domingo, 28 de febrero de 2010

Redacció


Benvinguts a la pagina de la

Organització de Veïns Independents (OVI)

El Blog Noticies de Lleida en funcionament des de juliol del 2008, recull noticies que poden afectar als Veïns de Lleida i que no solen sortir senceres en altres mitjans d’informació subvencionats per l’Administració.

L’esperit de la nostra publicació, es estar al servei dels Veïns de Lleida i no pas, al servei dels interessos del poder. Temin com a principis, el respecte al ciutadà, la transparència de la Administració i estem en contra del govern del poble però sense el poble.

S’admeten col·laboracions i "cartes al director" (degudament identificades) dels lectors, que podeu enviar a la nostra adreça: ilergeta386@gmail.com

Podeu consultar els mesos anteriors en el menú de la dreta i moure-us per dintre de cada mes movent el “cursor”. Normalment les imatges es poden ampliar clicant a sobre.

Gràcies per la vostra visita.

Etiquetas:


La Bona Cuina

La Bona Cuina es un espai de receptes de cuina, provades i experimentades, que us oferim per gentilesa de l’AVV Bordeta.

Bacallà amb truita d’espinacs



Ingredients:
4 talls de bacallà
¼ de Kg de farina
½ kg d’espinacs
¼ de Kg de fesols
3 ous
4 dents d’all
1 cullerada pebre vermell dolç
oli d’oliva
sal

Preparació:
El bacallà es posa en remulls fins que estigui en el seu punt de sal. Després, en una paella amb oli d’oliva es fregeix, prèviament enfarinat. Una vegada fregit es deixa a part. Els fesols es posen a bullir amb sal, desprès d’estar unes hores en remull. S’escorren i es reserva el líquid de cocció.
Es fa una truita tradicional amb els espinacs, els fesols i els ous. En una cassola de fang s’hi posa oli, uns dents d’all trinxats, una mica de farina, un xic de pebre vermell i s’hi tira el suc de bullir els fesols. Es deixa una estona al foc, i a continuació s’hi incorpora els talls de bacallà i la truita tallada a trossos, al gust de cadascú.

Etiquetas:


sábado, 27 de febrero de 2010

Jornada de Portes Tancades a l’Institut de Cappont



Ahir va tenir lloc, la Jornada de Portes Tancades, en l’aula simbòlica del futur Institut de Secundaria del barri de Cappont; allí, en mig del solar, es va muntar una aula amb les seves taules i cadires, però era un aula tancada, perquè les portes blanques estaven tancades, simbolitzant així d’alguna manera, que entre Generalitat i Govern Municipal, es tanquen a construir l’Institut.

El dia anterior representants de les AMPEs de les escoles del barri, es van reunir amb l’Alcalde que els hi va dir el de sempre: “Des del Govern Municipal, recolzem completament la vostra reivindicació de tenir Institut al barri, és més creiem que fa falta....però aquests de la Generalitat ara es fan el ronsa, i bla, bla, bla...”
Es té de dir, que el Ple de l’Ajuntament de Lleida, a l’abril del 2007, va aprovar una moció, on es deia que es farien els possibles per construir allí l’Institut urgentment. El cas es que, fins fa uns mesos, el Govern Municipal no va decidir requalificar la zona, per passar-la de zona verda a equipaments. També es cert, que ni l’Alcalde, ni el seu partit, han posat cap èmfasi ni un, en accelerar la construcció de l’Institut ens al contrari.

Ara però, s’ha sabut que als pressupostos de la Generalitat per aquest any, no hi ha cap partida per construir l’Institut; es a dir, continuen fen la mateixa comèdia: ara posen un entrebanc, desprès en posen un altre i així van passant els anys. Unes mares comentaven, que Govern Municipal i Generalitat en aquest tema coincideixen en una cosa: “Ells caminen poc a poc, que les presses no són bones”.

Desprès del parlament i explicacions que van donar els portaveus de les AMPEs, els nens van formar una llarga cua per fer la inscripció imaginaria al nou Institut, ara per ara, imaginari de Cappont, de tal manera que, al tenir les portes tancades, van tenir de fer les inscripcions accedint per un lateral de l’edifici imaginari. I sí, certament l’edifici era imaginari i la inscripció també, però els alumnes eren reals i corejaven: “Volem Institut a Cappont”. La preocupació entre pares i alumnes, és saber quan entrarà en funcionament el futur Institut; tenen por, de que per part tant pel Govern Municipal com de la Generalitat, aquest Institut continuí sent imaginari per anys i panys.




Etiquetas:


viernes, 26 de febrero de 2010

Des de la meva finestra

"No sabeu el que és especular"



A finals d’octubre passat, el jutge Garzón va fer detenir a un total de nou persones (cinc van ser empresonats), detingudes per defraudar presumptament uns 45 milions d’euros, en una trama denominada “Pretoria”, que tenia a veure amb uns quants ajuntaments; Santa Coloma, Badalona, Sant Andreu de Llavaneres i qui sap, si no en sortirà algun altre, perquè la investigació continua.
Entre els empresonats; dos ex alts càrrecs del Govern de Jordi Pujol, l’alcalde de Santa Coloma del PSC juntament amb, el ex regidor d’Urbanisme, Manuel Dobarco, i un ex diputat del PSC, el tal Luigi.

Poc desprès van parlar veïns del barri de Sirguerlín, a Santa Coloma. Aquests veïns, afectats per un pla urbanístic de l’Ajuntament, en el que es pretenia expropiar-los les cases, van assistir a tres reunions amb representants del Consistori santcolomenc; en l’ultima d’aquestes reunions, alguns veïns bastant esperonats per la impotència de la injustícia, que es pretenia fer amb ells, es van adreçar al regidor d’Urbanisme, Dobarco, dient-li que ells entenien que l’únic que volia fer l’Ajuntament era especular amb les seves cases. Dobarco molt alterat va contestar: “Vosaltres no sabeu el que és especular”. Tenia raó, els veïns del Sirguerlín no saben el que és especular, però ell sí; ha quedat ben clar i evident quan Garzón el va fer detenir.
Mentre el regidor d’Urbanisme Dobarco estava empresonat a Soto del Real, una veïna del Sirguerlín que va assistir a les reunions explicava: “Dobarco ens va dir que no sabíem el que era especular; ara li estan explicant a ell, que significa aquesta paraula”.

A primers de desembre, Dobarco va sortir de presó, desprès de dipositar una fiança de 200.000 euros (33 milions de pessetes), que diuen els seus familiars, "van reunir entre els veïns del poble", en temps de crisi?
No s’entén que els mateixos veïns de Santa Coloma, que van penjar pancartes als balcons en contra dels detinguts, desprès reuneixin 200 mil euros per treure a Dobarco i 500.000 euros (83 milions de pessetes) per treure de presó a l’Alcalde Muñoz?

Potser no tindríem d’assistir a aquests espectacles tant poc edificants, potser tot seria d’una altra manera, si els Tribunals de Comptes funcionessin com cal. Un afamat periodista, des de fa anys que els hi diu “Tribunal de cuentos”.
Però sabem els ciutadans, quants Tribunals de Comptes hi ha?
Avui hi ha més informes i control dels comptes públics que històricament, mai hi ha hagut en aquest país, però queda provat, que no serveixen per evitar la corrupció i els contractes públics fraudulents, o que esquiven la legalitat.
Perquè volem tant control si desprès no serveix per a res? Què en farem dels 17 volums d’informes, que anualment s’amunteguen en els nostres arxius?

En resum, molt control oficial, però els ciutadans sofrim els mateixos abusos i saquejos de fons públics de sempre. En tot cas, l’Estat tindria de convèncer als ciutadans, de que realment estem en un “Estat de Dret” i no en un "Estat de Picaresca”.

Sens dubte, aquest país necessita urgentment un canvi molt profund.

