martes, 31 de mayo de 2011

El Confidente



Hace falta una Unión Europea total

No sabemos qué acabará diciendo la historia sobre la actual Unión Europea, pero podría ser algo así: fue un proyecto para intentar unificar Europa con las mejores intenciones, pero tuvo grandes dificultades debido a fallos de diseño basados en la falta de control.

Resulta un tanto extraño, que dirigentes europeos padres del actual proyecto de la UE, no tuvieran en cuenta la necesidad de implementar unos mecanismos previos de control serios y eficaces, que evitaran la tentación pícara, en la que algunos han acabado cayendo, incumpliendo los parámetros macroeconómicos fijados por común acuerdo, permitiendo políticas productivas limitadas a un solo sector económico, ocultando elevadas tasas de deuda real institucional, aplicando con fraude ayudas económicas europeas, etc.

El resultado a toda esta falta de control no ha podido ser más evidente; Grecia, Irlanda y Portugal han tenidos que ser rescatadas oficialmente por la UE y España está al caer según parece.

Los ajustes económicos impuestos a Grecia son tan duros que ya no puede ni devolver los intereses. Pero es que Irlanda y Portugal pueden acabar igual si no se hace una reestructuración de la deuda; ocurre que ello significa una quita, pero Francia, Alemania y Austria no parecen consentirlo, pues son los países que tienen comprada más deuda griega e irlandesa. Quizás sería conveniente considerar el histórico Plan Marshall y ofrecer ayudas a países quebrados, condicionadas a un plan de saneamiento y recuperación económica realista, ampliando plazos, pero rígidamente vigilada e intervenida por la UE.

Pueden ocurrir muchas cosas y todas las tesis están abiertas, pero si Alemania opta por partir en dos la eurozona, quedando en una los países con solidez económica y en la otra los países quebrados, puede ocurrir que el euro de la zona rica se revalorice tanto, que les sea muy difícil exportar a países terceros.

Alemania, Francia, Austria y Países Bajos, países ricos del grupo, despiertan cada mañana con nuevas tesis para solucionar el descalabro de la UE en tanto que unión económica, pero no consiguen consensuar sus propuestas. Lo que podría dar resultado a largo plazo, es un estricto control europeo de todas las instituciones de la zona (expulsando al que no lo acepte), así como la imposición de una absoluta seriedad, disciplina y rigurosidad presupuestaria de cada país.

Por otra parte, parece que si tenemos que compartir un proyecto europeo, este ha de ser total, es decir desde la total unificación económica pero también desde la total unificación política. Y si ello comporta orillar singularidades que colisionen con el proyecto, pues deberán quedar para la historia. Lo que no puede continuar, es un proyecto de Unión Europea donde se empezó la casa por el tejado y cuyas consecuencias negativas las están pagando ahora millones de familias. Si los ciudadanos de los 27 no aceptan una Unión Europea real, mejor retroceder y volver a la Europa-concepto de los países independientes que teníamos en el año 2000.

Etiquetas:


lunes, 30 de mayo de 2011

La Tira



El deute lleidatà és de tots

El nostre Alcalde en funcions, va revalidar els seus anteriors resultats en les eleccions del passat dia 22, com és lògic hem fe felicitar-lo pels resultats obtinguts, de la mateixa manera que felicitem als altres dos partits que conformen el consistori.
A qui no podem felicitar de cap de les maneres, pels resultats electorals és als veïns de Lleida, i no es tracta d’una qüestió d’ideologia, sinó d’un tema tan objectiu com la butxaca; es a dir: en primer lloc no sabem com farem els veïns de Lleida, per pagar els deutes en els que ens ha ficat l’Alcalde, però el més previsible, és que Ros continuí amb les seves polítiques inaugurals i per tant de grans obres, encara que no tinguem un cèntim al calaix, perquè al calaix només hi ha factures per pagar, es a dir; DEUTES, DEUTES i més DEUTES. Aquest és sens dubte l’estil Ros: grans obres y més grans obres, que pot ser no són necessàries en temps de crisi, deutes i més deutes pels veïns de Lleida i propaganda a tope per a ell.

Companys ben informats, ens diuen que dintre l’Ajuntament volta un sentiment de morositat, en el sentit de que tothom sap sobre el gran deute general municipal, de la mateixa manera que són sabedors de la manca de diners en les arques municipals.

Entre els deutes més coneguts podríem esmentar; el deute propi de l’Ajuntament amb 130 milions d’euros, l’EMU amb 60 m, PCiTAL amb 30 m, La Llotja amb 40 m, Caserna Guardia Urbana amb 11 m, Plaça Blas Infante 2,5 m, Piscina coberta Pardinyes 8,2 m, en total només aquesta petita llista suma 286,5 milions d’euros. Falten moltes obres al llistat, com pot ser la reforma del Passeig de Ronda, que segons la regidora d’Urbanisme es paga amb 8 milions del Ministerio de Fomento.
Si només fossin aquests els deutes del nostre Ajuntament, calculem que cada lleidatà deu a l’Ajuntament la quantitat de 2.203 €, o sigui que una família de tres persones deu 6.600 €.

Cadascun es tindria de preguntar si considera que aquest deute és normal, i si totes aquestes obres eren prescindibles en època de forta crisi. Concretament, que passarà o com ho farem, si a Lleida paguem l’impost de contribució (IBI) més elevat de tota Espanya? Que farà l’Alcalde, duplicar-nos l’IBI per poder pagar, o malvendre la major part del patrimoni municipal, per tal de que l’Ajuntament no faci fallida en no poder pagar els deutes. Consti que ara els proveïdors ja fa temps que es queixen de que tarden molt a cobrar les seves factures.
Aquest és el futur meravellós que prometia Ros?
Eren conscients els seus electors de que els deutes es tenen de pagar i que és Ros qui els ha compromès sense comptar per a res, amb els Veïns de Lleida?

Etiquetas:


sábado, 28 de mayo de 2011

Racó d’Art

Francine Van Have (3)

Francine Van Have, és una pintora francesa amb gran fama als més importants punts d’art arreu del mon.
Va néixer a París l’any 1942 i va acabar els seus estudis de pintura al Liceo Bernard al 1963. Actualment exposa a la Galerie Alain Blondel de París.

(Nota: Per ampliar les imatges clicar a sobre)











Etiquetas:


El llapis impertinent

Es diu que l’Alcalde Ros serà proposat com a Secretari general del partit


Etiquetas:


viernes, 27 de mayo de 2011

Col·laboradors


Tiene un mensaje nuevo

Abrir mensaje de texto: "Ha realizado una compra de 364,42 Eur en la compañía X con el número de tarjeta X, y otra compra de 128.30 EUR en la compañía X con el mismo número de tarjeta".

En principio, el número de tarjeta no coincidía con las nuestras, así que dedujimos que se trataba de un error del banco al poner el número de teléfono del destinatario. No le dimos muchas más vueltas porque todo estaba en perfecto orden en nuestras cuentas. Sin embargo, hace unos días, tuvimos que hacer una compra con nuestra tarjeta, y ¡cha chaaaaaam!, descubrimos que alguien se había liquidado la pasta en dos billetes de avión, dos billetes de tren y un par de noches de hotel, alguien que no éramos nosotros.

Visita rápida al banco. Allí nos informan de que eso está sucediendo habitualmente. Un experto informático entra en una base de datos y copia los datos de una tarjeta y ¡hala!, como no te des cuenta a tiempo...a veces es el mismo banco quien se percata y bloquea la tarjeta porque descubre que se han hecho dos compras en dos puntos del mundo que están a muchos kilómetros y horas de distancia, con apenas unos minutos de diferencia, pero claro, no fue este mi caso.

