viernes, 31 de octubre de 2008

(31 Oct 2008) Des de la meva finestra

Ajuts per als més poderosos











El president Zapatero va anunciar la creació d’un fons de 100.000 milions d’euros (16,63 bilions de pessetes), a càrrec del Tresor Públic, per a comprar actius de bancs i caixes, com una aportació a la liquiditat bancària.
A més es diu, que només compraran actius hipotecaris de màxima qualitat, però no diuen que en faran bancs i caixes dels actius tòxics, quan aquests actius són precisament els que han generat el problema?

Resulta vergonyós que el Govern espanyol doni els 100.000 milions d’euros als mateixos bancs, que estan desnonant a moltes famílies per no poder pagar el rebut de la hipoteca. La nova proposta mundial per “refundar el capitalisme” deu de ser aquesta: privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues; es a dir, els treballadors tenim de pagar els beneficis del sector bancari, però també les pèrdues.

És cert que bancs i caixes estan bastant malament perquè durant anys han estat fent practiques bancàries ruïnoses, de la mateixa manera que el paper supervisor del Banc de Espanya ha estat senzillament desaparegut.
¿De que ens serveix aquest organisme de vigilància i regulació, si no compleix amb la seva funció i perquè el paguem?

També hem de considerar que hi ha quantitat de ciutadans entrampats per la pujada de la hipoteca, per l’atur o pels baixos sous, que no rebran ajuts.
Per un altre costat, els bancs i caixes no deixen de ser empreses, però també hi ha quantitat de petites empreses i comerços, que ho estan passant molt malament i acaben tancant portes, i aquests tampoc rebran ajuts.
¿Com és que hi ha ajuts per a uns sí, i per a d’altres no? ¿Que no tenim Igualtat en aquest país?

Etiquetas:


jueves, 30 de octubre de 2008

(30 Oct 2008) Cartes al Director

Deposiciones caninas en Lleida

Es una vergüenza que en nuestra ciudad no podamos pasear por las calles sin tener que ir mirando el suelo para no pisar una caca de perro. Cada mañana cuando mi hija y yo salimos de casa para ir al colegio tenemos que ir sorteando las numerosas sorpresas que nos tiene reservada la acera para no pisar alguna de ellas y llegar al colegio tal y como salimos de casa.

Ni el servicio de limpieza de Lleida ni nadie vigila a estos personajes que no tiene ningún pudor en ir dejando las calles hechas un asco. Si el Ayuntamiento destinase alguna dotación tanto para la limpieza como para multar a estos individuos seguramente en pocos meses se acabaría el problema y las cuentas del Ayuntamiento aumentarían con los ingresos recaudados de las multas que si por mí fuera serian de un importe alto para que no reincidieran.


Mucha proyección nacional de las Firas de Lleida mucha adoración al Parque Tecnológico y Alimentario de Gardeny y mucha farándula propagandística pero no quiero ni pensar qué sensación se llevarán quienes nos visiten cuando detecten las abundantes deposiciones caninas por las calles. Debe ser que nuestro alcalde considera que las cacas por las aceras son un buen indicador de sostenibilidad palabra que el suele emplear muy a menudo.

M. González

-------------------------------------------------------------------------------------Nota de la Redacció: Les Cartes al Director no podran contenir ni insults, ni ser ofensives, en tot cas, no seran la nostra opinió sinó la del signant. En cap cas es mantindrà correspondència amb els autors. Les Cartes al Director es poden enviar a la nostra adreça:ilergeta386@gmail.com

Etiquetas:


miércoles, 29 de octubre de 2008

(29 Oct 2008) A día de hoy

Una siesta ministril de padre y señor mío

En la sesión del Congreso de los Diputados que tuvo lugar el pasado día 20, se aprobaron medidas para intentar paliar la crisis económica en la que estamos inmersos.

En el curso del debate que se celebró en el Congreso de los Diputados, para convalidar los dos decretos-ley con medidas de apoyo a la banca, Zapatero explicó que los activos que se adquieran serán cédulas hipotecarias o bonos de titulización.

Y es que no debían ser demasiado impactantes sus explicaciones, porque al menos una diputada-ministra se quedó traspuesta. Resulta que Carmen Chacón, madre primeriza, andaba últimamente algo falta de sueño, por lo que cuando comenzó a oír el monótono discurso de su jefe Zapatero, decidió que prefería sestear. Así que con todo el disimulo posible y contando con que los presentes estarían atentos al conferenciante y no se fijarían en ella, entornó los ojos dulcemente como quien mira fijamente a su ombligo. Poco después los esfuerzos por mantener la cabeza erguida con ojos cerrados eran manifiestos. El final de esta escena, fue cuando Chacón recostó su cabeza vencida ya por el sueño profundo. Vaya, que se echó una siesta ministril de padre y señor mío (cuatro fotografías así lo atestiguan).

Pero, cómo es posible tal estado de cosas? Pues sucede que hoy en día los fotógrafos utilizan teleobjetivos muy potentes, capaces de captar los rostros de los diputados a gran distancia y si encima el reportero está aburrido también por el discurso, pues decide entretenerse mirando a través del visor de la cámara, a ver que pilla. Y pilló; vaya que si pilló, nada menos que a la ministra de Defensa, indefensa.

Lo peor es que, diputados con siestas públicas como esta, en un Pleno donde se habla de la crisis, transmiten una sensación de aburrimiento y hastío, que en nada contribuye a subir la moral de unos ciudadanos, obsesionados por las dificultades en poder llegar a fin de mes.

Señora ministra, no cree usted que debería ir al Congreso ya dormida?

Etiquetas:


martes, 28 de octubre de 2008

(28 Oct 2008) La Tira

Contribucions Especials poc clares per l'Eix Comercial


Fa pocs dies, va sortir al debat públic, la inquietud dels propietaris de l’Eix Comercial, perquè estan pagant amb Contribucions Especials, la meitat dels costos de remodelació dels carrers; uns 1,85 milions d’euros. Concretament es senten discriminats perquè a més dels carrers, diuen que també se’ls hi ha inclòs a la factura, les places de tot aquesta zona.

La regidora de Economia, Sra. Mínguez, declara que “la Paeria mai ha finançat amb Contribucions l’arranjament d’una plaça”.

¿I com s’explica doncs, que els propietaris de l’Eix Comercial, diuen que se’ls hi està cobrant les places, Paeria, Sant Francesc, Sant Joan, voltants del Institut d’Estudis Ilerdencs i Diputació?