Etiquetas:


jueves, 25 de febrero de 2010

El Confidente

La solución de Suecia para eliminar la prostitución



En un mar de clichés desesperados porque “siempre habrá prostitución”, el éxito de un país sobresale como un faro solitario que ilumina el camino. En apenas cinco años, Suecia ha disminuido drásticamente la cifra de mujeres dedicadas a las prostitución. En las calles de la capital, Estocolmo, la cantidad de prostitutas ha sido reducida en dos tercios y la de clientes en un 80 por ciento. En otras grandes ciudades suecas, el comercio sexual en las calles casi ha desaparecido. Y en buena medida también ha ocurrido esto con los famosos burdeles y salas de masaje que proliferaron en el país en las últimas tres décadas del siglo 20, cuando la prostitución era legal.

Adicionalmente, es nula la cantidad de mujeres extranjeras que ahora están siendo traficadas a Suecia para comercio sexual. El gobierno sueco estima que en los últimos años, tan sólo entre 200 y 400 mujeres/niñas han sido traficadas cada año hacia este país. Cifras muy inferiores en comparación con las 15.000 a 17.000 mujeres traficadas anualmente hacia la vecina Finlandia. Ningún otro país y ningún otro experimento social en este sentido, ha conseguido acercarse siquiera a los prometedores resultados obtenidos en Suecia.

Sorprendentemente, su estrategia no es en absoluto compleja; simplemente radica en su legislación:
En 1999, después de años invertidos en investigación y estudios, Suecia aprobó una ley que en síntesis dice:
"En Suecia la prostitución es considerada como un aspecto de la violencia masculina contra mujeres, niñas y niños. Es reconocida oficialmente como una forma de explotación de mujeres, niñas y niños, y constituye un problema social significativo... la igualdad de género continuará siendo inalcanzable mientras los hombres compren, vendan y exploten a mujeres, niños y niñas prostituyéndoles".

Además de la estrategia legal de dos vías, un tercer y esencial elemento de la ley sueca sobre la prostitución, provee que amplios fondos para servicios sociales integrales sean dirigidos a cualquier prostituta que desee dejar esa ocupación; también provee fondos adicionales para educar al público. Siendo así, la estrategia única de Suecia trata la prostitución como una forma de violencia contra las mujeres, en la cual se penaliza a los hombres que las explotan comprando servicios sexuales, se trata a las prostitutas, en su mayoría, como víctimas que requieren ayuda y se educa al público, para contrarrestar el histórico sesgo masculino que por tanto tiempo ha embrutecido el pensamiento acerca de la prostitución. A fin de anclar sólidamente su visión en terreno legal firme, la ley sueca referida a la prostitución fue aprobada como parte de la legislación general de 1999 sobre la violencia contra las mujeres.

Después de aprobar la ley, se comprobó que las fuerzas de seguridad no estaban haciendo su trabajo. Se determinó que los agentes de policía necesitaban capacitación y orientación en profundidad para aplicar una legislación que los ciudadanos del país, apoyaban y comprendían perfectamente: La prostitución es una forma de violencia masculina contra las mujeres. Los explotadores/compradores deben ser castigados y las víctimas/prostitutas necesitan recibir ayuda. El gobierno sueco invirtió cuantiosos fondos, de modo que policías y fiscales, desde los más altos niveles hasta los agentes que trabajaban en las calles, recibieron una intensa capacitación y el mensaje de que el país hablaba en serio. Fue entonces cuando Suecia empezó a ver resultados sin precedentes.

Etiquetas:


miércoles, 24 de febrero de 2010

Des de la meva finestra

Què defensen UGT i CCOO?



E
ls sindicats UGT i CCOO van sortir ahir al carrer en manifestació, per protestar contra la pretensió del Govern Zapatero, d’augmentar l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys.
Certament, ja era hora de que diguessin alguna cosa, desprès de tot el que ens està passant al mon laboral. A França 4’5 milions de parats i la CGT, hauria muntat a París, una manifestació de 7 quilometres, com ja van fer en tres ocasions l’any 94; el aleshores Primer Ministre, E. Balladur, va tenir que fer derogar tres lleis aprovades ja, pel Parlament francès.

Aquí, els sindicats UGT i CCOO davant de tot el desgavell laboral, dels ERE’s encadenats, dels contractes “basura”, del 39% d’atur entre els joves i amb un índex d’atur total del 19%. Quan segons tècnics d’Hisenda, han xifrat l’economia submergida en un 23’3% del PIB, la imatge que donen aquests dos sindicats, es la de impassivitat.
Ara, amb la motivació de que hi ha en projecte, pujar l’edat de jubilació en dos anys i augmentar el nombre de d’anys per calcular la base (el qual rebaixa la pensió), han decidit sortir al carrer per deixar-se veure.
Això sí, de la mala situació laboral que tenim al país i de la reforma laboral que el Govern Zapatero està tramitant, no en diuen res. Sembla estar clar, que no tenen intenció de protestar la situació.

En acabar la manifestació, els secretaris generals, Fernández Toxo per CCOO i Cándido Mendez per UGT, van declarar que esperaven que el Govern atengui el clamor de les manifestacions, en contra del seu projecte de reforma del sistema de pensions.

El que no queda clar, és si els manifestants saben el que ahir va publicar la premsa; que ambdós sindicats, és a dir, UGT i CCOO, gestionen des de fa anys, fondos de pensions i plans privats de pensions, pels que venen obtenint uns beneficies econòmics considerables.
Diu que, el Secretari de General de Consultora de Pensiones y Previsión Social, Sociedad de Asesores SL, Antonio Ferrer Sais (Secretari d’Acció Sindical de UGT), certificava davant el Registre Mercantil, que havia estat nomenat President de l’empresa, Ignacio Fernández Toxo, avui Secretari General de CCOO. Aquesta empresa que en l’exercici de 2007, va declarar uns beneficis de 91.600 euros, diu tenir com objecte social, “La realització d’estudis, assessorament, consultoria, auditoria, avaluació i revisió dels estats econòmics, financers, jurídics i actuarials”.

A més, Zapatero per convèncer-los de que mantinguin “la pau social”, els hi passa alguna subvenció; a tall d’exemple, podem parlar de l’any 2008, quan amb una resolució del Ministerio de Trabajo, basada en la “representativitat” i la seva “funció consultiva”, els hi va afluixar, 7’46 milions d’euros a CCOO i 7’28 milions d’euros a UGT.

Desprès de tot això, i si algú confiava en que aquests dos sindicats “majoritaris” (com ells es diuen), faran quelcom per defensar la classe obrera del país, potser que se ho vagi treien del cap.

Etiquetas:


martes, 23 de febrero de 2010

Col·laboradors

La opinión de un veterano en la guerra de Irak



En octubre de 2002, George W Bush obtuvo la autorización de la Cámara de Representantes de EEUU, para usar la fuerza contra Irak ya que Bush sostenía que allí se almacenaban armas de destrucción masiva. Luego se ha visto que esta supuesta amenaza no era sino un invento.
Entre los meses de marzo y mayo de 2003, fue invadido Irak desencadenando una guerra sin sentido, encabezada por los EEUU, quien arrastró a otros países como Reino Unido, Polonia, Dinamarca, España etc.
La invasión marcó el inicio de la guerra de Irak que todavía continúa, con más y más desastres, en una tierra ya devastada por las armas. Los costes de esta guerra ha supuesto para EEUU, la cifra de 4.500 muertos y se dice que unos 17.000 heridos. Un fotógrafo estadounidense confeccionó una foto de Bush hecha con fotos de los marines muertos, llamándola “WarPresident”.
Esta guerra está costando a su impulsor, EEUU, la cantidad de 450 millones de dólares diarios, por todo ello, a mediados de 2010 está previsto que termine la ocupación.

Ahora, a siete años de su inicio y al igual que sucediera con la guerra de Vietnam, empiezan a surgir veteranos de Irak, que después de todo lo que han visto, han conseguido apartar de sus cabezas el dogmatismo fanático de estado y empiezan a pensar por sí mismos. Un buen ejemplo de ello lo podemos ver en las declaraciones públicas del marine Mike Prysner, arropado por otros compañeros.
(Se supone que vídeo durará poco en el sitio de Internet, porqué no va a gustar entre el poder político de EEUU, pero tampoco en el de otros países).

