martes, 31 de agosto de 2010
Des de la meva finestra
Subvencions a mitjans de comunicació
En el mon occidental sempre s’ha dit que la premsa és el quart poder i potser tal cosa sigui certa. El que ja no s’ha comentat, és com empra aquest poder, ja sabem que totes les informacions incloses es poden utilitzar de varies maneres i formes. Una manera de utilitzar el poder de la premsa, seria sent una informant objectiva dels seus lectors, però un altra podria ser manipulant les informacions en vers a interessos creats que interessen al poder.
De tota manera, no se’ns acut cap explicació lògica (ni ens consta que s’hagi donat), al fet de que des de l’Administració, es subvencioni per sistema, a la premsa i a emissores de radio, entre altres, llevat de que s’intenti controlar d’alguna manera a aquests mitjans d’informació.
Com sigui que desconeixem el fonament, la raó, o la motivació, que mou al President de la Generalitat per atorgar-los 7,9 milions d’euros al 2005, 10,9 milions d’euros al 2006 i 17,5 milions d’euros al 2007 (per posar un exemple), ens ho preguntem. En aquestes publicacions apareixen pràcticament quasi tots els diaris que es poden trobar en les nostres contrades.
Per tant i com sigui que no ho entenem, convidem al Honorable President de la Generalitat de Catalunya, a que ens expliqui el motiu.
El Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, publica cada any les subvencions donades a mitjans de comunicació. A tall d’exemple constatem que les trobem publicades en:
DOGC núm. 4285, de 22/12/2004, pag 26081.
http://www.gencat.cat/diari/4285/04349023.htm
DOGC núm. 4305, de 20/01/2005, pag 1010.
http://www.gencat.cat/diari/4305/04366074.htm
DOGC núm. 4786, de 22/01/2006, pag 53854.http://www.gencat.cat/eadop/imatges/4786/06335188.pdf
DOGC núm. 4838, de 09/03/2007, pag 8657.http://www.gencat.cat/eadop/imatges/4838/07039092.pdf
DOGC núm. 5091, de 14/03/2008, pag 21365.http://www.gencat.cat/eadop/imatges/5091/08060093.pdf
Etiquetas: subveamitjandecomun
# entrada de Redaccio : 0:27
lunes, 30 de agosto de 2010
Des de la meva finestra
Un nou concepte sobre la felicitat?
El president del Sistema de Reserva Federal dels Estats Units, Ben Bernake, en un discurs a la Universitat de Carolina del Sur, va parlar sobre “L’economia de la felicitat”, fent-se ressò d’una nova corrent que ha sorgit amb la crisi, entre alguns acadèmics. Diu que han fet unes enquestes, que demostren sistemàticament que el que importa a la gent es ser feliç, encara que desprès cadascun ho entengui a la seva manera. Que ni els diners fan la felicitat ni que tampoc són capaços de comprar-la.
Diu que els rics són més feliços que els pobres, però que els països rics no són més feliços que els pobres, que la felicitat depèn de les expectatives i de la estabilitat en la vida. D’aquesta enquesta destaquen dos aspectes: la sociabilitat i la adaptabilitat. Diuen que a més xarxes familiars i socials, la gent és més feliç. Que quant més internet, més sociabilitat, més cohesió, més felicitat.
La conclusió que n’extreuen, és que tots acabem adaptant-nos, al que no semblava suportable en altres condicions. La qual cosa, diu que explica, la relativa calma social que tenim en aquests temps de greu crisi, i que en aquesta situació, la conseqüència d’una personalitat colpejada per les circumstàncies, en forma de una manca en l’acte de consum individual, que impedeix donar resposta a certes necessitats, accentua desequilibris psicològics. Per tal cosa, diu que no és casual, que quan falla el mercat ens quedem sentint-nos com a buits. Acaben dient, que tot s’ha de reconduir cap un canvi cultural profund; cap a l’economia de la felicitat. Vist així, fins i tot pot semblar que ara volen passar de la economia de mercat a la economia de la felicitat.
No sé fins quin punt, totes aquestes teories que han aparegut en un moment d’angoixant crisi econòmica, poden ser certes o no, ni tampoc que opina d’elles, una persona que està en la greu situació d’atur de llarga durada i sense esperances de recol·locació, però jo davant de la greu crisi que patim, soc d’aquells que pensen que si funciona la economia hi ha felicitat, i no puc evitar recordar a un company de feina quan fa anys deia: “Mira, cada vegada som més vells, més rucs i més pobres”. Potser no és una cita de les més elegants, però pot resumir el clima social que avui ens envolta, mentre els oficialistes continuen buscant desesperats l’agulla de la solució, en el paller d’una crisi, que desgraciadament es realimenta a ella mateixa.
El president del Sistema de Reserva Federal dels Estats Units, Ben Bernake, en un discurs a la Universitat de Carolina del Sur, va parlar sobre “L’economia de la felicitat”, fent-se ressò d’una nova corrent que ha sorgit amb la crisi, entre alguns acadèmics. Diu que han fet unes enquestes, que demostren sistemàticament que el que importa a la gent es ser feliç, encara que desprès cadascun ho entengui a la seva manera. Que ni els diners fan la felicitat ni que tampoc són capaços de comprar-la.
Diu que els rics són més feliços que els pobres, però que els països rics no són més feliços que els pobres, que la felicitat depèn de les expectatives i de la estabilitat en la vida. D’aquesta enquesta destaquen dos aspectes: la sociabilitat i la adaptabilitat. Diuen que a més xarxes familiars i socials, la gent és més feliç. Que quant més internet, més sociabilitat, més cohesió, més felicitat.
La conclusió que n’extreuen, és que tots acabem adaptant-nos, al que no semblava suportable en altres condicions. La qual cosa, diu que explica, la relativa calma social que tenim en aquests temps de greu crisi, i que en aquesta situació, la conseqüència d’una personalitat colpejada per les circumstàncies, en forma de una manca en l’acte de consum individual, que impedeix donar resposta a certes necessitats, accentua desequilibris psicològics. Per tal cosa, diu que no és casual, que quan falla el mercat ens quedem sentint-nos com a buits. Acaben dient, que tot s’ha de reconduir cap un canvi cultural profund; cap a l’economia de la felicitat. Vist així, fins i tot pot semblar que ara volen passar de la economia de mercat a la economia de la felicitat.