En que quedem Sra. regidora, si pel que es veu, la Paeria ha finançat places amb Contribucions Especials, com és que ens diu ara tot al contrari?
¿Ens vol enganyar... o potser ens vol dir, que qui ens vol enganyar, són els propietaris de l’Eix quan diuen haver-les pagat?

Des d’aquí, li volem recordar a la Sra. Mínguez, que li pot ser perjudicial, fer exhibició de prepotència davant els propietaris de l’Eix; a la fi i al cap, som els ciutadans qui li paguem el seu sou, que no és pas petit. I en aquest sentit, qualsevol regidor de l’equip de govern de l’Ajuntament (ella també), té l’obligació mínima, de escoltar i creure a qui li paga el sou. Fer al contrari, seria allò del “govern del poble però sense el poble”.

Per atansar posicions i aclarir les coses li volem preguntar: ¿Sra. Mínguez, els hi pot demostrar documentalment als propietaris de l’Eix, que les places que creuen haver pagat no estaven pressupostades?
Pensi, que si tot això es un malentès i vostè els ho demostra, acabarà el sentiment d’injustícia que ara tenen contra vostès i problema solucionat.

Etiquetas:


lunes, 27 de octubre de 2008

(27 Oct 2008) La Tira

El Gerent, la veu del seu amo: l'Alcalde

El dia 15 d’octubre, les seccions sindicals que formen la Junta de Personal de l’Ajuntament de Lleida, van acordar per unanimitat, enviar un escrit de protesta a l’alcalde Ros, per tal de manifestar-li el seu descontent amb les actuacions del Gerent de Recursos Humans de l’Ajuntament; un càrrec anomenat directament a dit per l’alcalde i que el paguem entre tots nosaltres.

Diuen que no poden consentir per més temps, les continues burles i descrèdits del Gerent.
Que tampoc poden tolerar les amenaces, velades o no, que es venen produint amb massa freqüència, perquè la llibertat d’expressió no es te ni de discutir.
Que els hi nega veracitat a acords escrits i que ja consten en actes fetes per la pròpia gerència.
Diuen que com a representació sindical, són els actors principals en les negociacions i no uns mers observadors, tot i manifestant-li, el descontent i desànim de la plantilla municipal, degut en part a la falta de transparència en l’àrea de Recursos Humans del nostre Ajuntament.

És certament un escrit clar i contundent, el que passa es que hi trobem a faltar una petita introducció, perquè hem mirat la llei 7/1985, de 2 de abril, reguladora de las Bases del Régimen Local., que en el seu article 21, diu que l’alcalde “ostenta las siguientes atribuciones: Dirigir el gobierno y la administración municipal... desempeñar la jefatura superior de todo el personal”.
Es vol dir, que legalment l’alcalde és precisament el Cap de Personal màxim de tot l’Ajuntament, i encara que l’alcalde va anomenar al Gerent delegant en ell, l’alcalde continua sent el Cap de Personal, per tant, el que faci el Gerent en tant que Gerent, consta a efectes legals, com si ho fes l’alcalde.

Des d’aquí demanem a l’alcalde de Lleida, que deixi de fer aquests disbarats. Que posi fil a la agulla, reconduint el tema i compleixi la llei, donant tot el protagonisme que legalment tenen, a les seccions sindicals que formen la Junta de Personal de l’Ajuntament de Lleida. Que respecti els acords presos, per tal de que els funcionaris no estiguin en un estat de desànim; potser aquesta sigui la causa, de que hi hagi algun error en alguna tramitació, que després repercuteix negativament en els veïns de Lleida.
¿Per cert, serà veritat el rumor segons el qual, l’alcalde hauria comentat fa poc, que li sobraven el 20% dels funcionaris?

En tot cas, sembla que no tractar bé als empleats a traves de persona interposada, denota la covardia de qui no s’atreveix a donar la cara.

Etiquetas:


domingo, 26 de octubre de 2008

(26 Oct 2008) Cartes al Director

CAL MANTENIR LA PARAULA DONADA

Sóc una seguidora habitual del programa de Lleida TV, “CAFEÏNA”. El passat dia 22 d’octubre de 2008, en el mencionat programa hi va sortir la presidenta del Gremi provincial de Perruqueria de Lleida, explicant la preparació dels actes del 50è. aniversari del gremi que representava.

Vaig quedar molt sorpresa, en observar com aquesta senyora s’emocionava, en veure les imatges d’una gala de perruqueria anterior; es sentia molt orgullosa de l’organització dels actes programats, de la gent que va col·laborar amb…. com no podia ser de cap altra manera.

Doncs bé, pel que tinc entès, aquesta senyora presidenta del gremi, tenia de participar en una desfilada de perruqueria que s’havia organitzat al barri de Cappont en la que es va comprometre a col·laborar, i aquesta senyora que tant presumeix de tenir grans col·laboradors per organitzar els actes del gremi que representa, pocs dies abans de l’acte programat, va deixar “penjats” als organitzadors que confiaven en la seva paraula.

Escolti senyora presidenta, vostè ja deu saber molt bé i en funció del seu càrrec, dels mals de cap i les angunies que es passen quan s’organitza algun acte d’aquesta mena i crec que una presidenta d’un gremi com el que vostè presideix, mai hauria de deixar “penjats” a un grup de gent que confiava en vostè.

I jo li pregunto, li agradaria a vostè que en els actes que el gremi organitza, algun dels seus col·laboradors la deixés “penjada” pocs dies abans de l’inici dels actes programats? Vostè al programa reia molt, però en realitat a molta gent del barri els fa pena.
Salutacions a tothom.

Antonieta

-------------------------------------------------------------------------------------Nota de la Redacció: Les Cartes al Director no podran contenir ni insults, ni ser ofensives, en tot cas, no seran la nostra opinió sinó la del signant. En cap cas es mantindrà correspondència amb els autors. Les Cartes al Director es poden enviar a la nostra adreça:ilergeta386@gmail.com

Etiquetas:


viernes, 24 de octubre de 2008

(24 Oct 2009) La Tira

Polèmiques Contribucions Especials a l'Eix



















Fa uns anys, l’Ajuntament de Lleida va decidir renovar tot el paviment del anomenat “Eix Comercial”, format pels carrers, Sant Antoni, Major, Sant Joan, Carme i Magdalena.

A banda de que hi ha propietaris que expliquen que aquesta ja és la quarta remodelació que han vist d’aquesta zona, es queixen de les elevades contribucions especials que els hi cobra l’Ajuntament de Lleida, però es que tampoc diuen tenir la seguretat de que realment l’obra costi el que diuen les notificacions.