Etiquetas:


lunes, 22 de febrero de 2010

la Tira

Amb el conseller Baltasar de Sant Feliu, ull viu



El trist assumpte dels bombers morts en l’incendi forestal d’Horta ocupa pagines i pagines de diaris, amb articles que últimament miren cap el conseller Baltasar. Ell ens va dir, desprès d’haver ocorregut la desgracia, que la causa de l’incendi havia estat un llamp. Ara però, resulta que apareix un informe de la policia, que explica haver fet investigacions sobre el cas i fruit d’aquestes investigacions, han resultat detinguts dos joves que presumptament van calar foc al bosc i desprès es fan fer unes fotografies, que van sortir a la premsa amb el bosc cremant al fons.

Per tant, la deducció més planera diu, que el conseller Baltasar no ens va dir la veritat ni de ben lluny, amb la seva historia del llamp. També s’expliquen ara algunes actuacions, si més no, pintoresques de l’ex Alcalde de Sant Feliu.

A mode d’exemple, explicarem que desprès de la riuada del 82, es va procedir a canalitzar la marge esquerra del Segre al seu pas per Lleida, precisament per evitar que una altra avinguda d’aigua tornés a inundar el barri de Cappont.
Al 2007 l’Ajuntament va fer la remodelació dels Camps Elisis, que es va ampliar fins la paret de la canalització, la qual es va tallar en una cinquantena de metres, desprès es va fer una rampa des de on començava la paret fins dalt.

Un Veí de Lleida va adreçar al conseller Baltasar, un escrit preguntant-li, si davant de una altra hipotètica riuada, els Veïns del barri de Cappont tenien alguna garantia, de que l’aigua no entraria al barri a traves d’aquesta obertura. Mesos desprès va rebre una contesta que diu textualment:

“Amb data 14 de desembre de 2005 es va informar favorablement el projecte....
Per emetre aquest informe es va tenir en compte la disminució de risc d’inundació que la laminació provocada per l’embassament de Rialb produeix sobre els terrenys situats aigua avall de l’embassament, com és el cas de la ciutat de Lleida”.

Tant en aquests dos assumptes com en intervencions institucionals, l’estil del ex alcalde de Sant Feliu, ara conseller de Medi Ambient i Habitatge, sempre sol ser el mateix: contestar les “preguntes delicades” a trascantó; es a dir responent no allò que se li pregunta sinó una altra cosa. Con vulgarment es diu, pilotes fora.
En tot cas, el conseller Baltasar, no ha contestat la pregunta que se li va fer, negant la transparència administrativa deguda, a un ciutadà que paga els seus impostos, a traves del quals se li paga a ell, el sou; perquè “un informe que té en compte la disminució de risc d’inundació”, es suficient garantia?

La pregunta està viva i continua sent la mateixa, però trobem a faltar que el veí que la va formular, es va quedar curt i falta arrodonir-la, per exemple: “Conseller Baltasar, en cas de inundació per riuada del barri de Cappont, per entrada d’aigua des de la zona de mur tallada, qui pagaria tots els hipotètics desperfectes ocasionats als veïns (que vans ser quantiosos al 82), vostè que va permetre tallar el mur, o la Generalitat, es a dir entre tots”?

Etiquetas:


domingo, 21 de febrero de 2010

Bloc de lletres



Avui encara és sempre

Abans, tot era perfecte: els sentiments estaven clars, el demà era nostre, i els t’estimo, eterns. Jo vivia donant tantes coses per fetes, que fins i tot em sentia culpable per la meva bona sort, quan em preguntaven.

Però ara ja no és com abans.

Un dia, l’amor va decidir marxar de casa, i des de llavors tot és diferent: Ara no sé bé el que sento, ni el que sents. No sé que serà de nosaltres demà, no sé.....hi ha massa coses que no sé. Hi ha tant poc que estigui clar, que no sé que respondre quan em pregunten: què tal?

Malgrat tot, aquí estic, tornant per les nits a la que va ser la nostra casa, amb la sensació de sentir la teva olor, amb el record dels teus llavis, amb un nus al pit, amb el dubte de si et veure demà o mai més. I això m’agrada i m’inquieta, i em fa sentir bé, i dubtar, i pensar massa, em inestabiltza.

I és que feia molt de temps que no vivia al dia, que tenia molt clar cap on anava, com i amb qui, Això ja no és possible, i no puc dir que em alegre tal cosa, però l’únic remei que veig, es treure forces d’on sigui i seguir endavant.

Avui encara és sempre, i demà, encara més.

Cristina

Etiquetas:


sábado, 20 de febrero de 2010

El llapis impertinent

Es torna a parlar de l’informe PISA, sobre el baix rendiment escolar que tenen els nostres joves

Etiquetas:


viernes, 19 de febrero de 2010

Col·laboradors

Alerta de
GREENPEACE




Arroz transgénico: la nueva amenaza

El glufosinato es un pesticida tóxico, criticado por gobiernos y cuya utilización representa un considerable riesgo para los agricultores, causa daños a insectos en zonas circundantes y puede ser peligroso para los consumidores al ingerir alimentos que contengan residuos del herbicida.

En España se cultiva a gran escala el maíz MON 810, sin embargo la presión de la industria biotecnológica nos trae una nueva amenaza: el arroz transgénico combinado con un herbicida de alta toxicidad. El arroz es el alimento básico más importante a nivel mundial. Más de la mitad de la población del planeta se alimenta de arroz cada día. Se lleva cultivando desde hace más de 10.000 años y actualmente se produce en 113 países. El arroz es un ingrediente clave en una amplia gama de alimentos procesados, como desde alimentación infantil a los fideos de arroz. Sin embargo, todo esto está bajo amenaza, dado que la manipulación genética continúa acercándose peligrosamente a nuestros alimentos de más valor.

Actualmente, el arroz modificado genéticamente (MG) sólo existe en campos experimentales. Aunque esto podría cambiar de un día para otro ya que las compañías agroquímicas y algunos gobiernos están intentando comercializarlo.

La producción ecológica es la solución más segura contra la crisis alimentaria y para frenar la amenaza de los desastres ocasionados por el cambio climático.
Mantener el arroz libre de modificaciones genéticas no es sólo una cuestión ambiental o de libre elección de los consumidores, es mucho más que eso. Es una cuestión de seguridad y soberanía alimentarias, derechos humanos y supervivencia.

Etiquetas:


jueves, 18 de febrero de 2010

Col·laboradors



LA ENCERRONA

Nadie hizo tanto daño
a España en tan poco tiempo,
como el que el hijo del viento
causó desde el primer año.
Ha sido rey del engaño

Con el disfraz del talante
que al fin resultó elefante
entrando en cacharrería,
dejando la economía
con los dos pies por delante.

Y ahora mete al mismo Rey
en medio de este fregado,
pidiendo un pacto amañado
con Mariano Rajoy Brey
para que la sectaria grey

pueda salir de rositas
después del daño causado
con las cosas del risitas,
habiendo a España arruinado

con sus sueños cainitas.

Y sus magnas subvenciones
dilapidando millones
con moros y bananeros,
además de los titiriteros
pesebreros y trincones.

Y ahora que en toda Europa
ya le han visto el plumero
y empiezan a darle estopa,
cada vez que abre la boca

nuestro inútil embustero
recurre a la corona
al Rey y a su bisabuela,
que si cae en la encerrona
de ayudar a un Zeta en coma
pone en riesgo la Zarzuela.

Guerrero del antifaz

Etiquetas:


miércoles, 17 de febrero de 2010

Opinió

Los trabajadores del Estado Español son más pobres que hace treinta años



Los salarios reales se han reducido en un 10% respecto a 1978. Los sueldos son más bajos y el precio de los productos de primera necesidad resultan considerablemente más caros.

Más pobres, treinta años despuésEl precio de la vivienda se ha multiplicado por 31 en términos de moneda constante respecto a 1978, mientras el salario base se ha reducido el 10%.

