martes, 30 de junio de 2009
La Tira
La Piscina dels Camps Elisis, sembla tenir una aluminosi de posar i treure
“A Cappont hi havia des de fa molts anys, una piscina coberta on molts veïns/es del barri hi havien anat de nens per aprendre a nedar. També molts veïns i veïnes hi anaven per recomanació medica, en patir malalties d’esquena i de cervicals. També molts nens del barri fins al març del 2007, hi anaven per aprendre a nedar. Era una instal·lació municipal i per tant publica, que ha ofert un servei molt apreciable als veïns del barri, que en no pocs casos, en tenen un record molt entranyable”.
Així començava una columna que vàrem publicar al 13 de maig, il·lustrant-la amb una fotografia de la façana on posa al cartell: "LA PAERIA, PISCINES MUNICIPALS”, encara que a la última fotografia que ens han passat d’aquest cartell ha desaparegut la llegenda “piscines municipals” i és que el nostre Alcalde va decidir ja fa uns mesos, no reparar la piscina coberta dels Camps Elisis, que està tancada des de març del 2007. Va dir que en el seu lloc, se’n farà un altra a Pardinyes. Bé en aquest cas, serà una piscina per Pardinyes que li han tret a Cappont. La frase de que serà la piscina de Pardinyes-Cappont no és creïble; Sr. Alcalde, no ens vengui sopars de duro.
Els Veïns de Cappont estan molt decebuts amb la decisió del nostre Alcalde, de traslladar la piscina de Cappont a Pardinyes. Ara en la antiga piscina dels Camps Elisis, hi consta a la porta de vidre un cartell que diu “Centre Excursionista”. Veïns de Cappont, va anar a preguntar a les persones que ara utilitzen l’edifici de la piscina, la resposta va estar que allí no hi podia continuar la piscina, perquè segons “els hi havien dit”, l’edifici té aluminosi.
Bé, aleshores si no es pot remodelar la piscina, perquè l’edifici té aluminosi, tampoc hi poden haver altres activitats en aquest edifici, oi que no, Senyor Alcalde? Perquè sembla difícil de creure, que per uns, l’edifici tingui aluminosi i en canvi per uns altres no.
Els veïns de Cappont, ens manifesten no saber en base a quin raonament, no poden utilitzar la seva piscina i en canvi, si poden utilitzar l’edifici les persones del Centre Excursionista? Què hi deu d’haver? ¿Perquè uns sí i uns altres no, perquè aquesta desigualtat, quan precisament aquest Ajuntament té una Regidoria de polítiques d'Igualtat?
I Sr. Alcalde, quin arquitecte li ha firmat un informe que digui, que l’edifici de la Piscina dels Camps Elisis, té una aluminosi de “quita y pon” o de posar i treure?
Si es vol ho podem preguntar d’un altra manera: Sr. Alcalde, l’aluminosi de l’edifici on esta ubicada la Piscina dels Camps Elisis, té una aluminosi real o imaginaria?
“A Cappont hi havia des de fa molts anys, una piscina coberta on molts veïns/es del barri hi havien anat de nens per aprendre a nedar. També molts veïns i veïnes hi anaven per recomanació medica, en patir malalties d’esquena i de cervicals. També molts nens del barri fins al març del 2007, hi anaven per aprendre a nedar. Era una instal·lació municipal i per tant publica, que ha ofert un servei molt apreciable als veïns del barri, que en no pocs casos, en tenen un record molt entranyable”.
Així començava una columna que vàrem publicar al 13 de maig, il·lustrant-la amb una fotografia de la façana on posa al cartell: "LA PAERIA, PISCINES MUNICIPALS”, encara que a la última fotografia que ens han passat d’aquest cartell ha desaparegut la llegenda “piscines municipals” i és que el nostre Alcalde va decidir ja fa uns mesos, no reparar la piscina coberta dels Camps Elisis, que està tancada des de març del 2007. Va dir que en el seu lloc, se’n farà un altra a Pardinyes. Bé en aquest cas, serà una piscina per Pardinyes que li han tret a Cappont. La frase de que serà la piscina de Pardinyes-Cappont no és creïble; Sr. Alcalde, no ens vengui sopars de duro.
Els Veïns de Cappont estan molt decebuts amb la decisió del nostre Alcalde, de traslladar la piscina de Cappont a Pardinyes. Ara en la antiga piscina dels Camps Elisis, hi consta a la porta de vidre un cartell que diu “Centre Excursionista”. Veïns de Cappont, va anar a preguntar a les persones que ara utilitzen l’edifici de la piscina, la resposta va estar que allí no hi podia continuar la piscina, perquè segons “els hi havien dit”, l’edifici té aluminosi.
Bé, aleshores si no es pot remodelar la piscina, perquè l’edifici té aluminosi, tampoc hi poden haver altres activitats en aquest edifici, oi que no, Senyor Alcalde? Perquè sembla difícil de creure, que per uns, l’edifici tingui aluminosi i en canvi per uns altres no.
Els veïns de Cappont, ens manifesten no saber en base a quin raonament, no poden utilitzar la seva piscina i en canvi, si poden utilitzar l’edifici les persones del Centre Excursionista? Què hi deu d’haver? ¿Perquè uns sí i uns altres no, perquè aquesta desigualtat, quan precisament aquest Ajuntament té una Regidoria de polítiques d'Igualtat?
I Sr. Alcalde, quin arquitecte li ha firmat un informe que digui, que l’edifici de la Piscina dels Camps Elisis, té una aluminosi de “quita y pon” o de posar i treure?
Si es vol ho podem preguntar d’un altra manera: Sr. Alcalde, l’aluminosi de l’edifici on esta ubicada la Piscina dels Camps Elisis, té una aluminosi real o imaginaria?
Etiquetas: lapiscampelisis
# entrada de Redaccio : 7:09
lunes, 29 de junio de 2009
El llapis impertinent
El Govern aprova el FROB, un pla dotat a 9.000 milions d’euros que permetrà salvar algunes caixes.
Etiquetas: llap 25
# entrada de Redaccio : 7:05
miércoles, 24 de junio de 2009
Queixes veïnals
El protocolari regidor Gómez
La setmana passada el barri de Cappont va celebrar la seva Festa Major, que com cada any ha estat un èxit de participació veïnal en els seus nombrosos actes. Tanmateix hem sentit a dir, que hi ha hagut algun petit incident en dos dels actes i així ens ho han contat: en la cantada d’havaneres, Protocol de l’Ajuntament havia reservat a la Associació de Veïns dues cadires pel partit socialista. Quan va arribar el regidor Gómez amb la seva senyora, hi havien reservades i lliures en primera fila, quatre cadires que es veu no van ser del grat del regidor i es va molestar, dient als organitzadors que “no portaven bé el protocol”.
En la Passarel·la de Moda, Protocol de l’Ajuntament havia reservat quatre cadires pel partit socialista, però es van presentar sis persones, quan les seves quatre cadires estaven reservades a la primera fila i amb cartell. Altra vegada el regidor Gómez es va molestar molt, tot i dient als organitzadors que “portaven malament el protocol”, que ell volia tota la fila per a ells sols. De fet no sabem que vol dir exactament això, perquè en la ultima cadira de la fila hi havia la regidora Horcajada del partit popular, asseguda en la seva cadira reservada. Aquesta comèdia va durar una estona i ells no es volien seure tot i veient que els assistents s’ho miraven (potser tot ho feien per cridar l’atenció), mentre els organitzadors els hi demanaven seure’s i no s’atrevien a començar, amb la qual cosa es va tenir de començar l’acte amb quinze minuts de retard, fins que el regidor Gómez va decidir seure’s.
Davant de tota aquesta confusió provocada en els dos casos pel regidor Gómez, hem de dir en primer lloc, que el protocol se’l fa cada organització com millor li sembla i sap, per tant ningú, per més prepotent que sigui, pot anar dient als demés “que no porten bé el protocol”. Per educació, les persones a qui Gómez cridà l’atenció, no li van retreure, que ell no és qui paga el seu sou, però que elles sí paguen el d’ell.
Però és que a més, els organitzadors de l’acte ho fan des del voluntariat, sense cobrar, en canvi el regidor Gómez cobra per assistir als actes.
Ja entenem que el regidor Gómez estigui agraït a l’antic regim franquista, que va ser qui va fer els pisos socials de la Mariola, on ell vivia de petit, però també ha de tenir en compte, que el franquisme ja va acabar, encara que ben mirat, sembla que en algunes institucions encara continuí allò del “aquí mando yo”.
En tot cas, tindrem de preguntar si aquest “protocol Gómez”, era el protocol que s’utilitzava a la Mariola.
I un altra cosa, si als anys 2007 i 2008 tal i com diuen, l’Ajuntament no va donar ni un cèntim de subvenció a la Associació Passarel·la Cappont, si a més aquest any encara no els han donat res, quin protocol pot reclamar el regidor Gómez com membre de l’equip de Govern Municipal?
Diuen pel barri, que potser tindria d’anar un altra vegada a la UNED o a la universitat ESADE, a veure si allí li expliquen i li fan entendre, que ser Regidor de Participació, significa que té de recollir la opinió dels contribuents, que és el mateix que dir, dels ciutadans, dels electors o dels Veïns. El que no significa Regidor de Participació, és que els Veïns tinguem de participar de les decisions del Regidor. No és així senyor Alcalde, vos que ens heu ficat aquest Regidor tant protocolari?
Segurament aquesta és una de les eternes qüestions no resoltes de la nostra democràcia: si és que A LA PRACTICA, els Regidors de l’Ajuntament estan al servei dels Veïns de la ciutat, o pel contrari, som els Veïns els que estem al servei dels Regidors de l’Ajuntament?
La setmana passada el barri de Cappont va celebrar la seva Festa Major, que com cada any ha estat un èxit de participació veïnal en els seus nombrosos actes. Tanmateix hem sentit a dir, que hi ha hagut algun petit incident en dos dels actes i així ens ho han contat: en la cantada d’havaneres, Protocol de l’Ajuntament havia reservat a la Associació de Veïns dues cadires pel partit socialista. Quan va arribar el regidor Gómez amb la seva senyora, hi havien reservades i lliures en primera fila, quatre cadires que es veu no van ser del grat del regidor i es va molestar, dient als organitzadors que “no portaven bé el protocol”.
En la Passarel·la de Moda, Protocol de l’Ajuntament havia reservat quatre cadires pel partit socialista, però es van presentar sis persones, quan les seves quatre cadires estaven reservades a la primera fila i amb cartell. Altra vegada el regidor Gómez es va molestar molt, tot i dient als organitzadors que “portaven malament el protocol”, que ell volia tota la fila per a ells sols. De fet no sabem que vol dir exactament això, perquè en la ultima cadira de la fila hi havia la regidora Horcajada del partit popular, asseguda en la seva cadira reservada. Aquesta comèdia va durar una estona i ells no es volien seure tot i veient que els assistents s’ho miraven (potser tot ho feien per cridar l’atenció), mentre els organitzadors els hi demanaven seure’s i no s’atrevien a començar, amb la qual cosa es va tenir de començar l’acte amb quinze minuts de retard, fins que el regidor Gómez va decidir seure’s.