Por fortuna, tras poner la correspondiente denuncia, el banco se hace cargo de no pasarnos el recibito de 591 euros. El ladrón ha comprado haciendo acto de presencia, así que van a devolver los recibos a las empresas que no piden DNI para que apechuguen con los gastos.

Uuuufffffff...

El post va dedicado a esa persona que se ha dedicado a comprar a nuestra costa. Sólo quería desearle el mejor de los viajes, ya puestos, le va a salir gratis a él y por suerte a mí.

Cosas que pasan en pleno 2011 y en la época donde hay un gran desarrollo informático, pero no existe un control efectivo y mucho menos un sentimiento de rectitud o seriedad.

Etiquetas:


jueves, 26 de mayo de 2011

Opinió



VISCA EL LLEIDA !!

Ja fa uns quants mesos que em sento una mica emmurriat i trist, perquè veig que la meva estimada ciutat torna a ser aquella ciutat gris i emboirada de la que tots passaven de llarg.

Encara que alguns optimistes interessats vulguin aparentar el contrari, desprès d’una etapa en la que vam sortir una mica de l’hort, no vàrem passar de ser una finca controlada pels guardians de una essència lleidatana passada de moda i que només aspirava a conservar els privilegis oligàrquics i de unes quantes famílies que, a pesar de que havia arribat la democràcia i la llibertat, només volien continuar remenant les cireres, malgrat que la majoria havien format part de la “quinta columna”.

I de aquells vents venen les actuals tempestes, han passat quasi quaranta anys i encara volen continuar dominant les nostres terres, com han fet a través dels segles tots els dominadors que han passat pel nostre territori. Obstinats en no perdre el seu lloc privilegiat, malgrat que les actuals generacions que queden d’aquelles famílies, no representen en absolut el seu nivell, s’amollen com una clapa fastigosa, a les seves necessitats de conservar com sigui un paper que només els hi dona el seu cognom i les seves amistats cada dia més desgastades.

Així és lògic que poc a poc haguem anat perdent la nostra identitat, el nostre orgull lleidatà, i en aquests moments estem mancats de signes d’identitat propis que facin de Lleida una ciutat atractiva pels que venen de fora, que ja els hi va bé a tots els maules que hem descrit.

Ni la estació Lleida-Pirineus, ni l’aeroport Alguaire-Lleida-Pirineus, tot ho bategem igual, volem lligar la ciutat de Lleida als Pirineus quan tenim els mateixos accessos que fa més de seixanta anys, i naturalment la gent passa de llarg de la nostra Lleida i se’n va a comprar directament a la Porta del Àngel de Barcelona, que és l’únic que hem aconseguit amb l’AVE i amb la esmorrada presència d’AVANTS.

Tot això amb un govern municipal sense imaginació, presoner de les seves carències i una oposició capada per la seva ineptitud i la seva poca fe en les seves pròpies forces.

A tot això el poble es malacostuma i lo poc que es fa ho troba bé, sobre tot en aquest temps de crisi, ja que durant aquests últims anys ha semblat que qualsevol activitat fos pública i a més a més també se’ls ha acostumat a que fos gratis, de manera que la seva aportació també ha anat minvant. Estem doncs davant d’una situació de tancament econòmic i a Lleida no ve cap empresa que pugui col·laborar al desenvolupament cultural i esportiu de la nostra ciutat, les institucions públiques prou feina tenen a anar pagant els seus deutes, i els ciutadans a anar arribant a final de mes com puguin. Malgrat que de vegades ens assabentem que s’ha pagat mig milió d’euros per una òpera en la que es van tenir que regalar entrades per emplenar la sala on es representava, i no fer el més gran dels ridículs.

Això que deien fa anys que la cultura havia de ser per a tothom, que havia d’estar a l’abast de tothom, que havia d’haver igualtat de oportunitats per fluir-ne. Ja no se’n recorden? Han canviat les seves proclames pels seus privilegis, els seus comitès polítics llibertaris per el despotisme il·lustrat.

Vagi tota aquesta introducció per parlar d’un tema que és el que m’ha fet emprenyar i molt. S’ha anunciat la desaparició de la Unió Esportiva Lleida i ningú ha dit absolutament res. Vaja un poble de desagraïts!, vaja uns polítics mes carotes!, vaja una societat mes poc solidaria!, s’anuncia que desapareix una de les ensenyes més importants del lleidatanisme, que sí va representar amb orgull la nostra ciutat per tot arreu, i tothom mut i a la gàbia.

Potser és perquè ningú vol que es toqui el tema econòmic, que no sigui que algú surti esqueixat, que algú es pregunti com hem anat a parar a aquesta situació. El millor, com sempre, és tapar-ho tot i que no se’n parli més. Així és Lleida.

Però jo em revelo i no vull callar. I vull fer un homenatge al nostre Lleida, i vull fer-ho explicant-li al meu padrí allà on es trobi, perquè és la persona que hem va ensenyar a estimar-lo, hem va ensenyar a estimar Lleida, Catalunya i tots aquests valors republicans que no tenen ideologia i que ell sempre ficava com exemple en el camps d’esports de Joventut Republicana. També per totes aquelles dones i aquells homes que van fer possible aquesta instal·lació esportiva vagi el meu homenatge.

Quant agafadets de la ma padrí, anàvem per aquell caminet vora la via del tren fins l’hospital Sta. Maria i la Granja Militar, i pujàvem per la pendent del camp d’esports, tot contemplant aquell camp de bàsquet fet amb el terra de cendra i aquells “tableros” de fusta verda i un suport arquejat de pedra picada, i m’ensenyaves a la nostra esquerra aquella piscina que li dèiem Olímpica amb aquells trampolins que arribaven quasi al cel, i divisàvem el velòdrom on tantes carreres de ciclisme en pista vàrem assistir, i m’explicaves que al camí de Corbins, quan l’equip es deia “Lérida-Balonpié” els aficionats muntàveu vosaltres mateixos les porteries per poder començar el partit. A mi, que era un nen, el ja vell camp em semblava una meravella. Hem compraves un “emblema” i ens regalaven una visera, tot estava a punt. Des de la grada de general, fes calor o fred, plogués o nevés, allí estàvem cada diumenge que hi havia futbol, que era tots els diumenges perquè jugava l’amateur.

S’hem fica encara la pell de gallina quan recordo que el equip sortia al camp i quan fèiem un gol, padrí. Com poden haver-ne atrevit aquests maleïts de deixar-se perdre tot això?. Bé, no pateixis padrí, que aquestes imatges i aquests records no ens els prendran mai. I a mi tampoc hem prendran mai els valors que hem vas ensenyar, i els hi retrec a tots perquè hem surt del fons de l’ànima, i no tinc por padrí, perquè si algú vol esborrar de les nostres ments aquests records, allí estaré jo i tindré més vista que l’Arbea i el Patiño junts, escombraré la pilota com el Juncal i el Tanco, me’ls pixaré a mig del camp com l’Araujo i el Medina, correré la banda com el Moron i el Vallejo, i tindré la intel·ligència del Cifre i del Clotet i l’habilitat del Martin.

Mai podré oblidar aquelles samarretes penjades al marcador i les teves llàgrimes quan a Andorra de Teruel vàrem pujar desprès de molts anys a segona divisió, te’n recordes padrí? Va ploure tot el partit i al saltar al camp vaig perdre una sabata, hem vas pujar als braços i no hem vas deixar tocar terra fins quan, ja de dia, vàrem arribar a casa.