A las ocho de la mañana, puntual como un reloj suizo, Luis Úbeda recorría los escasos 30 metros que le separaban del quiosco de periódicos y la panadería. Siempre llevaba el diario Ya, por el que abonaba 8 pesetas. La pistola de pan le costaba nueve. Corría el año de 1978. Treinta años después, Úbeda sigue el mismo guión diario. Pero el periódico le cuesta un 1,20 euros y el pan, 75 céntimos.

Si ambos precios se expresaran en euros y se aplicara el factor de corrección por la pérdida de poder adquisitivo de la moneda por la inflación, el resultado es que el periódico cuesta tres veces más que en 1978 y la barra de pan vale casi el doble.

Los españoles son más pobres hoy que hace 30 años. Los sueldos son más bajos y el precio de los productos de primera necesidad resultan considerablemente más caros. En 1978, los hogares se enfrentaban con uñas y dientes al inicio de la segunda crisis del petróleo. Descontada la amenaza de la inflación, hoy los datos resultan demoledores. El salario base se ha reducido casi un 10% en términos de moneda constante. La vivienda ha multiplicado su precio por 31.

Estanflación
En el año que se aprobó la Constitución, 1978, el país se hallaba envuelto en una fase de recesión económica combinada con una alta inflación, por el meteórico ascenso del valor del petróleo. Un estancamiento económico, unido a altos precios (estanflación) que condujo a una política de tipos de interés muy elevados para combatir el IPC. El presidente del Gobierno, Adolfo Suárez, había confiado la dura tarea de hacer frente a la crisis a Fernando Abril-Martorell, como vicepresidente segundo y ministro de Economía. Las revisiones salariales superaban el 20% cada año de media.

Treinta años después, la economía doméstica está en peor situación. Si se realiza un estudio del valor de determinados bienes y servicios en euros y depurado el efecto de la inflación, las cifras reflejan ese empobrecimiento en tres decenios. En 1978, el salario base era de 108 euros y ahora es de 99, siempre considerando precios que depuran el efecto de la inflación. Los bienes de primera necesidad han registrado un encarecimiento brutal. La barra de pan ha pasado de 5,5 céntimos de euros a 9 céntimos. El periódico ha subido de 0,05 a 1,20 euros. El redondeo aplicado con el euro ha encarecido muchos productos hasta un 66%.

Para igualar los precios actuales de los productos hay que dividir el precio actual por 5,72 para obtener precios equivalentes a los de 1978. El cuadro adjunto refleja los precios de 1978 en pesetas y su equivalente en euros, los de 2008 en euros y los mismos tras aplicar la corrección inflacionista de 30 años.

El nuevo escenario de coste y salarios ha determinado la configuración laboral de los hogares. Hace treinta años, apenas trabajaban mujeres. Si lo hacían, necesitaban permiso de los padres o los maridos. Ahora tienen que trabajar ambos cónyuges. Uno solo para pagar el préstamo hipotecario.

V. Relaño / E. Morales

Etiquetas:


martes, 16 de febrero de 2010

Col·laboradors



EL DIRECTOR

Diu que la crisi va fer entendre a una Empresa, que les circumstancies imposaven canviar l’estil de gestió i va optar per contractar un nou Director General.
El nou Gerent, va entrar a l’Empresa molt conscienciat i decidit a augmentar els beneficis empresarials.

Va emprar el seu primer dia de treball a la nova Empresa, en realitzar una inspecció acompanyat dels seus dos assessors.
Van començar visitant el magatzem, on tots els empleats estaven treballant menys un xicot que amb les mans a les butxaques, estava recolzat en la paret.
El nou Director va entendre que aquella actitud no era productiva per l’Empresa.
Veient en aquella circumstancia una bona oportunitat per demostrar la seva autoritat i filosofia de treball, el Director va preguntar al jove:
- Quant guanyes al mes?
- Tres cents euros. Perquè? –va respondre el xicot sense saber el que estava passant.

El Director amb tota la naturalitat del mon, va treure de la seva butxaca els 300 euros i els hi va donar al jove tot i dient:
- Aquí tens el teu sou d’aquest mes. Ara desapareix i no tornis per aquí !!!!
El jove amb cara de sorpresa, va guardar els diners a la butxaca i va sortir d’acord amb les ordres rebudes.

El Director aleshores, amb la vanitat inflada pel poder, va preguntar al grup de treballadors que havien estat testimonis del pagament:
- Algú de vostès, sap quina feina feia aquest jove aquí?
- Sí senyor -va respondre un d’ells- Havia vingut a lliurar-nos unes PIZZAS.

Existeixen persones que desitgen tant manar, que s'obliden de pensar. Voleu dir, que no en coneixem tots algú d'aquests?

Etiquetas:


lunes, 15 de febrero de 2010

la Tira

Seguin el rastre del Luigi



A finals d’Octubre de l’any passat va esclatar el cas Pretoria, un assumpte de presumpte finançament irregular, pel que van ser detinguts alguns personatges molt coneguts de la política catalana, entre ells l’ex diputat del PSC, Luis García, “Luigi”, el qual va tenir una empresa constructora: Agrotecsa. Empresa presumptament relacionada amb la trama de Procam, i que va treballar per l’Ajuntament de Lleida als anys noranta.

El passat dijous el grup municipal de CiU va denunciar que estan fent una recerca sobre els contractes que va tenir l’Ajuntament amb aquesta empresa, explicant que van demanar a l’alcalde, Àngel Ros, tota la informació de l’arxiu municipal referent als contractes amb Luigi. Documentació que llei en mà, l’Ajuntament i l’Alcalde estan obligats a facilitar, copia a qualsevol ciutadà que ho demani, raó de més, per donar-la a un grup amb representació al Consistori.

En un primer moment, CiU va demanar la documentació però l’Alcalde els hi va negar. Desprès al ple d’octubre, Ros va convidar als regidors de CiU a examinar-la, per tant, van acudir a l’arxiu municipal on van trobar a faltar, part dels documents sol·licitats, quan és obligatòria la seva custodia.
Isidre Gavín va explicar que la regidora d’Urbanisme, Marta Camps, els va dir que la Paeria havia firmat nou contractes amb Agrotecsa; desprès han trobat que van estar divuit, i que la majoria eren contractes majors i no menors, tal o com la Regidora els hi havia dit. També hi ha expedients que han desaparegut.

Marta Camps, va qualificar immediatament les denuncies de CiU com una informació difosa de la manera més “rastrera”. Pel que sabem, rastrera significa indigna i no es veu per en lloc, que s’hagi donat la informació indignament. Si de cas, el que sí sembla indigne per part del equip de Govern d’un Ajuntament, és que doni informació falsa, tant als ciutadans com a la oposició i que desapareguin expedients urbanístics; més encara si es tracta d’expedients, diguem-ne “compromesos o delicats”, perquè igual ens podem pensar, que s’han fet desaparèixer per evitar que s’acabi descobrint alguna cosa. Fins i tot podria ser, que no s’haguessin destruït, sinó que estiguessin ben guardats en un altre lloc, amagats de mirades critiques, confiant en que CiU no portarà el cas a la Fiscalia Anticorrupció, perquè ho investigui.

Sembla que el legal i raonable fora, al dir la regidora que “han donat la informació i no hi ha cap indici, ni cap irregularitat”, doncs que apareguin tots els expedients; sempre poden dir que se’ls hi havien quedat traspaperats, que ja els han trobat; en definitiva, que hi hagi transparència i s’acaba l’enrenou.

En tot cas, podem aplicar una accepció de la paraula “rastrera”, com pot ser rastrejar l’assumpte tal i com fa CiU. Aquesta és una tasca que tots els grups municipals tindrien de fer, sí és que realment són oposició: rastrejar l’assumpte per aclarir totalment que ha passat amb tots aquests expedients.