Davant de tota aquesta confusió provocada en els dos casos pel regidor Gómez, hem de dir en primer lloc, que el protocol se’l fa cada organització com millor li sembla i sap, per tant ningú, per més prepotent que sigui, pot anar dient als demés “que no porten bé el protocol”. Per educació, les persones a qui Gómez cridà l’atenció, no li van retreure, que ell no és qui paga el seu sou, però que elles sí paguen el d’ell.
Però és que a més, els organitzadors de l’acte ho fan des del voluntariat, sense cobrar, en canvi el regidor Gómez cobra per assistir als actes.
Ja entenem que el regidor Gómez estigui agraït a l’antic regim franquista, que va ser qui va fer els pisos socials de la Mariola, on ell vivia de petit, però també ha de tenir en compte, que el franquisme ja va acabar, encara que ben mirat, sembla que en algunes institucions encara continuí allò del “aquí mando yo”.
En tot cas, tindrem de preguntar si aquest “protocol Gómez”, era el protocol que s’utilitzava a la Mariola.
I un altra cosa, si als anys 2007 i 2008 tal i com diuen, l’Ajuntament no va donar ni un cèntim de subvenció a la Associació Passarel·la Cappont, si a més aquest any encara no els han donat res, quin protocol pot reclamar el regidor Gómez com membre de l’equip de Govern Municipal?
Diuen pel barri, que potser tindria d’anar un altra vegada a la UNED o a la universitat ESADE, a veure si allí li expliquen i li fan entendre, que ser Regidor de Participació, significa que té de recollir la opinió dels contribuents, que és el mateix que dir, dels ciutadans, dels electors o dels Veïns. El que no significa Regidor de Participació, és que els Veïns tinguem de participar de les decisions del Regidor. No és així senyor Alcalde, vos que ens heu ficat aquest Regidor tant protocolari?
Segurament aquesta és una de les eternes qüestions no resoltes de la nostra democràcia: si és que A LA PRACTICA, els Regidors de l’Ajuntament estan al servei dels Veïns de la ciutat, o pel contrari, som els Veïns els que estem al servei dels Regidors de l’Ajuntament?
Etiquetas: elprotoreggom
# entrada de Redaccio : 0:50
martes, 23 de junio de 2009
El Confidente
Confirmada la declaración de pandemia de la gripe A
La directora de la Organización Mundial de la Salud (OMS), Margaret Chan, confirmó hace poco, que la expansión de la gripe porcina (después llamada gripe A), ha llegado al nivel seis de alerta.
Hace pocos días el recuento de afectados por la gripe dado por la OMS, alcanzaba los 29.000 casos en 74 países: en EEUU más de 13.000, en México más de 3.000, en Canadá 2.500, en Chile 1.700, en Australia más de 1.300, en Inglaterra con 800, en Japón con 600 y en España con 537. De entre todos ellos, la gripe ha hecho 144 víctimas mortales, así pues, se trata en una gran mayoría, de casos leves y de recuperación rápida con los medicamentos de que disponen los centros sanitarios.
Es esta una gripe, la A(H1N1), que según dicen fuentes médicas, pudo saltar de las aves a los cerdos y de estos a las personas.
En un estudio publicado en diciembre de 2008 por el Hospital Clínic de Barcelona, sobre la mal llamada “gripe española”, se dice que en 1918 se extendió por el mundo matando a 70 millones de personas. Las secuencias de esta gripe, reconstruidas recientemente a partir de muestras de cadáveres de nativos inuit fallecidos en Alaska, ha quedado inscrita en la historia médica, como la epidemia más letal registrada de la humanidad. En España calcula el estudio, que entre muertes directas e indirectas se alcanzó la cifra de más de 260.000.
Como fuere que España era un país neutral en el conflicto de la Primera Guerra Mundial, se permitió que las noticias sobre la gripe aparecieran libremente en la prensa, al contrario de lo que ocurría en otros estados europeos (por ello se la conoció como gripe española). En Barcelona se llegó a solicitar la ayuda del ejército para transportar y enterrar muertos (octubre/noviembre de 1918).
Esta gripe la H1N1, parece ser más benigna que la que se dio en apodar como gripe aviaria, la H5N1.
Chan informó que la propia OMS comenzará a distribuir en breve de forma gratuita, 5,65 millones de dosis de Tamiflu y que pronto tendrán listas las vacunas de la gripe común estacional. Chan informó también, que la expansión de la enfermedad a otras naciones por ahora no afectadas, no es fácilmente verificable y por ello es inevitable, que el virus siga pasando de una persona a otra, a la vez que de un país a otro.
La directora de la Organización Mundial de la Salud (OMS), Margaret Chan, confirmó hace poco, que la expansión de la gripe porcina (después llamada gripe A), ha llegado al nivel seis de alerta.
Hace pocos días el recuento de afectados por la gripe dado por la OMS, alcanzaba los 29.000 casos en 74 países: en EEUU más de 13.000, en México más de 3.000, en Canadá 2.500, en Chile 1.700, en Australia más de 1.300, en Inglaterra con 800, en Japón con 600 y en España con 537. De entre todos ellos, la gripe ha hecho 144 víctimas mortales, así pues, se trata en una gran mayoría, de casos leves y de recuperación rápida con los medicamentos de que disponen los centros sanitarios.
Es esta una gripe, la A(H1N1), que según dicen fuentes médicas, pudo saltar de las aves a los cerdos y de estos a las personas.
En un estudio publicado en diciembre de 2008 por el Hospital Clínic de Barcelona, sobre la mal llamada “gripe española”, se dice que en 1918 se extendió por el mundo matando a 70 millones de personas. Las secuencias de esta gripe, reconstruidas recientemente a partir de muestras de cadáveres de nativos inuit fallecidos en Alaska, ha quedado inscrita en la historia médica, como la epidemia más letal registrada de la humanidad. En España calcula el estudio, que entre muertes directas e indirectas se alcanzó la cifra de más de 260.000.
Como fuere que España era un país neutral en el conflicto de la Primera Guerra Mundial, se permitió que las noticias sobre la gripe aparecieran libremente en la prensa, al contrario de lo que ocurría en otros estados europeos (por ello se la conoció como gripe española). En Barcelona se llegó a solicitar la ayuda del ejército para transportar y enterrar muertos (octubre/noviembre de 1918).
Esta gripe la H1N1, parece ser más benigna que la que se dio en apodar como gripe aviaria, la H5N1.
Chan informó que la propia OMS comenzará a distribuir en breve de forma gratuita, 5,65 millones de dosis de Tamiflu y que pronto tendrán listas las vacunas de la gripe común estacional. Chan informó también, que la expansión de la enfermedad a otras naciones por ahora no afectadas, no es fácilmente verificable y por ello es inevitable, que el virus siga pasando de una persona a otra, a la vez que de un país a otro.
Etiquetas: condedpandgrip
# entrada de Redaccio : 0:15
lunes, 22 de junio de 2009
Des de la meva finestra
La Generalitat; el llevat per augmentar les zones ZEPA
El canal Segarra-Garrigues durant molts anys ha estat una mena de palanca política que han accionat tots els grups amb opcions de govern.
Es tracta de portar aigües del Segre, des del pantà de Rialb (un pantà que es va acabar fa poc) fins el futur pantà d’Albagés, on acaba el canal. La finalitat era transformar 75.000 Ha de la província de Lleida, passant-les de terrenys de secà a cultius de regadiu, era per tant, un projecte agrari. Les expropiacions de terrenys per on té de passar el canal, ja fa temps que s’estan fent i el projecte ja s’està començat.
Des de la Unió Europea es va aprovar declarar unes zones com a referents medi ambientals i concretament, com a nínxols ecològics que quedin preservats d’una possible transformació, que impedeixi continuar estan habitades en les mateixes condicions que ara, per les aus autòctones; són les zones ZEPA. En principi, serien zones que no poden entrar en el tramat de terres de regadiu que proporcionarà el canal. L’efecte d’aquesta protecció, és que les 75.000 Ha, han quedat reduïdes en 45.000 Ha. Es a dir, ara només es podran posar en regadiu 30.000 Ha; una reducció inicial del 60% i que segons els afectats suposa una autentica exageració, que els porta a preguntar-se, qui necessita realment més protecció si les aus o ells.
La ultima reducció de terrenys de regadiu, ha vingut de la mà del Tribunal de Justícia Europeu, a instàncies d’uns informes que els hi van enviar des de la Generalitat de Catalunya, la última reducció ha estat significativa: 14.287 Ha. per augmentar més zones ZEPA.
Amb aquest panorama, la ministra de “Medio Ambiente y Medio Rural y Marino”, Elena Espinosa, va afirmar fa poc al Congres de Diputats, que el Govern vetllarà per la viabilitat del canal Segarra-Garrigues. Amb tanta reducció de superfície en regadiu ben poca cosa tindrà de vetllar; un altra reducció com aquesta ultima i els terrenys de regadiu quedaran en una cosa testimonial.
Els propietaris dels terrenys qualifiquen la reducció d’autèntic despropòsit i alegen que són agricultors, no ocellaires, que acceptarien algunes zones de protecció, però no estan d’acord amb una reducció del 60%. Sospiten també, que tanta reducció ha de tenir una motivació fosca i que no ha estat explicitada pel Govern. Alguns manifesten no entendre, com s’aprova reduir tant la superfície de regadiu, que permetria augmentar la producció agrícola de fruites i verdures, quan ara s’estan important des del Marroc.
El canal Segarra-Garrigues durant molts anys ha estat una mena de palanca política que han accionat tots els grups amb opcions de govern.
Es tracta de portar aigües del Segre, des del pantà de Rialb (un pantà que es va acabar fa poc) fins el futur pantà d’Albagés, on acaba el canal. La finalitat era transformar 75.000 Ha de la província de Lleida, passant-les de terrenys de secà a cultius de regadiu, era per tant, un projecte agrari. Les expropiacions de terrenys per on té de passar el canal, ja fa temps que s’estan fent i el projecte ja s’està començat.
Des de la Unió Europea es va aprovar declarar unes zones com a referents medi ambientals i concretament, com a nínxols ecològics que quedin preservats d’una possible transformació, que impedeixi continuar estan habitades en les mateixes condicions que ara, per les aus autòctones; són les zones ZEPA. En principi, serien zones que no poden entrar en el tramat de terres de regadiu que proporcionarà el canal. L’efecte d’aquesta protecció, és que les 75.000 Ha, han quedat reduïdes en 45.000 Ha. Es a dir, ara només es podran posar en regadiu 30.000 Ha; una reducció inicial del 60% i que segons els afectats suposa una autentica exageració, que els porta a preguntar-se, qui necessita realment més protecció si les aus o ells.
La ultima reducció de terrenys de regadiu, ha vingut de la mà del Tribunal de Justícia Europeu, a instàncies d’uns informes que els hi van enviar des de la Generalitat de Catalunya, la última reducció ha estat significativa: 14.287 Ha. per augmentar més zones ZEPA.
