catalunya o l’Oficina Antifrau, no hagin entrat a sac d’ofici per investigar si aquests Decrets i aquestes decisions que podrien estar en contra de la Llei, són constitutives de falta o pitjor estar tipificades penalment.

Si els polítics es pensen que ho poden enterrar tot i fregar-se les mans estan molt equivocats, el poble ja no n’hi té prou amb paraules, vol transparència i responsabilitat. Responsabilitat que vol dir, que de la mateixa manera que quan els ciutadans de a peu, no compleixen amb les seves obligacions, són embargats o quelcom més greu, els polítics també rebin el mateix càstig, si malmenen diners ésser embargats i si es salten la Llei el que correspongui segons el Codi Penal.

Els hi faig una proposta, ara que gràcies a Deu sembla que el problema del terrorisme està en les seves acaballes, amb el que l’Audiència Nacional quedaria sense sentit, ja que es va crear pel terrorisme, que es dediqui a la investigació profunda d’una altra xacra social que provoca injustícia social, diferencies socials i el que es pitjor, l’allunyament dels ciutadans d’una democràcia formal, feble i sectària. Així ara enviarien un fiscal de l’Audiència Nacional a investigar a fons la Diputació de Barcelona, la seva relació amb una Entitat Financera rescatada per l’Estat, amb una promotora immobiliària encausada en el Cas Pretoria, guaita si en tindríem de feina.

Contra la corrupció no ha d’haver excuses, ni pactes, ni por, perquè no només és corrupte el que la practica, sinó el que coneixent-la mira cap un altre costat i no la denuncia.

Si ens van trair un dia en els nostres ideals democràtics, que no ens continuïn traint més amb les seves mentides i el seu aprofitament, ja que tothom ha de saber que avui en dia un polític, o un càrrec de confiança nomenat per un polític, que passi a ser funcionari o ja ho fos abans de donar-li un càrrec polític a dit, vitalíciament conserva les seves retribucions obtingudes per una lliure designació, sense proves de capacitat fins la seva jubilació. Per tant estem davant d’una irregularitat, que perquè no ha set denunciada conculca la carrera administrativa dels funcionaris de l’administració pública i permet d’una forma perversa vulnerar la llei, i aquesta situació afecta a milers de persones.

Que la por no es faci perdre l’esperança, hi ha molta gent honrada, fins i tot al mon de la política, perquè sinó seria un caos total. A aquests sobretot els hi vull recordar un vers de Lluís Llach.

“Potser cal ser valent altre cop
no es això companys
no es això”

Miquel


--------------------------------------------------
Nota de la Redacció: Les Cartes al Director aniran degudament identificades i no podran contenir insults, ni ser ofensives, en tot cas, no seran la nostra opinió sinó la del signant. En cap cas es mantindrà correspondència amb els autors. Les Cartes al Director es poden enviar a la nostra adreça: ilergeta386@gmail.com

Etiquetas:


miércoles, 2 de noviembre de 2011

Opinió


Una Defensora del Pueblo, digna de su cargo

Era mitad de septiembre, cuando María Luisa Cava de Llano, Defensora del Pueblo en funciones, sacudió por sorpresa la somnolencia de sus señorías en el Congreso, anunciando que había solicitado al Ministerio de Justicia, estudiar “con toda seriedad y rigor”, que el despilfarro público sea considera delito en el Código Penal. Un tema que “es un clamor en la calle que escandaliza profundamente y con razón a los ciudadanos. Y les advierto que no voy a mirar a nadie, absolutamente a nadie porque el que esté libre de pecado que arroje la primera piedra”, añadió.

Realmente en otras ocasiones ya había mostrado maneras, pero ahora queda bien claro que tiene bemoles la catalana y que no le imponen ni “sus señorías” sentados en su escaño, por muy privilegiados que sean.
Me alegré profundamente, de que por fin, alguien, fuere quien fuere, les cantara las verdades del barquero en su propia cara y en un lugar tan blindado a los currantes, como es el Congreso de Diputados.
Yo proclamo que soy uno de los profundamente escandalizados (no sé, si indignados), que la Defensora del Pueblo menciona, porque el despilfarro público no esté ya considerado delito. Aunque añado algo más: deberíamos aprender de Islandia, donde se ha sentado en el banquillo de los acusados al ex primer Ministro por su mala gestión en la crisis financiera causada por el colapso bancario del país en 2008; es decir, por inepto.
No se me escapa, que aprobar hoy mismo la inclusión del delito de despilfarro público en el Código Penal, no afectaría a los políticos despilfarradores en ejercicio, ya que las leyes penales no pueden tener efecto retroactivo, pero sí se les podría inhabilitar largamente para el ejercicio de cargo público.

La Defensora del Pueblo, con la que me siento mucho más defendido que con su predecesor (todo hay que decirlo), seguramente detectó entre sus señorías, caras de indiferencia y algunas sonrisitas, por lo que remató la faena agregando: “Es el dinero de todos obtenido por las administraciones públicas de los impuestos que gravan la renta o el consumo de millones de personas. Deudas y deudas que habrán de pagar las futuras generaciones".
"Facturas que se cuentan por centenares generadas alegremente como si el dinero que con tanto esfuerzo cuesta ganar a los trabajadores o a los empresarios o a los autónomos fuera infinito; gasto inconmensurable que generalmente no busca el lucro personal de quien lo decide pero sí su lucro político"
. Después ante los medios añadió: “Es un clamor popular que se castigue el despilfarro”. Pues sí. Sólo falto que diera un fuerte manotazo encima del estrado, diciéndoles: “Señores, menos palabrería y más eficiencia; si alguno de ustedes está interesado por el teatro, puede pedir ir pidiendo trabajo en el Romea”.

No sé qué le habrán comentado a la Defensora sus vecinos de Ibiza, pero de seguro que muchos la habrán felicitado; allí también saben de despilfarros.

Reconozco que cuando lo leí me quedé boquiabierto; cuánto me hubiera gustado estar allí, para vivir la situación (o la bronca) en directo; me hubiera quedado más ancho que largo.

Mijail

Etiquetas:


This page is powered by Blogger. Isn't yours?

Suscribirse a Entradas [Atom]