De tota manera, en qualsevol país europeu avançat, una situació com aquesta, de “simulada pèrdua de expedients urbanístics delicats”, uniria automàticament a tota la oposició del Consistori, per demanar la dimissió d’una forma irrenunciable, tant de la Regidora d’Urbanisme, com de l’Alcalde, doncs no és acceptable, que es practiqui encara avui dia l’abús de poder (com en temps del franquisme); els ciutadans estem obligats a complir la llei (perquè sinó ens sancionen) i en canvi els governants no.

Etiquetas:


domingo, 14 de febrero de 2010

Carnaval

Ressons del Carnaval
Octava repartida entre els assistents a la Desfilada






Etiquetas:


Raco d'art

La Luci publica alguns dels seus dibuixos









Etiquetas:


sábado, 13 de febrero de 2010

El llapis impertinent

Gavín denuncia la estranya desaparició d’expedients sobre obres, signats per l’empresa del Luigi de “Pretoria” i l’Ajuntament de Lleida

Etiquetas:


viernes, 12 de febrero de 2010

Des de la meva finestra

Un Diputat que declara públicament fins l’últim cèntim



Tots els Diputats del Congrés amaguen els seus ingressos dineraris?  No, tots no! Ni ha un que ho publica tot; el diputat socialista Juan Luis Rascón declara els seus ingressos i tot els seu patrimoni per Internet. Quan se li va preguntar, va contestar que el patrimoni dels polítics professionals, no sol ser noticia per la seva transparència, sinó per les sospites de corrupció. Per acabar va sentenciar “Tots tindrien de fer igual”.
L’actitud de Rascón no acaba aquí, perquè també publica el sou de la seva esposa. Les seves publicacions les actualitza a començaments de cada any i sempre que hi ha alguna alteració patrimonial. Aquest diputat passarà a la historia com el que publicava els seus bens, mentre tots els demés ho mantenien en secret, com la majoria dels càrrecs públics del país.
El seu lema “És una aposta decidida per la transparència, que tindrien de imitar tots aquells que serveixen als ciutadans des del poder Executiu, Legislatiu i Judicial”. Unes actituds que no han agradat gens entre els seus companys, encara que fan fila de no haver-se’n assabentat. Amb tot, assegura que la iniciativa “M’ha generat més inconvenients que un altra cosa. A d’altres polítics no els hi agrada aquesta transparència, perquè sembla que se’ls hi obliga a fer el mateix”.

Rascón es diputat per Córdoba des de 2004 i vicepresident de la Comissió d’Interior; ve de la carrera judicial, on va exercir com a magistrat i fiscal. Va afegir, que els membres de la carrera Judicial també tindrien de publicar els seus bens ja que formen part d’un poder públic.
Demostrar la honradesa dels polítics, és un punt que preocupa i molt als ciutadans en aquest moment, perquè tots hem sentit a parlar de diferents casos de corrupció: Marbella, Gürtel, El Ejido, Santa Coloma o Pretoria, Palau de la Musica, Costa del Sol, Mercasevilla, Ciempozuelos, Port de Gijón etc.
A aquesta iniciativa s’hi va afegir IU proposant que tots els diputats estiguin obligats a presentar públicament cada any, copia de la seva declaració de renda. De moment, els parlamentaris no estan disposats a aportar aquesta informació, malgrat que segons Rascón, “La classe política té de reaccionar per a convèncer de la seva honradesa als ciutadans”.

Etiquetas:


miércoles, 10 de febrero de 2010

Col·laboradors

TREBALLANT FINS ALS 67...o més..., no ve d’un pam, no ve d’un pam...

Diu el Govern de Zapatero que és bo per tots, que estiguem treballant fins als 67 anys: el cap està ocupat, no fa falta tant pressupost pel INSERSO, no cal fer cursos innecessaris per a tants jubilats i sobretot, sobretot, el Govern pagarà menys pensions, mira per on.

I que no protesti ningú, perquè en Zapatero, això de les protestes ho porta molt, però que molt malament; recordeu que va dir, jubilació als 67......., amb més punts suspensius que una processó de formigues; igual estava pensant en augmentar-la l’any que ve als 76...però tant li fa, 
perquè com cantava la Trinca,

No ve d’un pam, no ve d’un pam,
si als 76 el pencaire,
està fresc i eixerit,
no ve d’un pam, no ve d’un pam.




Ànim i al penking...

Etiquetas:


martes, 9 de febrero de 2010

El Confidente

Un aeropuerto que no despega



El aeropuerto de Ciudad Real, son unas instalaciones que se inauguraron en diciembre de 2008 y que no acaban de funcionar. Se habló primero de unas deudas de 120 millones de euros: 75 millones en un crédito y 45 millones en avales de la Caja Castilla la Mancha, pero ahora acaba de publicarse que las deudas ascienden ya a más de 300 millones de euros, como también se han publicado insinuaciones, sobre la gran proximidad que siempre ha habido, entre el ex presidente de CCM, Juan Pedro Hernández Moltó y el presidente de Castilla-La Mancha, José María Barreda, ambos del PSOE.

El Banco de España, consciente de que la CCM es el mayor acreedor del aeropuerto, ha ordenado a la Caja reflotar las instalaciones para hacerlas rentables. El primer paso podría ser, que la CCM accediera a controlar CR Aeropuertos SL y se capitalizara la deuda en acciones, debiendo pasar del 30% de la deuda actual, hasta el 50% del accionariado.

Se teme que si esta operación logra sanear el proyecto, CR Aeropuertos SL, puede ser vendido a un grupo especializado en gestión de infraestructuras aeroportuarias. De momento se ha publicado que en mayo de 2007, es decir, año y medio antes de inaugurarse, ya hubo contactos con el hijo de un jeque de Arabia Saudi, a quien se le ofreció por 4.000 millones. En agosto de 2008, se le hizo otra oferta a Abu Dhabi Airport, por 2.000 millones, una cantidad que poco después se rebajó a 1.000 millones.
En septiembre de 2009 se le ofreció a un fondo de pensiones de Carolina del Norte por 1.000 millones, pero estos dijeron que sólo podían dar 600.
Lo último que se ha dicho, es que Juan Pedro Hernández Moltó, ex presidente de CCM, para quien el Banco de España ha propuesto una inhabilitación de cinco años, estaba haciendo de intermediario con el Ejército de Estados Unidos, con objeto de instalar una base logística para sus operaciones; se habló aquí de una oferta de 600 millones.
También el Ministerio de Defensa ha estado considerando este aeropuerto como una alternativa real y válida a sus instalaciones en Torrejón de Ardoz.

CR Aeropuertos SL, siempre ha negado estos contactos, pero todo apunta a que desean deshacerse del aeropuerto, cuando la deuda pesa como una losa y 35.000 pasajeros en 6 meses, nos salen a 194 diarios; es decir cuatro autobuses, para un aeropuerto privado con una inversión de 1.100 millones de euros.

Queda latente sin embargo, el contencioso de los expropiados por los terrenos donde se situó el aeródromo; aseguran que con las modificaciones de la LOTAU, aprobadas por el PSOE, los afectados por expropiación forzosa, recibieron 54 céntimos de euro por metro cuadrado (1,2 euros si era de regadío). Ahora alegan, que de los 12,3 millones de metros cuadrados expropiados, a favor de CR Aeropuertos SL, sólo se han dedicado 5 millones a las instalaciones; con los 7 millones de metros cuadrados que quedan, se prevé que la empresa pueda venderlos para instalaciones industriales a 600 euros el metro, cuando en el acuerdo de expropiación se dice, que los terrenos sólo pueden ser usados para el aeropuerto.
Dicen además, que ha sido instalado en Campo de Calatrava, una Zona de Especial Protección para las aves (ZEPA).

CR Aeropuertos SL, se trata de un proyecto privado, respaldado totalmente por la administración de Castilla-La Mancha, léase, cambio de LOTAU con sus expropiaciones forzosas, además de permitirle no respetar la zona ZEPA; todo sumado, resulta demasiado lastre como para poder despegar.