Ara que tenen de fer el segon pagament de les contribucions especials, 925.000 e (potser són espacials), critiquen l’acabament de les obres, ja que en trams encara hi ha rajoles trencades i no reparades.

Un nombrós grup de propietaris, s’han organitzat qüestionant tenir de pagar el segon rebut de unes contribucions especials per un obra que consideren molt cara i mal feta, tant es així que es plantegen posar una demanda judicial contra l’Ajuntament per una situació que creuen injusta.

També recriminen a l’alcalde de Lleida, que al seu dia es reunís amb uns quants comerciants per tractar sobre les obres de remodelació i en canvi no es va voler reunir amb els propietaris. Alguns propietaris diuen que l’alcalde Ros no va voler parlar amb ells, pensen que tant l’alcalde com la regidora d’Urbanisme, Sra. Camps, en situacions delicades, no són persones dialogants i que tenen la impressió, de que portar el cas al Síndic de Gregues és perdre el temps.

Resulta que ara s’han assabentat, de que en l’actual remodelació de la plaça Ricard Vinyes, no es passarà rebut de contribucions especials als veïns de la zona, en canvi al Eix van tenir de pagar les places, cruïlla Magdalena-Carmen (Diputació), Sant Joan, Paeria, Sant Francesc, Villa de Foix i voltants del Institut Estudis Ilerdencs, per tant es senten discriminats, al no trobar justificació a aquesta desigualtat.

Fa dos dies, els propietaris afectats reunits en convocatòria extraordinària per exposar les seves inquietuds, van decidir fer pinya amb veïns i comerciants de la zona.

Davant de tot aquest enrenou, esperem que l’alcalde Ros els demostri que és dialogant i accepti reunir-se amb els afectats per tal de solucionar el contenciós, demostrant-los que els números s’adeqüen a l’obra, donant garanties de que l’obra s’acabarà correctament i que es rebaixarà el preu de les contribucions especials, al no incloure les zones de places.

Etiquetas:


jueves, 23 de octubre de 2008

(23 Oct 2008) Cartes al Director

Carta de rèplica al Jaume de Cappont

Faig referència a una carta apareguda criticant a la Junta de veïns de Cappont i al seu president, on un tal Jaume que no gosa a signar amb el seu cognom; per alguna raó deu de ser.

Més els valdria que intentés fer coses pels veïns del barri, que intentés sumar en comptes de restar.

L’únic Jaume que coneixem que sempre s’ha dedicat a sembrar la discòrdia al barri, entre Veïns i comerciants (prou que ho saben la majoria de comerciants) i que inclús va promoure l’any passat, un escrit repartit entre els comerciants contra els Veïns del barri, per intentar de fer-nos “boicot” a la Festa Major, es tracta d’una persona que ni tant sols viu, ni ell és comerciant del barri de Cappont, i demostra que s’estima molt poc el barri. Però es que a més i pel que diu, no sap massa aritmètica; si com ell diu, al barri hi ha 1.000 pisos, i desprès afegeix que som 15.000 habitants, està clar que vol dir, que a cada pis hi viuen una mitjana de 15 persones. Bé, sabem que hi ha al barri algun pis pastera, però el que no sabíem es que tots ho fossin.

Miri Jaume, no ens demostri tant la seva hipocresia, que ja sabem que vostè es un satèl·lit espia de la Paeria al nostre barri, i que sembla defensar més els interessos de l’Ajuntament que no pas els dels veïns del barri. Cuidi’s del seu barri que sabem que és de l’Escorxador i critiqui’ls tot el que vulgui. Els socis i veïns del nostre barri ja criticaran a la Junta de veïns.

Ramon Salla
Veí de Cappont


------------------------------------------------------------
Nota de la Redacció: Les Cartes al Director no podran contenir ni insults, ni ser ofensives, en tot cas, no seran la nostra opinió sino la del signant. En cap cas es mantindra correspondencia amb els autors. Les Cartes al Director es poden enviar a la nostra adreça:ilergeta386@gmail.com

Etiquetas:


miércoles, 22 de octubre de 2008

(22 Oct 2008) Des de la meva finestra

Un Tripartit dividit

Avui s’han votat els Pressupostos Generals de l’Estat al Congrés i com era d’esperar, CIU, ERC i ICV han votat en contra, mentre que els diputats del PSC, han optat per recolzar-los encara que siguin perjudicials per a Catalunya, tot i fent-se els ofesos perquè diuen “que ni entenen ni comparteixen aquesta decisió dels tres altres partits”.
CIU, ERC i ICV s’han negat a donar suport als pressupostos d’en Zapatero, perquè consideren que incompleixen l’apartat de l’estatut sobre el finançament de Catalunya. Més encara, tenint en compte que el conseller d’Economia, A. Castells, pronostica que a finals d’any Catalunya podria entrar en recessió.

Aquí el president Montilla, ha passat del “José Luis te queremos mucho, pero queremos más a Cataluña”, al previsible “José Luis te queremos mucho”. Ha fet el mateix que en Zapatero; recordem les paraules adreçades a Maragall en campanya electoral: “Pascual, porqué lo comparto, apoyaré el estatut que salga del Parlament", per acabar amb el previsible “apoyaré lo que yo propondré"

No cal que Montilla faci ja més comèdia, que ja hem vist que diu blanc i desprès fa negre, que diu estar al servei dels catalans i en les votacions dels Pressupostos Generals del Estat, el PSC del Sr. Montilla, ha estat al servei d’en Zapatero, però no al servei de Catalunya. Queda clar, que a Montilla l’importa un pito el finançament de Catalunya i la recessió que pugem patir; Montilla només esta a les ordres de Zapatero.

Sembla que si el Tripartit a Catalunya tingues una mica de sentit de la vergonya que tothom demana, ara tindria de dir allò de “fins aquí hem arribat”, el que passa, es que no crec que valorin ni la honestedat, ni la ètica ni molt menys, els compromisos que van prendre amb els votants. Crec que només valoren les cadires ben pagades.
En tot cas, resulta penós, veure com ens enganyen als votants i encara els continuem votant; repeteixo, penós.

Etiquetas:


(21 Oct 2008) A día de hoy

Huelga en los Juzgados

Han tenido lugar en nuestro país, unos paros históricos de jueces y secretarios judiciales que han paralizado hoy la actividad judicial, mientras se detectaba una elevada tensión entre este sector y el Gobierno, que reiteradamente les ha tachado de corporativistas.

Los secretarios estaban convocados a una huelga de tres horas, pero también los jueces han celebrado juntas extraordinarias en el mismo intervalo de tiempo y en todas las oficinas judiciales del país. Las cifras del paro oscilan entre un 74% que reconoce el Ministerio de Justicia y un 90% que tienen por cierto los convocantes; en Lleida ha sido un 83%.