No sé fins quin punt, totes aquestes teories que han aparegut en un moment d’angoixant crisi econòmica, poden ser certes o no, ni tampoc que opina d’elles, una persona que està en la greu situació d’atur de llarga durada i sense esperances de recol·locació, però jo davant de la greu crisi que patim, soc d’aquells que pensen que si funciona la economia hi ha felicitat, i no puc evitar recordar a un company de feina quan fa anys deia: “Mira, cada vegada som més vells, més rucs i més pobres”. Potser no és una cita de les més elegants, però pot resumir el clima social que avui ens envolta, mentre els oficialistes continuen buscant desesperats l’agulla de la solució, en el paller d’una crisi, que desgraciadament es realimenta a ella mateixa.
Etiquetas: unnoconslafelici
# entrada de Redaccio : 0:06
jueves, 26 de agosto de 2010
La Tira
Una mesquita de posar i treure
Tot el que passa amb la mesquita de Lleida és un bon exemple de la arbitrarietat històrica amb la que funciona el nostre Ajuntament; la mesquita es va instal·lar fa anys en un magatzem del carrer Nord, sense tenir la obligada llicencia d’activitats, mentre el aleshores alcalde Siurana mirava cap un altre costat. Desprès els Veïns de la zona van protestar perquè l’Ajuntament permetia aquesta instal·lació i l’imán de la mesquita, va tenir de sol·licitar una llicencia d’activitats que va estar denegada per l’Ajuntament. Va ser denegada però la mesquita va continuar funcionant i l’Ajuntament amb l’alcalde Ros, va continuar mirant cap un altre costat.
Finalment, a l’Ajuntament li va interessar canviar d’ubicació la mesquita, doncs aquella zona (en la que molts veïns van malvendre les seves finques, perquè diu es sentien molests i volien canviar de zona) van el Pla de l’Estació i l’accés al pont nou, per tant serà una zona de “alt standing”. Uns quants barris de Lleida van rebutjar que la mesquita fos ubicada en la seva zona, tant és així, que ara el mateix alcalde acaba d’oposar-se a que s’instal·li a Pardinyes. Finalment a Ros se li va ocorre ubicar-la en el polígon industrial El Segre, on se’ls hi va requalificar una parcel·la. En un primer moment l’imán deia que estaven d’acord i així ho va signar amb l’Alcalde davant la premsa local, però la oposició els industrials instal·lats a la zona, va arribar als tribunals de justícia. Desprès l’imán diu que es va repensar i començar a demanar una parcel·la que estigues al centre de la ciutat.
L’acord de concessió de la parcel·la al polígon, afegia data de caducitat per tancar la mesquita de carrer Nord, per la qual cosa a meitats de juliol passat, l’Ajuntament va procedir a precintar l’entrada; una cosa que tenia d’haver-se fet ja al seu dia, impedint iniciar les seves activitats al no tenir llicencia municipal. Ara en una solució de continuïtat, s’inventen que l’imán ha presentat unes al·legacions al tancament de la mesquita (quan ell mateix va acceptar aquest tancament signant davant la premsa). Unes al·legacions que legalment estan fora de termini, en un procediment administratiu que ja es va tancar fa tres anys. Ara casualment, l’Alcalde els hi accepta unes al·legacions per obrir una altra vegada la mesquita de carrer Nord, aquesta que no ha tingut mai, ni té llicencia d’activitats municipal.
El tema de la “provisionalitat” en la reobertura i la “limitació d’aforament” dels només 240 assistents, val més creureu que anar-ho a veure.
Davant de tot aquest desgavell municipal, tenim de preguntar-nos un cop més, perquè a uns se’ls hi fa tancar un bar (per exemple) per no tenir tots els papers en regla, mentre a que uns altres, se’ls hi permet obrir un local que no té autoritzada l’obligada llicència d’activitats municipals?
Aquest Ajuntament té dues maneres d’interpretar la llei, quan la Constitució diu que tots som iguals davant la llei?
Quant s’acabarà aquest cachondeo, Sr. Ros? Voleu dir, que finalment s'acabarà fent aquesta mesquita?
Tot el que passa amb la mesquita de Lleida és un bon exemple de la arbitrarietat històrica amb la que funciona el nostre Ajuntament; la mesquita es va instal·lar fa anys en un magatzem del carrer Nord, sense tenir la obligada llicencia d’activitats, mentre el aleshores alcalde Siurana mirava cap un altre costat. Desprès els Veïns de la zona van protestar perquè l’Ajuntament permetia aquesta instal·lació i l’imán de la mesquita, va tenir de sol·licitar una llicencia d’activitats que va estar denegada per l’Ajuntament. Va ser denegada però la mesquita va continuar funcionant i l’Ajuntament amb l’alcalde Ros, va continuar mirant cap un altre costat.
Finalment, a l’Ajuntament li va interessar canviar d’ubicació la mesquita, doncs aquella zona (en la que molts veïns van malvendre les seves finques, perquè diu es sentien molests i volien canviar de zona) van el Pla de l’Estació i l’accés al pont nou, per tant serà una zona de “alt standing”. Uns quants barris de Lleida van rebutjar que la mesquita fos ubicada en la seva zona, tant és així, que ara el mateix alcalde acaba d’oposar-se a que s’instal·li a Pardinyes. Finalment a Ros se li va ocorre ubicar-la en el polígon industrial El Segre, on se’ls hi va requalificar una parcel·la. En un primer moment l’imán deia que estaven d’acord i així ho va signar amb l’Alcalde davant la premsa local, però la oposició els industrials instal·lats a la zona, va arribar als tribunals de justícia. Desprès l’imán diu que es va repensar i començar a demanar una parcel·la que estigues al centre de la ciutat.
L’acord de concessió de la parcel·la al polígon, afegia data de caducitat per tancar la mesquita de carrer Nord, per la qual cosa a meitats de juliol passat, l’Ajuntament va procedir a precintar l’entrada; una cosa que tenia d’haver-se fet ja al seu dia, impedint iniciar les seves activitats al no tenir llicencia municipal. Ara en una solució de continuïtat, s’inventen que l’imán ha presentat unes al·legacions al tancament de la mesquita (quan ell mateix va acceptar aquest tancament signant davant la premsa). Unes al·legacions que legalment estan fora de termini, en un procediment administratiu que ja es va tancar fa tres anys. Ara casualment, l’Alcalde els hi accepta unes al·legacions per obrir una altra vegada la mesquita de carrer Nord, aquesta que no ha tingut mai, ni té llicencia d’activitats municipal.
El tema de la “provisionalitat” en la reobertura i la “limitació d’aforament” dels només 240 assistents, val més creureu que anar-ho a veure.
Davant de tot aquest desgavell municipal, tenim de preguntar-nos un cop més, perquè a uns se’ls hi fa tancar un bar (per exemple) per no tenir tots els papers en regla, mentre a que uns altres, se’ls hi permet obrir un local que no té autoritzada l’obligada llicència d’activitats municipals?