Amb aquest panorama, la ministra de “Medio Ambiente y Medio Rural y Marino”, Elena Espinosa, va afirmar fa poc al Congres de Diputats, que el Govern vetllarà per la viabilitat del canal Segarra-Garrigues. Amb tanta reducció de superfície en regadiu ben poca cosa tindrà de vetllar; un altra reducció com aquesta ultima i els terrenys de regadiu quedaran en una cosa testimonial.
Els propietaris dels terrenys qualifiquen la reducció d’autèntic despropòsit i alegen que són agricultors, no ocellaires, que acceptarien algunes zones de protecció, però no estan d’acord amb una reducció del 60%. Sospiten també, que tanta reducció ha de tenir una motivació fosca i que no ha estat explicitada pel Govern. Alguns manifesten no entendre, com s’aprova reduir tant la superfície de regadiu, que permetria augmentar la producció agrícola de fruites i verdures, quan ara s’estan important des del Marroc.
Etiquetas: lagenellevaugzz
# entrada de Redaccio : 8:13
sábado, 20 de junio de 2009
El llapis impertinent
Recessió a Lleida: els lleidatans ja estem en números vermells, en general devem un 37,55% dels nostres estalvis bancaris
Etiquetas: llap 24
# entrada de Redaccio : 7:35
viernes, 19 de junio de 2009
La Tira
Fer que alguns es rentin les mans, no és cap disbarat
El sindicat o col·lectiu de funcionaris públics “Manos Limpias”, ha posat contra les cordes a Manuel Chaves, en presentar una denuncia contra ell, com a expresident de la Junta de Andalucía per una informació que fa uns dies va sortir a la premsa, segons la qual, mentre era president, va canviar una llei i això li hauria permès donar una subvenció de 10,1 milions d’euros, a l’empresa MATSA, de la qual la seva filla, Paula Chaves Iborra, era apoderada.
Es dona la circumstancia, de que ja a l’octubre del 2006, el TSJA va arxivar una denuncia del mateix sindicat de funcionaris contra Leonardo Chaves (germà de el ex President). En aquella ocasió, el raonament jurídic del TSJA, va ser que en el moment d’adjudicar una obra a una empresa (Climo Cubierta) en la que un altre germà Chaves (Antonio José), aquest ja no era assessor de l’empresa. Ara però, aquest raonament no el podrien fer servir, ja que la filla de Chaves, sí era apoderada en el moment de adjudicar-se la subvenció.
El sindicat “Manos Limpias” està pendent de saber que passarà amb d’altres denuncies que té interposades: contra el jutge de la Audiencia Nacional Baltasar Garzón, contra el ex president de la Caja de Ahorros Castilla la Mancha, Pedro Hernandez Moltó i contra el exministre de Treball, Jesús Caldera.
A banda de la ideologia que pugui tenir el principal dirigent de Manos Limpias, sembla clara la intenció del col·lectiu per esclarir casos d’irregularitats, que es coneixen públicament, però que cap organisme fa res per esclarir-los, ni els fiscals d’ofici, ni tan sols la oposició als grups de govern, sol molestar-se en fer la feina de denunciar-los per tal de esclarir aquests casos. I aquí s’ha de dir que la transparència, és un dels pilars de la democràcia, malgrat que alguns ens la neguen.
Ens preguntem que passaria, si aquest col·lectiu s’interesses per conèixer els “afaires” que veiem per aquí a Lleida, estaria tan tranquil·la com ara la classe política, o no?
El sindicat o col·lectiu de funcionaris públics “Manos Limpias”, ha posat contra les cordes a Manuel Chaves, en presentar una denuncia contra ell, com a expresident de la Junta de Andalucía per una informació que fa uns dies va sortir a la premsa, segons la qual, mentre era president, va canviar una llei i això li hauria permès donar una subvenció de 10,1 milions d’euros, a l’empresa MATSA, de la qual la seva filla, Paula Chaves Iborra, era apoderada.
Es dona la circumstancia, de que ja a l’octubre del 2006, el TSJA va arxivar una denuncia del mateix sindicat de funcionaris contra Leonardo Chaves (germà de el ex President). En aquella ocasió, el raonament jurídic del TSJA, va ser que en el moment d’adjudicar una obra a una empresa (Climo Cubierta) en la que un altre germà Chaves (Antonio José), aquest ja no era assessor de l’empresa. Ara però, aquest raonament no el podrien fer servir, ja que la filla de Chaves, sí era apoderada en el moment de adjudicar-se la subvenció.
El sindicat “Manos Limpias” està pendent de saber que passarà amb d’altres denuncies que té interposades: contra el jutge de la Audiencia Nacional Baltasar Garzón, contra el ex president de la Caja de Ahorros Castilla la Mancha, Pedro Hernandez Moltó i contra el exministre de Treball, Jesús Caldera.
A banda de la ideologia que pugui tenir el principal dirigent de Manos Limpias, sembla clara la intenció del col·lectiu per esclarir casos d’irregularitats, que es coneixen públicament, però que cap organisme fa res per esclarir-los, ni els fiscals d’ofici, ni tan sols la oposició als grups de govern, sol molestar-se en fer la feina de denunciar-los per tal de esclarir aquests casos. I aquí s’ha de dir que la transparència, és un dels pilars de la democràcia, malgrat que alguns ens la neguen.
Ens preguntem que passaria, si aquest col·lectiu s’interesses per conèixer els “afaires” que veiem per aquí a Lleida, estaria tan tranquil·la com ara la classe política, o no?
Etiquetas: feqalerelmans
# entrada de Redaccio : 8:17
jueves, 18 de junio de 2009
A día de hoy
Se sospecha que todos somos presuntamente sospechosos
A día de hoy, lo que más recordaremos de la última reunión del G-20 es la muerte de Ian Tomlinson, un británico que iba hacia su casa cuando se encontró en medio de la policía y los manifestantes anti-G-20. En un video que obra en poder de The Guardian, se ve como Tomlinson, caminando en actitud pacífica, es empujado, golpeado y derribado por un policía. Acabó ingresado en un hospital donde falleció.
En este caso (como en algunos otros), la policía la emprendió con un ciudadano que nada tenía que ver con la manifestación, está claro que cualquiera que pasara por allí era presuntamente sospechoso y por ello fue victima de la carga policial.
Esta carga policial, denota un preocupante abuso de poder, o si se quiere, la actuación abusiva e indiscriminada, de servidores públicos contra cualquier persona. Parece que todos somos sospechosos de algo, cuando caemos bajo su atenta mirada. Es la consecuencia del incremento de la delincuencia y de la amenaza terrorista.
Reclamamos mayor eficiencia frente a terroristas en los aeropuertos, contra los ladrones de pisos, contra los que dan tirones de bolsos, contra los pederastas. Ponemos mucha energía social en ésa reclamación, tanta que permitimos que las fuerzas policiales nos traten a todos de mala manera, con la esperanza de que tolerando ésa fórmula, se sea eficaz contra la delincuencia; permitimos en suma, obviar la presunción de inocencia, cuyo espíritu es que la policía tenga que correr con la carga de la prueba, a que seamos nosotros los que tengamos que demostrar nuestra inocencia.
Estamos reclamando mayor eficiencia frente a delincuentes comunes que ejercen sus gamberradas sobre nuestro patrimonio particular, pero le damos mucha menos importancia a los delincuentes de guante blanco y corbata elegante, que ejercen su rapiña sobre los fondos públicos (que continúan siendo un patrimonio de todos), o se financian e incluso benefician, ilegalmente a través de cargos públicos, cuando lo realmente coherente sería que reclamáramos para estos últimos la misma severidad.
Cada vez que pasamos por debajo de los arcos de seguridad de un aeropuerto, cuando nos paran en un control de alcoholemia, o cuando al salir del supermercado te inspeccionan la bolsa, dejamos de ser, guste o no, presuntos inocentes y pasamos a ser presuntos delincuentes. Y es que simplemente el poder nos observa bajo una mirada de presunción de culpabilidad, lo cual da al uniforme una razón para ser maleducado o simplemente un abusón.
Resulta preocupante, que bajo la psicosis del miedo toleremos este trato. Con todo, nos quejamos cuando el abuso nos toca directamente a nosotros, llegado el momento nos preguntamos ¿No es más probable que la mayoría seamos inocentes y que merezcamos un trato mínimamente educado y respetuoso?
A día de hoy, lo que más recordaremos de la última reunión del G-20 es la muerte de Ian Tomlinson, un británico que iba hacia su casa cuando se encontró en medio de la policía y los manifestantes anti-G-20. En un video que obra en poder de The Guardian, se ve como Tomlinson, caminando en actitud pacífica, es empujado, golpeado y derribado por un policía. Acabó ingresado en un hospital donde falleció.
En este caso (como en algunos otros), la policía la emprendió con un ciudadano que nada tenía que ver con la manifestación, está claro que cualquiera que pasara por allí era presuntamente sospechoso y por ello fue victima de la carga policial.
Esta carga policial, denota un preocupante abuso de poder, o si se quiere, la actuación abusiva e indiscriminada, de servidores públicos contra cualquier persona. Parece que todos somos sospechosos de algo, cuando caemos bajo su atenta mirada. Es la consecuencia del incremento de la delincuencia y de la amenaza terrorista.
Reclamamos mayor eficiencia frente a terroristas en los aeropuertos, contra los ladrones de pisos, contra los que dan tirones de bolsos, contra los pederastas. Ponemos mucha energía social en ésa reclamación, tanta que permitimos que las fuerzas policiales nos traten a todos de mala manera, con la esperanza de que tolerando ésa fórmula, se sea eficaz contra la delincuencia; permitimos en suma, obviar la presunción de inocencia, cuyo espíritu es que la policía tenga que correr con la carga de la prueba, a que seamos nosotros los que tengamos que demostrar nuestra inocencia.
Estamos reclamando mayor eficiencia frente a delincuentes comunes que ejercen sus gamberradas sobre nuestro patrimonio particular, pero le damos mucha menos importancia a los delincuentes de guante blanco y corbata elegante, que ejercen su rapiña sobre los fondos públicos (que continúan siendo un patrimonio de todos), o se financian e incluso benefician, ilegalmente a través de cargos públicos, cuando lo realmente coherente sería que reclamáramos para estos últimos la misma severidad.
Cada vez que pasamos por debajo de los arcos de seguridad de un aeropuerto, cuando nos paran en un control de alcoholemia, o cuando al salir del supermercado te inspeccionan la bolsa, dejamos de ser, guste o no, presuntos inocentes y pasamos a ser presuntos delincuentes. Y es que simplemente el poder nos observa bajo una mirada de presunción de culpabilidad, lo cual da al uniforme una razón para ser maleducado o simplemente un abusón.
Resulta preocupante, que bajo la psicosis del miedo toleremos este trato. Con todo, nos quejamos cuando el abuso nos toca directamente a nosotros, llegado el momento nos preguntamos ¿No es más probable que la mayoría seamos inocentes y que merezcamos un trato mínimamente educado y respetuoso?