Etiquetas:


lunes, 8 de febrero de 2010

Col·laboradors

Escuchando el discurso de Leire Pajín



Hace algún tiempo, todos estábamos atentos al ansiado discurso de la Secretaria de Organización del PSOE, Leire Pajín y escuchando atentamente, oímos como nos decía:

“Estén atentos al próximo acontecimiento histórico que se producirá en nuestro planeta; la coincidencia en breve de dos liderazgos progresistas a ambos lados del Atlántico, la presidencia de Obama en EEUU y la presidencia de Zapatero en la UE”.


Ahora resulta que Obama no quiere asistir a la Cumbre con Europa, donde se reencontraría al más alto nivel con nuestro Zapatero. Pero ya que Pajín nos largó el discurso pretendiendo comparar y colocar a un mismo nivel a Zapatero con Obama, con los dos “liderazgos progresistas”, hemos tenido que informarnos.

Dejando bien claro, que hay cosas de EEUU que no nos gustan, podemos contar algunas verdades sobre USA, que Pajín en su discurso no mencionó, por ejemplo el tema de l’argent, es decir el dinero.


Veamos una comparativa, partiendo de nuestra Ley de Economía Sostenible: 

-A un español le cuesta la gasolina más del triple que a un estadounidense.
-A un español le cuesta la tarifa del teléfono fijo y móvil el doble que a un estadounidense.
-A un español le cuesta la electricidad un 80% más cara que a un estadounidense.
-A un español le cuestan las comisiones bancarias y mantenimiento de tarjetas de crédito un 80% más caras que a un estadounidense.
-Un coche que a un estadounidense le cuesta 2.000 dólares a un español le cuesta 18.000 euros.
-En USA el IVA se compone: de un 2% la parte del estado y un 4% la parte federal. En total un 6% PARA TODOS LOS PRODUCTOS cuando en España es de un 16% para muchos productos y en junio la van a subir a
un 18%.-Los impuestos "especiales" sobre tabaco y alcohol no existen en EEUU. En España llegan a alcanzar el 320% del valor del producto.
-En USA las empresas no pagan algo equivalente al IAE (Impuesto de Actividades Económicas) español.
-En EEUU, el impuesto de circulación del vehículo que pagamos los españoles tampoco existe (aparte de la ITV, zona verde, zona azul, aparcacoches forzosos, etc). En EEUU, en algunas ciudades, pagan algo llamado STICKER que faculta para aparcar durante un año en todos los parkings municipales y cuesta alrededor de 15 dólares.
-Las tasas e impuestos municipales son casi inexistentes en EEUU.
-Los estadounidenses no pagan IBI.
-Un estadounidense no paga IRPF (Renta) si sus ingresos son menores de 3.000 dólares al mes.
-Un español paga más del doble que un estadounidense por los seguros de hogar y coche.
-El sueldo medio en USA es el triple del sueldo medio en España.
-Un estadounidense no paga nada parecido al impuesto de Sucesiones y Donaciones que está en vigor aún en muchas autonomías en España.
-Los españoles pagamos 86.000 concejales, casi 9.000 alcaldes, 17 Presidentes de Autonomías, más de 300 "ministros" autonómicos, casi 1.600 parlamentarios autonómicos, 350 diputados en Cortes, 300 Senadores, 200 parlamentarios en Estrasburgo, 26 Ministros, 200 Directores Generales, más 2.000 asesores, más de 300.000 liberados sindicales , etc.., etc..., etc...
-Además, casi tenemos un funcionario por cada 3 habitantes. En USA hay un funcionario cada 145 habitantes.

-En EEUU no existe Sanidad pública (del Estado) para aquellos que ganen más de 2.500 $ al mes, pero no te quitan nada de impuestos por este concepto, mientras a un español le quitan de media de su sueldo con destino a sufragar la sanidad publica, unos 200 euros mensuales y la empresa paga otros 400 más como mínimo. Con esos 600 euros mensuales (unos 860 $) cualquier estadounidense se paga un seguro privado del máximo nivel. Los seguros equivalentes a ADESLAS, SANITAS, etc... pueden costar en USA unos 350 $ mensuales.

-Las escuelas suelen ser públicas y de buen nivel. Los alumnos tienen los libros en concepto de "préstamo" y no deben comprarlos.

¿Resiste esta comparación, el liderazgo progresista de Zapatero, Sra. Pajín? ¿No será que Uds. nos están dando gato por liebre?

Etiquetas:


domingo, 7 de febrero de 2010

Bloc de lletres


  
Cómo bailar bajo la lluvia
 
Era una mañana agitada. Eran las 8:30, cuando un señor de unos 80 años llegó al hospital para que le sacaran los puntos de su pulgar. El señor dijo que estaba apurado y que tenía una cita a las 9:00 h.
Comprobé sus señales vitales y le pedí que tomara asiento, sabiendo que quizás pasaría más de una hora antes de que alguien pudiera atenderlo. Lo vi mirando su reloj con insistencia y decidí, que ya que no estaba ocupado con otro paciente, podría examinar su herida. Durante el examen, comprobé que estaba curado, entonces le pedí a uno de los doctores, algunos elementos para quitarle las suturas y curar su herida.

Mientras realizaba las curaciones, le pregunté si tenía una cita con otro médico esa mañana, ya que lo veía tan apurado.
El señor me dijo que no, que necesitaba ir al geriátrico para desayunar con su esposa. Le pregunté sobre la salud de ella. Me respondió que ella hacía tiempo que estaba allí ya que padecía de Alzheimer.
Le pregunté si ella se enfadaría si llegaba un poco tarde.
Me respondió que ya hacia tiempo que ella no sabía quien era él; que hacía cinco años que ella no podía reconocerlo.
Me sorprendió y entonces le pregunté, “Y usted sigue yendo cada mañana, aún cuando ella no sabe quien es usted?”
El sonrió y me acarició la mano diciendo:
"Ella no sabe quien soy; pero yo aún sé quien es ella."
Se me erizó la piel y tuve que contener las lágrimas mientras él se iba; pensé: “Ése es el tipo de Amor que quiero en mi Vida.”

El Amor Verdadero no es físico, ni romántico.
El Amor Verdadero es la aceptación de todo lo que es, ha sido, será y no será.

La gente más feliz no necesariamente tiene lo mejor de todo; ellos sólo hacen todo, lo mejor que pueden.

La vida no se trata de cómo sobrevivir a una tempestad, sino de cómo bailar bajo la lluvia.

Ramón/Angels

Etiquetas:


El llapis impertinent

Obama informa a Zapatero que no vol assistir a la Cimera de la UE que es farà a Espanya

Etiquetas:


sábado, 6 de febrero de 2010

la Tira

"Schubi Dubi Dubi Du, Puja a l'avió..."



Ahir es va obrir oficialment l’Aeroport Internacional d’Alguaire. Sens dubte, era el que li faltava a una zona tan turística com la província de Lleida, un aeroport internacional que fos capaç de canalitzar tot l’allau de visitants que té la comarca, des dels aficionats al futbol que vindran a la comarca per assistir als partits del Benavent. Passant per tots els madrilenyos que puguin venir a esquiar al nostre Pirineu, com aquell que diu, en el temps de fer una becaina. A més a més, la utilitat es veurà reforçada, amb la enorme afluència dels treballadors nouvinguts, que són tant benvinguts.

Sense cap mena de dubte, aterraran gran quantitat de viatgers que vindran a Lleida per veure de prop el Tren de la Pobla, o l’estrany cas del Canal Segarra-Garrigues, un canal minvat que tenia de regar 74.000 Ha.Servirà també, perquè els congressistes pugin omplir la Llotja; ara es poden muntar molts Congressos d’Aturats, ja que no tenen res més que fer. També servirà als afeccionats a la musica, per passar una tarda a l’opera de Rossini, així com cal.