Los convocantes han acordado unos manifiestos, reclamando una reforma urgente de la Justicia en España, solicitando más medios humanos y materiales. Han denunciado presiones políticas que en su opinión sufre el CGPJ por el caso del juez Tirado, incluso se asegura que con las criticas a este caso, pretenden ocultar las responsabilidades del poder político, en el mal estado del sistema judicial.
También se recuerda, que los fallos y carencias del sistema judicial español, se corresponden con la sobrecarga de trabajo y la falta de modernización.

Los paros de hoy han puesto de manifiesto cual pancarta acusadora, el poco interés político que existe en este país por mejorar la Justicia, que recordemos, es un pilar de la democracia. Los errores judiciales y la lentitud, son defectos del sistema que la inmensa mayoría de ciudadanos tenemos por ciertos.

Los convocantes se han puesto de acuerdo para pedir la dimisión del ministro de Justicia, Mariano Fernández Bermejo, el cual ha declarado que “si alguien pretende ser intocable, no lo conseguirá”. Más le valdría al Sr. ministro, que reconociera su mala gestión y pidiera perdón, por tener en semejante estado los Juzgados del país y que no hiciera declaraciones en un tono amenazante, no sea que la huelga se repita una y otra vez, hasta que sea él mismo quien quede muy tocado.

Etiquetas:


lunes, 20 de octubre de 2008

Desde la meva finestra











Ambaixades i pobresa

La Generalitat de Catalunya, ha anunciat que al mes de novembre inaugurarà l’Ambaixada de New York. Aquesta es suma a les que ja estan en funcionament: la de Paris, Milán, Berlín, Brussel·les i Londres. Resten en projecte, obrir-ne dues més al 2.010: México i Argentina.
Tenint en compte que cada delegació ens costa anualment uns 90.000 e, als que hi ha que sumar els 88.000 e anuals que cobren els delegats (segons s’ha publicat), el cost anual serà de 1.068.000 e, als que hi tindrem de sumar els costos de personal a cada delegació.

JL Carod Rovira, en tant que vice-president de la Generalitat, va fer a les darreries del mes d’agost, una declaració dient que “Catalunya està cansada de ser la fabrica d’impostos”.
Molt bé Sr. Carod. I que tenim de pensar, quan vostès gasten més d’un milió d’euros anual en les sis Ambaixades a l’estranger? Perquè veiem: les ambaixades, ens solucionen alguna cosa als catalans que tenim problemes per poder sobreviure a la crisi o a la misèria? És clar que partim del supòsit de que els pobres de Catalunya, són també catalans?


No sabem si la Generalitat de Catalunya, en el moment de signar la despesa del milió d’euros anual per les ambaixades, té en compte que a Catalunya (segons Informe Caixa Catalunya) tenim un 19,7% de pobresa i per dir-ho més clar: tenim un mínim de 1.200.000 pobres.

No entenem, com des de la Generalitat s’inverteix un milió d’euros cada any en les ambaixades i no es fa res per mitigar el problema de la pobresa. Tampoc sabem si els preocupa; el cert es que, la Generalitat assisteix impassible, a la aprovació d’unes ordenances municipals als principals municipis de Catalunya, en les que només es legisla la repressió en vers als pobres que hi ha pels nostres carrers. Es a dir, s’ha optat per perseguir al pobre, però no a la pobresa, i això mentre es gasten més d’un milió d’euros anual en ambaixades.
Sr. Carod, vol dir que Catalunya no és també, una fabrica de pobres?

Etiquetas:


domingo, 19 de octubre de 2008

(19 Oct 2008) La Tira


"Rubalcaba súbenos la paga"














Ahir va tenir lloc a Madrid una manifestació de policies i guàrdies civils; uns 15.000 segons fons independents. La protesta es va fer en demanda de “dignitat econòmica i professional” pels membres de ambdós cossos de seguretat.
A la marxa van assistir els principals dirigents dels sindicats de la Policia i de algunes associacions de guàrdies civils, malgrat les amenaces de expedients disciplinaris anunciades des del Ministerio del Interior.

La manifestació encapçalada per quatre ninots vestits amb uniformes de Policia i Guardia Civil, amb la boca tapada i cartell de “Yo no hablo porque no me dejan”, es va desenvolupar en un to festiu, amb crits de “Rubalcaba súbenos la paga”, "Rubalcaba dimisión” i "Rubalcaba, la poli no te traga".

Van explicar que des del Ministerio del Interior, s’ha intentat boicotejar la marxa pel conegut procediment de coaccionar-los però ells no en van fer ni cas; Alberto Moya de la AUGC va declarar: “Las presiones del Gobierno para que no nos manifestemos, sólo nos han animado más, han servido de acicate”.

En els últims dies, tant el ministre A. Pérez Rubalcaba com el director general de la Policia y la Guardia Civil, F.J. Velázquez, han advertit que els agents que participin en la manifestació poden ser expulsats del Cuerpo.

Els guàrdies reclamen que els hi sigui reconegut el dret a manifestar-se i han exigit que no se’ls amenaci en deixar sense menjar a les seves famílies: “No somos ni más ni menos que un ertzaina o un mosso d’esquadra, y merecemos la misma dignidad profesional que ellos” van declarar.
El secretari del UGC, Manuel Mato, ha manifestat que volen emprendre accions legals contra el ministre de Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, per un suposat delicte de coaccions.

Realment sembla paradoxal que el president Zapatero, que diu ser tan just, mantingui els sous dels guàrdies civils i dels policies, molt més baixos que els dels erztaines i dels mossos, fent com fan la mateixa feina. Sembla que ambdós cossos tenen molta raó i molts motius per reclamar una igualació, amb més motiu, quan Zapatero va posar en funcionament el Ministerio de Igualdad, i si aquest ministeri no serveix per igualar-ho tot, doncs perquè existeix i perquè el paguem?

Etiquetas:


sábado, 18 de octubre de 2008

(18 Oct 2008) A día de hoy


Día Internacional de Lucha Contra la Pobreza








El 17 de octubre ha sido el Día Internacional para la erradicación de la pobreza. Las pancartas que precedían a las 50 manifestaciones en España decían: "Rebélate contra la pobreza".
Según cifras del Banco Mundial, 1.400 millones de personas vivían ya en el 2005 con menos de 1,35 dólares al día y se estima que debido a la crisis actual y el reciente aumento del precio en alimentos, la cifra aumente en 100 millones más. Quede claro, que detrás de las cifras hay 1.500 millones de personas que pasan necesidades de todo tipo, incluido pasar hambre.