Etiquetas: sesosqtosopres
# entrada de Redaccio : 8:22
miércoles, 17 de junio de 2009
Des de la meva finestra
Demanen al conseller Saura, una reflexió de dimissió
Hi torna a haver “mal rotllo” entre els sindicats de Mossos d’Esquadra i el seu conseller d’Interior, Joan Saura.
El conseller Saura, en roda de premsa a l’abril del 2007, va donar a conèixer, que una camera situada en la sala d’escorcolls de la Comissaria de les Corts, havia gravat maltractaments a un home i una dona detinguts. Va anunciar que els cinc agents implicats, havien estat suspesos de feina i sou. Ara però, una sentencia judicial els considera innocents.
Els diferents sindicats policials, han coincidit en criticar l’actitud del conseller Saura en el seu dia, quan va denunciar els maltractaments, ja que creuen que es tenia d’haver solucionat en clau interna. Malgrat que, les conclusions finals han estat variades; hi ha des de qui diu, que “el conseller va actuar amb ànim de lesionar el cos dels Mossos”, passant pel qui li aconsella “fer una reflexió a títol personal per a saber si ell és la persona adequada per a ser conseller d’interior”. Un altre diu que “Saura va ser el promotor de un linxament públic dels quatre agents i ara ha quedat molt clara la seva nefasta gestió, al no confiar en els mossos que estaven al seu càrrec”.
Un altre portaveu insta als quatre agents absolts, que van estar suspesos de feina i sou, a presentar una demanda contra Interior, pels danys causats al estar uns mesos sense cobrar, però també afegeix: “Se’ls va penjar del arbre abans de que es fes el judici i ara s’ha demostrat que son innocents dels delictes dels que se’ls va acusar”.
Saura es va defensar dient, que la sentencia judicial en admetre la prova de la gravació avala la idea de posar videovigilancia a les comissaries. Va afegir que des de que es van col·locar les cameres no s’ha produït cap més denuncia per maltractament en les comissaries.
Si posant les cameres s’està aconseguint que no hi hagin denuncies, potser tindrem d’entendre que són un element útil; això es una qüestió.
El comportament del conseller Saura, el desencís entre mossos i conseller, tot incloent que li demanin una reflexió de dimissió, això es una altra qüestió. Assegurar la correcció en el tracte als detinguts, no és menys important i és necessari, encara que alguns pensin que tal cosa dificulta la seva feina policial, que en ocasions no es fàcil.
Etiquetas: demaconssau
# entrada de Redaccio : 8:48
martes, 16 de junio de 2009
Des de la meva finestra
Gallardón demandat per suposat afany recaptador
L'ex ambaixador alemany Wegener, ha demandat a Gallardón, alcalde de Madrid, pel seu suposat afany recaptador amb les multes de trànsit. El diplomàtic acusa a l’alcalde de no tenir “respecte per la llei ni pel ciutadà”.
Wegener en deixar la legació diplomàtica, va obrir una consultoria, de la que alguns dels seus vehicles han estat multats, segons ell, violant la jurisprudència espanyola, que prohibeix la imposició de multes per edicte, cas aquest, en que el sancionat queda en la completa indefensió.
En quatre expedients sancionadors, diu que el primer que van rebre va estar una notificació per edicte i per tant, sense possibilitat d’identificar al conductor perquè el termini ja s’havia acabat. En tots aquests casos i per incompliment de l’obligació d'identificar al conductor responsable, se’ls va imposar una sanció de 400 € i diu que quan van identificar al conductor, mitjançant un escrit d’al·legacions, la regidoria no ho va acceptar.
El ex embaixador té en compte varies sentencies del Tribunal Constitucional, entre elles la 54/2003 i la de 24/2004, segons les quals la jurisprudència espanyola prohibeix la imposició de sancions per edicte. Malgrat tot, diu, l’Ajuntament ha seguir fen-ho amb ple coneixement de la seva il·legalitat.
Va afegir que “no és l’únic afectat per aquest comportament de l’Ajuntament, que no està guiat per la llei, sinó pel afany recaptador, que deixa al sancionat en un estat de indefensió. A més aquí la justícia va amb una lentitud insuportable”.
S’espera que el deute de l’Ajuntament de Madrid passi dels 8.000 milions d’euros a finals d’aquest anys. Enguany l’Ajuntament té previst recaptar per multes més de 270 milions d’euros (44.924 milions de pessetes), més uns 24 milions pel servei de grua.
De l’afany recaptador no escapa tampoc el SAR (Servicio de Estacionamiento Regulado), on es va recaptar en 2008, els 146 milions d’euros en tot l’any (24 bilions de pessetes). Uns parquímetres o zona blava que estan tenint molta contestació en tota la ciutat i que ha generat una forta campanya contra Gallardón.
L'ex ambaixador alemany Wegener, ha demandat a Gallardón, alcalde de Madrid, pel seu suposat afany recaptador amb les multes de trànsit. El diplomàtic acusa a l’alcalde de no tenir “respecte per la llei ni pel ciutadà”.
Wegener en deixar la legació diplomàtica, va obrir una consultoria, de la que alguns dels seus vehicles han estat multats, segons ell, violant la jurisprudència espanyola, que prohibeix la imposició de multes per edicte, cas aquest, en que el sancionat queda en la completa indefensió.
En quatre expedients sancionadors, diu que el primer que van rebre va estar una notificació per edicte i per tant, sense possibilitat d’identificar al conductor perquè el termini ja s’havia acabat. En tots aquests casos i per incompliment de l’obligació d'identificar al conductor responsable, se’ls va imposar una sanció de 400 € i diu que quan van identificar al conductor, mitjançant un escrit d’al·legacions, la regidoria no ho va acceptar.
El ex embaixador té en compte varies sentencies del Tribunal Constitucional, entre elles la 54/2003 i la de 24/2004, segons les quals la jurisprudència espanyola prohibeix la imposició de sancions per edicte. Malgrat tot, diu, l’Ajuntament ha seguir fen-ho amb ple coneixement de la seva il·legalitat.
Va afegir que “no és l’únic afectat per aquest comportament de l’Ajuntament, que no està guiat per la llei, sinó pel afany recaptador, que deixa al sancionat en un estat de indefensió. A més aquí la justícia va amb una lentitud insuportable”.
S’espera que el deute de l’Ajuntament de Madrid passi dels 8.000 milions d’euros a finals d’aquest anys. Enguany l’Ajuntament té previst recaptar per multes més de 270 milions d’euros (44.924 milions de pessetes), més uns 24 milions pel servei de grua.
De l’afany recaptador no escapa tampoc el SAR (Servicio de Estacionamiento Regulado), on es va recaptar en 2008, els 146 milions d’euros en tot l’any (24 bilions de pessetes). Uns parquímetres o zona blava que estan tenint molta contestació en tota la ciutat i que ha generat una forta campanya contra Gallardón.
Etiquetas: galldempsupoafre
# entrada de Redaccio : 8:15
lunes, 15 de junio de 2009
El Confidente
Gobiernos al rescate
Los bancos son entidades privadas y como tales están sujetos al balance anual contable de pérdidas y ganancias. Cuando han tenido enormes ganancias alardeaban de ello, más ahora, cuando se ven atrapados por la vorágine de las hipotecas basura, es cuando piden ser rescatados por los gobiernos con el dinero de todos.
Los gobiernos europeos han aprobado hasta ahora 3,77 billones de euros, o lo que es lo mismo; 627 billones de ptas. Entre ellos, Inglaterra ha puesto 781 millones de euros. Dinamarca 593 millones y Alemania 554 millones de euros.
Para concretar por apartados: se han aprobado 311 millones de euros para inyecciones de capital, 2,92 billones en garantías, 33 mil millones para rescatar activos dañados y 505 mil millones para dotar de liquidez, en total los 3,77 billones de euros. Un informe de la Unión Europea dice que 18 de sus estados miembros, han garantizado deuda de sus bancos, que 15 han aprobado recapitalizaciones y en 11 se ha cubierto la liquidez.
Con la crisis nos hemos enterado, de que un país pequeño como Dinamarca (con 5,4 millones de habitantes), tiene nada menos que 140 bancos, 13 de los cuales han tenido que ser rescatados
En todo caso, según la Unión Europea, con ello “se ha contribuido a la estabilización de unas condiciones financieras extremadamente tensas” , lo que queda por saber, es como se devolverán estos 3,77 billones de euros, si es que tienen vuelta, porque también podría darse el caso, que parte de este importe tuviera la forma de subvención encubierta.
El gobierno de EEUU, con 300 millones de habitantes, ha comprometido 12,8 billones de euros, frente a los 3,77 billones que se han comprometido en la UE, con 497 millones de euros. Es decir, en unos EEUU tan liberales, donde la Seguridad Social sólo tiene 47 millones de beneficiarios, de sus 300 millones de habitantes, se han comprometido una cantidad cuatro veces superior a la destinada en UE para proteger a bancos. No caben pues demasiadas dudas, sobre quien goza de mayor protección estatal en EEUU, viendo que a quien más se protege es a la banca.
Los bancos son entidades privadas y como tales están sujetos al balance anual contable de pérdidas y ganancias. Cuando han tenido enormes ganancias alardeaban de ello, más ahora, cuando se ven atrapados por la vorágine de las hipotecas basura, es cuando piden ser rescatados por los gobiernos con el dinero de todos.
Los gobiernos europeos han aprobado hasta ahora 3,77 billones de euros, o lo que es lo mismo; 627 billones de ptas. Entre ellos, Inglaterra ha puesto 781 millones de euros. Dinamarca 593 millones y Alemania 554 millones de euros.
Para concretar por apartados: se han aprobado 311 millones de euros para inyecciones de capital, 2,92 billones en garantías, 33 mil millones para rescatar activos dañados y 505 mil millones para dotar de liquidez, en total los 3,77 billones de euros. Un informe de la Unión Europea dice que 18 de sus estados miembros, han garantizado deuda de sus bancos, que 15 han aprobado recapitalizaciones y en 11 se ha cubierto la liquidez.
Con la crisis nos hemos enterado, de que un país pequeño como Dinamarca (con 5,4 millones de habitantes), tiene nada menos que 140 bancos, 13 de los cuales han tenido que ser rescatados
En todo caso, según la Unión Europea, con ello “se ha contribuido a la estabilización de unas condiciones financieras extremadamente tensas” , lo que queda por saber, es como se devolverán estos 3,77 billones de euros, si es que tienen vuelta, porque también podría darse el caso, que parte de este importe tuviera la forma de subvención encubierta.
El gobierno de EEUU, con 300 millones de habitantes, ha comprometido 12,8 billones de euros, frente a los 3,77 billones que se han comprometido en la UE, con 497 millones de euros. Es decir, en unos EEUU tan liberales, donde la Seguridad Social sólo tiene 47 millones de beneficiarios, de sus 300 millones de habitantes, se han comprometido una cantidad cuatro veces superior a la destinada en UE para proteger a bancos. No caben pues demasiadas dudas, sobre quien goza de mayor protección estatal en EEUU, viendo que a quien más se protege es a la banca.