Aquesta Lleida m’agradava més. Tenia identitat, sentiments, valors, tenia imaginació i força. La nostra Unió Esportiva Lleida, encara que se l’hagin carregat, no morirà mai, per tu, padrí, i per tots, pels que l’hem estimat de veritat...

Lleida, Lleida, Lleida.

Miquel

Etiquetas:


miércoles, 25 de mayo de 2011

La Tira



Una fundació sense raó de ser

Per a que necessitem els lleidatans una Fundació del Paisatge Urbà de Lleida? És que pot ser, la ciutat de Lleida té un paisatge urbà singular, a protegir com si fos patrimoni de la humanitat?
Segurament no hi ha res d’això, i pot ser que tot sigui un muntatge per no sé què. Sigui com sigui, es una fundació amb un president que és el nostre Alcalde.

La Llei de Fundacions és molt clara al respecte; són organitzacions constituïdes sense ànim de lucre, però segons diu l’ordenança que dona cos legal a aquesta fundació, una de les principals funcions d’aquesta entitat, és la de gestionar la publicitat amb ànim de lucre en via publica, la qual cosa no sembla quadrar amb els principis de la llei, però tampoc es fàcil d’entendre, senzillament perquè això es una taxa i les taxes segons la Llei de Bases, només les pot cobrar un Ajuntament.
Davant d’això es podria preguntar: una fundació és un Ajuntament? No, doncs si no ho és, com s’entén que el nostre Alcalde sent el President, permeti aquesta irregularitat tant manifesta?
I perquè des d'un Ajuntament, es creen fundacions i empreses per a fer les tasques pròpies d’un Ajuntament; és fa pot ser, perquè aquestes tasques quedin fora del control municipal?

Estem clarament, en època de crisi profunda i el més sensat sembla ser: primer l’imprescindible, segon el més urgent i tercer el necessari, i si als ciutadans ens retallen pensions, sous, sanitat, educació i medicaments, l’Administració ha de retallar també tot allò que no és imprescindible.

A més, quina utilitat ciutadana en trèiem els Veïns de Lleida, de una fundació que ha de fer funcions d’un Ajuntament, quan en aquest Ajuntament hi ha una plantilla de 1.500 treballadors?
I quant ens costa el manteniment d’aquesta fundació als lleidatans?

Ens poden explicar, quin import és el que ha ingressat en les arques municipals, en concepte de publicitat a la via publica des de que va ser creada, la Fundació del Paisatge Urbà de Lleida? Quin misteri deu tenir tot això?

Són preguntes pel nostre Alcalde, que segurament com de costum en ell, no contestarà.

Etiquetas:


martes, 24 de mayo de 2011

El Confidente

,

Democracia real, ya

Miles de jóvenes concentrados en las plazas españolas, protestan desde el 15 de mayo (15-M), contra un sistema democrático manifiestamente mejorable, contra unas actitudes de corrupción política comprobadas, contra la irregularidad (por no llamarlo de otra forma), consistente en que el Banco de España hiciera dejación de su obligada labor de vigilancia sobre la concesión de hipotecas bancarias basura, contra la nula labor del gobierno en aras a crear empleo para los jóvenes, contra unos sueldos políticos numerosísimos y tremendamente inflados, frente a unos contratos y salarios basura para jóvenes, contra un sistema que fía todas sus decisiones (que a todos afectan), a un grupo de electos que tienen carta blanca para decidir absolutamente todo, eliminando la teórica participación ciudadana, lo cual hace que no se sientan representados. Por todo ello, el movimiento juvenil llamado del 15-M, conocido también como de “los indignados” se ha plantado en la calle y ha dicho “basta”, parece que en un intento decidido por cambiar las cosas.

Sería muy deseable, que el movimiento de los indignados con sus protestas pacíficas y democráticas, consiguiera mejorar la situación actual. Cabe señalar, la decisión de la Junta Electoral Central, al prohibir las concentraciones en víspera electoral, por entender que podían influir en el voto. Lo que no señala la JEC (poca memoria tiene), es que en la jornada de reflexión del 11-M, se permitieron unas concentraciones en jornada de reflexión, y que en fechas electorales, es decir el mismo día de votaciones, aparecen políticos en los medios pidiéndonos que vayamos a votar, cuando esto también es influir en el voto, puesto que incita a votar a quienes deseaban abstenerse. Esto último ha ocurrido invariablemente, en todas las fechas electorales y la JEC ha hecho siempre oídos sordos.

Que Interior no daría orden de cargar contra los acampados, era algo más que previsible, pues era de esperar, que pesaría y mucho en la decisión, los hechos de Túnez y Egipto; cargar violentamente contra los jóvenes supondría invariablemente, radicalizar e incendiar las concentraciones; unas concentraciones por otra parte, tan cargadas de razones que el Gobierno no ha hecho ni el más tímido intento por desmentirlas.

Pareciendo dudoso, que estas protestas hayan podido influir en el voto, no cabe ninguna duda, de que era previsible que se diera una explosión en el sector, debido al elevado paro juvenil del 43%. Al margen de todo ello, partiendo de que gran parte de sus propuestas las suscribimos una mayoría de españoles, parece inevitable, que de esta llamada de atención algo quedará en el acervo popular, sobre todo teniendo en cuenta que los jóvenes y los no tan jóvenes tenemos propuestas coincidentes: políticas de empleo, ética y seriedad en las instituciones, participación ciudadana real y que la Fiscalía sea independiente, tal y como lo son los jueces. En estos momentos no sabemos cuál será el resultado de esta ecuación, pero el tiempo resolverá.

Etiquetas:


lunes, 23 de mayo de 2011

Des de la meva finestra



Més enllà dels resultats electorals

Les eleccions municipals i autonòmiques han estat un mal tràngol pel partit socialista PSC-PSOE que ha perdut un gran percentatge estimat en 10 punts de vot en general. Perdre les alcaldies de Barcelona, Sevilla u altres capitals i ciutats importants, són com un anunci d’una davallada que no sabem on pot portar.

La bajanada multirrepetida per alguns, de que en eleccions municipals es vota a la persona i no al partit, o bé no s’ha complert aquesta vegada, o bé és que els votants no volen a aquelles persones que han presentat (que són moltes). En qualsevol cas, la davallada denota el fracàs de polítiques inútils per resoldre els problemes del país, amb actituds gens series i incoherents, amb polítiques desastrosament erràtiques, despòtiques, prepotents, sectàries i neolliberals, d’un partit que es diu socialista, però que en realitat mai ha aplicat polítiques socialistes, sinó fins i tot quasi superadores dels plantejaments neolliberals.

Queda clar, que la davallada electoral del PSC-PSOE té molt a veure amb els problemes del país, però també és cert que els problemes de la crisi han fet de catalitzador, per ficar la mirada en altres aspectes o actituds, que fins ara es deixaven permissivament com “de costat”. El sentit crític ha aparegut entre els votants i aquesta qüestió, sí que preocupa al partit castigat, però també a tots aquells que tenint comprada la voluntat, depenen d'un sou polític que el partit els proporciona; són en definitiva, aquells que abans en deien despectivament “ganapanes”, diguem que aquests podien veure el que estava passant, però es difícil veure una cosa, quan precisament el seu sou depèn de que no la vegin.