La Alianza Española Contra la Pobreza, ha promovido esta jornada en España, pero también en el resto del mundo millones de personas se han unido a esta jornada de lucha, reivindicación y concienciación ciudadana.
El lema que ha escogido ACP: “Rebélate contra la pobreza". "Más hechos y menos palabras”. La plataforma que aglutina a más de un millar de entidades en todo el territorio español, afirma que “Una promesa no es nada” porque “Con promesas no se come, no se cura, no se protege a las personas que viven en situación de pobreza”.

En el manifiesto que ha facilitado la plataforma, se arranca del compromiso de erradicar la pobreza, la injusticia social y la degradación de nuestro Planeta:

“Sabemos que los discursos grandilocuentes apenas pueden maquillar el injusto orden internacional que condena a la mitad de la población mundial a la desesperación.

Durante más de dos décadas, el sistema económico neoliberal ha presentado índices de crecimiento económico, que ha proporcionado gigantescos beneficios sólo a unos pocos privilegiados. Un crecimiento que ha aumentado espectacularmente la desigualdad global entre quienes más tienen y quienes menos poseen.

Queremos que nuestro dinero público vaya para políticas de lucha contra la pobreza y no para salvar fallidas inversiones de los ricos banqueros.
En tiempos de crisis, es hora de apretarse el cinturón y ya es hora de que se aprieten el cinturón también, en los escandalosos sueldos de algunos ejecutivos y políticos.

Sabemos que es posible construir otro mundo, donde la lucha contra la pobreza y a favor de la igualdad de subsistencia sea el primer enunciado, donde las diferencias sean motivo de diálogo y respeto, donde las culturas distintas sean objeto de encuentro, pero no de choque”.

El tiempo dirá, si los Gobiernos de los distintos países tendrán en cuenta las peticiones de Alianza Contra la Pobreza. En todo caso, si no se atienden dichas reivindicaciones una cosa quedará clara: los gobiernos de países criticados en el manifiesto, se posicionarán claramente en contra de eliminar la pobreza en el Planeta.

Etiquetas:


viernes, 17 de octubre de 2008

(17 Oct 2008) La Tira

El deure de pagar impostos i el dret a conèixer














Resulta sorprenent, que sent Espanya un país on estan aprovades quantitat de lleis, sigui un dels pocs països europeus que no disposa encara, d’una llei reguladora del Dret d’Accés a la Informació Pública. Podem trobar quantitat de lleis que estan fetes per controlar (ells en diuen “ordenar”) als ciutadans, però està clar que les lleis perquè els ciutadans puguin controlar als governants, són escasses, fosques i dona la impressió de que estan arxivades.
La setmana passada, periodistes de la SIP van tenir la valentia de recordar-li aquesta situació al president del Govern, qui es va comprometre a portar un projecte en aquest sentit al Congres.

Perquè quedi clar, tenim el deure de pagar tots els impostos que tinguin a bé aprovar, però no podem conèixer informació pública sobre assumptes que son decidits pels nostres governants (a qui paguem el sou), ni de vegades, a que es destinen els nostres diners, ja sigui en temes econòmics, infrastructurals, assistencials etc.

Saber sobre tots el assumptes que esdevenen de l’Administració, forma part del dret Constitucional que tenim els ciutadans a participar en els assumptes públics, consagrat pel article 23 de la nostra Carta Magna. Es tracta senzillament, de conèixer en què es gasten els nostres impostos, però també, en saber si la pròpia Administració compleix les lleis que ella mateixa aprova.
Un país és més democràtic, quan els seus ciutadans tenen reconegut el dret, a conèixer tota la informació de tota l’activitat de les Administracions Públiques.

Una de les lleis que tenim aprovades es la del Derecho de Petición, es a dir que qualsevol ciutadà pot sol·licitar per escrit a l’Administració dades i explicacions de tot tipus, però ja sabem que en aquest país la democràcia és sui generis i sembla ser una mica “bananera”, ja que davant d’informacions “que vol mantenir guardades”, l’Administració opta per la cacicada del anomenat “silenci administratiu”, que no és més que una relíquia del franquisme. I quan tal cosa passa, i s’aplica el silenci administratiu, em puc pensar que volen amagar alguna cosa, potser alguns interessos...?

La transparència informativa té de ser transversal, sense amagatalls, sense foscors i sense reserves, perquè no se’ns pot exigir transparència als ciutadans, mentre que els governants exigents, no volen transparentar les seves actuacions. Això no pot continuar; Espanya es té de posar a l’alçada de EEUU, on funciona la Fredom of Informatin Act, que ha legitimat a molts ciutadans per tal de conèixer qüestions administratives de índole delicada, que no secreta ni classificada.

Per raons de Democràcia, per raons de Igualtat, per raons de Transparència, que són qualitats que se’ns exigeixen als ciutadans, es imprescindible una llei d’accés a la Informació Publica i el president del Govern ha de complir amb a aquesta exigència a la major brevetat possible.

Etiquetas:


lunes, 13 de octubre de 2008

(13 Oct 2008) La Tira

Es prepara una forta
pujada d'impostos Municipals

A primers d’any, la “Federación Española de Municipios y Provincias” (FEMP), va adreçar al Ministerio de Economía, un escrit sol·licitant un seguit de modificacions que tenen d’entrar en vigor al 2009 i que porta incorporada la petició d’una forta pujada generalitzada en tots els Impostos Municipals.

Entre els distints apartats, destaquen l’Impost de Bens Immobles (IBI). També apareix l’Impost de Activitats Econòmiques (IAE). Les plusvàlues quedaran igualment gravades amb una forta pujada. El ICIO, impost que grava les construccions i obres en general, no només pujarà molt, sinó que s’aplicarà fins i tot, un gravamen als solars buits. Tampoc escaparà a la pujada, l’Impost anual de Circulació per vehicles, que deixarà de estar taxat pels “cavalls fiscals” i passarà a taxar-se en relació al preu de compra del vehicle, penalitzant als vehicles que no tinguin homologació medi ambiental (que son la gran majoria).
Un altra novetat que apareix en el document, es la possibilitat de aplicar als ciutadans un recàrrec municipal sobre l’IRPF a cada un.