Aquest Ajuntament té dues maneres d’interpretar la llei, quan la Constitució diu que tots som iguals davant la llei?
Quant s’acabarà aquest cachondeo, Sr. Ros? Voleu dir, que finalment s'acabarà fent aquesta mesquita?
Etiquetas: unamesquipotre
# entrada de Redaccio : 19:01
El Confidente
Estrépito en la cúpula
El líder Zapatero, tenía previsto que su fiel ministra Trini Jiménez, fuera quien se midiera en las próximas elecciones autonómicas con Espe Aguirre, por la presidencia de la Comunidad de Madrid. Seguramente pensó, si la contienda es entre dos mujeres conocidas, ya partimos de una aparente igualdad.
Zapatero fue quien, televisivamente, nominó y apoyó a su candidata Trini (parece ser la costumbre democrática del partido), menospreciando a su vez explícitamente, a Tomás Gómez, quien fuera alcalde de Parla y el más votado de España. Ante ello, Gómez insistió en que él se presentaría a unas primarias, porque no tenía ninguna duda en ganarlas. Cuando Zapatero vio que Gómez cuestionaba su autoridad de mandamás, lo convocó a una reunión urgente en Moncloa, a la que Gómez contestó con el “ya te veré” de su inasistencia.
En la cúpula del partido ya están suficientemente agobiados con la visible y punzante crisis económica que no saben cómo remontar, para que ahora además, se vean inmersos en el estrépito de un choque de candidatos, que escenifican como dice Gómez, el que las decisiones salgan “de abajo para arriba” y no al revés. Ya se sabe que a Zapatero, al igual que a los líderes socialistas, les gusta hacer primarias “de arriba para abajo” con un solo candidato asignado por su dedazo y arropado por toda la militancia, a modo de simulacro participativo.
Es cierto que desde hace tiempo existe una actitud de contestación contra Zapatero en el seno de la federación autonómica del partido en Madrid, donde los enfrentamientos vienen siendo crónicos; ahora parece que Gómez tiene muchos más apoyos que Trini, la cual acaba de rechazar un debate público con él, pero la cúpula del partido está con Zapatero y siempre a las órdenes del líder.
Este desafío a Zapatero está cuestionando su autoridad de mandamás, a quien interesa y mucho, que Trini gane las primarias en septiembre, ya que de lo contrario, aparte de reconocer “que la democracia ha funcionado”, su autoridad dentro del partido puede quedar muy cuestionada y cualquier otro barón con agallas, puede atreverse tranquilamente a desafiarle, pidiéndole explicaciones o elecciones anticipadas.
El líder Zapatero, tenía previsto que su fiel ministra Trini Jiménez, fuera quien se midiera en las próximas elecciones autonómicas con Espe Aguirre, por la presidencia de la Comunidad de Madrid. Seguramente pensó, si la contienda es entre dos mujeres conocidas, ya partimos de una aparente igualdad.
Zapatero fue quien, televisivamente, nominó y apoyó a su candidata Trini (parece ser la costumbre democrática del partido), menospreciando a su vez explícitamente, a Tomás Gómez, quien fuera alcalde de Parla y el más votado de España. Ante ello, Gómez insistió en que él se presentaría a unas primarias, porque no tenía ninguna duda en ganarlas. Cuando Zapatero vio que Gómez cuestionaba su autoridad de mandamás, lo convocó a una reunión urgente en Moncloa, a la que Gómez contestó con el “ya te veré” de su inasistencia.
En la cúpula del partido ya están suficientemente agobiados con la visible y punzante crisis económica que no saben cómo remontar, para que ahora además, se vean inmersos en el estrépito de un choque de candidatos, que escenifican como dice Gómez, el que las decisiones salgan “de abajo para arriba” y no al revés. Ya se sabe que a Zapatero, al igual que a los líderes socialistas, les gusta hacer primarias “de arriba para abajo” con un solo candidato asignado por su dedazo y arropado por toda la militancia, a modo de simulacro participativo.
Es cierto que desde hace tiempo existe una actitud de contestación contra Zapatero en el seno de la federación autonómica del partido en Madrid, donde los enfrentamientos vienen siendo crónicos; ahora parece que Gómez tiene muchos más apoyos que Trini, la cual acaba de rechazar un debate público con él, pero la cúpula del partido está con Zapatero y siempre a las órdenes del líder.
Este desafío a Zapatero está cuestionando su autoridad de mandamás, a quien interesa y mucho, que Trini gane las primarias en septiembre, ya que de lo contrario, aparte de reconocer “que la democracia ha funcionado”, su autoridad dentro del partido puede quedar muy cuestionada y cualquier otro barón con agallas, puede atreverse tranquilamente a desafiarle, pidiéndole explicaciones o elecciones anticipadas.
Etiquetas: estrepèlacup
# entrada de Redaccio : 0:31
miércoles, 25 de agosto de 2010
Des de la meva finestra
Un deute autonòmic descontrolat
S’acaben de publicar les dades de la liquidació definitiva del sistema de finançament autonòmic del 2008. És el sistema que estableix la diferencia entre els rendiments dels recursos de cada comunitat autònoma i els lliuraments a compte efectuats pel Ministerio de Economía.
La majoria d’autonomies son deutores i la xifra suma en total 5.500 milions d’euros. De la liquidació en queden excloses País Vasco i Navarra, que tenen règims de finançaments especials. L’autonomia que més deu és Andalucía, amb 1.746 milions d’euros. La segueix Catalunya amb 691 milions; desprès van Valencia amb 635, Galicia amb 573 i Castilla i León amb 442 milions de deute a l’Estat. Però hi ha una excepció: l’Estat té un deute de 15.000 milions d’euros amb la Comunitat de Madrid.
Del deute autonòmic (5.500 milions) en la liquidació del 2008, es té de restar la quantitat que l’Estat deu a les Comunitats Autònomes, en concepte de recaptació pel impost sobre la renda que suma en total 2.460 milions, dels que 618 milions són per Madrid.
La secretaria del Govern de la Generalitat, Laia Bonet, acaba de declarar, que “gràcies a l’estatut, en quatre anys hem aconseguit fites molt importants en el desenvolupament del autogovern”. L’any 2008 entra dintre dels últims quatre anys i Catalunya té un deute de 691 milions amb l’Estat (del 2008), mentre que pel contrari, Madrid ha de cobrar 15.000 milions. Això també forma part “d’aconseguir unes fites molt importants en el desenvolupament del autogovern”? Sincerament, pensem que tindrien de donar moltes explicacions perquè no s’entén.