No tenim cap dada que ens indiqui si la protesta dels indignats, han tingut o no efectes sobre els resultats electorals, però sí que al menys d’alguna manera, sembla que les protestes, puguin accentuar el sentit crític i en aquest sentit, pot ser que les protestes hagin fet algun efecte. Pensem que la PXC entra en uns quants ajuntaments de Catalunya, precisament perquè els votants estan indignats, en veure segons quines coses i la seva indignació no ha estat tinguda en compte.

En tot cas, la gran bolcada electoral en favor del PP i en detriment del PSOE, fa pensar que en aquests comicis municipals i autonòmics, els electors han optat per votar en sentit de eleccions generals, i haurien passat de la fidelitat cega en el vot, a jutjar pels resultats de govern. Una anàlisi que tindria molta importància de cara a unes properes eleccions generals.

En tot cas, més enllà dels resultats electorals d’ahir, es podria donar el cas, de que la gran bolcada electoral en favor del PP, amb més motiu si continua la pressió o protestes dels indignats, podrien anunciar unes eleccions generals anticipades per finals del mes d’octubre.

Etiquetas:


sábado, 21 de mayo de 2011

Àudio visuals

La protesta dels indignats....


¿I tu, no et sens indignat?


#SpanishRevolution

















Etiquetas:


Opinió



Te roban la cartera... pero no pasa nada

Sucede a veces que te roban la cartera, también puede ocurrir que vas a buscar el coche aparcado y te encuentras el retrovisor roto. En el mejor de los casos, puede que te devuelvan la cartera en comisaría, eso sí, sin ni uno de los cien o doscientos que llevabas (que también es mala suerte que justo ese día hubieras sacado dinero para pagar varias cosas)

Puede suceder que llegues a comisaría con el retrovisor en la mano, o a por esa cartera, con la lejana sensación de que parte de su trabajo consiste en revisar alguna de las ochocientas mil cámaras de vigilancia que "velan por nuestra seguridad", y lo que recibes por respuesta es "si no le han hecho ningún otro estropicio, ha tienes suerte". Te mira como pensando: “y a mi que me explica este; esto es normal”.


Tienes suerte de que no tengas que renovar todo el papeleo (aunque nadie te evita el tener que cancelar tarjetas de crédito y pedir otras nuevas). Tienes suerte de que no te hayan roto de paso la luna delantera, ya que la denuncia del retrovisor sólo te va a servir "por si te cubre el seguro". Pero no hay nada más a rascar.

Sales de allí preguntándote, si esa pasividad se daría, si a ti te diera por descolgar tu peso de SU retrovisor, o si fuera SU tarjeta de crédito la que han dejado bloqueada en un cajero tras tres intentos infructuosos de sacarles la pasta, además del dinero que te han levantado con la cartera.

¿Quizá ahí sí "perdieran" unos minutos revisando la grabación del cajero, que quizá esté para este tipo de cosas? Supongo que, siendo un delito menor, tampoco querrán molestarse en hacer algo que no va a tener consecuencia alguna, pero personalmente preferiría saber quién ha sido el que ahora sabe cómo me llamo, dónde vivo, o a quién volverle a levantar la cartera o romperle el retrovisor porque "no pasa nada". Aunque sólo sea por cambiar de acera si lo veo acercarse.

Así que repetid todos conmigo: Si me roban la cartera y se llevan mi dinero, o si me descuelgan el retrovisor, por mucho que me devuelvan los papeles o no me rompan el parabrisas respectivamente, no tengo que darles las gracias a esos tipos: esos tipos siguen siendo delincuentes, aunque la policía se llame andana.

Mijail

Etiquetas:


viernes, 20 de mayo de 2011

Col·laboradors

La cançoneta de campanya electoral del Ros

(Podeu teclejar u ombrejar, copiar  i enganxar al buscador del YouTube:)
La Tuna - 4. Claveles y "Clavelitos" 


Etiquetas:


El llapis impertinent

El col·lectiu de "indignats" munta un campament a la plaça Ricard Viñes

Etiquetas:


jueves, 19 de mayo de 2011

Col·laboradors



Reflexions de campanya electoral

Adjuntem algunes reflexions gràfiques de campanya electoral dels “Amics de la Lletja” que subscrivim també, però trobem a faltar certs apartats, per exemple:

- La sordesa tossuda de Ros a les propostes veïnals de la ciutat.
- El Síndic de Greuges no para de denunciar que una de les queixes més comuns entre els lleidatans, és la manca de resposta a les seves inquietuds passades pel Registre Municipal.
- Posar-nos uns impostos municipals elevadíssims, pels que rebem uns serveis
molt minsos.
- Un preu de l’aigua molt i molt elevat.
- Un preu en el rebut de recollida de escombraries molt car, per la brutícia que està escampada pels carrers i al costat dels contenidors. Ja no diguem dels excrements de gos que trobem pels carrers.
- El Síndic també recorda a Ros, que té de ensenyar a l’oposició, les factures que paga l’ajuntament, la qual cosa denota manca de transparència.
- La Comissió Europea demana a Espanya que faci més esforços educatius, però Ros ha bloquejat durant anys, la construcció d’un Institut i una escola bressol a Cappont.
- El sobrecost de la Llotja amb 16 milions d’euros.
- El sobrecost del Pont Príncep de Viana amb 5,6 milions d’euros.
- La enorme diferencia de preu entre les tres passarel·les del riu, la de Banqueta va costar 1,6 milions d’euros (1997), la de Camps Elisis va costar 1,9 milions d’euros (2003) i la de Maristes va costar 4,8 milions d’euros (2010).
- Que la EMU s’endeuti per comptes de l’Ajuntament, quan està prohibit.
- La corresponsabilitat de Ros amb la construcció de l’aeroport d’Alguaire; un aeroport d’escassísima utilitat publica, però que ens ha costat 94 milions d’euros, més el cost del manteniment anual corresponent.
- No ha esclarit encara que va passar amb l’Empresa Municipal de Serveis Comunitaris (EMSC) ¿On van anar a parar els 10 milions d’euros?

El diumenge són les eleccions municipals; esperem que els Veïns de Lleida votin amb seny; és pel seu propi bé.




Etiquetas:


Col·laboradors



¡¡¡Viva el PER!!!!!

Éramos cuatro en mi familia; matrimonio y dos hijos en edad de ir al instituto. Vivíamos en la ciudad y solo trabajaba yo. Al mes entraban en casa 1.100 euros.
Nos hablaron del PER y pensando en ello decidimos vender el piso y regresar a nuestro pueblo, cuyo alcalde era un amigo de mis tiempos juveniles.
Hablé con mi amigo, vendimos el piso de la capital, de 3 dormitorios, por 245.000 euros. Compramos en el pueblo un trozo de finca de aproximadamente unas dos Has. de regadío y una casa de 4 dormitorios. Todo ello nos costó 205.000 euros.
Arreglamos todos los papeles con la ayuda de mi amigo el alcalde y nos apuntamos mi esposa y yo al PER.

Empezamos a recibir cada uno 600 euros; 1.200 euros al mes. Sin trabajar. Más de lo que ganaba al mes en la ciudad trabajando. Al tener con el PER todo el tiempo libre pude dedicarme a trabajar en nuestra finca, en donde incluso tenemos animales domésticos. Además recibidos becas para los estudios de nuestros hijos que han quedado en la ciudad con los abuelos.

De la finca empezamos a sacar dos cosechas anuales por un importe aproximado de 4.500 euros en cada cosecha. Eso sí, el trabajo lo hacemos entre los dos, sin ayuda exterior y, claro está, sin pagar a la SS, ni impuestos, ya que somos parados “pobres” acogidos al PER y así seguimos sin problemas, buenas tapitas, buen jamón, cervecitas y vinillo.