Etiquetas: gobalrescat
# entrada de Redaccio : 7:39
sábado, 13 de junio de 2009
El llapis impertinent
Reclamen mesures per orientar les aus cap les zones ZEPA
Etiquetas: llap 23
# entrada de Redaccio : 19:12
viernes, 12 de junio de 2009
A día de hoy
De burbuja en burbuja y no la pinchan con una aguja
Cuando oímos hablar de burbuja, todos sabemos lo que en términos económicos significa; el pinchazo de la burbuja inmobiliaria en la que estamos inmersos ha conseguido popularizar el significado de tales conceptos.
Hasta la fecha hemos visto burbujas inmobiliarias, de materias primas y bursátiles. Las burbujas proceden en definitiva, de especulación pura y dura.
La deuda pública ha sido siempre vista como un producto conservador y seguro, pero no atrae a los especuladores. Sin embargo la cosa ha sido diferente en los últimos meses, dado que los precios de la deuda pública se han inflado. Y es que la presión de la crisis financiera impulsó a los inversores a vender sus activos arriesgados, para invertir en títulos emitidos por los Estados, ya se sabe que el capital es miedoso por naturaleza.
La gran demanda de deuda pública, ha hecho aumentar el precio de estos títulos que tienen unos rendimientos fijos, luego si aumenta el precio de compra, aumenta la inversión y por tanto conlleva porcentualmente hablando, una caída en sus rendimientos.
Ahora con la rebaja de los tipos de interés, el repunte bursátil que parece asomar y las especulaciones sobre el posible retorno de la inflación, todo hace predecir, que el mercado de la deuda pública se convertirá en un mercado vendedor en masa, lo cual hará bajar los precios. Si esto ocurre, los ahora inversores en deuda pública, sufrirán pérdidas en un producto al que siempre se había tenido por el más seguro. Quizás oigamos hablar del pinchazo de la burbuja en deuda pública.
Cuando oímos hablar de burbuja, todos sabemos lo que en términos económicos significa; el pinchazo de la burbuja inmobiliaria en la que estamos inmersos ha conseguido popularizar el significado de tales conceptos.
Hasta la fecha hemos visto burbujas inmobiliarias, de materias primas y bursátiles. Las burbujas proceden en definitiva, de especulación pura y dura.
La deuda pública ha sido siempre vista como un producto conservador y seguro, pero no atrae a los especuladores. Sin embargo la cosa ha sido diferente en los últimos meses, dado que los precios de la deuda pública se han inflado. Y es que la presión de la crisis financiera impulsó a los inversores a vender sus activos arriesgados, para invertir en títulos emitidos por los Estados, ya se sabe que el capital es miedoso por naturaleza.
La gran demanda de deuda pública, ha hecho aumentar el precio de estos títulos que tienen unos rendimientos fijos, luego si aumenta el precio de compra, aumenta la inversión y por tanto conlleva porcentualmente hablando, una caída en sus rendimientos.
Ahora con la rebaja de los tipos de interés, el repunte bursátil que parece asomar y las especulaciones sobre el posible retorno de la inflación, todo hace predecir, que el mercado de la deuda pública se convertirá en un mercado vendedor en masa, lo cual hará bajar los precios. Si esto ocurre, los ahora inversores en deuda pública, sufrirán pérdidas en un producto al que siempre se había tenido por el más seguro. Quizás oigamos hablar del pinchazo de la burbuja en deuda pública.
Etiquetas: deburbuen buerbu
# entrada de Redaccio : 0:13
jueves, 11 de junio de 2009
Des de la meva finestra
Expo forat 2008
L’any passat es va celebrar la Exposició Internacional a Zaragoza, amb l’eix temàtic de “agua y desarrollo sostenible”. La organització tenia prevista una assistència superior als 7 milions de visitants, encara que el recompte final al cap dels tres mesos, va donar 5.650.941 visitants.
Per tal de construir el recinte de la Expo al costat del riu Ebre, es van tenir d’expropiar 120 hectàrees de terrenys d’horta productiva. Una expropiació tan costosa que l’Ajuntament no podia pagar, la solució que van trobar, va ser que fos una caixa qui pagues la expropiació, per desprès fer una permuta de les 120 hectàrees, amb terrenys qualificats com a edificables i propietat de l’Ajuntament, decisió aquesta, àmpliament criticada per les associacions veïnals de la ciutat.
Ara, el Tribunal de Cuentas, senyala que el resultat econòmic de la gestió i explotació de la exposició, presenta un saldo negatiu: Es veu que abans del 2008, promocionar la Expo en els circuits nacionals i internacionals, va suposar a l’empresa gestora, Expoagua 2008, unes despeses de 30 milions d’euros.
Es diu a l’informe, que en concepte d’aportacions dels socis es va ingressar 363.933.000 euros, que els ingressos comercials derivats de aportacions dels patrocinadors obtinguts, van ser de 109.696.000 euros i la venda d’entrades i els ingressos obtinguts per l’activitat de restauració, van pujar 78.824.000 euros; en total els ingressos van ser 552.453.000 euros.
Fins aquí tot aniria bé, si no fos perquè en el balanç final apareix unes pèrdues de 54.479.000 euros, es a dir un 10% dels ingressos obtinguts. I això que aquí no comptabilitza el cost dels terrenys .
L’informe diu que els 54 milions de pèrdues tenen a veure amb una menor afluència de públic de la prevista, tant pel que fa a la venda d’entrades com dels serveis de restauració.
Molt bé, tot això ja ho hem entès, però ara ve la pregunta: qui paga els 54,4 milions d’euros que sumen les pèrdues (9 mil, milions de ptes)? Els paguem entre tots es clar, com ja va passar amb la Expo de Sevilla.
Dona tota la impressió de que en aquest país, ser ciutadà també es sinònim, de tenir l’obligació de pagar tots els forats (o els plats trencats) que els nostres governants tinguin a bé d’obsequiar-nos.
A pagar el forat entre tots, mentre a ells no els hi passa res; el país de pandereta encara continua.
L’any passat es va celebrar la Exposició Internacional a Zaragoza, amb l’eix temàtic de “agua y desarrollo sostenible”. La organització tenia prevista una assistència superior als 7 milions de visitants, encara que el recompte final al cap dels tres mesos, va donar 5.650.941 visitants.
Per tal de construir el recinte de la Expo al costat del riu Ebre, es van tenir d’expropiar 120 hectàrees de terrenys d’horta productiva. Una expropiació tan costosa que l’Ajuntament no podia pagar, la solució que van trobar, va ser que fos una caixa qui pagues la expropiació, per desprès fer una permuta de les 120 hectàrees, amb terrenys qualificats com a edificables i propietat de l’Ajuntament, decisió aquesta, àmpliament criticada per les associacions veïnals de la ciutat.
Ara, el Tribunal de Cuentas, senyala que el resultat econòmic de la gestió i explotació de la exposició, presenta un saldo negatiu: Es veu que abans del 2008, promocionar la Expo en els circuits nacionals i internacionals, va suposar a l’empresa gestora, Expoagua 2008, unes despeses de 30 milions d’euros.
Es diu a l’informe, que en concepte d’aportacions dels socis es va ingressar 363.933.000 euros, que els ingressos comercials derivats de aportacions dels patrocinadors obtinguts, van ser de 109.696.000 euros i la venda d’entrades i els ingressos obtinguts per l’activitat de restauració, van pujar 78.824.000 euros; en total els ingressos van ser 552.453.000 euros.
Fins aquí tot aniria bé, si no fos perquè en el balanç final apareix unes pèrdues de 54.479.000 euros, es a dir un 10% dels ingressos obtinguts. I això que aquí no comptabilitza el cost dels terrenys .
L’informe diu que els 54 milions de pèrdues tenen a veure amb una menor afluència de públic de la prevista, tant pel que fa a la venda d’entrades com dels serveis de restauració.
Molt bé, tot això ja ho hem entès, però ara ve la pregunta: qui paga els 54,4 milions d’euros que sumen les pèrdues (9 mil, milions de ptes)? Els paguem entre tots es clar, com ja va passar amb la Expo de Sevilla.
Dona tota la impressió de que en aquest país, ser ciutadà també es sinònim, de tenir l’obligació de pagar tots els forats (o els plats trencats) que els nostres governants tinguin a bé d’obsequiar-nos.
A pagar el forat entre tots, mentre a ells no els hi passa res; el país de pandereta encara continua.
Etiquetas: expoforat
# entrada de Redaccio : 0:35
miércoles, 10 de junio de 2009
El Confidente
La debilidad de Zapatero
Que ante unas elecciones, la oposición haga una campaña criticando al Gobierno, es en lo que se confía, es lo que establecen las reglas del juego, es en definitiva lo esperable, puesto que para eso es la oposición al Gobierno y no es un apoyo al mismo, pero que un Gobierno basara toda su estrategia electoral en atacar a la oposición, hasta el punto de que el presidente Zapatero pidiera en los mítines a voz en grito, que no se votara al principal partido de la oposición, en vez de pedir el voto para su partido, indica el nivel de esquizofrenia en el que se movió esta campaña electoral, tal y como después de las elecciones comentó Rosa Díez.
Se dice que esta campaña electoral pasará a la historia como la de peor calidad de nuestra historia democrática y se hace énfasis como ejemplo de cutrez, en la propaganda absurda que suponían los carteles rojos del PSOE con las caras blancas de Berlusconi, Aznar, Bush etc.
En cualquier caso, la diferencia en escaños obtenida por el PP sobre el PSOE no es gran cosa, pero hay un dato que no puede pasar desapercibido y es que analizando los resultados de las elecciones europeas del pasado domingo, se ve como emerge un grave problema para Zapatero, o si se quiere para el gobernante: de un censo de más de 35 millones de electores (35.492.567), sólo 6 millones (6.032.500) han votado al PSOE, ello significa un apoyo de apenas el 17% del censo electoral.
El problema para Zapatero además del que supone su poca legitimidad, vistos sus escasos apoyos electorales, puede radicar en que el resto de grupos del Congreso aunando sus ansias, puedan llegar hasta la moción de censura parlamentaria, en la que probablemente no se llegaría a cambiar al presidente del Gobierno, pero sí a dejar evidencia y constancia pública, de la debilidad en la que se encuentra el gobierno Zapatero.
Existe en el Congreso un precedente de esta maniobra y la protagonizó F. González contra Suárez, cuando este último se encontraba en una situación de gran debilidad. La moción no se ganó, pero sí se ganó el debate ciudadano que propició la victoria del PSOE en octubre del 82, con 10 millones de votos.
En estos momentos no resulta tan descabellado sembrar de interrogantes el futuro político de Zapatero.
Censo definitivo de electores para Europeas 7-J
Que ante unas elecciones, la oposición haga una campaña criticando al Gobierno, es en lo que se confía, es lo que establecen las reglas del juego, es en definitiva lo esperable, puesto que para eso es la oposición al Gobierno y no es un apoyo al mismo, pero que un Gobierno basara toda su estrategia electoral en atacar a la oposición, hasta el punto de que el presidente Zapatero pidiera en los mítines a voz en grito, que no se votara al principal partido de la oposición, en vez de pedir el voto para su partido, indica el nivel de esquizofrenia en el que se movió esta campaña electoral, tal y como después de las elecciones comentó Rosa Díez.