L’alcalde de Lleida, Àngel Ros, forma part del Consell Federal de la FEMP i sembla que forçosament, té de estar al corrent d’aquestes fortes pujades.
Estranya que el Sr. alcalde, que quan enxampa un micròfon parla pels colzes, no ens hagi informat sobre aquest assumpte als lleidatans. Estranya més que res, perquè en les seves abundants declaracions a la premsa i a les emissores de radio, ha tingut ocasions més que sobrades com per informar-nos. O és que potser, l’alcalde Ros, només ens explica, sempre amb un somriure amable, com és de meravellosa la seva acció de govern al front de l’Ajuntament de Lleida, però ens amaga fins l’últim moment, la forta pujada d’impostos que ell mateix ha demanat?

Davant d’uns elevadíssims Impostos Municipals que ja tenim, si encara ens els pugen més, seran abusius. I no tots els veïns de Lleida, tenim un sou d’alcalde com per poder-los pagar.

Davant d’una pujada d’impostos, en uns anys de crisi i pels escarransits serveis que rebem, un es pregunta: encara li fan falta més diners a l’Ajuntament de Lleida...serà que encara no li paguem un sou suficientment elevat, Sr. alcalde del somriure amable?

Etiquetas:


(12 Oct 2008) El Confidente

El crash de 2008

Seguramente el crash bursátil de 10 octubre, pasará a la historia como la repetición del que ya tuvo lugar en octubre de 1929. El desplome de índices bursátiles ha sido profundo y generalizado, lo cual predice que las consecuencias serán duraderas (Alan Freeman, prestigioso economista británico predice que la crisis en EEUU durará 15 años).
Las medidas adoptadas por los gobiernos, les parecieron cortas a los mercaderes de títulos bursátiles y cundió el pánico.

No obstante, todo tiene un motivo y un porqué; son las consecuencias de los graves errores de bulto en materia de política monetaria, cometidos por la Reserva Federal estadounidense y repetidos en Europa por un Banco Central Europeo, que siguiendo la pauta, se aferró a mantener los tipos de interés muy bajos, defendiendo una ficticia pujanza económica y la gran entrada de impuestos. Así pues, en materia de política monetaria, se han limitado a mirar para otra parte no defendiendo ni alertando a inversores y consumidores.
Y si los Estados se ven ahora con las vergüenzas al aire, lógico es, que los mercados bursátiles se desplomen, en una clara declaración de total desconfianza.

El Gobierno español, se pasó meses negando que hubiera crisis cuando ya todos la veíamos, pero había pasado cuatro años viendo encantado, como se concedían unas hipotecas al 120% del valor de tasación, unas hipotecas que ahora se valoran en la mitad. Cualquier hijo de vecino sabe, que toda burbuja explota cuando llega a estar suficientemente hinchada. Además, los bancos pueden embargar las viviendas pero no hay mercado para venderlas después, mucho menos al precio de la tasación inicial (120%).

Dice Zapatero en su descargo, que él no tiene nada que ver con la crisis, que “se trata de una crisis global”, cuando en realidad, lo que debería decir para ceñirse a la realidad, es que él es tan culpable como todos los demás “presidentes del club”, que ahora buscan soluciones desesperadamente para poner parches de normalidad en una situación de economía reventada.
Hoy los jefes de Estado europeos, aprobarán capitalizar los bancos comunitarios en dificultades con fondos públicos y garantizar los préstamos interbancarios. Pero, quien ayuda a los parados que llevan dos meses sin cobrar el paro en Lleida? ¿Quién ayuda a los trabajadores que ya no llegan a fin de mes? ¿Quien ayuda a los pequeños comerciantes que como consecuencia de la crisis venden muy poco?. Ninguno de estos grupos tiene ninguna responsabilidad en esta crisis; lo que ya es vergonzoso, es que esta ayuda la tengamos que pagar como en anteriores ocasiones, a escote entre todos y todo para ayudar a los manirrotos de siempre.

Etiquetas:


sábado, 11 de octubre de 2008

(10 Oct 2008) Des de la meva finestra

Ros el magnànim















L’alcalde de Lleida, Àngel Ros, en el decurs del Ple de setembre i com argument per recolzar el seu rebuig a les propostes dels quatre partits de la oposició, va explicar que el seu equip de govern (del seu partit) “es un govern savi i magnànim”.
Sr. alcalde, no ens vulgui fer creure en “sopars de duro”; si el vostre govern municipal fos tan savi i magnànim con dieu, tindríeu la suficient generositat política, com per acordar la vostra acció de govern amb els altres partits de la oposició i amb els veïns de Lleida, en canvi no accepteu les seves propostes.
¿De quina magnanimitat ens parla vostè Sr. alcalde?

Em sembla, que l’alcalde fa tot al contrari del que diu, fins i tot ens vol fer veure que a Lleida, ell és el màxim predicador de la democràcia deliberativa (ell en diu DIALEG, amb majúscules), però en arribar el moment de la veritat, comprovem que tot el que proposa el veïnat de Lleida i la oposició de l’Ajuntament, pràcticament res es tingut en compte per l’alcalde Ros.

Un exemple clàssic dels mètodes rosdomingueros, el vam tenir en l’esmentat Ple, quan va tancar un debat rebutjant tots els arguments de la oposició, dient-los que “no plou mai a gust de tothom”.
Aquestes formes de governar en un sentit, a la vegada que es fa autobombo de tot el contrari, em semblen un acte de hipocresia i a més, proven que en el govern municipal no hi ha diàleg, ni molt menys magnanimitat. Per un altra banda, el creure’s tan savi potser denota supèrbia, no creu, Sr. alcalde?

Etiquetas:


jueves, 9 de octubre de 2008

(09 Oct 2008) Veus de Palauet

Sra. Rivadulla, molt samaritana?



















Al 26 de setembre vaig assistir al Ple de l’Ajuntament, on la regidora Rivadulla va dir una cosa amb la que estic especialment en desacord i que no havia sentit mai, en els 50 anys que porto a Catalunya.

Miri Sra. Rivadulla, vostè diu que quan famílies de altres indrets d’Espanya vam venir a treballar i viure a Catalunya, érem emigrants i ens compara amb els emigrants que actualment arriben aquí.
Concretament la meva família, va sortir d’Extremadura i vam anar a viure a la Cerdanya. Per suposat que se’ns va tractar be, i se’ns va donar la oportunitat d’adaptar-nos a la cultura catalana, cosa que vam fer. Ens vam tenir d’adaptar al clima que era una mica més fred i a parlar el català.
Però nosaltres ja estàvem integrats, perquè érem espanyols que anaven d’una província a un altra, perquè, no sé si sap, que en l’any 1955 no existien ni les Autonomies.