El deute del 5.500 milions correspon a la liquidació de l’any 2008. No sabem a quan pujaran les liquidacions dels anys 2009 i 2010, doncs està clar que entre tots tindrem de pagar a més, les fortes inversions del Plan E o plan Zapatero en unes obres, que en la gran majoria de projectes eren perfectament prescindibles en època de crisi, amb uns pressupostos desorbitats. El que no es pot fer, es enganyar a la ciutadania, fent corre que les obres o inversions del Plan E, no les tenim de pagar. És que potser encara queda gent tant ingènua al país, que creu que aquests costos seran pagats només “pels de Madrid”, o pels alemanys?
Últimament seriosos analistes ja estan dient de que el cost autonòmic espanyol està totalment descontrolat, però el govern Zapatero continua licitant més i més obres del nou Plan E.
Els ciutadans tenim el dret a saber, quant ens costarà el deute total del Plan E, amb E de electoral; veurem si el Govern Zapatero ens ho diu.
S’acaben de publicar les dades de la liquidació definitiva del sistema de finançament autonòmic del 2008. És el sistema que estableix la diferencia entre els rendiments dels recursos de cada comunitat autònoma i els lliuraments a compte efectuats pel Ministerio de Economía.
La majoria d’autonomies son deutores i la xifra suma en total 5.500 milions d’euros. De la liquidació en queden excloses País Vasco i Navarra, que tenen règims de finançaments especials. L’autonomia que més deu és Andalucía, amb 1.746 milions d’euros. La segueix Catalunya amb 691 milions; desprès van Valencia amb 635, Galicia amb 573 i Castilla i León amb 442 milions de deute a l’Estat. Però hi ha una excepció: l’Estat té un deute de 15.000 milions d’euros amb la Comunitat de Madrid.
Del deute autonòmic (5.500 milions) en la liquidació del 2008, es té de restar la quantitat que l’Estat deu a les Comunitats Autònomes, en concepte de recaptació pel impost sobre la renda que suma en total 2.460 milions, dels que 618 milions són per Madrid.
La secretaria del Govern de la Generalitat, Laia Bonet, acaba de declarar, que “gràcies a l’estatut, en quatre anys hem aconseguit fites molt importants en el desenvolupament del autogovern”. L’any 2008 entra dintre dels últims quatre anys i Catalunya té un deute de 691 milions amb l’Estat (del 2008), mentre que pel contrari, Madrid ha de cobrar 15.000 milions. Això també forma part “d’aconseguir unes fites molt importants en el desenvolupament del autogovern”? Sincerament, pensem que tindrien de donar moltes explicacions perquè no s’entén.
El deute del 5.500 milions correspon a la liquidació de l’any 2008. No sabem a quan pujaran les liquidacions dels anys 2009 i 2010, doncs està clar que entre tots tindrem de pagar a més, les fortes inversions del Plan E o plan Zapatero en unes obres, que en la gran majoria de projectes eren perfectament prescindibles en època de crisi, amb uns pressupostos desorbitats. El que no es pot fer, es enganyar a la ciutadania, fent corre que les obres o inversions del Plan E, no les tenim de pagar. És que potser encara queda gent tant ingènua al país, que creu que aquests costos seran pagats només “pels de Madrid”, o pels alemanys?
Últimament seriosos analistes ja estan dient de que el cost autonòmic espanyol està totalment descontrolat, però el govern Zapatero continua licitant més i més obres del nou Plan E.
Els ciutadans tenim el dret a saber, quant ens costarà el deute total del Plan E, amb E de electoral; veurem si el Govern Zapatero ens ho diu.
Etiquetas: undeutautodescon
# entrada de Redaccio : 0:42
martes, 24 de agosto de 2010
la Tira
Ros només està a les madures, però no a les dures
Durant mesos l’Alcalde de Lleida ha estat considerat com el cap de llista a les properes eleccions autonòmiques, una consideració que sortia de dintre del seu partit. Desprès, les enquestes electorals tan negatives van fer canviar d’opinió al nostre Alcalde, “una de les veus més respectades dintre del PSC” (segons diuen ells mateixos). Aleshores va dir, que no volia anar de cap de llista i desprès va rectificar, anunciant que havia renunciat a qualsevol lloc de la llista per Lleida. L’excusa que va donar és que els socialistes no tenen “moral de victòria”, però pel que es veu, ell tampoc la té. Es a dir, d’allò que diuen, que es té d’estar a les dures i a les madures, doncs Ros, només està a les madures; les dures no l’interessen.
És “molt viu” el nostre Alcalde, que sol·licita del seu partit “una auto reflexió i propòsit d’esmena” en quan a les relacions entre PSC i PSOE. La consideració reflexiva és lloable, però en tot cas, tindria de ser extensible per tot el que fa i toca el PSC, i no només per revisar les relacions entre dues faccions del partit. Sí, perquè cal preguntar-se, com és que Ros no demana el mateix per tota l’acció del Govern Municipal de Lleida, de la que ell és el primer responsable?
I en aquest context se li té de preguntar: Alcalde Ros, quan fareu una “auto reflexió i propòsit d’esmena”, per no haver deixat participar als veïns, en els projectes de remodelació de l’Eix comercial, de la plaça Ricard Viñes, de plaça Blas Infante i de Passeig de Ronda? Veïns de Ricard Viñes i de Cappont, diuen que heu dissenyat les dues places, d’acord amb els interessos de l’empresa del pàrquing. És cert, això?
Quan tindrem clar tots els lleidatans, tot el que va passar amb l’Empresa Municipal de Serveis Comunitaris, quants milions d’euros ens va costar als lleidatans mantenir aquesta Empresa Municipal, en els seus 12 anys d’existència i on van anar a parar els milions d’euros aportats per l’Ajuntament?
Com és que el Pont de Princep de Viana va tenir un sobrecost d’un 40%, quan el mateix enginyer, Sr. Manterola, acaba de fer un pont a Cádiz i s’està presumint de que “no s’ha passat ni un euro del pressupost inicial”?
De quant va ser el sobrecost que va tenir la construcció del pavelló Barris Nord? És cert, que aquesta obra es va finançar a traves de la EMSC i que tal formula era il·legal?
Que va passar amb una finca als Magraners, si com diuen, s’està edificant per entitats alienes a la seva propietat i vos ho vàreu autoritzar?
Com és que vàreu permutar a un industrial de Lleida (que havia anat a les llistes electorals del PP), dues finques amb molt poc valor constructiu al carrer Remolins, per dues finques amb gran valor edificable (quan tot era una única finca) al campus de la UDL? És cert, que aquest mateix industrial ha tingut una gasolinera sense llicencia municipal d’activitats, durant molts anys a la sortida de Lleida?
Com és que es va vendre un solar de Balafia, qualificat com equipaments per a tots els veïns, a una entitat esportiva privada? Que en treuen els Veïns de Balafia d’aquesta venda?