Se dice que esta campaña electoral pasará a la historia como la de peor calidad de nuestra historia democrática y se hace énfasis como ejemplo de cutrez, en la propaganda absurda que suponían los carteles rojos del PSOE con las caras blancas de Berlusconi, Aznar, Bush etc.
En cualquier caso, la diferencia en escaños obtenida por el PP sobre el PSOE no es gran cosa, pero hay un dato que no puede pasar desapercibido y es que analizando los resultados de las elecciones europeas del pasado domingo, se ve como emerge un grave problema para Zapatero, o si se quiere para el gobernante: de un censo de más de 35 millones de electores (35.492.567), sólo 6 millones (6.032.500) han votado al PSOE, ello significa un apoyo de apenas el 17% del censo electoral.
El problema para Zapatero además del que supone su poca legitimidad, vistos sus escasos apoyos electorales, puede radicar en que el resto de grupos del Congreso aunando sus ansias, puedan llegar hasta la moción de censura parlamentaria, en la que probablemente no se llegaría a cambiar al presidente del Gobierno, pero sí a dejar evidencia y constancia pública, de la debilidad en la que se encuentra el gobierno Zapatero.
Existe en el Congreso un precedente de esta maniobra y la protagonizó F. González contra Suárez, cuando este último se encontraba en una situación de gran debilidad. La moción no se ganó, pero sí se ganó el debate ciudadano que propició la victoria del PSOE en octubre del 82, con 10 millones de votos.
En estos momentos no resulta tan descabellado sembrar de interrogantes el futuro político de Zapatero.
Censo definitivo de electores para Europeas 7-J
Etiquetas: ladebildzapa
# entrada de Redaccio : 7:33
martes, 9 de junio de 2009
A día de hoy
El voto en blanco no es tan imparcial ni tan inocente como lo pintan
Los resultados de las elecciones europeas en nuestro país pueden ser analizados desde distintos puntos de vista y no faltará quien lo haga.
Del recuento se desprende que el PP obtiene una ligera mayoría por encima del PSOE, que UPyD siendo la primera vez que se presenta en estos comicios consiguió un escaño, hasta hay quien dice que la campaña electoral en España se ha echo en base de unas elecciones generales, etc.
Viendo sin embargo, las cifras de los resultados, nos encontramos con algo mucho más objetivo y que suele pasar desapercibido para la gran mayoría de votantes: los votos válidos en nuestro país han sumado 15.761.963, cuando los mismos votos atribuidos a cada grupo sólo suman 14.874.909, es decir, existe una diferencia de 887.054 votos, que son los votos en blanco.
Suele ser el voto de castigo, depositado por votantes disconformes con la situación general o quizás, defraudados con el grupo en quien siempre habían creído. La cifra de votos en blanco alcanza el 5,6% de los votos válidos.
La pregunta es: ¿Estos votantes del voto en blanco, saben a ciencia cierta a quien beneficia su opción? Porque lo cierto, es que siendo votos válidos, contabilizan como tales y hacen subir el porcentaje que se precisa para obtener un escaño (todo y que se aplique el sistema D’Hont), es decir, la subida de porcentajes tan sólo beneficia a los partidos mayoritarios, puesto que los aleja de los minoritarios. Por ello quizás deberían plantearse el votar directamente a uno de los dos partidos mayoritarios; a fin de cuentas, el resultado práctico sería similar.
En cambio una forma coherente de expresar la disconformidad con el sistema, con todos los grupos, con las personas que llenan las listas, o expresar el disgusto con los que se pensaba votar sin beneficiar a los partidos mayoritarios, puede ser el voto nulo; por ejemplo, depositar dos o tres votos en el sobre, ello contabiliza socialmente como voto de protesta pero no afecta al computo para escaño y por tanto no beneficia indirectamente a los partidos mayoritarios.
Sucede que mirar la escena desde otro punto de vista al que aconseja el marketing oficial, puede llevarnos a convencimientos insospechados.
Los resultados de las elecciones europeas en nuestro país pueden ser analizados desde distintos puntos de vista y no faltará quien lo haga.
Del recuento se desprende que el PP obtiene una ligera mayoría por encima del PSOE, que UPyD siendo la primera vez que se presenta en estos comicios consiguió un escaño, hasta hay quien dice que la campaña electoral en España se ha echo en base de unas elecciones generales, etc.
Viendo sin embargo, las cifras de los resultados, nos encontramos con algo mucho más objetivo y que suele pasar desapercibido para la gran mayoría de votantes: los votos válidos en nuestro país han sumado 15.761.963, cuando los mismos votos atribuidos a cada grupo sólo suman 14.874.909, es decir, existe una diferencia de 887.054 votos, que son los votos en blanco.
Suele ser el voto de castigo, depositado por votantes disconformes con la situación general o quizás, defraudados con el grupo en quien siempre habían creído. La cifra de votos en blanco alcanza el 5,6% de los votos válidos.
La pregunta es: ¿Estos votantes del voto en blanco, saben a ciencia cierta a quien beneficia su opción? Porque lo cierto, es que siendo votos válidos, contabilizan como tales y hacen subir el porcentaje que se precisa para obtener un escaño (todo y que se aplique el sistema D’Hont), es decir, la subida de porcentajes tan sólo beneficia a los partidos mayoritarios, puesto que los aleja de los minoritarios. Por ello quizás deberían plantearse el votar directamente a uno de los dos partidos mayoritarios; a fin de cuentas, el resultado práctico sería similar.
En cambio una forma coherente de expresar la disconformidad con el sistema, con todos los grupos, con las personas que llenan las listas, o expresar el disgusto con los que se pensaba votar sin beneficiar a los partidos mayoritarios, puede ser el voto nulo; por ejemplo, depositar dos o tres votos en el sobre, ello contabiliza socialmente como voto de protesta pero no afecta al computo para escaño y por tanto no beneficia indirectamente a los partidos mayoritarios.
Sucede que mirar la escena desde otro punto de vista al que aconseja el marketing oficial, puede llevarnos a convencimientos insospechados.
Etiquetas: elvotenblanc
# entrada de Redaccio : 8:24
lunes, 8 de junio de 2009
El llapis impertinent
Primer aterratge a Alguaire. Ja hi ha tres companyies que operaran des d’aquest aeroport
Etiquetas: llap 22
# entrada de Redaccio : 1:05
sábado, 6 de junio de 2009
La Tira
“Molt parlar i poc fer”
“Volem l’Institut a Cappont”. Aquest és el lema que van fer servir les comunitats educatives i el veïnatge de Cappont quan ahir es van concentrar al solar (destinat a l'Institut) unes 400 persones entre pares, nens, familiars i veïns, per expressar davant l’Ajuntament i la Generalitat de Catalunya, que ja ni ha prou de que els prenguin el pel.
Una barriada amb 15.000 veïns, es mereix un institut de secundaria; millor dit, hi ha barris que són més petits i en tenen, per tant, no resulta exagerat que a Cappont parlin de greuge comparatiu, respecte a tots els altres barris.
En el parlament in situ, han fet constar que la moció número 60, aprovada pel Ple Municipal de la Paeria, amb la unanimitat de tots els grups polítics, al dia 27d’abril de 2007, on l’Ajuntament de Lleida deixa constància en l’acta del Ple, de la prioritat que suposa “la incorporació de l’IES al barri de Cappont, atès el creixement contrastat de la seva població escolar”, assenyalant el solar de propietat municipal, situat al carrer Salvador Espriu, just darrera del CEIP Frederic Godàs, com a lloc idoni per a la seva ubicació. Tanmateix es compromet a accelerar al màxim possible el procés de modificació dels usos permesos en aquest solar per tal de facilitar-ne la construcció.
Està com a molt clar, que el nostre Alcalde va dir blanc i ha fet negre; en dos anys no ha fet ni tant sols el primer tràmit legal; modificar l’ús del solar; un tràmit que a l'Ajuntament no li costa ni un cèntim.
Davant d’aquesta situació de greuge comparatiu i marginació que en aquest sentit pateix el barri de Cappont, sembla molt encertada i expressiva, la pancarta que portaven uns nens i on es deia : “Molt parlar i poc fer”.Sr. Alcalde, sembla que us han vist el plomall, no?
“Volem l’Institut a Cappont”. Aquest és el lema que van fer servir les comunitats educatives i el veïnatge de Cappont quan ahir es van concentrar al solar (destinat a l'Institut) unes 400 persones entre pares, nens, familiars i veïns, per expressar davant l’Ajuntament i la Generalitat de Catalunya, que ja ni ha prou de que els prenguin el pel.
Una barriada amb 15.000 veïns, es mereix un institut de secundaria; millor dit, hi ha barris que són més petits i en tenen, per tant, no resulta exagerat que a Cappont parlin de greuge comparatiu, respecte a tots els altres barris.
En el parlament in situ, han fet constar que la moció número 60, aprovada pel Ple Municipal de la Paeria, amb la unanimitat de tots els grups polítics, al dia 27d’abril de 2007, on l’Ajuntament de Lleida deixa constància en l’acta del Ple, de la prioritat que suposa “la incorporació de l’IES al barri de Cappont, atès el creixement contrastat de la seva població escolar”, assenyalant el solar de propietat municipal, situat al carrer Salvador Espriu, just darrera del CEIP Frederic Godàs, com a lloc idoni per a la seva ubicació. Tanmateix es compromet a accelerar al màxim possible el procés de modificació dels usos permesos en aquest solar per tal de facilitar-ne la construcció.
Està com a molt clar, que el nostre Alcalde va dir blanc i ha fet negre; en dos anys no ha fet ni tant sols el primer tràmit legal; modificar l’ús del solar; un tràmit que a l'Ajuntament no li costa ni un cèntim.
Davant d’aquesta situació de greuge comparatiu i marginació que en aquest sentit pateix el barri de Cappont, sembla molt encertada i expressiva, la pancarta que portaven uns nens i on es deia : “Molt parlar i poc fer”.Sr. Alcalde, sembla que us han vist el plomall, no?
Etiquetas: molparlip
# entrada de Redaccio : 8:28
viernes, 5 de junio de 2009
El Confidente
Unos brotes verdes caros, muy caros
Hace poco desde las filas del Gobierno se nos decía que la economía parece repuntar, que “aparecen unos brotes verdes”. Este miércoles fueron un poco más allá, diciendo Zapatero que “el segundo y tercer trimestre no serán tan negativos en materia económica”. También anunció que espera alcanzar un acuerdo con sindicatos y patronal, al objeto de impulsar una recuperación económica, que buena falta nos hace.
Preguntado sobre cuando se superará la crisis, se aferró a las palabras de Bernanke, presidente de la Reserva Federal, cuando aseguraba podía llegar la recuperación antes de acabar 2009.
En contraposición, un economista compatriota de Bernanke, publicó hace poco un estudio donde se analiza la crisis por países y donde se dice que España tiene el mismo número de viviendas sin comprador (dos millones) que EEUU, sólo que allí tienen un mercado que es seis veces el nuestro.