Al final del año el ingreso de la familia se multiplicó, y la crisis es para los demás.

Cuando se nos acabe el PER nos haremos con las veinte jornadas que necesitamos y otra vez al PER. Y cuando llegue la jubilación, tanto mi esposa como yo la tenemos asegurada, ……¡¡¡Viva el PER!!!!

¡Ah! Y ahora en una cuentita ahorrando lo que podamos, por si se os ocurre votar mal y se nos acaba esto, tener un buen plan de pensiones.

Señores, sean espabilados y actúen, que si padecen crisis es porque quieren, no piensen o piensen poco. Vénganse a la patria del PER.

Etiquetas:


miércoles, 18 de mayo de 2011

El Confidente



Tendencia ascendente en la tasa de paro

Los datos de EPA del primer trimestre indican sin disimulo alguno, que la tasa media de paro en España es del 21,29%, un punto más alta que la registrada en el último trimestre del 2010.
La tasa de paro no resulta homogénea ni en todas las regiones, ni en todas las provincias; desde Guipúzcoa con un 8,98% de tasa de paro, hasta llegar a Las Palmas, Cádiz, Huelva, Málaga y Almería, con una tasa de paro superior al 30%, o lo que es lo mismo, que de cada 10 personas en edad laboral, hay 3 que buscan empleo.
Lo que acentúa la preocupación, es la tendencia ascendente de este trimestre sobre el anterior.

Por Comunidades Autónomas, la media y en sentido ascendente sería:

País vasco 11,14%
Navarra 13,40%
Madrid 15,43%
La Rioja 15,44%
Cantabria 16,37%
Galicia 16,85 %
Asturias 18,20%
Cataluña 18,27 %
Castilla León 18,65%
Castilla La Mancha 20,95%
Extremadura 24,1%
Com. Valenciana 24,79
Baleares 25,36%
Murcia 26,16%
Canarias 28,52%
Andalucía 29,60%

Sorprende que al conocerse los datos de la EPA, el candidato por el PSOE a la presidencia de la Comunidad de Madrid, Tomás Gómez, declaró que en su Comunidad ha habido un descenso del paro, debido a que hay 56.000 personas que “han desistido de buscar un puesto de trabajo”.
En primer lugar habría que preguntarle si estas 56.000 personas le han comunicado a él, su decisión de desistir en buscar un puesto de trabajo, y en segundo lugar, también se puede suponer que el mismo fenómeno se debería haber producido en el resto de comunidades autónomas y por tanto la tasa media de paro real en el país, habría que incrementarla considerablemente.
Más le valdría al candidato Gómez, que en vez de hacer estas declaraciones tan desafortunadas, explicara cual es su programa para rebajar la tasa de paro en la comunidad de Madrid.

Etiquetas:


martes, 17 de mayo de 2011

Col·laboradors



QUE VERGÜENZA DE PAÍS

Estimados Compañeros:

Me dirijo a vosotros para explicar lo que está sucediendo en las farmacias españolas.
Creo que es necesario que esto se sepa porque, por lo que he podido comprobar, hay una estela de secretismo en relación con el tema de la Sanidad Pública y sus ventajas para los inmigrantes....
Pasa lo siguiente: Yo soy farmacéutica y en mi oficina de farmacia detecto desde hace varios años ya muchísimas recetas que los inmigrantes ¡¡NO PAGAN!! Sí, sí, como lo estáis leyendo.

Me explico: cuando uno de nosotros, español de toda la vida, va al médico, se le extiende una receta con la modalidad de beneficiario normal, titular, o sí está jubilado, pensionista titular. Eso quiere decir que se ha cotizado a la Seguridad Social Española.

Pero los inmigrantes reciben recetas con las modalidades siguientes:
Extranjero titular sin recursos, solicitud de extranjero sin recursos, fármacos gratuitos para extranjeros, menor extranjero con fármacos gratuitos y lo peor de todo: ser pensionista extranjero mayor de 64 años. Esta es la última modalidad, que quiere decir que los inmigrantes se traen a sus ancianos aquí a recibir la asistencia médica y farmacéutica que nosotros pagamos, o sea los españoles.
Por otra parte se llevan gran cantidad de medicamentos comprados en la farmacia o regalados a su país y, además, se jactan de ello.

Daré más datos: yo resido en Majadahonda (Madrid) y de lo que estoy hablando es lo que veo cada día aquí... Se supone que el Ayuntamiento de Majadahonda es de derechas y el mismo ayuntamiento está repartiendo vales a moros y sudamericanos para recibir papillas y leches GRATIS y productos de higiene personal GRATIS.
Estos individuos, una vez que me dan el vale, se compran cremas de 50 euros... y encima se jactan y cachondean de que los españoles somos tontos....
¡¡Estoy harta!!!

Además me han amenazado varias veces en mi farmacia, y yo encima con el miedo de salir del trabajo a las 21:30 ya que toda la gente sabe el horario de mi trabajo lo que me provoca pánico.
Es indignante y veo que no podemos hacer nada.

Un saludo.

Puedo confirmar que todo esto es cierto y que no se habla de ello porque no interesa; respondo a quien esté interesado:
farmaceuticos_adjuntos@yahoo.es

Etiquetas:


lunes, 16 de mayo de 2011

Col·laboradors

Frases de Aristóteles

Endevinalla:
A quin polític ens pot recordar el que es diu en aquestes frases?


(Podeu teclejar u ombrejar, copiar  i enganxar al buscador del YouTube:)
Frases Ateas - Aristóteles Política y Religión.


Etiquetas:


domingo, 15 de mayo de 2011

La Bona Cuina



La Bona Cuina

La Bona Cuina, és un espai de receptes que us oferim per gentilesa de l’AVV Bordeta, provades i experimentades en el seu Curs de Cuina.


PASTÍS DE POMA ESTIL XAVI





Ingredients:
1 iogurt de llimona
4 ous
3 gots (pot de iogurt) de farina
2 gots (pot de iogurt) de sucre
1 got (pot de iogurt) d’oli de gira-sol
1 sobre de llevat
2 pomes pelades i tallades a llesques fines

Per a fer l’almívar:
1 got petit de moscatell
1 got d’aigua
1 cullerada de Tamatina
1 cullerada de sucre

Preparació:
En un bol es barregen el sucre i els ous i es baten. A continuació se li afegeix la farina, el sobre de llevat, l’oli de gira-sol, la ratlladura de la llimona i el seu suc.
Ho ficarem en una safata apta per al forn. Per damunt col·locarem les llesques de poma i ho ficarem al forn uns 30 minuts a 170º.

Quan ho traiem del forn, prepararem l’almívar. En un cassó es fica el moscatell, el got d’aigua i una cullerada de sucre. Ho posarem al foc i ho deixarem reduir a la meitat. S’afegeix la Tamatina dissolta en una mica d’aigua i remenarem. Quan comenci a bullir es treu del foc i s’escampa per damunt del pastis.

Que aprofiti.