Com és que l’acord del Ple de l’Ajuntament, autoritzà a fer un pàrquing soterrat a la plaça Blas Infante i s’ha fet a sobre del nivell de terra? Que en treuen els Veïns de Cappont d’aquesta cessió i d’aquest incompliment legal?
Com és que es van cedir els terrenys públics del Camp d’Esports, a una empresa privada, per a fer-hi un complex esportiu. Qui consta en aquesta empresa, és cert que hi ha persones molt conegudes? Que en trèiem els lleidatans d’aquesta cessió?
Quan sabrem els lleidatans, que ha passat amb tot el relacionat amb la Llotja, i qui va pagar pels dos solars (de les projectades, i no construïdes torres de la Llotja), si és que realment ja està tot pagat o si pel contrari, encara devem l’invent? Quant ens consta als lleidatans la Llotja?
Quants bitllets d’avió hem pagat des de l’Ajuntament de Lleida, per tal de regalar-los i fer que així l’aeroport d’Alguaire tingui una mica de moviment?
Com és que heu decidit repartir l’espai públic de les Basses d’Alpicat, tot i cedint-lo a empreses privades, que en trèiem els lleidatans d’aquesta cessió?
I per últim, quan acceptareu que tots els comptes municipals, siguin revisats per una auditoria externa independent, tal i com es va fer, a petició del Parlament, amb els comptes de la Empresa Municipal de Serveis Comunitaris, quan cada any, la Comissió de Comptes de l’Ajuntament ho trobava tot bé i resulta que l’auditoria externa un cop revisat, parla de greus irregularitats i il·legalitats? Els Veïns de Lleida volem saber que ha passat amb els nostres diners.
L’Alcalde, va afegir a les seves declaracions que al PSC “Tenim de presumir d’una obra de Govern”. A veure alcalde, concretament, de quines bones obres podeu presumir vos?
Durant mesos l’Alcalde de Lleida ha estat considerat com el cap de llista a les properes eleccions autonòmiques, una consideració que sortia de dintre del seu partit. Desprès, les enquestes electorals tan negatives van fer canviar d’opinió al nostre Alcalde, “una de les veus més respectades dintre del PSC” (segons diuen ells mateixos). Aleshores va dir, que no volia anar de cap de llista i desprès va rectificar, anunciant que havia renunciat a qualsevol lloc de la llista per Lleida. L’excusa que va donar és que els socialistes no tenen “moral de victòria”, però pel que es veu, ell tampoc la té. Es a dir, d’allò que diuen, que es té d’estar a les dures i a les madures, doncs Ros, només està a les madures; les dures no l’interessen.
És “molt viu” el nostre Alcalde, que sol·licita del seu partit “una auto reflexió i propòsit d’esmena” en quan a les relacions entre PSC i PSOE. La consideració reflexiva és lloable, però en tot cas, tindria de ser extensible per tot el que fa i toca el PSC, i no només per revisar les relacions entre dues faccions del partit. Sí, perquè cal preguntar-se, com és que Ros no demana el mateix per tota l’acció del Govern Municipal de Lleida, de la que ell és el primer responsable?
I en aquest context se li té de preguntar: Alcalde Ros, quan fareu una “auto reflexió i propòsit d’esmena”, per no haver deixat participar als veïns, en els projectes de remodelació de l’Eix comercial, de la plaça Ricard Viñes, de plaça Blas Infante i de Passeig de Ronda? Veïns de Ricard Viñes i de Cappont, diuen que heu dissenyat les dues places, d’acord amb els interessos de l’empresa del pàrquing. És cert, això?
Quan tindrem clar tots els lleidatans, tot el que va passar amb l’Empresa Municipal de Serveis Comunitaris, quants milions d’euros ens va costar als lleidatans mantenir aquesta Empresa Municipal, en els seus 12 anys d’existència i on van anar a parar els milions d’euros aportats per l’Ajuntament?
Com és que el Pont de Princep de Viana va tenir un sobrecost d’un 40%, quan el mateix enginyer, Sr. Manterola, acaba de fer un pont a Cádiz i s’està presumint de que “no s’ha passat ni un euro del pressupost inicial”?
De quant va ser el sobrecost que va tenir la construcció del pavelló Barris Nord? És cert, que aquesta obra es va finançar a traves de la EMSC i que tal formula era il·legal?
Que va passar amb una finca als Magraners, si com diuen, s’està edificant per entitats alienes a la seva propietat i vos ho vàreu autoritzar?
Com és que vàreu permutar a un industrial de Lleida (que havia anat a les llistes electorals del PP), dues finques amb molt poc valor constructiu al carrer Remolins, per dues finques amb gran valor edificable (quan tot era una única finca) al campus de la UDL? És cert, que aquest mateix industrial ha tingut una gasolinera sense llicencia municipal d’activitats, durant molts anys a la sortida de Lleida?
Com és que es va vendre un solar de Balafia, qualificat com equipaments per a tots els veïns, a una entitat esportiva privada? Que en treuen els Veïns de Balafia d’aquesta venda?
Com és que l’acord del Ple de l’Ajuntament, autoritzà a fer un pàrquing soterrat a la plaça Blas Infante i s’ha fet a sobre del nivell de terra? Que en treuen els Veïns de Cappont d’aquesta cessió i d’aquest incompliment legal?
Com és que es van cedir els terrenys públics del Camp d’Esports, a una empresa privada, per a fer-hi un complex esportiu. Qui consta en aquesta empresa, és cert que hi ha persones molt conegudes? Que en trèiem els lleidatans d’aquesta cessió?
Quan sabrem els lleidatans, que ha passat amb tot el relacionat amb la Llotja, i qui va pagar pels dos solars (de les projectades, i no construïdes torres de la Llotja), si és que realment ja està tot pagat o si pel contrari, encara devem l’invent? Quant ens consta als lleidatans la Llotja?
Quants bitllets d’avió hem pagat des de l’Ajuntament de Lleida, per tal de regalar-los i fer que així l’aeroport d’Alguaire tingui una mica de moviment?
Com és que heu decidit repartir l’espai públic de les Basses d’Alpicat, tot i cedint-lo a empreses privades, que en trèiem els lleidatans d’aquesta cessió?
I per últim, quan acceptareu que tots els comptes municipals, siguin revisats per una auditoria externa independent, tal i com es va fer, a petició del Parlament, amb els comptes de la Empresa Municipal de Serveis Comunitaris, quan cada any, la Comissió de Comptes de l’Ajuntament ho trobava tot bé i resulta que l’auditoria externa un cop revisat, parla de greus irregularitats i il·legalitats? Els Veïns de Lleida volem saber que ha passat amb els nostres diners.