El Banco Santander pronostica que en los próximos trimestres, el paro puede alcanzar fácilmente una tasa del 20% o superior, un dato muy preocupante y que supondría un drama social.
Según los últimos datos, con el Plan E, se han logrado crear 25.000 empleos en mayo, esto está bien pero vayamos al dato; si mediante el Plan E, se invirtieron los 8.000 millones de euros (1.331.088.000.000 de Ptas.) y si con ello, se han creado 25.000 puestos de trabajo, la simple división dice a groso modo, que cada puesto de trabajo nos ha costado 320.000 euros, es decir, 53 millones de pesetas.
Mirándolo desde un punto de vista práctico, uno se pregunta, si no hubiera sido mejor repartir el dinero directamente, al fin y al cabo ni cada uno de los 25.000 puestos de trabajo han percibido sus 320 mil euros, ni estos puestos de trabajo son indefinidos, sino que por el contrario son todos temporales.
Ya sabemos que hacer las obras mueve la industria, pero el precio o relación presupuesto/número de empleos, parece un poco desorbitado.
¿Se ha preguntado alguien, como haremos para pagar los 8.000 millones de euros (1,3 billones de Ptas.)? Y digo pagaremos, porque ésa factura no la pagará el optimista Zapatero, sino que la pagaremos entre todos.
Lo que no puede hacer el PSOE, es echar la culpa de la crisis al PP; el PP comenzó con la burbuja inmobiliaria, pero el PSOE continuó con ella hasta que explotó.
Hace poco desde las filas del Gobierno se nos decía que la economía parece repuntar, que “aparecen unos brotes verdes”. Este miércoles fueron un poco más allá, diciendo Zapatero que “el segundo y tercer trimestre no serán tan negativos en materia económica”. También anunció que espera alcanzar un acuerdo con sindicatos y patronal, al objeto de impulsar una recuperación económica, que buena falta nos hace.
Preguntado sobre cuando se superará la crisis, se aferró a las palabras de Bernanke, presidente de la Reserva Federal, cuando aseguraba podía llegar la recuperación antes de acabar 2009.
En contraposición, un economista compatriota de Bernanke, publicó hace poco un estudio donde se analiza la crisis por países y donde se dice que España tiene el mismo número de viviendas sin comprador (dos millones) que EEUU, sólo que allí tienen un mercado que es seis veces el nuestro.
El Banco Santander pronostica que en los próximos trimestres, el paro puede alcanzar fácilmente una tasa del 20% o superior, un dato muy preocupante y que supondría un drama social.
Según los últimos datos, con el Plan E, se han logrado crear 25.000 empleos en mayo, esto está bien pero vayamos al dato; si mediante el Plan E, se invirtieron los 8.000 millones de euros (1.331.088.000.000 de Ptas.) y si con ello, se han creado 25.000 puestos de trabajo, la simple división dice a groso modo, que cada puesto de trabajo nos ha costado 320.000 euros, es decir, 53 millones de pesetas.
Mirándolo desde un punto de vista práctico, uno se pregunta, si no hubiera sido mejor repartir el dinero directamente, al fin y al cabo ni cada uno de los 25.000 puestos de trabajo han percibido sus 320 mil euros, ni estos puestos de trabajo son indefinidos, sino que por el contrario son todos temporales.
Ya sabemos que hacer las obras mueve la industria, pero el precio o relación presupuesto/número de empleos, parece un poco desorbitado.
¿Se ha preguntado alguien, como haremos para pagar los 8.000 millones de euros (1,3 billones de Ptas.)? Y digo pagaremos, porque ésa factura no la pagará el optimista Zapatero, sino que la pagaremos entre todos.
Lo que no puede hacer el PSOE, es echar la culpa de la crisis al PP; el PP comenzó con la burbuja inmobiliaria, pero el PSOE continuó con ella hasta que explotó.
Etiquetas: unbrotvercar
# entrada de Redaccio : 8:03
jueves, 4 de junio de 2009
La Tira
La motxilla penjada al balcó; una protesta seria però simpàtica contra el centralisme educatiu
Fa cosa d’uns vuit anys, que es va prometre al barri de Cappont un Institut de Secundaria (IES), per tal de que els joves no es tinguessin de desplaçar a un altre barri per cursar els seus estudis. La zona que s’havia demanat i acceptat era la meitat del pati (ara qualificat com a zona verda, encara que no hi cap jardí), que queda al darrera del Col·legi del Frederic Godas de 17.000 m2.
Després de moltes reunions, moltes trobades i moltes paraules, les AMPES dels tres col·legis del barri, van presentar al Registre un escrit als cinc grups polítics de l’Ajuntament, reivindicant l’Institut en aquella zona amb tràmit d’urgència, tot i acompanyant-ho amb un bon plec de signatures veïnals recolzant la petició. Era en el últim ple (abril de 2007) abans de les eleccions municipals i tots els grups ho van aprovar per unanimitat. Es a dir, van aprovar fer l’Institut de Cappont, al darrera del Col·legi Frederic Godas.
Els representants escolars i veïnals, es van entrevistar amb càrrecs municipals, qui els hi van dir que: “Ensenyament no els hi havia demanat el pati”. També es van entrevistar amb el delegat d’Ensenyament, que els hi va dir: “L’Ajuntament no ens ha demanat l’Institut”. Dit en altres paraules; els hi van prendre el pel, ja que queda clara la excusa de mal pagador, que transparenta el nul interès per fer l’Institut.
Concretament, el delegat del PSC a Ensenyament els hi va dir que el jovent del barri tenia d’anar als Instituts del Camp Escolar; es a dir, en temps del franquisme la educació secundaria estava centralitzada a Lleida i ara volen que continuï així.
Van voler un govern autonòmic i per tant descentralitzat, però no volen una educació secundaria descentralitzada a Lleida?
Que ara, davant les protestes veïnals i de les tres AMPES, l’Alcalde digui que ell creu que es té de fer allí l’Institut, quan durant dos anys no ha fet res de res, el deixa sense cap credibilitat i ha estat insinuat en la premsa per un grup municipal, com un acte de cinisme.
Per demà, dia 5, ha estat convocada una concentració reivindicativa amb pancartes al pati en qüestió. De moment s’estan procedit a penjar motxilles dels nens als balcons com acte visual de protesta.
Se’ls va dir, que el primer que es tenia de fer, era requalificar la meitat del pati (7.500 m2), passant-ho de zona verda a equipaments.
Aquest és un tràmit que dura un any i que no costa ni un cèntim, però no s’ha fet. El senyor Alcalde en dos anys, no ho ha fet; no l’hi deu d’interessar.
¿No serà que aquell pati, pensa vendre’l a molt bon preu, per a construir pisos?
Fa cosa d’uns vuit anys, que es va prometre al barri de Cappont un Institut de Secundaria (IES), per tal de que els joves no es tinguessin de desplaçar a un altre barri per cursar els seus estudis. La zona que s’havia demanat i acceptat era la meitat del pati (ara qualificat com a zona verda, encara que no hi cap jardí), que queda al darrera del Col·legi del Frederic Godas de 17.000 m2.
Després de moltes reunions, moltes trobades i moltes paraules, les AMPES dels tres col·legis del barri, van presentar al Registre un escrit als cinc grups polítics de l’Ajuntament, reivindicant l’Institut en aquella zona amb tràmit d’urgència, tot i acompanyant-ho amb un bon plec de signatures veïnals recolzant la petició. Era en el últim ple (abril de 2007) abans de les eleccions municipals i tots els grups ho van aprovar per unanimitat. Es a dir, van aprovar fer l’Institut de Cappont, al darrera del Col·legi Frederic Godas.
Els representants escolars i veïnals, es van entrevistar amb càrrecs municipals, qui els hi van dir que: “Ensenyament no els hi havia demanat el pati”. També es van entrevistar amb el delegat d’Ensenyament, que els hi va dir: “L’Ajuntament no ens ha demanat l’Institut”. Dit en altres paraules; els hi van prendre el pel, ja que queda clara la excusa de mal pagador, que transparenta el nul interès per fer l’Institut.
Concretament, el delegat del PSC a Ensenyament els hi va dir que el jovent del barri tenia d’anar als Instituts del Camp Escolar; es a dir, en temps del franquisme la educació secundaria estava centralitzada a Lleida i ara volen que continuï així.
Van voler un govern autonòmic i per tant descentralitzat, però no volen una educació secundaria descentralitzada a Lleida?
Que ara, davant les protestes veïnals i de les tres AMPES, l’Alcalde digui que ell creu que es té de fer allí l’Institut, quan durant dos anys no ha fet res de res, el deixa sense cap credibilitat i ha estat insinuat en la premsa per un grup municipal, com un acte de cinisme.
Per demà, dia 5, ha estat convocada una concentració reivindicativa amb pancartes al pati en qüestió. De moment s’estan procedit a penjar motxilles dels nens als balcons com acte visual de protesta.
Se’ls va dir, que el primer que es tenia de fer, era requalificar la meitat del pati (7.500 m2), passant-ho de zona verda a equipaments.
Aquest és un tràmit que dura un any i que no costa ni un cèntim, però no s’ha fet. El senyor Alcalde en dos anys, no ho ha fet; no l’hi deu d’interessar.
¿No serà que aquell pati, pensa vendre’l a molt bon preu, per a construir pisos?
Etiquetas: lamotxpenabal
# entrada de Redaccio : 7:12
miércoles, 3 de junio de 2009
El Confidente
Digámoslo con Z de "Zinismo"
El pasado uno de abril, tuvo lugar en Londres la Cumbre del G-20, una cumbre a la asistió Zapatero por una cesión de sillón que le hizo Zarkozy, a cambio según se dijo, de una transacción mercantil que le interesaba.
El objetivo para acudir a la cumbre, según explicaba el presidente de Gobierno, en un video incluido en la página web del Plan E, era: “para construir un sistema financiero más transparente, seguro, eficaz y fiable, para ello España defiende la eliminación de los incentivos que han provocado abusos y codicia. Dar un nuevo respaldo a incrementar la inversión, todo ello debe hacerse con la mirada puesta en las familias, en los trabajadores y en los que menos recursos tienen. Existe la necesidad de mantener los compromisos de lucha contra la pobreza”.
El discurso está muy bien, pero vayamos tras los pasos de los zapatos de Zapatero, que llegó a Londres, según informa la prensa, con un séquito de 37 personas, que se alojaron en el lujoso hotel Jumeirah Carlton Tower, situado junto a Hyde Park, a los almacenes Harrods y a Buckinghan Palace. Es el hotel de gran lujo que está construido en la bahía de Dubai.
El emplazamiento no está mal, lo que ocurre, es que tanto él como su sequito, se podían haber alojado prácticamente sin coste para nuestro erario público, en las magnificas instalaciones que posee la embajada española en Londres. Aunque también podrían haberlo hecho, en la lujosa residencia del embajador español. Esto hubiera sido una decisión austera.