Etiquetas:


sábado, 14 de mayo de 2011

El llapis impertinent

El diputat socialista lleidatà, Fèlix Larrosa, que figura a la llista electoral de Àngel Ros, vota al Congrés en contra de que Catalunya rebi el fons de 1.450 milions d'euros


Etiquetas:


viernes, 13 de mayo de 2011

Des de la meva finestra





La ketamina

En l’actual societat, han fet aparició diferents tipus de drogues que són consumides per ciutadans que estan enganxats al seu consum.
Una de les últimes drogues conegudes és la ketamina. Es tracta d’un producte anestèsic que s’utilitza com a tal a Àsia, Amèrica Central i Àfrica.
Si bé es va utilitzar com anestèsic a Espanya, es va retirar degut als seus efectes al·lucinògens secundaris.
Segons hem trobat, es tracta d’una droga molt addictiva, que es sol consumir ensumada, els seus consumidors passen amb rapidesa de consumir-la ocasionalment al consum diari, té per tant un gran poder de addicció. Una altra particularitat és que els nivells de desintoxicació són molt baixos.

En l’informe anual del Plan Nacional de Drogas, no consta l’augment de consum d’aquesta droga. Segons dades del 2008, un 4,8% d’escolars entre 14 i 18 anys han consumit algun cop aquesta droga, a la vegada que el 5,1% han provat la cocaïna.
Fonts de confiança, afirmen que el consum de ketamina, esta només una mica pel davall del de cocaïna o èxtasi.

No fa gaire, els Mossos d’Esquadra van detenir una banda de 10 persones, que eren el principal grup de tràfic de ketamina a Catalunya: portaven la droga des de l’Índia en paquets de 4 ó 5 quilos per setmana.

Realment és una pena, que nens de 14 anys es facin consumidors de drogues, amb els futurs perjudicis de salut i socials que tot aquest entorn els pot comportar.
Si bé és cert, que la lluita policial contra els traficants no es pot defugir, també és veritat, que sense consum, no hi ha tràfic, aleshores sembla que la millor inversió sanitària i també social en aquest camp, sigui la preventiva, es a dir la educativa, que passa necessàriament pel assessorament continuat als nostres joves, costi el que costi.

Etiquetas:


jueves, 12 de mayo de 2011

El Confidente



El gran timonel puso rumbo a ninguna parte

Desde la presidencia del Gobierno, Zapatero, el gran timonel, puede explicarnos tantos cuentos como le parezca; total a él no le afectan, pero a los españolitos de a pié, sí nos afecta directa o indirectamente, la mala situación económica que tenemos en el país.
Hace falta ser muy bendito, crédulo e inocente, para confiar en las insinuaciones de mejora económica que hace Zapatero desde hace meses.

Si todos sabemos que tenemos una lista (oficial) de prácticamente, cinco millones de parados. Que el Estado, Comunidades Autónomas y Ayuntamientos están ahogados por el déficit, que de ello emana el tener muy poco crédito entre quienes deberían comprar nuestros bonos de deuda. Pero es que las familias también tenemos muchas deudas.
Que tenemos la banca del país con grandes cantidades invertidas en inmuebles, cuando a valor actual no valen ni la mitad del montante hipotecario. Que por ello estos bancos no pueden ofrecer crédito a particulares y empresas. Que ahora encima de atravesar una época de poco consumo, resulta que a finales de marzo, se ha sabido que la inflación para este año será del 3.6%, una cifra alta incluso, para épocas de gran desarrollo. ¿Cómo podemos siquiera tomar en consideración, unas insinuaciones falsarias de mejora?

Tampoco podemos creer ya, la falacia de que la crisis es mundial y que hasta puede, que algún malvado desconocido haya infectado a todo el mundo. Los países europeos como Francia o Alemania, e incluso la zona euro en conjunto, zozobraron en la fase aguda de la crisis en 2009, pero después rebotaron y están remontando claramente; valga como contraste, que Alemania tiene un 9,1% de tasa de paro mientras que nosotros tenemos un 21%. Todo ello, cuando en España todavía seguimos cayendo y profundizando en la crisis, a pesar de que aparecen unos ínfimos indicadores en este primer trimestre, como son una mejora en las exportaciones y en datos de ocupación turística, pero el sector comercio está cada vez más deteriorado, simplemente por una razón: el poder adquisitivo de las familias es cada vez menor.

La congelación de pensiones y el reducir sueldo a funcionarios, ha conllevado como efecto colateral, un recorte de salarios en la mayor parte de empresas. Aquí hay que sumar a quienes han perdido ya el empleo. Si a todo esto le añadimos, una subida de impuestos generalizada, una creciente subida de materias primas y combustibles (causa según parece de la inflación), nos daremos cuenta de que todas estas medidas acometidas por el Gobierno, no han reactivado la economía, no han funcionado. Es más; tenemos el doble de tasa de paro que en la zona euro, pero es que nuestra inflación para este año, es un punto más elevada que en la eurozona y eso con un consumo muy bajo.

Luego si estas medidas que tomó el Gobierno ahora hace un año, no funcionan, quizás habría que probar otra solución, como podría ser gran austeridad para gastos superfluos (Zapatero tiene 656 asesores, por ejemplo, con un coste anual de 28 millones de euros), solucionar el problema del crédito bancario y quizás deshacer medidas adoptadas por el Gobierno el pasado mes de mayo.

Creo que Zapatero dijo en el Congreso, que nunca se subiría a un barco, en el cual su capitán no tuviera claro que rumbo hay que seguir, me temo que el rol de timonel o capitán confuso lo está asumiendo él mismo, lo malo es que los sufridos pasajeros del barco que somos nosotros, estamos ya muy mareados, pero también muy alarmados; prácticamente, con esperanza cero.

Etiquetas:


martes, 10 de mayo de 2011

Des de la meva finestra



Una mort estranya i molt oportuna

El dia 1, dia del treball era festiu, no obstant diuen que el grup de “marines” d’elit del president Obama, no van poder fes festa perquè tenien molta feina.

Diu l’historia que de vegades, hi ha qui es passa la vida, sent una autentica molèstia per algú y que curiosament, mor (o se’l fa morir) en el moment més adequat per aquells que es deien molestats. Com es podem imaginar estic referint-me a Osama Ben Laden, que diuen va morir al seu domicili de Pakistán el dia del treball, en una fosca operació de l’exercit de EEUU.
Quan dic fosca operació, és perquè crec que deixa més interrogants i dubtes, que certeses i conviccions.

Es va difondre una fotografia de Ben Laden mort; una falsedat, ja que des del 2009 aquesta foto circula per Internet. Diu que van trigar 40 minuts per matar Ben Laden, quan no els feia falta ni 5 minuts. Diu que li van mirar el ADN, que van veure que era ell i que desprès el van tirar al mar.

Fa temps que es diu, que Ben Laden fa anys que esta mort. Així ho va declarar davant la televisió, la Primera Ministra de Pakistán, Benazir Bhutto l’any 2007. Un més desprès, Bhutto va ser assassinada. Va estar una casualitat? En el camp de la política, les casualitats més aviat són escasses.

Hi podria haver algun motiu per simular que estava viu? Doncs, podria haver servit d’excusa i raó, per envair països en nom de la defensa de la llibertat i eliminar llibertats. Per fer-nos entrar en una paranoia, on ens fan veure enemics per tots costats i en nom de la seguretat, amb l’excusa de defensar-nos, ens van treien les poques llibertats que ens quedaven. Penso que les raons per la simulació poden ser d’allò més interessades.
La invasió de l’Afganistan, geoestratègicament important per ser un passadís pels oleoductes al Mar Índic. En el cas de Irak, important per ser posseïdor de més del 70% de les reserves de petroli. Ambdós països no tenien res a veure amb el terrorisme ni amb Al Qaeda, però era una justificació.