L’Alcalde, va afegir a les seves declaracions que al PSC “Tenim de presumir d’una obra de Govern”. A veure alcalde, concretament, de quines bones obres podeu presumir vos?
Etiquetas: rosnoestalsmadur
# entrada de Redaccio : 0:38
lunes, 23 de agosto de 2010
El Confidente
Veinte años después
Saddam Husein sabía que el emirato de Kuwait, históricamente había formado parte de Irak. La ambición de petróleo, justificada ante los suyos en forma de reivindicación histórica, fue lo que le impulsó el 2 de agosto de 1990, a invadir militarmente Kuwait.
George Bush padre, en aquel momento presidente de EEUU, reunió una coalición formada por 34 países, que amparándose en la resolución 660 de la ONU, expulsó las tropas iraquíes de Kuwait. Después el gobierno Bush alentó a kurdos y chiíes para derrocar a Saddam. Poco más tarde, la administración Bush se dio cuenta de que ello podría fragmentar Irak en beneficio de Irán, por lo que mandó detener la estrategia, pero la fragmentación ya había comenzado y Osama Bin Laden dejó de luchar contra los rusos en Afganistán, revolviéndose contra la presencia de tropas estadounidenses “infieles”, en suelo islámico.
El relato oficial, dice que durante el mandato de George Bush hijo, tropas de Bin Laden fueron quienes perpetraron los atentados del 11 de septiembre de 2001, en las torres gemelas de Nueva York, pero la autoría de este atentado nunca esclarecido debido a versiones contradictorias, cada vez resulta más misteriosa y parece que incluso apunta en otra dirección. Bush hijo tuvo menos paciencia con Saddam y mucho menos sentido de estado que su padre, ordenando invadir Irak y entregando Saddam a un tribunal para que lo condenara a pena de muerte.
Desde entonces la invasión de Irak ha sido un problema sin solución para EEUU, máxime cuando ha estado costando muchos millones de dólares diarios a unos contribuyentes estadounidenses, que no veían ningún sentido en la ocupación. Ahora ha tenido que ser Obama quien cumpliendo una promesa electoral, ha ordenado la retirada de las tropas establecidas en Irak, precisamente cuando Irak es un polvorín.
La que fuera secretaria de estado con Clinton, M. Albright, afirmó hace un tiempo, que “la invasión de Irak pasará a la historia como el mayor desastre de la política exterior estadounidense”. Esta señora no se acuerda del desastre de la guerra de Vietnam, cuando era presidente Kennedy, persona de su mismo partido (Demócrata). En cualquier caso, este mes de agosto se cumplen 20 años, del inicio de este conflicto y todo empezó en Kuwait. Saddam echó un pulso al imperialismo yanqui y lo pagó con su vida, pero el coste que ha supuesto conseguir esta derrota, ha sido cuantioso en términos humanos y económicos, tanto para EEUU como para sus aliados.
Saddam Husein sabía que el emirato de Kuwait, históricamente había formado parte de Irak. La ambición de petróleo, justificada ante los suyos en forma de reivindicación histórica, fue lo que le impulsó el 2 de agosto de 1990, a invadir militarmente Kuwait.
George Bush padre, en aquel momento presidente de EEUU, reunió una coalición formada por 34 países, que amparándose en la resolución 660 de la ONU, expulsó las tropas iraquíes de Kuwait. Después el gobierno Bush alentó a kurdos y chiíes para derrocar a Saddam. Poco más tarde, la administración Bush se dio cuenta de que ello podría fragmentar Irak en beneficio de Irán, por lo que mandó detener la estrategia, pero la fragmentación ya había comenzado y Osama Bin Laden dejó de luchar contra los rusos en Afganistán, revolviéndose contra la presencia de tropas estadounidenses “infieles”, en suelo islámico.
El relato oficial, dice que durante el mandato de George Bush hijo, tropas de Bin Laden fueron quienes perpetraron los atentados del 11 de septiembre de 2001, en las torres gemelas de Nueva York, pero la autoría de este atentado nunca esclarecido debido a versiones contradictorias, cada vez resulta más misteriosa y parece que incluso apunta en otra dirección. Bush hijo tuvo menos paciencia con Saddam y mucho menos sentido de estado que su padre, ordenando invadir Irak y entregando Saddam a un tribunal para que lo condenara a pena de muerte.
Desde entonces la invasión de Irak ha sido un problema sin solución para EEUU, máxime cuando ha estado costando muchos millones de dólares diarios a unos contribuyentes estadounidenses, que no veían ningún sentido en la ocupación. Ahora ha tenido que ser Obama quien cumpliendo una promesa electoral, ha ordenado la retirada de las tropas establecidas en Irak, precisamente cuando Irak es un polvorín.
La que fuera secretaria de estado con Clinton, M. Albright, afirmó hace un tiempo, que “la invasión de Irak pasará a la historia como el mayor desastre de la política exterior estadounidense”. Esta señora no se acuerda del desastre de la guerra de Vietnam, cuando era presidente Kennedy, persona de su mismo partido (Demócrata). En cualquier caso, este mes de agosto se cumplen 20 años, del inicio de este conflicto y todo empezó en Kuwait. Saddam echó un pulso al imperialismo yanqui y lo pagó con su vida, pero el coste que ha supuesto conseguir esta derrota, ha sido cuantioso en términos humanos y económicos, tanto para EEUU como para sus aliados.
Etiquetas: veintañsdesps
# entrada de Redaccio : 0:25
miércoles, 18 de agosto de 2010
Des de la meva finestra
Impostos barats, barats...
El ministre de Fomento, José Blanco, es a dir, Pepiño, en el seu habitual paper de ministre de males noticies, acaba de fer un altre dels seus anuncis que ens deixa la butxaca tremolant: acaba de dir sense que ningú li pregunti, que “els impostos que es paguen a Espanya són dels més baixos de Europa”. Per no quedar pitjor, no va voler fer cap més comparança amb la resta d’Europa; es a dir, no va dir res de la absència de cues d’espera en la Sanitat Publica francesa, ni de la serietat política danesa, ni dels sous i la seguretat ciutadana alemanya. Tampoc va mencionar la taxa d’atur europea que es la meitat que la espanyola, ni que Alemanya ha tingut (en la mateixa crisi global que diu el Govern), un creixement econòmic d’un 2%, que ja el voldríem aquí. Res; aquí el nostre Govern només esta capficat en recaptar i recaptar, persistint en aquesta idea, desprès d`haver retallat el sous a funcionaris i congelat les pensions, dues iniciatives que per mimetisme, acabaran retallant els sous a tot el país desprès d’haver-nos pujat l’IVA.