Es podria completar tot, amb una ruta turística que pot incloure: la visita al nou traçat de la variant Sud, al Camps d’Esports, perquè aprenguin com es fa una cessió-venda encoberta de terrenys municipals sense que ho sembli, al potenciat barri típic de la Mariola, al remodelat casc Antic, al solar de la casa desplomada de Cavallers 60, a la ciutat esportiva de Balafia en terreny d’equipaments venuts a preu de saldo, a les Termes Romanes abandonades del carrer Remolins, a les dues parcel·les del Campus de la UDL perquè tots aprenguin com es fa una requalificació en tota regla, a la plaça dels Ganxos, a les Basses d’Alpicat malmeses, a veure lo “Mangala de Termens” etc.

Queda clar, que aquest aeroport potenciarà tot l’entramat turístic que Lleida guarda; que traurà Lleida del anonimat i la col·locarà en tots els fulletons turístics internacionals d’elit, i sense voler pecar de pretensiosos, casi diríem que es pot arribar a consolidar l’eslògan que ja es sent: “Lleida, París, Londres”.

Un aeroport de 95 milions d’euros (15.806 milions de pessetes) en temps de crisi.
El passat dia 18 es va inaugurar oficialment, el primer aeroport que fa la Generalitat; el president Montilla va acudir amb un Airbus per fer l’estrena i va dir amb tota solemnitat de la que és capaç: “...fer l’Aeroport d’Alguaire ha estar un encert...s’ha demostrat que aquesta instal·lació té sentit i justificació. Ara és responsabilitat de les institucions, les empreses i la societat de tot Lleida, que han de demostrar que l’aeroport és una eina potent per a la seva indústria i turisme”. És a dir, Montilla va responsabilitzar a la societat lleidatana de rendibilitzar la inversió de l’aeroport? Sincerament no ho entenem; si Montilla diu que fer l’aeroport ha estat un encert i s’ha demostrat que té justificació, com és que desprès ho posa en dubte? Suposem que abans de fer-lo, haurà fet uns estudis que diuen, si serà o no rendible? A més, els lleidatans no hem decidit fer l’aeroport, ho han decidit ells, per tant, si l’aeroport Internacional d’Alguarie no funciona, i només queda com un Aeroport Internacional Florero, això és responsabilitat seva.

És clar que sempre li queda el recurs de enviar-nos a la Trinca durant uns anys, perquè faci una bona campanya provincial (que no veguerial) cantant aquella cançoneta del “Puja a l’avió”.De moment president Montilla, tot va bé. Tranquil José, tranquil; ahir l’Aeroport va funcionar, vegi si no, la foto que ens ha arribat.

Etiquetas:


viernes, 5 de febrero de 2010

Opinió

Una triste vida
    
    

- Hola, soy Juani...
- ¡ Hoooola Juani!
- .... Y llevo un mes sin trabajar.
- ...Ya....

No se trata de una excusa ni siquiera es aquello de “mal de muchos consuelo de tontos”, tampoco es que pida compasión, pero llevo un mes sin trabajo. No es que quiera pregonar que me sienta mal, que no es así, lo que digo es que con la mayor parte del tiempo no sé que hacer. Son demasiados momentos en los que me creo sentir culpable de no hacer nada. Supongo que debe tratarse de un tema educativo-emocional, supongo que nos han enseñado que una, tiene que trabajar para no ir a contracorriente de la sociedad, supongo que el mensaje siempre ha sido que nos paguen un dinero mucho o poco, más bien lo último, a cambio de realizar un trabajo. Lo que no nos han enseñado, es que hacer y que pensar cuando nos quedamos en el vacío del paro y no podemos trabajar.
Dispongo de todo el tiempo del día y además tengo la seguridad de cobrar el desempleo para vivir dignamente durante doce meses, lo que no tengo son ni obligaciones ni motivos para madrugar. Durante años he trabajado pensando en como enfocaría las vacaciones y haciendo proyectos en los que emplear el escaso tiempo libre, ahora tengo el tiempo que antes ansiaba, pero no sé que hacer.

¿Qué tal si lo intento?
Siempre me ha atraído hacer alguna labor de voluntariado social, practicar yoga, seguir aprendiendo a dibujar, saber tocar la guitarra, es algo que para mi se me antoja como un misterio ....
Pero, qué hago con el resto de las horas? .....cocinar, leer, chafardear por internet....

¿Y que ocurrirá cuando se acaben los doce meses de desempleo.... porque, trabajo no encuentro?

Juani

Etiquetas:


jueves, 4 de febrero de 2010

Opinió

Funcionarios

Ha bastado que un personaje de la talla intelectual del ministro de Fomento del gobiernito de España haya dicho que hay que congelar el sueldo de los funcionarios para que las hordas mediáticas se hayan puesto a babear al unísono diciendo sí, si. Un gobiernito que ha endeudado a la nación para los próximos cincuenta años en cotas inimaginables, que despilfarra literalmente lo que puede y lo que no, que está señalado como inútil y manirroto en todos los organismos internacionales de la cosa económica, que ha puesto a España ante la increíble posibilidad de ser expulsada de la zona euro, viene ahora y nos da lecciones de austeridad a costa de los funcionarios. El señor Blanco que acaudilla la cruzada para colocar a la compañera Pajín como senadora del Reino y meterle tres millones de pelas mensuales en la cuenta corriente ha sido el encargado de poner a los funcionarios a los pies de los caballos. Resulta que en la década prodigiosa del pelotazo, cuando casi todo el mundo se lo llevaba calentito a casa, cuando un encofrador ganaba tres mil euros mensuales, cuando buscar un albañil era una heroicidad, cuando el último gárrulo del pueblo montaba una constructora y se forraba sin cuento, cuando un muchachito que no sabía poner tres ladrillos derechos se paseaba con la novia en un AudiA3, los funcionarios aguantaban y penaban. Nadie se acordaba de ellos. Eran los perdedores del momento, los que hacían más números que un contable porque los demás estaban inflacionando el país hasta llegar a lo que hemos llegado.

Y ahora resulta que la culpa de este desmadre la tienen los funcionarios. Los alcaldes de pueblo cobraban un millón de pelas mensuales limpias de polvo y paja, no. Los diputados y senadores a entre uno y dos millones mensuales, tampoco. La avaricia bancaria que prestó dinero a quien sabían que nunca iba a devolverlo, tampoco. La lista de despropósitos a señalar es mucho más grande que el espacio de este artículo. La culpa, según estos adalides de la desfachatez, es del juez que ha estado cinco años preparando unas oposiciones monstruosas, del inspector que se ha dejado la vista y la salud en cuatro años de oposiciones tremendas, tras cinco años de carrera primorosos, del profesor que ha sorteado interinidades y oposiciones cada vez más duras y que por poco más de mil euros aguantan a los niños y las niñas de mamá y papá; papás y mamás a los que no les da la gana de hacer lo que están obligados: educar a sus hijos. Prometo más artículos contra esta ignominia de querer culpar a los funcionarios de la ruina en la que nos han metido unos cuantos inútiles. Como decía aquél, Menuda tropa.

Rafael Ordóñez

Etiquetas:


miércoles, 3 de febrero de 2010

Col·laboradors

UNA VERGÜENZA!!!







El mar se tiñe de rojo, pero no se debe a un efecto climático de la naturaleza!!!!!
Se debe a la crueldad con la que los seres humanos (se supone que civilizados) matan centenares de los famosos e inteligentísimos Delfines Calderones.

Todo esto sucede año tras año en las islas Feroe en Dinamarca, en esta masacre participan principalmente jóvenes. Porque???...
Para demostrar que estos jóvenes ya han llegado a una edad “adulta”.

A esta celebración regularmente nadie falta por no perderse “la diversión”.
Todos participan de una manera u otra, matando o viendo y permitiendo la crueldad, “apoyándola como espectador”.

Cabe mencionar que el delfín calderón, como casi todas las otras especies de delfines, se acerca al hombre únicamente para interactuar y jugar con él, como un gesto de amistad.

Así jugamos los seres humanos: todo lo terminamos echando a perder ya sea violentamente o destructivamente. Hasta lo más insano que nos permite la naturaleza.

Los calderones no mueren al instante, son penetrados una y otra vez con filosos ganchos, en esos momentos los delfines producen sonidos tan parecidos a los un bebe llorando!!!!!!....