La decisión de Zapatero fue muy otra; nada menos que alojarse con toda su comitiva en el Jumeirah, pagando según dice la prensa, a 630 euros la noche.
Entiendo que la factura a pagar sumó un dineral, dado que los 630 euros/noche no podían ser en modo alguno el precio de la totalidad, puesto que esto arrojaría un precio por cada persona de 15 euros/noche, un precio ridículo para un hotel de lujo. También hemos consultado precios de habitaciones y créannos que no se trata precisamente de un hotel baratito.
Es decir, que el discursito de que hay que ir contra los incentivos que han provocado los abusos y codicia, que hay que incrementar la inversión con la mirada puesta en los que menos recursos tienen, que debe mantenerse los compromisos de lucha contra la pobreza, sólo era una lección de austeridad mientras se hacen políticas de despilfarro. Sólo era propaganda para que se lo creyeran los sufridos votantes de a pié, en una situación de cuatro millones de parados; a esto en mi pueblo se le llama cinismo.
El pasado uno de abril, tuvo lugar en Londres la Cumbre del G-20, una cumbre a la asistió Zapatero por una cesión de sillón que le hizo Zarkozy, a cambio según se dijo, de una transacción mercantil que le interesaba.
El objetivo para acudir a la cumbre, según explicaba el presidente de Gobierno, en un video incluido en la página web del Plan E, era: “para construir un sistema financiero más transparente, seguro, eficaz y fiable, para ello España defiende la eliminación de los incentivos que han provocado abusos y codicia. Dar un nuevo respaldo a incrementar la inversión, todo ello debe hacerse con la mirada puesta en las familias, en los trabajadores y en los que menos recursos tienen. Existe la necesidad de mantener los compromisos de lucha contra la pobreza”.
El discurso está muy bien, pero vayamos tras los pasos de los zapatos de Zapatero, que llegó a Londres, según informa la prensa, con un séquito de 37 personas, que se alojaron en el lujoso hotel Jumeirah Carlton Tower, situado junto a Hyde Park, a los almacenes Harrods y a Buckinghan Palace. Es el hotel de gran lujo que está construido en la bahía de Dubai.
El emplazamiento no está mal, lo que ocurre, es que tanto él como su sequito, se podían haber alojado prácticamente sin coste para nuestro erario público, en las magnificas instalaciones que posee la embajada española en Londres. Aunque también podrían haberlo hecho, en la lujosa residencia del embajador español. Esto hubiera sido una decisión austera.
La decisión de Zapatero fue muy otra; nada menos que alojarse con toda su comitiva en el Jumeirah, pagando según dice la prensa, a 630 euros la noche.
Entiendo que la factura a pagar sumó un dineral, dado que los 630 euros/noche no podían ser en modo alguno el precio de la totalidad, puesto que esto arrojaría un precio por cada persona de 15 euros/noche, un precio ridículo para un hotel de lujo. También hemos consultado precios de habitaciones y créannos que no se trata precisamente de un hotel baratito.
Es decir, que el discursito de que hay que ir contra los incentivos que han provocado los abusos y codicia, que hay que incrementar la inversión con la mirada puesta en los que menos recursos tienen, que debe mantenerse los compromisos de lucha contra la pobreza, sólo era una lección de austeridad mientras se hacen políticas de despilfarro. Sólo era propaganda para que se lo creyeran los sufridos votantes de a pié, en una situación de cuatro millones de parados; a esto en mi pueblo se le llama cinismo.
Etiquetas: digamconzdzi
# entrada de Redaccio : 7:59
martes, 2 de junio de 2009
La Tira
És SOSTENIBLE que algú faci un master, pagat amb diners públic?
Fa pocs dies un portaveu de l’oposició a l’Ajuntament de Lleida va denunciar un parany de la regidora d’Economia, en cridar-lo per donar-li unes explicacions i aleshores es va trobar amb la premsa convocada per aquesta senyora, davant de la qual li va exigir una rectificació. En fi, aquest és l’estil Mínguez.
Denuncia a més, que l’equip de govern, no els hi deixa veure les factures de l’Ajuntament, ni el que guanyen l’equip de govern i els càrrecs de confiança.
I té tota la raó quan diu, que els hi faran creure que amaguen alguna cosa que no volen que es conegui. Això fa un fort tuf d’opacitat sospitosa, d’aquesta opacitat tan característica del nostre Ajuntament; penseu que ja fa bastants anys, que un antecessor del portaveu denunciant, ja demanava poder veure les factures per activa i per passiva, però no ho va aconseguir.
¿I perquè es permet aquesta manca de transparència institucional, quan als Veïns de Lleida (com a d’altres) en el moment de fer la Declaració de Renda (com un exemple que està al caure), pràcticament casí se’ns escorcollen fins i tot les butxaques?
Però que passaria, si la escena fos al inrevés, es a dir, si el partit que ara reclama veure les factures estigues a l’equip de govern i el partit del govern estigues a la oposició? Voleu dir que no convocarien manifestacions amb cridaners i pancartes?
Ja sabíem que la senyora Mínguez del PSC va fer un master a ESADE que ENS VA COSTAR A TOTS, 6.000 euros.
Amagar factures que hem pagat entre tots, mantenir desconeguts sous dels membres de l’equip de govern que paguem entre tots i no publicar els pressupostos de l’Ajuntament en el termini que marca la llei. Això és el que li van ensenyar en aquest master?
¿Però és cert, que hi ha un altre regidor del PSC, que també que va estudiar al mateix centre? En aquest cas, tindríem d’afegir: TAMBÉ VAM PAGAR AQUESTS ESTUDIS ENTRE TOTS?
És SOSTENIBLE, que entre tots paguem aquests estudis? I en tot cas, la SOSTENIBILITAT que té de ser, per beneficiar a tots, o per SOSTENIR i beneficiar només a uns quants privilegiats?
Fa pocs dies un portaveu de l’oposició a l’Ajuntament de Lleida va denunciar un parany de la regidora d’Economia, en cridar-lo per donar-li unes explicacions i aleshores es va trobar amb la premsa convocada per aquesta senyora, davant de la qual li va exigir una rectificació. En fi, aquest és l’estil Mínguez.
Denuncia a més, que l’equip de govern, no els hi deixa veure les factures de l’Ajuntament, ni el que guanyen l’equip de govern i els càrrecs de confiança.
I té tota la raó quan diu, que els hi faran creure que amaguen alguna cosa que no volen que es conegui. Això fa un fort tuf d’opacitat sospitosa, d’aquesta opacitat tan característica del nostre Ajuntament; penseu que ja fa bastants anys, que un antecessor del portaveu denunciant, ja demanava poder veure les factures per activa i per passiva, però no ho va aconseguir.
¿I perquè es permet aquesta manca de transparència institucional, quan als Veïns de Lleida (com a d’altres) en el moment de fer la Declaració de Renda (com un exemple que està al caure), pràcticament casí se’ns escorcollen fins i tot les butxaques?
Però que passaria, si la escena fos al inrevés, es a dir, si el partit que ara reclama veure les factures estigues a l’equip de govern i el partit del govern estigues a la oposició? Voleu dir que no convocarien manifestacions amb cridaners i pancartes?
Ja sabíem que la senyora Mínguez del PSC va fer un master a ESADE que ENS VA COSTAR A TOTS, 6.000 euros.
Amagar factures que hem pagat entre tots, mantenir desconeguts sous dels membres de l’equip de govern que paguem entre tots i no publicar els pressupostos de l’Ajuntament en el termini que marca la llei. Això és el que li van ensenyar en aquest master?
¿Però és cert, que hi ha un altre regidor del PSC, que també que va estudiar al mateix centre? En aquest cas, tindríem d’afegir: TAMBÉ VAM PAGAR AQUESTS ESTUDIS ENTRE TOTS?
És SOSTENIBLE, que entre tots paguem aquests estudis? I en tot cas, la SOSTENIBILITAT que té de ser, per beneficiar a tots, o per SOSTENIR i beneficiar només a uns quants privilegiats?
Etiquetas: esostqalfamas
# entrada de Redaccio : 7:59
lunes, 1 de junio de 2009
Des de la meva finestra
L’habitatge públic, millor si és transparent en la seva gestió
En el nostre país hi han dos tipus d’accés a l’habitatge: una és la propietat i l’altra és el lloguer.
Els lloguers han estat sempre elevats i no estan a l’abast de tothom.
ADIGSA és una empresa pública que depèn de la Generalitat de Catalunya, que gestiona i impulsa l’habitatge social, a traves del lloguer a baix preu, tant en pisos públics com en privats (que es cedeixen pel seu lloguer).
Diu que “impulsa diversos programes que tenen la finalitat d’afavorir la integració social dels sectors més desafavorits de la població i de facilitar-los, de manera prioritària, l’accés a l’habitatge”.
La filosofia de procurar pisos pels sectors de població mes desafavorits, és lloable i segurament molta gent la comparteix .
Tot això està molt bé, però la Llei d’Arrendaments Urbans i el Codi Civil, preveuen que les reparacions en els pisos arrendats tenen de ser a càrrec dels arrendataris que han produït els desperfectes. Ens preguntem, si realment els desperfectes (quan ni ha) els paguen els arrendataris o si pel contrari els acabem pagant entre tots?
Tampoc sabem si “la rehabilitació dels habitatges privats”, la paguen els arrendadors o propietaris, o si pel contrari es paga amb fons públics.
ADIGSA gestiona un parc públic (i també privat) de pisos, però el que no hem sabut encara, és quant ens costa anualment als ciutadans de Catalunya, aquesta gestió. Ho sabrem algun dia?
En el nostre país hi han dos tipus d’accés a l’habitatge: una és la propietat i l’altra és el lloguer.
Els lloguers han estat sempre elevats i no estan a l’abast de tothom.
ADIGSA és una empresa pública que depèn de la Generalitat de Catalunya, que gestiona i impulsa l’habitatge social, a traves del lloguer a baix preu, tant en pisos públics com en privats (que es cedeixen pel seu lloguer).
Diu que “impulsa diversos programes que tenen la finalitat d’afavorir la integració social dels sectors més desafavorits de la població i de facilitar-los, de manera prioritària, l’accés a l’habitatge”.
La filosofia de procurar pisos pels sectors de població mes desafavorits, és lloable i segurament molta gent la comparteix .
Tot això està molt bé, però la Llei d’Arrendaments Urbans i el Codi Civil, preveuen que les reparacions en els pisos arrendats tenen de ser a càrrec dels arrendataris que han produït els desperfectes. Ens preguntem, si realment els desperfectes (quan ni ha) els paguen els arrendataris o si pel contrari els acabem pagant entre tots?
Tampoc sabem si “la rehabilitació dels habitatges privats”, la paguen els arrendadors o propietaris, o si pel contrari es paga amb fons públics.
ADIGSA gestiona un parc públic (i també privat) de pisos, però el que no hem sabut encara, és quant ens costa anualment als ciutadans de Catalunya, aquesta gestió. Ho sabrem algun dia?
Etiquetas: lhabpumisetransp
# entrada de Redaccio : 7:26
Suscribirse a Entradas [Atom]