Ara, segons paraules del ministre de malastrugança, pretenen pujar-nos el IRPF. En resum, baixada de sous i pujada d’impostos.
De veritat encara queda algú que creu, que amb aquestes mesures erràtiques, millorarà l’economia del país?
El més curiós del cas, és que el Sr. Ros, alcalde de Lleida, fa un parell d’anys i davant una protesta pels elevats impostos municipals que tenim a Lleida, ja ens va avançar un comentari similar en dir-nos: “Però si a Lleida paguem uns impostos que són de rissa”. En conseqüència, el més lògic de pensar, és que aquesta política de baixada de sous i pujada d’impostos, no sigui una filosofia d’última hora, sinó una idea antiga guardada i que ara apliquen.
En tot cas, els ciutadans de Lleida poden obrir la carpeta-arxiu dels seus comprovants bancaris i veuran quins són els “impostos municipals de rissa”, dels que parla el nostre Alcalde; veuran com el rebut de l’aigua ha pujat en un 35% en els últims anys, com l’IBI ens va pujant un 10% anual, any rere any i ja és dels dos més elevats d’Espanya, al igual que el impost de circulació.
De què van aquest Alcalde i aquest Govern?
Etiquetas: impostbaratbarat
# entrada de Redaccio : 17:13
miércoles, 11 de agosto de 2010
Des de la meva finestra
El 24 d'octubre
La forta crisi econòmica va arribar fa uns anys a Catalunya, demostrant en certa manera, que aquí no som independents de la resta d’Espanya, sinó que ens agradi o no, estem units a l’estat espanyol; un 20% de taxa d’atur catalana i espanyola així ho diu, enfront del 8% d’altres països comunitaris com França o Itàlia, fins i tot Portugal.
Les crisis econòmiques fan trontollar als governs a qui l’electorat culpa de la davallada econòmica i per tant de les seves dificultats dineràries. A Catalunya està ocorrin aquest fenomen al igual que a Espanya, i els ciutadans o electors miren de reüll als seus respectius governs tot i posant cara de prunes agres.
El Govern tripartit català format per PSC-ERC-ICV està exhaurit des de fa molts mesos i només s’aguanta per la inèrcia dels elevadíssims sous que reben els seus càrrecs institucionals; és el que ells coneixen com “tocar poder”.
A Catalunya tots els partits estan treballant ja, amb el convenciment de que hi haurà eleccions autonòmiques al 24 d’octubre, fins i tot una emissora de radio ha informat de que dins del PSC estan establint estratègies internes per aquesta data.
Les enquestes vaticinen una victòria clara i contundent de CiU, que es tindrà que demostrar en els resultats electorals. Saura ocupant un escó des de fa 30 anys, anuncia que no es presentarà a les eleccions. La direcció del PSC veu amb gran preocupació el desgast que està sofrint al front del Govern, mentre les enquestes anuncien una desfeta per ERC en les properes eleccions.
El tripartit se les veu magres en els enquestes, mentre l’oposició en surt reforçada, però tots ells tenen ben clares les claus electorals; l’atur, les promeses electorals incomplertes, la sentencia sobre el l’estatut i la prohibició de les curses de braus, que a acabat posant de manifest el prohibicionisme tripartit, seran elements que afectant directa o indirectament i materialment o moralment, a tots els ciutadans, de ben segur tindran una gran influencia electoral.
En tot cas i enquestes apart, per nosaltres queda com molt clar, que la societat desitja un canvi, ja siguin les eleccions al 24 d’octubre o al 14 de novembre.
La forta crisi econòmica va arribar fa uns anys a Catalunya, demostrant en certa manera, que aquí no som independents de la resta d’Espanya, sinó que ens agradi o no, estem units a l’estat espanyol; un 20% de taxa d’atur catalana i espanyola així ho diu, enfront del 8% d’altres països comunitaris com França o Itàlia, fins i tot Portugal.
Les crisis econòmiques fan trontollar als governs a qui l’electorat culpa de la davallada econòmica i per tant de les seves dificultats dineràries. A Catalunya està ocorrin aquest fenomen al igual que a Espanya, i els ciutadans o electors miren de reüll als seus respectius governs tot i posant cara de prunes agres.
El Govern tripartit català format per PSC-ERC-ICV està exhaurit des de fa molts mesos i només s’aguanta per la inèrcia dels elevadíssims sous que reben els seus càrrecs institucionals; és el que ells coneixen com “tocar poder”.
A Catalunya tots els partits estan treballant ja, amb el convenciment de que hi haurà eleccions autonòmiques al 24 d’octubre, fins i tot una emissora de radio ha informat de que dins del PSC estan establint estratègies internes per aquesta data.
Les enquestes vaticinen una victòria clara i contundent de CiU, que es tindrà que demostrar en els resultats electorals. Saura ocupant un escó des de fa 30 anys, anuncia que no es presentarà a les eleccions. La direcció del PSC veu amb gran preocupació el desgast que està sofrint al front del Govern, mentre les enquestes anuncien una desfeta per ERC en les properes eleccions.
El tripartit se les veu magres en els enquestes, mentre l’oposició en surt reforçada, però tots ells tenen ben clares les claus electorals; l’atur, les promeses electorals incomplertes, la sentencia sobre el l’estatut i la prohibició de les curses de braus, que a acabat posant de manifest el prohibicionisme tripartit, seran elements que afectant directa o indirectament i materialment o moralment, a tots els ciutadans, de ben segur tindran una gran influencia electoral.
En tot cas i enquestes apart, per nosaltres queda com molt clar, que la societat desitja un canvi, ja siguin les eleccions al 24 d’octubre o al 14 de novembre.
Etiquetas: elveincuatdoctu
# entrada de Redaccio : 16:43
Des de la meva finestra
Memòries d'un desmemoria't
Desprès de haver estat empresonat dos mesos per presumpta corrupció, el ex alcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet, Bertomeu Muñoz, acaba de declarar que no sap si ha estat expulsat del partit, concretament diu que no ho recorda.
Com exemple de sistema, veiem com la majoria parlamentaria catalana formada pel tripartit, PSC-ICV-ERC s’han oposat a que s’investigui a fons el cas “Pretoria”; és la mateixa postura que adopta en casos similars el PSOE d’Andalusia; queda clar que al partit socialista no l’interessa que hi hagi transparència en tots aquests assumptes, i sembla que la negativa acabarà alimentant cada cop més, la sospita de que darrera de aquests casos que no es volen investigar, s’amaga un finançament irregular i il·legal de partit. Seria aquest tres, quatre, cinc per cent o qui sap quant, que carregat a les obres publiques, acabem pagant entre tots a traves d’impostos per finançar a un partit que està en el poder, es clar que a Catalunya les sospites s’amplien al cas Millet. En aquest apartat entra també el cas Gurtel, tal i com va passar anteriorment amb el cas Filesa.