Y perquè simular ara la mort de Laden? Els observadors internacionals fa temps que coincideixen en que Ben Laden, en cas de fos viu, no pintava res dintre de Al Qaeda des de fa anys. A més, en les actuals revoltes nord africanes, el pes de Al Qaeda ha estat insignificant. També pot servir per acabar la guerra a Afganistán; una guerra molt impopular a EEUU. Y la raó de més pes, la caiguda de popularitat de Obama; informar de la mort de Laden ha fet pujar la seva popularitat, però immediatament ja s’està qüestionant tot: en primer lloc l’exercit van entrar en un país sense permís i per tant, de forma il·legal, i si realment el van matar, quan el portant veu de la Casa Blanca, diu que anava desarmat, és com dir que l’exercit va cometre també un acte terrorista o un assassinat. Una altra cosa hagués estat, que l’haguessin capturat i portat als EEUU per jutjar-lo, demanat desprès el recolzament d’altres països.

No fora descartable, que al final Obama acabés tenint encara més problemes electorals per aquesta historia dels que pensava resoldre, però si es demostra que ha enganyat als ciutadans, també pot tenir problemes legals. Recordem el que va passar amb Richard Nixon, que va haver de dimitir.

Etiquetas:


lunes, 9 de mayo de 2011

Cartes al Director

Les promeses del Ros

La candidata del PSC per Girona, Pia Bosch, promet ara un nou Institut i més escoles bressol o guarderies, quan l’actual alcaldessa del mateix partit durant anys, Anna Pagans, no va fer cap de les dues coses.

Serà casualitat, que en la mateixa línia, el candidat del PSC per Lleida i actual alcalde, Ros, prometi exactament el mateix?
Ros ara promet impulsar l’Institut de Cappont i l’escola bressol quan amb dues legislatures no ha fet cap de les dues coses.
En quan a l’Institut a partir del 2004 el que va fer és bloquejar la seva construcció i no va estar fins al 2009, al veure’s molt pressionat, quan va decidir requalificar el sòl per passar-lo de zona verda a equipaments.
Pel que fa a l’escola bressol o guarderia, hi ha al barri tres solars cèntrics i propietat de l’Ajuntament on es podia haver construït ja fa anys, quan al barri només ni ha una.

Té algun sentit o alguna lògica, que tenint el barri de Cappont, tres escoles de primària, només hi tenim una escola bressol i no tenim Institut de Secundaria, com tenen tots els altres barris?
Té alguna explicació creïble tot aquest desgavell?
Si en el nostre barri paguem els mateixos impostos que en els demés, volem tenir el mateixos serveis, si n’hem de tenir-ne menys, potser que anéssim pensant en independitzar-nos d’un ajuntament que ens menysprea, però compte, que a l’hora de cobrar-nos els impostos, ens fot la garrotada.
Què hem de pensar, dels que prometen les coses que està demostrat que no compleixen?

Víctor


--------------------------------------------------
Nota de la Redacció: Les Cartes al Director aniran degudament identificades i no podran contenir insults, ni ser ofensives, en tot cas, no seran la nostra opinió sinó la del signant. En cap cas es mantindrà correspondència amb els autors. Les Cartes al Director es poden enviar a la nostra adreça: ilergeta386@gmail.com

Etiquetas:


domingo, 8 de mayo de 2011

La Bona Cuina




La Bona Cuina

La Bona Cuina, és un espai de receptes que us oferim per gentilesa de l’AVV Bordeta, provades i experimentades en el seu Curs de Cuina.



FILET FARCIT



Ingredients:
1 filet
1 vas de vi negre
1 copa de conyac
3 cullerades de mel
3 talls de formatge
100 gr. de nous
50 gr. de fruites del bosc
3 cullerades d’oli
sal
pebre

Preparació:
Tallem el filet en forma de llibre, salpebrarerem i posarem els talls de formatge i unes nous. Ho enrotllem i “marquem” en una paella amb oli, després o passem a una safata per al forn.
Ho courem al forn a 190º durant uns 10 minuts.

Mentrestant en un cassó farem la salsa: posarem el vi, la mel i una mica més tard, afegirem el conyac i flamejarem. Deixarem que es faci un xarop i al final afegirem les fruites del bosc. Aquesta salsa la ruixarem pel damunt del filet.

Que aprofiti.




Consell:
Les fruites del bosc les podeu trobar en botigues de congelats.

Etiquetas:


viernes, 6 de mayo de 2011

La Tira



Els compromisos de Àngel Ros per la Lleida del futur

El dia 2 de maig, vam rebre en els nostres domicilis, un fulletó electoral de l’Alcalde de Lleida (encara que creiem està prohibit repartir-ho abans de la campanya electoral) i que porta per títol “Els compromisos de Àngel Ros per la Lleida del futur”; són uns compromisos com:
A Lleida, l’educació serà molt més que un dret.Sí i tant es així, que al barri de Cappont porten 8 anys demanant un Institut de Secundaria i una altra escola bressol, però encara no els han vist.
Pla Estratègic per l’Ocupació i l’Empresa de Lleida.No sabem quina deu de ser l’Estratègia per la Ocupació, però tenim una pregunta: la saben els 29.000 aturats lleidatans?
Mercats moderns i de proximitat.No sabem de quins Mercats parlen; els mercats Municipals han tancat tots menys dos?
La Lleida dels drets i dels deures. Per una ciutadania amb valors cívics i ètics.Tindrem els Veïns propis de Lleida, els mateixos drets en Ajuts Socials que els immigrants?
Tindrem dret, a que se’ns baixi el IBI, l’aigua i la recollida de escombraries i tots els impostos municipals, en temps de crisi?
Tindrem dret els Veïns de Lleida, a que tots els nostres escrits siguin contestats des de l’Ajuntament?
Tindrem dret, a la transparència municipal, la veurem alguna vegada?
Tindrem dret, a tenir un Govern Municipal, que miri pels Veïns de Lleida i no només per algunes empreses?
Tindrem dret, a tenir un Guardia de Barri, amb una funció d’ajut al ciutadà, de vigilància i que no sigui simplement un multador de barri?
Tindrem dret, a tenir una Guardia Urbana que acudeixi quan els Veïns telefonen per alguna cosa?
Tindrem dret, a tenir un Govern Municipal, sensible a les inquietuds dels Veïns de Lleida, o continuaran sensibles només a les inquietuds d’algunes empreses?
Tindrem dret, a tenir una millor vigilància en els nostres carrers?
Tindrem dret, a caminar pels nostres carrers tranquil·lament, sense tenir que mirar contínuament al terra, per evitar forats a les voreres i excrements de gos?
Els aturats lleidatans, tenen dret a un lloc de treball, però tindran un lloc de treball?
Millora en el benestar i autonomia per la gent gran.I el ajuts per la Llei de Dependència aprovats des de fa dos anys i que no arriben, on són?
Lleida, ciutat sostenible que aposta pel transport públic.Potser igual que fins ara: transport públic amb poca puntualitat i poca freqüència de pas i un transport públic amb unes accelerades i frenades brusques, perilloses pels usuaris.
Valors per preservar: l’Horta i les zones verdes.La Plaça Blas Infante és un exemple de zona verda construïda.
Diu que vol preservar l’Horta, quan va decidir un traçat de la variant Sud que esgarra una gran zona immillorable de conreu de l’Horta.
Els espais públics, patrimoni de la ciutadania.Els espais públics de Lleida aviat seran un record d’una altra època: Ens ha privatitzat els Camps d’Esports, l’espai de la Ciutat esportiva de Balafia, les parcel·les del campus de la UDL, una tercera part dels Camps Elisis, molts carrers de Lleida privatitzats posant parquímetre. Ara privatizen un mercat i pensen privatitzar també, les Basses d’Alpicat.
En que quedarà el patrimoni públic?
Nous vivers al Parc Científic de Gardeny per als joves amb talent.Sí, en un Parc Científic, fet amb un crèdit de 30 milions d’euros que tenim de retornar. A més fa pocs dies, deia l’Alcalde hi havia 540 llocs de treballs i ara declara que són 1.100?