Crec que tots sabem quina es la realitat, dels actuals emigrants vinguts d’altres països i que tenim aquí, però moltes vegades callem, per por a no ser tatxats de racistes i xenòfobs. Vostè tindria d’anar pels barris i preguntar quina es la realitat i com veu la gent aquest fenomen; quin és el nivell d’integració d’aquestes famílies emigrants que ara arriben al nostre país. Em temo, que d’integració en trobarà ben poca, perquè sembla que no es volen integrar.

Ja entenc que vostè defensi als emigrants musulmans, perquè tinc entès que va estar emparentada amb un d’ells. El que no entenc, és com havent terrenys de sobres al costat d’on vostè viu, no demana la Mesquita allí, si vostè es tant samaritana com vol fer veure?

Sàpiga, que la gent no està en contra els emigrants, sinó que demana, que tots tinguem els mateixos drets i obligacions. El que critiquen, es que hi hagin a càrrec dels nostres impostos, privilegis disfressats de solidaritat.

M.C. Guerrero

Etiquetas:


miércoles, 8 de octubre de 2008

(08 Oct 2008) El Confidente

Pequeña historia de las crisis económicas















En el curso de la historia moderna, ha habido unas cuantas crisis económicas importantes por afectar a mucha gente, incluso a varios países. Normalmente han sido fenómenos especulativos que han comportado un cambio brusco en la trayectoria económica ya establecida. El cambio normalmente muy brusco, suele tener una profundidad que tiene consecuencias transcendentales. Todo ello acarrea inevitablemente situaciones sociales inestables.

La primera crisis de la que se tiene constancia fue la de Eldorado americano, en 1720. Y es que hacerse rico en pocos días es una aspiración antigua. En el siglo XVII los europeos ya compraban acciones de la Mississippi Company, en París y la South Sea Company en Londres. Estas compañías invertían en América. Los inversores ganaron mucho dinero, hasta acabar descubriéndose que el negocio real en las inversiones americanas, no justificaba en absoluto el alto precio de cotización de las acciones. La desconfianza desató la catástrofe y la venta masiva hundió la economía europea.

La especulación volvió a desatarse con el nacimiento del ferrocarril. En la Inglaterra de 1830, que una máquina de tren recorriera 56 kilómetros en apenas hora y media, fue todo un hito para una sociedad inglesa acostumbrada a hacer el mismo recorrido con una diligencia en tres horas. Los empresarios que se dedicaban a montar compañías ferroviarias vendían acciones a especuladores y ahorradores prometiéndoles grandes beneficios, Durante unos años, las acciones ferroviarias repartían unos dividendos del 10%. En 1945 el Parlamento británico desveló que 20.000 especuladores habían comprado 2.000 libras en acciones cada uno, para venderlas al día siguiente. Las consecuencias fueron: caída en picado de la bolsa, especuladores arruinados, familias que perdieron sus ahorros.

El crashs de 1929 es sin duda la crisis más conocida; las largas colas de estadounidenses haciendo cola para conseguir un plato de comida dieron la vuelta al mundo civilizado. Los años 20 se caracterizaban en EEUU por las compras y ventas en Bolsa; estaba considerado el negocio más lucrativo, un país con 120 millones de habitantes llegó a tener 2 millones de especuladores. Se consideró un modelo a seguir, hasta que llegó el 24 de octubre de 1929, cuando la Bolsa se encontró de repente, con un paquete de 13 millones de acciones puestas a la venta y sin un solo comprador. El lunes negro dio paso a un mes en el que se calculó que las pérdidas ascendían a 30.000 millones de dólares de aquel momento.
Millones de pequeños y grandes inversores se arruinaron totalmente.

De la primera burbuja económica que se tiene noticia, es de la crisis de los tulipanes, una flor que se desarrolla a partir de un bulbo. En 1634 los holandeses perdieron el juicio con esas flores. Una flor que había sido puesta de moda y que alcanzaba unos precios increíbles; hasta 6.000 florines por una flor, en una época que el sueldo medio estaba en unos 200 florines.
En 1937 idearon un mercado de futuros, que consistía en comprar promesas de bulbos que se plantarían en la próxima primavera. Ésa fue la primera burbuja bursátil de la historia, hasta que en febrero de 1937, los precios de locura, los rumores y las suspicacias, provocaron una venta masiva en la Bolsa y la ruina de millones de holandeses.

En octubre de 1973, la OPEP recortó la producción de petróleo en represalia a EEUU y sus aliados por apoyar a Israel en la guerra de Yom Kippur contra sus vecinos árabes. El recorte de un 25% en la producción, elevó el precio del barril desde los 4 a los 16 dólares. La factura energética de Occidente, subió desde el 1% al 5% del PIB,
La escasez de combustible que padeció EEUU, hizo caer la Bolsa; en Wall Street se perdió 97.000 millones de dólares en un mes. El resultado no fue otro que la contracción de la economía y el estancamiento de la producción industrial, tanto en EEUU como en Europa. El paro se convirtió en una pesada losa para los europeos.

La crisis de 1987, fue una crisis hipotecaria en toda regla. Al igual que lo han hecho durante estos últimos años, las entidades financieras se arriesgaron demasiado al conceder préstamos hipotecarios. Las entidades financieras abandonaron la rigurosidad para conceder préstamos, pasando a darlos con generosidad, tanto que entre todos se olvidaron del ahorro y el sistema quebró.
El gobierno de EEUU acudió al rescate con 150.000 millones de dólares pero todo fue inútil; la economía en todo Occidente se desplomó.

Después de no haber aprendido la lección que supusieron, tanto la burbuja de los ferrocarriles como la de los tulipanes, en el 2001 estalló otra burbuja, esta vez era la de las punto com. Había aparecido una pasión por todo lo informático y digital, que valía más en Bolsa que los tangibles valores tradicionales.
Los precios en las Bolsas decrecían hasta que el atentado del 11S hundió todo el mercado.

Está visto que las autoridades gubernamentales, que tienen la obligación de vigilar los mercados y la economía de los países, optan por ignorar la historia, mirando hacia otro lado en vez de avisar a los inversores y ciudadanos.
La crisis actual, de octubre de 2008, parece una fusión de dos anteriores, la de 1987 y la de 1929.
La avaricia por recaudar impuestos en una huida hacia delante, hace que unos pésimos gobernantes escojan la formula “del pan para hoy y hambre para mañana”.

Etiquetas:


lunes, 6 de octubre de 2008

(06 Oct 2008) La Tira

Qui decidirà serà Zapatero

El pacte pel finançament entre el tripartit i CIU, era un guió escrit des de feia temps i de no haver-se mantingut aquesta suposada “unitat” fins l’últim moment, hauria estat una situació compromesa pel tripartit, en córrer el risc d’un altra fotografia d’en Mas a la Moncloa, pactant directament amb Zapatero.