No obstant havíem començat amb unes memòries que Bertomeu Muñoz diu haver perdut; està clar que tal situació requereix un remei urgent: cues de pansa a sacs per a en Muñoz, a veure si pot acabar recordant que passava a l’Ajuntament de Santa Coloma, quan la seva predecessora, Manuela de Madre era alcaldessa? Que va motivar que al 2002 Manuela de Madre, abandonés precipitadament l’alcaldia, quina va estar la causa; la fibromialgia o que potser es va assabentar de que la fiscalia estava investigant el seu Ajuntament?
Es recorda Muñoz, si ell era sabedor de que la fiscalia investigava l’Ajuntament del que era regidor, quan gràcies a la dedocracia, va estar anomenat alcalde per Manuela de Madre? Tot es qüestió de fer memòria; cues de pansa a sacs.
Desprès de haver estat empresonat dos mesos per presumpta corrupció, el ex alcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet, Bertomeu Muñoz, acaba de declarar que no sap si ha estat expulsat del partit, concretament diu que no ho recorda.
Com exemple de sistema, veiem com la majoria parlamentaria catalana formada pel tripartit, PSC-ICV-ERC s’han oposat a que s’investigui a fons el cas “Pretoria”; és la mateixa postura que adopta en casos similars el PSOE d’Andalusia; queda clar que al partit socialista no l’interessa que hi hagi transparència en tots aquests assumptes, i sembla que la negativa acabarà alimentant cada cop més, la sospita de que darrera de aquests casos que no es volen investigar, s’amaga un finançament irregular i il·legal de partit. Seria aquest tres, quatre, cinc per cent o qui sap quant, que carregat a les obres publiques, acabem pagant entre tots a traves d’impostos per finançar a un partit que està en el poder, es clar que a Catalunya les sospites s’amplien al cas Millet. En aquest apartat entra també el cas Gurtel, tal i com va passar anteriorment amb el cas Filesa.
No obstant havíem començat amb unes memòries que Bertomeu Muñoz diu haver perdut; està clar que tal situació requereix un remei urgent: cues de pansa a sacs per a en Muñoz, a veure si pot acabar recordant que passava a l’Ajuntament de Santa Coloma, quan la seva predecessora, Manuela de Madre era alcaldessa? Que va motivar que al 2002 Manuela de Madre, abandonés precipitadament l’alcaldia, quina va estar la causa; la fibromialgia o que potser es va assabentar de que la fiscalia estava investigant el seu Ajuntament?
Es recorda Muñoz, si ell era sabedor de que la fiscalia investigava l’Ajuntament del que era regidor, quan gràcies a la dedocracia, va estar anomenat alcalde per Manuela de Madre? Tot es qüestió de fer memòria; cues de pansa a sacs.
Etiquetas: memodudesme
# entrada de Redaccio : 16:35
Des de la meva finestra
Prou curses de braus
El Parlament de Catalunya va aprovar prohibir les curses de braus en tot el territori, una prohibició que només podia afectar ja, a la plaza Monumental de Barcelona, que era la única que funcionava a tot Catalunya, i si fa trenta anys funcionava la de Tarragona, ara està reconvertida perquè no hi havia assistència de públic. Era segurament el destí que esperava a la Monumental, només era qüestió de temps.
Aquesta decisió posa de manifest un cop més, el prohibicionisme demostrat pel tripartit, o el que és el mateix, un dirigisme que impedeix les petites llibertats personals.
A nosaltres no es agraden les curses de braus, però tampoc ens agraden els enganys; posar com excusa per prohibir, la eliminació del maltractament animal resulta ser de allò més ridícul, quan la major part dels diputats que van votar en favor de la prohibició, segurament els agrada menjar-se una paella ja sigui amb conill o amb peix, doncs bé, el conill per poder-lo posar a la paella es té de matar primer, la qual cosa suposa un maltractament. Amb el peix i el marisc que es posa a la paella també passa el mateix: el peix mor ofegat fora l’aigua i fins i tot, musclos i cloïsses es posen vius a la paella.
A més, alguns d’aquests diputats acudeixen a l’Aplec del Caragol de Lleida, on mengen caragols que s’han posat vius a la llauna sobre el foc. Com és que no diuen res sobre aquest tema? No és maltractament animal això, o és que conills, porcs,vaques, bens, peix, marisc etc, no són animals?
No serà que certs grups polítics, han instrumentalitzat als col·lectius antitaurins, degut a certs interessos electoralistes, per anar contra una simbologia espanyola?
No sembla que si els arguments fossin realment animalistes, es a dir, tendents a evitar el maltractament animal, tindrien de ser extensius a tots els animals?
El Parlament de Catalunya va aprovar prohibir les curses de braus en tot el territori, una prohibició que només podia afectar ja, a la plaza Monumental de Barcelona, que era la única que funcionava a tot Catalunya, i si fa trenta anys funcionava la de Tarragona, ara està reconvertida perquè no hi havia assistència de públic. Era segurament el destí que esperava a la Monumental, només era qüestió de temps.
Aquesta decisió posa de manifest un cop més, el prohibicionisme demostrat pel tripartit, o el que és el mateix, un dirigisme que impedeix les petites llibertats personals.
A nosaltres no es agraden les curses de braus, però tampoc ens agraden els enganys; posar com excusa per prohibir, la eliminació del maltractament animal resulta ser de allò més ridícul, quan la major part dels diputats que van votar en favor de la prohibició, segurament els agrada menjar-se una paella ja sigui amb conill o amb peix, doncs bé, el conill per poder-lo posar a la paella es té de matar primer, la qual cosa suposa un maltractament. Amb el peix i el marisc que es posa a la paella també passa el mateix: el peix mor ofegat fora l’aigua i fins i tot, musclos i cloïsses es posen vius a la paella.
A més, alguns d’aquests diputats acudeixen a l’Aplec del Caragol de Lleida, on mengen caragols que s’han posat vius a la llauna sobre el foc. Com és que no diuen res sobre aquest tema? No és maltractament animal això, o és que conills, porcs,vaques, bens, peix, marisc etc, no són animals?
No serà que certs grups polítics, han instrumentalitzat als col·lectius antitaurins, degut a certs interessos electoralistes, per anar contra una simbologia espanyola?
No sembla que si els arguments fossin realment animalistes, es a dir, tendents a evitar el maltractament animal, tindrien de ser extensius a tots els animals?
Etiquetas: procursdbrau
# entrada de Redaccio : 16:25
Suscribirse a Entradas [Atom]