Pero sufre y no hay compasión, hasta que este dócil ser se desangra lentamente y sufre por las tremendas heridas, hasta batirse y morirse en su propia sangre.

Finalmente estos héroes de la isla, ahora ya son adultos, razonables, hechos y derechos, ya han demostrado su madurez!!!!

Ya basta!!!!!!!.......

Etiquetas:


martes, 2 de febrero de 2010

Des de la meva finestra

L’obediència presidencial a la COE




Gerardo Díaz Ferrán, president de la COE, ex president de la aerolínea, Air Comet, que va deixar de funcionar a finals d’any, el passat dia 21 de gener, en un esmorzar informatiu a Fórum Europa, va assegurar que la crisi ha mossegat fort l’empresariat del país i que en l’actual situació econòmica, els empresaris “no som el problema, som la solució”.

Díaz Ferrán va posar de relleu la dificultat per la qual travessen els empresaris, molts dels quals han tingut de comprometre, segons ell, el seu patrimoni per no tancar les empreses. Malgrat tot, va parlar de la desaparició d’unes 300.000 empreses fins avui.

El president de la CEOE va criticar la suposada reforma laboral que projecta fer el Govern tot i dient de que “es queda curta”, proposant crear “un nou tipus de contracte estable pels col·lectius d’aturats o joves sense feina”

Suposem que haurà mirat tots els tipus de contacte laboral que existeixen en la nostra legislació (que ni ha uns quants), i els deu de trobar potser encara massa favorables pels treballadors; potser ell voldria contractes que fossin bastant més precaris dels que hi ha ara, perquè si el que demana, és que aquests col·lectius tinguin “contractes estables”, no cal inventar-ne cap més, simplement els hi donen un lloc de treball fix i tots contents.

En el mateix sentit, el ex empresari de Air Comet, que en fer fallida l’empresa, va declarar poc més o menys, que ell mai hauria comprat un bitllet en la seva pròpia companyia, va dir que “retardar la jubilació és raonable”, i que s’hauria de incrementar la vida laboral fins als 67 ó 68 anys.

Hi ha que veure, la gran influencia que té Díaz Ferrán sobre el Govern central, perquè només havien passat vuit dies, quan Zapatero ja va anunciar que el Govern havia aprovat retardar l’edat de jubilació als 67 anys. Una reforma que cap govern de la democràcia s’havia atrevit a fer en el nostre país. I aquesta coincidència en la edat i el temps, alguna lectura ha de tenir.
Zapatero que durant sis anys s’ha cansat de repetir-nos que no retallaria les prestacions socials i que estava al costat dels treballadors, no ho està demostrant, doncs sembla tot al contrari; tant es així que pel carrer la gent està rebutjant la proposta i ja es coneix com “el pensionazo” del que parla IU. Està clara la intenció de que la crisi la paguem els treballadors.

Realment Zapatero, ha perdut el carisma que tenia quan els espanyols el vam conèixer, quan li deien Bambi amb simpatia i esperança. Ara per les raons que siguin, ens està sortint un personatge molt poc creïble, que a més, està atrapat pel desgavell social de la crisi, però també està clarament, en mans de la patronal empresarial. L’obediència presidencial més estricta a la COE no havia quedat mai tant palesa; ells han donat la seva solució.

Els analistes polítics coincideixen en que Zapatero té molt mal futur electoral. El pitjor per ell, és que ara ho diuen també els electors.

Etiquetas:


lunes, 1 de febrero de 2010

la Tira



La piràmide de Ros

Fa dotze dies que es va inaugurar la Llotja, un projecte entre Teatre i espai per Congressos, que ha estat construït en terreny públic, on abans hi havia el mercat dels pagesos. 


Diuen que la empresa CERVAT va pagar a l’Ajuntament 49,5 milions d’euros, per les dues parcel·les on tenen d’anar les torres de la Llotja, un preu que segons es va publicar, les immobiliàries del moment, deien era desorbitat. Parlant de preus, diuen que construir la Llotja ens ha costat 40 milions d’euros i 2’4 milions el projecte, en total 42’4 milions d’euros (7.054 milions de les antigues pessetes), carril-bici que mor davant la Llotja, inclòs. Es a dir, sortim a 353 euros per lleidatà: cadascun que multipliqui per les persones que té a casa seva i sabrà el que li toca "d’apujinyar". 


Tenim molts dubtes, sobre que CERVAT hagi pogut pagar els 49,5 milions. Tenin en compte de que és una empresa lligada a Caixa Catalunya, també podria ser, que si algú ha possat els milions, hagi set aquesta caixa, cosa que tampoc acabem d'entendre. 

Les lloances per part de la premsa al nou equipament ha estat moltes i tal vegada sospitosament excessives, perquè entre els Veïns de Lleida que van assistir a l’estrena hi va haver opinions de tots tipus, des dels qui van dir que era “molt guapo”, passant per altres que van parlar de que “allí hi ha gastats molts diners”, fins als que opinen que per dintre la sala “sembla un magatzem”. En qüestió de gustos no hi ha discussió. Si de cas, ens fixarem en altres coses: per exemple, és ètic que un Ajuntament es gasti 42’4 milions d’euros en temps de crisi, en una sala teatre-congressos, que potser no era necessari fer-la ara mateix, quan amb aquests diners s’haguessin pogut atendre necessitats mes urgents i peremptòries? No es tractarà d’un projecte electoral per un partit, que és paga amb diners de tots?

A més, és normal que només fer el projecte i la direcció de l’obra, ens costi 2’4 milions d’euros (332 milions de pessetes)? Tantes hores hi ha treballat en el projecte l’arquitecta holandesa Francine Houben? No podien haver buscat un arquitecte més barat... és que potser no tenim aquí a Lleida, un Col·legi d’Arquitectes?


Com inauguració es va representar l’opera “Il trovatore”. La primera representació era gratuïta i estava reservada als càrrecs institucionals o polítics de Lleida, així com per patrocinadors de la Llotja. La segona representació ja era de pagament, es a dir, el poble si vol entrar, a pagar; els comentaris que hem sentit eren d’esperar: “com sempre, el poble està per a pagar”. 

Deixant de banda el concepte de sala de concerts, el que té de quedar clar, és que no es pot equiparar a la Llotja amb el Liceu de Barcelona, ja que s’ha de tenir en compte en tot moment, que el Liceu es una sala de concerts de propietat privada i en canvi la Llotja es un espai de propietat publica, encara que donada la obsessió privatitzadora del nostre Alcalde, ho ha fet passar a espai de gestió privada ja abans de inaugurar-ho, perquè aquest canvi? És que potser l’Ajuntament no està capacitat per portar la gestió, o potser és un altra cosa? Què en treu el nostre Alcalde de privatitzar tot el que és públic dels lleidatans?

En resum, molts Veïns de Lleida no acaben d’entendre, la necessitat d’aquesta elevadíssima despesa en temps de crisi, per una sala de concerts, quan ja tenim un Auditori que en l’any 1995, ens va costar 1.300 milions de pessetes. Pel que fa a la destinació per congressos, cal recordar que actualment s’estaven fent al Palau de Vidre. Els Veïns de Lleida, el que comencen a veure, és que aquest Alcalde està fent igual que l’anterior, obra faraònica amb finalitats potser electoralistes, però els carrers de Lleida (per exemple) que potser tenen més utilitat pública, segueixen foradats i apedaçats com sempre.


Els Veïns de Lleida potser xafarem poques vegades la Llotja, a jutjar pels preus que posa el nostre Alcalde, però tenim de xafar cada dia el carrer i no podem caminar sense aixecar la vista del terra, perquè ens exposem a ensopegar i si arribem a caure i ens fem mal, segurament no cantarem “Il Trovatore”, sinó altres cançons més airades, com pot ser aquell fandango del “Quejío robao”. Decididament, els carrers de Lleida que no són nous, estan molt descuidats, però els diners s’han destinat a la Llotja.


Etiquetas:


This page is powered by Blogger. Isn't yours?

Suscribirse a Entradas [Atom]