El guió estava escrit, el Parlament era l’escenari previst, els actors son de tots coneguts i el pacte buit de contingut, ja que es inexistent en concreció.

El sainet teatral que van representar en el debat, amb encaixada contenta de mans inclosa entre Montilla i Mas, contrastava amb l’expressió preocupada de Saura i De Madre; ells també saben realment com anirà el negoci, però el subconscient els va trair i no van dissimular; no van posar cara de festa.

Ara Montilla té a la ma un acord en blanc que omplirà Solbes. Un acord econòmic sense xifres, ve a ser com un pot buit i Solbes l’omplirà d’acord amb les seves disponibilitats. El ministre va dient ara, que admet la dificultat de complir el seu projecte de pressupost pel 2009, degut a les incerteses i que per tant veu dificultats en treure un acord de finançament autonòmic.

Com que ara tot està en mans de Solbes, Zapatero pot posar la xifra que millor li quadri i ningú del “front català” li podrà dir res, ja que li han donat a ell tota la capacitat de decidir.

Senyors, si es plau, no ens prenguin més el pel. Com diuen, per un viatge com aquest no feien falta alforges, li podien haver donat la capacitat de decidir a Zapatero el primer dia i ens haguéssim estalviat molta comèdia pesada i innecessària.

Etiquetas:


viernes, 3 de octubre de 2008

(03 Oct 2008) La Tira

Buscant solucions per una Justícia educativa














Fa pocs dies, que el CGPJ va dictar resolucions disciplinaries contra dos Jutges que havien tingut actuacions “desafortunades” per a dir-ho suaument. Malauradament, quan aquestes actuacions sancionades arriben a la opinió pública, hi ha una tendència a pensar que a més de que la Justícia esta molt malament en el nostre país, potser els jutges tampoc són el que tindrien que ser.

Per sort, hi ha jutges que són molt diferents als sancionats i que podrien servir de model a seguir, per alguns dels seus companys. Però potser també, podrien servir de model a seguir a la resta de ciutadans. I qui sap si empenyent tots en una determinada direcció, no aconseguiríem millorar la Justícia i en conseqüència, millorar també la societat.

Podeu escoltar les iròniques opinions del jutge Emilio Pérez Calatayud, en dos videos dels que Youtube diu, que han estat visionats per 500.000 persones i als que ha posat com a títol : “Lección Magistral”


Per veure’ls cliqueu a:
http://www.cepmalaga.com/blog/?p=126

Etiquetas:


jueves, 2 de octubre de 2008

(01 oct 2008) El confidente

Las consecuencias de una guerra





















Hace siete años, Bush explicó a los estadounidenses, que atacar Irak estaba justificado y era necesario, porque Saddam poseía armas nucleares, químicas y bacteriológicas; unas armas que sin duda emplearía Irak para atacarles. Después hemos sabido que Irak no poseía ninguna de tales armas, pero es que además, si las hubiera tenido en ningún momento podría haber atacado a EEUU con ellas. Es en definitiva, una guerra justificada (como la mayoría) con un gran engaño colectivo.

Las consecuencias negativas que han padecido los estadounidenses a causa de esta guerra son incuestionables: más de 4.200 soldados han muerto en Irak y las cifras reales de heridos que se barajan rondan los 400.000 (oficialmente 20.000). Según una ONG, los iraquíes muertos a mes de marzo eran unos 78.000.

A estas alturas las fuerzas armadas de EEUU, ya dicen tener escasez de recursos humanos y los graduados de West Point, abandonan el ejército en masa, con lo cual, éste se ve obligado a buscar soldados entre los sectores más humildes.

La ocupación de Irak, supone una intervención más larga que la que se dio en la Segunda Guerra Mundial y ya les está costando más dinero que toda la guerra de Vietnam; se calcula que cada minuto les cuesta, casi medio millón de dólares. Para poder sufragar esta guerra se han endeudado con otros países por valor de tres billones de dólares. Además han contraído una deuda interior que supone el 70% del PIB y todo ello está empeorando mucho el nivel de vida de los estadounidenses.

A esta detracción de recursos económicos hay que sumar ahora, la bancarrota de varios bancos y financieras hipotecarias, que tienen que ser nacionalizadas en sus déficits, aumentando aún más la factura que tienen que pagar los ciudadanos. A nadie puede escapar, que mucho movimiento inmobiliario supone unos grandes ingresos vía impuestos y por tanto, la necesidad acuciante de recaudar, merma la vigilancia de la Reserva Federal.

Las empresas reducen plantillas y despiden a cantidades ingentes de trabajadores. La industria automovilística pasa por serios apuros al igual que el sector de la construcción.

Se calcula que realmente existen 13,5 millones de parados (oficialmente sólo son 8 millones; el 6,1%). Como consecuencia, muchos propietarios de viviendas hipotecadas, no han podido atender el pago mensual de sus cuotas y hasta tres millones de titulares de créditos acabarán viéndose ante la ejecución hipotecaria.

La estadística dice que en este momento, 37 millones de personas están ya en el umbral de la pobreza, pero es que además, la atención sanitaria ya no cubre a 47 millones de ciudadanos.
El precio del barril de petróleo estaba a 25 dólares cuando comenzó la guerra de Irak, como consecuencia de la contienda y de efectos colaterales subió hasta llegar a los 150 dólares.

Con todo este panorama, a Bush sólo se le ocurre pedir un acuerdo de estado mediante el cual, la factura de las pérdidas la acaben pagando sus conciudadanos. Llama la atención que durante años, los especuladores han obtenido muchos beneficios, sin repartir nada y ahora, cuando las últimas inversiones temerarias han fallado, se pretenda pasar la factura a los ciudadanos para no perder nada.

Ante esta guerra, justificada y fundada en una gran mentira, uno se puede preguntar (y quizás el pueblo estadounidense, debería hacerlo): ¿Para qué se hizo esta guerra? ¿Fue para ahorcar a Saddam Husein, que primero fue secuaz de EEUU en la zona (guerra contra Irán en 1980-88) y después les dio la espalda? ¿Qué ha ganado realmente, el pueblo estadounidense con esta guerra? Y la pregunta del millón: ¿Quién ha ganado con la situación?

No sabemos si estas preguntas algún día serán contestadas, pero esta crisis, que acabará afectando a todos, puede ser un buen punto de reflexión para cualquier ciudadano que decida pensar por sí mismo.

Etiquetas:


This page is powered by Blogger. Isn't yours?

Suscribirse a Entradas [Atom]