Sincerament, semblen el recordatori d’uns compromisos antics que mai s’han complit. Tot això pot recordar la frase de Groucho Marx: “Aquests són els meus principis, si no li agraden en tinc uns altres”.

Etiquetas:


jueves, 5 de mayo de 2011

Col·laboradors







Ver para creer .....


Tenemos 5 millones de parados y los sindicatos no salen a la calle como lo hacían, con las manifestaciones del “No a la guerra” o contra el “Chapapote”?

Resulta muy interesante saber por qué tenían la boca tapada. Lo que se descubre mirando en el BOE!!

Una grafica con la pasta recibida por los sindicatos desde 2000.

Parece existir una curiosa relación entre la pendiente de la gráfica y el afán reivindicativo de los sindicalistas...

En fin, deben ser CASUALIDADES DE LA VIDA ...



Pasen y vean....

Subvenciones recibidas bajo el título de “cursos de formación”


Año 2000

Año 2001



Año 2002


Año 2003



Año 2004

Año 2005


Año 2006

Año 2007


Año 2008


Año 2009


Año 2010

Etiquetas:


miércoles, 4 de mayo de 2011

La Tira



Tancaments il·legals de locals a Lleida

L’Ajuntament de Lleida va fer tancar per vuit mesos, el bar o pub, TRESS, per haver incomplit l’horari de tancament.
No obstant, ara el jutge del Contenciós Administratiu ha dictat una sentencia en la que anul·la la resolució de l’Alcalde.
El magistrat qualifica de “temeritat” aquesta actitud de l’Ajuntament i apunta a que es podria estar utilitzant de manera exemplaritzant i electoralista per part d’un concret grup polític, amb la finalitat de fer veure al ciutadà, que el tema dels sorolls provinents de locals d’oci nocturn està totalment solucionat gràcies a l’actuació de l’Ajuntament”.
Afegeix que no ha trobat l’autorització judicial per a fer el escorcoll del local, "es torna a plantejar per part de la policia municipal de Lleida un possible abús de poder quan no l'oberta comissió d'un delicte tipificat al Codi Penal".
En un altre afegit diu: "Sembla com si l'ajuntament de Lleida hagués retrocedit diverses dècades en el temps i desitgés aplicar la potestat sancionadora existent en el període polític anterior a la Constitució espanyola del 1978".

En declaracions a la radio, l’Alcalde va declarar que presentarà recurs per recusar al jutge “i perquè s’ho miri un altre jutge”. Ens preguntem si podrà demostrar que el magistrat té alguna incompatibilitat en contra l’Ajuntament de Lleida per ser recusat, tal vegada sigui que es tracta d’un jutge independent.

Es dona el cas, de que ja és la tercera vegada que passa el mateix, es a dir que l’Ajuntament tanca un local y que desprès el jutge, diu que no es podia tancar. Altres locals de la ciutat han patit el mateix tractament: La Boite, Quenns, River Café, Tress. Un altre local, Refugio Brasileño, acaba d’anunciar que ha recorregut al Contenciós per un altre tema de tancament de local.

Pel que fa a la discoteca Boite, el jutge explica: “que no consta que la policia demanés cap permís i molt menys autorització judicial per entrar a l’esmentat local”, per tant, “s’hauria pogut vulnerar la inviolabilitat del domicili i estar davant d’una entrada il·legal que suposaria l’anul·lació de tot el procediment”.

No oblidem, que es tracta d’una resolució d’Alcaldia i a més, la llei diu que en tot Ajuntament, el cap de la Guardia Urbana serà sempre l’alcalde.

Segurament, no és pas l’abús de poder el que té de practicar un Ajuntament, sinó el total compliment de la llei, i en això possiblement estarem tots d’acord amb el jutge. Amb el que potser difícilment estarem d’acord, es amb que a la Guardia Urbana se li encomanin actuacions il·legals.

Etiquetas:


lunes, 2 de mayo de 2011

El Confidente



Orígenes de la crisis económica actual

En medio de la actual crisis económica, siempre aparecen los mercados financieros. La mayor parte de los ciudadanos expresan una gran confusión (fruto quizás de una escasa cultura política), al no entender el porqué tenemos que aguantar la tiranía de los mercados que parece atenazar nuestro débil sistema económico.

Lo que deberían saber los ciudadanos, es que los gobiernos actuales de todos los países, presupuestan en gran medida a crédito, es decir, emiten bonos de deuda a reintegrar en plazo concreto, a cambio de un tipo de interés. Los mercados financieros, por decirlo de alguna manera, son los banqueros de los gobiernos actuales. Y en esos mercados financieros se intercambian promesas; las de prestar dinero y las de reintegrarlo después a su vencimiento, con unos intereses previamente pactados; un tipo de interés que varía de acuerdo con el riesgo que asume quien presta el dinero. Podríamos decir, que quien presta el dinero es el prestamista y quien recibe el crédito es el prestatario.

En cualquier caso, prometer cumplir con el acuerdo y creer en esta promesa, supone el tenerse una confianza mutua entre ambas partes. El problema surge cuando aparece cuando la sospecha alienta la desconfianza, por temer que la parte prestataria no podrá cumplir con su promesa, o sólo la podrá cumplir con muchas dificultades.

La historia de los mercados financieros de los últimos años, refleja invariablemente, que a los excesos de confianza se suceden los excesos de desconfianza, pero es que invariablemente también, el dinero es muy temeroso y se ve prontamente afectado por las dudas.

La pregunta sobre esta crisis que más veces hemos oído formular, es la relativa a su origen. Pues bien, el origen de la crisis económica actual, está en un modelo económico estadounidense que luego fue exportado a otros países. El origen real de la crisis, está en los créditos hipotecarios con alto riesgo (en inglés, subprime), que se empezaron a conceder en Estados Unidos desde el año 2002.

En 2002, el precio del dinero oficial a corto plazo, quedaba por debajo de la inflación, cuando se estaban colocando activos, a unos tipos de interés cuatro veces mayores. Pero eso no era todo; es que para ampliar el negocio, se empezaron a conceder hipotecas a clientes pobres, poco solventes, mayoritariamente miembros de minorías étnicas. Mientras tanto, el Gobierno de EEUU no hizo nada por impedir o controlar la situación. Al final la suma de sumandos, hizo que subiera muy deprisa el precio de las viviendas. Pero todo se vino abajo, cuando este estado de cosas estalló; es cuando el precio de la vivienda tocó techo y empezó a bajar por falta de compradores, pero los tipos de interés continuaban subiendo; los endeudados se declaraban insolventes y los bancos ejecutaron las hipotecas, sólo que los precios de las mismas siguen bajando, haciendo un gran agujero en el sistema bancario y paralizando la economía del país.

Desgraciadamente, este modus operandi estadounidense fue exportado a otros muchos países a partir de 2002, los cuales están expuestos también (unos más que otros) a la misma crisis.

Etiquetas:


This page is powered by Blogger. Isn't yours?

Suscribirse a Entradas [Atom]